Per què es triga tant?

En el darrer Ple municipal l'alcalde va informar que Ports de la Generalitat ja ha adjudicat els quatre locals de l'espigó del port d'Arenys de Mar. Ja he perdut el compte del temps que ha passat amb aquests locals buits i deixats de la mà de Déu. Quatre locals a primera línia del mar, gens dissimulats i que fan vergonya de veure. De moment s'han adjudicat, però es preveu que podran estar en funcionament a començaments del nou any.

Massa temps abandonats i la responsabilitat és de l'Administració, en aquest cas de Ports de la Generalitat. I tornem al problema dels pobles costaners com el nostre, que tenen el territori repartit entre administracions i institucions públiques, que viuen lluny d'aquí i no passen la vergonya que passem tots els arenyencs. 

Hi ha moltes coses a solucionar i millorar, però n'hi ha algunes que no tenen remei. Quan entrem en el món de les competències ja hem perdut. Això és meu i allò altre també, i allò de més enllà és de tal altra administració... No podem posar les mans al foc, però cal entendre que la proximitat resoldria moltes coses i permetre que les competències siguin administrades de prop milloraria la situació.

Si els locals del Port estan buits i abandonats és responsabilitat de la Generalitat. Si no es neteja bé aquell espai, també. Si al voltant de les vies del tren estan plenes de brossa, és responsabilitat de Renfe o Adif, ja no sé de qui, de netejar-ho, i si al capdavall de la Riera està taponada de sorra és l'Agència Catalana de l'Aigua qui se n'ha de preocupar. Ho fan? Se'n preocupen?

L'administrat sempre rep sigui de qui sigui la competència, i l'administració local, la més propera als vilatans, és l'ase dels cops. No ens cansarem de dir-ho, però estigueu segurs que això no ho arreglen.

El finançament dels ajuntaments?

Ara que el tema del nou model de finançament de les autonomies està a les primeres pàgines dels diaris, permeteu-me que insisteixi una vegada més en la necessitat de millorar el finançament dels ajuntaments.

És una llàstima i al mateix un greu problema que la qüestió del finançament de les administracions de l'Estat espanyol estigui encallat des de fa tants anys, tot i que se'n parli de manera continuada. Un mal finançament provoca manca d'inversions i pèrdues d'oportunitats. Si no hi ha diners no es pot invertir i sense inversió el municipi, l'autonomia, el país, no avancen.

No entraré a valorar el model de finançament que ha presentat el govern espanyol ni les reaccions dels diferents partits polítics perquè entenc que es tracta més d'una lluita entre partits que no pas un treball per millorar el model i posar-ho en pràctica. Només deixeu-me dir que tots tenen part de raó, i el que caldria és asseure's seriosament a trobar la manera de posar en marxa un sistema de finançament just i d'acord amb la realitat actual.

Com deia, però, al començament, em preocupa molt el mal finançament de l'administració local. Segurament que hauríem d'analitzar altres elements tant o més importants, com podria ser la capacitat de gestió dels seus dirigents polítics, la formació contínua dels seus treballadors i la dimensió de la majoria dels municipis i els seus òrgans de gestió. Això és un tema molt delicat, que toca moltes fibres i que sempre que s'ha intentat fer alguna proposta, algú n'ha sortit escaldat.

L'administració local, la més propera al ciutadà, té un seguit de reptes i ha de donar la cara a moltes necessitats que no estan prou finançades i, per tant, queden sense satisfer, algunes de les quals són realment greus. Abans s'han instal·lat entrebancs i malfiances que no pas recursos per gestionar el municipi. És cert que en el cas de la Diputació de Barcelona s'ofereix un bon assessorament i també aportació econòmica, però no és suficient. Cal analitzar a fons quines són les competències municipals, també aquells conceptes que sense estar regulats a la pràctica esdevenen competència local, i quantificar-ne el cost, per aconseguir els recursos necessaris per fer-hi front.

L'espai que dedico al meu post diari és insuficient per tractar a fons un tema que és capital i que caldria abordar d'una vegada. Proposo un debat al respecte, amb professionals i experts en el tema, per il·lustrar-ho i fer-ho entenedor a la ciutadania que, finalment, són els perjudicats directes d'aquesta anomalia.

Consulta ciutadana i salut democràtica

En una democràcia representativa les consultes ciutadanes no són vinculants, excepte quan es tracta de les eleccions per escollir els nostres representants polítics, però sí que és bo que les institucions en convoquin i respectin els resultats, perquè és una manera de tenir en compte la ciutadania, més enllà de cada quatre anys, i de generar confiança, que prou falta ens fa.

Recollir l'opinió sobre temes concrets és una bona praxi. Tenim molt present el que passa a Suïssa, on tot sovint se celebren consultes sobre diferents temes, alguns d'ells prou importants i que determinen la política a seguir pels seus representants. Aquí no és gaire freqüent i això, al meu entendre, és sinònim de poc desenvolupament democràtic.

Avui, a Gósol, ha tingut lloc una consulta ciutadana per conèixer què opinen els seus habitants sobre l'adscripció a la província de Lleida. Se'ls preguntava si estaven d'acord a continuar formant part de la província de Lleida o bé preferien passar a integrar-se a la de Barcelona, com tota la resta de municipis del Berguedà. El resultat, amb una participació del 50 % del cens, ha estat majoritàriament favorable al canvi d'adscripció.

Des de la Diputació de Lleida s'han afanyat a declarar que respectaven el resultat i que els donarien el suport necessari per iniciar el procés del canvi i satisfer la voluntat dels seus habitants. M'imagino que no serà fàcil, tenint en compte que hi ha d'intervenir l'Estat, atès que es tracta d'un canvi dels límits provincials, cosa que no és competència catalana. No fa gaire, el municipi d'Aiguafreda va decidir, en una consulta ciutadana, integrar-se a la comarca d'Osona. Això ha estat més fàcil de resoldre.

El nostre sistema polític permet aquesta mena de consultes, encara que no siguin gaire freqüents. Seria bo que a poc a poc anéssim incorporant l'hàbit de convocar-les i animar la ciutadania a participar-hi. Opinar i fer-se corresponsable de les decisions que es van prenent. Deixar-ho tot en mans de la composició de les nostres institucions, després de les eleccions, simplifica els processos, però crec que seria bo fer un pas més enllà, i probablement combatríem la desafecció política de la gent. 

Els petits negocis

Als petits comerços els resulta cada vegada més difícil competir amb els grans supermercats. Abans potser només pensàvem en les facilitats d'aparcament i de trobar-ho tot en un mateix lloc. Ara, però, cal sumar-hi la facilitat per comprar assegut des de casa davant l'ordinador. La pantalla et presenta tots els productes, amb tota mena de detalls i t'ho posa fàcil per comprar-ho i que t'ho portin a casa. 

Aquestes facilitats van en contra del petit botiguer que abans d'aixecar la persiana ha d'haver previst tot l'estoc necessari per cobrir les mínimes necessitats. Disposar de l'espai necessari, el personal suficient i preparat per atendre els clients que potser en una primera visita només aniran a tafanejar.

Sempre s'ha dit que la diferència es trobava en el tracte, l'amabilitat i la preparació del personal que atén les botigues. La confiança que generen als seus clients, i la responsabilitat que assumeixen si el resultat de la compra no és el que s'esperava. Si tot això falla resulta molt complicat superar la competència.

Partint d'aquesta base els propietaris dels petits establiments ja saben què és el que més han de cuidar i mantenir si no volen que els clients es decantin pel camí més fàcil. No coneixeran l'interlocutor, ni el veuran mai, però li han programat molt bé tots els passos. També la manera de retornar el producte si aquest no és satisfactori.

Tractar els clients no és fàcil. N'hi ha de complicats que s'han d'atendre amablement, amb molta paciència, però això ha de formar part de la preparació i formació dels comercials. Oblidar-se d'això pot comportar la disminució de les vendes. 

No és el mateix servir en un bar o cafeteria que vendre electrodomèstics. A tot arreu cal professionalitat i saber fer, però hi ha negocis que els clients no són tan exigents, encara que si els hi preguntessin també es queixarien. A vegades trobo a faltar aquesta professionalitat i bon tracte i et preguntes, si això passa a l'hora de comprar què et pots esperar de la postvenda? Si no s'ofereix un bon tracte no pots criticar que la gent passi de llarg. No els ho posen fàcil, però cal la seva part.

Quina lectura en fem?

Avui llegíem a la premsa la decisió de Repsol d'invertir vuit-cents milions d'euros a Tarragona, després de saber que no es renovava l'impost a les energètiques. Una decisió que ha estat polèmica aquests dies i que els diferents partits polítics s'hi han posicionat, a favor o en contra, amb moltes discussions entre ells. Els contraris a l'impost podran defensar la seva postura pel benefici que els tarragonins en trauran. Segons s'informa, la posada en marxa d'una Ecoplanta (jo no hi entenc res), generarà 340 nous llocs de treball, i la fase de construcció d'aquesta planta en generarà 2.800 més.

Vist això t'adones que no es poden fer afirmacions a la lleugera i que cadascú en pot fer la lectura que més li convé. Els detractors, que probablement defensarien la construcció d'aquesta planta, diran que no és just que la inversió quedés supeditada a la decisió de mantenir o no l'impost.

La planta en qüestió reduirà l'emissió de milions de tones de CO₂ i té la benedicció de la Comissió Europea. Però el tema està en el joc o xantatge de la companyia. Des d'un punt de vista purament econòmic i de beneficis empresarials té la seva lògica. El problema està en la capacitat dels governs de controlar o dirigir les inversions en benefici de tots. Si entenem que al darrere hi ha un interès general a protegir, no seria correcte aquesta pressió de l'empresa vers els polítics.

Si anem rascant arribarem al lloc de sempre. Ens plantejarem el dilema entre permetre que tot funcioni segons la llei del mercat o bé acceptem i valorem la intervenció de l'Estat en temes com són de vital transcendència.

Aquests dies, o mesos, estem veient la pressió que fa el BBVA amb una Opa hostil al Banc de Sabadell, i tot gira al voltant de la protecció dels usuaris, per l'efecte de la competència. Posar en mans d'uns pocs tota la política bancària et pot deixar indefens. En el cas de Repsol podríem pensar que el passat ens ha castigat de mala manera i s'han creat uns monopolis que et lliguen de mans i peus. L'explotació de les elèctriques, el gas o l'aigua, que són béns essencials, està en mans de qui probablement prioritza els beneficis empresarials al servei a la ciutadania. I aquí rau tot el problema i les discussions que se'n deriven.

 

El nyap del Servei Català de la Salut

Ahir a alguns vilatans d'Arenys de Mar, suposo que els que ja tenim una edat, ens varen sorprendre amb un missatge del Servei Català de la Salut que ens citaven al CAP de Sant Andreu de Llavaneres per anar a vacunar-nos contra la grip i la covid. Hem pogut veure la reacció d'alguns que varen penjar la notícia a les xarxes, tot protestant. Abans, però, innocent de mi!, vaig pensar que es tractava d'un error i vaig córrer a escriure al CAP d'Arenys de Mar, a través del portal de la meva salut, informant de l'error i demanant per què a l'app no hi figurava la cita.

Després hem vist que no es tractava d'un error, sinó d'una proposta, no sé si molt ben pensada, de desviar-nos cap a la població veïna, que tampoc és fàcil d'arribar-hi amb mitjà públic.

L'equip de govern municipal s'ha manifestat contrari a la mesura, com no podia ser d'una altra manera, i m'agradaria pensar que faran una denúncia per la iniciativa que no ajuda gens a què la ciutadania confiï en els serveis públics. Què està passant? En mans de qui estem? Qui és el cervell que se les pensa totes?

Fa temps que em barallo amb els responsables de la Generalitat de la implantació de l'app la meva cartera, on hi han de penjar diferents targetes, la primera de les quals és la targeta sanitària. Aquest sistema, que no difereix en res amb el que s'utilitza per a la Visa, no acaba de funcionar, ja que la targeta en qüestió no es manté permanentment a l'app, sinó que desapareix i l'has de tornar a baixar. Sempre passa quan la necessites.

El nostre país té un problema de funcionament, tant de l'àrea pública com la privada. No es fan les coses pensant correctament. Tot s'improvisa i es van solucionar, molt lentament, a partir de les queixes i les molèsties dels usuaris. Veient, doncs, el panorama, et venen ganes de plegar i ja s'ho faran. Hi ha qui creu que sols ens organitzaríem millor. Permeteu-me que ho posi en dubte. Estem lluny de l'eficiència mínima per considerar-nos un país organitzat i competent. 

Tot plegat et fa adonar que necessitem queixar-nos, però ho hem de fer organitzats, argumentant els motius i no limitar-nos a comentar-ho a les xarxes. Hem de tenir la paciència de denunciar les anomalies a través dels canals que tenim a disposició, i perseverar. A veure si aconseguim que el responsable d'aquest nyap, reconegui l'error i ho esmeni. Jo ja tinc hora per anar al meu centre d'atenció primària de referència!

L'OPA al Banc de Sabadell

El procés de l'OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell va avançant. Avui hem sabut que el Banc d'Espanya va enviar un informe favorable al Banc Central Europeu, i ara són ells els que han d'informar al respecte. Si la seva opinió és favorable, com tot ho fa pensar, el següent pas és l'informe de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Per la informació que rebem, sembla que la majoria d'organismes i experts ho veuen bé, i els únics que hi posen alguna objecció és el govern espanyol, però ja sabem que canvien d'opinió d'un dia per l'altre i, per tant, no podem arribar a cap conclusió.

Em fa una mica de gràcia llegir segons quines declaracions, normalment de gent poc familiaritzada en la matèria, fent èmfasi a la catalanitat del Banc de Sabadell i el possible atac del BBVA i tots els que hi van a favor, contra Catalunya. Cal diferenciar el negoci bancari de l'arrelament a un país. És cert que el Banc de Sabadell era nostrat, però el seu àmbit de negoci va més enllà de les nostres fronteres i, des de la frustrada declaració d'independència la seu social i la fiscal són fora del país.

Estem parlant d'unes empreses amb uns accionistes que hi tenen uns interessos concrets i són aquests els que han de decidir el futur de l'empresa. La idea de reforçar els bancs per fer front a possibles crisis, no és forassenyada. Una altra cosa és analitzar la història de les fusions i, sobretot, el paper de la banca i les seves prebendes. 

L'administració pública hauria de tenir molt presents les relacions entre la banca i la ciutadania. En un món on és impossible viure sense relacionar-te amb una entitat bancària cal regular aquesta dependència i assegurar que els drets de la ciutadania són respectats, que no hi ha un abús de poder, aprofitant les circumstàncies. És per això que, si el govern espanyol entén que l'OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell posa en perill la competència del sector, amb greus perjudicis per a població, farà bé d'oposar-s'hi. Sempre amb la voluntat de protegir els ciutadans. Estem massa pressionats pels monopolis d'empreses de serveis, amb tot el que hem de suportar, per a sumar-hi ara la banca. La catalanitat de la institució, permeteu-me que la posi en dubte i la deixi en un segon terme.

Talls en el subministrament elèctric

Cada vegada tenim més assumit que depenem totalment del subministrament elèctric i, per tant, de les companyies subministradores. Com que al nostre país les empreses s'han repartit el territori, es tracta realment de monopolis que fan i desfan sense que tu hi puguis fer res més que queixar-te, sabent que no aconseguiràs res. 

Avui hem tingut uns talls elèctrics per unes avaries que desconeixem l'abast i els motius. Tots n'hem rebut les conseqüències, encara que hagi estat pocs instants, però sí que hi ha hagut algun problema derivat que ens ha perjudicat i encara no s'ha pogut resoldre. M'agradaria que en situacions com les d'avui, que no ens poden avisar per avançat, perquè no es tracta de manteniment, sinó d'avaria, la companyia informés els seus clients de les causes de l'avaria i com ho han resolt. Penso que, ja que no podem escollir quina empresa volem que ens proporcioni la llum, sí que seria interessant, i fins i tot lògic, que ens tinguessin informats de tot el que passa.

Hem millorat en molts aspectes si ho comparem amb el passat, quan et quedaves a les fosques i no sabies ni tan sols si es tractava d'avaria o manteniment, però podríem estar millor. Les empreses de serveis essencials que actuen com a monopolis, sense competència, haurien de tenir un control directe de l'administració pública, que els obligués a informar en tot moment als seus clients, que en definitiva som els que fem rutllar el negoci.

Aquesta tarda he entrat al web de l'empresa subministradora per veure si hi deia res sobre els talls d'aquest matí, i no hi he trobat res. És cert que hi ha un mapa amb indicació de totes les avaries actuals i, per exemple, he vist unes incidències a Sant Andreu de Llavaneres, on diu que hi ha un avaria i un equip reparant-la, marcant l'hora de l'inici i final. D'Arenys de Mar no en diu res, i per tant no sé si a primera hora, quan no hi podies accedir perquè no tenies llum, ho indicava, i ja ha desaparegut, o bé ni tan sols s'ha referenciat.

La conclusió és que se'ns té per molt queixosos i a vegades intolerants, però la veritat és tot el contrari. Vivim a mercè de les grans empreses subministradores de serveis essencials, sense poder ni tan sols aixecar el dit. Contra els polítics, sí que ens hi atrevim. Són l'ase dels cops, que davant d'aquestes empreses tampoc són resolutius. 

La nostra botiga de capçalera

Feia dies que hi donava voltes, perquè no ho acabava d'entendre. Varen obrir l'establiment fa pocs mesos, potser setmanes, i cridava l'atenció el personal que hi despatxava, sobretot perquè el nom de l'establiment era d'una coneguda marca, amb un gran supermercat als afores de la vila. Avui, quan he llegit la notícia al diari ARA, se m'han encès totes les llums. Estaran parlant d'Arenys de Mar? Espero que no sigui així.

    Amb el tema immigració hem de ser molt cauts i no fer suposicions sense conèixer la realitat. Els prejudicis són un gran perill que ens confonen i poden arribar a provocar actuacions desmesurades de la policia, dels nostres governants, però també de nosaltres mateixos. És bo fixar-se en les coses, però no tant per fer-ne una crítica, sinó per intentar conèixer què hi ha al darrere i, sobretot, si hi ha possibles víctimes d'un negoci fraudulent.

    L'obertura de multitud de supermercats al mig de la ciutat està revolucionant el comerç de moltes poblacions. Primer varen ser les grans superfícies que s'instal·laven als afores, amb zones d'aparcament gratuït, facilitant l'accés i provocant una gran competència al comerç tradicional. Calia un cotxe per anar-hi, però qui no té cotxe avui? Ara han arribat els petits supermercats instal·lats al carrers més cèntrics, on s'hi pot anar a peu i estan oberts a totes les hores del dia i fins ben entrada la nit. S'ha agreujat la competència dels comerços.

    I la pregunta que em faig i trasllado en aquest racó virtual és si coneixem el tipus de botiga on anem a comprar. Ens importa només el cost dels productes o exigim qualitat i bon servei? Sabem com estan contractats el personal que ens atén? És potser perquè cobren una misèria que els preus poden estar tan rebaixats, i tenen les portes obertes permanentment?

    La notícia que m'ha fet escriure aquesta reflexió és ben clara. Unes franquícies de marques conegudes, amb personal contractat de manera salvatge que pot fer tancar les botigues de tota la vida. Aquelles botigues familiars, o que contracten correctament els seus empleats, amb tots els drets i deures. 

    Sisplau, que tothom faci la seva feina per esbrinar què està passant, però nosaltres siguem curosos a l'hora d'escollir les botigues on anem a comprar. De la mateixa manera que els nostres pagesos reclamen un control als productes importats, que no reuneixen la qualitat ni les exigències que se'ls demana a ells, també hem d'exigir que els establiments oberts al públic compleixin totes les normatives i, sobretot, es denunciïn aquells que practiquen abusos i explotació del personal. No estem en contra dels venedors explotats, sinó al seu costat per lluitar contra l'explotació que pateixen.

Treballar en equip

No és fàcil i considero que no ens ho prenem prou seriosament. Estem molt acostumats a veure grans líders, molts dels quals es queden en la propaganda i t'adones que en el fons és fum, però ens fixem poc en el seu equip i ells mateixos tampoc no ho treballen suficientment.

Treballar en equip hauria de ser un objectiu prioritari per aconseguir millors resultats. Centrar-ho tot en una persona acostuma a donar mals resultats, i en política s'ha dit que els grans líders lluiten per no tenir ningú a prop que els faci ombra. Més aviat busquen persones que els donin suport, però no els facin la competència. Després passa el que passa.

Sempre m'ha agradat el treball en equip, tot i pensar que de petits no n'hem après. No n'ensenyen prou. Quantes vegades no hem sentit a escolars dir que prefereixen fer els treballs de manera individual que no pas compartint-ho amb altres. Fins i tot s'accepta la signatura de companys, però que no s'hi fiquin, que es quedin a casa!

En el nostre sistema polític de llistes tancades, representant a partits polítics, acostumem a fixar-nos en qui va al davant, i a vegades són uns trepes, com els bategem, que no miren a qui trepitgen en el seu afany d'arribar al capdamunt. Llavors es fa difícil el treball en equip, ja sigui per divergències o per cedir tota la responsabilitat al primer, o bé per no comptar amb persones amb suficient preparació per afrontar els reptes de governar.

És per això que valoro el treball en equip, amb persones preparades i amb ganes de compartir la responsabilitat que suposa tirar endavant un projecte de govern d'una vila o d'un país, i fer-ho posant cadascú de la seva part, els seus coneixements, les seves aptituds, i l'esforç i dedicació.

Massa vegades veiem uns governs amb un o dos que treballen i la resta amb prou feines fan acte de presència. No saps si per incapacitat o per afany de protagonisme de qui va primer. I això es pot comprovar. Una manera és veure-ho és amb la delegació de competències, la distribució de responsabilitats, i no estar sempre present a tot arreu, prenent sempre la paraula, deixant en evidència als altres.

Perquè crec en el treball en equip, he pres sempre la decisió de comprometre'm a assumir responsabilitats. No ho faria si només anés a fer gruix, i encara menys si pretengués ser l'estrella de l'equip.

La competència de TV3

Aquests dies s'ha parlat molt dels nous fitxatges de 8TV, sobretot pel que fa als exdirectors de TV3 i Catalunya Ràdio. La seva sortida va ser sonada i algú va criticar el fet que saltessin sense tenir els substituts preparats.

Ambdós mitjans varen ser molt criticats, sobretot TV3 i els darrers temps. Crec que tothom hi enviava crítiques, sense poder entreveure quin corrent hi estava a favor. Era evident que els partits polítics unionistes eren els primers d'estar en contra de la política dels dos mitjans, però tampoc els independentistes acabaven d'estar-hi massa d'acord. D'alguna manera, Vicent Sanchis va recollir l'antipatia de gairebé tothom. No és estrany, doncs, que en entrar al que hauria de ser la competència, provoqui molts comentaris.

No podré escriure gaire res al respecte, perquè no acostumo a mirar la televisió i per això se'm farà difícil opinar sobre la tendència, el contingut o el gust dels nous fitxatges de 8TV, però de ben segur que les xarxes n'aniran plenes. 

La competència sempre és bona, encara que no sé fins a quin punt 8TV és realment una competència de TV3, però probablement hi puguin haver programes que facin canviar de canal a més d'un espectador. La qüestió és fer una televisió de qualitat, i si aquesta és en català, encara millor.

Ningú pot negar el paper que TV3 ha tingut al llarg de la història a l'hora de promocionar la llengua, però també la cultura i el sentiment nacionalista català. Potser darrerament la qualitat de la seva programació ha baixat ja sigui per manca de recursos, o perquè hem avorrit les cares de sempre. En aquesta nova temporada de TV3, al marge d'una campanya publicitària que em provocava vergonya aliena, els canvis anunciats han estat purament de franges horàries, però amb gairebé les mateixes protagonistes. 

No he tingut temps de comprovar si la temàtica continua essent la mateixa i els col·laboradors i tertulians també, però m'imagino que pocs canvis hi ha hagut. Si el problema és econòmic, potser el govern de la Generalitat hauria d'apostar per incrementar la seva aportació, pensant que tot i el pas del temps, la televisió catalana encara té un paper important a fer en defensa d'una cultura i una llengua que continua essent minoritària, feble i molt pressionada. Més inversió, però també més imaginació per part dels nous directors, i una empenta als seus competidors de 8TV perquè entre tots aconseguim una televisió que no ens avergonyeixi.

Les patates farcides d'Olot

L'altre dia vaig veure un comentari a les xarxes socials en què deia que si les patates farcides d'Olot fossin italianes se n'estarien exportant als EUA, i vaig recordar quan estudiava Economia, ja fa molts anys, i parlàvem de les exportacions. Els italians sempre han estat uns bon venedors a l'exterior, i d'aquí la forta competència amb productes similars del nostre país, des del vi i l'oli fins a la ceràmica.

Com és que nosaltres, catalans i espanyols, som tan negats a l'hora de vendre a l'exterior? Què ens falta saber o practicar per ser bons exportadors? Tenim matèria bona i n'exportem, però molt menys del que podríem. Ens passa també en la bona cuina, que tothom ens reconeix, quan ve a veure'ns, que és bona, però som incapaços de donar-ho a conèixer a fora.

Itàlia ha exportat les pizzes a tot el món, i quan sortim a l'estranger mengem més pizzes que no pas producte autòctons dels països que visitem. Ara tenim un altre producte foraster que ens ha entrat per quedar-s'hi, com és el panettone. Fa uns anys que en podies menjar, ja fos perquè es comprava a fora, i el trobaves a botigues especialitzades. Avui qualsevol pastisser de casa nostra ja s'atreveix a produir-los, amb més o menys encert.

Per Nadal tenim els torrons que trobem a totes les taules, però cada vegada és més corrent trobar-t'hi un panettone compartint taula. Les modes s'imposen, i jo continuo pensant que ens falta empenta per arribar a fora. Recordo uns cartells al centre històric d'Edimburg que anunciaven un bar-restaurant on podies menjar pa amb tomàquet. No sé si encara existeix aquest bar, però em va fer molta gràcia i vaig creure que era l'excepció que confirma la regla, encara que fos a petita escala i simplement testimonial.

El Govern desconnectat de la realitat empresarial

Avui m'he entretingut en l'article o anàlisi d'Àlex Font a l'ARA, perquè de manera molt breu explica un problema real amb què ens trobem a Catalunya. De la seva lectura pots arribar a la conclusió que al nostre país tenim un govern de fireta. Un govern que no se n'asabenta de les coses que condicionen el futur econòmic de Catalunya.

Ens queixem molt que tenim un govern aturat, que no està per la feina i que s'ha encallat amb el Procés des de fa tres anys, però el problema va més enllà, i és que fins i tot quan està actiu, viu a la lluna. No té prou contacte amb el mon empresarial que decideix per tots, i no li permet condicionar o controlar l'evolució econòmica del país.

Les notícies apareixen als diaris i sembla ser que és llavors quan també se n'assabenta el govern. Sempre es va a misses dites, i llavors és molt difícil resoldre els problemes i canviar res. L'article esmentat no diu res que no sabéssim, però ho contextualitza i et fa reflexionar. 

Tot plegat enllaça amb els comentaris que jo sempre faig d'estar fora de joc, o de jugar a camp contrari. És trist que els nostres polítics no tinguin la competència per liderar un projecte de país, de futur. I és encara més trist que ens estiguem entretenint mentre hi ha qui fa la feina que l'interessa. Ara ens crida l'atenció la fusió de CaxiaBank i Bankia, però ara ja és tard.

No és només que les seus socials de les principals empreses marxessin de Catalunya arran del Procés, sinó que les decisions que es prenen, el govern no les coneix fins que no es fan públiques. No intervé per procurar beneficar tots els catalans, i ens convertim en una província a mercè de la capital.

Això em fa pensat també en l'article d'avui de Mas-Colell, també al voltant de la poca influència que es té des de Catalunya, en aquest cas a l'hora de decidir on aniran destinats els diners europeus, que arribaran arran del COVID-19.

Tornen les caminades al costat de la platja

Abans del confinament acostumava a fer una caminada, menys sovint del que caldria, fins a Canet, pel camí de la platja. A partir de demà ja no tindré excuses i ho podré tornar a fer, encara que amb limitació horària i no tot el trajecte, doncs no podré sortir del terme municipal d'Arenys.

Aquesta tornada a la normalitat comença a engrescar la gent i convé que ho fem bé perquè no ens trobem que el coronavirus revifi i haguem de fer marxa enrere. El lapsus que hem tingut es recordarà durant molt temps, ja que són experiències a la vida que només es viuen una vegada, a no ser que a partir d'ara les coses canviïn.

Tot i no ser un home de mar, i agradar-me molt estar a casa, també em fa gràcia poder tornar a sortir i veure el mar i la platja. Resseguir el camí vorejat d'arbres plantats els darrers anys i saludar les persones amb qui coincidíem en les passejades. 

Ara caldrà decidir a quina hora ferm la sortida. Abans de les 10h del matí o a partir de les 8h. En cap de setmana la primera hora és la bona, però de dilluns a divendres, amb el teletreball et condiciona a fer-ho a les tardes.

És una llàstima que el camí cap a Caldes quedi estroncat i no s'hagi pogut solucionar la continuïtat. El projecte se n'ha parlat molt, però les administracions supramunicipals van allargant la situació. És vist que l'administració local sempre és qui dona la cara, però qui menys competències té i menys poder de decisió, encara que sigui una administració sanejada econòmicament.

El coronavirus dona descans a uns quants polítics

L'epidèmia del coronavirus fa que els polítics que no hi tenen una implicació directa puguin estar vivint unes setmanes de molta tranquil·litat. El fet que ho tinguem tot centrat als efectes de la malaltia deixa en un pla molt secundari la gestió política que altra hora ocuparia llocs importants de la premsa i mitjans de comunicació. Aquest és el cas també dels polítics locals, que més aviat si se'n parla és per a bé, ja que no se'ls exigeix cap tipus de responsabilitat. Està tot centralitzat a Madrid.

Avui l'article de Xavier Roig a l'ARA és dur contra la capacitat i competència dels nostres polítics i els deixa prou malament. Haig de dir que estic molt d'acord amb el que diu, jo potser no seria tan agressiu i explícit, però el puc entendre perfectament.

A la nostra vila ja no es parla de l'acció de govern ni l'oposició aixeca la veu, perquè estem tots aclaparats per les notícies que ens arriben de manera continuada de l'evolució de l'epidèmia. Fins i tot hem deixat de parlar de la brutícia dels carrers i de la recollida selectiva de la brossa. És que som ara més nets? No tenim motius per queixar-nos?

Pot ser que en estar confinats no embrutem tant i la neteja de carrers i places resulti molt més senzilla que en situacions normals. Reciclem, però bé la brossa? El divendres continua essent el dia que ho traiem tot, sigui plàstic, rebuig, paper o orgànic?

Ho desconec, perquè, obedient com el primer, he deixat de passejar per Arenys i em trobo totalment confinat, esperant que ens deixin sortir de casa. Tampoc he vist fotografies que mostrin quin és actualment el comportament dels vilatans, i si finalment el servei de recollida de la brossa passa per tots els carrers sense deixar-se'n cap.

Un repòs per al nostre equip de govern, que ja tindrà temps de demostrar si realment està capacitat per gestionar l'administració pública de la nostra vila.

El PP s'acosta a Vox per subsistir

La convenció nacional del PP a Madrid ha deixat molt clar quina és la voluntat de l'actual direcció del PP, amb el suport de l'expresident José M. Aznar. Ara l'expresident no necessita donar el seu suport al líder de C's, perquè M. Rajoy ja no pesa dins del partit i Casado és un bon successor seu. La franja més dretana del PP assumeix el liderat amb força i s'acosta a Vox per interès de subsistència.

Vox s'ha alimentat d'exmilitants del PP i es vol aturar aquesta deserció i intentar recuperar els que n'han marxat. Ara els caldrà trobar la manera d'evitar la competència i aconseguir l'aliança Vox-PP per reforçar l'extrema dreta a Espanya.

En tot aquest joc caldrà veure com queda C's. Al meu entendre té dues sortides, desentendre's d'aquesta aliança a nivell espanyol i posicionar-se en una dreta moderada, encara que totalment recentralista, pel que fa a Catalunya, o bé intentar sumar en l'aliança dretana procurant no ser engolits i marcant perfil propi.

Catalunya ha de tenir molt clar què vol per a Espanya en conjunt i saber valorar què és el que més l'interessa. Sens dubte que un govern fort a Madrid és la pitjor notícia que ens poden donar, sigui del color que sigui, i en aquests moments en què l'esquerra espanyola fa aigües, haurà de saber situar-se on millor li convingui, encara que no hi hagi cap opció agradable.

La CUP diu no a Europa

Avui la CUP, en Assemblea, ha decidit no concórrer a les eleccions europees de l'any vinent. Ho argumenten perquè el seu projecte polític no té cabuda en les institucions europees, i que es volen concentrar en la seva tasca als ajuntaments. La decisió és respectable sobretot pel fet que ha estat decidit en assemblea i per tant ha obtingut la majoria dels seus vots.

Personalment no hi estic d'acord i hauria preferit que la CUP hagués optat per presentar-se a les eleccions, encara que no tingués opcions d'obtenir cap representació. No voldria pensar que és aquesta nul·la possibilitat la que ha empès a no presentar-s'hi. A mi m'agrada afrontar els reptes i defensar els meus ideals, encara que pensi que no hi tinc res a fer, ni m'agradi el marc on puc anar a defensar-los.

Entenc millor la seva posició sobre el Congrés i el Senat espanyols, que no l'opció europea. Si l'esquerra  hi renuncia, l'extrema dreta hi presenta totes les seves forces i el poc que es pot decidir des de les institucions europees anirà agafant un color molt fosc.

La CUP tampoc volia presentar-se a les eleccions al Parlament català i bé o ho va fer més endavant. En què havia canviat? Crec que les coses s'han de canviar des de dins, arremangats i amb els peus al mig del fangar i assumint responsabilitats. No ha estat així al Parlament des de que hi són?

Des dels ajuntaments es pot fer molt bona feina, molta més de la que s'acostuma a fer, però no podem oblidar els marcs on ens belluguem i la repercussió que tenen sobre nosaltres. Massa sovint ens escudem en què això o allò no és competència nostra. El que cal, doncs, és procurar que això o allò arribi ser de la nostra competència per canviar el que no ens agrada i millor l'actual funcionament.

S’esglaien aquells que han anat de la mà de VOX

A les verdes i a les madures! Una expressió que a casa es repetia molt quan observàvem persones que es queixaven pel tracte rebut i sabies que es casaven amb qui els convenia en cada moment. Això els hi hem de dir al PSC, que fa pocs mesos no tenien cap inconvenient, ni els feia cap tipus de vergonya d'anar de la mà de PP, C's i VOX. Ara tot són ganyotes perquè, com a mínim, a Andalusia els han tret la son.

És evident que el Procés no deixa indiferent a ningú. Encara que els partits unionistes tinguin paraules assenyades per atacar els independentistes, encara que es considerin per sobre del bé i del mal, en el fons ho pateixen i els fa ser contradictoris en més d'una ocasió. Aquest no és el cas de VOX que ho han expressat amb totes les seves lletres des del començament. 

Fins ara era el PP qui caminava tranquil, però els ha sortit la competència. Un partit sense motxilla a l'esquena, que utilitza el discurs populista per carregar-se tots els partits que fins ara han governat alternativament i fica els dits a la llaga dels ciutadans escaldats i amb problemes de subsistència. Aquests no s'adonen que seran els primers en rebre'n les conseqüències, però ara per ara el discurs és molt bonic, amb un component nacionalista contundent i una víctima propiciatòria: Catalunya. Això es compra!

També els resultats d'Andalusia han preocupat l'alcaldable Valls, que observa els moviments de C's, no sigui cas que s'acostin massa a VOX i el deixin al nivell de Le Pen. Amb quina cara es presentarà a l'alcaldia de Barcelona si el poden associar amb companys de VOX?

Els resultats d'Andalusia fan trontollar el panorama polític espanyol. És un punt d'inflexió que ens pot portar a una radicalització de la política centralitzadora espanyola en detriment de la perifèria, i Catalunya en rebrà les conseqüències. Entretant el govern català fa l'efecte d'estar adormit. Encara no s'ha refet dels fets d'ara fa un any. Estem perdent bous i esquelles, i ens costarà molt de recuperar-nos.

Anar al dentista, un luxe o una necessitat?

M’ha cridat l’atenció la notícia sobre el dentista municipal de Barcelona, un servei que desconeixia. Sembla ser que es troba en fase experimental i que aviat se n’haurà de fer una valoració.

Sempre m’he preguntat per què el dentista no entra a la Seguretat Social, més enllà d’arrencar queixals. La pregunta que em faig és si es tracta d’un luxe o d’una necessitat. Probablement si tenim en compte els diners que hi deixem podríem pensar que anar al dentista és un luxe.

Penso que s’hauria d’estudiar la manera perquè la Seguretat Social oferís més prestacions, tenint en compte que anar sense dents no et fa cap bé i que hi ha famílies que no es poden permetre afrontar una factura d’un import tan alt.

La solució que posa sobre la taula l’alcaldessa de Barcelona no pot ser definitiva. No es pot traslladar la responsabilitat i competència de la Seguretat Social als municipis. Al final, aquests es converteixen en el calaix de sastre que serveix per a tot.

Competència ferroviària Arenys-Barcelona

L'any 2020 ha de quedar alliberat el sector ferroviari i RENFE ja no en tindrà el monopoli. A la possibilitat que l'AVE Madrid-Barcelona tingui una competència d'una companyia privada, tothom mira de buscar-hi traves per, com a mínim, allargar-ho fins al 2020.

Si em permeteu, i per interès personal, o millor dit, familiar, m'agradaria més que la competència arribés per al tram Arenys de Mar - Barcelona Sants. Aquí, per poc bé que tot anés seria molta la gent que en sortiria beneficiada. Esclar que m'han d'aclarir com s'ho poden fer amb la situació de les vies actuals.

Miracles a Lourdes! Tal com està tot el panorama ferroviari es fa difícil pensar que hi poden haver millores a curt termini. M'imagino que tot passa per unes bones inversions i deixar Rodalies en condicions d'anar més ràpid, sense tants entrebancs i amb més comoditat.

No és estrany que aquesta voluntat de mantenir totes les competències des del centre de l'Estat, amb un resultat funest, doni ales a més gent en voler sortir d'Espanya. Per lògica, l'aproximació al punt de gestió ha de millorar l'eficàcia, i a més si hi afegim les ganes de que funcioni bé, l'èxit ha d'estar assegurat.

Malauradament fa massa anys que estem esperant transferències o inversions, en temes de transport públic, i no arriba ni una cosa ni l'altra. Seguirem demanant, convençuts que només gràcies a Europa podem aconseguir treure'ns de sobre aquesta cotilla que ens ofega.