Comentaris a les xarxes socials

Hi ha dies que em dedico a llegir els comentaris que es pengen a les xarxes socials i haig de dir que passo vergonya. Quan et manifestes, sempre corres el risc de dir coses que no són i, sabent això, procuro ser prudent i en tot cas avançar que és una opinió que pot estar equivocada. Hi ha persones, però que l'engeguen de dret sense reflexionar-hi, i potser allò que diuen és un disbarat. És cert que la majoria ho fan de manera anònima i, per tant, s'estalvien passar vergonya. La passem nosaltres llegint-los.

A vegades hi ha temes que són prou complicats d'entendre i esperaries llegir opinions de persones enteses que t'ajudin a comprendre l'article. Normalment, quan això passa, més aviat observes comentaris ximples que deixarien lluït qui els fa, si no fos que no sabem el seu nom.

Avui, per exemple, he intentat entendre l'escrit de l'ARA, "La Terra gira més de pressa i els dies s'escurcen", i m'ha resultat difícil. La majoria dels comentaris eren en la línia de l'ignorant que se'n riu, en lloc d'acceptar la seva ignorància. I així anem!

Arribat a aquest punt t'adones de la vulgaritat de molts comentaris i la facilitat amb què la gent critica les coses i els altres, quan queda demostrada la seva incapacitat per fer-ho igual o millor. I és per això que cal agrair les persones que un dia decideixen fer un pas endavant i dedicar una part del seu temps als altres, sigui en política o en ajuts socials. Perquè des de casa tot és molt planer. Tot es veu molt senzill, i és fàcil detectar els errors dels altres. Posar-s'hi al davant és tota una altra cosa.

Ens queixem que les coses no funcionen i probablement és cert, però ens costa molt agafar el timó i intentar millorar-les. És per això que caldria ser més cauts a l'hora d'opinar i criticar. No dic que no s'hagi de fer, però ser curosos i humils. De prepotents i savis més aviat en sobren.

A en Joan, en el seu comiat

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi Joan, el marit, el pare, el besavi, el sogre. Se n'ha anat tranquil·lament sense fer soroll, per no molestar, com ha viscut tota la seva vida, estimant als que tenia al seu voltant, treballant matí, tarda i vespre, a sota el Montnegre, conreant les maduixes que tantes persones n'hem pogut gaudir. «Aquestes sí que són bones!».

La seva vida és l'exemple d'aquells que, sense fer remor, teixeixen un entorn amable, no pas lliure d'entrebancs. La vida de pagès no és fàcil, sempre a l'expectativa del temps i, darrerament, de la invasió del senglar i el cabirol. I a tot això cal sumar-hi, la guerra civil i la postguerra, sense pare, amb una mare, això sí, forta i valenta per tirar endavant els seus tres fills.

Quan ens queixem per tot el que ens cau a sobre no ens adonem que els nostres pares i avis han tingut la vida prou complicada, però mai han llançat la tovallola. El seu esforç, la seva confiança i també la seva fe, els ha fet valents i invencibles.

Estem massa acostumats a esperar grans projectes per merèixer el nostre reconeixement. Ens oblidem de la bona feina de cada dia que fa possible una convivència amable, una pau i tranquil·litat que ens ajuda a viure lluny dels estralls que es produeixen arreu del món. És la convivència amb persones com en Joan que ens fa feliços i ens permet augurar un futur millor. 

Del meu sogre en guardaré un molt bon record. Una persona bona, generosa, senzilla i humil. Amb caràcter per enfrontar-se a les dificultats. De saber començar de nou quan les coses es torçaven. Doblegant l'esquena des de primera hora del dia fins al capvespre, i llevant-se a la matinada per anar a fer el mercat. Un no parar des de ben jove. Com diu la frase de Sant Agustí escollida com a recordatori del seu comiat, no li preguntem al Senyor per què ens l'ha tret, sinó que li agraïm per tot el temps que n'hem pogut gaudir.

Veneçuela, tot en nom del poble!

Avui mentre mirava les notícies de Veneçuela a través del 3/24 he pensat en les estructures de poder i en tot el treball de filigranes per mantenir-lo sense perill de sortir-ne escaldat. Una mica, penso, és com la corrupció. Una persona sola corrupta és impossible, necessita col·laboradors que li defensaran la seva corrupció a través del benefici que en trauran. És allò d'untar qui t'ha de salvar.

En política, als partits polítics, si un vol ser al capdamunt ha de procurar-se la gent que el catapultarà i saber-los agrair el seu esforç amb càrrecs i poder. En el món de la corrupció segur que també va per aquí.

Em fixava amb en Maduro, el seu president, i pensava en el concepte que en tinc d'ell, però em xocava veient tots els comandaments militars i civils fent-li costat. Aquests, tenien sentiment patriòtic o la butxaca plena gràcies a ell?

Podem considerar Maduro un boig o un curt de gambals, però... i tota aquella altra gent? també ho són? El consideren un líder a seguir? N'estan convençuts o bé s'apunten a allò que els mereix més confiança?

No sé què passa a Veneçuela, perquè tota la informació que tinc em ve filtrada i es fa molt difícil saber què hi ha de veritat i fins on, però si són certes les imatges que veiem, és molt trist que estigui passant, perquè al final qui més hi surt perdent és la població més humil.

L'intel·lectual Félix de Azúa

A l'escrit d'en Carles Capdevila "Masclisme, classisme i de què serveix ser intel·lectual", jo li deia "Carles, estic totalment d'acord amb tu. Malauradament tenim una bona colla dels anomenats intel·lectuals que ens avergonyeixen. És cert que ells mateixos es desacrediten, però els hem d'aguantar tota la seva supèrbia."

No puc escriure millor el que molt bé diu en Carles d'en Félix de Azúa i altres intel·lectuals com ell, per més que m'ho proposés. Tot i així voldria manifestar el meu menyspreu a persones que sense excusa, per la formació rebuda, embruten la societat que els ha ajudat a ser on són.

Curiosament Félix de Azúa diu que ha votat C's i que ara no ho té tan clar. Si us hi fixeu us adonareu, si no ho havíeu fet abans, de quin és el perfil de les persones destacades dins de la formació de C's. Concreto 'persones destacades' perquè, com a totes bandes hi ha gent humil, voluntariosa i de bona fe, però és evident quin va ser el motiu de l'aparició d'aquest partit a Catalunya, i les persones que el varen crear i promocionar.

Dir que a les escoles catalanes s'ensenya a odiar Espanya o fer creure que aquí només parlem català i que els castellanoparlants són arraconats, menystinguts, i que si no marxen de Catalunya és perquè són massa grans per començar una nova vida en un altre lloc, no és tan sols mentir, sinó agredir la nostra societat, insultar-la. 

Com a català de llengua materna i que ha viscut en temps de la dictadura en què se'ns privava parlar-la, estimo enormement la meva llengua i la defensaré on sigui, però mai deixaré de banda cap persona que parli una altra llengua, sempre i quan em respecti. Personatges com Félix de Azúa, mai seran a la meva llista d'amistats, no pas per la llengua que utilitzen, sinó per insultar tot un poble i provocar que els espanyols que no ens coneixen ens arribin a odiar.