Dolor a Colòmbia

Ahir coneixíem la notícia del terratrèmol de Colòmbia amb un balanç provisional de més de 200 víctimes mortals. Cal, però pensar que som a vint-i-quatre hores dels fets i que hi ha molta feina a fer i són moltes les persones desaparegudes que podran incrementar el nombre total de morts.

Aquest mateix estiu Veneçuela va patir uns terratrèmols amb el resultat de més de sis mil víctimes mortals. Una xifra que no té res a veure amb les dades que rebíem els primers dies després de la catàstrofe. És per això que cal ser molt cauts a l'hora d'arribar a conclusions.

Aquests són els fets, i que em serveixen per recordar que les tragèdies que vivim en la distància tenen una durada molt curta a la nostra ment. Avui recordem que Veneçuela va patir un terratrèmol perquè ho hem recuperat a través de la tragèdia de Colòmbia. Els veneçolans encara pateixen la tragèdia i nosaltres ja ni ho recordàvem. 

Té tot el sentit del món entendre que no podem estar al dia permanentment pendents de tot el que ha passat i està passant al món, però sí que ens ha de servir per recordar que no només existeix allò que ens comenten. Hi ha guerres més enllà de l'Iran, Palestina o Ucraïna. Aquests tres territoris són molt presents a les nostres televisions i diaris, però n'hi ha d'altres que s'han eternitzat i nosaltres hem girat full.

No es tracta tant d'amargar-nos l'existència com d'adonar-nos que hem d'agrair tot allò que tenim. Som uns privilegiats que també rebem patacades, però obrim bé els ulls i adonem-nos de quina és la nostra realitat. Tot és millorable, però hi ha fets que ens superen i persones que reben contínuament.

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Alerta!

Un terratrèmol de magnitud 7,8 a l'escala de Richter ha posat en alerta Xile pel risc d'un tsunami. Les autoritats d'aquell país han instat evacuar la platja de la Patagònia per evitar desgràcies personals. Després d'unes hores s'ha aixecat l'ordre, però han mantingut l'estat d'alerta pel que pogués passar.

Quan es prenen mesures com aquesta hi ha qui creu que s'exagera i que no hi ha prou motius per a alarmar a la gent i fer-los fugir precipitadament del seu lloc de residència. Així és com ens agradaria que acabessin tots els episodis, però hem de tenir molt present què va passar molt a prop nostre, al País Valencià, amb la DANA. Allà no es va alertar a la gent i hi varen haver 228 víctimes mortals.

És important ser conscients que mai es fa prou per evitar desgràcies i que sempre és preferible exagerar la nota a haver de lamentar no haver actuat de manera contundent. Els fenòmens naturals no els podem evitar, ni tan sols predir amb antelació suficient, però sí que cal reaccionar amb rapidesa i encert a l'hora de minorar els seus efectes. 

Les construccions en zones inundables és una xacra molt comuna al nostre país. I no estem parlant només de coses del passat, sinó que actualment encara trobaríem obres de nova construcció en llocs inadequats. Al fons hi ha l'especulació que ho dissimula tot. I si després no passa res, tot això que tenim, i si passa al cap de molts anys, ja no recordem per què es va fer ni qui ho va autoritzar.

Mentre Xile tenia l'ai al cor pel que pogués passar, a casa nostra la jutgessa que investiga el cas de la DANA, continua insistint en la Generalitat com a principal culpable de la mala gestió que no va fer prou per evitar tantes morts. No es tracta de forçar res perquè si, sinó que cal veure en què es va fallar per no repetir-ho. Sabem que els humans som els únics que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra. Malauradament, els fets del País Valencià tindran un nou episodi més tard o més aviat. No en sabem més!

Setmana tràgica al nord d'Àfrica

Aquesta setmana ha resultat tràgica al nord del continent africà amb el terratrèmol del Marroc i el cicló que ha afectat una part de Líbia. Si la desgràcia grega amb extensos incendis i unes pluges que varen inundar el país eren motiu de preocupació a Europa, després han arribat els dos episodis esmentats que han agreujat la situació i ens han compungit.

Hem llegit força sobre els efectes del terratrèmol al Marroc, però encara poc sobre les inundacions de Líbia. Vull pensar que es deu al fet de ser massa recent com per tenir-ne informació suficient, però d'entrada tot fa pensar que el nombre de víctimes serà molt superior, atès que hi ha moltes persones desaparegudes.

El nostre país es banya amb les mateixes aigües que els dos estats afectats, però sembla que tenim molta més sort. Ja ens hi trobem amb el cúmul de morts mentre intenten travessar el Mediterrani, amb governs que s'esforcen a posar-hi tots els impediments possibles, causant moltes més víctimes.

La bellesa del nostre mar porta la motxilla de la mort i la desesperació de persones que fugen de la guerra o la misèria en busca de feina i pau. És per això que hi ha persones que tenen certs recels de banyar-s'hi recordant que les mateixes aigües esdevenen mortals per a molta gent.

La reacció a les dues tragèdies ha estat positiva i immediata, tot i que en el cas del Marroc hi ha hagut crítiques per manca d'ajuda i del rebuig del rei del país a acceptar-la d'alguns països com de la mateixa França. Però com deia l'altre dia parlant del Marroc, seria bo que no calguessin desgràcies per esdevenir solidaris. 

Ho tenim massa a prop com per desentendre'ns-en i és lògic que ho tinguem present, ja sigui a través dels mitjans de comunicació, els nostres espais de lectura i narració, a les converses amb amics i familiars. Ho hauríem d'aprofitar per ser més conscients dels privilegis de que gaudim, i no queixar-nos tant, a vegades de coses ben simples i insignificants, sobretot quan ho compares amb fets on la vida està en joc.

Terratrèmol al Marroc

Avui ens hem despertat amb la trista notícia del terratrèmol al Marroc. Quan passen fets com aquest se t'encongeix el cor i tens una sensació d'impotència que et fa adonar que la nostra vida penja d'un fil. Avui hi som, però demà, d'aquí a una estona...

Ahir també llegíem la mort en accident d'una jove mataronina, membre del grup dels castellers Capgrossos. Són notícies que no voldries llegir mai, i quan ho tens a prop, encara que no afecti a familiars o amics, la impressió és més gran. És llavors quan t'adones que som poc sensibles amb el dolor dels altres quan aquests són lluny. 

Les xifres de morts a la zona afectada pel terratrèmol va creixent, suposo que a mesura que es va podent accedir als llocs on han patit els pitjors estralls. A casa ens han vingut a la memòria imatges de quan hi vàrem estar, en un viatge, organitzat per l'amic Pep Quintana, que no oblidarem mai. Quan has trepitjat el país afectat també la impressió és més gran. He corregut a escriure a un amic de Facebook, d'aquests que un dia vares agregar i que probablement no tornaràs a veure mai més, però essent marroquí, he volgut saber si havia quedat afectat pel terratrèmol.

És bo que els governs dels països veïns donin el màxim suport al Marroc, i l'ajudin en tot allò que necessitin per poder salvar vides humanes que potser encara ara es troben semienterrades sota la runa de les seves cases. 

És una llàstima que la solidaritat entre les nacions només es manifesti davant de catàstrofes. Encara bo! Si realment ens comportéssim com a persones civilitzades hauríem d'estar sempre a punt de donar el nostre suport a la resta del món, davant de les seves dificultats diàries, sense que hi hagi cap desgràcia que els afecti directament. Ja és prou desgràcia veure morir moltes persones per manca d'aliments o medicaments.

Ara ens hem de concentrar en el Marroc, però tant de bo que ens servís per canviar de xip i a partir d'ara intentar estar més a prop d'aquelles persones que no ho tenen tan fàcil com nosaltres. I d'aquestes persones en podem trobar al Marroc, però també molt més a prop de nosaltres. Potser fins i tot al mateix carrer de la nostra vila. Sapigueu que l'acte solidari és el més agraït que us pugueu imaginar. No pas pel que et pot donar i dir l'altre, sinó per la satisfacció d'haver-te comportat com un ésser humà, amb els sentiments i el sentit comú per bandera.

Dolor i tristesa per la feina pendent

Quan succeeixen desastres com aquests dies a Turquia, a la frontera amb Síria, amb un resultats de víctimes que han perdut la vida i d'altres que se'ls hi ha destrossat completament, la reacció majoritària és d'empatia i ganes de col·laborar amb les famílies damnificades. Acceptes que són fenòmens naturals contra els quals poca cosa s'hi pot fer, però aparques algunes consideracions que, passats uns dies, caldria valorar i tenir en compte.

Hi ha zones del planeta que els terratrèmols són una amenaça real, i al llarg dels anys han experimentat episodis terribles amb greus conseqüències, sobretot pel degoter de víctimes mortals. En aquests territoris cal tenir-ho present en el moment de construir els habitatges, perquè està vist i demostrat que si es prenen les mesures apropiades, els efectes són menors. La pregunta que ens fem és si de veritat es prenen les mesures pertinents o no.

Governar vol dir precisament gestionar bé un país per resoldre tots els problemes que apareixen dia rere dia, i preveure possibles esdeveniments que no tens la potestat de dominar, però sí de trobar la millor manera per evitar grans mals. Està més que comprovat que els països pobres acostumen a rebre més sotragades que els rics, però en aquests països hi ha dirigents que poden i han de treballar per reduir les conseqüències fatals de fets com els d'aquesta setmana a Turquia.

Sense oblidar que la primera reacció ha de ser d'ajuda i suport a les víctimes i als dirigents dels països afectats per la catàstrofe, també hem de pensar si cal recriminar la manca de previsió i regulació a l'hora de donar les llicències de construcció, en un país propici de patir terratrèmols fatídics.

Crec haver llegit que al tombar del segle Turquia va patir un greu terratrèmol amb moltes més víctimes de les que avui es parla, malgrat ser-ne moltes, i que es preveia una revisió de la normativa constructora per evitar que terratrèmols com els d'aquesta setmana produïssin tantes destrosses i morts. Sembla ser que tot va quedar en paraules i no s'ha fet res, per la qual cosa avui hem de lamentar el resultat de tantes morts.

L'ajuda que els països rics haurien de considerar per a països que no tenen tanta sort, seria precisament de previsió i regulació de les normatives que permetin una millora de la seguretat dels edificis, i ajudes econòmiques perquè la construcció es faci en condicions. Al president turc no el podem considerar un pobre bon home amb moltes ganes i pocs recursos. Si el llegeixes al cap de l'any pots veure que té prou empenta i es vanagloria dels seus actes i progressos, però quan veus el que ha passat aquesta setmana al seu país, t'adones que sovint tot és fum, i que només hi ha un progrés personal i del seu entorn, amb molta pobresa i vulnerabilitat no resolta ni amb cap voluntat de trobar-hi solució. Que no ens enganyi!

A Itàlia, dolor i promeses incomplertes

Estem tots pendents de les tasques de recuperació de persones soterrades pel terratrèmol d'aquesta setmana a Itàlia i admirem els treballs dels voluntaris i forces de salvament, que fan el possible per poder salvar el més gran nombre de persones possibles.

Escoltem com el primer ministre italià promet ajudar a totes les víctimes i familiars perquè puguin refer la seva vida a les poblacions destruïdes. Tot són bones intencions, paraules amables i bons desitjos, i jo no voldria fastiguejar ningú amb els meus temors. Uns temors que vénen avalats per l'experiència d'altres situacions semblants, també a Itàlia.

Quan el terratrèmol d'ara fa set anys va sacsejar terres italianes (L'Aquila) amb un balanç de més de 300 morts, el primer ministre italià, en aquells moments el senyor Berlusconi, va prometre ajuda als damnificats i segons he pogut sentir, només s'ha dut a terme un 8% de les obres de rehabilitació i moltes famílies encara no han pogut tornar a casa seva.

Això passa massa sovint. Les promeses incomplertes dels polítics ja no ens vénen de nou, ni fins i tot en aquests casos de dolor extrem. Aquest és un dels greus problemes de la política i un dels motius pels quals hi ha tanta gent decebuda. Fixeu-vos ara en "les negociacions" entre el PP i C's, i diguem-he si no hi veieu la tàctica d'anar diluint totes les propostes i promeses. En què pot acabar tot plegat? 

Incapacitat de dialogar, de consensuar posicions... Només saben jugar amb majoria absoluta i això és un mal símptoma del sistema polític.

Itàlia ha reviscut en pocs anys de diferència dos terratrèmols amb moltes víctimes. Tots ens hi solidaritzem i demanem que els responsables polítics que ara prometen tantes coses, no se n'oblidin novament i deixin sols els afectats amb tots els seus problemes.

A la cerca d'una bona premsa i uns bons periodistes

Serà perquè ens agrada, perquè som sàdics i gaudim de les desgràcies dels altres, que els periodistes i directors dels diaris ho saben i corren a satisfer-nos. Suposo que, com jo, ho heu pogut observar de manera més exagerada darrerament. Hi ha periodistes locals que persegueixen com bojos les notícies més macabres per poder col·locar-les al diari que els paga.

Sempre m'ha entrat el dubte de si es tractava d'encàrrecs dels directors i responsables dels diaris o bé era l'afició dels propis corresponsals. El cas és que cada vegada resulta més penós llegir segons quins diaris, perquè només hi trobes calamitats, si més no en la lletra dels mateixos propagadors de notícies de sempre. Quan t'assabentes d'alguna calamitat, ja esperes el moment en que el periodista, per dir-ne d'alguna manera, de torn, ho reproduirà al seu espai reservat curosament pel director corresponent.

I el que dic de la premsa s'ha de fer extensiu a altres mitjans de comunicació. Avui, per exemple, he vist que TVE publicava imatges d'un terratrèmol com si fos el que varen patir aquest cap de setmana a Albacete. Això reafirma la poca confiança que podem dipositar en segons quins mitjans periodístics, i la poca o nul·la contrastació que fan de les notícies abans de penjar-les o editar-les.

Després ens queixem dels polítics, però no ens adonem que la premsa és també un reflex de la societat que entre tots hem anat construint.

M'agradaria pensar que al marge de diaris com El Mundo, ABC o La Razón, que ja estan totalment prostituïts, encara en queden d'altres que tenen voluntat de presentar les notícies d'una manera decent i que no s'entretenen només en les calamitats, sinó que són capaços de buscar els trets positius que també hi ha a la nostra societat, ajudant-nos a tots plegats a millorar l'entorn i l'aire que respirem. 

No és un accident, sinó un crim

He seguit força d'esquitllada el lamentable accident del tren gallec i, com no podia ser d'una altra manera, m'ha dolgut, però al mateix temps m'ha indignat. Considero que no hi ha cap explicació ni excusa per no culpar el maquinista. No ha estat un accident, sinó un crim. Les distraccions, les fallades mecàniques poden entendre's, sense que això signifiqui que no s'hagin de buscar i exigir responsabilitats, però el cas que ens ocupa és diferent. Es tracta d'una imprudència que no pot fer ningú i encara menys qui té en les seves mans la vida de tantes persones.

M'han comentat, no sé si és cert, que l'encara president espanyol, el senyor Rajoy, va lamentar l'accident posant-lo en el mateix sac de no sé quin terratrèmol que ha ocorregut aquests dies en alguna part del planeta. Senyor Rajoy, un terratrèmol és un fenomen natural imprevisible, i l'accident de Galícia s'hauria pogut evitar si el maquinista hagués respectat el límit de velocitat, en lloc de doblar-lo.

Em solidaritzo amb totes les víctimes i familiars, i amb aquelles persones que ho estan passant malament, però al mateix temps espero que la greu imprudència del maquinista, que amb tanta lleugeresa va posar en perill la vida de tanta gent, i que de moment es parla de 78 víctimes, sigui jutjada i castigada com es mereix. Ha de ser un càstig per qui ha causat la tragèdia i un avís per a aquelles persones que poden incórrer en el mateix delicte.