Algú que m'ho expliqui

Sempre que parlo de tribunals de justícia i sentències judicials comento que hi ha moltes coses que no entenc i que necessito que algú me les expliqui. Puc estar més o menys d'acord amb les decisions dels diferents jutges, però sempre em falta informació suficient i si pot ser objectiva millor. Una altra cosa és que critiqui la lentitud dels judicis. No pot ser que es triguin tants anys a sentenciar, sigui per absoldre o per condemnar.

També he posat en dubte l'objectivitat d'alguns jutges i d'algun tribunal de justícia a l'hora de dictar sentència i fins i tot a l'hora d'alentir un procediment que no els agrada. Crec que sense necessitat d'entendre de lleis, hi ha coses que queden molt clares i evidents. El cas de la no aplicació de la llei d'amnistia crec que és el més clar de tots en aquests moments.

Després de la sentència del TJUE em fa l'efecte que el Tribunal Suprem té plantejada una estratègia per evitar acceptar la derrota i aplicar l'amnistia. L'estratègia consistiria a anar amnistiant a poc a poc les causes menys impactants. Aquelles que afecten polítics i alts càrrecs de segona fila, deixant al calaix, de moment, els principals protagonistes que tothom coneix i n'espera el veredicte.

M'imagino que a la llarga tothom serà amnistiat, però l'orgull dels jutges que han fet mans i mànigues per mantenir imputats i a l'exili a uns quants, no els permet acceptar de cop la derrota. Ells no ho voldrien, i ha quedat palès des del començament, però cada vegada tenen menys excuses. D'arguments fa temps que no en tenen. Són només excuses i estratègies confuses que els mortals no coneixem ni entenem.

És una llàstima tot plegat perquè al final qui hi surt perdent és tot el sistema judicial i la mateixa democràcia. La desconfiança és total. Ja no creiem en l'objectivitat de la Justícia al nostre país, i això és molt negatiu en molts sentits, i un d'ells la convivència en un món divers i plural.

Ser puntuals, ser respectuosos!

No acostumo a parlar de futbol en aquest espai perquè no hi entenc, però també perquè ja se'n parla prou arreu. De totes maneres això no vol dir que no llegeixi notícies sobre esports, i futbol concretament, i que segueixi de lluny les competicions, amb les meves simpaties, que no fanatismes.

Avui llegia que l'entrenador del Barça castiga els jugadors impuntuals amb la suplència. Ho he trobat interessant i m'ha donat peu a parlar precisament de la puntualitat, que no és un do natural de la gent del nostre país, sobretot en els serveis públics, però no només. A la meva vila, quan s'organitzen actes públics es parla dels cinc minuts de cortesia, i amb aquesta excusa es comença tard. A mi em fa molta ràbia perquè ho considero una manca de respecte a les persones que tenen el costum de ser puntuals a les cites.

Hi ha persones que tenen per costum arribar tard a les reunions o els actes programats, i obtenen el premi d'aquesta falsa cortesia. Els que tenim la mania de la puntualitat, ens volen acostumar a esperar, la qual cosa és un càstig immerescut.

Sempre que he organitzat algun acte he exigit començar a l'hora convinguda, i si no depèn de mi i només soc un col·laborador, no deixo de protestar i mostrar la meva disconformitat. La pregunta que faig és per què hem d'esperar que arribin els de sempre?

L'excusa que pot haver sorgit algun inconvenient que faci arribar tard a la gent és ben bé només això, una excusa. Si analitzem qui arriba tard als llocs, i és fàcil de veure-ho en una població on ens coneixem gairebé tots, arribarem a la conclusió que sempre són les mateixes persones i, per tant, seria molta coincidència que sempre i només elles tinguessin un motiu per haver arribat a misses dites.

Tant de bo que tothom prengués consciència de l'error dels cinc minuts de cortesia i fóssim més respectuosos amb les persones que són formals i puntuals. El seu temps té massa importància per fer-lo perdre amb una cortesia que no té cap ni peus.

 

Circular pel mig

Avui discrepo de l'articulista Antoni Bassas a "Els Mossos i la poca feina" al diari ARA, no pas per si em sembla bé que aquests multessin una conductora amb quatre multes en 19 minuts, sinó per la disculpa que ofereix a la conductora per conduir pel carril del mig, quan el de la dreta anava buit.

Ho he escrit en alguna ocasió més, perquè és un tema que em molesta i considero que se'n fa poc cas. Estic d'acord que la multa hauria de ser l'última acció i que preferiria que abans s'informés sobre l'obligatorietat de circular sempre per la dreta i només fer-ho pel mig o l'esquerra en els moments d'avançar cotxes més lents.

Antoni Bassas considera que a la nit, quan no hi ha gairebé circulació de vehicles, no és cap problema circular pel mig. Jo penso que és un error deixar a criteri dels conductors si aquell és el moment o no de circular pel mig, perquè sempre trobarem una excusa per fer-ho així i no retornar al carril de la dreta.

Estic fart de trobar-me amb cotxes que fan cas omís de l'obligació de circular per la dreta. No hi ha dia que no me'n trobi més d'un que així circula i estic convençut que creu que ho està fent bé. Si li demanéssim perquè no va per la dreta, segur que ens donaria mil excuses per justificar-se. 

Crec que caldria intensificar la publicitat sobre l'obligatorietat de circular per la dreta, però també sancionar els vehicles que no en fan cas, i que acostumen a ser sempre els mateixos. No és una distracció, que també podria ser, sinó un costum.

Una altra cosa, tornant a l'article de l'Antoni Bassas i a la notícia de la dona sancionada, són els fets succeïts entre els Mossos i la conductora que varen provocar aquest encadenament de multes. Potser totes elles justificables, però que d'entrada fan pensar més en un abús d'autoritat que no pas de vigilància del trànsit. Podem entendre que a vegades les reaccions de la gent no són les apropiades ni el respecte degut el necessari, però això no pot comportar una reacció abusiva que no fa res més que desmerèixer la mateixa policia i el servei que realitzen, que ha de ser en benefici de tots.

El suport d'ERC per a què?

En política estem massa acostumats a escoltar tot tipus de justificacions que acostumen a amagar la veritat. Hi ha una prioritat, que és guanyar unes eleccions o mantenir-se en el poder, i davant d'aquesta premissa es fa i es diu qualsevol cosa perquè no es posi en dubte ni la gestió ni els pactes. És un costum que està tan arrelat, que quan entres en aquest món tens molta pressió per actuar de la mateixa manera.

Reconèixer els errors, l'incompliment de les promeses fetes en campanya electoral, o bé les actuacions amb finalitats que no acaben reeixint, és gairebé una quimera. Són sempre les excuses les que surten de la boca dels polítics, quan caldria entendre que l'acceptació de les pròpies limitacions, dels propis errors o desencerts, o que una estratègia no t'ha acabat de sortir bé, seria una bona manera d'empatitzar amb la gent i que es mantingués una certa confiança. Si hi ha bona voluntat, i no es pretén enganyar els altres, tot pot quedar justificat i entès.

ERC, que governa en minoria des de la sortida de Junts, ha canviat tota la seva estratègia, acostant-se als socialistes de Madrid, i també al PSC, per aconseguir uns beneficis que no es veuen per enlloc, i que cada dia reben més batzegades. El pacte amb el PSOE per a l'aprovació dels pressupostos espanyols o el suport a la modificació penal de la sedició i la malversació estaven encaminats a treure'n un rèdit i que això també els sortís bé en el seu enfrontament amb Junts. Estem veient, però, que l'estratègia no els ha acabat de funcionar, i que el pacte amb l'enemic, no els ha sortit a compte.

No afirmaré mai que la situació sigui fàcil, i que disposi de la clau màgica per resoldre el problema d'encaix de Catalunya a l'Espanya més retrògrada dels darrers anys, però ERC ha d'acceptar que la seva estratègia fa aigües, i que el canvi de tessitura no li ha servit per avançar, ni tan sols amb mentalitat autonomista. No només estem anys llum de possibilitats independentistes, sinó que temes estructurals i de relació desigual i injusta, són cada vegada més greus i perjudicials per Catalunya.

No avencem en la defensa de la llengua, ni amb la millora de la distribució dels recursos econòmics, ni en inversions promeses i mai executades. En què hem avançat? M'atreveixo a dir que estem fent més el ridícul que abans. El tracte continua sent denigrant, però ara ens venten a la cara que els hem donat suport polític a canvi de mentides, a canvi de res.

ERC hauria d'acceptar la responsabilitat al 50% del seu trencament amb Junts. No només els antics convergents la varen pifiar, sinó que ells, amb les ànsies de consolidar-se com a primer força política catalana, també s'han equivocat. Una vegada més han volgut imitar els grans partits polítics i no han estat a l'alçada. 

Cal un canvi

Després d'un mandat municipal molt caòtic és molt normal que totes les forces polítiques que opten per liderar el nou govern afirmin que cal un canvi. Totes menys el partit polític que ara està sol i que no acceptarà mai que no s'han fet bé les coses. En tot cas serà culpa dels socis de govern, dels esdeveniments que s'han succeït durant aquests quatre anys o de les limitacions que hi ha per tirar endavant un ajuntament.

Necessitem que la gent confiï en els polítics i aquests no poden anar buscant excuses per justificar la seva inoperància i ineptitud. Cal que els vilatans s'impliquin en el funcionament de la vila i això s'aconsegueix amb transparència, empatia i donant resposta a les opinions i inquietuds de tothom, i no només dels que et són afins. No es tracta de dir sí a tot, perquè ens estaríem enganyant, sinó explicant i argumentant les decisions que es prenen des del govern municipal, i animar la gent a formar-hi part.

Arenys necessita sortir d'una dicotomia que li està fent mal des de fa uns quants anys, i hem de trobar la manera d'unir forces per resoldre de manera consensuada tots aquells problemes que ens afecten i que ens impedeixen créixer. L'estancament en què ens trobem actualment no és bo per a ningú. Hi ha mals endèmics que no acabem de resoldre, i aquests necessiten de la implicació de tots els vilatans, però els hem d'escoltar, els hem d'atendre i els hem de donar solucions.

Hem de revertir la situació actual, on hi ha un enfrontament entre tots que no ens ajuda a avançar. Fins i tot en projectes que haurien de despertar il·lusió, com pot ser la construcció d'una nova biblioteca, amb molts més serveis i prestacions, s'ha estat incapaç de plantejar-ho positivament i es veu com una càrrega feixuga que haurem d'arrossegar durant molt de temps. Si no som capaços de posar ordre en les feines més simples i necessàries del dia a dia, potser s'entén aquesta incapacitat per engrescar la població en projectes de futur. 

Realment cal un canvi en la manera de fer les coses. No podem prometre miracles, sinó tocar de peus a terra, i ser eficients i resolutius en allò que sí que hi tenim competències i podem gestionar-ho amb treball, dedicació i esforç. Cal deixar les excuses improductives i arremangar-nos per millorar la nostra vila, i sortir d'aquest impàs que fa massa temps que ens aclapara.

Sense estat d'alarma això serà un caos

S'ha demostrat que la capacitat de reacció de l'administració pública espanyola, catalana inclosa, no és bona i té molt per millorar. El què ha passat amb l'epidèmia del coronavirus ens ha fet veure que l'Estat no és capaç de reaccionar amb celeritat davant de fenòmens complexos i sobtats. No es tracta de treure-li força al fet concret, però sí de veure com s'hi fa front des de l'administració.

És en situacions com l'actual que es demostra la capacitat de lideratge d'un govern, sigui l'estatal o l'autonòmic. El dia a dia, que és prou difícil de conduir, no requereix la capacitat d'afrontar-se a una situació urgent i inesperada, i per això és bo tenir bons polítics que tinguin aquesta capacitat que hem trobat a faltar.

Cada dia que escoltem els nostres governants, t'adones de més mancances. La planificació no ha funcionat i només tenim excuses per justificar aquesta disfunció. S'ha pres mesures dràstiques com l'estat d'alarma, però s'ha set incapaç d'orientar correctament la població. S'ha fet sortir el dimoni gros, els militars, per espantar la gent i fer creure que es disposava de tots els recursos per resoldre la situació, però hem estat una de les nacions amb més casos d'infeccions i morts.

El govern de la Generalitat ha afirmat que amb independència hauríem resolt millor la crisi, però després hem vist que no ha estat capaç d'organitzar una campanya promesa només fa quinze dies. També s'hi ha trobat excuses.

Una i altra administració tenen la sort de comptar amb una ciutadania prou pacient. Reben crítiques, però no tantes com n'haurien d'haver ni amb prou contundència. La gent és més bona i creient del que ens imaginem. Ara se'ns diu que sense allargar l'estat d'alarma la vida seria un caos. Que no ho ha estat fins ara? Comencem a repassar tot el que no ha funcionat? La davallada de persones afectades i morts és lògica, tard o d'hora havia de passar, però el nombre de morts és prou elevat, com per obligar-nos a reflexionar què hem fet malament tots plegats.

Cal estar més preparat per ocupar un càrrec

El ministre de sanitat viu en la seva pròpia carn el cinisme que durant dos anys ha practicat atacant el govern de la Generalitat. Potser no s'havia adonat que governar no és tan fàcil, sobretot quan no es tenen les aptituds suficients per fer-ho. Hi ha persones que a vegades he admirat per la seva predisposició a ocupar qualsevol lloc, encara que no en tinguin ni idea. Potser és aquesta la manera d'actuar, però a mi em deixen parat.

Ha estat criticant el govern de la Generalitat, amb sorna i sí, amb cinisme, i ara es veu embolicat en una compra-estafa de 650.000 tests ràpids del coronavirus. I no serà aquesta l'única cosa que el farà ballar el cap. Avui ja es parla que el govern espanyol està estudiant aplicar mesures més restrictives per afrontar el coronavirus, quan des d'algunes comunitats autònomes ja fa dies que li demanen. 

Ahir estaven molt contents perquè havien disminuït les morts, però avui han tornat a augmentar, per sobre de la mitjana dels altres dies. El problema no està solucionat i cal trobar la manera de millorar-ho.

El govern espanyol, que es creu tan savi, s'ha vist superat per la malaltia i també ahir per les mesures econòmiques que es volien aplicar des de Brussel·les. Se'ls ha titllat de no fer bé les coses. Amb nosaltres fan servir qualsevol excusa, estic d'acord amb l'adjectiu de xarlatà que li dona Xavier Roig a Pedro Sánchez, al seu article d'avui. A Europa no es pot anar amb les mateixes excuses.

Tinc més confiança en el govern de Pedro Sánchez que no pas en el govern de Rajoy, però tot i així li demano més humilitat, i més transparència. 

De què tenen por el Suprem i la Fiscal?

Podríem considerar-la una pregunta retòrica. És molt evident que hi ha sentiment de culpabilitat entre els magistrats que hauran de jutjar els polítics independentistes, però no poden fer marxa enrere, i l'únic camí és arribar fins al final, amb la confiança que el temps una cura tot. Juguen realment amb el temps.

Veurem què acaba passant i sí deixen que els observadors internacionals puguin entrar a seguir en directe, des de la sala, el judici als polítics catalans. El comportament de jutges i fiscals es basa en no afluixar, encara que es col·loquin fora de la llei, perquè d'aquesta manera no deixen que aquesta sigui ben aplicada. Si tens la paella pel mànec, no permetis que es posi en dubte cap de les teves accions i decisions. Evita que l'adversari, la víctima en aquest cas, pugui arrambar-se a cap branca que li pugui donar esperances.

És un morir amb orgull, encara que no sigui ni ètic ni moral. Això explica totes les excuses presentades des del primer dia fins avui. Qüestionen la jurisprudència del TDHE, però temen una possible sentència contrària. Es refien certament del temps.

No parlem d'independència, ni de sobiranisme, ni d'obediència. Aparquem-ho per un moment, i fixem-nos simplement en coherència, honorabilitat, sinceritat. Aquests valors trontollen davant el posicionament dels tribunals judicials espanyols, perquè només pensen en la defensa de la unitat d'Espanya, com si això estigués per sobre de tot, i aquí hi ha el greu i gran error de la conxorxa dels poders espanyols.

Ni transparència, ni gestió, ni resultats

On és la transparència en el nostre Ajuntament? Què passa amb el conveni entre l'Ajuntament i la Societat Coral l'Esperança? Per què no hi ha respostes clares? Per què tantes excuses amb Intervenció i Secretaria? Qui gestiona el nostre Ajuntament? 

Una vegada més queda palesa la incapacitat dels nostres governants per dirigir enèrgicament la maquinària administrativa del nostre Ajuntament. ¿Com és possible que no siguin capaços de resoldre a temps totes les situacions, per complexes que siguin?

No és estrany que a Arenys els problemes s'allarguin tant en el temps. En quatre anys no s'acaba de fer res, i moltes coses passen a la història sense haver-ne tret cap profit. No cal fer una llistat gaire exhaustiu, simplement recordar temes pendents que tots tenim en la memòria. Ni tampoc cal buscar obres que depenen d'altres administracions, que a casa nostra n'hi ha una bona colla.

L'entitat arenyenca està esperant que l'Ajuntament signi un nou conveni, perquè l'actual sembla ser que acabava avui. I totes aquelles coses que no tenien una data fixa, i encara les estem esperant? ¿Les acabarem veient o haurem d'esperar les promeses electorals del 2019 i que sigui un altre alcalde i un altre equip de govern que ens enredi?

La tàctica generalitzada d'aquest govern local és anunciar dia rere dia resultats imminents per distreure'ns, però passen els mesos i no es desencalla res. Ens comuniquen reunions amb altres institucions i responsables polítics, però passa el temps i el més calent a l'aigüera. I el més trist de tot és que s'actua lent des de govern i també des de l'oposició. 

Criticar els independentistes exigint un referèndum

Ara és l'hora de quadrar sumes i fer declaracions interessades per confondre el públic i, el que és pitjor, intentar autoconvèncer-se que els altres han perdut. I tot per què? per no acceptar que un pot estar equivocat; que potser els altres tenen alguna part de raó.

La guerra de xifres que es produeix després d'unes manifestacions ratlla el ridícul. Ja ho sabem que passarà i que el govern civil anirà a la baixa quan no li interessi i a l'alça quan el beneficiï. Els organitzadors sempre van a l'alça i la policia local acostuma a quedar-se al mig, no acontentant a ningú.

He estat a Salt, i ho hem decidit havent dinat. ¿Fem una sortida tots quatre que aquest estiu encara no hem anat enlloc junts? Per què no anem a Salt, que no hi hem estat mai? I allà hi hem trobat la germana i cunyat.

Hi havia molta gent. Quanta? No ho sé, però molta gent i diversa. Saps aquelles cares i fesomies que et trobes al carrer i que t'imagines que són molt diferents de tu? Doncs també hi eren, i a més hi anaven amb la samarreta de la trobada i estelades, i tu no!

Les dues darreres edicions les havíem passat a Vic, fent companyia al pare. Enguany no teníem cap intenció d'anar-hi, però a darrera hora i havent complert amb la nostra assistència a l'acte institucional de la meva vila, ens hi hem apuntat.

M'agradaria que els opinadors no es deixessin portar pel rancor, l'odi o la ràbia, i opinessin amb respecte i, sobretot, conscients que estan opinant i no sentenciant. Cada any per l'Onze de setembre llegeixo comentaris de menyspreu en boca de persones que no poden amagar la ràbia que els fa que molts catalans surtin al carrer a demanar la independència. Aquestes persones rancoroses i que no volen la independència, haurien de lluitar per poder manifestar la nostra voluntat en un referèndum pactat i legal. Tot el demés són excuses de mal pagador.

La transparència de C's és nítida i prometedora

Si al final resulta que C's té alguna cosa a dir després de les eleccions del 20 de desembre, ningú no podrà dir que ens han enganyat. A diferència del PP, que promet allò que agrada i després fa tot el contrari, C's ha deixat ben clar que vol reforçar l'Estat, traient competències a les autonomies, també el Concert econòmic de Navarra i el País Basc, i forçant la veneració de la bandera i himne espanyols.

És important que ho tinguem clar, perquè C's no té res a perdre i sí molt a guanyar. El PP, aquests darrers dies, dóna peixet a la gent. Parla de rebaixar l'IRPF, millorar el finançament econòmic... però tots tenim memòria i sabem que això ho promet cada vegada i llavors troba mil excuses per no posar-ho en pràctica, o simplement diu que no.

Probablement els resultats de les properes eleccions generals dibuixaran un panorama diferent en l'equilibri de forces. Sortirem de tenir tan sols dos grans partits, a tenir-ne un tercer (C's) i qui sap si fins i tot un quart (Podemos). Rivera diu ben clar que s'ha acabat el temps en què els partits nacionalistes (CIU i PNB) forçaven acords als grans partits quan no disposaven de majoria absoluta. Ara aquest paper el vol fer ell. Rivera pactarà amb el partit que li doni més protagonisme i que accedeixi en més propostes del seu programa. 

La força que pugui tenir C's xocarà directament contra les aspiracions catalanes. Recordem que C's va néixer per atacar l'autonomia catalana (en aquell temps encara no es parlava d'independència). No es definien ni de dretes ni d'esquerres. Això no els importava. Només tenien l'obsessió d'Albert Boadella, Francesc de Carreras (fill del franquista Narcís de Carreras), Arcadi Espada, Félix Ovejero, Félix de Azua..., els grans ideòlegs del partit, d'anar en contra de la singularitat catalana. És per això que encara algú ens vindrà a dir que el PP és el mal menor.

Cada vegada em produeix més fàstic la política

Ho diu una persona que sempre he manifestat que m'agradava la política i no n'he estat al marge. No es tracta d'una persona que no li hagi interessat mai, però hem arribat a un nivell que resulta fastigosament repugnant.

Mireu com es reparteixen els càrrecs! Wert ja té feina, tant és la seva vàlua pels càrrecs. Mireu els comentaris dels diferents polítics, ja en precampanya electoral! Qui és l'Albiol per criticar a altres partits (els independentistes) de considerar persones de segona categoria? Si tota la seva política ha anat dirigida a degradar uns col·lectius de persones que ni de tercera categoria ha considerat!

Mireu les decisions dels diferents tribunals de justícia! estan totalment polititzats! O el cas Millet i Montull en què han trigat sis anys per decidir que s'ha d'anar a judici! Escolteu les declaracions i decisions preses pel president del govern espanyol a pocs mesos de les eleccions! Ens prenen per babaus i potser en som massa!!!

Ens hem acostumat a tot i ja ni ens estranya que el nostre ajuntament no ens respongui els escrits. No sé si és a tot arreu, però a Arenys de Mar és així. Només trobaves els regidors en campanya, ara s'amaguen davant dels problemes!

El més trist de tot, però, és que totes aquestes actituds de menyspreu a la ciutadania en general o als vilatans en particular no condiciona el nostre vot, i els continuem donant suport quan el que caldria seria girar-los l'esquena, tal com ells ens fan a nosaltres.

Feu l'exercici de seguir tot el que fa l'equip de govern en aquest mandat municipal i també què fa l'oposició, que en el cas d'Arenys de Mar és majoria. Tant de bo m'equivoqués, però poca cosa veurem, això sí amb moltes excuses. 

No llanço la tovallola, seguiré creient que alguna cosa bona encara es pot fer, que potser sortirà un partit polític que canviarà de veritat la manera de fer política. De moment ho veig complicat i molta hipocresia en segons quins partits que es diuen d'esquerres i participatius...

La crisi del PP no té aturador

El PP ha estat el gran derrotat d'aquestes eleccions municipals i també autonòmiques. Ha perdut perquè moltes persones han deixat de confiar en ells, però també perquè ha estat un partit que ha actuat sol, barallat amb tothom i incapaç de fer aliances. C's són els únics que li han fet de crossa a Espanya, però a Catalunya, els seus mals resultats no l'han pogut ajudar.

Si no et fas amb ningú, només tens dues opcions: guanyar-ho tot o quedar-te al racó, tot sol. Si ets incapaç de fer amics no esperis que ningú sumi amb tu. El PSC ha salvat els mobles en alguns llocs gràcies a les dues opcions. Ha obtingut la majoria absoluta o bé té altres partits amb qui comparteixen alguns aspectes.

Fa dies que no sento l'Alícia i se'm fa estrany. Està molt acostumada a perdre i sempre tenia excuses per fer perdedors els altres i trobar alguna excusa per continuar satisfeta, o que ho semblés. Aquesta vegada, però li costa reaccionar. A Badalona i Castelldefels hi té excuses. Pot carregar-se els pactes de 'perdedors'. Potser s'adona que ja comencem a riure amb les seves ocurrències.

Recordo una pel·lícula que, de petits, vàrem veure diferents vegades, sempre en castellà "murieron con las botas puestas". La primera vegada la vaig veure a Cantonigròs, on el rector ens feia sessions de cinema els diumenges de l'estiu. Darrerament penso que el PP tindrà la mateixa mort.

No sé si Rajoy i companyia no s'adona que estan en regressió contínua i sense aturador, o bé ja ho dóna per perdut i només pensa en la jubilació. A Catalunya i als que estimem el nostre país i volem alguna cosa més que el que tenim, ens continua castigant i ho farà fins al darrer dia del seu mandat que, si no hi ha cap miracle, serà el mes de novembre d'enguany.

Les amenaces de Sánchez-Camacho no espanten a ningú

Tot i que no acostumo a fer massa cas de l'enquestes sobre valoració dels polítics, sí que m'ho miro i intento interpretar els resultats. Ens tenen acostumats que pràcticament cap polític supera l'aprovat i molt menys aquells polítics que tenen el paper més difícil i compromès.

Avui els diaris publicaven les dades del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), on es dibuixava un Parlament català amb victòria d'ERC amb sis escons per sobre de CIU, i sumats superaven la majoria absoluta, un creixement important de les CUP i l'aparició amb força de Podem, i reculada d'ICV, PP i PSC.

Però tal com deia al començament, també hi ha la valoració que els catalans fan dels primers polítics de cada formació, on tan sols aproven Alfred Bosch, David Fernàndez i Oriol Junqueras. Surt destacada per la part de sota, Alícia Sánchez-Camacho, amb un 1,51 tot i que el grau de coneixement és del 91,3%, només superada pel president Artur Mas.

Després d'aquesta lectura intento imaginar les excuses que hi posarà la senyora Camacho per desautoritzar-la, però en tot cas digui el que digui la dirigent del PP català té un problema i ella ho sap. No es cansa de fer declaracions catastrofistes i acusant tots els seus adversaris, principalment el president, de la manera més ridícula possible. La senyora Camacho ha de saber que si el seu partit continua perdent pes en el conjunt del país, la responsabilitat és seva i a algú haurà de rendir comptes, a no ser que li serveixi l'excusa que tot el PP va a la baixa.

Sigui cert o no el que diu el CEO, tinc clar que coincideixo plenament en situar Alícia al final de tot. És una persona incapaç de donar arguments per defensar la seva posició i només insulta els altres perquè no pensen com ella. Aquesta setmana ha qualificat d'anècdota una reacció feixista d'un convidat pel seu partit al Parlament català, i el seu partit a Madrid diu defensar-nos quan ens nega a expressar-nos. La gent no és tonta i sap quin tipus de persona és la senyora Camacho, a qui li queden quatre dies si el PP és capaç de trobar algú amb cara i ulls per defensar el partit.

Qui està realment lluitant contra el món?

Rajoy avisa Mas que no es pot lluitar contra el món, però de quin món està parlant i, realment, qui està lluitant-hi en contra? Demanar el dret a decidir no hauria de ser cap lluita, sinó simplement una petició, amb una única resposta: endavant.

L'excusa que el govern espanyol i els contraris a la consulta hi han posat és la de confondre consulta amb independència. Ni els esforços del PSC per explicar que volen la consulta, però no la independència, no han servit per fer-los baixa del burro. Potser el PSC no ha estat prou clar, o bé el PP és més tossut que qualsevol dels burros que haguem conegut.

Demanar poder exercir el dret a decidir no és lluitar contra el món. Precisament és negar aquest dret el que explica i determina que s'està anant en contra del món, si més no del món democràtic en què la sobirania emana del poble i no dels 12 jutges d'un Tribunal Constitucional, per més bons que siguin.

No sé si el president Mas tindrà prou forces per aguantar fins al final, ni si ERC li farà costat davant de qualsevol situació en què es pugui trobar, però el que és cert és que el govern espanyol continuarà desgastant el govern català. 

M'ha agradat molt l'article d'en Toni Soler, avui a l'ARA, diferenciant l'anar a la una tots els partits catalans, del fet de presentar-se en una sola candidatura a les europees del mes de maig. Precisament a la tertúlia d'aquest divendres passat ho vaig comentar. El ventall polític s'ha de mantenir, i no seria lògic que esquerra i dreta formessin una única candidatura, quan és evident que es pensa diferent. Una altra cosa és que en el tema del dret a decidir, es faci camí junts i es defensi el mateix plantejament. És per aquest mateix motiu que posaríem en dubte la solució de les eleccions plebiscitàries, que alguns polítics ja han rebutjat.

Avui Mas ha dit que, digui el que digui Rajoy, el president català convocarà la consulta. Avui, 9 de març, som a vuit mesos del dia anunciat per celebrar la consulta. Continua el compte enrere.

L'ètica dels polítics en qüestió

Els dubtes d'alguns diputats socialistes davant la votació de demà al Parlament català, posa a debat l'ètica dels polítics. De ben segur que la reflexió personal ens hauria de fer preguntar si el nostre comportament habitual és ètic o no, però en el cas dels càrrecs públics la qüestió agafa més força.

No sempre l'ús de la paraula ètica, o bé la interpretació i concepte que se'n té no és coincident. D'altres vegades és errònia, o una excusa per aconseguir allò que desitgem. Què vull dir? Avui Pere Navarro definia la renúncia a l'acta de diputat de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, com un acte ètic. Amb aquest gest demostrava que no estava d'acord amb la decisió de la cúpula dirigent del seu partit polític, però acceptava la majoria, i abans de votar en contra dels seus ideals, ha abandonat el càrrec.

Els diaris informen que Xavier Sabaté votarà negativament, tot i que fins avui tenia els seus dubtes i defensava una posició única d'abstenció. A mi em sobtava, pel concepte que tinc d'ell, i és per això que no em sorprèn la seva decisió. Quant a Elena, Geli i Ventura, sembla ser que optaran pel sí, la qual cosa, si es compleix l'amenaça de Pere Navarro, serien expulsats del partit.

Com ja he dit en altres ocasions, penso que el PSC s'equivoca. Demanar a Madrid l'autorització per celebrar la consulta, no és el mateix que votar la independència. Aquest argument és una excusa. Jo només hi veig dos motius possibles: evitar formar part del grup de defensors de la consulta, perquè tothom sap que Madrid no ho concedirà, i creuen que és una ridiculesa, o bé la temença que si hi ha consulta, el resultat pugui ser favorable a la independència, i el PSC no la vol.

El PP ja ha dit que no permetrà la consulta, però també ha dit que no està a favor d'una reforma de la Constitució. Llavors, si demanar la consulta és una ridiculesa, també ho és demanar la reforma de la Constitució. Qui fa més el ridícul? Qui és que ha canviat el que va prometre? al meu entendre és el PSC, i a mi em sap greu.

La Marató de TV3 és motiu de reflexió

Si una cosa és important i en canvi sovint ens oblidem de practicar-ho, és la reflexió. Som capaços de viure sense aturar-nos a pensar què fem i en què podríem millorar, canviar els hàbits, ser més sociables, més compromesos i solidaris.

La Marató de TV3 no agrada a tothom. Hi ha persones molt crítiques, sobretot en l'acusació als governs que no fan el que caldria i obliguen la societat a fer el pas. Jo hi discrepo. Sense entrar a valorar si l'administració hauria de fer-s'hi més, ja que no podem oblidar que nosaltres hem d'estar compromesos amb els altres, i segons quines opinions són excuses de mal pagador.

La Marató de TV3 és una mostra de la bondat de les persones, de la seva generositat, i tira per terra els tòpics de la garreperia dels catalans i la insolidaritat. En tot cas els catalans no som insolidaris amb Espanya, perquè sí. El que no ens agrada és veure el mal ús dels nostres diners. En el cas de la Marató això no passa i per això obrim la mà.

La Mataró de TV3 és una tradició que no desapareixerà mai, i per tant ha esdevingut un dels pilars de la manera de ser dels catalans. Jo, que sortosament no tinc cap familiar proper afectat amb cap de les malalties que són objecte de la Marató, em sento solidari amb totes les persones afectades i aplaudeixo la iniciativa i felicito a totes les persones que ho fan possible. Gràcies!