Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irònic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irònic. Mostrar tots els missatges

dilluns, 17 de juliol del 2017

Al ministre Íñigo de la Serna li preocupa la discriminació

Avui els diaris tornaven a parlar de la intenció del govern de la Generalitat d'aplicar la vinyeta per circular per les autopistes, és a dir, qui vulgui circular per les autopistes, una vegada eliminats els peatges, pagaria un cànon anual. Això ja funciona a diferents països europeus. En canvi, el ministre Íñigo de la Serna no hi està d'acord perquè això suposaria un discriminació respecte a ciutadans de la resta de l'Estat espanyol. Graciós, oi?
Puc entendre que les dues administracions discuteixin quina és la millor solució a partir de la retirada dels peatges, per poder costejar el manteniment. Sembla ser que el govern de Rajoy prefereix que es pagui amb els recursos de l'Estat. Jo no ho veig bé i ho podem comparar amb altres exemples, ara bé, el que és irònic és que l'excusa sigui la discriminació. Què passa actualment? No estem els catalans discriminats respecte a moltes altres parts de l'Estat, sobretot al voltant de Madrid? Sisplau que busquin altres arguments, però no la discriminació!
Sóc favorable a que segons quins serveis els paguin els usuaris i no tota la ciutadania, tant si els utilitzen com no. Hi ha uns serveis que són d'abast general, però n'hi ha d'altres que no, i el cas de les autopistes podria entrar perfectament en aquest darrer cas. Qui vulgui utilitzar les autopistes, que ho pagui, i d'aquesta manera l'Estat podrà fer-ne el manteniment.
I què passa amb els turistes i passavolants? Si traiem els peatges i no apliquem la vinyeta, sinó que ho costegem els contribuents, a ells, als turistes, els surt de franc. No haurien de participar en el seu cost? Jo penso que sí, perquè sinó és una altra forma de discriminació contrària als interessos de tots els espanyols. Això no se n'adonen? No ho puc entendre!

dissabte, 23 de gener del 2016

Albert Boadella mai no ens ha deixat indiferents

Podria dir que m'ha sorprès la reacció de Boadella a l'obra UBÚadella, de Víctor Álvaro, però no és cert. Fa molt temps que Albert Boadella em va deixar de sorprendre'm. No he vist l'obra que ha desesperat Boadella i per tant no puc opinar al respecte, però sí que puc parlar de les paraules que Boadella ha dedicat a l'autor de l'obra i de passada a tots els catalans que no pensen com ell.
Fa temps que Albert Boadella va perdre els papers. Va ser una autor brillant mentre els espectadors li vàrem riure les gràcies. Típic dels bufons. Els de la meva generació li vàrem seguir moltes de les seves obres, per no dir totes. Quan la seva obsessió contra el president de la Generalitat el va perdre i li va provocar les primeres reaccions en contra, es va enfollir i va confondre la persona amb el país i es va auto exiliar.
Resulta irònic que, referint-se al teatre, digui que s'ha perdut "la dignitat i la tradició d'enfrontar-se al poderós o com a mínim de servir al pensament lliure i independent", quan ell el que va fer va ser anar a aixoplugar-se a l'empara de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre. Com ens pot descriure el seu pas? No va ser una renúncia a l'enfrontament al poderós? No va ser una claudicació i apuntar-se al carro del poderós, el PP?
Haig de confessar que admirava Boadella, encara que en alguna obra i en alguns moments em podia sentir malament. La crítica ens desvetllava i evitava que diguéssim amén de tot. Plàsticament i amb un diàleg intel·ligent i molt ben interpretat, vàrem gaudir durant uns anys d'unes obres interessants que no ens deixaven indiferents. 
Podia entendre la seva dèria contra Pujol i el que representava. La podia acceptar o no, però entenia que es tractava, com passa amb la premsa, de criticar l'ordre establert perquè ningú pensés que allò no podia canviar. Quan passa, però, a la categoria d'obsessió malaltissa, com també passa en el món de la premsa, llavors ja no es pot salvar ni justificar.
El pitjor de tot, però, és que va marxar d'un país, Catalunya, que sempre més ha criticat i menyspreat, per anar a parar als braços d'un partit polític que ha governat en majoria absoluta a Espanya. No podem creure que sempre tenim la raó i que els altres són uns desgraciats i dements. Aquesta manera de pensar i obrar sí que és pròpia d'una persona amb les seves facultats deteriorades.