divendres, 30 d’abril del 2010

Una festa del treball sense feina

A la vigília de la festa del treball hem conegut les xifres d'atur. L'Institut Nacional d'Estadística (INE) ha confirmat que s'havia superat la xifra del 20% d'atur, uns 4,6 milions d'aturats, que és un xifra rècord. Tenim doncs que una de cada cinc persones en edat de treball està a l'atur, i una dada molt significativa: el nombre de famílies en què tots els seus membres estan a l'atur és d'1,3 milions.
El pitjor de tot plegat és que no hi ha cap evidència que la tendència es capgiri i, encara que el govern de Madrid declari que estem recuperant-nos, no ho tenim gens clar i volem proves.
No estem parlant de feina fixa, de feina duradora, sinó simplement de feina. Si no hi ha ingressos, no hi ha esperança ni futur.
La xerrada d'aquest mes, al grup de Debat i Tertúlia, l'hem titulat "la pobresa en temps de crisi", pensant que no és la mateixa pobresa ni els afectats són els mateixos que quan les vaques són grasses. No estem parlant dels pobres de tota la vida que, malauradament ja s'han acostumat a demanar i rebre, sinó d'uns altres pobres que mai haurien imaginat que podien acabar d'aquesta manera.
Parlarem de pobresa a casa nostra perquè deixem d'imaginar-nos que els pobres viuen en una altra ciutat, lluny de casa nostra, i ens adonem que a la cantonada hi ha una família que pateix per poder arribar a finals de mes; per poder pagar el lloguer de la casa, el menjador escolar dels fills i suficients productes per alimentar-se.
La crisi que patim no ha minvat i les conseqüències encara ens afecten i hi ha moltes persones a l'atur que no tenen gens clar el seu futur. Amb aquest panorama ens trobem amb una nova festa del treball. Desconec la capacitat de mobilització dels sindicats, però hi haurà gent que desitjarà veure una espurna de salvació. Ens cal un govern amb les idees clares, i uns sindicats forts, i una estratègia conjunta per sortir el més aviat possible i de la millor manera.

dijous, 29 d’abril del 2010

Militants de la llengua

Arran de la notícia que les sales de cinema passaran un anunci on s'explica la seva actitud davant la llei catalana que els obliga a projectar un nombre mínim de versions subtitulades o doblades al català, m'ha vingut a la memòria el militarisme. No em refereixo als militars, sinó els militants, però militants d'idees i pensaments en sentit abstracte, i sobretot militants d'idees, idealistes en actiu.
Probablement cada etapa porta els seus protagonistes i ara no sigui el millor temps, encara que de motius en trobaríem tants com volguéssim. Ens hem acomodat, si més no els d'una generació que de joves vàrem fer prou gresca i ens movíem per ideals polítics que confiàvem poder assolir tot i les dificultats. Ara, des d'Internet i sovint sota l'anonimat, és tot molt fàcil i sense cap mena d'esforç. És cert que en alguna ocasió s'ha sortit al carrer, però no és qüestió de fets puntuals, sinó d'actitud.
Seríem capaços de mobilitzar els ciutadans perquè no anessin als cinemes que no accepten la llei catalana? Una proclama com aquesta em fa pensar en les campanyes espanyoles contra els productes catalans. Serveixen per alguna cosa? és aquesta la millor manera de defensar els nostres drets?
En vida del dictador teníem prou motius per somiar amb la democràcia i lluitar per ella. No hi havia tantes eines i eren molt menys sofisticades, però estàvem motivats. Ara reaccionem contra les mesures que creiem injustes, amb comentaris, escrits i poca militància. Serà que l'experiència de militància en els partits polítics ens ha defraudat una mica? Serà que hem assolit una situació econòmica i social que no volem perdre ni posar en perill?
Davant la notícia que us comento sortiran els de sempre, tot dient que aquesta no és la manera de defensar la llengua. Creieu que no calen esforços per defensar el català? En cinema i televisió sempre he envejat Bèlgica que ha subtitulat les pel·lícules en francès i flamenc, i els seus ciutadans han pogut conèixer altres llengües, sobretot l'anglès, només mirant la televisió o anant al cinema.
Tenim molt per fer i no podem defallir en la defensa de la llengua, però hi ha moltes maneres de defensar-la, i la més important, per la meva manera d'entendre, és parlar-la i escriure-la correctament, i ensenyar i exigir els nostres fills perquè la respectin com nosaltres. Amb l'exemple guanyarem moltes batalles, i fins i tot podem arribar guanyar la guerra. Sobretot, no ens quedem en l'anècdota.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Ni Barça ni Senat

Avui no parlar del partit del Barça és estar outside ja que sembla que no existeixi res més. Haig de confessar que estic escrivint el post d'avui amb la televisió engegada i mirant de reüll com el Barça intenta fer dos gols i classificar-se. Malgrat tot no puc deixar de parlar de coses que passen a Madrid, ben lluny del partit, però que ens toca de prop. Em refereixo al Senat que avui ha votat i aprovat una iniciativa per ampliar l'ús de les llengües cooficials al Senat, amb el vot en contra del PP que, com ja ens té acostumats, sempre vota en contra de qualsevol mesura a favor dels drets lingüístics de Catalunya i les altres comunitats amb llengua pròpia.
Segons diu la notícia de La Vanguardia, el representant del PP, el senyor Van Halen, ha dit que faríem un ridícul esperpèntic amb tots els senadors amb auriculars per entendre el què es diu al Senat. És la música de sempre, allò de què les minories haurien de renunciar a la seva personalitat en benefici de les majories. Per què hem de perdre temps i diners per salvar una llengua i una cultura minoritàries si tenim una gran cultura i una gran llengua castellana que tots coneixem. És un argument que el PP utilitza sovint i que molts militants socialistes subscriurien, però el partit ho dissimula per interès o estratègia.
Tot aquell discurs de la Càmera territorial, on hi siguin representades les autonomies i nacionalitats, queda com un conte d'una nit d'estiu, un miratge, una manera d'enredar-nos perquè no creuen amb la diversitat, en un país plural...
Jo, permeteu-me que, com els ànims dels barcelonistes a 10 minuts del final del partit, vegi molt negra la possibilitat de fer entendre els amics espanyols que això nostre és real, que no és un invent per fastiguejar-los, sinó que hi ha un fons cert que caldria que valoressin.

dimarts, 27 d’abril del 2010

Ni fer ni deixar fer

Hi ha persones que són uns cagadubtes, que acostumen a no fer res, ni et deixen fer res. Segur que tots us en vénen a la memòria. Són aquells companys del lleure, o de la feina, o de la mateixa família, que els agrada que els tinguis en compte, desitgen assumir llocs de responsabilitat, s’ofereixen per liderar projectes, però a l’hora de la veritat no avancen, queden aturats i a més bloquegen la feina, no t’ho fan fàcil, i només te’n pots sortir amb un cop de geni, però... segons a quin àmbit no queda bé.
Sempre he dit que preferia les persones que et diuen que no, a les que et responen afirmativament, però llavors no hi ha manera que t’ho facin. I d’aquestes n’hi ha moltes. Encara que el pitjor són aquells que es posen medalles i saps que per ells, allò no s’hauria fet mai.
Durant els meus estudis universitaris els treballs de grup els fèiem gent que ens coneixíem de temps i que sabíem quin paper jugaria cadascú. Hi havia sempre aquell que no hi col•laborava mai, però que ja t’estava bé. Ja ho sabies i potser fins i tot ho preferies. Com a mínim, però, no tenia la patxoca de lluir-se davant els altres com si ho hagués fet tot ell. Tothom ja ho sabia, perquè la gent no és tonta.
Això és el que et consola: que tard o d’hora les coses se saben i no és possible enganyar les persones contínuament, sense que arribi el dia que se n’assabenten. Llavors reps la recompensa de tot el temps neguitós, però no et consola gens, perquè la situació ambigua i molesta l’has viscuda i patida.
Les veritats molesten i fan perdre amics, o potser seria millor dir: fan que descobreixis els veritables amics. Si juguem tots a nedar i guardar la roba, no avançarem mai. Sempre caldrà que hi hagi qui afronti les dificultats i arrisqui el seu prestigi o reconeixement. Mai ho faràs bé per a tothom, i això no t’ha de frenar. No pots ser un inconscient, però tampoc el cagadubtes de què us parlava al començament. La feina la fan els cansats, i qui té boca s’equivoca. A mi m’agraden aquests, i és amb ells que vull estar.

dilluns, 26 d’abril del 2010

Passem pàgina al Constitucional

La presidenta del Tribunal Constitucional exigeix respecte a la Institució, i acusa de la campanya a certs sectors polítics i mediàtics. No diu res de la composició actual, de que hi ha jutges recusats i d'altres que han caducat. No diu que fa quatre anys que estan treballant l'Estatut i no hi ha manera de posar-se d'acord. No comenta que estan jugant a progressistes contra conservadors; a jutges posats pel PP contra jutges posats pel PSOE. Aquesta és la realitat que ens vol amagar?
Ni tan sols ha sabut jugar a l'estratègia i a darrera hora li ha fallat la suma. Però com ja s'ha dit des d'algun sector polític, no és qüestió de jutjar quins són els protagonistes del Tribunal, sinó el mateix Tribunal i per sobre d'ella la pròpia Constitució.
Avui, mentre algú s'ha dedicat a comptar el percentatge de participants a les consultes populars de diumenge, d'altres s'han aixecat de la ressaca del dissabte a la presentació del candidat a la presidència del govern català, l'actual president.
El que caldrà analitzar és, una vegada més, la capacitat dels nostres polítics de fer front comú. Em temo que no ho aconseguirem, perquè només falta proposar-s'ho que ja surt un partit i l'altre fent aportacions que saben que l'altre no podrà acceptar. Diuen que dos no es barallen si un no vol, però en el nostre cas hauríem de dir que dos no es posen d'acord si cap d'ells ho pretén.
Després de la resolució fallida de l'altre dia, les coses s'han anat refredant a l'espera d'algun altre esdeveniment que passi a primer pla. Ara toca parlar dels equilibris entre partits, però en el fons el que està passant és que s'entrenen per a la campanya electoral que haurà de confirmar el canvi de govern o bé la consolidació de l'actual.
Sigui quin sigui el resultat final, desitjaria que es conformés un govern sòlid capaç de liderar un progrés econòmic i social, que no hagués de perdre massa temps amb protocols que no porten enlloc. No cal una majoria absoluta, sinó tan sols una força majoritària que no hagi de fer gaires concessions a socis minoritaris que no sempre t'aplanen el camí, sinó que fins i tot hi posen traves.
Desconec el temps que encara dedicarem a parlar del Constitucional, ja que el proper objectiu mediàtic són les eleccions al Parlament català, i ara vénen temps d'especulacions i rumors. El nou govern haurà de resoldre molts temes a mitges i afrontar canvis que no es varen produir durant vint-i-tres anys de govern conservador ni amb el set de govern tripartit.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Mostra d'entitats a Canet i de puntes a Arenys

Aquest cap de setmana la gent del Banc del Temps d'Arenys de Mar hem participat amb una parada a la Mostra d'Entitats de Canet. Ha estat una experiència més de les moltes que en poc temps ha viscut el nostre Banc del Temps. 
En un espai nou al centre de la població veïna, que jo desconeixia, s'hi ha aplegat un conjunt d'entitats sense ànim de lucre, que representen la vida social del municipi, i nosaltres, a tall d'exemple, per animar-los a entrar al projecte i, perquè no?, a constituir un nou Banc del Temps.
Tot i no ser un projecte nou, sí que ho és al nostre àmbit i la resposta està essent positiva. El projecte té un valor social molt important per l'efecte participatiu que aporta, engrescant persones que potser estan una mica fora de la moguda ciutadana. Unes persones que tenen molt per aportar i també rebre, perquè no és un moviment caritatiu, sinó que hi ha interessos. Estem parlant de banc i utilitzem talonaris, però no parlem d'euros, sinó de temps. Valorem el temps, perquè és el que tenim per oferir, i l'intercanviem amb el temps que ens ofereixen els altres integrants del banc, amb tot allò que nosaltres no tenim o no sabem fer.
Però avui a Arenys de Mar hi havia trobada de puntaires, i la placeta de l'Església s'ha omplert de puntes. No hi podia faltar, no només pel valor que conté una trobada com aquesta, sinó també perquè la meva filla és puntaire, i encara que pot no semblar modest dir-ho, ho fa prou bé.
He coincidit en el moment que el senyor alcalde, acompanyat de la regidora de Cultura, saludaven les puntaires participants, provinents de diferents contrades, amb el comú denominador: la punta, els boixets i el coixí.
Avui, doncs, ha estat un dia presidit per les entitats, el voluntarisme i la societat civil. És en aquest entramat on ens hem de bellugar si desitgem una societat viva i forta, lluny de les polèmiques absurdes i falses moltes vegades, fruit de l'egoisme i de falsos protagonismes. Avui ha estat un dia clar, pel sol, però també pel contingut.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Fomentar la xenofòbia

En temps de crisi s'accentuen els retrets contra les persones més dèbils, menys protegides, les que acaben d'arribar provinents d'una terra diferent, amb cultura i llengua diferents, amb tradicions totalment diferents. Els anomenats nouvinguts són les primeres víctimes de la crisi econòmica, perquè són els que tenen menys segura la seva feina, però també perquè són rebutjats més fàcilment per la població afectada per la crisi, que veu en ells una de les causes dels seus mals. Però no és això. En època de baques grasses hi ha feina per a tothom, i hi ha unes feines que no les vol ningú i que acostumen agafar els nouvinguts que s'acontenten amb el que troben.
L'administració pública i els partits polítics han de fer molta pedagogia per evitar enfrontaments, que són la conseqüència final de les tibantors. L'administració pública i els partits polítics han de rebutjar qualsevol brot xenòfob i no pas incentivar-lo. Doncs això és el que no fa el PP de Badalona, que s'ha dedicat a repartir fulletons amb contingut xenòfob.
Els partits polítics el que han de fer és treballar i insistir per aconseguir una bona llei d'estrangeria, que sigui justa i que tingui en compte tots els drets i deures de tots els ciutadans siguin autòctons o arribats de fora. Una llei que eviti l'existència de persones il·legals, que tingui en compte la capacitat d'absorció de la societat de cada moment, que tingui en compte l'oferta de treball i les condicions econòmiques.
Els partits polítics el que no han de fer és el populisme barat, en busca de vots a un preu massa alt. Qualsevol cosa que pugui desestabilitzar la societat és un crim contra la mateixa societat i un fre al futur, al desenvolupament, a la convivència.
El PP ja ens té acostumats a aquests afers, i el de Badalona encara més, amb algun polític local que no deixa ningú indiferent, encara que sigui en negatiu.

divendres, 23 d’abril del 2010

Inauguració d'un teatre

La frase amable: "l'he trobat molt canviat", referint-me al nou Teatre Atlàntida de Vic, res a veure amb el que havia estat ara fa deu anys.
Puntualment ens hem trobat molts dels que d'alguna manera hem contribuït a fer història al voltant del teatre a Vic, des de polítics fins a professionals de les arts dramàtiques, o usuaris del teatre, gestors... tots hem arribat fins a l'emplaçament del nou teatre que no té res a veure amb el passat.
La inauguració ha consistit en unes paraules de record dels artífexs del teatre, tant professionals de la construcció com impulsors de la cultura vigatana, i l'estrena d'una peça simfònica-coral, amb lletra de Lluís Solà i Sala, i música de Josep Baucells, interpretada per les corals de Vic i Manlleu i l'orquestra de Vic, amb el narrador Santi Ricart, sota la direcció de Jordi Mora.
Us haig de dir que em feia il·lusió aquesta inauguració, perquè es tracta d'un esdeveniment important per a la ciutat de Vic i la comarca, que ha estat set anys sense unes instal·lacions teatrals com es mereixia, i mentre escoltava l'obra musical recordava bells temps (també vells) en què els concerts i les representacions teatrals ocupaven un lloc important del meu temps.
Ara es tracta que l'equipament sàpiga justificar la inversió realitzada en benefici dels seus veïns més propers. Em deien que malgrat la crisi la gent continua anant al Teatre. És una bona elecció, potser per oblidar la crua realitat. Sigui com sigui ara Vic no té excusa, l'espai ja el té. Que no hi faltin les ganes!

dijous, 22 d’abril del 2010

La Fiscalia s'hi oposa

No he estudiat Dret, encara que a la facultat de Ciències Econòmiques teníem algunes assignatures de dret, però també compten les tertúlies, les conferències on he assistit... per agafar una idea del Dret, de la Justícia i fins i tot de l'estructura judicial. Tot això sumat em portava a pensar en una idea que ara batejo d'utòpica, de la Justícia i del Dret.
Mai m'hauria imaginat que l'exercici de la Justícia fos tan subjectiu. És cert que sempre s'ha dit dels advocats que són capaços de defensar i atacar una mateixa cosa, que només falta saber qui els contracta i què l'interessa. El jutge, però, sempre l'havia imaginat... veig la imatge del rei Salomó repartint justícia...
No és bo que el jutge sigui part interessada del que es va a jutjar. És el mateix que passaria si un àrbitre actués de la part d'un dels dos contrincants. Al jutge se li suposa imparcialitat, però això no és el que està passant. Un exemple el trobem al Tribunal Constitucional, però també al Tribunal Suprem.
Avui la Fiscalia del Suprem s'oposava a asseure el jutge Garzón per l'acusació de prevaricació en haver investigat les desaparicions en temps del franquisme. El Fiscal acusa el jutge Varela de contradictori, i li recorda el famós "cas Atutxa" on va restringir l'acusació particular contra l'ex president del Parlament basc, i al·lega que els que presenten l'acusació (Manos Limpias, Igualdad e Identidad i Falange Española y de las JONS) "no tenen legitimitat processal per instar la causa".
Els mortals llegim aquestes declaracions i ens perdem, però sobretot ens indignem perquè observem que la Justícia no és igual per a tothom i qui l'imparteix no és imparcial, sinó que es mou pels seus ideals polítics. És aquí on posem en dubte el principi democràtic de la independència dels tres poders.
El Jutge Garzón podrà tenir motius per ser jutjat, però jo no entendré mai que per la seva actitud davant les desaparicions humanes en mans dels franquistes, pugui ser acusat de prevaricador. Això només ho pot defensar qui té interès per amagar la veritat.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Plantem cara

De respectar s'ha de respectar tothom, però opinar i criticar no ens ho pot privar ningú. Tots respectem els components del Tribunal Constitucional, però no estem d'acord amb el seu funcionament, ni amb la seva inoperància, ni amb el sistema de nomenar els seus membres. Si més no això és el que jo penso i estic convençut que no sóc l'únic.
El president Montilla ho ha dit ben clar: "Catalunya defensarà l'autogovern tantes vegades com faci falta". Ho pensarem de manera diferent, amb més o menys intensitat, amb més o menys confiança, però som molts que ho defensarem i no ens cansarem de dir-ho on sigui i davant de qui sigui.
No pot ser que dotze persones puguin posar en dubte la validesa d'una llei referendada pel poble, que és sobirà. Si aquestes persones creuen que l'Estatut no encaixa amb la Constitució, només hi ha dues alternatives: desautoritzar-los o modificar la Constitució.
Caldria analitzar qui està faltant el respecte a qui, i la meva conclusió és que fa massa temps que els catalans, com a poble sobirà, som víctimes d'un nacionalisme espanyol excloent, que no permet que puguem desenvolupar els nostres drets.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Un cap emboirat i gris

Si ahir parlava de transparència i de dir sempre la veritat, avui podria parlar d'aquell defecte que s'acostuma a tenir en què es veuen les coses d'un sol color, com si portéssim les ulleres de color groc i fóssim incapaços d'adonar-nos-en.
No sé si m'ha quedat gaire bé la metàfora, però en tot cas queda clar que hi ha persones que només veuen les coses com els convenen i tenen la mala traça de veure malament tot allò que fan els altres. Si us hi fixeu no tenen mai la culpa, o això és el que es pensen, deixant-la per als altres.
En parlàvem aquesta tarda i arribàvem a la conclusió que l'egoisme i les ànsies de protagonisme són males companyes de viatge, sobretot quan no pots escollir amb qui vols anar, i toca qui et toca. El pitjor que pots fer, però, és cedir per una falsa educació, sabent que l'altre no ho faria mai.
El dia ha estat gris per la boira que es passejava pel Maresme, una comarca que no acostuma a veure-la gaire sovint, però quan això passa, és realment interessant. M'he fixat com feia desaparèixer l'horitzó, barrejant mar i cel, difuminant-los. Aquesta grisor dominava les ments.
Ah, i la reclamació no té cap sentit, encara que hi hagi qui no ho pensi així. No pots pretendre estar qüestionant les ofertes tot el temps, sense voluntat d'arribar a un acord. No té cap sentit, ni cap sortida possible. Si cal estripar les cartes, les estriparem amb el cap ben alt i convençuts de la feina ben feta.

dilluns, 19 d’abril del 2010

La veritat espanta

Qui diu veritats perd les amistats, però abans s'atrapa un mentider que un coix. En política sembla ser que s'accepta la diplomàcia, em refereixo a les paraules diplomàtiques, totalment falses, per quedar bé encara que l'altre ja sap que és mentida. Doncs, a mi m'agrada més anar amb la veritat per davant, encara que no agradi, o encara que et desprotegeixi de les crítiques. Malament rai si t'has d'avergonyir del que és cert... senyal que no has actuat com calia.
Hi ha persones que tenen molta por d'ensenyar les cartes, però és una por absurda a no ser que tinguis alguna cosa a amagar. La ignorància no s'ha d'amagar, perquè tard o d'hora s'acaba sabent. Si el que vols amagar és un mal ús de la llibertat de moviments, una mala aplicació de les eines democràtiques, és que no estàs actuant d'acord amb la llei, i per tant no pots continuar actuant de la mateixa manera.
He parlat moltes vegades de transparència i li he donat un paper clau del bon govern. Ens posem a la boca una i mil vegades la paraula participació, però quan grates una mica t'adones que no hi ha tanta gent que hi estigui d'acord. Hi ha partits polítics que se'ls titlla de poc democràtics i de no estar per la participació, però no ens fixem que en els altres hi ha moltes persones que tampoc combreguen massa amb la idea, i tracten de retallar-la al màxim.
El risc de posar etiquetes està precisament en la possibilitat de titllar una actitud d'una manera determinada, i donar per bo allò que aparentment ens sembla correcte. L'experiència que he tingut ha estat en la línia d'haver de combatre la importància de dir les coses pel seu nom, encara que vulgui dir, en alguna ocasió, ensenyar les nostres misèries. Aquesta actitud t'allibera i et fa més àgil. Reconèixer les nostres limitacions no ens desarma davant els adversaris, perquè ens alliberem de la feixuga càrrega que significa haver d'amagar la veritat, i per tant ens fa més forts per afrontar el que sigui.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Fenòmens naturals i culturals

Una de les notícies d'aquests dies, per sortir una mica de la política, és el núvol de cendres provocat per l'erupció del volcà islandès. Als humans ens sorprenen els efectes originats per fenòmens naturals. D'alguna manera seria el reconeixement de la grandesa de la natura i de la insignificança de la persona, malgrat els grans avenços i descobriments.
Això ho relacionaria amb la conferència d'aquest matí, a la sala de plens, a càrrec del diputat català Mohammed Chaib. Una xerrada interessant amb presència majoritària de població d'origen magrebí, però també amb responsables docents de tres centres educatius arenyencs.
Per què ho relaciono? Doncs, perquè també en el camp de les migracions, l'home esdevé un ésser menut i intranscendent davant la força i els efectes dels moviments migratoris. És en la capacitat de resoldre els desequilibris o el desencaix, que es pot valorar les persones responsables polítics, però també socials.
Chaib ha estat molt clar i contundent sobre diferents temes que a vegades hem convertit en tabús. El percentatge de nois i noies d'origen magrebí que acaben els estudis és molt baix, i això, segons el diputat, és feina de les famílies. Hi ha insistit tant per a nois com noies, i ha donat protagonisme a les mares. La notícia no era nova, però sempre és bo repassar aquestes dades per assumir responsabilitats i rectificar els errors.
Una vegada més, Chaib ha parlat dels dos models emprats davant el fenomen migratori: el model francès que situa tothom al mateix lloc amb els mateixos drets i deures, per no fer diferències, però que la realitat és ben diferent de la teoria, ja que els francesos d'origen magrebí no aconsegueixen els mateixos drets que els autòctons, i el model anglès, de la multiculturalitat, on es respecten totes les cultures, però no s'interrelacionen. Davant d'aquests dos models, Chaib ha defensat un tercer model, el de la interculturalitat, que respecta totes les cultures, però les interconnecta per arribar a assolir una nova cultura d'acord amb la pròpia realitat ciutadana.
És important que els enyorats del passat, que es creuen que estem al 1714, o els altres que s'han encallat al 1936, obrin els ulls a la realitat i treballin per al dia dia i el futur, que no és altre que el present en tota la seva dimensió projectada en el futur del nostre poble.
Catalunya ha rebut emigrants de la resta de l'estat espanyol i de la resta del món, en dues etapes molt determinades. Catalunya és el resultat d'aquests moviments i negar-ho és negar l'evidència. El futur del nostre poble passa per reconèixer la composició del nostre país, sense renegar de la nostra història ni la cultura, sinó incorporant els valors de les noves cultures i tradicions. Aquesta actitud és l'única que pot vèncer i fer fort el nostre país, i és l'únic camí per aconseguir un estat propi.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Un dia ben aprofitat

Ha estat un dia feixuc i llarg, però ha valgut la pena. Quan les coses surten tal com tenies previst, encara que t'hagis cansat, ho agraeixes i et sents satisfet. Avui, doncs, és un d'aquests dies que les hores van avançant i el teu entorn ha anat variant.
Ens hem trobat a les 7h del matí per intentar esbrinar allò que ens denunciaven i ha servit per veure aixecar-se el dia, un dia de mercat. La gent parla bé del canvi d'emplaçament de les parades del mercat, per les obres d'urbanització del tram baix de la Riera, encara que algun "paradista" li agradaria que li hagués tocat un altre lloc.
A la residència geriàtrica la seva directora, la Núria, estava al peu del canó per controlar un dia més tots els detalls d'una gestió acurada i agraïda. La residència es troba sempre impecable, i això sempre ho han agraït els familiars dels residents.
Havia de baixar a Barcelona perquè feia dies que no anava a la Coordinadora de Ciutadans pel canvi (CpC), i això no és bo ja que et desconnectes del dia a dia. Entretant Arenys posava en marxa la primera jornada Ajuda'ns a ajudar, per recollir aliments per a les famílies més necessitades.
Hi ha hagut pràcticament unanimitat a l'hora de valorar els darrers esdeveniments relacionats amb el Poder Judicial. L'actitud del Tribunal Suprem de voler jutjar el jutge Garzón per gosar esbrinar què va passar amb les víctimes del franquisme, o bé el ridícul i vergonya ocasionada pel nou fracàs d'un Tribunal Constitucional, discutit per molts i ara gairebé tocat de mort, han sigut motiu de diferents intervencions a la Coordinadora. Ho he dit, perquè ho tinc ben clar: cal modificar la Constitució.
I a la tarda, organitzada pel grup de la confirmació, una xerrada sobre la situació dels cristians a l'Iraq, Egipte i el Pakistan, a càrrec de Javier Menéndez Ros, un pare de família de set fills, que ha estat testimoni de la vida difícil que han de patir els cristians en els països abans esmentats.
Abans i després de la xerrada, una visita a la placeta per veure com anava la recollida d'aliments, i cap a casa, a reposar amb la família, a l'espera de la jornada de demà que també serà moguda. Content, però un xic cansat.

divendres, 16 d’abril del 2010

Estem farts del Constitucional

Senyors, cada vegada som més les persones que estem farts del Tribunal Constitucional (i també del PP). Estem farts perquè és una presa de pel i perquè ha perdut tot el crèdit que encara conservava. Perquè no es pot fer més el ridícul, i perquè s'ha demostrat que el poder judicial no és independent dels altres poders, sinó que és una plataforma política del partit majoritari, s'entén en el moment de la seva constitució. Un Tribunal Constitucional que està format per persones recusades i persones a qui fa dos anys se'ls va acabar el període de temps pel qual varen ser nomenats.
I he afegit el PP perquè, com el mateix "defensor del pueblo", varen recusar un estatut referendat pel poble català, que és sobirà, i aprovat pels seus representants al Parlament català i al Congrés de Madrid. L'he afegit perquè el seu discurs és cínic, sobretot el partit a Catalunya, on ens volen fer veure que creuen en la justícia i el que només creuen és que s'ha d'aconseguir com sigui ofegar les aspiracions democràtiques del poble català.
I mentre tot això passa, al Suprem el magistrat Varela acusa de prevaricació el jutge Garzón, per haver treballat sobre els assassinats comesos durant la dictadura. On és la lògica? On és el sentit comú? a què ens podem aferrar quan tot trontolla?
Ràbia i impotència són dues de les sensacions que sentim, però sobretot el desànim perquè no veiem clar el futur que ens espera. Estic d'acord amb els que opinen que el PP i els seus jutges afins, i també el senyor Múgica, han fet mol mal al Constitucional, que l'han deixat en un carreró sense sortida i que fins i tot cessant tots els seus membres i escollint-ne de nous, no hi ha cap garantia que ens mereixi confiança. A mi, si no em demostren que els jutges actuen independentment de les seves preferències polítiques, continuaré pensant que el poder judicial no està legitimat per actuar, i les seves institucions em semblaran un engany, un frau a la població.
Arribats a aquest punt, no sé vostès, però jo... estic fart del Tribunal Constitucional!

dijous, 15 d’abril del 2010

Comoditat o compromís

Una vegada més els partits de l'oposició s'entretenen a criticar el tripartit, no només per la política que porta a terme, que seria el més lògic, sinó per la pròpia essència d'un tripartit. És cert que la democràcia del nostre país no ha madurat sufiJustificació completacientment, i estem més fets al joc de les majories absolutes, i molt poc a coalicions de partits. A vegades, però, la crítica és tan radical que es pot interpretar que no es considera legal un pacte de govern a tres, quan com a molt el que caldria dir és que en tot cas no agrada.
Estaríem d'acord que els pactes a tres provoquen més lentitud a l'hora de prendre decisions, i a més no sempre es pot fer el que un voldria, sinó que cal pactar-ho i aprendre a cedir. No hi ha dubte que un partit amb majoria absoluta pot tirar pel dret, sobretot al nostre país on hi ha obediència cega dels militants, però quan no s'assoleix aquesta majoria, s'ha de tenir cintura i això no vol dir vendre's per un plat de llenties.
De totes maneres, en aquesta legislatura els socis d'ICV han compromès força el govern, no sé si per incapacitat dels titulars de les carteres o bé per les carteres que els ha tocat dirigir. Penso que el president ha jugat el paper que li tocava, és a dir, defensar els seus consellers encara que s'hagués de mossegar la llengua. Retreure aquesta actitud resulta força patètica, quan en tot cas el que s'ha de retreure és la manera com s'ha actuat i errors comesos pel govern, sigui quin sigui el color del conseller o consellera.
Són molts els ajuntaments governats amb pactes entre partits, i no són pitjors que els ajuntaments amb majoria absoluta. És més, la pràctica de treballar en equip és un valor afegit per al govern, perquè un governant ha de ser sempre dialogant, tingui o no majoria, per, d'aquesta manera evitar enrocar-se amb les idees i perdre la visió de la realitat.
Una altra cosa és si volem parlar de comoditat. En aquest cas és ben clar qui hi està més còmode, qui no pateix disgustos, o si més no en pateix menys. Però no ens equivoquem... els dictadors encara estan més tranquils i no és pas un model de govern que vulguem per casa.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Rentem la cara

Ahir a la tarda el conseller Nadal va anunciar que aquest mes es licitarà la variant de Valldegata, la que unirà la Nacional II amb l'autopista C-32. Es tracta d'una carretera de només un quilòmetre, però que fa anys que se'n parla. La importància està en què permetrà eliminar la carretera que passa pel mig d'Arenys (la C-60 o antiga B-511) i reduir sensiblement la circulació de vehicles per la Riera.
Em sembla que quan vaig arribar a Arenys, l'any 80, ja se'n parlava, i sempre es deia que anava per llarg, però que s'acabaria fent. Ara sembla que va per curt i que pot ser una realitat a finals d'aquest any o començaments de l'altre.
Si tot va com sembla que ha d'anar, ens trobarem que en un any canviarem la cara de la nostra població, amb unes millores urbanístiques importantíssimes, a la façana marítima, amb el passeig de la tercera platja i potser també el camí cap a Caldes; amb els giratoris de la N-II i la variant de Valldegata; les andanes de l'estació del tren; la urbanització de La Riera, en el seu tram baix, i d'un conjunt de carrers al centre històric de la vila, i...
Resultarà, i això ho vaig escriure un dia a no sé on, que justament en uns anys de crisi serà quan més obra pública s'haurà fet, i més transformació haurà sofert la nostra vila. I això té mèrit, encara que hi haurà qui s'encarregarà de treure'n-li.
De fet avui volia parlar dels consellers d'ICV que, no em negareu, donen bons motius per fer-hi comentaris. Ara estem a l'espera de si un d'ells mou fitxa, per després fer-hi cullerada. Suposo que el soci majoritari desitjarà pensar que en pot prescindir en una futura combinatòria, si més no dels representants actuals.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Una dreta que fa por

S'ha d'exigir respecte en tot moment, però no ha de venir de nou si a algú se li perd el respecte, quan les seves actuacions són de dubtosa lleialtat. Tampoc ha d'estranyar que la gent es revolti quan se'ls nega un dret, i en això trobaríem molts exemples.
No parlaré del dret a l'autodeterminació, perquè ja ho he fet altres vegades i continuaré tenint oportunitats per comentar-ho. Avui em refereixo al tema de moda i en concret als escarafalls del PP davant la manifestació contrària a què es jutgi el magistrat Baltasar Garzón.
Quan les coses es fan malament, se'n reben les conseqüències, i en això el PSOE és tan culpable com el mateix PP, doncs no es podia aprovar una llei de la memòria històrica com la que es va aprovar, deixant descontents a tothom. Els bous s'han d'agafar per les banyes, sense que això sigui un suïcidi. En política també s'ha d'anar amb valentia, sense tantes picades d'ullet als electors. Si es vol acontentar tothom l'únic que s'aconsegueix és enfadar tothom.
Senyors, no pot ser que amb el poder judicial, en l'òrgan que vulgueu, no s'hi pugui estar en desacord, quan és un poder que ve de l'època franquista sense que hi hagi hagut cap trencament. No pot ser que ens venguin allò de la independència dels tres poders, quan estem vivint des de fa anys les picabaralles polítiques i partidistes dins el Tribunal Constitucional, per posar un exemple. Com es menja que a demanda d'unes entitats ultradretanes i colpistes es culpi un jutge per haver intentar jutjar els assassinats del franquisme?
Fem l'esforç de no prendre partit per cap posició, és a dir, ni a favor ni en contra del cop d'estat, de l'aixecament nacional. Per què no es pot investigar si es va actuar correctament o no? Per què no podem investigar les morts provocades pels defensors de la república?
He dit que el PSOE és culpable per haver permès aprovar una llei de la memòria històrica, però el PP ha demostrat una vegada més la seva defensa de posicions antidemocràtiques i la seva voluntat de no descobrir què va passar durant el franquisme, potser per por a quedar en entredit una bona part del seu discurs.
Per la meva part, estaré sempre d'acord amb la professionalitat, equilibri i intel·ligència de l'ex fiscal en cap anticorrupció, el senyor Jiménez Villarejo. I una apunt: potser el president espanyol no està a l'alçada que li correspondria, però l'alternativa fa molta por.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Internetness

Ho definiria com la malaltia originada per la dependència a l’Internet. Quan no et pots connectar a la xarxa, sembla com si et quedessis sense saber què fer. Com si t’haguessin desaparegut les idees i només se t’acudís tancar-te i perdre’t en els somnis, en el no res. Aquests dies a casa tenim problemes de connexió, gairebé diaris, en un moment o altre, i això fa que si tens pensat connectar-te, o bé com és el meu cas, escriure el post del dia, et quedis frustrat, amb un sentiment d’impotència. Simplement perquè no hi ha xarxa.

Quan recuperes la connexió, sembla que et torni la vida, l’acció. Se t’obren les portes de casa i et disposes a treballar, navegant d’aquí a allà. I llavors no recordes de què volies parlar abans d’adonar-te que no hi havia xarxa.
Avui, a més, m'ha passat el que desitges que succeeixi quan et trobes sense connexió, i és posar-te a escriure amb el convenciment que durant l'exercici vindrà la connexió. M'ha passat també que no he recordat el tema de què volia parlar avui, encara que més o menys anava en la direcció d'explicar una mica d'història dels tres anys de funcionament. Sobretot en l'aspecte sensorial, no tant per l'execució de la feina.
Deixeu-me que us digui que només de sensacions podria escriure tot un article i encara quedaria curt. No us podeu pas imaginar com canvia tot l'entorn i et canvia també, no pas l'actitud sinó la visió, o el que és més correcte, encara que em repeteixi, les sensacions.
Vivim voltats de sentiments, negatius: de culpa, frustració, fracàs, impotència, desengany... i positius: responsabilitat, èxit, orgull, satisfacció..., però les sensacions no són sempre les mateixes, sinó que canvien amb el temps. No és la mateixa sensació de desengany els primers dies de rodatge, de quan portes tres anys d'experiència. Les sensacions es troben una persona experimentada i més segura de si mateixa. L'efecte que provoquen no és el mateix, i en això l'experiència és un grau.
El que estic experimentant aquests dies tindrà els seus efectes, encara que no puc preveure'n el temps, però segur que donarà peu a uns escrits més o menys sorprenents; n'estic convençut.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Pactes i conxorxes

Josep Antoni Duran Lleida porta l'etiqueta de voler ser ministre espanyol i difícilment se la podrà treure de l'esquena. No sé què hi ha de veritat, però el cert és que hi ha moltes postures i apunts que fan pensar que és cert, si més no declara sovint sobre la necessitat d'arribar a un pacte a Madrid amb el PSOE.
Per què CIU no creu en un pacte amb el PSC per a Catalunya? Potser perquè sap que el PSC no està per la labor? o bé només l'interessa governar Catalunya, passi el que passi a Madrid? A Espanya CIU és i serà sempre un partit frontissa que només pot esperar a poder ser decisiu a l'hora de sumar escons, sempre i quan no li xafin la guitarra els seus amics del PNB. A Catalunya, però, aspira a recuperar el govern que, amb Pujol, va tenir durant 23 anys. No pot doncs acontentar-se amb un pacte quan creu en les possibilitats de la victòria, una victòria que ha de ser suficientment gran que no permeti un nou pacte a tres i que el deixi a fora.
De cara les properes eleccions autonòmiques caldrà veure el paper que farà Reagrupament, si és capaç d'aglutinar suficients vots per passar a ser protagonista. De la manera que s'ha identificat sempre el senyor Carretero, tot i haver format part d'ERC, el seu partit és de tendència dretana i no cal dir sobiranista. Una posició molt propera a certs col·lectius de Convergència i Unió, la qual cosa fa pensar en dues possibilitats: que Reagrupament pacti amb CIU per al nou govern català, o bé que el partit del senyor Carretero s'emporti una part important de vots de la coalició nacionalista, de manera que deixi sense majoria el partit de Mas.
Fins ara, sense comptar el testimoni de Ciudadanos, el joc estava entre els cinc partits tradicionals de Catalunya. Si Reagrupament aconsegueix entrar al Parlament, recollint vots de CIU, caldrà veure quin serà el futur govern català, però també el pes que podrà tenir el senyor Duran Lleida a Madrid, és a dir, la credibilitat que tindrà davant Zapatero a l'hora de procurar qualsevol nou intent de pacte amb contraprestació política.

dissabte, 10 d’abril del 2010

La ultradreta contraataca

Qui continua creient en el Poder Judicial, i en la seva independència ideològica? aquesta és una pregunta que es fan els mitjans de comunicació i la societat civil motivada. Una pregunta originada per l'auto del jutge Varela contra el jutge de l'Audiència Nacional, el senyor Baltasar Garzón. Un auto que ve originat per les denúncies del sindicat ultradretà "Manos Limpias", l'Associació Libertad e Identidad i Falange Española de las JONS (embolica que fa fort). Per cert, sabeu quin és el segon cognom de l'arquebisbe Rouco?
Ens trobem doncs en un renaixement de les forces més ultradretanes del país, que reben el suport de les institucions judicials, a l'hora de negar qualsevol intent de descobrir què va passar en temps de la dictadura, i on varen anar a parar els cossos de les víctimes del franquisme.
Aquelles pors que es varen originar el febrer del 81, sembla que tornen a afectar segons qui perquè, tot i el temps passat, no hem pogut passar pàgina a una situació mal resolta que pot acabar amb tots nosaltres.
L'opinió de la gent del carrer és diversa, però en el fons predomina la sensació de la feina mal feta, inacabada, no resolta. El renaixement de l'extrema dreta a França, pot donar ales a les forces mig adormides, però existents al nostre país, que troben amb l'auto contra el jutge Garzón un motiu per renéixer.
La Llei d'amnistia general del 77 no convenç les forces democràtiques que la justifiquen pel moment en què es va proclamar, però que de la mateixa manera que a Argentina es va revocar, caldria fer-ho ara, una vegada s'ha recuperat l'estat democràtic i les influències dels anys de dictadura ja fa temps que han deixat de prevaldre, o almenys això és el que caldria pensar i entendre.
Espanya ha fet passes mal donades, com la llei de la memòria històrica, que va ser, com moltes altres coses, un buf. La por a decidir segons què, fa que tot es quedi a mitges sense acontentar ningú. La indecisió és nefasta i l'esquerra espanyola ha demostrat la seva incapacitat per tornar les coses al seu lloc, davant d'una dreta més forta del que pugui semblar, i una ultradreta que perdura en el temps i que encara mobilitzaria masses a favor del dictador.
La incertesa, la por a dir o a fer, són signes de debilitat que donen força a posicions conservadores i dictatorials, que només esperen motiu i espurnes per encendre el foc. Europa no és tan forta com per evitar la involució de països de la seva òrbita, encara que això signifiqui mirar enrere trenta-cinc anys.

divendres, 9 d’abril del 2010

La Sentència més a prop

Ahir ho avançava. Sembla ser que la setmana vinent el Tribunal Constitucional dictarà sentència sobre l'Estatut. No sé si podem esperar cap sorpresa després de tant temps de parlar-ne. L'única incògnita era saber si es decidirien a dictar sentència o no, i si la presidenta faria servir el vot de qualitat en cas d'empat.
Pels comentaris fets, no sé si amb coneixement de causa, el resultat serà el més favorable possible, tenint en compte que qualsevol sentència serà desfavorable i anirà contra el text que el poble de Catalunya, que jo sempre consideraré sobirà, va aprovar en referèndum. Un text que ja havia estat retallat, tenint en compte el que va aprovar inicialment el Parlament català, és a dir, els representants legítims dels catalans i catalanes. Un text que no va ser capaç de conservar intacte el president del govern espanyol, tot i les promeses electorals a la seva visita a Barcelona, demanant el vot.
Ara es tracta de veure quina serà la reacció del poble català, i naturalment els seus representants parlamentaris, i quan dic representants polítics no hi compto als parlamentaris del PP ni de Ciudadanos, perquè tot i ser representants polítics, ja sabem què pensen i què defensaran. Em refereixo a la resta, perquè no està ben clar si sabran posar-se d'acord per defensar el que pensa la majoria del poble català. No sabem si deixaran de banda les seves divergències i aniran junts a reclamar un canvi jurídic a l'Estat espanyol si vol continuar avançar de la mà de tots, o prefereix viure en la lluita constant entre sobiranistes, federalistes i nacionalistes espanyols.
Si tot va com sembla, ens queden pocs dies per començar a veure l'entrellat. Després ja valorarem la capacitat de reacció dels catalans i els seus partits polítics. No sé si la sentència condicionarà la campanya electoral, si més no serà un element més a tenir en compte, no tant per qui hi surt guanyant, sinó per la coherència en l'actuació dels diferents partits polítics.

dijous, 8 d’abril del 2010

Matas, Garzon i l'Estatut

Em trobo davant d'un problema moral. No sé si m'haig de compadir del senyor Matas, o bé li haig de dir el nom del porc. Sentint-lo a ell penses que no hi ha dret que a una persona que no ha fet res d'il·legal, se'l pugui prejutjar de manera tan cruel, deixant-lo sense feina i fent-li pagar una fiança de tres milions d'euros.
Per altra banda penso que, si pot pagar una fiança de tres milions d'euros és que en té una bona colla (fa quatre dies que tots ploràvem perquè els patrimonis declarats per uns quants polítics del PP eren tan pobres). Si s'ha dedicat a la política, més aviat hauria d'anar malament de "quartos", perquè a la privada se'n guanyen més, i sobretot pensant que a la política hi ha una part important d'altruisme. O bé serà que jo no sé de la missa la meitat?
La notícia preocupant d'avui és l'actitud del Suprem contra el jutge de l'Audiència, Baltasar Garzón. Haurà prevaricat intentant descobrir què s'amaga al darrere de tants anys de dictadura? És prevaricar voler recuperar la memòria històrica? A qui interessa que siguem uns desmemoriats? És que hi ha molts culpables i fills de culpables de les morts i els assassinats, que mantenen una força política, judicial o econòmica important?
Jo no tinc resposta, sinó que us trasllado les preguntes perquè me les respongueu. Tinc sospites, interpretacions i hipòtesis, però la veritat no la tinc. Qui la té? La vol tenir algú? o millor dit, hi ha gent interessada en que no se sàpiga mai la veritat?
Què passarà amb el jutge Garzón inhabilitat? continuarem "transicionant" sense aixecar el cap, amb la mirada avergonyida cap a terra? Què ha passat que vulguem santificar Garzón?
I per acabar la notícia del Tribunal Constitucional. Segons les darreres notícies, s'ha convocat el Tribunal per al dimecres i dijous de la setmana vinent, per decidir sobre l'Estatut. Serà veritat aquest cop? Podem començar a mobilitzar-nos els catalans? Tot plegat tuf una mica, i jo sóc gat escaldat, però impotent per escapolir-me.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Treballant contra les dificultats

Si no fas, segur que no t’equivoques, però si t’has ofert a treballar, no té sentit quedar-te a casa i no prendre partit, ja que tothom vol que actuïs, que decideixis. Si prens decisions, corres el perill d’equivocar-te, i és per això que no t’ha de fer por la crítica, tant la constructiva com aquella que busca alguna cosa més que criticar-te. No és tan clar, però que hagis de preparar-te per ser insultat, encara que l’experiència demostra que aquest fet també és usual, sobretot en política, encara que no únicament.
Fins fa poc, i encara hi ha qui ho conrea, la política es basava en la regla de no ensenyar les cartes, com si d’un joc es tractés, però cada vegada hi ha més persones que reclamen transparència, que volen confiar amb els seus elegits i no volen quedar al marge de les seves decisions.
Si acceptem que ens hem ofert a treballar i que cal ser transparents, la millor manera és presentar el pla de treball a què ens comprometem des d’un principi, que és un risc, i fer-ne un seguiment, explicant com s’ha fet tal cosa i per què s’ha deixat de fer tal altra.
La crisi de què fa tant de temps parlem, ha frenat l’activitat econòmica i repercuteix en les previsions, sobretot si aquestes varen ser fetes ara fa tres anys, però lluny de servir d’excusa cal buscar les alternatives per aconseguir que la despesa pública no disminueixi, la qual cosa agreujaria la parada econòmica.
No apostem per reduir l’activitat econòmica ni la presa de decisions, tal com algú ens ha demanat, sinó que optem per impulsar projectes aturats des de fa molts anys, coneixedors del risc a la crítica fàcil i barroera, però convençuts que els resultats seran beneficiosos per a tots, encara que el reconeixement arribi tard.
En èpoques de crisi com l’actual resulta interessant que la despesa pública es mantingui i a ser possible s’incrementi, per evitar que la reducció del poder adquisitiu de les famílies provoqui una acceleració del tancament d’empreses i, per tant, un augment de l’atur.
Per això, encara que pugui semblar contradictori, enguany Arenys viurà una transformació urbanística important. La construcció del passeig a la tercera platja, canviarà la cara de llevant, a l’espera que es confirmi l’inici de les obres a ponent. I al moll de l’os, l’eix cultural, social i econòmic, La Riera, també veurà canviada la seva fesomia, junt amb altres carrers del casc antic. És a dir, un any de dificultats econòmiques, serà un any de grans inversions a la vila, que permetrà frenar la tendència al creixement de la taxa d’atur.
Els maldecaps que podrem patir enguany només es podran valorar una vegada estiguin acabades les obres i es puguin veure els resultats. Només amb esperit constructiu i en positiu podrem alleugerir els entrebancs que malgrat tot s’intentaran minimitzar, però tal com molt bé diu la dita: “qui vol lluir ha de patir”.
Tots aquests treballs perdrien sentit si no anessin acompanyats d’unes actuacions directes i enèrgiques per resoldre els problemes econòmics de moltes famílies de la vila, facilitant ajudes a curt termini, i treballant per aconseguir eixamplar el seu mercat laboral, a través de la formació i l’orientació.
Seria important que tot aquest esforç fos compartit i no hi poséssim entrebancs per interessos partidistes o afany de protagonisme. Si aquest costum esdevé pervers i inútil, en situacions de necessitat com les actuals, la seva pràctica és molt més recriminable.Només el posicionament clar i transparent alhora, donarà sentit al treball que des de fa tres anys vàrem iniciar i pel qual vàrem optar en lloc de veure-les venir.
Article publicat a l'Ametlla d'Arenys del mes de març

dimarts, 6 d’abril del 2010

Crítica en sospita

Volia parlar del que està passant amb el PP, però com a mínim haig d'esmentar el nom de Messi, que de moment porta marcats quatre gols. Suposo que ja no en farà cap més.
Deia que volia parlar del PP i tots els casos de corrupció que l'envolten, però amb una reflexió sobre la sospita contínua en què viu la política. Massa sovint hem de lamentar situacions com la que està passant la política aquests dies, que no ajuden gens a creure-hi i fa que es generalitzi amb massa facilitat.
Necessitem fer creure que no tot està podrit i que és una sort que avui dia es pugui descobrir les males arts i castigar els culpables. S'ha de fer entendre que la gran majoria de polítics són honrats i dediquen bona part del seu temps per treballar per a la societat. No pot ser que una minoria ho embruti tot i faci posar tots els polítics en un mateix sac.
Però els mateixos polítics ens equivoquem quan llancem crítiques que posen en dubte l'honorabilitat de l'adversari. Lluny de perjudicar l'altre el que provoca és una desconfiança cap a tots els polítics i una desafecció que no és gens positiva. Hem de ser curosos i criticar l'adversari per allò que fa o deixa de fer; per no actuar de la manera que nosaltres creiem que ho hauria de fer, però si pensem que hi ha males arts, que hi ha indicis de corrupció, no hem de criticar-lo, sinó denunciar-lo. I si no n'estem segurs, i per això no es denuncia, el que toca és callar, perquè posar-lo sota sospita no serveix per res més que desautoritzar tothom, a qui s'acusa i a qui ho fa.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Consum i estalvi

Avui llegia a La Vanguardia digital que l'estalvi de les famílies ha arribat al 24,7% en el darrer trimestre, però jo parlaria més aviat de reducció del consum, no pas amb l'afany d'estalviar, sinó per por al futur. L'article diu que és la por a caure a l'atur que fa que s'incrementi l'estalvi a xifres rècord, però tot això fa que es redueixi el consum que hauria de ser la força perquè l'economia del nostre país es posés en marxa per sortir de la crisi.
Tal com escrivia fa uns mesos, hi ha moltes persones a qui la crisi no els ha afectat, com tampoc lligaven els gossos amb llonganisses quan les coses anaven tan bé. Si els nostres ingressos no s'han reduït, no hi ha motiu per reduir el consum, sempre i quan no ens endeutem, com va passar fa uns anys i va provocar la manca de liquiditat a moltes famílies. Si les pensions no han baixat, tampoc cal espantar els nostres jubilats dient que han d'estalviar, sobretot amb els imports que reben i les cabrioles que han de fer per arribar a finals de mes.
El consum és bàsic perquè l'intercanvi econòmic es reprodueixi i eviti l'estancament que ocasiona qualsevol crisi. Si bé és cert que el nostre país té un fort endeutament i que ha de mirar de rebaixar-lo, el que no pot ser és que no s'inverteixi per posar en marxa tota la maquinària econòmica. Com reduirem l'atur si no invertim? És important saber on cal invertir, i quin és el model productiu que volem per al nostre país. L'administració pública ha de donar un cop de mà important, però no pot oblidar l'empresa privada com un dels motors per sortir del clot que hem anat a parar. Busquem com requalifiquem el capital productiu per orientar-lo cap al futur i flexibilitzem tots els paràmetres que facin possible aquesta reorientació econòmica. Estalvieu si teniu deutes pendents, però no us passeu arraconant recursos si entre tots no sabem posar el tren en marxa. Continuo pensant que la puja en dos punts de l'IVA és una mala solució.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Una visita familiar

Hem fet una escapada a Vic per veure el pare. Aquests dies ha voltat amb ma germana i, encara que mig refredat, se'l veia bé. S'ha de dir que estem fent el compte enrere per celebrar els 90. Tinc ganes que en aquesta ocasió sigui possible ja que no ho va ser per celebrar els 50 anys de casats.
Una calamarsada inesperada se'ns ha presentat a l'alçada de La Garriga-Figaró, a l'altra banda, però ens esperava el sol, un xic espantat, això sí, però un dia clar amb les muntanyes que rodegen Osona mig tapades per boires i núvols baixos.
Es tractava de menjar la mona, l'avi Jaume és el padrí de la Clara, però abans hem anat a fer una visita, a casa el meu cosí, en Joan Maria, que feia anys que no veia. Els meus cosins són 12 germans, i ens portem uns quants anys.
Segurament no coneixeu al meu cosí, però si amb qui està casat i tenen uns quants nets. És la Pilarín Bayés, la ninotaire. La Pilarín s'ha fet gran, com és natural, però no ha canviat gens. És una persona súper amable i senzilla que no es val del seu saber, del seu art, a l'hora de conversar. Fa com si el que dibuixa fos tan fàcil i no tingués cap mèrit, però només veient com ho fa i el què ha arribat a fer, te'n pots fer la idea.
Ha estat una visita agradable en què ens ha ensenyat el seu taller. La darrera vegada que hi vaig anar treballava a l'antic garatge. Ens deia que ho havia fet durant més de trenta anys. L'antiga piscina que ara tenen com a bassa, s'hi ha parat un ànec per refrescar-s'hi.
Tot i ser el mes d'abril feia fresca, de fet el Montseny es veia enfarinat i majestuós des de la sala d'estar. Una visió del Montseny totalment oposada a la que podem veure des d'Arenys, el Montseny que jo sempre havia conegut, el que tenia vist durant tota la meva infantesa.
Una mica atabalats hem tornat a casa, amb música de no sé pas qui, però que agradava als meus fills. Avui no ha sonat la música clàssica com fins ara ha estat habitual. El culpable, jo mateix perquè he connectat el seu Ipod al cotxe. Serà sempre així?
Recordeu quin ha estat el darrer llibre o revista que heu tingut entre les mans, amb dibuixos de la Pilarín? Ens ha obsequiat amb un llibre de la sèrie d'institucions, en el nostre cas l'Institut de les Lletres Catalanes, i ens ha ensenyat el llibre que estava il·lustrant sobre la història i patrimoni de Brugges, la considerada Venècia del nord. És tota una filigrana.