És mala fe!

El gest del jugador mataroní del Barça, Lamine Yamal, d'onejar la bandera palestina durant la rua del seu equip pels carrers de Barcelona per celebrar el títol de lliga, ha creat malestar al govern israelià, i el ministre de defensa, Israel Katz, ha demanat al club que es desmarqui del gest del seu jugador, entenent que la seva acció és una manera de fomentar el terrorisme. 

És evident que la lectura que en fa el ministre israelià és totalment esbiaixada i interessada. Defensar el poble palestí no té res a veure amb el foment al terrorisme. Uns palestins varen realitzar un acte de terrorisme cruel i tot el seu poble en va rebre les conseqüències, pel genocidi practicat pel govern d'Israel.

Onejar banderes és la cosa més habitual del món, i segur que tot té les seves explicacions, raons i també crítiques. Personalment, no soc gaire amant de les banderes i l'ús que se'n fa, encara que ho puc entendre i no ho acostumo a criticar. El que sí que avui critico són les paraules del ministre esmentat perquè la seva interpretació no només és errònia, sinó malintencionada, donant a entendre que el poble palestí és terrorista, i que els defensors dels palestins fomenten el terrorisme. Això és fals i s'ha de denunciar.

Alguns pensaran que en una rua festiva per haver aconseguit el títol de lliga no calia fer onejar la bandera palestina. De la mateixa manera n'hi haurà d'altres que diran que les estelades no hi haurien de ser, si no només les banderes del club triomfador. Aquests tampoc entenen el fet que els discursos de jugadors i entrenador acabin amb un visca Catalunya. N'hi ha per a tots els gustos i, com he dit abans, tot és opinable i criticable.

L'actitud del govern d'Israel és denunciable i les declaracions del ministre de defensa estan en la línia d'atacar el poble palestí, que fa massa anys que paga els plats trencats. No ens confonguem!

Concentrats contra el terrorisme i el genocidi

Avui he participat en una concentració davant de l'Ajuntament a favor de la pau i en contra del genocidi perpetrat a Gaza durant els dos darrers anys. Hi he anat sense saber qui la convocava, però en tot cas convençut que no podem deixar de denunciar el genocidi contra els palestins i exigir judici contra Netanyahu i qui li hagi fet costat.

L'acte ha estat diferent d'altres que s'han convocat abans, amb la interpretació de cançons i recital de poemes, en defensa de la pau. Segons ens han informat, a la mateixa hora a moltes altres ciutats i pobles de l'estat espanyol se celebraven concentracions idèntiques. Una de les poques coses que podem fer per denunciar tot el que ha estat passant, i que els nostres governs no han sabut o volgut liderar.

Tothom és lliure d'assistir als actes que es convoquen segons la seva consciència i disponibilitat, però hi he trobat a faltar representants polítics del nostre consistori, encara que només fos per donar testimoni del rebuig als fets de Gaza. Quan s'ostenten càrrecs polítics un ha de saber que les actuacions no s'analitzen a títol personal, sinó que hi ha el component de la representativitat que pesa. Algú tindrà els motius per no haver-hi assistit, però convindria fer-s'ho mirar. Que hi haguessin partits polítics sense cap representació no té massa explicacions.

Vull destacar que a la pancarta on s'anunciava la concentració es deixava molt clar que no s'acceptava ni el terrorisme ni el genocidi. Ho dic perquè no serveixi d'excusa que només es combat un bàndol, per no assistir a l'acte.

Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

Por a sortir al carrer

Tal com estan anant els fets potser sí que vindrà un dia que tindrem por de sortir al carrer a manifestar-nos. La insistència de la judicatura espanyola en afirmar que Tsunami Democràtic va ser un acte de terrorisme, i que els seus impulsors han de ser jutjats per terroristes, ens posa en un punt de no retorn per a totes les persones que en algun moment o altre tenim ganes de sortir a protestar. El dret a manifestar-se no pot ser reprimit, i titllar-ho alegrement de terrorisme és una manera de limitar el dret i posar en risc el sistema democràtic.

    Els contraris a la independència, a tot el Procés, poden pensar que l'actitud dels jutges espanyols és positiva i que els culpables de totes les mobilitzacions ho han de pagar de la manera més contundent possible. Potser no s'adonen que aquest biaix ens condueix a una situació predemocràtica, a un posicionament típic de les autarquies. A alguns ja els va bé, però a molts els perjudica directament sense que se n'adonin.

    Avui milers de russos han desafiat la prohibició de manifestar-se a favor del líder de l'oposició assassinat, i han sortit al carrer, amb molta valentia. Ells ho tenen cru, i encara no veuen el final del túnel. D'aquí a quinze dies hi haurà un nou simulacre d'eleccions que permetran que el dictador Putin continuï governant sis anys més. S'ha desfet de tots els possibles opositors, de la manera més vil.

    Nosaltres estem anys llum d'aquesta situació, però sotmesos a una dictadura encoberta d'uns personatges, amb molt poder, que no l'han deixat anar des del temps del franquisme. L'excusa del moviment independentista l'han utilitzat per restringir les llibertats. Contra els catalans tothom s'hi apunta, i molts espanyols caminen cegament a mercè d'un poder de l'Estat, que no és fruit d'una decisió sobirana del poble, sinó de la manipulació descarada del poder ocult, econòmic i social, polític i judicial.

    No hi ha llei que ho aturi. Mentre els jutges puguin interpretar subjectivament i per interès de classe, qualsevol actuació ciutadana, mentint i enganyant a tort i a dret, no dormirem tranquils. Sortir al carrer, a partir d'ara, serà un risc, sobretot si no penses com ells, i pretens canviar les coses, encara que sigui pacíficament.  

    Els russos que s'atreveixen a desafiar el poder de l'Estat són realment valents. S'hi juguen molt. A nosaltres ens volen atemorir perquè no els fem trontollar el sistema. El sistema que els manté a dalt, remenant les cireres.

Terroristes a l'aeroport

El jutge de l'Audiència Nacional, el senyor Manuel García-Castellón, considera que la manifestació a l'aeroport de Barcelona s'ha de considerar terrorisme i els seus impulsors jutjats com a tals i condemnats. Un fet que permetria esquivar l'anunciada amnistia, si és que s'acaba aprovant i posant en pràctica.

    El jutge té un currículum que el defineix i no deixa cap mena de dubte sobre què pensa i quins són els seus enemics i els seus objectius per venjar-se'n. Això, que ho veu tothom, sembla ser que no és motiu per a cap tipus d'inhabilitació, arraconant-lo, en consideració de la seva falta d'objectivitat. És aquesta una altra de les raons que fa que molts no creguem en la justícia que s'imparteix a l'Estat espanyol. Una justícia que no és igual per a tothom, i si a més ets català i independentista, tens totes les de rebre, facis el que facis, i no facis.

    Avui la ministra Teresa Ribera s'ha manifestat al respecte i ha estat molt clara. Un fet que només s'explica per la necessitat que té el PSOE, i en concret el govern espanyol, de quedar bé amb els partits independentistes mentre li assegurin les cadires. Atacar el PP i tota la trama que li fa costat, des de jutges fins a mitjans de comunicació, és la millor manera de justificar el seu pacte amb aquells partits que fa quatre dies que també els detestava, i que els va castigar amb l'article 155 de la Constitució.

    Aquesta hipocresia i lectura interessada de la política fa que molts ciutadans s'hi posin d'esquena, o acabin donant el suport a partits populistes, com Vox, com una manera de castigar als de sempre. Aquells que fan moltes promeses, però no acaben solucionant res.

    Tornant al jutge, m'agradaria pensar que hi ha una manera legal d'apartar aquells magistrats que demostren que només actuen fanàticament moguts per uns interessos personals i ideològics. Si això no és possible, no hi haurà manera de confiar en la Justícia, i aquesta sempre dependrà del color polític del moment, o millor dit de la dreta i extrema dreta que, estiguin o no al poder, dominen l'Estat amb tots els seus braços, polítics, econòmics o periodístics. 

L'ús interessat del terrorisme i l'independentisme

Una moció de censura ha portat Bildu a l'alcaldia de Pamplona. Una vegada més s'ha utilitzat el terrorisme d'ETA per protestar contra la pèrdua, en aquest cas, d'un govern municipal, i l'independentisme fa unes setmanes quan el PP es va quedar sense entrar a la Moncloa. El discurs de l'extrema dreta i la dreta espanyoles coincideix en utilitzar ETA i Independentisme per atacar el seu adversari polític, el PSOE, a qui no perdona que utilitzi el pacte per fer-los fora del poder.

    Està vist i comprovat que la lectura que es fa del sistema democràtic només es positiva quan et va a favor. Sempre que la força guanyadora d'unes eleccions es queda a l'oposició, s'aprofita per criticar tot dient que la ciutadania ha votat el guanyador i aquest hauria de ser qui governés. Però el nostre sistema no funciona d'aquesta manera. Els pactes postelectorals són totalment legítims, i és clar que la suma dels seus votants és superior al del partit guanyador, quan aquest no és capaç de trobar complicitat d'altres partits polítics.

    I al PP li està passant que només pot comptar amb el concurs de VOX, i amb ells no hi vol pactar cap altra força política. No entenc com no se n'adonen i no intenten canviar de tàctica. El radicalisme dels dirigents populars els fa perdedors, fins al dia que aconsegueixin la majoria absoluta, una fita que es creien tenir a les mans aquest 2023, però no va ser així.

    La utilització del terrorisme d'ETA a l'actualitat és de mentalitat retrògrada i només es pot entendre amb la intencionalitat de fer por a la gent i atreure'ls perquè et votin a tu, com a garant de la pau i la llibertat. I això a vegades funciona, malauradament massa vegades. El discurs dels populistes que s'aprofiten dels errors i també corrupció dels governants de sempre, és un engany que pot portar a molts desastres. 

    La història ens ha ensenyat que no es pot confiar en aquests xarlatans que et prometen la felicitat i la justícia de manera gratuïta. Després quan arriben al poder actuen de manera despòtica i en contra de les classes populars, molts dels quals han caigut a la trampa i els han donat el vot. 

    El llibre que estic llegint aquests dies, "L'art d'esdevenir humà", de Rob Riemen, no em deixa tranquil. Hi ha tot un pensament i la narració d'uns fets ocorreguts el segle passat, que no estan tan lluny del que veiem en aquests moments. Serem tan estúpids i miserables per caure en els mateixos paranys i perdre la poca llibertat de què gaudim? Argentina ens queda lluny, però Europa no pot adormir-se. Les traces estan fixades i no van tan desencaminades.

Les declaracions de l'excomissari Villarejo

Les declaracions de l'excomissari Villarejo, que avui han transcendit als diaris digitals, són greus, siguin o no veritat. L'acusació al CNI sobre l'atemptat a les Rambles i a Cambrils, l'estiu de 2017, no són coses menors i, si es confirmés que són certes, caldria exigir responsabilitats. Això en un país, Espanya, on no acostuma a passar res, encara que els delictes siguin tan greus.

Estem molt acostumats a sentir grans declaracions de l'excomissari, el qual està immers en una gran quantitat de causes, algunes de les quals comportarien molts anys de reclusió. Aquest fet també fa que a vegades es tregui importància al que diu, i es posi molt en dubte la seva veracitat.

Sigui com sigui, remoure tot el que va passar quan el PP governava a Espanya, tant el que es relaciona amb l'atemptat terrorista de Barcelona i Cambrils, com de l'operació Catalunya, a mans de qui fou ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, fa posar la pell de gallina i t'indigna pensant en la possibilitat més que probable de que tot això que Villarejo diu sigui cert.

Catalunya fa nosa a molts espanyols, i per això és l'objectiu, som l'objectiu, de moltes operacions censores i de calumnies. Hi ha qui, des de dins o des de fora, procura posar en dubte tot allò que és català, la llengua, les institucions, els polítics... i acusar-nos de terroristes, si cal.

Hem de tenir molt present que, mentre estiguem subjectats a Espanya, el problema no quedarà resolt, i facis el que facis, sempre tindràs les culpes de tot, i pretendre un tractament just per part d'Espanya, és una utopia.

Al PSC, qui l'ha vist i qui el veu!

Ja ho he comentat més d'una vegada en aquest blog: el PSC d'ara no és el mateix de l'època de Maragall o Montilla. El seu tarannà va començar a canviar amb Iceta i s'ha radicalitzat amb Salvador Illa, en el sentit de no donar suport a la singularitat catalana, i ser esclau del PSOE.

Ara ho estem veient amb tota la polèmica lingüística, en què el PSC s'ha alineat amb la dreta, fins i tot ara que és tan radicalment d'extrema dreta. Un PSC que va impulsar la immersió lingüística i que ara s'hi posa d'esquena.

Quan vaig veure que el PSC impulsava Salvador Illa per liderar el partit, ja vaig saber com evolucionaria. El seu currículum no tenia res a veure amb el que havia estat el PSC anys enrere. El lideratge d'Iceta no seria un tràngol temporal, sinó que iniciaria una nova ruta, gens propícia per a Catalunya.

És una llàstima que el PSC no tingui memòria i es decanti per sumar-se a les mentides de la dreta més extrema de tots els temps. El que hem sentit aquests dies al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya sobre el català ha estat infame, només producte de l'odi vers Catalunya i el català. Quan s'ha necessitat el PSC per donar la cara i defensar el que sempre havia defensat, s'han fet enrere i s'han col·locat al costat de la dreta espanyolista.

Em faria vergonya anar de la mà de personatges com el senyor Carrizosa, que ha comparat els fets de Canet amb Ermua, en temps del terrorisme d'ETA. És ben cert que Ciutadans només pot existir si hi ha un clima bèl·lic, i això és el que estan creant per evitar desaparèixer. Fàstic em provoquen les declaracions de polítics de Ciutadans i PP, i veiem com el PSC no dona la cara per defensar-nos. 

Una sentència favorable

Cal aprofitar les bones ocasions per celebrar-ho. Avui hem sabut que la jutge del cas ha absolt els membres de la Sindicatura de l'1 d'octubre dels càrrecs de desobediència i usurpació de funcions de què se'ls havia acusat.

Tot i que no hi entenc gaire, semblava evident que no hi havia motius per declarar-los desobedients, perquè tant bon punt els ho varen comunicar varen dimitir, no van tenir temps d'exercir les funcions per a les quals els havien nomenat.

Malgrat tot, ja sabem com funciona la Justícia al nostre país, i altres evidències no s'han tingut en compte i s'han culpat amb exageració persones que no s'ho mereixien. També persones a qui se'ls acusava de terrorisme ha quedat en no-res.

D'aquesta manera sembla com si la Justícia sigui una loteria, que no saps si et pot tocar o no, encara que els independentistes han rebut més del que les estadístiques podrien preveure. És allò del pa sota el braç.

Repressió política a Espanya

La decisió de l'Audiència Nacional d'empresonar Pablo Hasél és una mostra palpable que a Espanya no hi ha llibertat d'expressió i que la repressió política va més enllà del Procés català. 

Amb aquesta frase ja podria acabar el post d'avui, perquè no hi ha gaire res més a dir ni a matisar. És una vergonya que el segle que som i en l'entorn en què ens trobem hi hagi un estat com l'espanyol que reprimeixi d'aquesta manera. Està vist i comprovat que el Poder judicial té un color i no hi ha Justícia que hi valgui. Qui no fa allò que consideren correcte els jutges hereus de la dictadura no passa i és oprimit.

Què més ha de passar perquè tot canviï i arribi de veritat la democràcia que tan havíem somiat i fins i tot cregut que havíem assolit. Cada vegada hi ha més senyals contràries, dins del Poder judicial, però també al legislatiu, i uns polítics al govern que tenen por i són incapaços de plantar cara a tanta injustícia.

Puc pensar que encara ha de passar molt temps perquè puguem respirar tranquils, si és que algun dia ho aconseguim. No és estrany, doncs, que molts vulguem marxar d'aquest Estat opressor. Que no ens vinguin a dir que som en un país demòcrata. No és cert! És el país dels senyors de Vox, de molta gent del PP i C's, i també del PSOE, la qual cosa encara fa més pena.

Se l'acusa d'enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona. Es busca excuses per justificar una mesura totalment injustificable. Injúries a una corona corrupta que no se la pot jutjar perquè ho diu la Constitució, i perquè els polítics són uns covards i venuts.

És molt injust i fa molta ràbia, i no puc deixar de manifestar-ho en el meu racó d'expressió. Què més ha d'esperar veure Europa per adonar-se de com estem oprimits a Espanya? A qui més hauran d'empresonar perquè peti d'una vegada? Senyors polítics siguin valents i defensin la ciutadania davant d'uns opressors amb toga!

Mil dies a l'exili

El cas d'Adrià Carrasco, a qui se li ha arxivat la causa després de mil dies a l'exili, et fa pensar que alguna cosa no funciona bé. M'imagino que és possible acusar a algú i que al final resulti innocent, però quan això és la tònica dominant i, sobretot, quan les acusacions són tan greus, de terrorisme, arribes fàcilment a la conclusió que no s'està obrant correctament. Que es tracta simplement de represàlies per escarmentar la gent sense fer un bon ús de la Justícia.

Celebro que el noi hagi pogut tornar a casa amb la causa arxivada, però crec que seria bo que s'expliqués per què ha passat. Sembla ser que el jutjat ordinari, on ha arribat el cas, no hi ha vist delicte. Probablement és una mica com el cas de la Tamaro Carrasco que la jutgessa crec que va fins i tot renyar la Guàrdia Civil perquè ho havien basat tot en un comentari de whatsapp.

No es pot anar acusant de terrorisme a la lleugera, perquè la cosa és molt greu. T'adones que el que es busca és acusar d'una cosa molt greu per poder retenir la persona el màxim de temps possible i llavors, quan queden lliures... no passa res!

He llegit qui ha criticat els jutges belgues per entrar massa a fons a l'hora de valorar si s'extradeix o no a una persona perseguida per la justícia espanyola, però veient aquests casos, potser s'ha d'entendre que hi tenen motius. Si els jutges europeus s'adonen com les gasten els jutges espanyols, potser és per això que no permeten les extradicions. 

Sigui com sigui, celebrem el retorn de l'Adrià, però condemnem la lleugeresa amb què actua la justícia espanyola a l'hora de fer les seves greus acusacions, que fins ara queden en no-res, tret dels presos polítics que han pagat els plats trencats.

El discurs de l'odi de C's

Té tota la raó Albiach, de Comuns, quan diu que "es pot fer una oposició ferma sense tanta gesticulació, discurs d'odi i banalització del terrorisme", referint-se a C's. Perquè realment és això el que han practicat des del primer dia, desmereixent el respecte que hauria de tenir per a qualsevol ciutadà, el Parlament.

Però C's no sap fer res més que soroll, insults i mentides, perquè no té un objectiu clar per a Catalunya més enllà de posar pals a la roda i desprestigiar-la. C's també a nivell d'Espanya patirà una davallada important perquè la ciutadania no és ignorant i ha pogut veure que els ha mentit, que només han procurat créixer per arribar al poder i exercir-lo despòticament. No són un partit amb saba democràtica, sinó uns hereus de l'autoritarisme.

Les picabaralles internes de Podemos i l'excés d'orgull de C's farà tornar el bipartidisme anhelat pel PP i PSOE. Està vist i comprovat que aquest país no està preparat per a les coalicions, i els governs només funcionen si disposen de majoria, siguin de dretes o d'esquerres.

No he volgut seguir la jornada parlamentària de la moció de censura que ha presentat C's al president Torra, perquè no puc sofrir veure perjudicada la dignitat del Parlament, i això no té res a veure amb l'encert o no de la mesura, sinó a com acostuma C's a plantejar les coses des dels seus escons.

Què estaven fent els set CDR detinguts?

Siguem seriosos i no ens deixem portar pels mil motius que tenim per criticar la postura de l'Estat espanyol respecte a Catalunya. Estudiem-ho tot detingudament i a partir d'aquí parlem, critiquem i defensem allò que com a poble independent ens convé.

Necessitem més informació al voltant de la detenció dels set CDR d'aquesta setmana, per després opinar sobre l'encert o no de la seva detenció, per l'encert o no de la seva activitat, que ha motivat la detenció. 

Ens fem un tip de proclamar que l'independentisme que defensem és un independentisme no violent, ho hem demostrat cada any a les manifestacions de l'onze de setembre i sempre que hem sortit al carrer. També hem observat que després de les grans manifestacions hi ha hagut alguna picabaralla que algú pot considerar violència, sobretot quan l'Estat espanyol considera rebel·lió i empresona Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.

Què estaven fent els set CDR detinguts que estiguessin sent observats des de feia un any? Realment volien utilitzar material explosiu? Segur que no tenien l'organització com per comparar-los amb ETA, però volien d'alguna manera fer creure que hi havia terrorisme al darrere?

Desconec si estan nets de culpa i si tot això és un muntatge per empresonar persones més actives dins del moviment independentista, però hem de ser cauts en les nostres accions. Si veritablement volem convèncer que som gent pacífica ho haurem de demostrar. La detenció d'aquests set nois s'haurà d'analitzar a fons, perquè d'entrada ha posat en dubte el nostre pacifisme, i això s'utilitza en contra dels ideals i proclames d'una Catalunya independent. 

Terrorisme d'Estat?

El digital Público ha esbombat una notícia que en situació normal faria rodolar molts caps i d'altres, que ja no són a primera línia, haurien de pagar per la seva nefasta acció. Llegeixes fets impossibles que fa que alguns creguin que es tractava d'una actuació premeditada, el deixar fer. És massa gros com per imaginar que sigui cert, i que el CNI, sabent-ho, no evités un atemptat més que probable a la capital de Catalunya. Si fos així, què hauria de passar ara?

Les clavegueres de l'Estat han actuat i actuen contra Catalunya, però aquest fet va més enllà de posar pals a la roda, perquè la seva incapacitat (vull pensar que va ser això) per detectar que es cometria un atemptat a Barcelona és molt greu.

A l'hora de sospitar de tothom s'hi afegeix el fet que ni PP, ni PSOE, ni C's acceptessin una comissió d'investigació per aclarir què havia passat. Estrany, no? Si més no sospitós, perquè el més normal és que sempre vulguis saber la veritat, a no ser que es pugui descobrir joc brut, oi?

Si Espanya fos un país veritablement democràtic, que el govern socialista tingués voluntat de fer bé les coses, s'investigaria a fons com es va poder arribar a produir l'atemptat de Barcelona i Cambrils. Però Espanya no és un Estat democràtic, no és transparent i hi ha massa interessos foscos que no es volen delatar. És per això que la ciutadania, una part de la ciutadania, reclamarem que s'investigui i es castigui els culpables, però els polítics espanyols, del color que siguin, s'hi negaran. Sempre és la mateixa cançó: no remoure el passat, però aquest passat va avançant i ja el tenim a girar la cantonada.

Hipocresia política

Sovint ens entretenim a criticar actuacions polítiques que ens semblen injustes i que tenen un abast reduït i deixem d'entrar a valorar-ne d'altres més globals que tenen més incidència, però que ens resulta massa difícil de precisar o bé que ens considerem incapaços d'influir-hi. Em refereixo a la política dels estats, a nivell mundial, que en el fons condiciona la petita política que es pot fer en un ajuntament, una comunitat autònoma o fins i tot un estat com l'espanyol.

Llegia la notícia de la carta enviada pel rei saudita Salman als líders europeus. No li agrada figurar a la llista negra de països amb grau risc de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme. Sembla ser que dels 28 estats europeus, només Bèlgica, que té govern provisional, no va presentar al·legacions a l'elaboració de la llista i per tant s'ha bloquejat la iniciativa.

Aquests són els estats que practiquen la política que regeix a Europa. Uns estats que no fan res per combatre l'atac als drets fonamentals de països del món, com pot ser l'Aràbia Saudita, i que permeten el finançament d'activitats criminals. 

La responsabilitat és de tots i nosaltres només podem sortir al carrer. Nosaltres deleguem a uns representants polítics que s'acolloneixen davant l'amenaça d'estats més potents i claudiquen, ja siguin governants de dreta com d'esquerra. Llavors ens escandalitzem en veure que l'extrema dreta puja!

L'exemple del triomf de Trump als EUA és el més clar. La població està tan farta del sistema, que vota l'opció que hi va en contra, encara que no s'adoni que hi sortirà perdent. La teoria de més val boig conegut que savi per conèixer ja no és útil. Europa i tot el món occidental està farta dels bojos actuals i espera aconseguir un savi desconegut, encara que l'experiència ens ensenya que sortim del foc per caure a les brases.

No oblidarem el major Trapero

Continua el procés, post procés, de sentenciar en ferm els diferents estaments i persones implicades en els fets del 20 de setembre i de l'1 d'octubre. Es posa molt d'èmfasi en els consellers i president del govern, ara empresonats o a l'exili, i passa més desapercebudes altres sentències com la dictada contra el major Trapero, la gran víctima del procés.

Trapero tenia un paper molt complicat i sabia que fes el que fes seria criticat per ambdós bàndols, amb l'agreujant que un d'ells el condemnaria. El paper dels Mossos d'Esquadra no ha agradat mai a l'Estat espanyol, i encara menys l'actitud de les esmentades dates. El govern de Madrid i tots els seus jutges veuen bé el comportament de la guàrdia civil i policia nacional, però mai entendran la voluntat de dialogar, encara que sigui amb les persones a qui has de controlar.

Rajoy i els seus només han vist bé la garrotada, bàsicament per dos motius. Per una banda és una manera il·lustrativa del domini d'Espanya, i per l'altra s'atonyina catalans i catalanes. El més trist de tot és que personatges com Iceta ho hagin beneït des del primer dia. Això tampoc ho podem oblidar.

No sabem quin serà el final del major Trapero, però intuïm que ho té molt negre. Passi el que passi no el podem deixar oblidat, i hem de fe el que calgui perquè no pagui per tots els que un dia vàrem creure que demostrar la voluntat d'expressar-nos democràticament era legítim. A Espanya, però, anar en contra del govern i del jutge és un acte de terrorisme i rebel·lió. La llibertat d'expressió està fora de joc, i molt ens temem que Pedro Sánchez poca cosa hi farà per recuperar-la.

Una manifestació en contra de la barbàrie dels assassinats

Avui tenim la manifestació de Barcelona contra el terrorisme com a esdeveniment central de la jornada, i no podia deixar de parlar-ne. El fet que arribéssim ahir la nit i que l'atac terrorista es produís just quan acabàvem de marxar del país, fa que la informació que tinc de tot plegat sigui molt difusa, parcial i gens exhaustiva, i això fa que no pugui esplaiar-me a parlar-ne. Sigui com sigui, no puc deixar de manifestar el meu rebuig a tot acte terrorista, fins i tot quan els objectius fossin justos, que no és el cas, però mai matant, i encara menys a víctimes innocents.

Em solidaritzo amb totes les víctimes i familiars, i el meu esperit està present en la manifestació on no he pogut assistir. He llegit que hi ha hagut conflictes en l'organització de la manifestació i que alguns mitjans informatius han utilitzat els tràgics fets per atacar o justificar la independència. De tot això intentaré posar-me al dia, amb tots el exemplars d'aquests dies que m'han reservat per a la tornada.

Les vacances serveixen per desconnectar del treball i del ritme que portes la gran part de l'any, i això ho he aconseguit gràcies a que l'alternativa ha estat molt interessant i el ritme suficientment generós com per no tenir temps a pensar-hi. La llàstima, però ha estat que t'assabentessis dels atacs terroristes de Barcelona i Cambrils, i que en reprendre l'activitat a la teva ciutat, et trobis amb les seqüeles i el dolor causat per uns fanàtics induïts per un assassí disfressat d'Imam.

Desitjo que fets com aquests no tornin a succeir, però sé que això no serà possible i que novament, en una o altra part del món es tornaran a produir. És la maldat de la nostra societat que, sortosament, aquests dies no he patit durant les vacances, però que sí s'ha acarnissat al nostre país.

Abonats a les cues de l'aeroport

Ahir vaig tenir ocasió d'anar fins a la terminal 1 de l'aeroport del Prat, per acompanyar la meva filla que tornava a Maó, i veure les cues que es formen per poder passar el control de seguretat. És curiós que amb el temps les cues s'han traslladat de lloc. Abans les cues les trobaves en el moment de facturar les maletes. Ara cada vegada hi ha menys maletes, però el problema es troba en el moment de passar el control.

L'empresa privada ha aconseguit modernitzar el check in, i és possible fer-ho des de casa i, en el cas de Vueling, treure't tu mateix la targeta d'embarcament. Després has d'anar tot seguit a fer la cua de l'administració pública. Aquesta ha empitjorat.

Entenc que les condicions actuals d'amenaces i atacs reals de terrorisme comporten mesures més dràstiques a l'hora de comprovar que totes les persones que embarquen als avions ho fan correctament i sense elements que puguin ocasionar una catàstrofe, però això no justifica que s'hagin de produir aquestes llargues cues. Es poden obrir més zones de control, no?

Tinc el costum, quan assisteixo a llocs on hi ha persones d'arreu del món, d'imaginar-me sota la seva pell i intentar endevinar què pensen sobre les situacions en què es troben. Ahir, per exemple, havent de fer aquestes llargues cues. No cal dir que el meu pensament anava dirigit a la vergonya que sentia per les condicions de tercer món en què ens trobàvem. Però això sembla interessar ben poc a les nostres autoritats, i tots sabem l'opinió dels ministres espanyols: la Generalitat ho administraria molt pitjor.

Per cert, vaig fer un comentari a una noia del taulell d'informació, i em va dir que eren unes cues normals les d'ahir, que no destacaven per llargues... Segur que hi deu haver dies pitjors.

A mercè dels terroristes

Una de les preguntes que en els darrers temps molts ens repetim és si ens hem d'acostumar a conviure amb la por i la mort de víctimes del terrorisme. Durant molt anys hem observat a través de la premsa i la televisió els efectes del terrorisme a diferents parts del món, lluny normalment d'Occident. Ara, però el terror el tenim aquí i ningú s'acaba de sentir segur en el moment que surt de casa o participa en actes multitudinaris.

L'atac terrorista d'ahir a Manchester ha colpit potser encara més, per la joventut de moltes de les víctimes. Ja sé que al cap i a la fi són morts, però veure-hi entre elles criatures de set o vuit anys fa mal, molt mal.

No ens entretindrem a analitzar quin és l'origen de l'existència d'Estat Islàmic ni els seus crims, perquè semblaria que els exculpem o fins i tot justifiquem. Res justifica el terrorisme, sigui d'un cantó o l'altre, però sí que convé tenir present que a vegades els nostres actes imprudents i temeraris poden comportar mals pitjors. 

Avui ha mort un home de 81 anys, a Madrid, després que rebés un cop de puny a la cara per part d’un conductor a qui li recriminava no respectar el pas zebra. No em direu que no és molt trist que els humans haguem arribat a aquests extrems.

El meu condol als familiars de les víctimes i ferits de l’atac terrorista de Manchester, i el prec als governants a buscar la pau per sobre dels interessos personals.

Rajoy interlocutor de Trump a mig món

Rajoy vol ser l'interlocutor de Trump a mig món. Convençut de les seves habilitats en el diàleg s'ha ofert a Trump per posar-li fàcil les coses amb l'Orient mitjà, Amèrica del Sud i el Nord d'Àfrica. Està demostrat el seu do de llengües, dominant a la perfecció el castellà..., bé amb el castellà en té ben prou, i sinó es tracta de donar feina als traductors simultanis.

Un president que és incapaç d'asseure's a parlar amb el president del govern català, ni donar la cara, ni fer l'esforç de dialogar per trobar una solució als problemes de convivència interna, s'atreveix a proposar-se com interlocutor internacional.

Serà perquè s'identifica amb Trump, o bé perquè somia amb la imatge d'Aznar amb els peus a la taula al costat de Bush, o la fotografia amb Bush i Blair celebrant l'atac a l'Iraq com a gran solució al terrorisme internacional...

Tot plegat em sembla esperpèntic, encara que ja ens hi té acostumats des de fa molts anys, si més no des dels "hilillos de plastilina", o del seu cosí que li va explicar allò del canvi climàtic, que era mentida. Veus! en això es deu semblar a Trump, que tampoc no hi creu.

Potser pensa que si algun interlocutor hi ha d'haver amb Catalunya aquest ha de ser el flamant delegat, el senyor Millo. Esclar que en el poc temps que fa que exerceix el càrrec se li ha vist el llautó i el segell permanent del PP català que, com ja he dit moltes vegades, mai s'ha proposat defensar Catalunya, sinó que han actuat amb total dependència de la voluntat de Madrid.