Hem fet el cim!

Com cada any, i ja en fa 18, hem pujat al cim del Montalt per renovar l’estelada a les vigílies de l’Onze de setembre. Bé, dic renovar l’estelada, però de fet cada any la pugem i la tornem a baixar. Hi ha persones que no veuen bé això de la bandera independentista i se n’encarreguen de fer-la desaparèixer. És allò dels símbols que en parlava ahir.

Fet i fet han estat unes sis hores entre caminar i les pauses oportunes per recuperar forces, una d’elles per esmorzar gràcies als nostres amics d’Arenys de Munt.

Segur que no entrarem al rècord Guinness, ja que el trajecte es pot fer molt més de pressa, però la qüestió és pujar-hi, al ritme dels més lents, fent-la petar ja sigui de fets que ens envolten, també d'alguna xafarderia, i planificant el futur ara que comença el nou curs i tot està per fer.

Tot i que aquest estiu hem fet algunes caminades la veritat és que, a casa, la pujada al Montalt ens ha deixat una mica esgotats. Haurem de planificar uns entrenaments setmanals per no emmandrir-nos i poder tenir les cames a punt sempre que convingui.

La matinal ha estat plaent, amb bona companyia i coneixent persones que potser ens trobem al carrer, però ni tan sols ens coneixem ni sabem res els uns dels altres. L'excusa de pujar-hi l'estelada també serveix per això i cal aprofitar-ho. Si practiquéssim més la conversa amb persones diferents de les que coincidim diàriament, segurament que aprendríem moltes coses i entre tots aconseguiríem una societat més oberta i sincera.

Em direu que el fet de plantar-hi l'estelada condiciona la participació de molta gent, o el simple fet que al darrere hi hagi un partit polític, encara més. En tot cas no he vist que ens demanessin cap carnet ni vetessin la participació de ningú. Estic convençut que no tots els que hi hem pujat pensem de la mateixa manera, encara que segur que ens uneix l'estimació a la muntanya i l'excursionisme. Aquesta pot ser l'única trava per aquells que no estimen la terra o prefereixen trepitjar l'asfalt.

Un núvol que fa por!

Acostumem a mirar el cel, sobretot ara que hem viscut una temporada de pluges, que ja tocava! Surts de casa i el cel és blau, amb un sol radiant que enlluerna. La gespa té un verd que enamora i ja no recordaves quin color era el seu natural. Estaves acostumat a trobar-la empolsimada i seca.

Camines per un carrer ple de botigues, amb tot el material exposat a l’exterior, com a reclam turístic per fer algun caleró. De cop, però, t’adones que el cel està canviant. Han aparegut uns núvols que mig tapen el sol, a estones, perquè ell sempre se’n surt.

El núvol canvia de tonalitat, enfosquint-se per moments, i hi pots distingir un mena de relleus, com si fossin bosses. Te les imagines plenes de petites pedres, a punt de ser llençades sobre nostre. Els botiguers comencen a retirar els expositors. Cauen quatre gotes que amb prou feines et mullen, però aquell núvol, a sobre teu, et provoca una certa esgarrifança. No fa gaires dies, aquesta mateixa setmana, un núvol semblant va deixar el terra blanc, bloquejant les carreteres.

Un cop de vent ha fet caure un penjador de roba, i tots temem el pitjor. Aquella senyora tem pels seus nets, que no duen impermeable. No arribaran a temps a casa. Quedaran ben xops!

Han passat cinc minuts o potser menys i tot, i el núvol s’ha desfet, com per art de màgia. El sol ha reaparegut i, encara que amb menys brillantor, ha sembrat la tranquil·litat. Els botiguers, però, fan balanç de les possibles pèrdues degudes a l’espant dels possibles clients. Ha estat una falsa alarma. Aquell núvol que hem retratat, ens ha ben acollonit. Les fotografies amb nuvolades queden molt millor que no pas amb un cel completament serè. La bellesa, a vegades, comporta algun risc, però al final el que compta és com hem encarat la situació, sobretot quan ha comportat incertesa.

I mira que ho diu ben clar!

Me’l mirava a veure què faria. De fet, no s’ha immutat i, sense llegir el rètol, s’hi ha llençat. Ho deia ben clar: ‘Do not cross the cannel’. Potser la traducció no era del tot correcta. Potser hauria d’haver dit ‘the dock’, però el cas és que l’ha travessat, tan tranquil. No li ha costat gens i ha quedat ben satisfet.

Això era a la tarda, però el matí, tot passejant al costat del mar, he observat una noia que caminava per l’altra banda de la tanca. Hi havia un avís de propietat privada i no es permetia saltar-la. Ella, però, no n’ha fet cas, i es passejava també tranquil·lament. Aquell avís no anava amb ella.

Sempre he estat escrupolós amb les normatives, segurament perquè així m’ho han ensenyat, i és per això que em sorprèn que no tothom pensa igual. El dubte que tinc és si no els hi han ensenyat, o bé no ho han assumit com a un deure o una obligació. Després ens queixem que les coses no funcionen.

Llegia també avui que un veí de l’altre Arenys descarregava les bosses de la brossa on no corresponia, i s’encarava amb qui li retreia l’acció. A ell tampoc no li varen ensenyar com es feia per llençar la brossa? O potser li resulta més còmode així, i no s’immuta. Com l’ànec!

Viure en societat pot ser molt fàcil, si tots som conscients de com ens hem de comportar, però ho podem complicar molt si cadascú va a la seva, sense pensar en els altres. A veure si en prenem consciència. No costa tant! 

La muntanya

Fa un temps vaig llegir la muntanya màgica, de Thomas Mann, i realment no em va deixar indiferent. Pensant en aquest llibre, avui volia compartir amb vosaltres aquest espai tot recordant aquelles muntanyes que ens han impressionat, que hem vist de petits, que hi hem pujat més d’una vegada i ens han encisat, o que tenim la sort de veure diàriament des de les finestres de casa.

Els arenyencs tenim a prop el Montseny i segur que tots hi hem estat moltes vegades, sigui caminant-hi, o visitant alguna raconada interessant. Jo tinc molt presents les sortides que organitzava en Ramon Verdaguer, o bé, de més jove i des de Vic, les pujades al Matagalls, o les Agudes des de Sant Marçal.

Una mica més lluny hi ha els Pirineus, per caminar o esquiar. Segur que la gran majoria en guardem bons records. I llavors hi ha les grans muntanyes que algú ens n’ha parlat i que no ho tenim tan fàcil per anar-hi, ja sigui pels dies que cal dedicar-hi i el cost. Són muntanyes per anar-hi en temps de vacances. Els Alps serien un bon exemple. Els tenim relativament a prop. És qüestió de tres o quatre dies, si la nostra agenda no dona per més. O la muntanya dels set colors, al Perú, una muntanya màgica, no la de Thomas Mann, però bonica de veure i enfilar-s’hi.

Us he fet venir ganes de recordar aquelles muntanyes que heu visitat o teniu pendent de fer? Aquesta era la meva intenció.

Passejant pel litoral

No sé si us ha passat a vosaltres, però amb la gent que he anat parlant aquest diumenge coincidíem que teníem mal de cap. En el meu cas no era gaire res estrany, doncs porto alguns dies amb aquesta tortura, però la majoria em comentava que avui notava com un núvol tèrbol que no els deixava veure clar. 

No sé si és el clima que ens afecta més que mai, o bé que portem una vida tan estressada, en tots sentits, que qualsevol canvi de temps ens afecta. I per això ens ho hem de mirar d'agafar diferent, i sobretot fer exercici, caminar i respirar aire pur.

Per canviar una mica el trajecte usual, avui hem anat en direcció a Caldes d'Estrach, fins al port del Balís. És una llàstima que no tinguem solucionada la connexió entre els dos pobles veïns, per la musclera. Va haver-hi un temps que semblava que hi havia cert consens per fer un pas que superés l'obstacle creat amb la desaparició de bona part de la platja. Avui, però ja no se'n parla.

M'he fixat per on podria passar el comentat carril bici que es vol establir al Maresme, i la veritat és que hi ha llocs molts fàcils d'implementar, però en altres la cosa es complica. Com superem el pas del túnel del tren entre Caldetes i Arenys? 

En aquest tram la carretera tampoc no és tan ample com per reduir-la i fer-hi passar el carril bici. Si no s'aprofita l'amplada de la carretera, crec que no hi ha vorera suficient. Confiem que hi hagi qui hi trobi la solució, perquè no seria bo que ens trobéssim amb el mateix problema que hi ha ara si vols caminar pel camí de mar, el que molts arenyencs anomenem camí d'en Vicenç, exregidor que va treballar perquè els dos pobles estiguessin units més enllà de la N-II i la via del tren.

Escapada a Tavertet

Aquest matí hem fet una escapada a Tavertet i curiosament hi havia boira. No és gaire normal ja que la boira acostuma a trobar-se més avall, però de tant en tant, i avui n'ha estat un, hi ha dies que la boira s'enfila als espadats de sobre el pantà de Sau i ho converteix en tot un misteri.

Els que som de la plana acostumem a estimar la boira, sobretot si cap al migdia s'aixeca, o no dura més d'un parell de dies. Quan en parlo amb els amics que són de marina no ho poden entendre. Els hi dic que m'abelleix observar els edificis entremig de la boira, poc definits i que apareixen a mesura que t'hi atanses. De nit, la il·luminació també resulta màgica i quan fa molt fred, et trobes amb la boira gebradora que escampa un mantell blanc que es reflexa i activa encara més el misteri.

Si no heu visitat mai Tavertet us ho aconsello. Hi podeu anar per caminar-hi, fins a Rupit o fins al castell, o resseguir les seves carenes, però també hi podeu anar per passar-hi un diumenge o un cap de setmana en alguna de les cases rurals que hi ha habilitades. 

Us adonareu que la pedra és la seva riquesa i per això esdevé protagonista en la construcció de les cases i els seus carrers. Tavertet, durant la setmana i l'hivern és molt silenciós, amb molt pocs habitants, però a l'estiu i els caps de setmana esclata amb totes les persones que hi tenen la seva segona residència i que se senten identificades amb el paisatge. 

L'actual Tavertet no té res a veure amb el Tavertet que vaig conèixer de molt petit. Llavors amb prou feines hi havia forasters i sí més autòctons. L'accés era complicat i no hi havia ni llum ni aigua. Tenia el seu encant i ens agradava deixar-nos-hi caure a l'estiu quan ens trobàvem a Cantonigròs. Tot i els canvis, però, Tavertet manté el seu encant i tothom que hi ha estat en torna gratament sorprès.

Una visita completa al Schönbrunn

Com acostuma a passar quan estic de vacances, la política al meu blog queda una mica al marge. En primer lloc perquè no la segueixo, no miro gaire les notícies (mentiria si digués que no sé res), em limito a llegir els grans titulars, i en segon lloc perquè la prioritat és gaudir dels dies de descans, si se'n pot dir descans anar de vacances.

Avui entre altres coses hem visitat el palau Schönbrunn. És impressionant! A diferència de l'anterior visita aquesta vegada sí que l'hem vist per dins. No sóc un gran amant dels interiors del palaus, però de tant en tant faig alguna excepció. Val la pena.

La reflexió d'avui seria al voltant del turisme i concretament del volum de persones que belluga d'un lloc a l'altre. M'agradaria parlar-ho amb en Xavier Roig, col·laborador els divendres al diari ARA, i molt crític amb tots els temes que tracta. M'agradaria saber si fa la mateixa crítica al turisme a Àustria que a Catalunya. A vegades penso que és massa crític amb les coses de casa, com si a fora es fes tot bé, i no sempre és així.

De la nostra experiència podria dir que no he vist estridències com passen al nostre país, però d'aquí on som, a Viena, no en tinc la mateixa informació que rebo de casa nostra i això fa difícil les comparacions.

A darrera hora ens hem llançat a l'aventura pujant a un tramvia desconegut, i no ens anat pas malament. Hem caminat una mica més del compte, però hem sopat la mar de bé. Aquí a Viena els plats són molts complets, fins al punt de tenir problemes per acabar-te'ls.

Maragall va quedar curt o hi ha pacte amb el diable?

Com ja us he dit moltes vegades, les meves prediccions són molt poc fiables. Ahir comentava de passada que el Barça podia eclipsar la notícia del judici del cas Palau, però que jo no hi confiava. Doncs sí, el Barça es va classificar després d'un partit que algú ha batejat d'èpic. No sé si aquest és l'adjectiu escaient, però sí que va ser una remuntada sense precedents.

El judici del cas Palau ha continuat i també les acusacions d'enriquiment de CDC. El seu tresorer, Daniel Osácar ha declarat, però, que tot eren mentides i ha negat qualsevol il·legalitat. A qui ens hem de creure? Com és possible que tot això passi després de tants anys?

Les imatges d'ara fa 12 anys on el llavors president Maragall acusava CDC que el seu problema era el 3%, s'ha pogut visionar i fins i tot, segons Montull, Maragall va quedar curt.

Aquesta tarda-vespre hem anat a caminar prop del mar, camí de Canet, i pensava com pot ser que haguem caigut tan avall, que hi hagi tants miserables enriquint-se a costa dels altres. Algú pensa que hi ha cap justificació possible? Podríem avalar aquestes actituds encara que els objectius fossin justos? 

La pilota està sobre la teulada del president Mas, que haurà de donar moltes explicacions per convèncer molta gent que tot el que es va fer des de CDC era legal, d'acord amb les lleis vigents, i que totes les acusacions de Millet i Montull són mentides per reduir les seves penes. Ells dos varen confessar la seva culpabilitat. No sabem si ho varen dir tot, però ara busquen rebaixar els anys de presó que, com acostuma a passar a casa nostra, molt probablement no hi arribin a entrar.

Remullats esperant els resultats de Galícia i el País Basc

Plou i no fa mal, això s'ha d'aprofitar. En un país com el nostre que li costa tant de ploure, quan passa n'hem d'estar contents i agraïts, encara que ens provoqui canvi de plans i ens tiri per terra no sé quina activitat. Avui, tot i l'amenaça que plouria, hem sortit a caminar, però aviat hem hagut de girar cua i tornar amb pas ferm i alguna correguda, però n'estem satisfets.

A l'espera dels resultats electorals a Galícia i País Basc, llegeixo una pancarta de la campanya del PP a Galícia: "Feijóo, además de bueno eres honrado". És ben cert que avui és un fet a destacar l'honradesa, sobretot en el PP. Tot fa pensar que Feijóo no tindrà cap problema per aconseguir la majoria absoluta. Galícia, país natal de Franco, Fraga o Rajoy, es manté fidel a la dreta més conservadora de l'Estat. L'esquerra és testimonial, i no hi té res a fer. 

Al País Basc les coses no estan tan clares. Hi ha diferents incògnites a resoldre. Quin paper hi farà Podemos? Quants vots li traurà a Bildu? Què passarà amb el Partit Socialista? Quants escons li faltaran al PNB per poder governar? Amb qui haurà de pactar? Al País Basc, com a Espanya, l'esquerra està molt dividida i no suma. La gran incògnita és si el PNB necessitarà el PP per sumar i a canvi de què.

A casa nostra tots pendents de la qüestió de confiança, que sembla ser que no passarà res, i a Arenys... res de nou a l'horitzó.