El nanisme i les corrides

Avui he llegit una notícia que m'ha fet pensar una mica. Es tracta de la decisió del Consell de Ministres de prohibir els espectacles taurins amb participació de persones amb nanisme. Certament, aprofitar una discapacitat com pot ser el nanisme per fer-ne mofa no s'hauria de permetre, i sancionar-ho si és el cas. La notícia afegeix que el ministeri disposa d'un programa d'inserció laboral per aquestes persones que s'han vist obligades a participar en aquests espectacles, i això és important tenir-ho en compte.

Es tracta de trobar feines per a tothom i que aquestes persones afectades per aquesta discapacitat no hagin de guanyar-se la vida havent de suportar les rialles burlesques dels espectadors. Una altra cosa és que siguin protagonistes de pel·lícules, sempre i quan no serveixin d'escarni.

De totes maneres jo preferiria que la notícia fos més curta i de més gran abast. M'agradaria haver llegit que el Consell de Ministres havia decidit prohibir els espectacles taurins. Gaudir i passar l'estona alegrament tot contemplant el sofriment d'unes bèsties ho trobo una animalada i no s'hauria de permetre. Que no em vinguin a dir que és una festa tradicional i que s'ha fet tota la vida. Aquestes excuses no em serveixen.

Però no siguem hipòcrites i només mirem la palla a l'ull dels altres. Hi ha una bona colla de catalans que gaudeixen fent patir els toros, en un país on les curses de braus estan prohibides, però no els correbous, amb bous embolats o capllaçats. Això sí que és cultura! I la raó que donen els defensors d'aquestes celebracions és la mateixa que els espanyols que defensen les corrides. 

Al final, la meva conclusió ha estat que sovint critiquem les coses de manera molt superficial sense adonar-nos que nosaltres la caguem en moltes coses que ens semblen tan naturals. Els altres ho fan molt malament. Nosaltres, gràcies a Déu, som la perfecció.

L'augment de població té aturador?

Les darreres xifres que situen en vuit milions d'habitants a Catalunya ha posat els crits al cel. Tenim la capacitat per anar absorbint més població al nostre territori?, la pregunta té la seva cosa i la resposta no és senzilla.

El creixement vegetatiu que es calcula tenint en compte les defuncions i els naixements és negatiu des de fa molt temps. Per contra, el creixement migratori, tenint en compte el nombre d'emigrants i immigrants és positiu i va en augment. La suma dels dos càlculs ens dona un augment important de la població a Catalunya amb tot el que això representa, pel que fa a recursos, infraestructura i serveis.

Deixant de banda els discursos racistes i xenòfobs, aconseguir l'equilibri no és fàcil i les lleis que ens regeixen no han estat les més encertades per facilitar la inserció de la nova població al nostre sistema, laboralment i en temes d'habitatge, bàsicament. 

Els municipis, que al final són els que acaben rebent els problemes de la mala gestió i que tenen recursos escassos, com comentava ahir mateix, es queixen que no se'ls té en compte i això provoca que a vegades llegeixis segons quines declaracions de responsables municipals que grinyolen una mica i cal posar en context i separar el gra de la palla.

Avui llegia com un alcalde qüestionava l'obligatorietat d'empadronar tothom. Formar part del Padró municipal et dona dret a l'atenció sanitària i educacional, com a dos dels serveis bàsics del nostre sistema. Negar l'empadronament té conseqüències negatives que no podem discutir alegrament. 

Si tenim molt clar que en un equipament, d'acord amb els metres quadrats i els serveis que pot prestar té un límit d'aforament, és lògic que un alcalde, coneixent les característiques i serveis que pot oferir al seu municipi, tingui interès a mesurar bé quins són els límits de població que pot absorbir i es preocupi quan aquests límits se superen exponencialment. Però no podem oblidar-nos de què significa estar fora del Padró. No es poden denegar serveis bàsics.

És per això que l'administració de l'Estat, l'autonòmica i la local han de treballar plegats per evitar deixar persones al marge de la societat i trobar la manera que totes tinguin l'oportunitat de viure dignament i amb tots els seus drets assegurats.

Com em passava ahir, se m'ha acabat l'espai per tractar un tema tan transcendent i que caldria debatre seriosament, amb la presa de decisions que fa massa temps que queden en un calaix perdut.

Top manta i policia

Intentar resoldre el tema del top manta amb més policia és un error. Si el que es vol és que en uns indrets concrets no hi hagi el top manta, és clar que amb policia de guàrdia dia i nit, ho aconseguiran, però aturaran els top manta d'arreu? Posaran policia a tots els barris, carrers i places de Barcelona? i de la resta de poblacions catalanes?

Si es vol eliminar el top manta s'ha de treballar d'origen. Entendre per què passa, quines són les causes i com es pot resoldre perquè no hi hagi persones que s'arrisquin a que se'ls confisqui tot el material. No és fàcil, no dic que sigui fàcil, però és molt clar que amb més policia al carrer no ho solucionen, sinó que en tot cas ho maquillen, que quedi maco, però res més.

Vivim en una societat que es confonen les causes amb els efectes. El mateix podríem dir dels menors no acompanyats que tenim en diferents poblacions. Tot i la bona voluntat de molta gent (mentors) de col·laborar en la seva inserció a la nostra societat, si l'administració no fa res per resoldre els problemes de base, no s'aconseguirà res. Com els podem inserir en el món laboral? Com aconsegueixen papers per poder viure amb normalitat? Fa massa temps que parlem de la llei d'estrangeria, que no resol els problemes, sinó que els provoca, els accentua. No es dispensa permís de residència si no hi ha contracte de treball, però aquest no s'obté si no hi ha permís de residència. Un peix que es mossega la cua i que els nostres polítics no volen solucionar.