Reduir terminis i facilitar els tràmits, sense errors!

Fa uns deu dies em preguntava en aquest blog per què es trigava tant i em referia concretament en la licitació d'uns locals del port d'Arenys de Mar. En general, però, l'administració pública del nostre país, sigui la Generalitat o els ajuntaments, és molt lenta a l'hora de respondre i concedir llicències. Un pot pensar que és degut al fet que s'ho volen mirar bé i evitar nyaps, però després, quan veus com es fan algunes coses, tens clar que la lentitud dels processos no evita desastres.

Avui llegia que el govern de la Generalitat vol reduir el temps d'espera de les llicències urbanístiques, que sincerament és d'escàndol. Si no ho he entès malament, es vol passar dels nou i fins i tot dotze mesos a un mes. Segons diu la notícia, el president Illa vol simplificar tràmits i reduir terminis, tant a l'hora d'obrir empreses com de construir habitatges.

N'he parlat més d'una vegada en aquest blog i no em cansaré de repetir que cal simplificar els tràmits i després disposar d'un sistema de control a posteriori que eviti corrupció i males arts. El que no es pot fer és desconfiar de tothom, d'entrada, i posar pals a la roda a l'hora de sol·licitar permisos, ja que s'ha demostrat que a la llarga no serveix de res.

Dit això, però, cal estar alerta i fer bé les coses. No es poden prendre decisions equivocades i la lectura de la notícia m'ha provocat alguns dubtes. Estem escarmentats amb lleis aprovades darrerament, que al cap de poc s'han de modificar perquè grinyolen i ocasionen més problemes que no pas solucionen. 

El mateix govern es posa a la boca la finestreta única i després pren decisions totalment contràries i perjudicials per a la ciutadania. I si no que ho demanin a les persones que viuen en poblacions que no compten amb una oficina d'Afers Socials, i volen sol·licitar el reconeixement d'algun grau de dependència. El canvi que ha decidit aquesta conselleria ens fa retrocedir vint anys. Si voleu, un dia us ho explico amb detall.

Jugar amb foc

No recordo quin any era que Catalunya central va patir un greu incendi a l’estiu i alguns ajuntaments varen decidir suspendre el castell de foc. Vic, que celebra la festa major el dia 5 de juliol va ser una de les ciutats que el va anul·lar. Arenys de Mar, el dia 9 de juliol els va encendre.

Em resulta estrany parlar de festes tradicionals on el foc és present. Tinc al cap tots els incendis que tant mal han ocasionat i se’m remou l’estómac.

Tenim castell de foc, traca i correfoc, per posar tres exemples prou nostrats, i aquests dies Arenys de Mar celebra la festa del seu Sant patró, Sant Zenon.

Voldria demanar molta prudència. Si els focs han de continuar essent presents a les nostres festes, extremem les precaucions per evitar qualsevol ensurt.

Ser realment transparents

L'esforç per millorar l'administració pública dins d'un model de democràcia representativa ha comptat amb dos elements que han centralitzat els objectius a assolir. Per una banda, la participació de la ciutadania en els afers públics i per l'altra la transparència. Ambdós constitueixen, al meu entendre, la base de la confiança necessària entre l'administració i els administrats. Saber que pots dir-hi la teva, a través dels marcs establerts, i conèixer què es cou a dins, gràcies a les finestres que avui tenim obertes amb l'ajut de les noves tecnologies, que ja no són un tan noves, i Internet.

Ahir parlava del nou ROM, aprovat definitivament en sessió plenària i que incorpora les audiències prèvies al Ple, que és una manera més d'acostar la ciutadania a la tasca que realitzen els nostres representants polítics. Els webs municipals i de totes les administracions públiques també ens obren a descobrir la feina de l'administració. Les millores en les facilitats per accedir-hi són bàsiques perquè la tal transparència sigui real.

Encara que la majoria de la població actual hagi nascut dins de l'època digital, encara hi ha moltes persones que en viuen al marge i necessiten que algú els ajudi per bellugar-se en aquest món i fer les tramitacions necessàries que cada vegada en són més. L'administració pública té l'obligació de facilitar les eines d'accés a les dades públiques i això es pot fer de moltes maneres, sigui de qui sigui la competència.

Les oficines d'atenció ciutadana (OAC) han estat claus a l'hora de fer fàcil tota mena de tramitacions i, ajuntaments com el d'Arenys de Mar, fa molts anys que actua com a finestreta única per a tràmits adreçats a altres administracions. Però com que no podem fer recaure tota la responsabilitat i tasca a aquestes oficines, cal crear els espais idonis perquè la ciutadania, que no se'n surt, hi pugui acudir i ser atès. Tots i totes tenim el dret d'accedir a les dades públiques i si no tenim la capacitat de fer-ho per nosaltres mateixos, ens hi han d'ajudar.

Podrem parlar realment de participació i transparència quan tots els obstacles que encara queden desapareguin i ningú pugui dir que no hi ha tingut accés.

Improvisen a costa dels ciutadans

Una vegada més l'Administració ha improvisat a l'hora de tirar endavant un acord ministerial i qui en rep les conseqüències és la ciutadania. El Consell de Ministres va aprovar el decret per a la regularització de persones migrants que viuen a l'Estat espanyol sense tenir permís de residència ni de treball, no pas perquè no vulguin, sinó perquè la llei d'estrangeria és un bunyol que s'arrossega de fa molts anys i no hi ha manera que ho resolguin.

N'he parlat moltes vegades en aquest blog, ja que hi ha una evidència que les coses no es fan bé. No pot ser que una persona d'un altre país pugui venir al país i no se li permeti treballar. Si les coses es fessin bé no caldria convocar aquestes mogudes, que s'acostuma a fer de la pitjor manera possible. La regularització es fa necessària davant l'absurditat d'una llei mal plantejada d'inici. 

Iniciat el període per sol·licitar la regularització dels immigrants, encara s'ha de formar a les persones que hauran d'intervenir en el procés. Els ajuntaments són els encarregats de lliurar el certificat del padró i el de vulnerabilitat. El primer és un tràmit molt ben regulat que no ha de comportar cap problema. El segon, però, s'ha improvisat i ha fet que les persones interessades s'adrecessin als ajuntaments, normalment formant llargues cues, i que els funcionaris no tinguessin la formació ni els coneixements de com procedir.

La imatge que es dona és nefasta i tens la impressió que les autoritats corresponents no tenen vergonya a l'hora de contemplar els efectes de la seva improvisació i la mala planificació, per no dir nul·la.

Qui rep la gent i no sap què dir no és el causant del caos, sinó una víctima més d'aquesta manca de previsió, i de fer malament les coses. Si decideixes que els sol·licitants necessiten un document concret, has de tenir ben pensat com el poden obtenir de la millor manera possible. Has d'informar a les altres administracions de com ho han de fer, i fer-ho amb temps i per avançat. No crec que sigui tan difícil. Només cal el sentit comú i el respecte cap a la ciutadania.

Què podem fer aquest trimestre?

Avui ho comentàvem en una tertúlia radiofònica. Hem començat l'any amb una acumulació de desgràcies que esperem que no sigui la tònica del 2026. No és que l'any que hem deixat enrere fos gaire engrescador, però el que hem iniciat fa una mica de por.

L'incendi a la festa de Cap d'Any en una població suïssa, l'atac i segrest del president de Veneçuela per part dels EUA, i a casa nostra, amb tres o quatre accidents en un punt negre que separa els dos Arenys, en són uns bons exemples que desitgem que no tinguin continuïtat.

S'han acabat les festes i avui els nois i noies i els més xics han tornat a l'escola. Molts pares i mares, i també els avis, respiraran una mica més tranquils. És bo poder gaudir de les festes, i encara més aquestes de Nadal, amb tot el que comporten, però també és cert que arriba un moment que quedes una mica saturat. 

Tenim al davant dos mesos i mig de treball fins a arribar a un nou parèntesi, la Setmana Santa, quan molts de nosaltres planificarem alguna sortida o altra. Malauradament, no tothom es troba en les mateixes circumstàncies i hem vist algun exemple que ens ha de fer pensar, com és el fred que han patit els desnonats de Badalona, sense que se'ls oferís una alternativa.

Seria bo que enguany, vist tot el que ha passat, concentréssim esforços per intentar reduir les penúries. Ja no dic eliminar-les, perquè m'agrada tocar de peus a terra, sinó com a mínim no agreujar-les. Procurar trobar solucions a fets que han esdevingut naturals fins al punt de no prestar-hi atenció. Veure persones dormir al carrer, perquè no tenen on raure, és molt trist.

Llegia l'altre dia que els ajuntaments han de disposar d'espais per allotjar aquestes persones sense llar. Em pregunto quants municipis hi ha al nostre país que poden certificar que estan preparats? Temo que la gran majoria no disposen de locals ni habitatges per oferir, i sempre caldrà improvisar solucions per evitar desgràcies, com recentment a Badalona, amb la mort d'una persona sense llar.

Enguany no he parlat dels desitjos de l'inici, però estaria bé que reflexionéssim sobre aquest tema i contrarestéssim la tendència mundial al menyspreu als pobres i l'enriquiment desproporcionat dels rics.

Romanent per a què?

Avui Ràdio Arenys s'ha fet ressò del romanent de tresoreria acumulat amb què es tanca l'exercici econòmic de 2024 a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i és bo aturar-nos-hi un moment. La xifra resultant és de gairebé 15 milions d'euros. Diners que queden a disposició per ser gastats en millores per a la vila. Diners que no s'han utilitzat en els anteriors exercicis, però que malauradament tampoc en podrem disposar si no canvien les coses.

Les males arts aplicades en la política fan que, sovint, paguin justos per pecadors. Com que històricament hi ha hagut ajuntaments que han malgastat els diners, endeutant-se més del compte, es redacta una llei per limitar la despesa que han de complir tots els ajuntaments, també aquells que han actuat amb cautela i evitat un excés d'endeutament.

Arenys de Mar, tradicionalment ha tancat els exercicis econòmics amb estalvi, la qual cosa també cal analitzar-ne els motius, que no sempre són positius. El problema rau, però, que el nostre ajuntament és ric, però no podrà invertir en projectes prou necessaris. Millorar el clavegueram, per exemple, però n'hi ha més.

La gestió pública té moltes mancances i l'eficàcia i l'eficiència acostumen a faltar-hi sovint. No sempre es fa bon ús dels diners públics, invertint potser en coses que no són prioritàries, i sobretot amb una manca de seguiment i fiscalització d'aquestes inversions, amb el resultat de despeses excessives. 

A tot això també s'hi ha d'afegir tota la problemàtica al voltant de les licitacions d'obres i serveis, amb un resultat força negatiu, ja sigui perquè les empreses guanyadores no són sempre les millors, i que de tant en tant abandonen les obres a mig fer. 

Cal insistir que no es pot posar en el mateix sac tots els ajuntaments i diferenciar aquells que inverteixen amb seny, d'aquells que tenen la butxaca foradada. De totes maneres, però, és necessari que els nostres polítics i tècnics municipals, tinguin una formació adequada de com s'han de gestionar els recursos públics, en la línia del que hem de seguir quan ens referim a l'economia familiar.

L'ús eficient dels recursos públics

Les persones que hem estat relacionats amb l'administració pública local, sigui com càrrecs electes o treballadors, tenim molt clar els problemes financers dels ajuntaments i el desequilibri que hi ha en el repartiment de recursos entre les diferents administracions. La que dona la cara és la més mal pagada.

No sé si us sona, però és molt típic sentir a dir que qui té els diners és la Diputació de Barcelona. El món està mal repartit i, malgrat que fa anys que es demana una millora del finançament dels ajuntaments, això no es produeix. 

La Diputació ofereix serveis als ajuntaments, sigui en espècie o amb diners, i aquests han de fer la carta als reis per aconseguir-ne com més millor. La desconfiança fa pensar que si els negociants són de la mateixa corda, pertanyen al mateix partit polític, tenen més possibilitats de rebre diners i recursos. Digueu-me mal pensat. Però hi ha un tema que se'n parla poc, o si més no, encara que se'n parli, s'hi treballa poc, i és el control sobre l'eficiència i l'optimització dels recursos oferts. 

Si un ajuntament rep recursos o serveis, que han tingut un cost, ha de rendibilitzar la inversió, encara que a l'ajuntament no li hagi costat ni un ral. El tema de l'eficiència passa una mica desapercebut. Com que no em costa diners, ja no me'n preocupo!

La Diputació de Barcelona va licitar, l'any 2022, la contractació de l'elaboració de plans directors de clavegueram de sis municipis de la província, entre els quals hi havia Arenys de Mar. L'import era de 174.000 euros, IVA inclòs. A finals de l'any passat va lliurar al nostre ajuntament l'estudi realitzat amb una sèrie d'instruccions i inversions a fer, algunes d'elles de caràcter urgent, per la perillositat que suposa l'estat actual del clavegueram a la nostra vila. El pla director ja el tenim, ara només falta aplicar-lo. Hi ha previst fer alguna cosa al respecte?

No tinc la informació i m'agradaria pensar que els nostres tècnics municipals, per indicació del govern local, hi estan treballant. Temo que no sigui així, i que ens trobem amb dos problemes. Per una banda, que els problemes de clavegueram no se solucionin i s'agreugin, i que la inversió de la Diputació, amb recursos públics, no hagi servit de res. Tant de bo que m'equivoqui!

Mala praxi dels partits polítics

Llegint la notícia de la proclamació d'Ursula von der Leyen com a candidata del Partit Popular Europeu (PPE) a les eleccions del mes de juny t'adones com actuen els partits polítics per no perdre poder. Es tracta de copiar polítiques d'adversaris polítics per no perdre vots en favor d'aquests. Això és molt típic de la dreta més o menys moderada que, per evitar que els seus votants se'n vagin a posicions més a l'extrem, els hi copien els seus plantejaments a l'espera de convèncer els seus electors i mantenir-los fidels.

    En lloc de defensar el propi posicionament, amb tots els arguments possibles i convenciment, prefereixen canviar el seu discurs i objectius per tal de mantenir-se a dalt. Això, mirat fredament és un engany i una demostració de la manca de rigor i honestedat que caldria combatre. Però és una pràctica massa habitual. 

    A Espanya, el PP té molta feina per desenganxar-se de Vox. De fet, són els principals enemics, malgrat tinguin pactes de govern en una bona colla d'ajuntaments i comunitats autònomes. Ells voldrien trobar-se amb la situació de Galícia, on Vox està desaparegut i el PP té la majoria absoluta. Però això no és fàcil d'aconseguir, i al País Valencià o les Illes Balears, per posar dos exemples propers, han hagut de pactar i claudicar en moltes coses. També és cert que no tenen gaires manies ni perjudicis, i poden vendre's fàcilment per un plat de llenties.

    La notícia que em referia al començament de l'escrit diu que la presidenta i futura candidata pel PPE, haurà de claudicar i fins i tot anar en contra de plantejaments que fins ara havia defensat, només per aconseguir el suport dels seus, i evitar que molts electors es passin a l'enemic. Trist, molt trist! Aquesta no és la manera de combatre l'extrema dreta. No s'han d'adaptar als seus principis i consignes, sinó defensar els propis com a garants dels drets civils i les llibertats.

Com detectar els paràsits?

La pregunta que em faig i us plantejo en aquest post és quina és la manera de poder detectar els paràsits a la vida política. Perquè tenim evidències suficients que la corrupció és molt present, que no tots els polítics són corruptes, però que en tots els partits polítics n'hi ha, sobretot en aquells partits polítics que tenen opcions de governar i, per tant, d'embutxacar-se diners il·legalment.

    Si repassem la història de la democràcia a Espanya, deixant de banda els períodes previs d'autoritarisme i repressió, ens adonarem que de manera sistemàtica s'han anat produint casos de corrupció, amb més o menys enginy, i amb més o menys conseqüències per a l'erari públic, i per als corruptes. N'hi ha molts que no han trepitjat mai la presó, malgrat les sentències. Això també ho hauríem d'estudiar i arribar a conclusions.

    Un partit polític a mesura que es fa gran i poderós va augmentant el nombre de militants i simpatitzants, amb la dificultat que això comporta a la direcció del partit de conèixer a fons les persones i les seves intencions. No em crec que tot es basi en la idea que el poder corromp. Estic convençut que la majoria de corruptes entren en política, i en uns partits polítics concrets, per tal d'enriquir-se, encara que sigui de manera fraudulenta. De fet, sense actuacions il·legals és molt difícil enriquir-se en política, la qual cosa no vol dir que molts hi busquin la seva professió i estabilitat econòmica. Però això seria un altre tema a discutir: polítics professionals o dedicació temporal?

    Si agafem l'exemple del PSOE veurem el cas del director de la Guàrdia Civil, el senyor Roldán, què va fer i com se'n va sortir. Per a mi és un cas clar d'intromissió d'un delinqüent en potència, d'un corrupte, dins d'un partit polític en creixement, on ningú controlava qui es feia militant. Els més llestos, i a la vegada immorals, varen aconseguir ocupar llocs de poder que els permetia enriquir-se fàcilment. I si anem avançant en el temps en trobaríem més. Algun funcionari d'ajuntament que va arribar a ser alcalde, i el varen enxampar. No cal dir noms, oi? I ara tenim el cas de qui va ser assessor de l'exministre José Luis Ábalos, que també va aprofitar el càrrec per augmentar el seu patrimoni.

    I en trobaríem més. I per això em pregunto: com podem detectar els futurs paràsits del nostre partit polític? I l'altra pregunta que té una resposta més fàcil és: què cal fer quan detectes un cas de corrupció? Si el deixes al cistell, el mal es farà més gros, i et perjudicarà en un futur, perquè els altres partits, amb demagògia, t'atacaren fins al fons. D'aquesta manera dissimularan els pecats propis. 

    I per acabar i només apuntar-ho, per tractar-ho un altre dia: com és possible que hi hagi mesures de control tan severes que compliquen la burocràcia dels ajuntaments, i en canvi es continuïn produint casos de corrupció? 

El menyspreu de les empreses subministradores

Aquest matí una bona colla d'arenyencs hem patit l'abús i menyspreu de l'empresa subministradora d'electricitat, que ens ha deixat cinc hores sense corrent elèctric sense previ avís. A mig matí l'alcalde ha penjat la informació dels carrers afectats pel tall del subministrament, encara que no hi eren tots, per raó de manteniment. Segons ha informat més tard l'alcalde de la vila, han presentat la corresponent queixa i han demanat explicacions a la companyia.

    Al nostre país ens queixem molt dels polítics, de la corrupció en què cauen alguns d'ells i també d'actituds poc empàtiques per no dir prepotents i ofensives, però tenim unes empreses de serveis que fan el que volen i no els passa res. Tenen la via verda per fer qualsevol cosa, sense demanar permís a ningú, encara que afecti a bona part de la població.

    Els nostres carrers estan plens de cablejat de telefonia, fibra òptica i electricitat, amb unes caixes desbordades i amb les tapes mig penjant, amb molts dels fils que ja no serveixen, però que mai seran retirats. Perforen la teva façana, t'hi col·loquen elements sense demanar permís, però bé que pagues impostos i tens l'obligació de revisar la façana i teulada perquè estiguin en bones condicions. Les empreses disposen de tots els drets i no assumeixen cap deure. Nosaltres, els vilatans, no tenim drets, però sí molts deures.

    Tots podem entendre que hi pugui haver una avaria en el subministrament de l'aigua, el llum o el gas, i que de cop quedem a les fosques. També s'entén que tot requereix un manteniment, i que això obliga a tallar el subministrament. Però el que no s'entén ni es pot admetre és que la companyia decideixi fer un manteniment i suspendre el subministrament, i no avisar amb antelació perquè les famílies es puguin organitzar. Avui, quedar cinc hores sense llum no és una cosa menor.

    Les institucions públiques, ja sigui ajuntaments, governs autònoms o de l'Estat, haurien de vetllar més per a tots els ciutadans i defensar-nos davant d'aquest ultratge continuat de les empreses que són realment uns monopolis, ja que no tenen competència, i et deixen indefens. Obligar les empreses que endrecin el cablejat que passa pels carrers dels nostres pobles, fer-ne un manteniment continuat, i preveure tots els talls de subministrament, haurien de ser unes obligacions que en cas de no complir-se s'haurien de denunciar i sancionar. 

    No és un problema només de la nostra vila, sinó un problema del nostre país, que els nostres polítics no s'han arremangat prou per intentar resoldre-ho. Ja no parlo de soterrar línies, que seria una gran solució, sinó que em limito a exigir respecte, endreça i manteniment. Per aquestes empreses és un bon negoci, doncs exigim que actuïn correctament.

On són els habitatges protegits?

L'escrit sobre l'habitatge protegit de Jaime Palomera i Jordi González Guzman, al diari ARA, em serveix per escriure el meu post d'avui. Al llarg de l'any ens fem un tip de llegir i escoltar notícies que ens parlen de les dificultats de trobar pisos assequibles, de que el turisme treu el barcelonins de casa i de la ciutat, que els joves no es poden emancipar perquè no poden accedir ni a la compra ni al lloguer d'un habitatge, o que es veuen obligats a compartir-los amb altres amics o desconeguts. I tot això beneït per la Constitució que contempla el dret a l'habitatge.

    No reproduiré l'escrit perquè val la pena llegir-lo, més que tot perquè la contextualització és, al meu entendre, molt clarificadora del per què hi ha tan pocs habitatges protegits al nostre país. I la resposta la trobem en els nostres polítics, els de dretes i els d'esquerres. Dels primers ho podríem entendre, però dels segons... On és l'esperit de l'esquerra progressista que vetlla per la classe més desafavorida?

    A la nostra vila també hi ha una manca d'habitatges protegits. Estem esperant la construcció de cinquanta pisos nous, que pel temps que fa que se'n parla ja haurien d'estar acabats i ocupats. Però a la nostra vila hi ha molts pisos buits que es podrien utilitzar per fer front a l'escassetat de pisos per poder llogar, i a uns preus que no siguin desorbitats. 

    Hi va haver un temps que es varen construir molts pisos que coneixíem com de protecció oficial. Han passat els anys i cada vegada en queden menys, perquè tenien data de caducitat. L'administració pública, sigui la Generalitat, l'Estat o els ajuntaments, no ha fet prou, per no dir res, per incrementar el nombre de pisos protegits, i ara tot són lamentacions.

    En qüestió de pisos hi ha molt a dir, i no sempre s'atribueixen responsabilitats als veritables responsables d'aquesta manca d'habitatge protegit. L'Administració s'hi gira d'esquena i els grans tenidors tenen totes les armes per esquivar qualsevol intent de regular la construcció d'un percentatge d'aquests habitatges. Al final es culpa als petits propietaris i provoca que molts d'ells es desprenguin dels pisos i els posin en venda, sense resoldre la manca de pisos de lloguer assequible.

    L'article és interessant perquè explica què ha passat amb la reserva del 30% per habitatge protegit en les noves construccions i les rehabilitacions integrals. Seria hora que els nostres legisladors es posessin les piles, i l'administració a qui correspongui controlés que es té en compte la normativa, sancionant els que no la compleixin. En sabem molt de elaborar normatives i molt poc de fer-les complir.

La hipocresia dels nostres polítics

Ho he titulat com a hipocresia, però potser hauria de parlar de covardia, incoherència o falta de rigor, o que actuen per interès, mirant de quedar bé amb qui els ha de donar el vot per continuar vivint de la política. Em fa molta ràbia el que passa a Catalunya amb els correbous i l'actitud dels nostres polítics. Entenc que els amants dels toros estiguin enfadats amb els polítics catalans, que els varen prohibir les corrides, però no s'atreveixen amb els correbous. 

No he votat ni simpatitzat mai amb els partits animalistes, i fins i tot he discrepat en alguns termes, però no faria mai res que pogués ferir un animal. Detesto tots els jocs agressius que es fan amb animals, des de la lluita de galls fins als correbous, sigui quina sigui la modalitat. Soc un gran defensor de les tradicions i considero que aquestes s'han de conservar, sempre i quan respectin les persones i les bèsties. Davant la disjuntiva de decidir-me entre tradició i respecte als bous, ho tinc molt clar. No podem molestar i encara menys fer patir els animals!

Què els passa als nostres polítics? Són uns impresentables! Tenen por de rebre la crítica dels amants i seguidors de la tradició que tortura les bèsties, i no s'atreveixen a votar en contra dels correbous. Aquesta és una mostra més que justifica la desafecció política i la poca simpatia cap als polítics. Quan una persona té una responsabilitat ha d'actuar amb rigor i contundència, deixant de banda si agrada més o menys. Amagar el cap sota l'ala és una demostració de covardia, però permetre que els 30 pobles catalans que gaudeixen fent patir els bous per no posar-se la gent en contra, és una demostració de flaquesa que m'enrabia i produeix fàstic.

Sembla ser que aquesta setmana els parlamentaris catalans s'han de decidir, i molts d'ells tenen mal de ventre i cangueli. Si davant d'un fet tan evident els tremolen les cames, què no els passarà el dia que hagin d'enfrontar-se a l'Estat espanyol per defensar la independència de Catalunya? Ah, això ja no passarà, perquè tenim els polítics que tenim. Només s'entretenen amb allò que no els comporta cap risc. Són uns polítics menors, mediocres i sense cap lideratge que ens pugui treure de l'atzucac que no ens deixa avançar des de fa massa anys.

Els polítics i representants municipals dels pobles i ciutats que gaudeixen amb el sofriment dels bous buscaran qualsevol excusa per pressionar els parlamentaris perquè aparquin una normativa que hauria de ser vigent des de fa molts anys, si més no des del dia que es varen prohibir les curses de braus.

La nostra cara bruta

Quan surto de viatge i visito pobles i ciutats haig de fer un esforç per no deprimir-me. Em pregunto moltes vegades per què ells ho poden fer i nosaltres no. Com és possible que ho tinguem tan mal organitzat si pots comprovar que n’hi ha d’altres que ho apliquen tan fàcilment. I el resultat és evident, i la pregunta no té resposta, a no ser que no et sàpiga greu d’enfadar-te amb tu mateix i amb tothom.

Aquesta vegada també em vaig fixar en la neteja dels carrers i com la majoria de la gent es comportava cívicament, una assignatura pendent a casa nostra. Però la meva observació preferent va ser una altra. Em preguntava si el país que visitava no tenien llum a les cases, ni gas, ni telèfon, ni fibra òptica. Tot el que es podia observar a les façanes de les cases eren els pluvials, la majoria d’ells, per no dir tots, soterrat el desaigüe. I això no passava en un poble, dos o tres, sinó en tots. Pobles i ciutats, fos quin fos el nombre d’habitants.

A casa nostra és una vergonya! Ni les companyies s’encarreguen de mantenir bé el cablejat, ni es posen d’acord amb els ajuntaments per soterrar-ho, ni els ajuntaments aprofiten la urbanització dels carrers per preveure’n el soterrament. Si no arreu del país a la majoria de pobles i ciutats, i a tots els carrers.

Sé que la solució no és fàcil, ni econòmicament ni conceptualment. I és llavors quan veiem uns carrers amb unes façanes que fan fàstic, per més bona voluntat dels seus propietaris.

Suposo que enteneu la meva desesperació. Gaudeixo de la visita. Em meravella la manera com cuiden les cases, pobles i ciutats, i procuro oblidar-me de com ho tenim a casa. Jo continuaré denunciant aquesta manca de sensibilitat, però soc conscient que és picar ferro fred. 

El repte dels petits ajuntaments

Ahir vaig anar a parar, via Internet, a una jornada sobre organitzacions que creen valor públic, que va tenir lloc a Mataró, i que tenia per objectiu parlar de la transformació interna de les administracions locals. El tema és molt interessant i cabdal si volem tenir una administració municipal eficient i eficaç, la qual cosa no és fàcil.

Vaig seguir, d'una manera transversal, els diferents ponents i taules rodones, i en el meu interior hi havia una batalla oberta entre la decepció i la il·lusió per poder aplicar els canvis necessaris perquè la cosa funcioni. Certament, pensant en la meva vila, hi ha un problema greu de dimensions, i aquí és on vaig a parar tot sovint i recordo l'estudi de Roca Junyent, que va ser molt criticat.

Realment la dimensió d'una administració local és clau a l'hora de poder introduir canvis organitzatius que millorin la gestió pública. Els ajuntaments de poblacions petites i mitjanes se situen en el mateix nivell de les grans, quant a reptes a afrontar, però amb molts menys recursos. Sí que és cert que la Diputació de Barcelona dona molt de suport i allibera de càrregues que resultarien impossibles de suportar, però tot i així les dificultats dels petits ajuntaments són moltes, i quan parles de modernitzar-ho quedes molt limitat.

Gestionar un ajuntament no és fàcil perquè les eines i recursos de què disposes són escassos. Si a tot això hi afegeixes que figures claus com són els funcionaris d'habilitació nacional, secretari i interventor, acostumen a ser-hi de passada i sense gaire experiència en el càrrec, la problemàtica encara s'agreuja més.

Això hauria de servir per explicar els errors que es cometen en la gestió diària d'aquestes petites i mitjanes administracions, però no justificar-ho. Els reptes són grans, però no impossibles, i per això cal entrar amb força, confiança i amb els màxims aliats possibles. 

El nostre Ajuntament arrossega uns problemes de gestió que cal afrontar d'una vegada per totes, i no permetre que siguin l'obstacle perquè la vila se'n vegi afectada. Calen moltes idees, però sobretot que siguin clares, i també moltes ganes de treballar a fons, durant el temps que ens marquem ser a dins. No podem excusar-nos en les dificultats, sinó que hem de treballar per trobar aliances, suport i formació. 

Un ajuntament és una empresa que necessita una direcció clara, una organització dinàmica i uns professionals formats i engrescats per donar un bon servei a la població. L'objectiu ha de ser el servir als vilatans i vilatanes que esperen dels seus representants un lideratge efectiu, transparent i que obrin les portes a tothom. Tots som coresponsables del bon funcionament de l'administració pública més propera, la que ens ha de conèixer i ajudar a avançar.

Ajudar en els tràmits digitals

Cada vegada són més les gestions que les persones han de realitzar a través de l'ordinador o el mòbil, ja siguin gestions amb l'Administració Pública o també amb empreses privades de serveis essencials, com poden ser empreses de llum, aigua o gas, telefòniques, banca...

No sempre es tracta de gestions fàcils de fer, però sobretot, no tothom està preparat per poder-ho fer. Hi ha un col·lectiu de persones, no només gent gran, que no està familiaritzat amb la maquinària digital, la connexió a Internet, o l'accés a les noves tecnologies, i d'altres que no tenen els mitjans necessaris per poder-ho utilitzar.

Alguns ajuntaments han optat per donar un servei destinat a persones sense prou coneixements per fer aquest tipus de gestions, i això facilita molt les coses i, d'alguna manera, resol o minora la diversitat existent a l'hora de sortir del pas d'uns tràmits que no fem perquè volem, sinó que han esdevingut necessaris. Però encara hi ha molts municipis que això no passa.

Sempre hi ha la possibilitat de fer servir el voluntariat per aquestes accions, però sense menystenir-lo, entenc que els governs locals o autonòmics haurien de donar aquest suport tan necessari, per evitar que es mantingui una part important de la població al marge dels serveis i beneficis públics que uns pocs sí que poden utilitzar.

Des d'aquí animaria els equips de govern locals que busquessin la manera per oferir aquest suport als seus vilatans, no només en la gestió administrativa de la pròpia entitat, sinó també estenent-ho a altres administracions i entitats privades. Si realment volem servir els nostres ciutadans, hem de facilitar les coses perquè uns tràmits necessaris per al funcionament dels serveis, no suposin una barrera d'accés a persones que no han tingut la sort de formar-se en les noves tecnologies, o que per raons diverses els resulta molt difícil seguir el ritme que marca la nostra societat.

Sempre he pensat que és molt interessant que la tramitació digital arribi a quants més llocs millor, però no podem oblidar que comporta unes dificultats a una part de la població que hem d'evitar que els impossibiliti estar al mateix nivell de condicions i possibilitats que la resta de la gent.

Denunciar les ocupacions conflictives

Portem anys amb el problema de les ocupacions il·legals de pisos i els desnonaments. S'ha escrit i opinat molt al respecte, però sempre he pensat que es confonien les coses. Es posava tot al mateix sac i es tractava tothom de la mateixa manera, i per això hi ha hagut tanta polèmica, i n'hi continua havent.

És molt important llegir i escoltar bé abans d'opinar, i encara més quan es tracta de criticar o mobilitzar la gent. No totes les ocupacions il·legals o no autoritzades són iguals, ni tampoc els desnonaments tenen les mateixes conseqüències. Hi ha ocupacions pacífiques i d'altres de conflictives, com també hi ha ocupacions per estricta necessitat i d'altres per vici o comoditat, o per delinquir.

A tots ens venen al cap situacions problemàtiques en ocupacions de pisos. Moviments socials defensant el dret a l'habitatge de famílies sense recursos ni possibilitats de llogar un pis. I també hem presenciat problemes veïnals per ocupacions de pisos o cases, que molesten els veïns. Unes persones que sense tenir una necessitat evident d'ocupar il·legalment un habitatge buit, hi entren i preocupen els veïns.

Els polítics sempre van tard. Ja fa massa temps que la societat reclama justícia i noves mesures per ordenar la situació i no fer pagar justos per pecadors. Si les situacions no són les mateixes no les podem tractar de la mateixa manera. Si hi ha ocupacions no justificables i que a més provoquen problemes al veïnat, s'ha de trobar la manera d'acabar amb el conflicte. Els veïns no hi tenen cap culpa.

Sembla ser que hi ha la intenció de reformar la Llei perquè es tingui en compte situacions conflictives, i que veïns o ajuntaments puguin denunciar-ho i resoldre-ho en poc temps. No n'hi ha prou en resoldre una situació injusta, sinó que això s'ha de poder fer de manera ràpida i amb la menor afectació als veïns.

Fa poques setmanes llegíem que es feien passos per resoldre la reincidència en els delictes, un altre mal son per a la comunitat que viu respectant els altres i que pateix l'incivisme i els delictes reiterats d'uns quants. Ara ens parlen de resoldre les ocupacions conflictives. Potser serà cert que la nostra societat avança cap a la resolució de fets que no haurien d'haver succeït mai, i que portem arrossegant des de fa massa temps. Estarem, doncs, a l'expectativa per veure què hi ha de cert en tot això, i si de veritat troben la manera de posar pau on en aquests moments es viu en conflicte permanent.

La qualitat dels nostres polítics

Les declaracions dels parlamentaris catalans cada vegada ens posen més nerviosos i arriba un moment que ja no saps què fer. Tens el dubte de si és convenient continuar fent el seguiment de la seva activitat, o bé despenjar-te'n del tot i viure la vida com puguis, passant d'ells.

No és estrany, doncs, que cada vegada hi hagi més persones que renunciïn a la política, malgrat hem de tenir en compte que no em poden estar al marge. La paciència té un límit, i sembla que no hi ha manera de trobar el sistema perquè els mediocres desapareguin de la política i surtin nous polítics per adreçar la situació.

El que està passant aquests dies al Parlament de Catalunya és un retrat de l'impàs que vivim els catalans des de fa cinc anys, amb unes picabaralles entre els partits polítics que es vanaglorien de formar part de la majoria independentista, però que són incapaços de liderar un projecte amb cara i ulls.

L'engany sistemàtic i la ignorància evident, són dues claus per desconfiar de tots ells. Ja sé que no és exclusiu dels parlamentaris, i que si rasquem als nostres ajuntaments hi trobem més del mateix. El que passa és que els efectes d'un lloc o l'altre són diferents, sobretot en envergadura.

Aquesta setmana llegia la revista L'Agenda de la nostra vila, corresponent al mes de febrer, i em feia vergonya veure com s'excusaven els nostres regidors en la burocràcia per justificar la seva ineficiència. Gestionar no és fàcil, però un ha de tenir l'honradesa de reconèixer les pròpies limitacions i no donar l'excusa a la mecànica, sobretot quan aquesta la pots canviar.

El nostre país té un dèficit de polítics competents que fa perillar el nostre futur. No és estrany que passin els anys i els problemes no se solucionin. Hi ha projectes que s'anuncien any rere any i no s'acaben d'executar, normalment per incapacitat gestora dels nostres polítics. 

En aquests moments el panorama al Parlament català és desastrós, però no podem oblidar-nos del que passa més a prop nostre, amb uns governs municipals farcits de gent voluntariosa, però sense capacitat per gestionar una administració pública. 

Quatre persones mortes en un local de Barcelona ocupat

Cada vegada que passa una desgràcia com la d'avui a la plaça Tetuan, amb un balanç de 4 morts i 4 ferits lleus, tot són lamentacions i proclames a resoldre la situació de les famílies que ocupen locals buits que no reuneixen les mínimes condicions per viure-hi.

Mentre escric aquest post encara no se saben les causes de l'incendi que ha provocat la mort d'un matrimoni i els seus dos fills de mesos i tres anys. No sé si és qüestió de línia elèctrica punxada o alguna estufa en mal estat, però el cas és que una vegada més es produeix un lamentable accident relacionat amb la pobresa i la manca d'habitatge digne.

Fets com els d'avui haurien de fer reflexionar a fons les nostres administracions i que no quedin tan sols en lamentacions que no condueixen enlloc. Els ajuntaments, com administració pública més propera als ciutadans, coneixen moltes realitats i no reaccionen amb prou contundència per evitar situacions com la d'avui. També és cert que el finançament que reben els ajuntaments és escàs, i aquí hi hauria d'intervenir la Generalitat i el govern de Madrid.

L'ocupació de pisos buits, la majoria d'entitats bancàries, és un problema molt extès al nostre territori. Mataró, que tenim al costat, té un percentatge molt elevat de pisos ocupats, i la nostra vila tampoc queda curta en percentatge. L'ocupació no sempre segueix uns mateixos paràmetres. Ens trobem amb famílies que no tenen altra motivació que disposar d'un habitatge, però també en bandes conflictives que fan de l'ocupació la seva manera d'existir.

Hem de diferenciar un cas de l'altre, i saber-ne els motius que fan que unes persones decideixin ocupar un local o habitatge buit. A partir d'aquí l'administració pública ha de poder actuar per assegurar que no es posa en risc ni els propis ocupants ni els seus veïns. Els serveis socials dels ajuntaments acostumen a estar superats per la gran tasca que tenen assignada, però el problema és de tots i els remeis han de venir de tot arreu.

Per experiència propera, he pogut constatar altres maneres d'actuar de les administracions d'altres països, i queda en evidència que la política que a nivell d'Estat se segueix amb la immigració, i en tema de serveis socials és molt diferent a la nostra, i d'aquí potser en venen els resultats.

Un agraïment als nostres llibreters

Sempre he pensat que a Arenys de Mar teníem la sort de comptar amb una llibreria com El Set-Ciències. A vegades no t'adones de la importància de les coses perquè les tens sense cap mena d'esforç per part teva, però si et paressis a mirar i pensar en un moment què passaria si això o allò no existís, t'adonaries de la importància de que hi sigui.

Hi ha poblacions molt més grans que la nostra vila que no gaudeixen d'una llibreria amb un bon estoc de llibres i amb un servei de lliurement ràpid com passa a Arenys, i avui m'hi feia pensar l'article de Javier Pérez Andújar, al diari ARA, parlant de llibres i del fet que a la seva població de Sant Adrià, amb uns 37.000 habitants, no tenien cap llibreria.

A Vic, la meva ciutat natal, també va ser molt important la llibreria La Tralla, com a Granollers ho és La Gralla, per posar uns exemples. Hi ha ciutats que la tradició cultural és rica i els llibres ocupen una posició important. També hi destaquen les seves biblioteques, on la Diputació hi ha fet una gran tasca.

Arenys està en procés d'ampliar la seva biblioteca en un nou emplaçament més gran, per facilitar tota la tasca que s'hi està duent, de porta a la Cultura per a moltes persones, sobretot els més joves. Tots els esforços per millorar les condicions de fer arribar la cultura a les persones són benvinguts i cal agrair als governs municipals, amb la Diputació de Barcelona al capdavant, tots els recursos i inversions que hi dediquen.

Ahir va ser una diada de Sant Jordi atípica, després d'un parèntesi d'un any degut a l'epidèmia. Vàrem tornar a veure cues, però no pas per vacunar-se, sinó per adquirir un llibre, un fet que sorprèn a estranys i a nosaltres mateixos que som poc consumidors de lectura. Un any més Sant Jordi ha omplert de llibres i roses els nostres carrers, encara que amb certes restriccions, que desitgem no haguem de patir durant gaire més temps.

Arran del confinament municipal

Avui pensava que som massa condescendents amb els polítics, o bé no tenim memòria del que ens han dit en el passat, i no parlo de gaire temps. Recordeu que el govern català es queixava de les decisions que es prenien a Madrid, sobre la COVID, i es reclamava poder-ho gestionar des de Catalunya, perquè coneixíem millor el terreny? Es parlava de la divisió, que no havia de ser provincial, perquè no era el mateix parlar de Barcelona que d'una capital de comarca del Pirineu o de les Terres de l'Ebre.

Jo considerava que era cert, que la proximitat t'ajuda a veure que no sempre les coses passen de la mateixa manera en un lloc que en un altre, i que per això s'havia d'acostar la presa de decisions al territori. Per això penso que són tan importants els ajuntaments, i que estan massa deixats de la mà de Déu.

Ara, moltes coses es decideixen des de Catalunya, i es prenen decisions diferents a Madrid, València o Barcelona, però mirem si s'aprofita la proximitat per ser més conseqüents, o no. A Catalunya s'ha dictat el confinament municipal, per la qual cosa la gent de Barcelona no pot anar a l'Hospitalet de Llobregat. Encara que sigui a l'altra vorera del carrer, i la gent de Gisclareny tampoc pot anar a Berga, i la pregunta que em faig és si els dos casos són similars, o bé caldria fer diferenciacions.

Si realment exigim el poder per proximitat, per què som incapaços de prendre mesures diferents quan es tracta de Tavertet o Mataró? Els habitants de les dues poblacions esmentades tenen cobertes totes les necessitats, sense sortir del municipi? Si la gent de Tavertet no les té cobertes, per què ha d'estar confinada com la gent de Mataró?

Ja sé que els controls s'han de regir pel sentit comú, però les normes també han de tenir sentit comú, i no es pot deixar tot en mans de la policia de torn a l'hora de decidir com s'ha d'interpretar un cas o un altre. Pot semblar una bajanada, però jo li dono molta importància, perquè és molt fàcil exigir i reclamar a les altes instàncies, però llavors actuar de la mateixa manera al territori propi. La conclusió a la que arribo és que la mediocritat del nostre govern és de pes, i costarà molt haver d'aguantar-los tres o quatre mesos més!