El govern ens complica la vida

Estic preocupat per algunes de les mesures que està prenent el govern de la Generalitat, que ens ho presenta com a millores, però que té uns inconvenients que no acaben de resoldre i tens la impressió que, en lloc d'avançar, estem anant enrere. Us ho explico de manera resumida. 

Des del mes juny, sol·licitar el reconeixement del grau de dependència i posteriors revisions només es pot fer presencialment a les oficines d'Afers Socials de la Generalitat, allà on n'hi hagi, o bé telemàticament. Ahir llegia que l'accés a la meva salut, per fer qualsevol mena de gestió, a partir de 2027 només es podrà fer amb l'idCAT Mòbil o bé presencialment. S'elimina el sistema de contrasenya.

La meva pregunta és: s'ha pensat en la gent gran o no tan gran que no té ni mòbil ni adreça electrònica? Persones amb dificultats de mobilitat i que fins ara ho podien fer gràcies a familiars, o acudint a les oficines del seu ajuntament? La meva resposta és que no s'hi ha pensat prou, o si més no, estem a l'espera que ens diguin com ho podem fer (jo espero resposta des de mitjans de juliol).

Per llei cap persona física està obligada a relacionar-se telemàticament amb l'Administració, per tant, no tenim cap obligació de disposar d'aparells informàtics, mòbils ni adreces electròniques. També per llei, qualsevol administració està obligada a admetre sol·licituds i documentació que vagin adreçades a altres administracions. Un ajuntament, per exemple, ha d'acceptar rebre la documentació que va destinada a la Generalitat. És el que coneixem per finestreta única.

Les dues mesures que he esmentat, que no són les úniques, van en contra dels drets dels ciutadans a l'hora d'adreçar-se a l'Administració. El govern del país ens diu que tot va en benefici de la ciutadania, per agilitzar els tràmits i millorar la seguretat, però de moment tot el que s'està fent és posar bastons a les rodes i dificultar els tràmits a una bona part de la població, la més vulnerable. No anem bé!

Control d'accés a l'aeroport

Avui llegia que Aena ha decidit posar un control d'accés a l'aeroport de Barcelona per evitar l'entrada de carteristes i limitar-ho als viatgers. Tot i que té sentit i pot suposar una mesura de seguretat i tranquil·litat per als seus usuaris, entenc que s'ha de fer ben fet per no provocar més problemes dels necessaris.

Qualsevol mesura de control ocasiona retencions i acostuma a ser molest per a qui ha d'accedir en un punt a una hora determinada, amb el risc de perdre el vol. És cert que hi podem anar més aviat, però ens podem trobar que estiguem més hores a l'aeroport que no pas volant. També hi ha el tema dels acompanyants o persones que els reben. No és senzill.

Llegia que per facilitar el control, que no pas l'accés, s'ha optat per concentrar l'entrada en una sola porta, la qual cosa posa en risc la seguretat de les persones que són a dins, en cas d'emergència, i provoca llargues cues, amb molts nervis per no fer tard. 

Una vegada més es constata que lluny de facilitar les coses es busca l'interès de l'empresa. Controlar totes les portes d'accés a l'aeroport representa disposar de més personal i, per tant, més cost. Limitar-ho a una sola entrada és més beneficiós per a l'empresa, però no per als usuaris.

Confiem que el que ha passat avui hagi estat un fet puntual i que serveixi per analitzar la situació i les conseqüències de decidir un sistema o altre de control d'accés a les instal·lacions aeroportuàries. No poden posar en risc la seguretat dels viatgers, encara que sigui en pro de la seva tranquil·litat de no ser assaltats per aquells que persegueixen la seva cartera.  

Pendents de l'estrena

Tot i que és un tema que em preocupa ben poc, sí que ho vaig seguint perquè els mitjans de comunicació en parlen prou. Em refereixo a la pugna entre l'Ajuntament de Barcelona i el Barça per poder obrir el nou camp reformat. El club té molt interès a poder-lo estrenar, encara que només sigui una part, i l'ajuntament vol estar segur que les obres realitzades garanteixen seguretat als espectadors.

No hi ha dubte que l'obra del camp de futbol és important i no ha d'haver estat fàcil el seu disseny ni la seva execució, però la impressió que tens és que no ha acabat de funcionar, sigui per l'empresa encarregada o pels seus treballadors, però han sorgit una sèrie de dubtes que ho posen en qüestió. 

Avui llegia que l'ajuntament ha tornat a denegar el permís d'obertura al públic per deficiències observades, algunes de prou importants per a la seguretat dels seus usuaris. I la pregunta que em faig és de qui és la culpa?

Potser perquè tenim l'experiència de la construcció de la nova biblioteca a la nostra vila, que està resultant força caòtica, i encara no sabem ben bé de qui és la culpa. Se la passen els uns als altres, i la casa sense escombrar, amb el perill de perdre les subvencions atorgades si no s'acaba l'obra abans del mes de juliol de l'any vinent.

Sense la voluntat de posicionar-me a cap dels llocs, entenc que l'Ajuntament de Barcelona vetlli perquè l'ús de les instal·lacions es faci amb total seguretat. Això és el primer a tenir en compte si no volem haver de lamentar víctimes o afectats. El club hauria d'entendre la qüestió i si amb algú s'hi ha d'encarar ha de ser amb l'empresa constructora si no fan prou bé les coses. Una empresa, per cert, que té allotjats els seus treballadors en un hotel del Maresme on són freqüents els aldarulls i destrosses, amb la passivitat dels seus propietaris i la por dels veïns. 

I d'aquesta manera, el seguiment de les obres de l'estadi de futbol es concentra en la disputa sobre terminis. Esperem que no passi com en la reforma de l'estadi de Montjuïc que a la primera gotellada es varen haver d'aixoplugar com varen poder, per les goteres inesperades.

Per què es roben cotxes vells?

A vegades hi ha notícies que et sorprenen pel fet que et responen preguntes que probablement no t'hauràs fet mai. Per exemple, la notícia que he llegit avui sobre els cotxes més robats a l'estat espanyol, on Barcelona se n'emporta la palma, t'explica els motius. Es veu que les empreses automobilístiques no estan obligades a tenir en estoc recanvis d'aquells vehicles que faci més de deu anys que s'hagin deixat de fabricar. Què passa amb els vehicles que continuen circulant? Tenen problemes per obtenir recanvis.

La resposta a un dels motius perquè es robin models de cotxe antics és que els lladres busquen peces de recanvi. Els cotxes desapareixen no pas perquè els utilitzin per desplaçar-se o disposar d'un vehicle sense gastar-se ni cinc, sinó que els roben per desballestar-los i obtenir aquells recanvis que el fabricant ja no els fabrica i ha exhaurit les existències.

Què vol dir, doncs? Que els lladres del teu vehicle són propietaris d'un de semblant i que necessiten una peça de recanvi? Doncs ja tenim una pista per buscar qui t'ha robat el cotxe. O, potser, no els tenen en propietat, però es dediquen a acaparar recanvis per després vendre'ls a qui els fa falta, o a mecànics poc escrupolosos? També podem trobar una pista per investigar qui ens l'ha robat.

Al final arribes a la conclusió que el pobre és l'ase dels cops. Si no tens diners per renovar el teu vehicle vell, vas tirant com pots, t'exposes a què te'l robin. I la solució és que no el deixis aparcat gaires dies al carrer, per tant, procura tenir un garatge. O bé que l'aparquis on hi hagi càmeres de seguretat. Sigui com sigui, no estiguis tranquil pensant que el teu cotxe no és un llamí, ja que el món és al revés del que a vegades et penses. 

Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

Jordània, un país segur

Acabem de visitar Jordània, un país molt turístic, però en hores baixes per culpa del conflicte bèl·lic. Molts dels seus habitants viuen del turisme, sigui de manera directa o indirecta, i l’estrepitosa baixada de visitants els porta a la misèria. 

Si els venedors de records no tenen compradors, ells tampoc poden comprar dolços per regalar-se el dia, i fins i tot han de reduir la despesa dels àpats diaris.

Si us ha passat pel cap visitar Jordània, no dubteu de no anar-hi per por, ja que la seguretat és total i podreu gaudir de bonics paratges i gent encantadora. Ens demanen que us ho fem saber. Ho necessiten i s’ho mereixen.

Encara que el pitjor de tot són les víctimes del genocidi israelià, hi ha molta més gent afectada per la crueltat d'uns dirigents immorals i indecents. Uns criminals que haurien de ser jutjats, juntament amb tots els dirigents del món que no fan prou per aturar aquesta barbaritat. Coneixem el nombre de morts, o això ens sembla, però desconeixem la quantitat de persones afectades, siguin familiars i amics directes de les víctimes o, com us comentava parlant de Jordània, persones que han vist reduïts els seus ingressos tan necessaris per subsistir.

Jordània és més que Petra i Jerash, que molts vàrem estudiar pel seu nom grec d'Antioquia. Unes ciutats que no podem deixar de visitar i enamorar-nos de la seva bellesa i conservació. Jordània és un país amable, que viu de l'agricultura i el turisme, bàsicament. Un turisme que fa uns anys per la pandèmia, i ara per la guerra d'Israel contra l'Iran, ha baixat dràsticament. 

Hem pogut gaudir dels seus paisatges i costums. Hem parlat amb moltes persones que ens han obert els seus cors. Hem sofert amb ells l'amargor d'aquests dies per culpa d'uns desaprensius que no pensen en els altres. En guardem un bon record, però tampoc oblidarem les seves penúries, fruit d'una gran injustícia.

Formació permanent

Un dels temes que surt a les converses quan es parla de professionals, empreses, administració pública o funcionaris és la necessitat que els nostres professionals estiguin al dia i no es valguin només dels coneixements obtinguts durant l'època dels estudis. És cert que hi ha professions que encara que no vulguis estàs obligat a reciclar-te contínuament. També hi ha persones que, pel seu tarannà, tenen molt clar que els cal posar-se al dia i no viure del passat. Però no sempre és així.

Hem parlat de baixa productivitat, però sovint oblidem de la manca de formació permanent de molts professionals que, una vegada assolit un lloc de treball, s'estanquen i no evolucionen més. La ciència proporciona nous coneixements i nous mètodes d'aplicar-los al dia a dia, i es fa necessari que els professionals se n'assabentin i els puguin adaptar. 

Hi ha una feina per part de l'empresa, sigui pública o privada, però també hi ha la voluntat dels treballadors per saber més de la seva feina o d'altres. L'aprenentatge no té fi. Durant tota la vida has d'estar obert a aprendre, sigui en temes professionals, o també relacionals i de convivència. El món ha canviat i no és el mateix ara que fa seixanta anys. Si no n'ets conscient, et pots quedar aturat en un punt i ser incapaç d'entendre què està passant al teu voltant. En el món laboral pots provocar que la teva empresa, siguis autònom o assalariat, es vegi perjudicada.

En el món de la salut, ara que he passat per una experiència propera i delicada, és important adquirir l'hàbit de voler aprendre més i més, i no oblidar un tema important que ha de ser present arreu on s'interactuï amb les persones, però en el cas de la salut, encara més, i és assolir un grau d'empatia que ajudi la persona atesa a sentir-se millor, no només de salut, sinó també de tracte, confiança i seguretat.

Avui llegia que falten 20.000 infermers i infermeres, i que una bona part d'elles pateixen malestar emocional. Si les professionals no treballen en condicions laborals adequades és molt difícil que puguin transmetre bones vibracions als seus pacients, oferint una bona atenció, com es mereixen.

No n'aprenem!

En clau local hauria de parlar de la commemoració de l'1 d'octubre a la nostra vila, el passat 28 de setembre. N'hauria de parlar, però només ho puc fer a partir de les informacions que han anat apareixent, i també dels comentaris que feien els assistents als actes, ja que no vaig poder ser-hi per un compromís contret, per aquell dia, des de feia uns quants mesos abans. Parlar de la festa i de l'enrenou que ha provocat l'impagament als professionals que varen treballar aquell dia o en la seva preparació, no em ve de gust, encara que d'alguna manera n'ha de quedar constància.

No em ve de gust quan veus que tothom s'expulsa responsabilitats i culpa els altres. Al final sembla que ningú no és culpable de res, però hi ha persones i empreses afectades que, de moment, no han cobrat pels serveis prestats.

No és agradable perquè t'adones que tot estava penjant d'un fil, sense un guió prou clar, i, en canvi, cap administració va fer servir els filtres i controls per assegurar-se que aquells actes es podien celebrar amb un mínim de garanties, en seguretat i bons serveis. Potser qui no va donar permís als actes a programar a la tercera platja ho va veure més bé.

Ara tothom intenta eludir responsabilitats i mira de carregar les culpes a l'altre, però seria bo que cadascú assumís els seus errors, la inconsciència o la mala fe, segons els casos. Jugar amb els diners dels altres és molt fàcil, i encara més si després no n'ets responsable, ni que sigui subsidiàriament.

Tenia escrit un text que he deixat al calaix. Hi ha massa desinformació i no és bo posar més llenya al foc quan no disposes de la certesa que allò que t'han explicat s'ajusta a la realitat. 

Al davant de tot això hi ha un organitzador que va moure cel i terra per celebrar una festa que molt probablement no tenia futur, ni possibilitats d'èxit, no tant en el resultat artístic, que tothom ha valorat positivament, com en l'econòmic. Els costos que es deriven s'han de poder satisfer. També hi ha unes entitats i uns partits polítics que es varen apuntar al joc, potser massa alegrament, sense analitzar a fons tots els preparatius. I també hi ha unes administracions locals que varen permetre que els actes programats no anessin acompanyats d'un pla de seguretat, d'una assegurança de responsabilitat civil, i d'uns serveis mínims d'higiene i atenció personal. 

És per tot això que reclamo l'assumpció de responsabilitats, i no tants esforços per treure's les puces de sobre. No en volia parlar, però és massa important per deixar-ho de banda, i ens ha de servir de lliçó per al futur. No tornem a ensopegar amb la mateixa pedra!

Cal legislar bé

Aquests dies a la nostra comarca ha estat notícia una trobada d'alcaldes per denunciar la reincidència d'alguns delinqüents i la manca de solucions per evitar-ho. Jo mateix me'n vaig fer ressò en el post de dijous, on parlava de l'error de posar en el mateix sac la delinqüència i la immigració. 

    És preocupant que quan parlem de delinqüència l'única cosa que es posi sobre la taula sigui la necessitat de més policia, com si això fos la solució als nostres mals. És cert que la inseguretat que es genera quan es produeixen massa sovint atacs a les persones i les seves propietats, fa pensar que amb un bon policia al costat això no hauria passat. Oblidem que és impossible tenir prou efectius per cobrir tots els llocs i moments del dia, i que probablement són unes altres accions les que ens poden ajudar a resoldre aquesta desagradable situació.

    No hi ha dubte que la presència policial al carrer és una bona manera per generar la sensació de seguretat que moltes persones reclamen, però no ha de ser l'única. Necessitem una policia amiga, amb qui confiar, que no la vegem només com a força sancionadora i repressora, sinó com aquella amb qui hi pots comptar sempre que la necessitis. Al mateix temps, però, hem d'analitzar què ens està passant i per què cada vegada tenim la sensació de més violència al carrer. Precisament en una entrevista amb el cap de la policia se'm deia que no era cert que hi hagués més violència, però sí que se'n parlava més, hi havia més coneixement de tot el que passava i això provocava aquesta sensació que convenia tractar. 

    Tinc molt clar que només canviant el sistema que entre tots hem modelat serem capaços de capgirar aquesta tendència a trobar-nos cada vegada més indefensos i insegurs. Hem de millorar el civisme. Hem de donar més oportunitats a les persones que tenen dificultats per viure. Famílies que no s'han acabat d'integrar, o que han caigut al pou de la misèria i necessiten una ajuda per subsistir. Hem de procurar que tothom estimi el lloc on viu, respecti els altres i no tingui la temptació d'atemptar contra la seguretat i la propietat dels seus convilatans.

    La policia té el seu paper a la nostra societat, però no podem oblidar els serveis socials, ni els educatius, ni la legislació que es contradiu a l'hora de regular la immigració, o la manca de suport de l'administració pública per crear nous habitatges socials i una bona redistribució dels recursos. Si no aconseguim minorar les desigualtats existents a la nostra societat, se'ns farà molt difícil reduir la violència i la delinqüència. No ens equivoquem en els remeis, ni ho deixem tot a mans de la vigilància policial.

    La reincidència és un problema que s'ha d'abordar, i això no ens ho poden solucionar els policies, sinó els encarregats de legislar, és a dir, els polítics que ens representen als parlaments o al Congrés de Diputats i Senat. Si els partits polítics no s'ho prenen seriosament, no hi ha policia que ens pugui salvar.

Saltant-se la normativa

Recordo els meus pares dir més d’una vegada: “No passen més desgràcies perquè Déu no ho vol”. Avui aquesta expressió no deu ser gaire habitual, no està de moda, però el significat sí que és actualitat, malauradament en massa ocasions.

Aquest cap de setmana hi hagut un tràgic incendi en unes discoteques de Múrcia, amb el resultat de 13 víctimes mortals. Hem sabut que les sales no tenien permís per funcionar, si més no una d’elles, i he llegit que un dels propietaris presideix una entitat en pro de la qualitat al món de l’oci. Com és possible?

Sovint llegim notícies d’incendis o ensorrament d’edificis a països llunyans per incompliment de normatives i desmanec, i ens sembla que aquí no podria passar. Doncs sí!

Quan llegeixo aquestes notícies em pregunto si a casa nostra estem fent bé les coses, i m’entren molts dubtes. Podem estar tranquils? Els equipaments amb concurrència de públic compleixen amb totes les normatives de seguretat? En clau local, estic segur que en Carles Pérez, que un dia d’aquests es jubilarà, ens en podria explicar moltes de coses. Jo li demanaria si puc estar tranquil quan els meus fills surten de casa per assistir a algun acte en aquests tipus d’establiments. M’agradaria saber que sí.

No sé si a Múrcia es buscaran responsabilitats entre els propietaris i les autoritats públiques que no han vetllat suficientment per evitar la catàstrofe. Probablement va ser un fet casual, però no tenien permís. Se saben les raons? Permeteu-me que malfiï dels resultats de la investigació i de les possibles conseqüències. De moment ja n’hi ha una: tretze famílies que han perdut un ser estimat. Senyor alcalde, faci repassar tota la vila, no sigui el cas que tinguem anomalies que després ens n’haguem de lamentar.

Trist accident mortal a Calella

Aquest matí hem conegut la notícia de la mort d'una persona, per atropellament del tren, quan creuava un pas a nivell amb les barreres abaixades. L'home circulava amb patinet, i segons diu la notícia, estava fent ús del seu mòbil. No s'ha adonat que el tren s'acostava i malgrat no respectar els senyals, no ha estat prou atent per evitar el xoc.

Davant de fets com el d'avui és molt fàcil opinar a la lleugera. Cal, primer de tot, lamentar la mort i analitzar com ha pogut passar. La vida és massa important com per prendre-se-la a la lleugera. La nostra línia ferroviària és notícia massa sovint per atropellaments. La majoria de vegades es tracta de persones desesperades que no veu futur i volen acabar amb la seva vida. Avui no. Avui ha estat una imprudència, de les moltes que es cometen, però amb resultat fatal.

El patinet ha arribat per quedar-s'hi, i cal treballar fort per redactar unes bones ordenances, i també la manera de fer-les complir. La culpa no és del vehicle. La culpa, si hi ha una desgràcia, és de la persona que l'utilitza. 

Estem farts de veure patinets circulant en contra direcció, sense llum, quan fosqueja, i també per la zona reservada als vianants. La normativa, on està vigent, deixa molt clar com s'ha de conduir, per on es pot fer, i les mesures de seguretat que s'han de prendre, entre elles l'ús del casc. Pocs usuaris ho tenen en compte, i l'aprovació d'una normativa que ho reguli no és garantia de res. La sanció tampoc hauria de ser el remei, però, malauradament, quan ens toquen la butxaca sembla que fem més cas de les coses.

A mi no m'agraden els patinets. Penso que la majoria de persones que els utilitzen no els caldria. A algú li pot fer un bon servei, però no tothom ho necessita. Però hi ha més coses que no m'agraden i la qüestió està en l'ús que es fa d'elles. Si no en fem bon ús, tard o d'hora en rebrem les conseqüències. Nosaltres personalment, o altres persones amb qui hi toparem.

Per bé de tots caldrà no carregar-nos els patinets com a culpables de tot, ni els seus usuaris com els irresponsables de torn. El fet que n'hi hagi que no els utilitzin correctament, no ens permet generalitzar-ho. Però els nostres polítics, amb el suport de la policia local, hauran de vetllar perquè tothom compleixi les normes, encara que només sigui per seguretat i supervivència. Hem de lamentar la mort d'avui, i desitjar que sigui la darrera. No ens podem permetre aquesta desgràcia als nostres carrers.

Últims tràmits per a una nova ordenança de mobilitat

Pensant en la nova ordenança de mobilitat, que es troba en període per presentar-hi al·legacions, i que el govern de Junts m’ha promès que penjaran al web municipal perquè puguem llegir el text, em pregunto com es planificarà el control i regulació de l’ús dels patinets elèctrics.

Està més que comprovat el mal ús que se’n fa actualment i la necessitat que hi ha de regular-ho. Això va apreciar l'anterior govern municipal i per això va activar tota la tramitació administrativa perquè l'ordenança entrés en vigor el més aviat possible. Durant aquest mes es podrà analitzar el text aprovat inicialment i presentar-hi reclamacions o al·legacions abans de la seva aprovació definitiva.

No hi ha dia que no et trobis persones circulant amb patinets elèctrics per la vorera, o direcció contrària, sense casc i més de pressa del compte, per no parlar dels casos en que en un mateix patinet hi pugen més d'una persona. La feina serà important, primer per anunciar i recordar a tothom que hi ha una ordenança nova, amb unes directrius a complir, i després perquè tothom la compleixi.

La inseguretat que creen és important, sobretot pensant en la gent gran, les persones que tenen menys reflexos a l'hora de reaccionar, quan et trobes davant d'un patinet que no t'esperaves. Vull pensar que els usuaris dels patinets compliran l'ordenança, que no pretén res més que posar ordre i aportar seguretat per a ells mateixos i per als vianants.

No voldria imaginar-me que l'incivisme actual en temes com la neteja, el deixar trastos vells abandonats al carrer o no seguir les instruccions a l'hora de treure la brossa perquè sigui recollida, es traslladi també en el cas de la circulació dels patinets, però és ben cert que l'Ajuntament d'Arenys de Mar haurà de plantejar-se una política, si més no inicial, de vigilància i pedagogia perquè tots els usuaris coneguin què poden i què no poden fer amb el seu patinet, i una vegada instruïts, tinguin la generositat de seguir fil per randa la normativa en pro de la bona convivència. És bo que tothom pugui desplaçar-se per la vila de la manera que se senti més còmode, però ho hem de fer de manera civilitzada i organitzada. Confio que en serem capaços.

Quedar bé en campanya electoral

No només són promeses, sinó que també es tracta de repartir paraules amables, dient tot allò que la gent vol sentir. Cap retret ni reflexió sobre el comportament dels vilatans, no sigui que se'ns enfadin i després no ens votin. És per això que tots els partits polítics, o gairebé tots, parlen de la inseguretat ciutadana i la voluntat de posar-hi remei a base de més policies. D'instal·lar càmeres a tots els carrers, per controlar a tothom. Totes les formacions polítiques, si més no les d'Arenys de Mar, volen solucionar el problema de la neteja, cadascú defensant el model de recollida selectiva de la brossa, però es parla poc de com canviar la manera de procedir a la neteja, i encara es parla menys d'incivisme.

Atrevir-te a dir, en campanya electoral, que hem de millorar el civisme a la vila i treballar per evitar que uns pocs incívics facin la vida impossible als altres, no queda bé. No sigui que algú s'ho prengui com una inculpació personal i ens negui el vot. Qui és el maco que s'hi atreveix?

Doncs, hem de parlar de civisme. Hem de proposar mesures perquè la majoria de la gent no hagi de patir la mala conducta d'uns pocs que es fan notar massa. Ens agrada recordar la frase que no és més net qui neteja millor, sinó qui no embruta, però ens costa d'aplicar-ho a la via pública. Potser perquè no ens responsabilitzem de la nostra actuació a l'espai públic, i ens limitem a tenir la nostra casa ben endreçada. Els carrers i places que ho netegi l'Ajuntament!

Entenc les persones que maleeixen els dies de campanya electoral. Tot són promeses que la majoria de vegades no s'acaben complint. Molts dels polítics que les presenten desconeixen les possibilitats de portar-ho a terme, però també hi ha aquell qui sap que no ho podrà fer, però prometent-ho li portarà vots. I mai no direm que no som capaços de fer això i allò, ens trauria vots! La gent ho vol tot en positiu, encara que en el fons tothom sap que finalment quedarà en no-res.

Però en canvi, sí que podem i volem prometre una millora en l'organització de l'Ajuntament, simplificant els tràmits; agilitant la resolució dels temes; responent totes les preguntes i suggeriments, encara que no ens agradin; repassant les normatives i fent-les complir, i treballar per millorar la convivència. Escoltarem a la gent, convidant-la a participar per aconseguir el model de vila que complagui a tothom.

Cosa de segons i tercers

Aquest migdia he participat en una xerrada a Ràdio Arenys on ens hi havien convidat als representants de les formacions polítiques que han confeccionat una llista per a les eleccions del dia 28 de maig. No hi eren els caps de llista, i no es tractava d'un debat polític, encara que en el fons es feia difícil no transcendir en temes polítics. De fet la política, en sentit ampli, és bastant a tot arreu.

No sé quina ha estat l'opinió dels oients, ni tampoc n'he parlat després amb els altres participants a la tertúlia, però penso que ha anat prou bé, sobretot perquè teníem molt clar que no es tractava de fer cap míting electoral, encara que cadascú pogués defensar el posicionament no només propi, sinó també de la formació política amb qui ens presentem.

Particularment m'hi he trobat molt bé, i els temes que el conductor del programa, en Joan Puig, ha plantejat, eren prou interessants, algun d'ells no estrictament local, però que tots vàrem patir, com és la pandèmia del COVID, i que l'administració local també va haver-hi d'actuar.

La iniciativa de convidar als segons o tercers de la llista és bona, perquè ajuda a veure que no tot acaba amb els caps de llista, sobretot quan penses en aquells que porten una bona colla de mandats liderant un projecte polític concret. I encara més, quan a la nostra vila s'ha produït un enfrontament, a vegades desagradable, entre candidats. És bo, dic, perquè t'ajuda a veure que hi ha més gent als equips, amb coneixements, aptituds i predisposició a treballar per a la vila.

És evident que el format del programa no permetia estendre's en els temes plantejats. Ja sigui perquè érem sis representants, o per la pròpia importància dels temes que requeririen un tractament particular cadascun d'ells, per poder anar a fons. 

Només voldria destacar la Seguretat, on la majoria de representants polítics de la taula ho han centrat en la policia, i en la necessitat de contractar més policies i col·locar més càmeres al carrer. He aprofitat el moment per discrepar d'aquesta opinió majoritària, perquè crec que és un error centrar els problemes de seguretat en l'aspecte policial, i no pensar en altres elements que hi tenen una incidència prou important. La CUP té molt clar que abans de l'actuació policial s'han de treballar aspectes d'educació, formació, salut, serveis socials... que han de permetre a la nostra societat en general, i la nostra vila en particular, combatre la percepció d'inseguretat sense deixar-ho tot en mans de l'actuació policial. Qui cregui que amb més policies solucionarem els problemes d'inseguretat, està molt equivocat. Però això és un debat que no podem despatxar amb tres o quatre paràgrafs, sinó que cal treballar-hi a fons per trobar un nou model de convivència i tractament de les disfuncions, que eviti acabar-ho sempre amb actuacions d'ordre públic.

Parlant de Seguretat

Ahir a la tarda va tenir lloc una xerrada sobre Seguretat, al local que ha habilitat la CUP al carrer Bonaire d'Arenys de Mar. El tema m'interessava i em va saber greu no haver portat paper i llapis per anar prenent apunts i no deixar-ho tot a la sort de la meva memòria. Em va tranquil·litzar el fet de veure que hi havia un periodista de Ràdio Arenys que cobria l'acte. El recurs seria anar a la crònica i recordar els trets importants de tot el que va dir el ponent, actual regidor responsable de Seguretat a l'Ajuntament de Sant Pol.  He tingut una desil·lusió quan he entrat al web de l'emissora degana de Catalunya. El periodista es va quedar amb l'anècdota.

De la xerrada voldria destacar la idea exposada, contràriament al que s'acostuma a dir, que l'esquerra està capacitada per posar ordre i assumir la responsabilitat de la regidoria de Seguretat. També en la gota malaia de la dreta i l'extrema dreta sobre la inseguretat ciutadana, receptant com a única solució l'ampliació del nombre de policies i més càmeres al carrer.

L'experiència de Sant Pol caldria estudiar-la bé, i estic segur que en podríem treure molts elements a tenir en compte per a la nostra vila. D'entrada, si una cosa va quedar clara, el govern municipal de Sant Pol tenia com a prioritat endreçar la regidoria, i al mateix temps disposava d'un pla per portar-ho a terme. Acostuma a passar que els nous regidors i regidores assumeixin la responsabilitat d'una cartera sense idees ni projectes. És per això que els vilatans acostumen a mal fiar-se dels seus governants, perquè parlen molt, però fan poc, i les coses s'encallen.

Ens va parlar del Pla director de Seguretat, d'un Consell Sectorial de Seguretat i d'una nova manera d'entendre la tasca dels policies, més propers a la gent, no només passejant pels carrers del poble, sinó interlocutant amb la gent, demostrant que estan al mateix bàndol. I la prevenció, que això mereixeria tot un article sencer.

Per acabar, i sense voluntat de ser molt exhaustiu amb tot el que es va dir, em va agradar la idea que podem aplicar amb molts altres temes, també en la participació, que no només és una regidoria l'encarregada de resoldre unes situacions concretes, sinó que totes les regidories han d'estar per la labor, i en el cas de la Seguretat, hi ha més gent que hi pot fer molt per evitar segons quines actuacions policials que no agraden, no només a la gent, sinó als propis professionals que les han d'executar. 

No ens podem quedar en l'anècdota, a no ser que aquest sigui l'objectiu del periodisme actual.

Neteja i Seguretat

Tenen per endavant deu mesos per preparar les eleccions municipals de l'any vinent i de ben segur que durant aquest temps observarem com els diferents candidats i candidates es van posicionant per engrescar els votants perquè els donin la seva confiança. Quan es preparen unes eleccions tothom busca la manera d'animar els votants tot prometent moltes millores i corregint errors que segur que s'han comès. No sempre ens deixem portar per les ofertes i, sobretot quan es tracta d'eleccions municipals, ens fiem més de les persones que de les seves promeses.

Arenys de Mar té, al meu entendre, dos problemes importants a resoldre, la qual cosa no vol dir que no n'hi hagi d'altres, i que no hi pugui haver projectes a realitzar sense necessitat de pensar en problemes. Però sí que tenim dos objectius importants i que a casa nostra tenen una especial incidència, encara que puguem trobar-ho en moltes altres poblacions. Em refereixo a la neteja i la seguretat.

Ambdós problemes, que al meu entendre s'han accentuat darrerament, tenen com a principal causant el propi vilatà, amb algun visitant ocasional que també hi col·labora. És per això que la primera solució passaria per millorar la nostra manera d'actuar, procurant ser més polits i evitar els robatoris i agressions diverses.

El nostre govern municipal, però ha de trobar la manera de resoldre una situació que ha arribat massa lluny. Ens ha d'alliçonar, per tal que ho fem millor, però també hi ha de posar les mesures necessàries perquè el comportament d'uns quants no perjudiqui la majoria.

Perseguir els que no compleixen les regles de la recollida de la brossa, i no són prou curosos a l'hora de mantenir els carrers i places netes. Al mateix temps donar exemple i que no sigui la pròpia actuació municipal la que afavoreixi que els nostres carreres no siguin prou nets. Tenir cura dels arbres i plantes, no deixar racons bruts, desembussar els embornals per evitar mals pitjors i sancionar els que no ho fan bé per sistema.

I la vigilància als carrers, sobretot en punts que acostumen a ser conflictius i en hores que hi conviden als delinqüents. Més presència de la policia local passejant pels carrers, reforçada si cal amb els Mossos d'Esquadra, és una pràctica habitual en alguns municipis, però que a casa nostra no s'acostuma a fer, i penso que seria necessari. 

Sé que no és fàcil, sobretot perquè no sempre es disposa de plantilla suficient, però penso que quan parlem d'objectius ens hem d'arremangar i resoldre allò que potser és difícil d'aconseguir. La presència de la policia de proximitat dona confiança als vilatans, i posa la por al cos qui vol delinquir. Necessitem, precisament confiar en la llei i els que la fan complir.  

Seguirem les campanyes electorals, però ens fixarem especialment en com els futurs governants de la nostra vila pensen resoldre aquests dos greus problemes que ja fa massa temps que tenen enfadada i preocupada la nostra població.

Arenys de Mar i la inseguretat ciutadana

Darrerament per les xarxes socials, però també al carrer i a les botigues sents a dir de molts casos de robatoris i agressions contra persones, que no ajuden a viure amb la tranquil·litat que caldria. No es tracta de casos aïllats, sinó que es repeteixen massa sovint tot provocant que les persones desconfiïn de tothom. La inseguretat que provoquen aquests fets delictius desllueixen la vida social d'una població, i encara que ets conscient que passa a molts llocs, quan et parlen del teu veïnat, de la teva vila, fa que t'entri la por al cos.

Pateixes perquè no t'entrin a casa, però també perquè ningú se t'encari i intenti robar-te el que portes a sobre. Les agressions que s'han produït al voltant de l'estació de tren i la incapacitat dels membres de seguretat que contracta la companyia ferroviària per fer front a aquestes agressions, genera desconfiança entre els usuaris de Rodalies i probablement allunya molta gent que opta per desplaçar-se amb el vehicle particular.

Els pares patim pel que els pugui passar als nostres fills, però també als nostres pares més grans, que són més indefensos davant de qualsevol acte violent i agressiu. El clima que es genera és molt negatiu i anul·la la vida social, la pau que es fa tan necessària, sobretot en un temps de desordres, d'encariment de la vida i de dificultats afegides.

Ens queixem que la nostra policia no actua prou ràpidament ni de manera eficaç, que els jutges són massa garantistes i deixen en llibertat els pocs delinqüents que són atrapats, però potser insistim poc en exigir una reforma de la llei perquè les agressions tinguin una resposta més contundent. Els mateixos guardes de seguretat es troben amb la dificultat d'enfrontar-se amb agressors que es volen venjar de la seva denúncia, i opten per fer la vista grossa i no arriscar-se a patir una pallissa, com ja ha passat més d'una vegada.

És molt trist llegir la notícia que han entrat a robar a tal casa, amb total impunitat i sense possibilitat de recuperar res del que han sostret. La vulneració del teu espai més íntim, com és el teu pis o casa, és un cop molt fort a la seguretat i confiança de les persones. Ni a casa teva pots estar tranquil!

No se'ns pot demanar que normalitzem aquesta situació i que aprenguem a viure amb la por al cos de si avui et tocarà a tu rebre la patacada. Cal que els nostres representants polítics reflexionin a fons sobre aquesta situació, i aquells que tenen la possibilitat de prendre decisions per combatre-ho, que no es quedin amb els braços plegats. Entretant, nosaltres hem d'intensificar la nostra sociabilitat, establint els mecanismes necessaris de bon veïnatge per intentar fer front de manera conjunta aquest mal que ens ha arribat i que entenem que trigarem a trobar la solució definitiva.

Els hem deixat sols?

Avui Josep Ramoneda es pregunta a l'ARA si els aliats occidentals no haurien d'haver intervingut militarment per defensar Ucraïna de la invasió russa. És una pregunta molt complicada, que no té de cap manera una resposta fàcil. Estem parlant d'una potència nuclear, la russa, que posaria en perill la seguretat del món. Probablement això és el que ha frenat l'OTAN, i que ha permès Putin anar avançant en aquesta escalada autoritària i expansiva, que arriba al punt d'atacar un veí.

Ahir estava acabant de llegir Gegants de gel, de Joan Benesiu, i concretament el capítol titulat Polònia. M'entraven esgarrifances pensant en la invasió de Polònia l'1 de setembre de 1939, i de les peripècies dels polonesos, morts per alemanys i russos. No podia entendre que la història fos tan cruel, i que en aquests moments es repetissin fets luctuosos com el segle passat. No n'aprendrem mai!

Els dubtes sobre el paper que els països aliats occidentals han de representar davant l'atac rus no ens poden deixar indiferents. Necessitem expressar la nostra ràbia per la guerra declarada aquesta setmana, i el fet que una persona sigui capaç de provocar tanta maldat, amb tantes víctimes innocents.

No em serveix cap tipus d'excusa sobre com hem actuat tots aquests anys, perquè res no pot justificar una guerra. Res pot justificar la invasió d'un país foraster, i encara menys utilitzant la mentida per justificar-se davant del seu poble, totalment manipulat i reprimit.

No pot ser que només tinguem el dret de manifestar-nos contra la guerra. No és possible que no hi hagi la manera de frenar l'odi i la venjança d'un president malalt i maleït. És ben cert que la decisió d'entrar en guerra per defensar Ucraïna no és una decisió que es pugui prendre a la lleugera, però si es busquen alternatives, cal que aquestes siguin molt dràstiques i que realment sancionin el dirigent rus. Malauradament a costa de molts ciutadans russos que no en tenen cap culpa, però que tenen la desgràcia de viure en un país en mans d'un malvat rancorós, amb massa poder a les seves mans.

Més que vandalisme

Arran dels aldarulls de les nits de la Mercè, són molts els comentaris que han aparegut i les opinions que s'han expressat al respecte. Estem tots sorpresos perquè no ens imaginàvem l'envergadura dels esdeveniments, ni l'agressivitat dels joves que s'hi troben implicats. La majoria gent normal, amb ganes de gresca i de passar-s'ho bé, però amb joves infiltrats amb moltes ganes de provocar terror i destruir.

N'hem parlant amb joves, fins i tot, i es mostren preocupats, perquè no ho acaben d'entendre. És tot culpa de la situació social i econòmica del país? Ho podem atribuir a fets externs, o bé es tracta d'excuses per justificar el desordre i les bretolades?

Els pares, que tenim joves en edat de sortir les nits i fer gresca, estem molt preocupats, no només per la integritat dels nostres fills i filles, sinó també pel futur que entre tots estem construint. Perquè sembla que els fets d'aquests dies a Barcelona no són aïllats, sinó que han tingut brots en altres indrets, i que van a més. Això és el futur que els hem donat?

No entraré a valorar si les mesures de seguretat han estat les adequades, ni si vistos els fets del primer dia es va actuar correctament els dies següents, preveient que podia anar a pitjor, però en tot cas sí que caldria reflexionar si des de l'administració pública, i des de les forces de seguretat, s'hauria de fer alguna cosa més. Si es confirma que hi ha bandes organitzades que s'infiltren per crear inseguretat, realitzar robatoris i agredir els joves, caldrà trobar la manera perquè no ho tinguin tan fàcil. Als joves no els podem prohibir trobar-se les nits, sinó que hem d'afavorir perquè aquestes trobades siguin segures i lliures dels perills que han existit durant els actes nocturns de la festa de la Mercè.

Com aturar l'abandonament de l'Afganistan

He llegit unes declaracions d'un líder talibà a mitjans televisius occidentals on es demana que no s'incentivi els afganesos a deixar el país, perquè els necessiten. Jo entenc que abandonar un país no és una bona solució, i no ha d'agradar a cap tipus de règim, però s'ha d'entendre també que quan les expectatives no són favorables, la gent prioritzi la seva seguretat, encara que sigui sortint del país.

És trist haver d'abandonar un país per por a represàlies o a la pèrdua de drets civils. El cas de l'Afganistan és traumàtic sobretot per a les dones, que veuen l'amenaça del retrocés en la cultura i la vida social. No es pot esperar ser rebut amb els braços oberts quan arribes amb proclames sobre reducció de drets i llibertat. Prohibir la feina i l'escolarització a les dones no és la millor manera de fer amics.

L'experiència del règim dels talibans no els deixa gaire ben parats, i encara que s'han dedicat a dir que ara no serà com abans, algunes de les declaracions i també actuacions només arribar, no aporten gaire confiança. 

Cada dia podem seguir les informacions que arriben des de l'Afganistan i com són tractats els afganesos que volen sortir del país. No hi ha declaracions d'intencions que valguin quan es veu quina és l'actuació dels dirigents, i tampoc es pot confiar gaire en la capacitat d'aquests dirigents de controlar la massa fanàtica que ha permès fer-se amb el poder del país.

Tindrem temps de valorar la part de responsabilitat d'Occident en la situació actual de l'Afganistan. També la responsabilitat d'Espanya que, a remolc dels EUA, ha afavorit un govern irrellevant incapaç d'enfrontar-se als talibans i a la seva repressió cultural, religiosa i política.

Pedro Sánchez té la possibilitat de trobar solucions a les peticions d'asil dels afganesos que volen arribar a Espanya, però això no servirà per excusar la mala praxi exercida a partir de la invasió d'Occident, i el foment d'un govern corrupte que ha enganyat el seu poble.