La vigília de la Diada

He llegit que l'ANC ha detectat una disminució important de les persones inscrites per assistir a la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona. De fet, no crec que ningú se n'hagi sorprès ja que això estava cantat. Jo mateix en aquest blog ho comentava l'altre dia. 

La gent estem cansats, i m'hi incloc, de tot el que ha estat passant els darrers anys, i que d'alguna manera s'ha agreujat darrerament. Els nostres polítics probablement han estat a l'alçada de tots nosaltres i han demostrat una incapacitat per motivar-nos i engrescar-nos a construir un país on tots hi puguem viure bé, o si més no tenir la possibilitat d'afrontar amb certes garanties les penúries que se'ns anuncien.

Quant al Procés ja només ens queden records no gaire estimulants, i de mica en mica anem assimilant que aquesta oportunitat ha passat de llarg, i que en tot cas caldrà esperar-ne una altra més endavant, probablement amb protagonistes d'altres generacions, no pas de la nostra.

Aquest sentiment no hauria de ser necessàriament trist i descoratjador, sinó en tot cas ens hauria de fer veure que hi ha moltes coses a resoldre, i que seria hora que ens arremanguéssim i ens poséssim a treballar per millorar la situació del país. No podem abaixar la guàrdia i davant de problemes com el d'aquest divendres amb l'avaria caòtica de la xarxa de trens de Rodalies, hem d'exigir un millor servei, més inversions per un manteniment decent i, si fa el cas, traspàs de competències per gestionar-ho des d'aquí.

La manifestació de demà diumenge anirà com anirà, i serà una demostració del trencament entre els partits polítics independentistes, que han pres decisions diferents. Cap d'ells es pot escapar de la crítica, perquè en el fos hi ha un interès de partit que els fa perdre la confiança de la ciutadania. Sense aquesta confiança és impossible avançar amb èxit. 

Com ja he dit moltes vegades, estem vivint una etapa grisa de la política catalana i el que podem esperar i desitjar és que sigui la més breu possible, per entrar en una dinàmica diferent, amb nous polítics, més eficients i amb més esperit de servei. Tots plegats hem d'aprendre la lliçó i procurar no anar més enrere del que hem fet fins ara. A veure si el fracàs de demà ens estimula per canviar de ritme i traçar un altre camí.

Preparant l'onze de setembre

A les vigílies de l'onze de setembre es fa difícil no parlar dels preparatius, del nombre d'inscrits, dels autocars que s'han reservat pel desplaçament a Barcelona, de la consigna, avui molt evident tenint els nostres polítics presos. 

Fa ja uns anys que donàvem per fet que les massives manifestacions de l'onze de setembre acabarien aviat, no pas perquè tinguéssim clara la independència, sinó perquè crèiem que arribaríem un acord amb el govern de l'Estat per aconseguir una situació més justa per a Catalunya, i més respectuosa amb la nostra cultura, història i institucions.

Han passat uns anys i ens trobem encara pitjor respecte a l'Estat, però hem guanyat credibilitat a Europa, la qual cosa no vol dir que tinguem la vida assegurada, sinó només que Espanya cada vegada s'haurà d'esforçar més per defensar la seva credibilitat i reconeixement democràtic.

És clar que molts hem perdut la confiança en les institucions espanyoles. No només el govern, sinó també en el poder judicial i evidentment en la casa reial. Res del que ens puguin dir ens mereixerà confiança encara que no ho facin tot malament. És allò del gat escaldat.

Dimarts, onze de setembre, tornarem a sortir al carrer ha exigir justícia, i enguany ho centrem en l'alliberament dels presos polítics, una situació totalment injusta que farà mal, a la llarga, al propi estat espanyol.

La primera volta del PP

Avui el PP celebra la primera volta de les eleccions per escollir el substitut del seu president M. Rajoy. Els militants inscrits, poc més d'un 7%, hauran de decidir quins dos candidats obtenen millor nota per presentar-se a la segon volta, el dia 21 de juliol, al seu congrés estatal. Segons les notícies que apareixen als diaris, tres son els candidats amb opcions de passar a la segona volta. Cospedal, Santamaria i Casado, són els noms que més sonen.
El PP ha arribat a un punt delicat, gràcies a la no actuació del seu president M. Rajoy, en temes tan delicats com la corrupció i Catalunya. Deixar que els fets li donessin la raó, sense moure fitxa, no li ha funcionat, i l'encert de la moció de censura de Pedro Sánchez ha precipitat una sortida que estava anunciada.
Aquell galleguisme que tan el caracteritzava, a ulls de la premsa espanyola, també l'ha acabat d'enfonsar i ha deixat un partit amb problemes per avançar i, sobretot, trobar quins són els objectius més immediats i amb més suport intern. El PP té problemes interns, però també externs. Ja no passa com abans que era l'únic partit de dretes, amb un ampli espectre que anava de l'extrema dreta a una posició més centrista. Ara VOX ocupa el lloc de l'extrema dreta, però també C's li fa ombra, amb un radicalisme molt profund quant a centralitat política i rebuig al model autonòmic.
El PP, amb el president o presidenta que surti elegida, haurà de decidir quin camí vol seguir, i ho haurà de fer amb certa celeritat. No tindrà gaire temps per pensar-s'ho, si no vol evitar que uns altres li passin la mà per la cara.

2.418 inscrits de Podemos decideixen no sumar-se als comuns

Amb tot el que està passant aquests dies entre Podemos i els Colaus, no sé si coincidirem, però jo només hi sé veure actituds patètiques que no fan cap bé a la política, i encara menys si ens vénen a dir que són cridats a regenerar-la.

Podríem parlar de moltes coses, però ho limito a dues que reparteixo entre els dos bàndols. La senyora Colau, alcaldessa de Barcelona, avisa al senyor Fachin que no admetrà personalismes! Ella que és tan modesta i que curiosament va imprimir les butlletes electorals amb la seva fotografia!

L'altre element que comento és la participació dels inscrits a Podemos a la consulta sobre quina havia de ser la seva actitud davant dels comuns. Una participació del 7%, i un resultat del 62% a favor del senyor Fachin. Visca la participació!

Senyors, si aquests partits, i aquestes persones són les que han de regenerar la política, ho tenim clar! Que ningú no s'estranyi que els partits de sempre, aquells que han anat tan de baixa, continuïn sobrevivint, a penes i treballs, això sí, però continuant liderant l'espectre polític.

No sé si finalment Podemos i la resta de forces polítiques al voltant de la senyora Colau s'avindran a caminar junts, o bé, com és típic a Catalunya, cadascú anirà pel seu cantó. Catalunya sí que es pot va obtenir un resultat discret, diuen però, perquè Colau s'hi va posar d'esquena. Seria això el motiu per anar junts la propera vegada?