Tot té un límit, o no?

Em pregunto si tot té uns límits que no es poden traspassar o potser no (?). La realitat supera la ficció en molts moments i en segons quins casos em resulta repugnant. No il·lustraré el meu post amb la imatge que el president dels EUA ha escampat burlant-se de l'expresident Obama i senyora. Fins i tot parlar-ne em resulta fastigós i he dubtat si treure el tema, però crec que hem de fer un esforç per denunciar que un desgraciat i malalt mental pugui continuar essent president d'un país com els EUA.

No acostumo a insultar i encara menys fer-ho públic, però en el cas de Donald Trump crec que queda prou justificat, i em sap greu. Com és possible que un personatge com aquest tingui un entorn que li doni suport i li permeti totes les bestieses i insults? 

Hauria de dir que no culpo directament al president per tot el que fa, perquè el considero incapaç de raonar i actuar com una persona humana amb cervell. Culpo a totes les persones que són al seu costat i s'aprofiten de la seva bogeria per viure bé. Culpo al partit republicà per permetre que un personatge com aquest lideri el seu partit i es mantingui com a primera autoritat dels EUA. Haurien d'estar avergonyits i fer-lo fora o dimitir.

No sé què més ha de fer perquè la gent que li fa costat es rebel·li i el faci plegar. El tanquin a la residència on hauria d'estar i no pas a la Casa Blanca, amb tot el poder per fer i desfer, maltractant els que li posen traves i aquells que no li agraden. S'ha de poder declarar la seva incapacitat per governar un país i fer-lo dimitir o retirar-lo. Quanta més gent haurà de patir per culpa de la seva bogeria?

Disculpeu-me el to d'aquest post, però em desespera llegir dia si i dia també tot el reguitzell de bogeries que diu i fa, i veure que ningú li para els peus. Si us plau, posem seny, i acabem amb tanta maldat i histèria. No pot ser que això que passa sigui real. Si fóssim al cinema diríem que el film és irreal i inimaginable. Tot plegat és molt trist. 

L'extrema dreta substitueix el procés en protagonisme

Qualsevol persona sana socialment parlant s'avergonyiria de seguir les proclames d'exacerbats de VOX prohibint avançar en la llei contra la violència de gènere. Només pot sortir de gent malalta que amb el seu discurs perjudiquen la convivència i provoquen una fractura de la societat molt més gran que no pas pugui arribar a fer el procés d'independència de Catalunya. 

Cada dia que passa ens adonem de la magnitud de la bogeria dels líders de VOX i aquells que els impulsen. No és només la voluntat de recentralitzar Espanya, eliminar les autonomies, les llengües pròpies, la societat pluricultural, imposant tradicions superades en algunes comunitats, com és el cas de les curses de braus, sinó que entren en temes tan sensibles com és la violència de gènere, on encara calen molts esforços per eliminar aquests paràsits. Com és possible que Europa amb l'experiència del segle XX pugui alimentar aquestes ideologies feixistes, autoritàries i repressores? 

Els catalans estem immersos en un atzucac sobre el procés que no hi ha manera de sortir-ne, i no ens adonem del gran perill que representa una extrema dreta amb poder de decisió. El PP i C's tenen a les seves mans atorgar-los tot el poder i iniciativa, i provocar una regressió a l'època franquista que tant enyoren els militants de VOX.

Seguirem atentament la trajectòria de la política andalusa, per avançar pronòstics de com pot acabar la transició democràtica espanyola. Caldria que el govern català obrís bé els ulls i fos intel·ligent a l'hora de prendre decisions sobre el nostre futur, no sigui que els actuals dirigents ens acabin enfonsant en lloc de portar-nos a ser més lliures.

El fanatisme d'Albert Rivera no té límits

Cada vegada resulta més evident que Albert Rivera es mou per ràbia i venjança, contra tot aquell que no pensi igual que ell, actuant amb un fanatisme desesperat que no té límits. El gran perill per a Espanya és si mai arriba a governar. Que ningú no es pensi que això només va dirigit a Catalunya, sinó que també per a la resta d'Espanya.

El seu dia ja va avisar als bascos, i han de tenir clar que si es converteix en president del govern espanyol farà tots els passos que siguin necessaris, legals i il·legals, per tal de treure'ls-hi el concert econòmic.

Sí que és cert que la bogeria li ve del seu instint natural d'atacar Catalunya, però això s'impregna a la resta de les coses. Ningú amb el cap clar no pot deixar de veure-hi rancúnia i ràbia profunda contra la nostra llengua, que també és la seva, la nostra cultura, la nostra manera de fer, diferent d'altres parts d'Espanya. 

Ahir llegia Ramoneda, a la contraportada de l'ARA, i pensava quanta raó te quan afirma que l'esquerra ha desaparegut a Espanya. És totalment cert que el PSOE no ha sabut utilitzar l'actuació tan desastrosa del PP, sinó que ha permès que fos C's qui se'n beneficiés. És per això que els espanyols i també nosaltres, haurem de recordar i culpabilitzar els desastres que estan a punt d'arribar a Espanya, al mal fer del PSOE i particularment de Pedro Sánchez. 

Teníem moltes coses a recriminar Zapatero, no com a catalans, sinó també com a espanyols compromesos en el progrés i en la justícia social dels més afeblits, però ara hem pogut comprovar que encara hi ha pitjors polítics, com és el cas de Pedro Sánchez. El futur de Catalunya és molt fosc, però el d'Espanya en la seva totalitat no ens té res a envejar.

L'independentisme no és cap malaltia, sinó una opció política

Mentre continuïn parlant de la independència i els independentistes com si es tractés d'una malaltia o d'un estat psicològic a remeiar, no anirem bé. Cal que tothom tingui clar que la independència és una voluntat política de resoldre una situació inestable que tothom reconeix, però que no tothom veu de la mateixa manera ni desitja resoldre-ho amb els mateixos recursos i posicions.

La independència pot ser una mala solució, però mai se la pot considerar com una bestiesa o una bogeria que defensen quatre beneits, que no són ben bé quatre. Penso que en això rau molta part de la incomprensió i d'alguna manera aquesta situació de bloqueig que estem vivint des de fa massa anys.

El problema més greu, però és que no s'accepti el principi o dret de decidir allò que vol la ciutadania en situació de llibertat i respecte democràtic. El més perillós és negar aquest dret per la por que el resultat sigui favorable a la independència. 

L'excusa que una llei, per més important que sigui, impossibilita un referèndum consultiu del poble català, és una falsedat que topa amb els drets elementals de la societat democràtica de què ens enorgullim proclamar. No hi ha res ni ningú que pugui democràticament rebutjar el dret a la consulta, i és per això que si hi ha algú predemocràtic, aquest és qui nega el dret i s'empara en una Constitució per tancar qualsevol possibilitat d'exercir-lo.

Està molt bé que el senyor Carles Martí, probable candidat a liderar el PSC de Barcelona a les eleccions generals, defensi la necessitat de modificar la Constitució perquè l'última paraula la tingui el poble, i no el que va passar amb l'actual Estatut d'Autonomia, però no entenc per què és contrari a un referèndum, quan és la millor manera de conèixer quina és la voluntat sobirana, en aquest cas, del poble català. L'enfrontament no es crea convocant el referèndum, sinó que en tot cas l'enfrontament ja hi és, però ningú no sap quants defensen cada posició.

Ernest Urtasun, l'aposta de futur d'ICV?

Després de la intervenció dels tres representants del Parlament català en la sessió del Congrés de diputats de Madrid, sol·licitant poder exercir el dret a decidir, tot i que aparentment podia semblar que era el punt i final de la bogeria sobiranista i que Espanya ens havia deixat clar que havíem de tornar enrere i deixar-nos de rucades, s'observen certs moviments, tal vegada inesperats, que com a mínim deixen entreveure que no s'acaben de creure que ens hagin convençut i que estiguem a punt de llençar la tovallola.

S'ha de reconèixer que hi ha partits polítics que els toca viure una papereta no gens fàcil. El PSOE de Rubalcaba, que necessita fer mèrits per guanyar el PP, s'està passejant per la maroma, amb un peu enlaire i l'altre mig segat per la corda. Tampoc el PSC viu moments senzills. El seu futur està en joc i trontolla entre la seva relació amb el PSOE i la centralitat política a Catalunya. Anar a raure a la perifèria podria ser el seu enterrament.

Però tampoc ho té fàcil ICV. La seva aposta per la consulta és una aposta valenta, perquè en les seves bases hi ha uns interessos més forts que el sobiranisme. Acontentar tothom resulta perillós, per no acabar d'acontentar a ningú. He tingut una sorpresa agradable en la figura d'Ernest Urtasun  a qui no coneixia ni havia escoltat mai a parlar. 

Els partits polítics s'han de renovar i això no és fàcil. Aconseguir que les velles glòries cedeixin terreny en benefici de nous valors, resulta gairebé un miracle, i això perquè hi ha massa dependència de la cadira, del sou del polític. Tornar a la vida diària fent de carter, no tothom hi està disposat. 

Aquesta generositat de cedir el lloc ha d'anar acompanyada de l'encert en els nous valors i en l'acompanyament. Probablement és aquí on el PSC hi té més problemes, res comparable, però amb el que li pugui representar a l'UDC de Duran i Lleida, que hi està ben instal·lat i no hi ha perill que deixa anar la butaca.

Potser és en la persona d'Ernest Urtasun que ICV aposta pel futur, esdevenint la veritable esquerra que necessita el nostre país. Passem pàgina al que hem viscut i preparem el futur.

El dret de reunió torna a perillar a Espanya

Ens hem tornat bojos? A Corea del Nord més que bojos és la gana el que els fa creure al seu president. És trist comprovar com es pot arribar a manipular les persones. A casa nostra no us penseu... També, si mirem a fons podrem veure els fils que ens fan moure. Potser no és tan descarat, però igualment perillós. No surt al telenotícies, però existeix i sovint no ho recordem.

Ara resultarà que el govern del PP, aprofitant la majoria absoluta, sortirà a dispersar els membres de la PAH, perquè els molesten. No suporten que els cantin les quaranta. Ara, com en temps de la dictadura franquista, es prohibirà el dret elemental a reunir-nos en un espai públic.

De fet la dreta ho té sempre molt a punt. Per poc que pugui, intenta limitar el dret de reunió, perquè consideren que les persones ens reunim per atacar el sistema. Qui no pensa com ells és un enemic a tenir present, un enemic perillós que pot desestabilitzar el sistema.

El mateix Sindicat de la Policia ho troba exagerat i fora de to, però ja se sap que qui governa és el PP.

Ho deia dies enrere quan parlava de les accions del moviment contra els desnonaments. No tot s'hi val, i és bo filar prim per evitar que cada vegada hi hagi més gent que se't posi en contra. No és fàcil, perquè no deixa de ser una manera d'anar contra el sistema, i això segons en quins ambients no és ben vist.

L'escarni no agrada patir-lo a ningú, i sinó demaneu-ho als vidus que es tornaven a casar, això ja fa força temps i sobretot en pobles on tothom es coneixia. Que et vinguin a casa a escridassar-te, o a penjar-te un ninot amb la teva cara, com em va passar a mi, i que siguin els teus fills adolescents qui s'ho trobin. No agrada, però tampoc es tracta d'identificar-los i posar-los a la llista negra.

El problema de fons és que no tothom té les mateixes facilitats per aconseguir trobar solucions als seus problemes, i el model de societat que tenim no és prou just ni igualitari. Hi ha sempre els  mateixos que els toca rebre i si protesten llavors fan nosa. Tots plegats ens ho hauríem de fer mirar i potser que ens hi posem seriosament a trobar la manera de que ningú en quedi exclòs.