Que ve el llop (?)

Ahir en el meu post "A qui interessen els debats polítics", en referència als debats electorals que s'organitzen en campanya, posava en dubte la significança d'aquests a l'hora de decantar el vot. Estic segur que sempre hi ha algú que a darrera hora es decideix, i que potser li va bé escoltar què diuen els candidats mentre s'interpel·len entre ells, però no crec que siguin gaires persones. Avui, sense deixar de banda el tema electoral, vull referir-me al debat obert a les xarxes socials sobre el suposat perill d'un triomf de l'extrema dreta.

Tota la premsa que no destaca per donar suport als conservadors, ja siguin d'extrema dreta (Vox) o de dreta extrema (PP), va plena de comentaris editorials o de col·laboradors dels diaris, parlant del perill que pot suposar el triomf del més que probable pacte PP-Vox, que ja hem pogut veure a diferents comunitats autònomes gràcies als resultats electorals del 28 de maig passat. A Catalunya aquests comentaris van de la mà d'un altre tema que interessa al món independentista: és una bona estratègia l'abstenció, o els vots nul o en blanc, per castigar els partits independentistes, per la seva mala gestió i incapacitat de sumar forces per fer-nos valdre a Madrid?

En aquest punt també em pregunto si aquesta estratègia de posar la por al cos, d'avisar a tothom que ve el llop, pot ser eficaç i mobilitzar els votants per evitar el triomf conservador, o si ja està tot dat i beneït, i el canvi és un fet, per més alertes que es puguin escriure a pocs dies de la campanya electoral.

Aquí entra la famosa frase sobre les similituds entre la dreta i l'esquerra espanyoles, en referència a Catalunya i els catalans. Està vist i comprovat que la nostra lluita és permanent i que no podem badar. Sigui el PSOE o el PP qui governi, els catalans sempre tenim les de perdre, no només per culpa d'ells, sinó també d'alguns partits catalans que ja els va bé. Sucursals de partits espanyols que han perdut la iniciativa i la singularitat, si és que mai l'han arribat a tenir.

Dit això, però, avui ens trobem en una situació probablement molt diferent de quan es va escriure la frase, i el fet que el PP, desacomplexat, necessiti el pacte de Vox, que no té escrúpols de cap mena, potser trobaríem diferències, i malgrat no sortiré a defensar els socialistes espanyols, ni els actuals del PSC, perquè no ens ajuden gens, m'agradaria que fóssim capaços de valorar si no hi ha algunes diferències remarcables que ens haurien de fer pensar. 

Per tot això, defenso qualsevol iniciativa que desanimi els conservadors a donar el suport a la dreta més extrema de tots els temps postfranquistes, i animo a tothom a donar el vot a les forces que s'hi enfrontaran, sense oblidar que una majoria socialista tampoc no ens resoldria els nostres problemes. Ja s'ha vist com ha anat, fins i tot havent de necessitar el suport d'ERC. Però com molt bé diu Toni Rodon, a l'entrevista de Vilaweb, cal que els partits siguin propositius, i probablement això és el que ha fallat i ha provocat la desafecció de la gent, i ha augmentat l'abstenció. Tinguem-ho present!

A qui interessen els debats polítics?

Aquests dies que es parla dels possibles debats televisius dels primers candidats a presidir el govern espanyol, em pregunto fins a quin punt interessen a la gent? Probablement en aquests moments són menys atractius que mai, atesa la desafecció cada vegada més important, i amb moltes preocupacions que es posen per davant de la política, oblidant sovint que depenent de a qui li toqui governar tot pot canviar dràsticament.

El dirigent del PP i aspirant a president del govern, el senyor Feijóo, sembla que no té gaire interès en sortir a debatre de tu a tu amb persones que no considera del mateix nivell o possibilitats de presidir res, però potser s'oblida que la suma de partits, ells compten amb Vox, és el que darrerament permet aconseguir la presidència.

D'alguna manera el PP vol que tot plegat passi de pressa i que la gent no tingui ni temps ni ganes d'escoltar gaires proclames. Ells volen que els votants socialistes es quedin a casa, pel desencís de les polítiques practicades pels seus dirigents, i que els seus votants, els nostàlgics o els que tenen molt a protegir, surtin en tromba a donar-los la confiança, encara que necessitin pactar amb l'extrema dreta, que tampoc són tan dolents, si els comparem amb etarres, independentistes, gais i okupes, el conjunt de suports de l'esquerra.

Però, s'emetin o no aquests debats, tinc molt clar que els oients ja tenen clara la seva opció. Si realment el vot vingués condicionat pel discurs dels dies de la campanya, notaríem unes vibracions estranyes i moltes ganes d'anar a votar. La gent està molt cansada, i no es creu a ningú, i això fa que ni es valori els pocs drets recuperats, ni es temi per la possible pèrdua d'aquests si hi ha un canvi de govern.

Potser la gent no pensa que calgui empitjorar-ho tot perquè després es comencin a arreglar les coses, però inconscientment sí que hi ha com una tendència a deixar que tot es vagi deteriorant, amb la confiança que ja sortirà algú que ens ho arreglarà.

Continuo pensant que el poble vota correctament, i que en tot cas són els polítics els que no són capaços d'entusiasmar la gent, i fer-los veure el molt que poden perdre. Tampoc els han donat tot allò que esperaven d'ells. I és aquí on el populisme, que practica sobretot l'extrema dreta, triomfa.

Últims tràmits per a una nova ordenança de mobilitat

Pensant en la nova ordenança de mobilitat, que es troba en període per presentar-hi al·legacions, i que el govern de Junts m’ha promès que penjaran al web municipal perquè puguem llegir el text, em pregunto com es planificarà el control i regulació de l’ús dels patinets elèctrics.

Està més que comprovat el mal ús que se’n fa actualment i la necessitat que hi ha de regular-ho. Això va apreciar l'anterior govern municipal i per això va activar tota la tramitació administrativa perquè l'ordenança entrés en vigor el més aviat possible. Durant aquest mes es podrà analitzar el text aprovat inicialment i presentar-hi reclamacions o al·legacions abans de la seva aprovació definitiva.

No hi ha dia que no et trobis persones circulant amb patinets elèctrics per la vorera, o direcció contrària, sense casc i més de pressa del compte, per no parlar dels casos en que en un mateix patinet hi pugen més d'una persona. La feina serà important, primer per anunciar i recordar a tothom que hi ha una ordenança nova, amb unes directrius a complir, i després perquè tothom la compleixi.

La inseguretat que creen és important, sobretot pensant en la gent gran, les persones que tenen menys reflexos a l'hora de reaccionar, quan et trobes davant d'un patinet que no t'esperaves. Vull pensar que els usuaris dels patinets compliran l'ordenança, que no pretén res més que posar ordre i aportar seguretat per a ells mateixos i per als vianants.

No voldria imaginar-me que l'incivisme actual en temes com la neteja, el deixar trastos vells abandonats al carrer o no seguir les instruccions a l'hora de treure la brossa perquè sigui recollida, es traslladi també en el cas de la circulació dels patinets, però és ben cert que l'Ajuntament d'Arenys de Mar haurà de plantejar-se una política, si més no inicial, de vigilància i pedagogia perquè tots els usuaris coneguin què poden i què no poden fer amb el seu patinet, i una vegada instruïts, tinguin la generositat de seguir fil per randa la normativa en pro de la bona convivència. És bo que tothom pugui desplaçar-se per la vila de la manera que se senti més còmode, però ho hem de fer de manera civilitzada i organitzada. Confio que en serem capaços.

Què passa amb la ràdio i la televisió?

Diuen que els mals no venen mai sols i et trobes amb una confluència d'elements, tots força negatius, que et deixen una mica fora de joc. Des de fa uns anys hem vist com les nostres institucions han anat perdent reconeixement i, fins i tot, respecte. El Parlament català, potser perquè l'havíem desitjat i somiat tant, ens semblava una gran institució. Valoràvem tota la feina que s'hi feia, i potser ara, quan hem vist algunes pràctiques no gaire recomanables, hem obert els ulls i ja no ho veiem de la mateixa manera.

El govern autònom, que volia ser independent, també ha perdut pistonades i hem pogut observar la baixada de nivell dels seus membres. Tot allò que valoràvem i apreciàvem dels nostres polítics, ara ho trobem a faltar.

I des de fa un temps també observem un deteriorament del funcionament i servei que ofereixen els mitjans de comunicació de ràdio i televisió. Ens havíem cregut que teníem la millor ràdio i la millor televisió, malgrat ser un país tan petit. Consideràvem els seus directors i tot el personal en general, d'un nivell alt i ens en sentíem orgullosos. Ara no sabria què dir.

Probablement desconec les causes de fons que han fet que ni la programació ni els seus conductors i directors tinguin la categoria que seria exigible, i que d'alguna manera ens semblava que tenien fins ara. Ja sé que és molt fàcil criticar, i encara més si ho pots fer ben assegut des de casa, i no diguem si a sobre ho pots fer de manera anònima. Sigui com sigui, la crítica sobre el nivell de la programació, i el reconeixement dels periodistes i professionals dels mitjans de comunicació és ferotge. 

A casa no hem tancat definitivament la televisió, però s'ha de dir que gairebé és anecdòtic el nombre d'hores a la setmana que arriba a funcionar, la majoria de vegades de manera puntual, sense buscar cap programa concret, només xafardejant què estan fent o dient en aquell moment. Hem perdut l'interès per la televisió, la nostra. La televisió que tant ha contribuït a l'ús del català, i que ara ha canviat els seus plantejaments.

Diuen que la televisió, o la ràdio, són el reflex de la realitat del carrer. I és aquí on em deprimeixo, perquè no vull acceptar que estiguem tan malament. No em resigno a pensar que no podem trobar millors conductors de programes, millors redactors de notícies, millors directors de sèries i documentals, millors directors de televisió i ràdio. No m'hi resigno, però m'ho han de demostrar. Entretant la televisió, a casa, tindrà molt poques hores d'emissió. 

Qui ensenya els pits i qui celebra 70 anys d'escoltisme

Navegant per Internet he trobat una notícia curiosa que he pensat que podria comentar, sobretot perquè al darrere hi ha un fons polític que aviat serà molt freqüent també a casa nostra. Em refereixo al que va passar en un concert de la cantant Rocío Saiz, a Múrcia, que us haig de confessar que no tinc el gust de conèixer. Segons diu la notícia, i que segur que demà podrem llegir a la premsa escrita, aquesta cantant es va treure la camiseta i va ensenyar els pits, un fet que sembla ser acostuma a ser força habitual en ella, però que en aquesta ocasió va tenir la reacció de la policia que la va obligar a tapar-se. Més tard sembla ser que fins i tot li varen demanar la documentació i la volien emmanillar, per desordre públic i no sé què més.

La notícia també diu que la Fiscalia investigarà l'actuació del policia per esbrinar si es va cometre cap delicte d'abús de poder, coacció o atac a drets fonamentals. Uns fets que amb el PP i Vox ja no seran cap novetat.

I la lectura d'aquesta notícia m'ha recordat el que va passar a Arenys de Mar el diumenge 11 de juny durant la celebració dels 70 anys del CAU. Per qui no ho sàpiga, un policia va obligar a suspendre l'acte, quan pràcticament ja acabaven, perquè segons ell no tenien autorització. Tot i que li varen dir i demostrar que tenien permís municipal, el policia va obligar suspendre l'actuació. No sé si en aquest cas la Fiscalia analitzarà un possible delicte del policia local per abús de poder i coacció.

Amb el panorama que se'ns acosta, arribant la dreta extrema i l'extrema dreta al poder, haurem de vigilar que els nostres policies no es deixin portar per l'instint autoritari, i ens trobem cada vegada més desemparats. Perquè nosaltres encara ho estem veient molt lluny. Ens sembla que tot això és cosa de Múrcia, València i l'Aragó, però no ens adonem que la Moncloa, el Congrés de Diputats i el Senat estan a punt de caure a mans de l'extrema dreta, i aniran de la mà dels tribunals de Justícia, que ja els pertanyen, les policies i l'exèrcit. I per més que a casa nostra el PP i Vox siguin testimonials, el poder de decisió ve de Madrid, i allà no hi tenim res a pelar. 

Senyores i senyors, no ens ho agafem a la fresca, perquè després ens tocarà plorar. Els que vàrem viure anys de dictadura ho tenim encara molt present. Sí que és cert que no pensàvem que aniríem enrere, però ara ja ho tenim tan a prop que només ens cal mentalitzar-nos, i agrair eternament a l'esquerra espanyola i catalana, la seva incapacitat per fer polítiques progressistes i amb resultats eficients i convincents. L'extrema dreta puja, perquè la gent la vota. 

Des de la CUP continuem treballant

Avui hem participat al programa de Ràdio Arenys, El dominical, en representació de la CUP. Hi hem assistit l'Arnau i la Pat, els dos regidors electes de la nostra formació, i jo mateix. Era el primer programa després de les eleccions de finals de maig i tocava parlar de la situació actual a l'Ajuntament, i el paper a jugar per part de la CUP.

Com molt bé responia la Pat, a preguntes del director del programa, l'Enric Sierra, les majories absolutes fan por i no es consideren bones. Sens dubte que una majoria absoluta facilita que el partit guanyador prescindeixi de tothom i a més intenti fer tota la feina d'amagat, passant la mínima informació possible. Això, però no ha de ser necessàriament així, i jo vull pensar que no està en la voluntat dels justos guanyadors de la nostra vila, actuar d'esquena a tothom. El que ha passat al final de l'anterior mandat pot ser una lliçó de com no s'ha d'actuar.

Des de la CUP estic segur que col·laborarem en tot el que faci falta per endreçar la vila i millorar la vida de tothom. Per avançar i resoldre tots aquells problemes que tenim al davant, alguns d'ells gairebé endèmics. També és cert que cadascú pensa de la seva manera i que si es vol participació, també hi ha d'haver gestos. 

Ha sortit en la conversa radiofònica i són temes importants que no podem oblidar: la municipalització de serveis, com la gestió de l'aigua, l'habitatge i les escoles bressol, per posar tres exemples importants, han de trobar solucions que engresquin la majoria de forces polítiques presents al Consistori, i que no només acontentin els nou polítics de l'equip de govern.

Com no podia ser d'una altra manera, la gent de la CUP continua al peu del canó, treballant per a la vila, i ho fa escoltant a tothom, per rebre els suggeriments, les queixes i opinions dels arenyencs, i poder-ho traslladar a l'Ajuntament. Segur que l'equip de govern pararà les orelles, però nosaltres també estarem atents per recollir totes aquelles sensibilitats que mereixen tenir-se en compte i ser respostes. 

La primera trobada serà el proper dissabte 1 de juliol, de 10h a 12h del matí, a la plaça de l'Església, en assemblea oberta a tothom, siguin simpatitzants de la CUP o no. L'únic requisit és estimar Arenys de Mar i voler treballar perquè ens puguem sentir orgullosos de formar part d'aquesta vila. Tot i que tindrem més ocasions per convidar-vos-hi, aprofito l'avinentesa per recordar-ho i que us ho pugueu anotar a l'agenda.

Rebel·lió armada a Rússia?

Notícies que ens arriben de Rússia parlen d'una possible rebel·lió armada per part del grup Wagner, contra les forces armades del president Putin. És això cert? La preocupació que sembla expressar el president rus és real? Es tracta d'una estratègia per desestabilitzar encara més la zona i fer agafar falses confiances als ucraïnesos?

Suposo que no trigarem a conèixer la veritat, encara que no el fons de tot plegat, però sí al menys poder saber si realment el grup que dirigeix el ciutadà rus Ievgueni Prigojin està de camí de Moscou per fer fora el president Putin, o és un engany.

Està molt clar que el problema rus l'han de solucionar ells mateixos i no pas des de fora. Els equilibris que fa anys està trampejant el president Putin són cada vegada més inestables, però ni la OTAN ni els diferents estats occidentals poden fer res per acabar amb la situació russa originada per la invasió a Ucraïna.

No conec les interioritats del país, ni la capacitat que té l'oposició al règim rus de Putin per plantar-li cara amb èxit, però la història ens dona pautes i ens ajuda a entendre que tard o d'hora les autocràcies exploten i sorgeixen els canvis, no sempre per a millor, però en tot cas per deixar a l'estacada els dictadors que s'han apropiat del poder a la força. 

La pregunta que ens fem avui és si ha arribat l'hora i si li queden poques setmanes al president Putin per continuar liderant un país cada vegada més desestabilitzat. Deien que li amagaven la veritat i que no era conscient de les seves febleses. El cas és que difícilment es podia imaginar que la invasió a Ucraïna seria tan desastrosa per a l'exèrcit rus. I quan s'ha fet el pas endavant, tirar enrere és molt difícil, sobretot quan tot se sustenta en la força bruta, sense més raons que la voluntat de dominar l'entorn, amagant les debilitats i mancances pròpies.

Seguiré els esdeveniments per conèixer de fonts serioses i documentades què està passant i si podem esperar un alto al foc a la zona perquè els soferts habitants recuperin la pau, que fa més d'un any varen veure atacada per un insensat massa poderós com per dissoldre's amb poc temps. Ha arribat l'hora?

Menjar la coca dins del cotxe

Sempre he pensat que val la pena esforçar-se en valorar el lloc on vivim i gaudir-ne plenament. Hi ha persones que sempre voldrien canviar de ciutat perquè no hi acaben de viure bé. Als pobles petits consideren que no poden moure's sense que els veïns se n'assabentin, a les grans ciutats l'anonimat és tan exagerat que pots necessitar algú i trobar-te sol.

Quan en parles amb els amics i familiars no sempre arribes a posar-t'hi d'acord. Defensar que és bo que els veïns et coneguin i sàpiguen si ets per casa, has sortit de vacances, o passes temporades a fora. Si arribes tard del vespre a casa o et lleves de bon matí. Hi ha qui no ho suporta, i ho troba una incomoditat i una manca d'intimitat. Al final, però tot és qüestió d'actitud i saber valorar la part positiva de les coses i separar-ho d'allò que et pot perjudicar. 

Al llarg dels anys he canviat de lloc de residència, tot i que l'actual fa més de vint anys que dura, i no crec que a hores d'ara hagi de canviar. A tot arreu m'hi he trobat bé, encara que pugui tenir les meves preferències. La ciutat on vaig néixer té un pes especial, que fa que ho portis sempre al cor, però al lloc que t'han acollit i que t'has sentit estimat també et dona un valor afegit que te'l fa estimar i defensar de qualsevol crítica.

La gran ciutat, Barcelona, és probablement el tema que genera més discussions. Et trobes posicions totalment contràries entre qui ho defensa i qui t'en diu pestes. Recordo bé les meves temporades vivint a la gran ciutat, i no ho trobo a faltar, malgrat no en guardi un mal record. La gran ciutat més aviat m'embafa, i prefereixo viure en una petita o mitjana població, on coneixes a la majoria de la gent. És on pots dir clarament que a part d'amics i coneguts hi tens els saludats.

La diada d'avui és per a molts barcelonins la jornada de menjar-se la coca a la carretera. La concentració de cotxes que surten de la capital provoca grans retencions a les nostres autopistes, tots desitjosos d'arribar a la segona residència, o a casa dels pares i familiars, i poder celebrar la revetlla més solemne del nostre país. A tots ells els desitjo que els sigui lleu, i que puguin arribar sans i estalvi al lloc de destinació, i celebrar la tradicional revetlla de Sant Joan. Bona festa!

A la vigília de la revetlla

S'acosta un dels caps de setmana més importants del nostre país, amb la festa de Sant Joan al bell mig. Us convido, doncs, a fer un parèntesi en aquest trajecte d'involució democràtica per gaudir de la vida i reivindicar la festa tradicional com saba per alimentar-nos davant de tanta desnutrició cultural i cívica.

Aprofitem-ho ara que ningú no ens ho prohibeix, no sigui el cas que d'aquí uns anys no ens trobem com a la Catalunya nord, on un alcalde anticatalà ha prohibit la festa. Tenim el País Valencià i les Balears com a punts de referència del que ens pot arribar a passar. Probablement mai patirem un govern català d'extrema dreta, però tots som conscients que Espanya ens pot trepitjar a la primera oportunitat que tingui, i això pot no trigar gaires anys.

Davant del panorama, convé pensar molt bé en les estratègies. Ja sé que tenim el cul pelat, i la desconfiança amb els nostres polítics catalans és total, però alguna cosa hi hem de fer. Alguna cosa diferent al que proclama, si no ho llegit malament, l'ANC, que sembla que es troba més a la deriva que els nostres partits independentistes.

Hem de ser a Madrid a fer sentir la nostra veu. Esclar que si fem el passerell com Junts i ERC, al Congrés de Diputats, poca cosa aconseguirem. Critiquem a la CUP perquè no dona prou la cara, i a vegades no entenem què fan i diuen els nostres representants a les institucions. Avui, però no tenim gaires coses a fer, sobretot tenint en compte que els polítics s'han allunyat de la ciutadania, i recuperar la sintonia no serà fàcil. Davant d'això ens queda la possibilitat de dir les coses pel seu nom, i refregar-los a la cara les nostres reivindicacions.

Ho tenim complicat, i és per això que hem d'aprofitar els moments de cultura, entreteniment i tradicions, per gaudir de la vida, i oblidar per uns instants tot el que ens està passant des de farà aviat sis anys.

Arenys de Mar celebra amb il·lusió la festa de Sant Joan, començant amb l'anada a buscar la flama, als peus del Canigó, encenent la foguera que ens il·lumina, i gaudint de la gresca amb amics i familiars. La Fira del Solstici també anima la Riera, que és el pal de paller de la nostra vida en societat. Endavant amb la festa! i moltes gràcies a tots els que ho feu possible.

Comença l'estiu, però...

Hi ha dies que, repassant les notícies abans de començar a escriure la meva reflexió al blog, em venen ganes de tancar l'ordinador i deixar-ho per a un altre dia que em pugui inspirar millor, o si més no que tingui més humor, i evitar ser massa pessimista. Avui em trobo en aquesta situació de no saber com començar per no ser gaire derrotista, i procurar aportar alguna cosa positiva a les persones que tenen la paciència de llegir-me. 

En alguna altra ocasió ja he comentat que no sé si es tracta que em vaig fent gran i que no acabo d'entendre les coses que passen ara, i que enyoro el passat, amb la idea que abans tot funcionava molt millor, sabent que tot plegat pot acabar sent, precisament això, que em faig gran.

Políticament considero que estem passant per uns moments molt crítics, amb un perill greu de perdre molts dels pocs drets aconseguits després de la dictadura, amb un creixement important d'idees feixistes i autoritàries, que arriben a través de les urnes, és a dir, a través del vot del poble. Aquesta negror que veig al final del tunel em preocupa, i ja he dit en més d'una ocasió que si arriba l'extrema dreta és perquè els altres no ho estem fent bé.

El respecte a les persones també es troba cada vegada més qüestionat. Observem manifestacions recriminables d'insults plens d'odi, homofòbia, racisme, menyspreu. Uns insults que surten de dins i que de ben segur tenen una explicació. Probablement és la reacció irracional a un estat de desengany, de desconfiança, d'inseguretat, que caldria estudiar per recuperar la calma.

He llegit la notícia dels insults als jugadors del Barça, però també les declaracions de polítics de Vox, negant evidències, només per sortir a la premsa i crear més angoixa entre la població. I el problema de tot plegat és que els hi està sortint força bé.

D'aquí la gran importància i responsabilitat dels nostres polítics en la seva actuació. Si no donen exemple, ajuden a agreujar la situació. És cert que no els podem exigir més del que ens hem d'exigir a nosaltres mateixos, però ells són persones públiques, que marquen pautes i condicionen la resta, i per això és tan important que s'hi esforcin una mica més.

Avui detenien l'alcaldessa de Sitges. No sé què hi ha de cert, ni quina és la seva responsabilitat o culpa de les acusacions que se li fan, però en tot cas el simple fet de la seva detenció ja no ens ajuda, i agreuja la desconfiança cap als nostres polítics. Seria bo que s'aclarís ràpidament tot plegat, però acostuma a passar que tot s'allarga en el temps, i ho fa més difícil. 

M'esforçaré perquè l'escrit de demà sigui més positiu. Hi ha coses i fets agradables, i és bo parlar-ne. No pot ser que ens quedem sempre amb els temes del mateix color, encara que és comprensible que passi, perquè ens dolen i ens fan patir.

A Arenys de Mar, temes importants que pengen d'un fil

El traspàs de poder al govern municipal de la nostra vila ha coincidit en uns moments complicats per la situació en què es troba el nostre Ajuntament. La deixadesa i mala gestió de l'antic govern ha derivat en una situació caòtica que costarà de resoldre, i el nou govern haurà d'esforçar-se perquè no acabi pitjor de com ho haurà trobat. És per això que entenc que des de la majoria absoluta es mantingui la mà estesa a col·laborar en trobar les solucions necessàries perquè el nostre Ajuntament recuperi la normalitat.

El fet que no tinguem secretari ni interventor, i que les seves funcions s'estiguin fent de manera interina, no ajuda gens, i a tot això s'hi afegeixen els problemes sorgits en la licitació de serveis tan importants com les escoles bressol o el centre obert Tallaferro, i la por que tenim per com acabarà el procés actual de licitació del servei d'atenció domiciliària (SAD).

Alguna cosa no està funcionant bé, i no és lògic que costi tant de trobar empreses que vulguin treballar per aquest Ajuntament. Ja va passar el mateix buscant el servei mèdic per a la residència geriàtrica, o quan s'ha volgut adjudicar el servei de dinamització del programa d'atletisme escolar 2023-24, i encara trobaríem més exemples.

Serveis com les escoles bressol, el SAD o el centre obert Tallaferro són prou importants com per no entretenir-se i trobar la manera que el proper curs estiguin a punt de solfa. Crec que caldria una reflexió a fons, de totes les forces polítiques del nostre Consistori, per intentar acabar amb aquesta dinàmica tan perillosa, que encalla tots els processos. 

El mandat passat s'acabava amb molta alegria tot ensenyant el romanent de tresoreria, amagant la trista realitat de serveis aturats i projectes i promeses que han quedat en un calaix. Els vilatans han decidit un canvi dràstic en la composició del nou govern municipal, i ara esperem que això es noti en els resultats. Uns resultats que no seran immediats, però que aniria bé poder fer-ne un seguiment. Demanem, doncs, transparència i que aquestes declaracions de mà estesa siguin una realitat. 

Tot i que és just deixar un marge de temps perquè el nou govern pugui fer-se càrrec de la situació, la situació en què es troba el nostre Ajuntament, i tots aquests serveis que esmentava abans, i que cal adjudicar a temps, esdevé una pressió que el nou equip de govern ha d'entendre, assumir, i intentar resoldre el més aviat possible. Si tots els membres del Consistori hi col·laboren, segur que serà tot molt més fàcil. Ara arriba el moment dels fets. Les paraules ja les hem escoltat durant tota la campanya electoral, i els vilatans les han tingut en compte a l'hora d'emetre el vot. Que ningú, ni govern ni oposició, ens decebin.

Els càrrecs de confiança pendents dels pactes

Una altra de les qüestions que crea polèmica i si més no desconfiança dels vilatans respecte als polítics i la seva tasca és tot el que envolta els càrrecs de confiança i beneficiats de la política. Dic una altra qüestió perquè ahir parlàvem dels pactes postelectorals i les majories que desbancaven als guanyadors d’unes eleccions i que no sempre s’entén.

Si seguim amb l’exemple d’ahir, amb el suport dels Comuns i el PP a l’alcaldia de Collboni, ens trobem amb tot un seguit de càrrecs municipals que podran continuar treballant a l’Ajuntament de Barcelona i que no hauria estat el mateix si qui hagués aconseguit l’alcaldia hagués estat el senyor Trias.

D’entrada no soc crític amb els càrrecs de confiança sempre i quan es tracti de professionals experts en la matèria que se'ls encomana. Fins a cert punt té lògica que el polític que assumeix una responsabilitat vulgui assessorar-se amb les persones amb qui confia. Una altra cosa diferent és quan l’operació té com a objectiu col·locar uns amics i coneguts a l’administració pública sense que la seva competència ni coneixements destaquin per al lloc a ocupar. I això, dissortadament passa massa sovint.

Com podeu veure, no cal caure en la gravetat de la corrupció descarada per provocar dubtes sobre l’ús correcte de les competències i poder adquirit a través d’unes eleccions que poden ser totalment legals i transparents.

Tot el que es pugui fer per ensenyar bé les cartes i argumentar les decisions que es prenen afavorirà la gestió pública, acostarà els administrats als seus representants elegits, i millorarà el nivell de confiança que es necessita per al bon funcionament de l'administració pública.

Em preocupa el mal ús que es fa de la política, els interessos que es posen per davant de l'esperit de servei i altruisme necessari per fer una bona tasca. Podríem parlar sobre la professionalització de la política i discutir si s'ha de potenciar o més aviat enfocar-ho com una etapa o parèntesi en la vida i professionalitat d'unes persones, però el més important és que, ja siguin professionals de la política o persones que en un període de la seva vida exerceixen de polítics, actuïn honestament, amb coherència i voluntat de servir. Quan hi ha interessos personals sorgeix el perill de no estar fent el que convé a la població, al país. I això és el que fa trontollar tot el sistema i crea aquest distanciament entre la ciutadania i els polítics.