La fidelitat té un preu

També podia haver dit que la fidelitat té premi, però en el fons qui pot fer concessions no sempre actua lliurement i li toca cedir davant de persones que li han estat fidels, que han donat la cara i caminat junts, malgrat que no tinguin les qualitats mínimes necessàries per a l'encàrrec que se'ls ofereix.

En el món dels partits polítics s'ha vist sempre que hi ha les persones que valen i les que es fan valer. Potser alguns reuneixen les dues qualitats, però acostuma a passar que uns van per un cantó i els altres per l'altre. Els "trepes" són a tot arreu, i això és el que frena a moltes persones a l'hora de comprometre's amb un grup.

L'alternança política ofereix exemples evidents. Quan un partit polític arriba al poder necessita distribuir tasques de responsabilitat i no sempre es regeix per capacitats, sinó més aviat per amiguismes i pagar el deute. Aquest fet, tan freqüent entre els partits, provoca en moltes ocasions que tinguem polítics mediocres davant de càrrecs de responsabilitat massa important pels seus mèrits i aptituds.

Ara estem davant d'un cas clar d'alternança política, amb el nomenament del candidat socialista com a president de la Generalitat. Ara és l'hora de decidir els noms dels consellers i conselleres, dels càrrecs de confiança i de tot aquell aparell que ha de sostenir la presidència i el govern, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta al Parlament.

També és l'hora de veure si els pactes polítics per aconseguir la presidència, porten implícits uns compromisos de respectar llocs de treball a l'administració pública, a tot un conjunt de persones fidels al partit que abandona el poder. Malauradament, el fet de mantenir la cadira a l'administració acostuma a pesar més que no pas la voluntat política d'un canvi, tant de política com de governants.

Aquests dies, doncs, anirem veient quins són els afortunats que aconsegueixen un lloc de responsabilitat política, els seus mèrits per obtenir-los i la fidelitat vers el president, que en última instància és qui decideix els noms, encara que no sempre amb la llibertat que se li suposa. Com deia al començament, la fidelitat té un preu, i aquest s'ha de pagar, encara que potser no acaba de convèncer ni agradar.

Magnífic homenatge a Enric Granados

Un centenar d'arenyencs hem assistit a un magnífic concert en homenatge al músic català Enric Granados de qui es commemora els 100 anys de la seva mort. Com ja vaig anunciar ahir, la interpretació ha anat a càrrec de Nexus Piano Duo, la parella formada per Mireia Fornells i Joan Miquel Hernàndez.

El piano cedit a la població d'Arenys de Mar per la família López Surroca, havia estat propietat del mateix Enric Granados. Un piano que esdevé una relíquia i permet poder gaudir de concerts com el d'aquesta tarda.

Les obres interpretades al piano a quatre mans han estat de compositors com Xavier Montsalvatge, Isaac Albéniz i Manuel de Falla, a més d'Enric Granados.

Si bé és cert que amb les primeres notes sorprèn la sonoritat, al llarg del concert t'hi acostumes i arribes a gaudir-ne. No cal dir que la interpretació és precisa, sentida i tècnicament perfecte. Aquest conjunt de qualitats fa que el resultat sigui excepcional. 

És una llàstima que es respecti poc el silenci, es permeti entrar i sortir de la sala durant la interpretació de les obres. Tot això té una fàcil solució, però cal sensibilitat per part dels organitzadors. Malgrat tot, el gust de boca que ens ha deixat la interpretació dels pianistes ha estat molt bo, i ja ens vénen ganes de poder-los tornar a escoltar en algun dels molts repertoris amb què compten. 

Des del meu bloc vull felicitar la Mireia i en Joan Miquel. 

Els corruptes surten de sota les pedres

He arribat a casa tard i de seguida que he pogut he mirat les notícies a Internet. Volia veure els titulars de portada esperant trobar-hi el recurs o impugnació o no se què de Rajoy en contra del nou 9N. És de calaix que el PP i evidentment el govern de l'Estat no pot permetre que el dia 9 de novembre Catalunya faci cap moviment que els deixi en evidència.

Us diré que no he tingut cap sorpresa, doncs, encara que no era la notícia més destacada, he vist que Rajoy ja ha sol·licitat un dictamen al Consell d'Estat, com a pas previ a la impugnació del procés participatiu. De totes maneres hi havia una altra notícia que sense venir de nou sorprenia, per la reiteració dels fets: hi ha més persones acusades i detingudes per casos de corrupció, i al mateix temps el PP ha donat de baixa els militants imputats, entre ells el senyor Rodrigo Rato.

Fa un temps que ens esforçàvem a dir que no estava bé generalitzar quan parlàvem dels polítics corruptes. Dèiem que els corruptes es fan notar més que no pas la gran majoria de polítics legals. Aquesta observació la podem continuar defensant, encara que sigui amb la boca petita. Aquella minoria de polítics corruptes cada vegada és més gran, i arribes a pensar que no n'hi ha més d'identificats, perquè o bé no ho hem buscat bé o no n'han tingut l'ocasió.

Tot això engresca les persones que s'han apuntat al discurs de Podem. Posa en evidència l'estat de salut del sistema de partits polítics actuals i en la cerca d'una alternativa hi ha el perill de caure en l'error fàcil de valorar positivament tot el contrari. 

Pablo Iglesias ha esdevingut un líder de masses, per astúcia i oportunitat, sense que li vulgui negar arguments, idees, qualitats..., però caldrà seguir molt de prop com confecciona el projecte i amb qui compta. Em fa por pensar que totes les veus que traurà Podem estiguin en condicions de liderar cap projecte seriós i amb possibilitats de futur. No voldria que d'aquí uns mesos ens estiguem lamentant d'haver sortit del foc per caure en les brases. És important que valorem totes les idees, però també les persones i que no ens deixem convèncer per discursos fàcils. És això el populisme que deia ahir Duran i Lleida?