No caiguem a la trampa i avancem

Queda molt clar que l'interès del PP i C's és provocar violència per part dels grups independentistes per poder justificar els mals de l'independentisme. És bo ser-ne conscients i no caure en la seva trampa i mantenir la manera de fer del sobiranista que és la via pacífica, reivindicativa i contundent, però pacífica. Qualsevol sortida d'aquesta línia serà aprofitada pels adversaris que no tenen arguments, però sí molts aliats.

És una llàstima que s'estigui esmerçant tantes energies i temps en el procés i tot el que se'n deriva, i no es puguin dedicar a temes socials i econòmics. Persisteix la injustícia social amb moltes persones amb problemes de subsistència, i estem encallats en creixement econòmic.

No és bo per al país que el Parlament català treballi sota mínims -no començarà el nou curs fins a l'octubre- hi ha moltes coses a legislar i cal veure si amb el PSOE al govern estatal, disminueixen les interferències al treball parlamentari.

No podem oblidar-nos dels nostres presos polítics i hem de continuar exigint i trobant estratègies perquè siguin alliberats, però al mateix temps no podem estar aturats només a l'expectativa de com acaba tot plegat. Ens falta poder de decisió i lideratge polític en àmbits com el policial, l'econòmic i el social. Cal recuperar la iniciativa i creure que podem tornar a ser líders en la promulgació de lleis i normatives més socials i justes. Cal recuperar el prestigi de la nostra policia, que ha estat atacada pels partits polítics que no volen una Catalunya forta, el PP i C's, sinó que treballen per unificar i recentralitzar.

Una reforma constitucional que ens atemoreix

Per què ens atemoreix una possible reforma constitucional? Perquè coneixem els promotors i les persones que la pactarien. Sabem què va passar amb l'Estatut d'autonomia i no ens mamem el dit.

Albert Rivera és el més transparent de tots. Ell vol reformar la Constitució per retallar drets dels catalans i de passada també dels bascos. Pedro Sánchez potser no té males intencions, però la seva gent sí, i al final són els que decideixen. Del PP no cal dir res més. La seva política recentralitzadora ho diu tot.

El gran problema que tenim és que Europa no coneix la realitat de Catalunya i Espanya. Europa no sap què fa Espanya amb els nostres drets, cada vegada més retallats. No sap què passa amb la llengua catalana. No sap què passa amb les lleis aprovades pel Parlament i que el Tribunal Constitucional suspèn a les ordres de l'executiu espanyol. I com que tot això no ho sap, si nosaltres no acceptem una reforma constitucional, serem nosaltres els que no volem buscar solucions al problema actual.

Què podem fer? No tenim cap més solució que tirar endavant amb la declaració unilateral d'independència, assumir-ne totes les conseqüències i provocar, si més no, un tracte d'iguals, perquè si no és així, Espanya ens esclafarà, i això ho hauria d'entendre el PSC i també els Comuns, els altres dos (PP i C's) és el que volen.

Algú potser sap què passarà, però jo no, encara que puc imaginar que el futur proper no és gaire afalagador. Sortir al carrer en defensa de les nostres institucions un dia i un altre no és fàcil. Tots tenim les nostres obligacions i no podem aparcar-les gaire temps. La imatge que donen els nostres polítics és força unitària, però suporten molta pressió i això a la llarga es paga. No podem ser pessimistes, però tampoc uns il·lusos. Hem de confiar en els nostres polítics i procurar entendre els passos que donen. És una llàstima que no ens puguem entendre, sense necessitat d'aixecar barreres, però en canvi el preu a pagar pot ser molt alt.

Tractar d'iguals els desiguals és injust

Aquest frase de Guillem López Casanovas en relació a les negociacions dels representants autonòmics amb el ministre Montoro per a un nou sistema de finançament, ho diu tot i em pregunto què pensen Iceta i els seus quan ens prediquen a tort i a dret que la solució de Catalunya i Espanya és un estat federal.

Puc estar d'acord amb la teoria, però no en la possibilitat que això s'acabés implantant, i no només perquè el PP vol recentralitzar-ho tot i fins i tot eliminar l'estat de les autonomies, sinó perquè l'alternativa de govern, que encara és el PSOE, tampoc ho vol. Una mostra ben clara és on té més força, a Andalusia.

En tota la negociació sobre el finançament el problema no és tècnic, sinó polític. El govern de l'Estat i la majoria d'autonomies no tenen cap intenció de canviar el sistema com es financen els diferents territoris espanyols. No pensen en la seva capacitat fiscal, sinó, com molt bé diu López Casanovas, en les transferències d'altres comunitats via l'Estat espanyol. 

Ja no és només discutir sobre el principi d'ordinalitat, defensable en el món sencer, sinó la pressió i voluntat ferma d'aprofitar-se de la rendibilitat econòmica catalana per viure bé a base de subvencions.

I no em considero insolidari, tal com ens volem fer creure. La insolidaritat en tot cas la practiquen ells que no hi posen esforç i a canvi en reben els beneficis a costa nostra.

Si algú em pot convèncer que el model federal a Espanya és possible d'aconseguir, deixaré de somiar en una Catalunya independent. Entretant, però, deixeu-me ser feliç i imaginar un futur lluny de la tirania i menyspreu que es respira més enllà de l'Ebre.

Les maniobres de C's per amagar els seus interessos

Amb el perill de cansar la gent, avui em fixava en les declaracions del senyor Miguel Gutiérrez, que és el secretari general del grup parlamentari de C's, on remarcava que el seu partit no canviarà l'abstenció a la investidura de Rajoy per un Sí.

Ja sé que en política els gestos són importants i que no és el mateix abstenir-se que votar-hi a favor, encara que, com deia ahir, l'abstenció a vegades és un Sí, precisament el que demana C's al PSOE.

Una cosa és demanar i l'altra exigir. Ho dic perquè els partits polítics es creuen en el dret a exigir què ha de votar l'altre. L'excusa de la governança i d'haver d'anar a unes terceres eleccions no serveix. Si els partits polítics, amb el PP al davant, fossin capaços de negociar, cedir i pactar, no ens trobaríem en la situació actual. Que ningú no s'enganyi. Les paraules de Rajoy són pura falsedat en boca de qui és incapaç de treballar amb qualsevol persona que no pensi com ell, que no es deixi manipular per ell.

C's, per altra banda, continua fent la puta i la ramoneta com si fossin la veu de la saviesa i el seny. C's va voler pactar amb el PSOE i ara amb el PP, per donar la imatge que és un partit de centre que només busca la governabilitat. El problema és que al darrere hi ha uns interessos que en aquests moments passen per poder investir Rajoy, però que no sembli que ells ho volen, i recentralitzar encara més les competències que és l'únic gran objectiu des de que el partit es va crear a Catalunya.

La figura de Mariano Rajoy és innegociable

Aquesta frase em sona. A casa nostra també es va repetir una i mil vegades fins que va deixar de ser innegociable. Un pas al costat i tot va ser diferent. En política això és molt comú. Avui es diu una cosa i l'endemà es defensa tot el contrari. Tot depèn de les circumstàncies i les necessitats.

Fins fa quatre dies el PSC feia fàstics a C's, i ara l'Iceta diu que el pacte entre el PSOE i C's és bo per Espanya, i no és de cap manera un pacte conservador. De cap de les maneres! El més fotut de tot és que la gent ens ho acabem creient i donant-los la raó. En el fons som molt fàcils de convèncer, o manipular.

Estic segur que l'alternativa a Rajoy és necessària, però ho sento en la meva ànima, jo mai donaré suport a C's. No em mereixen cap tipus de confiança. L'únic discurs clar que tenen és anar contra Catalunya i recentralitzar Espanya. Com que jo penso més en un model federal, que avui és utòpic, o en la plena sobirania, que no m'hi busquin.

Em sap greu que els meus amics socialistes estiguin sempre entre l'espasa i la paret. No ho tenen gens fàcil. Sembla estrany que el PSOE no s'adoni que sense un PSC fort mai podrà ser una força de govern, a no ser que renunciï a coses i pacti amb qui li demana. Si vol, però, un PSC fort, no el pot fer combregar amb rodes de molí.

El pressupost d'inversions del govern Rajoy, una altra porta tancada al diàleg

El president del govern espanyol Mariano Rajoy no es cansa de dir que està disposat al diàleg, però no hi ha dia que no aprofundeixi en el tancament de portes al diàleg, fent visible la seva voluntat d'asfixiar el govern català, a base de reduir el finançament, recentralitzar competències i posar pals a les rodes en qüestió de llengua i cultura.

Tot i que em repeteixo una vegada més, voldria que el PP català m'expliqués com justifica l'actuació del govern espanyol. Només ho entenc si parteixo de la base que el PP català no té cap interès en la realitat catalana, i li fa nosa tot allò que la pot diferenciar de l'espanyola. Quan es parla de diversitat cultural i de realitat plurinacional és pura mentida. El PP català, com també C's i una bona part del PSC, el que defensen és la uniformitat.

Al País valencià, on governa amb majoria absoluta el PP, i també a les illes balears, ha quedat demostrat el tarannà del partit regional. És simplement això, un partit regional amb dependència absoluta de Madrid.

La política recentralitzadora del govern espanyol té com a objectiu convertir les autonomies en simples administracions de gestió descentralitzada, amb dependència total al centre, sense capacitat de gestió particularitzada, sense recursos suficients i sense empara legal.

Aquest és el panorama de futur del PP que no té gaire més bona imatge en l'alternativa del PSOE, encara que s'ompli la boca de reforma constitucional cap a la via federal. En el fons el que defensa Pedro Sánchez és reconvertir el cafè per a tothom de les autonomies en cafè per a tothom dels estats federals, amb les competències més insignificants, per no buidar de contingut cap delegació central.

Amb aquest panorama no és estrany que molts catalans vulguin marxar. No hi ha alternativa i d'això també se'n lamenten la patronal catalana Foment del Treball i la Pimec.

El CGPJ considera abusiva la nova llei de seguretat ciutadana

La consulta catalana i el dret a decidir no és l'únic tema conflictiu a l'Espanya del PP, sinó que els problemes s'acumulen, bàsicament per la incompetència del govern espanyol i el seu afany per recentralitzar i retallar drets a la ciutadania. Avui coneixíem la notícia que el CGPJ aprovava per unanimitat l'informe que qüestiona la nova llei de seguretat ciutadana. 

Fins i tot els estaments judicials que no destaquen per la seva autonomia política, esbiaixats a la dreta que governa, estan en contra de les lleis aprovades per un govern amb majoria absoluta, que ho fa d'esquena a la ciutadania que els va votar.

Una vegada més el ministre inepte d'Interior ha d'admetre una actuació irregular de la policia, en aquest cas en els aldarulls del final de la manifestació de dissabte passat a Madrid. Aquesta actuació reprovable se suma a la bufetada que rep del Consell General del Poder Judicial, que critica durament el text i considera inconstitucionals diferents articles, entre els quals hi ha el que permet la detenció d'una persona per negar-se a identificar-se davant la policia.

La llei de seguretat ciutadana representa una marxa enrere en el respecte de drets elementals de les persones, que només podia ser impulsat per una força amb reminiscències feixistes. El PP s'està lluent i deixant en evidència aquelles persones que el posaven en el mateix sac del PSOE. Dissortadament moltes persones hauran hagut de patir-ho per entendre a qui donaven tot el poder per fer i desfer sense cap tipus de garantia democràtica. 

El ministre d'Interior no dimitirà ni serà cessat, tot i les reiterades proves de la seva incompetència, per la simple raó que qui el va col·locar és tan o més irresponsable que ell. La política de girar la mirada al costat contrari és el pitjor error que es pot cometre i la més gran irresponsabilitat d'un president de govern.

Una nova llei electoral i uns ajuntaments sense competències

Trenta anys sense una llei electoral pròpia és un exemple de la incapacitat dels nostres polítics per pensar en els ciutadans i massa en els seus propis interessos. Aquests dies es parla que pot haver-hi un consens que permeti que el Parlament aprovi per dos terços, una llei electoral catalana. El principal problema que ha impedit fer-ho abans ha estat qui es beneficiava més d'un sistema o un altre. La representativitat i el territori.

No tinc clar que la llei que sorgeixi del consens comporti cap millora. Estic d'acord que és necessari dotar el país d'una llei més adient a la singularitat del país, però penso que la discussió havia d'anar més enllà dels canvis en les circumscripcions i l'equilibri en un país desequilibrat territorialment, amb una gran concentració al voltant de la capital.

M'agrada el sistema britànic i penso que a Catalunya podria funcionar. Ara que els polítics estan tan desprestigiats, per culpa d'uns quants, seria el millor moment de fer un canvi radical i sacsejar aquest país que té tanta desafecció política. 

No podem cantar victòria, però tinguem o no una nova llei electoral, és important que aconseguim estimular la gent i acostar els polítics a la ciutadania. Avui llegint les declaracions del líder d'UDC, el senyor Duran i Lleida, he pensat que aquest senyor no coneix res de la realitat del dia a dia de la immensa majoria de catalans. La seva vida s'acaba en la política, i això és greu.

No només al senyor Duran i Lleida li passa això, sinó que és a la majoria de parlamentaris i alts càrrecs dels respectius partits. Permeteu que exclogui alcaldes i regidors, que viuen més a prop dels ciutadans, en coneixen els seus problemes i tenen moltes dificultats i poca capacitat i recursos per solucionar-los.

Per tot això no es pot entendre la reforma de la llei de l'administració, on amb l'excusa de recentralitzar el poder polític, es buida de competències i recursos els ajuntaments, i ens pot portar fàcilment en un atzucac, en què hi sortiran perdent els de sempre, els que menys recursos tenen i es troben amb problemes de subsistència. Aquesta és la visió que tenen els alts dirigents i responsables polítics de l'Estat espanyol. D'aquesta manera no podem anar bé de cap manera.