OPA hostil

És molt difícil destriar la política de l'economia. La línia que hauria de separar-ho és molt fina i hi ha massa interrelacions. De fet, la política ho abasta tot i, si no, fixeu-vos què passa entre el món judicial i el polític. Allò de la separació de poders ja no s'ho creu ningú. Els polítics pressionen tant com poden per influir en les decisions judicials, i els jutges, al nostre país sobretot, es dediquen a fer política. La imparcialitat ha desaparegut i les sentències tenen a veure amb la ideologia predominant dels jutges.

En el cas de les relacions econòmiques i les decisions que es prenen també hi ha una influència política important. En el cas l'OPA del BBVA al Banc de Sabadell, digueu-me si no hi ha una base política, sigui en la decisió de forçar-la, o en els arguments per anar-hi en contra. La darrera baralla la tenim entre Junts i ERC, pel vot favorable del representant de Junts a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC).

Tota la política que desenvolupa Trump en el seu segon mandat es basa en interessos econòmics de qui té el poder i els diners. No hi ha moviment que no hi tingui a veure i això ho veurem durant els quatre anys de la seva presidència.

Tornant al tema de l'OPA, podríem estar parlant de tots els moviments dels darrers anys, amb la desaparició de la xarxa de caixes d'estalvi, que era una singularitat del nostre país. El seu desmantellament ha estat, per a molts, una manera de desmantellar el país, treure-li poder econòmic i, en conseqüència, poder polític. Hi sabeu veure millores per a la ciutadania?

I aquí és on ens hem de fer les preguntes. Amb la fusió dels dos bancs, quins beneficis en traurem? Per una banda, els accionistes d'ambdues entitats, ja que no podem oblidar que són entitats privades que busquen el benefici, encara que desenvolupin activitats que entrarien en l'àmbit de servei públic. Oi que no podem prescindir de la banca? I és per això que caldria veure si els ciutadans, i les petites empreses en sortiran malparades. I això, en cas que hi hagi perill de sortir-ne perdent, ha de ser la justificació perquè el govern, com administració pública, encarregada d'equilibrar les disfuncions, intervingui d'una manera o altra. És evident que, faci el que faci, la interpretació sempre serà política.

Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.

Mala peça al teler!

No és cap novetat la lluita fratricida entre JuntsXCat i ERC i d'això en som testimonis totes les persones que llegim els diaris, mirem la televisió o fem una ullada a les xarxes socials. Diria que la cosa ve de molt lluny, però molt probablement es va agreujar en el moment que els resultats electorals van donar avantatge a ERC per sobre de Junts. Crec que això no ho han paït mai, i ha estat motiu d'aquestes baralles davant de qualsevol situació, i el nostre país ha viscut prou situacions que conviden a posar-s'hi nerviós.

Fa temps que vaig perdre la confiança en els nostres polítics, i encara que no tots són iguals, sí que m'han donat motius com per pensar que la seva actuació és molt semblant i han fet que no em cregui res del que diuen que faran, i penso que ens estan enganyant un dia rere l'altre. També, i ho he dit aquí mateix moltes vegades, estic convençut que el seu nivell és molt mediocre i voldria pensar que el nostre país es mereix millors polítics i millors persones.

El nivell de crispació ha arribat tan amunt que hem menystingut aquells que han estat empresonats per la seva actuació política, o viuen a l'exili. La llàstima de tot plegat és que ens han donat exemples que han portat cap a aquesta manera de pensar sobre ells, oblidant moltes vegades el sacrifici que els ha suposat, i la pena que han hagut de passar.

Aquests dies Oriol Junqueras també ha estat criticat per l'aparent canvi en la manera de pensar i proclamar-ho als quatre vents. Hi ha hagut una baralla dialèctica entre ell i Lluís Llach en relació al posicionament sobre què cal fer amb l'estat espanyol. Al marge de les simpaties que pot generar un o altre personatge, crec que és just recordar les paraules d'Oriol Junqueras no fa tants mesos, on afirmava que amb l'estat espanyol no es podia negociar. Un discurs totalment diferent del que ara practica el seu partit polític i ell mateix defensa.

Hem d'acceptar que al llarg del temps el nostre pensament pot variar, i allò que en algun moment vèiem com a impossible, acabi essent acceptat i fins i tot defensat davant de qualsevol crítica. Si bé això és acceptable, també cal reconèixer el canvi de mentalitat i no avergonyir-te'n, però sí que s'ha d'explicar bé perquè els que en algun moment han cregut amb tu, puguin entendre el canvi d'opinió i siguin lliures de continuar confiant en tu o no.

Amb el posicionament de segons quins militants d'ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, i de militants de JuntsXCat, com per exemple la senyora Laura Borràs, que ja no sé si parlar-ne com a presidenta o expresidenta del Parlament, som moltes les persones que trigarem temps a confiar amb polítics que ens vulguin treure de l'atzucac on ens trobem. Tenim mala peça al teler!

Falla el diàleg per constituir la taula

Arran de diferents notícies que s'han anat succeint, hem parlat de les picabaralles entre els dos socis de govern a Catalunya, ERC i JxCat, i de com ens sentíem cansats. Avui hauríem de parlar d'un nou episodi, a l'hora de confeccionar la taula de diàleg. No sé si hi havia un pacte explícit de que hi podia participar tothom, més enllà dels membres del govern, però en tot cas té una certa raó de ser que siguin precisament aquests els membres escollits.

M'imagino que els grans defensors del partidisme, l'estructura dels partits polítics i el paper que hi juguen els professionals de la política, estarien d'acord que no es limités aquesta participació als membres del govern, i encara algú més voldria posar-hi una nota de color i rellevància, col·locant-hi ex presos polítics, per plantar cara al govern de l'Estat.

Personalment, com que no soc gaire partidari de donar més protagonisme als partits polítics del que ja tenen, atesa la llei electoral vigent, veuria bé que només els membres del govern, aquelles persones escollides a liderar la política del país, d'acord amb uns resultats electorals, fossin els dialogants per part de Catalunya, i el mateix per part espanyola.

En tot cas, jo crec que el conflicte que s'ha originat no és tant pel fet en sí mateix, com per la baralla continuada entre els dos socis de govern per demostrar davant la ciutadania qui s'arronsa i qui porta la batuta. El cop de força que el president Aragonès ha donat, decantant els membres de JxCat que no són consellers o conselleres, vindria a il·lustrar aquesta maniobra per part d'ERC. 

La imatge que es treu de JxCat és que només hi són per posar traves a tot el que s'intenta fer, i que ERC està fent les coses de manera assenyada, i sobretot procurant acontentar Madrid, que, en aquest cas, han donat suport a la decisió del president català.

No sé en què acabarà tot plegat, però en tot cas hem de repetir una vegada més que molts catalans estem molt tips dels nostres polítics. Ens sobraven els integrants del govern Torra, i ens sobren els integrants del govern Aragonès. Potser no tenim ningú millor, i això vol dir anar passant anys perdent oportunitats i desencisant la ciutadania. No dipositem gaires esperances a la taula de diàleg, però és que ja d'entrada no s'hi va amb ganes, i això és el pitjor que pot passar.

Víctimes d'una crueltat majúscula

La troballa del cadàver de la nena desapareguda amb la seva germana, a les illes Canàries, ens omple de ràbia i impotència davant d'un acte tan macabra i sense sentit. L'assassinat de les dues filles, complint l'amenaça de no tornar-les a veure, indigna i posa de manifest la crueltat que una persona humana pot infringir.

Encara que ens tocava de lluny ho anàvem seguint perquè els fets eren molt dolorosos, però tenies l'esperança que es tractava d'una fugida del pare amb les criatures, en el seu enfrontament amb la seva mare. Tot i que el risc del que ha acabat passant existia, confiaves que un pare no podia ser tan insensible i criminal.

L'assassinat de persones indefenses, aprofitant la relació familiar que en principi no comporta suspicàcies, és d'una maldat infinita. Si no pots confiar en les persones que tens més a prop, en qui ho pots fer? Les baralles entre una parella no podem comportar mai extrems com l'actual. Hi ha d'haver un límit que no es pot traspassar. Quina culpa en tenien les dues criatures de les discussions que hi pogués haver entre els seus pares?

Dol molt, i sobretot provoca rebuig contra tot. Contra la incapacitat de preveure situacions com aquesta, contra la vulnerabilitat de la dona i les criatures. No et pots fer la idea que aquestes coses puguin passar, per malament que estiguin les relacions de parella. Perquè no es tracta d'un acte voluntari i espontani, sinó que al darrere hi ha una planificació que fa més greu la culpa. 

Caldrà veure si al darrere de l'assassinat hi ha el suïcidi. Una persona capaç de matar les seves filles com a venjança no es mereix la vida, ni la llibertat, sinó el rebuig de tots i el menyspreu per la seva actitud salvatge i injustificable.

Els habitants d'Stepanakert volen la pau

Dos es barallaven i el tercer va rebre! Això poden dir els habitants de la capital de Nagorno-Karabkh, que pateixen l'intercanvi de projectils entre Armènia i Azerbaidjan. La no reconeguda República d'Artsakh es troba al mig del foc, perquè Armenis i Azerbaidjans se la disputen. Ells volien la independència, però els altres la volen. Quin interès hi tenen? Tant els estimen? M'imagino la baralla entre Espanya i França per quedar-se amb Catalunya, que es vol i desitja independent. 

Putin ha treballat a fons un alto al foc, per evitar haver-se de posicionar, en el seu cas a favor d'Armènia. No vol que li compliquin més la vida, ja se la complica prou ell mateix. Crec que avui les notícies deien que s'havia arribat a l'acord, però d'entrada Arzebaidjan no hi estava massa d'acord, perquè ells es consideren els afectats, ja que creuen que la regió en disputa els pertany, i que Armènia no hi té res a dir.

Llavors diuen que les fronteres no són importants, però com es pot veure arreu, la propietat del territori és una cosa molt seriosa que ningú es vol deixar prendre. La llàstima és que les discussions són en forma de guerra, amb la mort dels més innocents. Aquelles víctimes que volien viure en pau, i veuen, en aquest cas, com els seus veïns de banda i banda es barallen, rebent ells tots els trets.

Demà confinament total a Espanya

Finalment el govern espanyol ha decretat el confinament total a Espanya, després de dies que se li demanava des de Catalunya i altres comunitats autònomes. No és moment de dir qui ha guanyat o perdut en aquesta baralla sobre el confinament, perquè ja hi haurà temps de fer-ho quan s'hagi acabat tot. Ara és hora d'anar junts, malgrat les discrepàncies, per poder afrontar de manera més segura el coronavirus.

Avui es veu el govern català més tranquil i dedicant més esforços a reclamar mesures econòmiques que afavoreixin les empreses i treballadors afectats per la situació de confinament. És clau que el govern espanyol financi la pèrdua d'ingressos i lluiti per evitar el tancament de les empreses que es troben en risc.

Hem de seguir les noves instruccions presentades i les persones que tenim la possibilitat de treballar des de casa, fer tots els esforços per fer més lleu la situació de les persones que es troben a primera línia i aquelles més desfavorides, per recursos econòmics, soledat i edat avançada. És el moment de la solidaritat i aprofitar l'estada a casa per millorar les nostres relacions familiars. 

Animo des d'aquí les persones que treballen en serveis essencials, i agrair-los que són ells els que amb la seva actitud personal podran fer més fàcil la vida de tots, i acabar amb aquest mal són del coronavirus.

C's i la creuada amb els barons socialistes

Com a últim intent, i veient que ERC estarà disposada a abstenir-se en la votació, la dirigent de C's empaita els barons socialistes perquè evitin la proclamació de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol format per PSOE i Podemos.

C's va patir una reculada espectacular que obligà Rivera a dimitir, però el partit no ha llançat la tovallola, i Arrimadas, a qui tothom considera la substituta de Rivera, es baralla per no quedar definitivament desplaçada i sense cap paper al Congrés de Diputats.

C's, que s'excusa amb el pacte amb ERC, podria jugar un paper si donés el govern a Pedro Sánchez sense la necessitat de l'acord amb els temibles destructors de l'Espanya única! Per què no ho fa? Quina és la seva estratègia? Si realment fos un partit a tenir en compte, lluitaria per afrontar la realitat actual, però el seu nivell és molt proper a VOX i és per això que no s'hi pot confiar.

Tot fa pensar que C's es manté en el mateix biaix que en el moment de perdre tres quartes parts dels seus escons al Congrés, i que a l'espera del seu congrés no pensa canviar de rumb. No s'entén que podent ser clau, simplement es dediqui a bloquejar el govern, un fet que ja hi ha algun baró socialista que li ha retret. Veurem la consistència dels socialistes i l'actitud que prenen els seus barons. Pedro Sánchez ja va perdre una batalla, però ara sembla que la guerra caurà del seu cantó.

Obligats a denunciar la injustícia

Ni equidistàncies, ni imparcialitats, ni objectivitats davant la injustícia. No podem mantenir-nos callats quan s'està actuant injustament sobre ciutadans catalans o bascos gràcies als poders de l'Estat, els judicials, els polítics i els policials. Un judici clarament injust als nostres presos polítics, on el jutge Marchena impedeix contrastar les mentides dels testimonis de la fiscalia amb les imatges de què es disposa. Una presó injusta dels joves d'Altsasu per una baralla amb uns guàrdies civils de paisà.

Callar no vol dir ser assenyat i responsable quan la injustícia és flagrant. Estem obligats a denunciar arreu la injústicia de l'Estat per no esdevenir-ne còmplices. Cadascú dins de les seves possibilitats i l'abast de les seves paraules i pensaments ha de proclamar la injustícia perquè ningú la ignori i caigui com una llosa sobre els caps dels que la practiquen.

Avui Altsasu reuneix ciutadans d'arreu per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels seus joves, quan ja hi porten més de 800 dies. La Democràcia espanyola està corrompuda, no només pels escàndols financers del PP, sinó pel poder latent dels franquistes que la transició espanyola no ha sabut ni volgut depurar.

Si volem tenir la consciència tranquil·la, fins i tot per egoisme tranquil·litzador, estem obligats a denunciar la injustícia que s'està impartint a Espanya, dins un sistema que es defineix com a democràtic.

Hem de fer dels nostres carrers i places uns llocs segurs

Arran de la detenció a la part baixa de la Riera, d'Arenys de Mar, d'un home que havia amenaçat els clients d'un bar, i de conèixer que aquesta mateixa persona ja havia estat detinguda recentment per una baralla amb navalla amb una altra persona, són moltes les preguntes que els vilatans ens fem, però potser la més reincident i persistent: com és possible que una persona així pugui repetir accions violentes sense que no passi res? Si més no aquesta és la impressió que la ciutadania rep.

Ho podem considerar una anècdota, però ningú no em negarà que preocupa i espanta la gent, que es manté intranquil·la quan surt a la via pública, sobretot la gent gran. Aquest cas, junt amb els incendis d'una casa al carrer de la Perera, o els atracaments a diferents carrers de vila, atribuïts als "mena", fan que hi hagi persones que es resisteixin a sortir al carrer. De qui és la culpa?

Podem entendre, que no justificar, que una persona atraqui i robi a una altra, però costa més d'entendre que aquesta mateixa persona ho pugui anar fent més i més vegades, i no li signifiqui res més enllà d'una detenció d'unes hores i formar part d'un llistat de delinqüents. Potser sí que a la llarga la suma pot tenir conseqüències, però molts ho qüestionen.

No es tracta d'anar col·locant persones a les presons, sinó intentar resoldre el tema des del principi, des de l'arrel, i ens calen unes lleis justes, potser no tan garantistes, sense passar a l'altre extrem. Ens cal, però, canviar la nostra societat i lluitar amb totes les nostres forces per aconseguir més justícia i menys pobresa. Ens hem de plantejar si el model de societat actual és el més encertat per evitar situacions violentes com les exposades. No pot ser que la gent honrada pateixi els delictes de qui no ho és, però no podem oblidar que massa sovint la societat deixa al marge persones que al final no tenen cap més solució que delinquir. Siguem cauts en donar les culpes, però treballem-ho.

No és bo per a Catalunya que el C's substitueixi el PSC

Definitivament el PSC ha llançat la tovallola i dóna tot el protagonisme contrari al procés a C's. L'única esperança en positiu que teníem els catalans era que l'alternativa a la independència la liderés el PSC, lluny dels extremismes de PP i C's, però això no ha estat així. Les veus que podien acostar al diàleg intern a Catalunya, PSC i els Comuns, han perdut protagonisme i l'han lliurat a C's.

És una llàstima aquest abandonament del paper d'interlocució per posar ordre al nostre país, que ha fet el PSC, perquè ells saben que amb C's no es podrà mai resoldre la situació política a Catalunya. El PSC és un partit polític que ha defensat les institucions catalanes, agradant més o menys, però respectant-les, cosa que no ha fet ni el PP ni C's. Sense respecte, doncs, no hi ha possibilitat d'entesa.

Els Comuns, han preferit conviure en l'ambigüitat i això està demostrat en política que només condueix al fracàs. Els porta a quedar per sempre com a força política residual amb l'única esperança de poder arribar a desempatar en funció de l'equilibri de les altres forces polítiques.

La primera derrota del PSC ha estat el perdre força i independència dins del PSOE, i això probablement és la causa que en el dia a dia a Catalunya hagin desaparegut com a força referent. Un partit que va poder governar el país, ara es baralla per aconseguir tenir un mínim de representació política al Parlament, i no li pugui acabar passant com al PP que ni tan sols disposa de grup parlamentari.

No és bo per Catalunya que l'alternativa al procés independentista sigui el C's, i és una llàstima immensa que el posicionament del PSC sigui tan proper al xavacanisme i als hooligans de C's que, per comportament i manera de ser, no es mereixerien estar representats al Parlament de Catalunya, a no ser que acceptem que aquesta és la trista realitat del nostre país.

Els treballadors de Caixa Laietana en tenen la culpa

Avui, al Parlament de Catalunya, el senyor Jordi Torrents, a qui no tinc el gust de conèixer, excap d'auditoria de Caixa Laietana, ha declarat que la responsabilitat del presumpte frau de les preferents és dels directors i treballadors de la caixa, perquè, segons Torrents, tot el personal havia rebut formació sobre el producte que després venien als seus clients, avui presumptament enganyats.

Des que va sortir a la llum pública la presumpta estafa de les preferents, se n'ha dit de tot i tothom s'ha anat traient les puces de sobre, però el que ha declarat avui Jordi Torrents és gruixut, perquè culpa la cara amable de les oficines de Caixa Laietana, aquells treballadors que s'havien guanyat la confiança dels seus clients, els quals acudien a l'oficina buscant consell pels seus petits estalvis.

Fins ara, més o menys tothom volia creure que els treballadors no eren prou conscients del que estaven fent als clients a qui endossaven aquests dipòsits preferents. En municipis com Arenys, qui estava atenent els clients era el fill de la senyora tal, o la neta del veí de més avall, o el propi veí. Qui en podia desconfiar? 

Jordi Torrents també culpa els clients, per haver signat, però... si bé formalment qui signa un document esdevé responsable de tot el que hi figura, moralment, quan és evident que l'entitat s'ha aprofitat de la confiança i desconeixement dels productes bancaris, és reprovable.

Potser calia que una persona com Jordi Torrents digués el que ha dit avui al Parlament català, però el que és evident, que si ens ho hem de creure, els rostres dels nostres veïns que treballen a l'esmentada caixa no es veuran de la mateixa manera, i qui sap si això provocarà una baralla entre veïns. Com és que el fill d'en Pep, ens enredés d'aquesta manera? si no ens ho paga la caixa, ara Bankia, que ens ho torni el fill d'en Pep!