La culpa és dels altres

Llegint els articles de l'ARA sobre l'augment de robatoris a l'aeroport del Prat he pensat que probablement  ja no ens fa angúnia el que poden pensar els turistes que ens venen a visitar, o que acudeixen a certàmens i convencions al nostre país. Segurament que tot està molt interrelacionat i aquella educació que vàrem rebre de petits a la nostra família queda, avui, com una anècdota. De fet, mirant segons quins comentaris en contra dels visitants, com si ells fossin els veritables causants dels nostres problemes, ja et dona la idea d'on hem anat a parar i de la simplicitat i estupidesa de molts a l'hora de fer segons quines deduccions.

Hem passat d'uns anys en què col·locàvem estores vermelles als turistes que ens portaven divises, a voler fer-los el buit, culpant-los de tots els mals. És cert que durant molts anys les dues fonts de finançament del nostre país eren els diners que ens enviaven els nostres familiars emigrants i els ingressos dels turistes que venien a prendre el sol a les nostres platges, i avui això ha canviat, però que ningú cregui que el turisme hagi deixat de ser una font d'ingressos. 

El problema rau en el fet que nosaltres no ens hem encarregat de millorar la nostra economia, oferir uns serveis de qualitat i seleccionant els nostres visitants, no pas posant barreres a l'entrada del país, sinó apujant el llistó de la nostra oferta. L'especulació mal regulada, amb l'explotació de personal, sense suficient formació i tacte, fa que els clients potencials siguin els que són, que es massifiqui tot, i que es provoquin tants problemes de convivència. Però, sobretot, no són ells els culpables!

Quan viatges a un altre país tens molt clar la indefensió en què et trobes sovint. Hi ha països més perillosos, on et sents més insegur. Avui hem aconseguit que el nostre país sigui un d'aquests on el visitant ha de mirar bé on deixa la cartera i malfiar-se de tots aquells que se li acosten gaire.

Els articles a què em referia deixen en evidència el problema actual de l'aeroport de Barcelona. Els avisos de megafonia sobre la precaució de guardar ben lligades les pertinences no són una anècdota. És una alarma que queda totalment justificada amb el que passa dia rere dia a l'aeroport del Prat. 

A mi em fa mal llegir tot això que passa. Adonar-me que al meu país la delinqüència va en augment, i encara més pensar que la sensibilitat ha deixat de conrear-se. Ens hem convertit en una colla d'insensibles que donem la culpa de tots als altres. Potser que ens ho fem mirar!

No es pot matar tot el que és gras

La demagògia, en política, no és una exclusiva de la dreta. L'esquerra, quan hi cau, ho fa de manera més descarada i, per tant, més visible per a tots. Ada Colau, arran del Mobile World Congress, ha caigut en la trampa del purisme i la simplicitat de les sentències, en un món tan global, complex i difícil de destriar entremig dels diversos comportaments socials, econòmics i culturals.

L'actitud d'Ada Colau em recorda una època de la meva joventut en què les ganes d'argumentar i justificar tots els nostres comportaments, ens portaven a un món idíl·lic, irreal i inassolible. Però això ho pensàvem de joves, en una època de dictadura, amb unes escletxes que deixaven entreveure altres sistemes polítics, que desitjàvem aconseguir.

L'Ada Colau ja té una edat i pretén assumir grans responsabilitats, i per això no li convé sé massa simplista i caure en postulats més adequats per a persones adolescents. Qualsevol cosa que fem i organitzem té els seus pros i contres, però no és de massa intel·ligent carregar-s'ho tot per sistema. El que cal és aprofitar totes les energies per aconseguir aquells objectius que ens semblen més ètics, més encertats i més igualitaris.

Pensar que l'organització del Mobile World Congress és un error i que Barcelona no l'hauria de celebrar més, no crec que sigui la millor manera de presentar-se a la seva alcaldia. La seva postura pot il·lusionar a una part de la ciutadania, però ha de tenir en compte que no es pot viure només d'il·lusions, sinó que cal crear els marcs idonis per fer gran la ciutat, i amb ella tota la seva població, entorn i país. 

La columna de l'Empar Moliner a l'ARA és, pel reduït espai, molt exagerat, però serveixi de reflexió. No pretenc donar lliçons a una persona que ha estat treballant durant anys per aconseguir uns drets ciutadans que la societat ha estat negant. La seva feina és admirable, t'hagi convençut més o menys, però no es pot caure en el parany d'anar contra corrent de tot, d'una manera massa simple, i sense valorar totes les dimensions i efectes d'una encertada política econòmica i social.

Un altre dia parlaré d'en Raül Romeva. La seva sortida d'ICV és un pèrdua significativa per al partit, però també per a la política del nostre país. Espero que després del temps que consideri pertinent, el puguem recuperar.