La revolta iraniana i la llei de desordres públics agreujats

Des del mes de setembre han estat moltes les dones que s'han manifestat a l'Iran en contra de la presidència del país, arran de la mort d'una jova detinguda per la policia de la moral, acusada de portar malament el vel del cap. Com se'ns va informar, la noia va morir a la presó i això va desencadenar multitud de protestes al carrer, en un país on sortir a manifestar-te et pot ocasionar la mort.

Les dones de l'Iran han estat valentes pel risc que suposava enfrontar-se al poder autocràtic del país, i la força emprada per la policia per dispersar les manifestacions, causant moltes morts. Al final, però, tot fa pensar que l'atreviment de les dones iranianes haurà tingut una recompensa que pot canviar una mica la vida en aquell país. Segons he llegit a la premsa, el fiscal general del país ha anunciat el desmantellament de la policia de la moral, i també que es revisaria la llei per modificar la regulació de l'ús obligatori del vel musulmà.

Caldrà seguir com evoluciona tot plegat, però d'entrada sembla que es tracta de bones notícies, i una cosa molt important: la força de la gent és la que mou muralles. I això ens fa pensar en la propera llei espanyola sobre desordres públics agreujats. ¿Podem pensar que aquesta llei en un país democràtic, com ens fem dir, prohibirà manifestacions com les de l'Iran, i que han fet possible un canvi en la manera de governar?

Si aquests dies opinava en contra de la modificació de la llei, per la por que ens reprimissin i que ens limitessin els nostres drets per manifestar-nos en contra d'allò que creiem injust, ara, amb l'exemple del que ha passat a l'Iran, encara ho veig més clar.

És important fer notar que quan deixes que una llei es pugui interpretar de moltes maneres en funció de la ideologia d'un jutge o un tribunal, posa en perill la llibertat d'expressió i d'actuació d'una població. Entenc que cal regular el funcionament d'un país, i que no es poden permetre segons quines actuacions, però la llei tal com ens l'han deixat llegir, esdevé un perill important, sobretot tenint en compte quins jutges tenim i com es protegeixen entre ells, fins al punt de no respectar la Constitució al moment de cessar i renovar els càrrecs. 

Espanya no és un exemple de bona conducta democràtica, i una llei de desordres públics agreujats encara posa més munició perquè els nostres drets com a ciutadans estiguin en perill. Crec que ni el PSOE ni ERC estan en condicions de defensar-se democràticament si no canvien la seva posició davant l'aprovació d'una llei que ens pot fer tirar anys enrere, en el record del sistema autoritari que va dominar el país durant el franquisme.

Una escalada més en les incerteses del Sàhara

Què passarà amb el Sàhara? Amb la mort del líder i fundador del Front Polisario, i president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), Mohamed Abdelaziz, s'obre un període d'incerteses més grans, fins i tot, de les viscudes fins ara. La seva figura i empenta ha fet possible la resistència al govern del Marroc fins ara, reclamant la independència que cap país del món ni la mateix ONU ha estat capaç d'atorgar-li, malgrat els acords que fins ara hi ha hagut.
Com passa sempre, no n'hi ha prou en tenir la raó, sinó que cal la força necessària per a què te la donin. S'ha vist en bons ulls les seves aspiracions, però la força i estratègia marroquí ho ha impedit des del primer dia. I quan ets un perdedor tens moltes dificultats perquè et reconeguin els teus drets.
Els enemics del Front Polisari no són només externs, sinó que internament hi ha moltes dificultats per mantenir el pols de la independència, i en les noves generacions cada vegada hi ha més joves que qüestionen viure sempre en aquesta reivindicació fallida. Amb la desaparició del líder és més que probable que les postures contestatàries prenguin força, amb la qual cosa el seu futur és molt incert.
En la distància, les famílies que en algun moment de la nostra vida hem acollit nens del campament de Tindouf, lamentem la seva situació, però al mateix temps dubtem de quina és la sortida i l'actitud que cal que prenguin. Espanya els va abandonar de manera descarada i ha estat incapaç de donar el suport necessari, ni que fos per compensar l'error i la vergonya. Marroc s'ha valgut de la situació estratègica, fronterer del món musulmà i aliat dels Estats Units, per sotmetre els sahrauís i desatendre les resolucions de les Nacions Unides.
Aquesta és una de les moltes injustícies que hi ha pel món, que et fan adonar que els nostres problemes són insignificants i que a vegades dramatitzem sobre aspectes que per a molts habitants del planeta resulten simplement anècdotes.

Tancament la setmana de París, però queda molta feina a fer

La manifestació de París amb l'assistència de caps d'estat i govern de diferents països ha liderat el rànquing de les notícies del dia. Després d'una setmana alterats pels fets de París, avui ha estat la cloenda, però amb moltes preguntes pendents de resposta i molts dubtes.

Avui mateix l'holandès Bernard Willem Holtrop, caricaturista de Charlie Hebdo que no era present a la redacció en el moment de l'atac terrorista, rebutjava el suport dels caps d'estat del món, i a casa nostra Mohammed Chaib, exdiputat del PSC al Parlament català, qüestionava la idoneïtat de publicar caricatures que ofenen els musulmans. Com podem veure, doncs, hi ha diferents opinions i moltes coses a resoldre.

Arran dels fets hem pogut llegir molts comentaris, alguns d'ells de professionals especialistes en el món dels jihadistes, que ens ajuden a conèixer més a fons la realitat que sovint s'analitza o critica de manera molt superficial, massa.

Els problemes socials ocupen un espai molt important en l'entramat d'estira i arronsa, i no es poden ometre a l'hora d'analitzar els problemes amb la immigració i també amb accions terroristes, la qual cosa no justificarà mai l'assassinat. Que quedi clar.

Al marge de l'instint assassí que puguin tenir unes persones, que també caldria saber-ne els motius, hi ha elements molt més comuns que caldria reflexionar-hi. El laïcisme d'Occident, sobretot en el cas de França, i el domini absolut de la religió sobre la política en el món musulmà, són una característica que dificulta la comprensió entre ambdues cultures. Les dificultats perquè una gran quantitat de musulmans, que són europeus, puguin trobar feina i veure un futur a les seves vides, també és un element important i preocupant que provoca la desestabilització de la nostra societat.

I en tots aquests elements i molts més que afecten la nostra vida i les nostres relacions, ha de treballar-se amb la concurrència de tothom. Tots som responsables de que la nostra societat funcioni, i no s'hi val culpar únicament els altres.

M'agradaria que les entitats musulmanes del nostre país col·laboressin en la vida civil i laica de la societat, sense que això signifiqui cap renúncia a la religiositat individual. En els municipis que hi estem treballant ja es veuen alguns resultats. S'ha d'intensificar i estendre a la resta de municipis.