Hem fet el cim!

Com cada any, i ja en fa 18, hem pujat al cim del Montalt per renovar l’estelada a les vigílies de l’Onze de setembre. Bé, dic renovar l’estelada, però de fet cada any la pugem i la tornem a baixar. Hi ha persones que no veuen bé això de la bandera independentista i se n’encarreguen de fer-la desaparèixer. És allò dels símbols que en parlava ahir.

Fet i fet han estat unes sis hores entre caminar i les pauses oportunes per recuperar forces, una d’elles per esmorzar gràcies als nostres amics d’Arenys de Munt.

Segur que no entrarem al rècord Guinness, ja que el trajecte es pot fer molt més de pressa, però la qüestió és pujar-hi, al ritme dels més lents, fent-la petar ja sigui de fets que ens envolten, també d'alguna xafarderia, i planificant el futur ara que comença el nou curs i tot està per fer.

Tot i que aquest estiu hem fet algunes caminades la veritat és que, a casa, la pujada al Montalt ens ha deixat una mica esgotats. Haurem de planificar uns entrenaments setmanals per no emmandrir-nos i poder tenir les cames a punt sempre que convingui.

La matinal ha estat plaent, amb bona companyia i coneixent persones que potser ens trobem al carrer, però ni tan sols ens coneixem ni sabem res els uns dels altres. L'excusa de pujar-hi l'estelada també serveix per això i cal aprofitar-ho. Si practiquéssim més la conversa amb persones diferents de les que coincidim diàriament, segurament que aprendríem moltes coses i entre tots aconseguiríem una societat més oberta i sincera.

Em direu que el fet de plantar-hi l'estelada condiciona la participació de molta gent, o el simple fet que al darrere hi hagi un partit polític, encara més. En tot cas no he vist que ens demanessin cap carnet ni vetessin la participació de ningú. Estic convençut que no tots els que hi hem pujat pensem de la mateixa manera, encara que segur que ens uneix l'estimació a la muntanya i l'excursionisme. Aquesta pot ser l'única trava per aquells que no estimen la terra o prefereixen trepitjar l'asfalt.

És estiu, però passen coses

Es nota que és estiu perquè tot plegat està una mica més tranquil que durant l'any. La mateixa premsa escrita s'ha buidat de contingut, aquell que complementa les notícies del dia, amb articles d'opinió i continguts pedagògics. Ara ens quedem amb les engrunes i aquelles notícies amb què ens sorprèn l'escàndol, la catàstrofe o la xafarderia.

Malgrat tot, passen coses i algunes no ens agraden. Es mantenen proclames xenòfobes i decisions polítiques que ens demostren que hem perdut el nord. No és la calor de l'estiu, sinó ments pertorbades que cada vegada agafen més força amb una imatge d'involució que fa feredat.

A finals de juliol el ple municipal de Jumilla, a la província de Múrcia va aprovar, amb els vots favorables del PP i l'abstenció de Vox, una moció totalment racista disfressada perquè no cridés l'atenció, però que no ho ha aconseguit, on es prohibeix l'ús d'instal·lacions esportives per a activitats no esportives. 

La realitat del nostre país és que hi ha confessions religioses diferents de la catòlica que no disposen de locals o edificis prou grans per encabir-hi tots els seus feligresos en festivitats importants. El recurs d'utilitzar grans instal·lacions és el més habitual. Passa arreu. Negar la possibilitat del seu ús per a actes religiosos deixa en evidència la voluntat d'anar contra els musulmans.

La bona notícia és que la Conferència Episcopal Espanyola s'ha manifestat al respecte, criticant la decisió de PP i Vox. No sempre tenim l'oportunitat de veure que els bisbes catòlics espanyols es posicionin en contra de la dreta i la ultradreta. Sempre podem trobar-hi la part positiva.

El govern de l'estat ha dit que ho investigarà. No sé si aconseguirà que es faci marxa enrere en la decisió. No sé si la disfressa serà prou bona per evitar el que seria lògic i intel·ligent. En tot cas atiar la guerra contra els immigrants és una mala praxi que només pot portar disturbis i problemes greus de convivència. Hi ha moltes mesures a prendre per intentar conviure en la diversitat, i fer-ho de la manera més planera possible.

Sentir-te controlat

Cada vegada estem més controlats, sigui perquè nosaltres mateixos donem pistes, com perquè el sistema ens detecta. Els pagaments amb targeta, que són tan habituals, deixen un rastre que no pots dissimular. La prohibició de pagar factures en efectiu hi ajuda, però la comoditat de no haver de pensar a tenir diners a la cartera també és important.

Res no és casual i si et bellugues per internet saben el que fas. Si has llegit un anunci, t'insisteixen sobre aquell producte. Si has mirat una pel·lícula, et demanen si t'ha agradat i t'aconsellen altres films que poden ser del teu interès.

I les empreses estan atentes per saber quan i com han d'insistir en la publicitat perquè caiguis a la seva trampa. No cal pensar en els anuncis fraudulents que volen estafar-te. Només tenint en compte la propaganda comercial ja en tens prou per sentir-te bombardejat i distret tot el dia.

Suposo que, si mireu la televisió, us haureu fixat que ara més que mai surten anuncis, en català, del BBVA, per convèncer-te que fer pinya és la millor solució per millorar i créixer, per obtenir els màxims beneficis. Ho fan ara que estan pendents de la decisió de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre l'OPA al Banc de Sabadell.

Pensar que podem alliberar-nos de la publicitat, de la insistència de les empreses perquè compris els seus productes no té cap mena de sentit. El més important, però, és ser-ne conscient. Ser capaç de sospesar tot allò que t'arriba, tant si t'agrada com no, i a partir d'aquí analitzar què és el que més et convé. Què necessites i quin ús en faràs.

No ens podem angoixar per sentir-nos espiats, però sí que ho hem de tenir en compte i, si fa el cas, tancar tot allò que no necessitem i que només és una finestra oberta a la xafarderia.

La televisió arraconada

Per què deixar de mirar la televisió? La pregunta no és fàcil de respondre, ja que hi hauria molts motius per oblidar-te que la televisió existeix, no sempre per culpa de la pròpia televisió ja que, a vegades, és simplement qüestió de prioritzar què vols fer en el teu temps lliure. De totes maneres sí que podríem trobar algun motiu que expliqués per què hem deixat de mirar la televisió, o bé ho fem en escasses ocasions. 

L'inici de la televisió, quan nosaltres érem adolescents, va ser tota una novetat. La televisió resultava gairebé irresistible, i això que durant molts anys només podíem accedir a un sol canal, i per tant tots miràvem el mateix, el que ens volien transmetre. Amb els anys, i potser amb la competència entre canals, la televisió va anar oferint uns programes de qualitat, que formaven a més d'entretenir. Tot això fins que, sense saber dir quan va ser, tot d'una es va girar la truita, i va primar més l'entreteniment, deixant els programes culturals i formatius a hores intempestives o segons canals.

Segurament no soc just en les meves apreciacions, ja que fa temps que no miro la televisió i probablement hi ha coses interessants, però va arribar un punt que em va resultar totalment prescindible. No m'interessava tot allò que feien, encara que entremig hi pogués haver algun programa que mereixés ser vist. Sempre tens el recurs de mirar-ho en diferit, encara que mai he trobat el moment d'asseure'm davant la televisió per seguir-ho.

Al meu entendre, no només s'ha prioritzat l'entreteniment, sinó que a més s'ha basat en un nivell molt baix, de molt poca qualitat, sense aportar gairebé res de positiu. Molta xafarderia i riure de la incultura predominant al país. Res que puguis agafar d'exemple. 

Sempre he pensat que no tot és sempre negatiu. De les coses cal destriar allò que és interessant del conjunt que pot ser més sobrer i inútil. Creia que les famílies que no disposaven d'aparell de televisió a casa seva eren uns exagerats. Que alguna cosa de bo podien aprofitar, i regular la seva visió en funció de la programació. En aquests moments, però, tenint en compte que gairebé no engego la televisió, més enllà de seguir algun canal de notícies, he arribat a la conclusió que probablement no és cap exageració deixar la teva llar sense un aparell televisiu. Tenim alternatives, que ens acosten a la realitat del món, i potser sortir al carrer, anar al teatre o l'auditori, pot ser una millor opció.

Tot això m'ha vingut al cap arran d'una notícia que he llegit on es comparava els entrevistats de fa anys amb els entrevistats d'avui. El nivell dels personatges no es podia comparar.

La transparència i la xafarderia

Hi ha dies que tot se't gira del revés i no pots fer res de tot allò que tenies previst. Davant dels fets tens dues possibilitats, empipar-te i engegar-ho tot a rodar, o bé prendre paciència i encarar la nova situació amb optimisme i pensar que pitjor podia haver anat. Avui ha estat un dia d'aquests i he tingut la sort d'agafar-m'ho bé. No m'ha agradat i m'ha esgarrat el dia, però tampoc podia triar i així ho vist i he actuat.

Solucionat el problema, apedaçant una mica més la boca, he començat a llegir el diari i m'he trobat amb la notícia dels sous a funcionaris europeus en excedència. Unes persones que han continuat cobrant sense treballar, segons m'ha semblat entendre, perquè havien quedat obsolets.

No sé si el tema portarà cua, perquè ja va essent força habitual. El nostre Parlament també va ser notícia per les llicències d'edat i les generoses remuneracions als exdiputats. En tot cas sí que considero important fixar-nos en les dificultats que ha tingut el diari ARA per aconseguir la informació de les institucions europees.

Ens omplim la boca parlant de transparència i llavors resulta que aquesta és gairebé inexistent, o s'amaga informació tant com es pot. Els servidors públics, que cobren diners públics, haurien de tenir molt clar que tothom ha de poder conèixer què cobren i en quines condicions. És cert que a vegades es tracta d'una informació que només satisfà la xafarderia de la gent, i amb això entraria a parlar de la columna d'avui de Fernando Trias de Bes, a l'ARA, però en tot cas té sentit que es doni a conèixer aquesta informació.

En moments com l'actual, en què moltes famílies ho estan patint per tirar endavant i arribar dignament a finals de mes, sorprèn, i d'alguna manera es pot entendre, saber que hi ha gent que cobra diners públics sense necessitat de treballar. Si he entès bé els motius d'aquestes remuneracions, potser seria bo reciclar aquestes persones i que poguessin fer una segona funció, i d'aquesta manera rendibilitzar el cost públic.

La transparència és important, i en el cas de les remuneracions dels càrrecs públics poden ajudar a eliminar aquella creença que tots els polítics es fan rics a costa nostra. Si feu una ullada a les remuneracions dels polítics electes del nostre Ajuntament, podreu observar que amb el sou que reben no poden fer gaires projectes de futur, i en canvi dediquen moltes hores del seu temps per intentar tirar la vila endavant. Si se'n surten o no, això és un altre tema.

Continuen morint persones per la Covid

Tot el garbuix de notícies i informació sobre la pandèmia fan que no acabem de veure exactament quin és l'abast real de la malaltia i les conseqüències que comporta avui dia. No passa dia que no escoltem declaracions de metges i representants polítics informant de les variants del coronavirus i les infeccions que provoquen, també dels hospitalitzats, però poc sobre les morts que continuen produint-se.

La impressió que tenim és que l'actual variant òmicron és més lleu i que les persones vacunades ho superen més fàcilment, tot i que no deixen d'infectar-se. Costa arribar a saber què passa amb els malalts ingressats a les unitats de cura intensiva.

Passem molta estona intentant entendre tots els protocols a seguir, sobretot aquesta setmana que s'ha reiniciat el curs escolar, i crec que se'ns escapen detalls importants, que algú pot considerar alarmistes, però que no podem deixar de pensar-hi i conèixer.

Avui llegia a El Capgròs, de la premsa de Mataró, que des del dia 1 de gener ja són vuit les víctimes per Covid, que han mort a l'hospital de la ciutat. Us haig de dir que m'ha sobtat la xifra, perquè considero que són moltes morts i que potser no se n'ha parlat prou.

No es tracta d'espantar la gent, però sí que seria bo que tothom conegués que continuen morint persones a causa de la pandèmia, i que cap mesura és prou bona mentre aquestes morts vagin augmentant. M'imagino que les xifres de Mataró no deuen ser tan diferents a les d'altres hospitals i ciutats, la qual cosa potser ens falta aquesta informació per creure'ns millor l'abast de la malaltia i saber a què ens enfrontem.

La informació que he llegit no és prou exhaustiva i, per exemple, no especifica si es tracta de persones no vacunades ni si tenien alguna malaltia prèvia o bé la seva edat. No és qüestió de xafarderia, sinó de tenir més dades que ens serveixin per comportar-nos més responsablement i valorar la feina que encara hi ha per tal de normalitzar una situació que ens crèiem superada.

Les majories absolutes, un obstacle per a la transparència

L'experiència que tenim de les majories absolutes és força negativa. El mal ús dels partits polítics fa que no siguin desitjables. El PP, en aquesta legislatura, ha arribat a extrems inimaginables, convertint el nostre sistema polític en una aberració de la democràcia.

Ho hem estat patint durant tots aquests anys, no només els catalans, sinó tot l'Estat espanyol. El PP s'ha dedicat a promulgar lleis sense cap tipus de consens, la seva connivència amb el poder judicial ha arribat a límits impensables i, realment, contraris als principis més elementals de la democràcia.

Darrerament es parla molt de la transparència aplicada al sistema polític i les seves institucions, però a vegades ho confonem en xafarderia. No dic que no sigui important conèixer els noms dels defraudadors, però més important és tenir la confiança que els nostres polítics els tenen identificats i que hi posen ordre, fent pagar allò que els pertoca. El problema és que no hi confiem.

La transparència també s'ha d'aplicar donant la cara a instàncies, per exemple, del Parlament o el Congrés de Diputats. Valer-se de la majoria absoluta per no donar la cara i no haver de respondre les preguntes de l'oposició, no és precisament un bon exemple de transparència.

El govern del senyor Rajoy va aprovar una llei de transparència, però és el primer d'incomplir-la, a no ser que s'entengui que els transparents han de ser els altres, els que no poden bloquejar res perquè no disposen de majoria absoluta.

Només desitjo veure els resultats de les properes eleccions generals, per constatar que no hi ha cap partit polític que obtingui la majoria absoluta. És cert que a vegades hi ha pactes entre dos o més partits polítics que també els utilitzen per amagar-se mútuament les vergonyes. Contra això és molt difícil lluitar-hi, però sempre és més fàcil que es trenquin que no pas en situació de majoria absoluta.