Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Església. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Església. Mostrar tots els missatges

divendres, 1 de maig del 2026

La religió com a excusa

Avui el diari ARA se'n feia ressò en un article que signa Roger Palós i que considero important que se'n parli. El títol no sé si és del tot encertat (L'Església es divorcia de l'extrema dreta), però en tot cas és bona l'actitud de bisbes i el mateix papa a l'hora de distanciar-se del discurs xenòfob de l'extrema dreta arreu del món. 

Tradicionalment, la jerarquia eclesiàstica espanyola ha estat molt ancorada a la dreta, ocupant l'espai més extremista, i per això resulta agradable adonar-te que potser alguna cosa ha canviat. No sé si el canvi ha estat dins de la jerarquia o bé es tracta del gir tan extremista de la dreta actual, que no té límits. Emparar-se en creences religioses per arraconar la població més vulnerable no és només un error, sinó també una immoralitat que s'ha de denunciar.

Els catalans, per aquells més joves que no ho han viscut, han de saber que l'Església catòlica catalana no va actuar de la mateixa manera que l'espanyola i en moments difícils per al nostre país varen donar suport a les reivindicacions a favor dels nostres drets, la nostra llengua, la nostra cultura. En general, però, la institució catòlica s'ha bellugat millor al costat del poder i si aquest era conservador, encara millor.

L'auge de l'extrema dreta al món occidental ens ha trasbalsat a tots, i l'església no n'ha quedat al marge. Aquelles persones que, amb la mort del papa Francesc, temien un retrocés democràtic, veuen que l'actual papa no és indiferent a les actituds injustes, i és capaç de plantar cara al polític més poderós del món, però també un dels més perillosos per a la pau i la llibertat dels pobles.

Caldrà veure com reaccionen els partits polítics d'extrema dreta que donaven per fet que l'Església catòlica, amb tot el seu poder, estaria al seu costat. Es tracta, doncs, de fer costat a qui respecta les persones i enfrontar-se a qui les maltracta i menysté, amb l'excusa dels seus orígens, raça, cultura, llengua i religió.

divendres, 26 de desembre del 2025

El meu poema de Nadal

Nadal a casa

Feia un parell de mesos que havíem tornat a casa. Bé, millor dit, on hi havia hagut casa nostra, ara un solar devastat ple de runa i on el pare va improvisar un refugi per guardar-nos de la pluja i el vent.

El primer que va fer va ser enretirar tots els enderrocs i crear un espai on ens poguéssim bellugar. Va aixecar un petit mur amb les pedres caigudes i va entrelligar les bigues per plantificar-hi un tendal. Estàvem a les fosques i aprofitàvem la claror del dia i la il·luminació de les flames del foc a terra a la nit. 

Som pocs, molt pocs els que aquí celebrem el Nadal. La gran majoria dels nostres veïns són musulmans. Nosaltres hem conservat la tradició malgrat les circumstàncies. Ja fa un parell d’anys que no podem gaudir-ne com abans. La por i les ganes de sobreviure han estat presents en tot moment. De totes maneres, no ens podem queixar. N’hi ha molts que no ho podran explicar.

Enguany no podrem instal·lar l’arbre a casa, ni tampoc n’hi haurà a l’església: va desaparèixer en un dels primers bombardejos. La mare ha improvisat una petita cuina i ens ha promès que no ens perdrem els dolços.

Els meus germans petits no entenen res de tot el que ens ha passat. No s’han adonat de l’odi dels nostres germans jueus. No pas de tots, però sí d’aquells que tenen les armes i el poder. Però aquesta ignorància i desconeixement els allibera de l’amargor que experimento, i els permet ser feliços amb les quatre quincalles que hem aconseguit desenterrar de sota la runa.

El pare ens explica que avui commemorem el naixement de Jesús, en una cova, no gaire més còmode que la nostra llar. Ens parla del bou i la mula i de l’estrella d’Orient. D’estrelles en podem observar moltes, però les bèsties ja fa temps que les vàrem sacrificar. No és fàcil poder menjar cada dia, i estem a l’aguait per a quan arriben els aliments al poble.

En Samir, el nostre veí més proper, ens ha vingut a desitjar bones festes. Ell no ho celebra, perquè és musulmà, però sempre ens ha felicitat i, quan li era possible, ens portava algun regal, en forma de galetes de sèsam i festucs. Ara viu sol. Un bombardeig li va arrabassar muller i fills.

Aquesta nit ens trobarem sols, davant del foc a terra, i ens desitjarem un bon Nadal. L’any vinent plantarem l’arbre!

diumenge, 9 de novembre del 2025

El gran recapte

Que hàgim de recórrer al gran recapte vol dir que la cosa no va bé. D'aquí, però, a girar-nos d'esquena o criticar-ho n'hi ha un bon tros. És cert que l'Estat, a través de les diferents administracions, hauria de vetllar perquè tothom disposés del mínim per viure amb dignitat. Si no és així vol dir que algú no fa els deures, que el món no és just i que cal treballar a fons per revertir la situació.

Des de sempre, la societat civil se les ha empescat per trobar la manera de substituir la feina de l'administració pública. L'Església, amb diferents organitzacions, ha liderat projectes de beneficència que ha servit per donar aliments a aquelles persones que la societat ha arraconat. Algú, amb l'argument que aquesta tasca l'hauria d'assumir l'estat, ha menystingut la tasca i sacrifici de molts voluntaris. No ens equivoquem!

Les ajudes alimentàries hi són per ajustar el desequilibri existent a la societat. Si una família no té prou ingressos per subsistir, la societat ho ha de resoldre. La manera més lògica seria a través de l'administració pública, que és l'encarregada de vetllar pel bon funcionament del país. La realitat, però, ens ha fet veure que sense la iniciativa privada, moltes famílies no tirarien endavant. Tenim problemes d'habitatge, però també d'aliments.

Els estats europeus han ideat sistemes per arribar a les famílies més desvalgudes, amb la intenció de fer menys traumàtica la manera d'accedir als aliments. Potser la intenció és bona, però de moment és insuficient i el banc dels aliments no pot deixar d'existir d'un dia per l'altre. És per això que, iniciatives com la del gran recapte són encara necessàries i tot el que nosaltres puguem fer per col·laborar-hi serà benvingut.

Hi ha moltes coses a la vida que no caldria realitzar si tots plegats fóssim capaços d'organitzar-nos correctament, tenint en compte a tothom. Mentre això no sigui possible, qualsevol iniciativa encaminada a ajudar els menys afavorits, serà lloable i necessària.

diumenge, 29 de juny del 2025

Tanca el menjador social dels caputxins d'Arenys de Mar

Aquests dies hem llegit que la comunitat dels frares caputxins d'Arenys de Mar ha tancat el menjador social, després d'una inspecció del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. Segons diu la notícia, les condicions en què es feia el servei no tenien garanties de salubritat.

Podríem parlar llargament de què ha representat la tasca de la comunitat franciscana a la nostra vila, donant suport a persones sense sostre i vulnerables, de casa nostra i vinguts de fora. Una feina que ha estat possible per la seva dedicació i la gran col·laboració del voluntariat de moltes generacions. 

La tasca social, que a vegades sense sentit es critica, substitueix la mancança per part de l'administració pública, sigui la local o l'autonòmica o estatal. Quan hi ha persones que no poden alimentar-se o fins i tot mantenir la higiene, cal que la societat reaccioni i, a casa nostra, estem massa acostumats que sigui l'Església, que també critiquem fàcilment, qui entomi aquesta tasca.

A través de les xarxes socials, hem pogut llegir comentaris en un sentit i un altre, i em sap greu que a vegades es facin judicis de valor massa a la lleugera. Segur que podem trobar pros i contres en ambdós sentits, i és llavors quan cal ser curosos amb els nostres comentaris, i encara més amb les nostres sentències.

El servei d'alimentar a persones que tenen dificultats per trobar un plat a taula és encomiable, però també és cert que no es pot fer de qualsevol manera, sense tenir en compte les mesures higièniques indispensables per assegurar que no es posa en perill la salut dels usuaris i el voluntariat. És per això que cal entendre que una inspecció pugui determinar que no s'està fent de manera segura, però dit això, cal trobar la solució per no deixar d'un dia per l'altre a trenta persones sense menjar calent.

Estic convençut que el nostre Ajuntament s'arremangarà per trobar la millor solució, i en això tots hi hem de ser al costat. Cal agrair la voluntat, esforç i diners esmerçats per la comunitat dels caputxins d'Arenys i, si no es pot reformar el servei, confiar que sigui l'administració local qui es faci càrrec de les persones que fins ara han fet ús del menjador social. 

Podríem continuar, però ens estendríem massa. Que quedi dit, però, que l'Estat hauria de treballar perquè no es produeixi la necessitat d'haver de condicionar menjadors socials, la redistribució dels recursos hauria de ser la prioritat dels nostres governs.

dimecres, 7 de maig del 2025

S'inicia el conclave

Aquesta tarda, els 133 cardenals que hauran de decidir qui serà el successor del papa Francesc, s'han reclòs a la Capella Sixtina a deliberar. La fumata blanca serà la que anunciarà l'acord pel nomenament, que pot trigar uns dies, si tenim en compte tot el que s'ha dit sobre els candidats i els posicionaments encontrats entre seguidors de Francesc i aquells que s'hi han afrontat, i que faran el possible per evitar un candidat continuista.

De totes maneres, a vegades penso que això és parlar per parlar, ja que la història ens ha ensenyat que després de moltes especulacions, el resultat ha estat totalment contrari als pronòstics i, al mateix temps, tampoc els papes han respost sempre a les expectatives creades.

És curiós veure tota l'expectació creada en un món cada vegada més allunyat de la fe catòlica. Un signe de la importància de la figura del papa, al marge de creences religioses. La premsa i televisions d'arreu hi han enviat els seus corresponsals, per tal de posar a la primera plana dels diaris i l'inici de les retransmissions informatives, les notícies que es puguin desprendre des del Vaticà.

S'ha parlat molt de la pressió que el corrent més conservador ha exercit per tal d'evitar un papa continuista. En un món cada vegada més ancorat a la dreta, temen que la màxima autoritat de l'Església catòlica pugui deixar en evidència actituds poc humanitàries, en contra de la immigració i la població més vulnerable. Es tracta que ningú aixequi la llebre, i procurar mantenir el poder d'uns pocs.

Seguirem tot el que ens arribi des del Vaticà, esperant conèixer qui serà el nou papa, però sobretot, mantindrem la nostra atenció per analitzar no només el seu perfil, sinó també quins canvis proposa i executa. Massa sovint tot queda en la intencionalitat dels canvis, però aquests no acaben d'arribar mai.

dilluns, 21 d’abril del 2025

La successió del papa Francesc

La notícia del dia és la mort del papa Francesc. Amb ell es tanca molt probablement un parèntesi d’obertura de l’Església catòlica després dels papats de Joan Pau II, molt conservador, i Benet XVI.

Per a la generació que havíem celebrat el Concili Vaticà II i admirat el papa Joan XXIII, després de passar una llarga temporada d'involució de la institució, vàrem veure en Francesc una finestra de llum i esperança.

Encara que tinguem clar que el camí a Déu l’hem de fer al marge de qui dirigeix l’Església, no hi ha dubte que prefereixes que la institució segueixi humilment la petjada de Jesucrist, i no que estigui al costat dels poderosos, reprimint directament o involuntàriament la diversitat.

Amb la mort de Francesc se'ns obren molts interrogants i temem el pitjor. La tendència mundial és altament conservadora i la institució catòlica en rebrà molta influència. Tot el que no ha aconseguit el papa Francesc difícilment el seu successor en serà capaç, però el perill és que ni ho intenti.

Com a reflexió final, però, fem un exercici de confiança i imaginem-nos que hi ha algú més que pot seguir els passos de Francesc. Segurament és difícil d’imaginar, però no podem llençar la tovallola.

dissabte, 5 d’abril del 2025

Dimitir, per respecte a les víctimes

Fa més de cinc mesos que sentim a parlar de la DANA del País Valencià, l'octubre passat, i de l'actitud del seu president, cada vegada més acorralat, sense que faci la sensació que hagi d'acabar dimitint. Mazón no és culpable de la DANA ni dels estralls que va provocar. Podríem trobar culpables en les autoritats que varen deixar edificar a llocs inundables, no només al País Valencià, sinó també molt més propers a nosaltres. Se'l pot culpar de tantes víctimes mortals?

Tots els indicis fan suposar que el president no va estar en el lloc que havia de ser, i que el seu govern no va prendre les mesures necessàries per evitar tantes morts. No sabem si mai arribarem a conèixer la veritat ni com va poder ser que no es posés en marxa tot el protocol que cal seguir en casos desgraciats com aquell final d'octubre, però els polítics han d'assumir les responsabilitats, si més no les polítiques, i això no està passant a València, simplement per interessos partidistes, i també personals. 

Per respecte a les víctimes i els seus familiars el president valencià hauria de dimitir i deixar de ser el protagonista diari dels fets lamentables. No pot ser que tot giri al voltant de la seva figura, i encara menys que s'excusi de mala manera, amb contradiccions i traient-se les puces de sobre. 

Avui llegia que un monjo de Montserrat va ser contundent en una homilia, retraient l'actitud del president valencià mentre l'aigua i el fang s'emportava tantes vides. No és gaire normal que l'Església, com a institució, s'enfronti al poder polític d'aquest país. Quan això passa s'anota al llistat de les excepcions, sobretot a l'Espanya profunda i conservadora, com podem incloure-hi el País Valencià. 

Les manifestacions setmanals de familiars, amics i ciutadans indignats per la mort de tantes víctimes, no fan caure la cara de vergonya a qui no va estar a l'altura de les circumstàncies. Jo no m'atreviria a demanar responsabilitat penal per tot el que va succeir. Desconec els detalls amb què basar-me. Sí que manifesto la meva ràbia perquè a hores d'ara el president valencià no hagi fet el pas al costat, i abandonat la presidència, per respecte a les víctimes mortals i els seus familiars.

divendres, 4 d’abril del 2025

El campanar de Sau

Aquests dies que es parla tant dels pantans i de l'extraordinari augment del nivell de l'aigua, comparat amb els darrers anys, i que ens ensenyen tantes fotografies de com l'església de Sant Romà de Sau s'ha anat submergint sota l'aigua, m'han vingut a la memòria les passejades que havia fet, quan era un jovenet, des del poble de Tavertet fins al castell, arribant a la punta de la cinglera per veure com sobresortia el campanar. 

Hi havia oscil·lacions, però no fins a l'extrema del que ha passat els darrers anys. Jo no recordo haver vist, aquell temps, l'església, sinó només part del campanar, més tros o menys. També és cert que ara hi estem més a sobre. Abans ho veies al natural, quan hi anàvem des de Cantonigròs, pel camí vell. Ara, còmodament, des del sofà de casa ho pots anar veient, a través de la televisió o les xarxes socials.

De fet, podria parlar de l'època de la construcció del pantà, perquè ja tinc una edat, però les imatges que conservo són molt borroses. Recordo haver-hi anat, amb el pare, a pescar-hi. Sí que recordo, en canvi, però amb una certa tristesa, imatges de la presa del pantà, ara fa molt temps que no hi he anat. Ho trobava desolat, sense vida, res a veure amb l'efecte que et produïa veure-ho des de dalt les cingleres. Diria que, havent passat Folgueroles, el cor se'm començava a encongir.

Hi hauria de tornar i, evidentment, si hagués d'escollir des de quina perspectiva vull veure el pantà, triaria Tavertet, perquè encara guardo aquelles sensacions estranyes que em produïa observar-lo des de baix. També em passava el mateix a Susqueda. Potser per això, quan hi va haver aquell assassinat de la parella maresmenca, em va fer molta angúnia pensar com ho haurien patit, en un lloc tan inhòspit. 

La mare, a qui li agradava molt la natura, i coneixia molts racons del Collsacabra i el Cabrerès, sempre ens deia que volia estar al cim, i probablement, jo ho hagi heretat. Molt millor veure-ho des de dalt. Sau o Susqueda queden enclotats. La panoràmica és diferent. Ara visc ben avall, però l'amplitud del mar no t'ofega!

dilluns, 24 de febrer del 2025

La salut del papa Francesc

Una de les antenes que tenim instal·lades aquests dies està situada al Vaticà, pendents de l'evolució dels problemes de salut del papa Francesc. S'ha de dir que varen esclatar totes les alarmes, no només perquè la seva figura és única, sinó pel que ha representat per a l'Església catòlica l'actual papa, després de Joan Pau II i Benet XVI. Som molts els que pensem que en unes altres circumstàncies, el papa Francesc hauria seguit l'exemple del seu predecessor i hauria presentat la seva renúncia. La por a una involució potser ha estat el motiu que no fes el pas.

Amb Francesc l'Església catòlica ha recuperat sentiments i il·lusions que ens va oferir el Concili Vaticà II, però amb molta lentitud i no sempre s'ha entès bé. De fet, ens passa una mica com en el món de la política del nostre país. Quan l'esquerra aconsegueix governar, sempre lamentem la lentitud en la presa de decisions que beneficien les classes mitjana i baixa, sobretot si ho comparem amb la rapidesa amb què la dreta pren les seves decisions, algunes de les quals no s'acaben revertint mai.

Desconeixem com acabarà aquest període de la malaltia del papa Francesc, que ens genera incerteses, però encara que se'n surti, que tots ho volem, cal començar a pensar que no passaran gaires anys que arribarà el canvi i, veient com està el món, tot fa témer que el més probable sigui la marxa enrere i tornar a l'estancament o la involució.

Donant una ullada a l'Església catòlica d'arreu ens adonarem que la dona encara es troba en un segon pla. Encara destaquen discursos ultres en molts sermons, sobretot a l'Espanya profunda, que poc tenen a veure amb el missatge i el fons de l'evangeli. Francesc ha trencat alguns murs, però la majoria es troben mig apuntalats i molt fàcilment es poden recuperar i tornar a barrar el pas.

La lluita dins d'una institució per fer-la més transparent i alliberadora no és fàcil. Hi ha massa impediments, massa interessos i poques ganes de bellugar-se. No és estrany, doncs, que tot plegat descrigui el moviment del pèndol, i així van transcorrent els anys, i nosaltres que ho puguem veure.

dijous, 20 de febrer del 2025

Vicky Molins, un exemple de vida

Més enllà de les paraules hi ha els fets. Ens cansem sovint d'escoltar missatges i arengues sobre les bones obres, i trobem a faltar exemplaritat, i quan ens trobem davant d'una persona que no s'atura a donar lliçons, sinó que s'arremanga i es posa a treballar per ajudar els altres, ens il·lumina, i obrim els ulls i reconeixem la seva feina.

Hi ha persones que deixen en evidència a dirigents polítics que s'omplen la boca d'esperit de servei i dedicació als altres, però també de responsables eclesiàstics que tenen una gran formació teològica, però no han entès el veritable missatge de Déu. La història n'ha recollit una bona colla i en la majoria dels casos han hagut de lluitar contra la institució que defensava les seves creences, però que ha preferit anar de bracet del poder i deixar de banda els més humils, per salvar la seva pell, les seves riqueses o les de la seva institució.

No he tingut la sort de conèixer la Vicky més enllà de tot el que he pogut veure i llegir a través dels mitjans de comunicació. D'ella en podran parlar molt bé les persones beneficiades per la seva abnegació, el seu esforç diari per ajudar qui queda al marge d'una societat cada vegada més individualista, que només busca fer-se rica, sense mirar qui té al costat.

L'exemple de la Vicky Molins ens fa veure que la bondat existeix, encara que passi força desapercebuda. Que la institució de l'Església ha aconseguit que alguns dels seus fidels hagin entès quins són els objectius a qui s'ha de dirigir la mirada. 

Per un moment he imaginat un cara a cara entre Trump, que està de moda, i la Vicky. Ambdós parlen de Déu, però no es refereixen al mateix. El Déu de la Vicky és aquell que t'ho fa deixar tot per ajudar a l'altre. No em feu dir quin és el Déu de Trump. 

Avui hem conegut la mort de la Vicky, i moltes persones l'estaran plorant. Tant de bo que el seu exemple de vida el sapiguem seguir i que trobem altres persones que recullin el seu testimoni i mantinguin l'esperança d'aquelles persones que la societat ha menystingut.  

divendres, 24 de gener del 2025

No prendràs el nom de Déu en va

Estem molt acostumats a veure com hi ha moltes persones que utilitzen Déu a la seva conveniència. És un Déu dissenyat a la manera que volen i els serveix per justificar-ho tot. Sentíem l'altre dia com el nou president nord-americà manifestava que Déu l'havia escollit per salvar els Estats Units. Després va assistir a un acte religiós on la bisbe anglicana li va demanar clemència per al col·lectiu LGBTQ+, els immigrants, en la línia del que molts entenem la fe i les paraules de l'evangeli, però això no li va agradar i es va sentir ofès. Posteriorment la va insultar i desacreditar.

El Déu de Trump no és el meu. Si més no, jo no l'entenc així. I és per això que em dol i fins i tot molesta sentir com s'utilitza el nom de Déu per justificar-se davant la multitud. 

A propòsit d'això, cal valorar l'atreviment de la bisbe Mariann Edgar Budde, ja que no tothom és capaç de parlar de la mateixa manera al marge de qui hi ha al davant. I en això la història ens ha mostrat molts exemples on els representants eclesiàstics s'han posat al costat del poder, fins i tot quan aquest ha actuat de manera repressora i criminal. 

La bisbe podia haver passat de puntetes i no trepitjar cap ull de poll. S'hauria estalviat veure els ulls plens d'odi del president, i rebre, amb posterioritat, tota la cavalleria insultant. Molts haurien actuat d'aquesta manera, per estalviar-se maldecaps. 

Trump, una vegada més, ha demostrat que no accepta que ningú li porti la contrària, i encara menys que el provoqui i el faci avergonyir, sigui un líder polític, un jutge o un representant de l'Església. Fora bo que tots aprenguéssim la lliçó i defenséssim amb honestedat i valentia els nostres principis i creences, encara que això ens comporti rebuig i enfrontaments. 

Hi ha tota una simbologia religiosa en el món de la política que caldria eliminar, simplement pel fet que es juga amb ella sense que hi ha una creença real i testimonial. Anar-hi en contra es pot malinterpretar, i potser per això es continua confonent la gent.

dimecres, 4 de setembre del 2024

Un trist favor a l'Església catòlica

Aquesta setmana ens assabentàvem que un alcalde d'una població de la província d'Àvila, que anava a les llistes del PP, havia protagonitzat un trist espectacle, cantant en públic una cançó que incitava la violència de gènere i la pederàstia. Tot plegat molt trist i fastigós, que no hauria de passar mai, sobretot venint d'una persona que ostenta un càrrec públic de representativitat i servei a la població. Sembla que el partit l'ha fet fora, com no podia ser d'una altra manera. 

Puc entendre que els partits polítics ho tenen molt difícil a l'hora d'escollir els seus candidats per al govern d'una administració pública, ja que són moltes les persones que han de figurar a les llistes. Això no impedeix que es tingui més cura i, si cal, renunciïn a presentar-hi algú si no es té el convenciment que s'ha fet una bona tria. Sigui com sigui, però, és bo que davant del mal, s'actuï ràpidament, com sembla que ha fet el PP en aquesta ocasió.

Però la cosa no acaba aquí. Si això que va passar és llastimós, desagradable i denunciable, la reacció del màxim representant de la cúpula de l'Església catòlica a Espanya, ha estat encara pitjor. Hi ha gent que valdria més estar callada.

El president de la Conferència Episcopal Espanyola ha dit que el fet no tenia tanta importància i que calia emmarcar-ho en una activitat festiva. Aquestes declaracions són abominables, i seria bo que el màxim responsable de l'Església, el Papa de Roma, l'expulsés, perquè no fa cap favor a l'església, i ofèn a moltes persones.

He intentat entendre el posicionament del bisbe i no ho he aconseguit. No hi ha res que m'expliqui la seva reacció, fins i tot tenint present la seva ideologia amb tics feixistes i totalment conservadora. Estic convençut que si l'alcalde hagués estat un representant d'un partit d'esquerres, la reacció hauria estat totalment contrària, denunciant els fets. Però fins i tot tenint clar aquest posicionament, no ho puc entendre.

Per al bé de l'Església catòlica i de tots els seus creients, aquest bisbe, nefast, hauria de dimitir i callar per sempre.

dissabte, 18 de novembre del 2023

La petjada de Cèsar Martinell

Aquest matí he participat en la proposta "la petjada de Cèsar Martinell a Arenys de Mar", un més dels actes programats a la nostra vila per commemorar els cinquanta anys de la seva mort, precisament a la vigília, el 19 de novembre. Després que durant aquestes setmanes he pogut conèixer millor l'obra i la manera de fer i pensar de l'arquitecte, només puc agrair la iniciativa de totes les entitats que, amb el suport del nostre Ajuntament, han fet possible l'acostament als vilatans, d'una figura que ha passat molt desapercebuda.

Hem visitat el Calisay i l'Església parroquial, uns equipaments que hem trepitjat moltes vegades, però ho hem fet amb uns altres ulls, tot contemplant l'obra de l'arquitecte i valorant un aspecte que ens han destacat des del primer dia, i que m'ha quedat fixat, i és l'aprofitament dels materials i no voler estirar més el braç que la màniga. Una mentalitat que de ben segur va heretar de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, de qui es commemora el centenari de la seva mort, i que també vaig tenir l'oportunitat, fa pocs dies, de visitar una part de la seva obra a la veïna població de Canet de Mar.

Al grup de visitants, hi havia persones de la vila, però també d'altres contrades, i això és important de fer notar, perquè no només és bo que els de casa dediquem unes hores a conèixer més a fons allò que tenim i sovint ignorem, sinó també que puguem donar-ho a conèixer a persones que potser és la primera vegada que visiten la nostra vila, i és bo que en guardin un bon record.

I a tot això hi haig d'afegir la necessitat de tenir cura de la nostra vila, perquè es mantingui neta i endreçada, i això no és només responsabilitat dels nostres governants, sinó de tots nosaltres. Encara ens hi hem de fer molt per aconseguir caminar pels nostres carrers sense que no ens caigui la cara de vergonya per com els tenim. Si haig de ser sincer, avui els nostres ulls i orelles estaven molt atents a tot el que ens explicava el nostre guia. Una persona molt preparada que demostrava l'estimació a la feina i la gran tasca de descoberta del llegat de Martinell.

Acabaré el dia amb aquest bon record, i amb una nova lliçó apresa. Tot això és gratificant, sobretot en uns dies en què la situació política i social no passa pels millors moments. Fa vergonya llegir les notícies dels diaris, de tot el que s'està fent per intentar desestabilitzar el nostre sistema democràtic, només perquè no s'ha acceptat els resultats electorals que han deixat a la dreta extrema al marge del control democràtic del govern de l'Estat. Nosaltres a Arenys de Mar, avui hem parlat de Cèsar Martinell, i ens ho passat molt bé!

diumenge, 5 de novembre del 2023

Maó vist

La Maria Roura no entenia per què el seu cunyat, en Lluís Domènech, no li acabava la casa. Li havia deixat amb tota l’obra vista i no li havia enguixat la façana per rematar la feina. 

Aquesta anècdota em va recordar una altra, també real, que va succeir durant les obres de restauració de l’església romànica de Tavertet. Estaven gratant les parets per treure-li el guix i va tenir lloc una primera comunió d’una família de pintors, de pintors de paret. La queixa de l’endemà dilluns era que, tot i entenent que estaven d’obres, al rector no li hauria costat res ordenar que fessin una emblanquinada a les parets perquè fos més presentable als ulls dels convidats a la festa. 

Podem dir de tot, començant per ignorància o desconeixement de l’art, però en el fons el que ens porta sovint a pensar és que veiem el món per un forat, i aquest és petit i esbiaixat. Jutgem per allò que veiem, condicionats per la nostra manera de ser, per com ens han educat, i ens sembla que tot allò que es fa diferent és un error. Hi ha qui hi posarà més èmfasi, o qui s’hi rebel·larà amb força, o si en té l’ocasió, imposarà el seu criteri, i n’hi ha d’altres que ho criticaran o bé ho suportaran estoicament.

En política acostuma a passar que pensem que nosaltres tenim la raó i els altres estan equivocats. Els partits polítics, que són la plataforma per fer política al nostre sistema democràtic, acostumen a fallar per la seva manca d’autocrítica i la desconsideració cap a les persones, els seus militants, que acostumen a dir amén a tot, perquè així poden escalar posicions, oblidant-se de les pròpies conviccions.


diumenge, 15 de gener del 2023

A les envistes del Matagalls

Hem tingut les Agudes ben a prop, i el Matagalls. Ens hi hem apropat, i hem pogut observar la seva majestuositat. Sempre he pensat que era una sort tenir el Montseny tan a prop, i poder gaudir-ne gairebé sense moure'ns de casa. 

Tot i les amenaces dels homes del temps hem fet cap a Espinelves per passejar-nos pels boscos que l'envolten. Sabíem que a la tarda el temps canviaria, i era qüestió d'aprofitar el matí, amb el sol traient el cap entre les nuvolades que més tard han cobert tot el cel.

Es tractava d'endinsar-nos pel bosc sense pretendre fer grans caminades ni enlairar-nos gaire. Era una passejada entre les fulles per no rovellar-nos i aprofitar l'avinentesa per conversar amb els vells amics, alguns dels quals feia molt temps que no vèiem ni hi xerràvem.

No es pot dir que haguem pogut observar grans vistes panoràmiques, ni tampoc hem augmentat el nostre nivell de vitamina D, però sí que hem gaudit de l'ombra d'uns arbres que sense rebregar-se pujaven directes al cel, amb l'esperança de poder distingir allò que nosaltres percebíem entre el seu fullatge.

I un dinar per acabar de posar-nos al dia de tots aquests anys sense contacte directe. Per recordar les nostres antigues caminades, i adonar-nos que malgrat el pas dels anys, encara ens podem atrevir a calçar-nos les nostres sabates de muntanya i amb ajuda o no de bastons, travessar les entranyes de la muntanya que tan estimem.

M'han recordat una sortida de Cantonigròs a Tavertet, de potser fa trenta anys, i m'han vingut ganes de repetir-la. De petits, amb la mare i la meva germana, era una ruta que no descuidàvem cap estiu. L'arribada a Tavertet era de somni. Un poble silenciós, on amb prou feines hi trobaves a ningú, fins a darrera hora de la tarda, quan els homes tornaven a casa, i li demanàvem a l'Àngel si ens podia portar fins al Pla de Can Codina, amb la seva DKW.

La pluja ha accelerat la nostra partida i no ens ha permès fer una passejada generosa per la població, però sí que hem pogut observar la bella església romànica, que presideix tota la contrada, i que és visible des de l'eix transversal que ha esdevingut la via més freqüentada per accedir a la bonica població d'Espinelves.


diumenge, 26 de desembre del 2021

A la mort de l'arquebisbe Desmond Tutu

Tothom es recorda dels personatges que han fet història en aquest món en el moment de la seva mort. Llavors tot són paraules de reconeixement, però sovint queden només en paraules. El testimoni de personatges com l'arquebisbe Desmond Tutu, ajuden a tenir una mica d'esperança, però malauradament el seu record s'esvaeix en poques hores.

Caldria que tots plegats féssim l'esforç de llegir bé les paraules i els fets de persones que han ajudat a humanitzar la vida, en situacions ben difícils. En el cas de l'arquebisbe, que als 90 anys ha mort, hem de fer memòria de la injustícia en què es va viure a Sud-àfrica, amb un apartheid injust que va comportar molt de sofriment.

No sempre els homes d'església ha estat testimonis de lluita contra la injustícia. Massa vegades hem observat que l'església es posava al costat del poder injust, per intentar salvar els mobles. Espanya durant el franquisme en va ser una bona mostra, i això ha fet que molta gent hagi desconfiat de la institució, i se n'hagi allunyat.

Sempre, però, hi trobarem persones que amb el seu testimoni de vida han engrandit l'esperança d'un món millor, i en diferents contrades hem pogut observar la seva tasca en pro d'un món més just. Persones com Desmond Tutu o Pere Casaldàliga han donat exemple de bondat i d'enfrontament valent a la injustícia, i han permès que la vida, al seu voltant, fos una lluita sincera cap al benestar de les persones injustament menyspreades.

Avui tots els diaris digitals es fan ressò de la mort de l'arquebisbe, però seria interessant que recordéssim la seva obra, les seves paraules i el seu exemple de vida, per intentar aprendre a viure i contribuir en un món més just.

dimecres, 14 de juliol del 2021

La Festa de Sant Roc

És noticia la proclamació de la Festa de Sant Roc d'Arenys de Mar com a Festa Patrimonial d'Interès Nacional. No cal dir que els arenyencs n'estem molt orgullosos, també els que no hem nascut a la vila, però fa molts anys que hi vàrem arribar. Sempre he dit que la festa de Sant Roc, que no és la Festa Major, ha arrelat molt i és més participativa que la pròpia Festa Major. 

La tradició ha fet que els macips es passegin per la vila ruixant els vilatans, en record del vot de vila per l'alliberament de la pesta. Ara que la Generalitat ha decidit considerar-la com un bé patrimonial d'interès nacional, segur que els participants n'estaran més orgullosos. No farà que la gent s'ho passi més bé o hi tingui més interès en participar-hi, però sí que ajuda a valorar les festes tradicionals i a mantenir-les en el calendari festiu malgrat totes les dificultats.

S'ha de felicitar el Patronat de Sant Roc, a tots els seus membres actuals i els que en algun moment hi han format part, per l'esforç i dedicació en l'organització de la festa, que va tenir uns anys de crisi quan se li va qüestionar el paper religiós que també té. Uns anys en què joves molt crítics amb la doctrina de l'Església varen voler fer un gir i negar-li el sentit inicial de la tradició.

Sortosament el tràngol es va superar, ja sigui perquè els joves van passant o bé perquè algú amb encert va fer-los veure la realitat i el saber entendre tots els posicionaments. Avui torna a ser una festa estimada, amb una gran quantitat de joves que hi participen i que la fan gran. 

Felicitats a tots els que han fet possible aquest reconeixement i que tinguem macips i almorratxes per molts més anys!

dissabte, 7 de novembre del 2020

La beatificació de Joan Roig al punt de mira

La celebració avui de la beatificació de Joan Roig, assassinat pels anarquistes durant la guerra civil, ha estat al punt de mira de molta gent que no acaba d'entendre perquè aquest acte és permès i l'assistència a una obra teatral o a un concert, no. La raó que els nostres polítics donen és que la celebració eucarística és un dret fonamental i que no es pot privar, però en canvi assistir a un concert, sí.

Des del punt de vista sanitari no s'acaba d'entendre. Si a l'hora de programar una i altra trobada es prenen totes les mesures de seguretat per evitar la propagació del coronavirus, per què en un cas es pot organitzar i en l'altre no? No estem fem tots aquests sacrificis només per evitar contaminar-nos? Si arran de la celebració de la beatificació es produeixen contagis, qui en serà el responsable?

La impressió que molts tenen és que el govern no s'atreveix prohibir un acte a l'Església, però en canvi no li fa cap por enfrontar-se al sector cultural, per posar un exemple. I davant d'aquesta creença, ni s'entén ni s'accepta.

Quan es prenen decisions radicals una de les qüestions a tenir en compte és la coherència. Actuar de manera incoherent comporta conflictes i manca de credibilitat. Una beatificació no és una urgència que no es pugui ajornar i per tant, no s'acaba d'entendre aquesta permissivitat, quan els teatres estan tancats i moltes persones en surten perjudicades econòmicament. Només el dret a la salut pot justificar la prohibició d'obrir un teatre, i quan es fan diferències és quan no s'entén el criteri, per més que es vulgui explicar.

Entenc que també és fonamental el dret de moviment i d'assistència als actes culturals i socials, i que s'accepta que aquest dret se supediti al dret a la salut i a la vida, però posem tothom al mateix sac, sinó el que fem és perjudicar encara més la imatge de l'Església i confonem la ciutadania.

diumenge, 9 d’agost del 2020

Més sobre Pere Casaldàliga

Les reaccions a la mort de Pere Casaldàliga demostren la importància de la seva persona i la seva vida, i és significatiu perquè no estem parlant d'un home poderós, sinó d'un home de bé que amb l'exemple de vida ha fet feliç a moltes persones, desnonades i sense recursos, i ens ha fet reflexionar a molts d'altres.

És significatiu que tanta gent s'hagi parat a pensar i escriure sobre la persona que es va afrontar a tanta injustícia, fent el bé. Exposant la seva vida per als altres, els més humils i desvalguts, en un racó del món ple d'injustícia.

És bo que no només persones creients hagin vist en ell la persona de Jesús, fidel al seu missatge i a la raó de l'existència. Uns pocs han tingut la sort de viure al seu costat durant la seva vida, però a molts ens ha arribat el seu missatge. La importància de la coherència, de l'estimació sense més recompensa que veure els altres sobreviure i desempallagar-se de tantes servituds.

En uns temps difícils i amb inconvenients notoris, ens adonem de la sort que tenim en comparació a moltes altres persones, i reconeixem el mèrit de Pere Casaldàliga d'haver escollit el seu camí només pensant en els altres.

El seu recorregut per aquest món ens ha de servir per millorar la nostra actitud davant les dificultats, i l'agraïment a tots els béns rebuts. La sort d'haver nascut en un país on, malgrat totes les dificultats, ens podem considerar uns privilegiats. 

L'Església jeràrquia ha de reflexionar sobre el seu paper en aquest món i adonar-se que ha errat massa vegades el camí a seguir a l'hora de predicar la paraula de Déu. Nosaltres, però, hem d'assumir la nostra part de culpa a l'hora de col·laborar amb la pau al món, amb els nostres veïns, els nostres familiars i amics.

dissabte, 8 d’agost del 2020

Ha mort Pere Casaldàliga

Avui hem conegut la mort de Pere Casaldàliga, el bisbe dels pobres. La seva edat i estat de salut no ha fet possible superar els problemes respiratoris que tenia. L'hem estat seguint aquests darrers dies, des del seu ingrés hospitalari, i teníem molt clar que aquesta era la seva fi a la terra.

Pere Casaldàliga ha estat un lluitador per la justícia social, i per a molts ha estat la constatació que l'Església oficial no sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies. Predicador de la teologia de l'alliberament, ha tingut enfrontaments amb el Vaticà, sobretot quan aquest ha destacat per la seva ideologia més dretana i ansiosa de poder.

El testimoni de Pere Casaldàliga ha servit per confiar en el missatge de l'Evangeli, i adonar-nos que no tot estava perdut. La història de l'Església catòlica té uns episodis molt negres i obscurs, que han fet perdre la fe a molta gent. Persones com Pere Casaldàliga han permès la continuïtat del missatge de Jesús, i la interpretació justa del seu exemple de vida.

La vida de Pere Casaldàliga no ha estat fàcil, i només la força rebuda de Déu l'ha permès afrontar tots els obstacles que el poder polític, econòmic i religiós li ha preparat. Estimar els més febles i desvalguts, només té sentit si creus en la bondat de les persones, per sobre de tota la injustícia present en aquest món.

Des de la humilitat vull manifestar el meu agraïment per l'exemple de vida de monsenyor Pere Casaldàliga, que ens ha d'acompanyar per avançar cap a un món més just.