El poder de les institucions democràtiques

Avui em referiré a l'escrit de Josep Ramoneda a l'ARA, gronxar-se en la impotència, perquè m'ha semblat molt interessant el que diu sobre l'impàs en què ens trobem i critica la supeditació del govern de la Generalitat al Consell per la República. Sembla estrany que gent pensant, polítics professionals, caiguin en l'error de confondre una institució amb representants fruit d'unes eleccions democràtiques, amb un ens que no ha passa pel mateix filtre i per tant no pot tenir la mateixa consideració.

La reflexió de Ramoneda és molt senzilla i evident, i no es pot discutir de cap manera, i és per això la meva estranyesa sobre el comportament de la gent de JxCat. Aquests dies ja he anat dient que no entenia la seva actitud, i els demanava agilitat per desencallar la situació, després de tants mesos, però és que avui, amb les informacions que ens han anat arribant, les paraules de Josep Ramoneda els retrata.

Quan parlem de participació de la població en les decisions que es puguin prendre per fer o deixar de fer una obra pública, com és el cas dels pressupostos participatius, que molts ajuntaments tenen instituïts, o preses de decisions a través de consells de participació, sempre faig l'observació sobre el fet de la vinculació voluntària, que no formal d'aquestes decisions. Perquè són els càrrecs escollits a partir d'unes eleccions democràtiques qui li correspon decidir, i en tot cas poden, en temes concrets, demanar l'opinió majoritària, que mai serà la mateixa que l'obtinguda en un procés electoral, ni tindrà la mateixa significació.

És per això que s'ha de tenir molt clar quins varen ser els resultats electorals i a partir d'aquests s'ha de constituir les majoria que ens ha de governar, i no hi ha cap altra entitat que tingui més força i poder decisori que la institució que tots nosaltres hem escollit, en aquest cas el Parlament català, i el que els nostres representants puguin decidir.

Tot apunta a unes noves eleccions generals

La incògnita és si algun dels dos partits polítics en negociació està disposat a cedir. Parlem de diàleg i negociacions, però hem de constatar que en aquest país no se sap negociar perquè ningú mai cedeix. Tots tenen apreses les línies vermelles que no volen traspassar i no es mouen d'aquí. Aquesta és la tristesa del nostre pobre país, amb unes deficiències democràtiques importants.

A Pablo Iglesias, doncs, li passa el mateix que als representants independentistes. L'interlocutor no accepta cap premissa i impedeix un bon diàleg. Pretendre negociar amb el convenciment i creença que l'altre només pot acceptar les meves imposicions és un error. Això no és negociar.

Si les coses continuen com ara, el dia 10 de novembre tornarem a votar en eleccions generals, amb l'esperança que els resultats facilitin la constitució del govern. D'entrada, a la meva manera de veure-ho, només hi ha dues possibilitats reals. Per una banda que les forces de la dreta, a semblança d'Andalusia, sumin la majoria absoluta que els permeti governar. L'altra possibilitat és que el PSOE faci una crescuda important del nombre de vots i no necessiti ningú més per donar la presidència del govern a Pedro Sánchez.

Sembla ser que les enquestes auguren una crescuda important del PSOE, que li permetria formar govern, però el risc que el votant d'esquerres estigui cansat de tanta comèdia i no es presenti a les seus electorals, existeix. Si la dreta sumés, seria una lliçó d'excés d'orgull dels dirigents d'esquerra, sobretot per a Pedro Sánchez.

El perill del delicte imaginari

L'article a l'ARA del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, el senyor Javier Pérez Royo, m'ha semblat molt interessant. De fet tot el que escriu resulta interessant perquè aprens, cosa que no ho pots dir de tothom ni de tots els articles que trobes als diaris. Parla del delicte imaginari.

El podeu llegir i em direu si no és interessant, però al mateix temps alarmant, i això que defujo de notícies que em posin la pell de gallina. Segons Pérez Royo, la sedició i rebel·lió que hi veu el jutge del Tribunal Suprem està en la seva imaginació, i per al catedràtic, és molt pitjor i perillós un delicte imaginari que no pas un delicte real. Perquè el delicte real té límits ja que està tipificat en el Codi Penal, cosa que no passa amb el delicte imaginari.

Els que no hi entenem en la terminologia judicial, el nostre sentit comú ens fa veure que el que està passant des de fa un temps a Espanya, en el camp de la Justícia i les seves institucions, no és normal i que se n'ha de desconfiar, de la mateixa manera que desconfiem del poder executiu espanyol.

És trist i dolorós, però aquesta és la realitat que vivim, i se'm fa difícil veure'n la sortida perquè hi ha massa maldat al darrere, massa hipocresia, odi i ganes de venjança. Els més perillosos són els que tenim més a prop, C's i PP, però no són els únics ni els que tenen més poder. La tergiversació de les coses fa que no tinguis on agafar-te, amb un mínim de garanties justes i democràtiques.

La Guàrdia Civil entra al Teatre Nacional

Amb aquest titular podríem pensar que la Guàrdia Civil presenta una proposta teatralitzada per a la nova temporada del Nacional, o bé que han distribuït entrades entre els membres del Cos, per assistir a una representació o, per als més pessimistes, que un Tejero bis ha entrat al Teatre Nacional de Catalunya.

No és res d'això. M'imagino que hi ha guàrdies civils que assisteixen al teatre, o fins i tot formen part de companyies amateurs, però el cas que ens ocupa és la investigació que estan fent, per encàrrec, de com es va preparar l'acte de presentació del procés cap al referèndum de l'1 d'octubre.

És fàcil dir que han perdut els papers i que ens trobem novament en un règim dictatorial dissimulat amb fórmules més o menys democràtiques, però no hi busquem més del que no hi ha i quedem-nos en una etapa més del procés de seguiment i cacera dels preparatius del referèndum. Es tracta d'anar farcint l'expedient, per portar-ho davant dels tribunals que jutjaran els culpables del referèndum.

Aquí ningú pot despistar i jugar a enredar l'altre. Estem davant d'una situació de conflicte legal i legítim, i que té una data de caducitat inicial, que és l'1 d'octubre, però que tots sabem que va molt més enllà. El 'problema' de Catalunya en el seu encaix a Espanya no és un problema judicial, sinó polític, i voler negar això és una estupidesa. Què passa, però? Qui és el culpable d'haver arribat a la situació actual? És l'altre! Per què? Perquè no vol dialogar! Com es pot resoldre? Dialogant! Doncs ja estat tot dit.

Les converses entre la UE i Turquia en standby

No pretendré comparar Espanya amb Turquia, perquè faltaria a la veritat, però si que l'actitud de la Unió Europea en relació a Turquia em fa pensar una mica. El Parlament Europeu voldria aturar les negociacions entre la UE i Turquia, perquè considera que el país ha anat enrere pel que fa a les garanties democràtiques, sobretot arran de la modificació de la Constitució que va proposar el president i que va guanyar en referèndum per poc més del 51%

Dic que em fa pensar perquè els dubtes sobre el compliment estricte dels principis democràtics d'un estat, si es tenen en compte des de la UE en la negociació amb els estats aspirants a entrar-hi, potser també caldria fer-ho extensiu als estats que ja són a dins.

Espanya, al meu entendre, té molts punts per arribar a ser considerat un estat amb greu mancances democràtiques, que per alguns poden semblar subtils, però que cal tenir present a l'hora de valorar les bondats del sistema. La corrupció amagada fins fa quatre dies és una mostra més del funcionament real de les institucions públiques espanyoles i qui les lidera. No podem dir que tothom és corrupte, però sí que s'ha defensat activament i passivament també, el fet que existís la corrupció en les altes esferes del govern.

Per experiència cal pensar que la UE no farà cap pas en detriment de Turquia, sinó que com a molt deixarà les negociacions en standby, i treballarà amb acords puntuals i específics, per aprofitar els beneficis de continuar aliats, sense que se'ls vegi el llautó.

Tal com comentava en el post d'ahir dimecres, la UE té molts motius per ser poc considerada pels europeus, i que es vegi la seva tasca més com un obstacle i manca de llibertat, que no pas d'una estructura facilitadora del creixement de tota la Unió.

El PSC ha mort, visca el PSOE!

Aquests dies estem vivint els darrers dies efectius del PSC i la victòria del PSOE, a qui no li ha calgut reviscolar una delegació seva a Catalunya, davant l'actitud d'Iceta i la seva colla. Finalment l'enfortiment de la posició independentista dels primers partits catalans no ha deixat cal altra opció al PSC que definir-se i prendre partit. La resposta, com no podia ser d'altra en aquests moments i circumstàncies, ha estat la de submissió al PSOE i intentar fer-lo sortir del pou on es troba a nivell espanyol.

Als meus companys de fa uns vuit anys quan els volia fer enfadar els tirava en cara que eren de la fracció PSOE. No els agradava perquè consideraven que hi havia diferències importants, i jo també ho creia. Ara no tindria sentit, perquè el PSC ha deixat d'existir, si més no tal com l'havíem concebut al llarg dels anys.

El PSC ha desistit d'erigir-se novament com el partit d'esquerres català i, com el PP des de sempre a la dreta, ha escollit el camí fàcil de ser l'esquerra espanyola a Catalunya. El PSC doncs difícilment tornarà a tenir un paper important a nivell català, sinó que s'haurà de limitar a treballar a nivell local en els municipis on des de sempre ha jugat un paper important i ha aconseguit èxits i progrés.

És difícil desentendre's de l'acció global de país, però és un recurs que haurà de practicar per aconseguir unes ciutats democràtiques, justes i solidàries. Fer que la ciutadania arraconi tants anys de crisi i penúries, i fer-los somriure, millorant les ciutats, acostant les decisions a les persones, i practicant una política de proximitat, justícia i benestar general.

No s'ha acabat la feina, però és trist que la idea de país, les ganes de ser alguna cosa més enllà de les muralles de les nostres ciutats, hagi desaparegut i quedin subjectes d'un Estat amb moltes possibilitats, però poca capacitat i voluntat d'explotar-les.

El PSC, la federació catalana del PSOE?

Amb la creació del Moviment d'Esquerres (MES), format per diferents exmilitants del PSC, algú es pregunta si l'actual PSC s'ha acabat configurant com la federació catalana del PSOE, fet que es va evitar fa uns anys per tal de no fragmentar el socialisme a Catalunya, i que va permetre que fossin un referent important de la política catalana, governant la majoria de diputacions i ajuntaments, i la mateixa Generalitat. 

Allò que es va valorar positivament, haurà acabat trencant-se i configurant un PSC com la sucursal del PSOE? Els motius serien múltiples, però a la meva manera de veure-ho, hi hauria jugat de manera determinant la ceguesa dels darrers dirigents socialistes sobre la realitat catalana, que no és la mateixa d'uns anys enrere, i la indefinició davant la reclamació d'un nou model d'Estat. El seu discurs federalista, que en una època era trencador, ha quedat en no-res, per la negativa del PP, però sobretot per la por i entrebancs de la direcció del PSOE.

La pregunta que em faig és quina serà la posició dels diferents socialistes del PSC, ara que neix una alternativa catalanista i sobiranista. La posició de molts alcaldes i regidors, com els de la nostra vila, que no podran sortir d'estudi, sinó que hauran de declarar quin és el seu model de país i si continuen en el PSC o se'n van a la nova formació política.

No podem pas dir que ens avorrim. A tota la moguda del 9N i les possibles eleccions plebiscitàries, els partits polítics fan la seva cursa particular. Uns s'ajunten i els altres es trenquen, i no hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia relacionada amb formacions polítiques o moviments ciutadans. És cert que l'esquerra està més revolucionada, amb els canvis esmentats, però també per l'aparició de Podemos i Guanyem, i amb ICV que està buscant on col·locar-se per no desaparèixer definitivament. Malgrat tot la moguda de la dreta tampoc queda curta. UPyD, C's i el mateix PP, saben que les properes eleccions seran cabdals per al seu futur, i les expectatives no els són gaire favorables. Els primers per no haver estat capaços d'entendre's, i el PP perquè ha gestionat de manera molt barroera la seva majoria absoluta, i caurà derrotada per cobdícia, males arts i actituds molt poc democràtiques. Cadascú recull allò que sembra.

Catalunya planta cara a la intransigència

Si una cosa teníem clara era la valoració que faria Rajoy, el PP i C's, fos quina fos la participació dels catalans aquest 9 de novembre. Frases com "això no és ni una consulta ni res", o bé "els efectes d'aquesta acció participativa seran nuls" no calia esperar a sentir-les perquè eren d'una evidència espaterrant. Però tant ells com nosaltres sabem que no és cert.

Començo a escriure aquest post a les 19h, una hora abans de que es tanquin els col·legis electorals, o com se'ls hagi de nomenar. És per això que no conec el percentatge de participació i molt menys el resultat, però estic d'acord amb els que diuen que hem guanyat. Siguin quins siguin els resultats finals.

Per primera vegada hem desobeït, deixant inútils tots els intents per prohibir-ho. Els partits polítics UPyD i C's han fet el ridícul més trepidant, i Rajoy i el PP català s'han de mossegar la llengua i només tenen el recurs d'amenaçar i menystenir el procés.

Si abans del dia d'avui el discurs repetit mil vegades era "el dia 9N no es votarà", ara que ja ho hem fet, el discurs serà "tot això és una comèdia que no servirà per a res". Nosaltres, però sabem que el dia d'avui tindrà els seus efectes i molts voldríem que fos la convocatòria d'un referèndum amb totes les garanties democràtiques. 

Suggereixo que a partir d'ara les eleccions a Arenys de Mar es realitzin en un únic equipament, de manera que ens hi retrobem tots i ho celebrem amb la mateixa il·lusió i interès d'avui. Potser no cal que sigui allà dalt l'Institut, però un bon lloc seria el Calisay.

Cal agrair a tots els voluntaris que han facilitat que la jornada d'avui hagi estat possible. També els partits polítics del bloc sobiranista, fins i tot ICV, i al president de la Generalitat que, al marge de les nostres simpaties polítiques, ningú no li pot negar el coratge i lideratge de tot el procés. No s'ha acabat res, haurem de continuar treballant junts, però el 9N ja el tenim al sac.

Com ens hem de prendre les amenaces d'Espanya?

Ja portem uns quants mesos rebent tot tipus d'amenaces per part del govern espanyol, però també de fiscals, jutges, i il·lustres espanyols. Amenaces de tot tipus i en tots els àmbits. Des de la censura política que no judicial de l'Estatut d'Autonomia, per part del Tribunal Constitucional, passant pel senyor Wert que vol espanyolitzar els nens catalans, fins arribar a la suspensió de l'autonomia i l'entrada de tancs de l'exèrcit espanyol a territori català. Com ens ho hem de prendre?

Hi ha qui diu que cal resistir perquè la raó i la legitimitat està de la nostra part. Hi ha qui ho considera una criaturada i una insensatesa. Qui té les de perdre?

A vegades sembla que som poc conscients del que ens hi juguem, i que no tenim la percepció que la història oferirà a generacions futures. Això em porta a imaginar què podien estar pensant els polonesos poc abans de la invasió alemanya, per no parlar dels barcelonins d'ara fa tres-cents anys uns dies abans de l'onze de setembre.

No he seguit el debat del Parlament, i només he rebut els titulars dels resums informatius, però no pot ser massa diferent del que podíem imaginar-nos, atesa la situació política del moment que vivim. La ciutadania reclama coherència i unitat als nostres polítics, i això no hauria de ser tan difícil d'aconseguir. Els partits polítics que estan a favor de la consulta haurien de correspondre a la ciutadania amb la mateixa intensitat i unitat de dijous passat, i deixar de banda les discrepàncies que tenen en altres temes, per afrontar junts la força unionista del PP i PSOE. Si, ni en aquesta ocasió, no som capaços de caminar junts, ja podem plegar.

És per això que cal demanar a cadascun dels dirigents catalans que assumeixin les seves responsabilitats i no exigeixen als altres més del que és exigible. Les darreres amenaces agafen un to més greu i cal valorar la capacitat del govern espanyol per portar-les a terme. Entenc, doncs, l'interès del president català per esgotar totes les garanties democràtiques.