Crida al voluntariat arenyenc

Ahir vaig llegir a les xarxes socials una petició de col·laboració voluntària per amenitzar el dia els residents d'un centre de persones grans de la vila, i el primer que vaig pensar és que no sempre tot el que surt a les xarxes socials és negatiu, encara que hi predomini, sinó que també pots trobar-hi comentaris i propostes positives.

La peticionària, treballadora d'una de les moltes residències que tenim a la nostra vila d'Arenys de Mar, proposava que, de manera voluntària, totes aquelles persones que poguessin organitzar alguna activitat a la residència serien benvingudes i ajudarien a dinamitzar les activitats que ja s'hi estan fent.

Segurament, la majoria de la gent tenim la imatge d'un col·lectiu de persones d'una certa edat, amb moltes dificultats de mobilitat, però també de comunicació, mig abandonades en un centre, amb bones prestacions i atenció, això sí, sense gaire activitat. Ens equivocaríem si pensem així. Aquests centres organitzen diferents activitats que no només serveixen per entretenir, sinó que també fan la seva aportació pedagògica i cultural. Tot i això, estic segur que necessiten més col·laboradors per farcir tots els dies de la setmana.

Tant de bo que la crida que es penjava a la xarxa tingui prou ressò i resposta, i d'aquesta manera, no només a la residència d'on sortia la iniciativa, sinó a totes les residències locals, puguin augmentar el nombre i la varietat d'activitats culturals i de lleure, perquè les persones que viuen probablement el darrer tram de la seva vida, ho puguin fer de la millor manera, com a premi a tot el que han fet durant la seva vida. S'ho mereixen.

Ben pensat, preparat i executat

Ho vàrem poder veure l'any 1992 en la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona, i ara ho hem tingut amb l'estada del papa Lleó XIV a Catalunya. Hi ha talent, imaginació i bon gust. Val la pena ser una mica positius, sobretot tenint en compte tot el que està passant i hem d'aguantar. Quan les coses es fan bé, es nota i ens hem de felicitar.

Deixem, per un moment, al marge les opinions sobre la necessitat, idoneïtat i encert de convidar el papa en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Tothom hi dirà la seva, i tot és respectable. La mateixa construcció de la Sagrada Família té els seus detractors. Qualsevol actuació té qui li dona suport i qui ho critica, però el més important de tot és que es facin bé les coses, amb gust, il·lusió i professionalitat. Ens haurà agradat o no la visita del papa, però no podem negar que els actes de dimarts i dimecres a Catalunya han estat ben pensats, preparats i executats.

No em cansaré mai de proclamar la necessitat de treballar per a l'excel·lència. Serem capaços d'acostar-nos-hi més o menys, però la intenció ja val, i si ens hi esforcem segur que els resultats seran positius. I aquest treball ha de ser arreu, en tots els àmbits i circumstàncies. Hem de desterrar la mediocritat que trobem en tants llocs. 

Avui, mirant les xarxes socials, he vist expressions i vídeos comparant els actes de Madrid i Barcelona. Segurament no s'hauria de fer, bàsicament perquè el motiu de la visita d'un lloc i l'altre era diferent. Tot i això, permeteu-me que escombri cap a casa. Pel poc seguiment que n'he fet, haig de dir que no hi ha color. 

Si som capaços d'organitzar actes tan bells i simpàtics, hem de ser capaços de redreçar el camí que seguim i aconseguir grans fites. No podem defallir i ens hem de sentir orgullosos del que som, sense creure'ns els millors.

Intocable

Ahir celebràvem el dia de la Constitució, la llei fonamental que estableix quins són els drets i deures de tots els espanyols i regula la manera de governar-nos. Com a tal, no és una llei que es presti a modificar-se cada dos per tres, ja que requereix assentar les bases i no modificar els principis reguladors a cada toc de campanes, o en funció de qui té la presidència del govern o la majoria al Congrés de Diputats. Dit això, però, no vol dir que sigui inamovible i intocable. Un fet que sembla que predomina en la mentalitat dels nostres dirigents, no només els actuals, sinó també de tots els que els han precedit.

Cada vegada som menys els que la vàrem poder votar, i amb el pas que va tot, a veure si no quedarà ningú, abans no la veiem reformada. Els temps han canviat i totes les lleis, també aquesta, s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. La qual cosa no vol dir que sigui fàcil ni que es pugui fer de qualsevol manera, però potser seria hora que algú hi comencés a treballar. Esclar que, si a Catalunya no hem estat capaços d'elaborar una llei electoral pròpia, adaptada a la nostra realitat, no és estrany que a Espanya no es vegin amb cor de modificar la Constitució.

Observant tot el que està passant i la sensació que tenim que hi ha una tendència a restringir els drets de la ciutadania, potser ara no seria el millor moment de modificar-la, no fos cas que se li encomanés aquesta moda i hi sortíssim perdent. 

El nostre país està massa acostumat a ser regit per lleis que no hem pogut votar. La Constitució n'és un exemple per a una gran part de la població, o l'Estatut de Catalunya vigent, que ens el varen retallar, perquè nosaltres n'havíem votat un altre. La sensació que tens, doncs, és que sempre hi ha algú que decideix per tu i, per tant, la qualitat democràtica del nostre país té molt a desitjar.

Ahir vàrem fer festa, però la gran majoria no va pensar ni en un moment en la celebració en ella mateixa, perquè interessa ben poc. Al final tant és el que diu la lletra escrita perquè el que importa és la interpretació que se'n fa, i ja tenim massa exemples d'interpretacions interessades, totes elles esbiaixades cap a la dreta, i cada vegada més a l'extrem dret. Tal dia farà un any, i demà la Mare de Déu fumadora, si més no per als arenyencs!

Un nou fracàs en la redacció dels plecs

El govern municipal ens ha informat que un nou concurs ha quedat desert. Una vegada més tot l'esforç per redactar uns plecs tècnics per tirar endavant un servei necessari per a la vila ha estat en va. S'haurà de repetir amb tot el que això representa, de feina, diners i temps. Què ens està passant? Tan maldestres som?

    Gestionar un ajuntament no és fàcil. Hi ha molts elements a tenir en compte i a això s'hi sumen els imprevistos que no són pocs. Els recursos de l'administració local estan descompensats. S'ha de donar resposta a moltes demandes, algunes de competència totalment pròpia, d'altres sobrevingudes. Algunes, per tradició, i moltes pel desig dels vilatans de poder disposar de serveis que municipis més grans en poden gaudir.

    La improvisació és mala companya de viatge, i sovint és el que es nota en la manera de dirigir una ciutat, un país. La planificació es fa necessària, i no tothom ho té clar. És més fàcil acontentar la majoria amb promeses simpàtiques i serveis pomposos, però hi ha un seguit de tasques i responsabilitats que no acostumen a destacar, però quan no es fan o no es fan prou bé, en pateixes les conseqüències.

    Llueix més tenir una biblioteca, que jo sempre defensaré, que no pas una xarxa de clavegueram renovada i en bon funcionament. Per a una vila marinera és important l'accés a les platges, però aquestes s'han de mantenir i deixar a punt cada dia. També els rials, els carrers, el mobiliari urbà, l'accessibilitat, la mobilitat. Quan alguna cosa d'aquestes trontolla, tots ho veiem, però abans calia preveure'n les conseqüències d'una mala gestió.

    Els nostres serveis tècnics han tornat a preparar unes bases que no han interessat a cap empresa i ja em portem tres de seguides, però moltes més a la història recent. Ni el porta a porta, ni la neteja i manteniment de les platges, ni tan sols les cabines higièniques per a les festes populars. Tan difícil és fer-ho bé?

    Cal que el nostre govern resolgui aquest problema que s'està repetint constantment, si no volem que s'encalli tota la gestió pública a la vila. No ens ho podem permetre. Cal trobar-hi solucions. Hem de formar la gent, reorganitzar l'administració i fer millor les coses. El futur de la nostra vila està en joc.

Begur és notícia

Acostuma a passar que la gent es queixa per coses que consideren abusives i després resulta que són totalment legals, simplement que hi ha desconeixement i el primer que es pensa és que t'estan estafant i no respectant els teus drets. És important, doncs, conèixer quins són els drets i quina la normativa que regula les relacions humanes abans de presentar reclamacions, o simplement criticar actuacions. Una altra cosa és opinar sobre normatives i discrepar-ne. 

Aquest estiu he observat que Begur ha estat protagonista per diferents incidents. Recordo que aquest any, fora de temporada, vaig visitar la població de Begur, i em va agradar. No vaig anar a la platja, sinó que només em vaig bellugar per la part interior del municipi.

Fa unes setmanes que va sortir a la premsa la urbanització que ha destrossat un bosc del municipi. Realment la notícia cridava l'atenció perquè la destrossa del bosc és més que evident, i no acabes d'entendre com ha estat possible. M'imagino que tothom ha seguit els passos que els interessava, i que els promotors es varen assegurar de poder aconseguir el seu objectiu, al marge de l'estètica, que era el que menys els importava.

Desconec com ha acabat tot plegat, perquè l'Ajuntament declarava que la construcció era totalment legal, ja que es tractava d'una zona urbanitzable, i el projecte complia tota la normativa. Suposo que en tindrem més notícies.

Pocs dies després la tenista Paula Badosa feia unes declaracions que provocava moltes queixes a les xarxes socials. La noia parlava de les llengües que coneixia, i en un moment d'ofuscació va dir que si bé parlava el català, aquest no es podia considerar una llengua. Posteriorment ha demanat perdó, i no sé si es tracta d'un posicionament personal sobre el català o una incultura manifesta de la tenista. En tot cas li hauríem de perdonar i animar-la a que en alguna altra ocasió sigui una mica més llesta.

I avui llegia que molts banyistes s'han queixat de la cala Aiguablava de Begur perquè consideren que s'ha privatitzat, i fa impossible poder-hi anar sense haver de pagar per serveis de para-sol i gandula. L'Ajuntament ha justificat la concessió, que s'adequa a la llei, i al mateix temps serveix per controlar l'aforament i beneficiar els usuaris de la platja. 

Estem molt acostumats que tot és de tothom i que podem fer allò que volem a qualsevol racó del país. Ens queixem si ens fan pagar per aparcar, per banyar-nos i utilitzar un tros de platja... Organitzar la vida pública no és fàcil, i d'alguna manera hem de confiar-ho a les nostres autoritats, ja siguin municipals, autonòmiques o estatals, per tal de garantir un ús de tots els serveis sense discriminació. Tal com funciona tot, pensar que les coses s'organitzen soles sense cap tipus d'ordre ni concert és un error. Convé que algú marqui la pauta, però és important que es doni a conèixer i que, en tot cas, tinguem l'oportunitat de discrepar i opinar al respecte. Conviure no és fàcil!

Un cap de setmana negre

Aquest cap de setmana està resultant poc agradable, amb un incendi a Llançà que ens preocupa i al mateix indigna perquè es confirma que l'ha provocat un irresponsable llençant la cigarreta des del cotxe. Es parla de negligència, però jo més aviat ho qualificaria de delicte. Aquesta acció no es pot permetre ni estiu ni hivern, però ara, amb la sequedat que hi ha i les altes temperatures, és més que una negligència.

Tampoc ens acompanya la situació de la pandèmia a Catalunya. Som els que liderem la pitjor situació a Europa i això comporta cancel·lacions de viatges des de l'estranger. Els que tenim persones de fora aquests dies, ho sabem per la informació que es rep de Catalunya a fora. 

I per als amants de l'esport tampoc són bones les notícies que arriben sobre les olimpíades a celebrar a Tòquio. Cada vegada són més els esportistes que renuncien a participar-hi, sobretot avui que s'ha conegut que una persona que ha estat a les instal·lacions olímpiques s'ha infectat.

El conseller de salut diu que es varen equivocar i probablement té raó. Tots pressionem perquè ens deixin fer coses, com ara els festivals d'estiu, i ells cedeixen. Al final s'ha vist que les mesures preses no eren suficients i per això aquesta cinquena onada que ens deixa en evidència.

No és fàcil organitzar un estat d'alerta davant d'una pandèmia com la que ens ha afectat, però sí que ens agradaria més serietat i contundència en els nostres governants. Està bé que reconeguin els errors, però ara cal que aprenguin d'ells i prenguin les mesures adequades. Tampoc els tribunals judicials els ho posen fàcil, i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estat d'alarma no ha fet, al meu entendre, justícia. Potser per això hi ha una clara divisió i enfrontament entre els membres del Tribunal Constitucional. No pot ser que juguin políticament, tal com ahir comentava en aquest mateix blog.

Jocs olímpics d'hivern

Coincidint amb l'article de Germà Bel al diari ARA apareix la notícia de l'aval del govern català a la candidatura de Barcelona-Pirineus per als jocs olímpics d'hivern de 2030. En aquesta proposta hi té molta importància el paper de la ciutat de Barcelona, però també del territori dels Pirineus, i segons diu la notícia, el govern vol demanar l'opinió de la ciutadania abans de fer efectiva la seva candidatura.

Bel, en el seu article es pregunta si val la pena organitzar aquests jocs olímpics. Saber quins beneficis en trauríem i quins inconvenients i costos patiríem. La CUP ja va dir en el seu moment que no hi estava d'acord, perquè ho considerava una activitat especulativa. Barcelona diu que no ho vol liderar, encara que sí hi estaria d'acord amb la seva organització.

Aparentment l'organització dels jocs olímpics de Barcelona 1992 va ser l'oportunitat per donar a conèixer al món la capacitat del nostre país per organitzar un esdeveniment d'aquesta magnitud, i la ciutat de Barcelona es va obrir al mar, amb tot el conjunt d'inversions que s'hi varen produir. A vegades sembla que aquesta és la manera d'aconseguir fer avançar un país i millorar-ne la infraestructura.

No sé si el cas que ens ocupa és una bona ocasió per millorar les comunicacions entre la capital i el territori pirinenc. De ben segur que hi ha mancances que s'haurien de solucionar, però no ara amb motiu d'uns jocs olímpics d'hivern, sinó des de fa molt temps per respecte a la població afectada i al desequilibri territorial del nostre país.

La meva opinió no té cap interès, però sí que voldria dir que qualsevol cosa que impliqui una millora de les condicions en què vivim, sempre és benvinguda. La llàstima és si això és a costa d'inversions que després no es puguin amortitzar. El perill seria malbaratar els recursos i també la sostenibilitat mediambiental. Crec que si es decideix presentar la candidatura, caldrà anar molt en compte en no deteriorar més el país. Si l'organització dels jocs comporta destrossar el territori, és preferible oblidar-nos del projecte i dedicar tots els esforços a millorar-lo sense necessitat d'organitzar res.

Involució democràtica

Haig de confessar que estic preocupat per com està evolucionant el nostre país, per aquesta involució cap a situacions menys democràtiques, amb la gran influència dels postulats de Vox i el suport que reben dels estaments judicials. És precisament això el pitjor, perquè tots podríem entendre l'existència d'un partit ultra, amb unes declaracions que ens poden semblar aberrants, però el que és més trist i alhora perillós és la resposta dels tribunals de justícia, com ha estat en el cas de la pancarta xenòfoba de Vox en contra dels immigrants.

Em preocupa perquè s'encomana com una taca d'oli que ho impregna tot i les relacions socials esdevenen crítiques, i gens convivencials. No és la qüestió catalana i tot el conjunt d'elements de venjança a mans de les institucions espanyoles, sinó que és en la pròpia convivència a l'Estat espanyol.

Segurament és per això que procuro distreure'm i aprofitar l'ocasió per pensar en altres coses, no llegir tant les notícies que ens afecten de prop i procurar trobar coses positives en les relacions personals. Es fa difícil.

Llegia avui l'escrit transcrit del diari The New York Times, de l'escriptora Gioconda Belli, a l'ARA, i he pensat que no ens trobem sols en la desesperació, la qual cosa no ens ha de consolar. Belli parla del tirà Ortega, amb qui havia col·laborat per fer fora Somoza de la presidència de Nicaragua. Hi he pensat moltes vegades quan he llegit sobre la repressió que exerceix al seu país. Com es pot canviar tant? Com es pot convertir una persona en un personatge tan odiós?

La història ens ensenya molt i et fa veure que no et pots refiar de ningú, encara que li vegis les millors intencions. El poder corromp, i d'això en tenim moltes mostres. És una llàstima que no ens sapiguem organitzar millor, i caiguem en la trampa de l'ànsia de poder etern. 

Com podeu veure, avui no em sento gens optimista. Ho veig força negre tot i em sap greu perquè la vida s'ha de viure amb alegria i optimisme, però sovint t'adones que ho desgraciem bastant tot. Encara hem d'aprendre moltes coses, i una d'elles és a tenir paciència i esperar temps millors per avançar com a societat. No ens ho posen fàcil, però ho hem d'intentar.

La vacunació evidencia la ineptitud política

No s'hi val a posar per excusa que a tot arreu passa el mateix. Estem cansats d'un govern incompetent que no em fa cap de bona. Com pot ser que ens enganyin d'aquesta manera? Com és que tenim uns consellers i conselleres tan ineptes? No saben organitzar res i pretenen dirigir un país, i encara tenen la barra de tornar-se a presentar! Per què no pleguen i se'n va a casa?

Ens varen dir que ho tenien tot organitzat i que es vacunarien unes seixanta mil persones cada setmana, aquestes eren les vacunes que arribarien cada dilluns, i només se n'ha vacunat un deu per cent! Ara diuen que no creien que fos tan difícil d'organitzar-ho! Que no troben suficient infermers per posar la vacuna! No tenien els equips formats i les persones preparades? 

Una vegada més s'ha demostrat que el govern català no està a l'alçada de les circumstàncies i que no ens mereixem uns polítics tan incompetents. I, com dic sempre, el pitjor de tot és que no trobem relleu i els mateixos pretenen governar a partir del mes de febrer. No hi ha ningú millor? 

Tampoc és garantia que una opció espanyolitzada, com és la d'Illa, sigui la solució per a Catalunya. Crec que no hem entès res, i continuem en la divisió que ens paralitza. Potser sí que tenim els polítics que ens mereixem, i que continuarem més anys estancats, veient com els altres països i comunitats autònomes ens passen la mà per la cara. No avancem ni com a país ni com a societat del benestar. Cada vegada estem pitjor i no sabem trobar la clau per sortir-ne. Mals auguris per a un any que acabem de començar!

Colau cancel·la el concert als terrats

Finalment l'alcaldessa de Barcelona ha cancel·lat el concert des dels terrats de Barcelona que s'havia de celebrar el proper dissabte. Hi ha hagut molta crítica per l'excessiu cost que representava l'organització del concert, però crec que més que res ha estat un malentès de tots plegats, o una manca de transparència per part de l'Ajuntament de Barcelona.

Sembla ser que als grups i cantants participants se'ls pagava mil cinc-cents euros, i el cost total representaven dos-cents mil euros per a l'ajuntament. Han sortit uns quants grups que han considerat que el cost era excessiu i que més valia dedicar els diners a altres coses més útils i necessàries ara que encara estem en mig de l'epidèmia. Crec que encobert hi havia la sensació que algú s'estava embutxacant més diners dels que caldria.

Sigui com sigui hi ha una cosa que convé tenir present: la cultura no és gratuïta i també és necessària. Suposo que s'ha organitzat malament i que l'administració pública, en aquest cas local, no ha estat a l'alçada de les circumstàncies, però no podem oblidar que també necessitem que la cultura no quedi marginada, perquè ens ajuda a viure. Quan s'organitza un concert o una representació teatral o de dansa, hi ha tot un treball al darrere que s'ha de tenir en compte. Les coses no es creen de cop, ni tenen lloc sense una infraestructura mínima. 

Potser el concert no era la millor idea, ni el cost necessari el més adient, i és millor dedicar aquests diners a disposar d'equipament de protecció contra el coronavirus, però no caiguem en l'error de col·locar la cultura a la cua de les prioritats.

I si repassem el PAM 2016-19?

Ha estat un dia d'endreça fotogràfica. Amb les fotografies digitals et trobes que en fas moltes i deixes per un altre dia organitzar-les. Se t'acumula la feina fins que un dia et decideixes a posar-hi ordre, però el més trist de tot és que després de moltes hores t'adones que no has arribat ni a la meitat.

Aquest dia primer de l'any, que havia de ser molt ventilat, l'hem passat a casa sense ni tan sols treure un peu al carrer. T'adones que a casa hi estàs molt bé, i llavors penses en totes aquelles persones que no en tenen, o bé que no hi poden passar l'estona. També en els polítics que tenim escampats en presons o a l'exili. Una vergonya que els carcellers no pateixen perquè no saben què és això.

Per no saber què ha passat, ni tan sols hem escoltat les notícies del dia. Els hem donat festa, com als diaris que se l'han pres. Si no penses tant en el que passa a fora, tens més temps per pensar en el que tens a dins. Primer per agrair que tinguis tanta sort, després per plantejar-te accions a realitzar, si no et vols quedar enrere. Aquest 18 hauria de portar la majoria d'edat de totes aquelles accions adolescents que hem comès, i mirar de trobar-hi solució.

Sabem que a l'altra banda hi ha un mur estúpid que només pot desmuntar-se amb el pas del temps i el canvi de les persones, però podem mirar d'estudiar què cal fer des del nostre costat. Una primera decisió, i en això hi estaríem tots d'acord, seria recuperar l'actualitat i mirar de solucionar aquells problemes més immediats. Això no treu que mantinguem els nostres principis i anhels, però cal que deixem d'obsessionar-nos en un únic tema i no deixar res enrere. De la mateixa manera que avui he posat una mica d'ordre al meu àlbum fotogràfic digital, caldria posar ordre als nostres ajuntaments. Obrim els ulls i mirem la feina què s'ha fet fins ara, i la que es podrà fer durant aquest any i mig que queda de mandat. Repassem el PAM?

Actes passats de moda, tronats

Ha plogut molt des del temps que a casa ens quedàvem davant l'únic canal de televisió observant el concurs d'Eurovisió. Ho recordo en imatges del passat més llunyà, en blanc i negre, perquè fa molts anys que no hi he tornat. Aquest Festival era anunciat amb bombos i platerets durant setmanes i les cançons finalistes ocupaven tots els espais musicals. Les recordo als altaveus al carrer el dia del Mercat del Ram, a Vic.

Ara ve just assabentar-te'n el dia abans i el dia després, quan et donen els resultats. Espanya va triomfar dos anys seguits i mai més ha aconseguit guanyar el premi. Ahir, el representant català va quedar en la darrera posició, després d'una actuació desastrosa, segons es pot veure en les xarxes socials. Avui se sap tot, encara que no ho hagis seguit en directe.

El Festival d'Eurovisió em serveix de reflexió per a l'organització d'actes al llarg dels anys. No tot serveix per sempre, i amb el temps s'han d'anar adaptant a les circumstàncies. No és el mateix ara que seixanta anys enrere, quan va néixer el Festival. Ni les circumstàncies que el varen fer néixer ni les relacions entre els estats participants. Aquells anys la informació arribava en comptagotes, i al cap d'uns dies d'haver succeït. Avui te n'assabentes a l'instant.

Sempre dic que organitzar un esdeveniment costa molt menys que mantenir-lo al llard dels anys, i és precisament perquè tot canvia i es fa necessari que l'acte en qüestió també s'adapti al moment que viu i, sobretot, que no es perdi la il·lusió ni l'interès. Avui el Festival d'Eurovisió no té el relleu que tenia cinquanta anys enrere, quan Espanya ja hi participava, i això és el que caldria analitzar, com cal examinar totes aquelles activitats que arrosseguem des de fa molt temps i que no tenen els resultats esperats ni desitjats.

Arenys de Mar, vila firal

Sovint em pregunto si el nostre ajuntament ha valorat el rèdit d'organitzar gairebé cada cap de setmana un tipus de fira o altra al llarg de la Riera. M'han vingut ganes de preguntar-ho, però he desistit, bàsicament perquè el nostre ajuntament no acostuma a respondre les instàncies. Si més no aquesta és la meva experiència. Tampoc m'ha animat a formular la pregunta el fet que després de ser convocat a l'ajuntament, descobreixo que m'han mentit.

M'agradaria conèixer els beneficis per al comerç o els restaurants,  el fet que molts caps de setmana s'instal·lin carpes a la Riera d'Arenys. Aquestes fires atrauen persones de poblacions veïnes? Els visitants, forasters o locals, acostumen a comprar? S'anima a vilatans a participar amb els seus estands?

Voldria pensar que sí. Que el reguitzell de parades setmana rere setmana no només és una distracció i aparador de productes més o menys repetits, sinó que contribueix a la dinamització comercial i econòmica de la vila. 

Fa uns dies parlava de pla estratègic. Ara ja tenim un Programa d'Actuació Municipal, amb moltes accions a dur a terme. Sabem, però què volem que sigui l'Arenys del futur? Tinc la impressió que el govern actual no ho sap gaire i, sobretot, que ens enganya contínuament. No havíem quedat que es mantindria la zona verda de la Picòrdia?

Salvem la tradició!

He llegit que hi ha un grup de joves que té ganes de salvar la tradicional penjada de naps i cols la nit de reis perquè, segons sembla, enguany han estat pocs els joves participants. Em sembla interessant que hi hagi persones que lluitin per preservar la tradició. És lloable i desitjo que a la reunió que es convoca per parlar-ne hi assisteixi molt jovent donant suport a la iniciativa i així evitar que aquesta tradició desaparegui.

Segons continua la notícia, sembla ser que hi ha la intenció d'elaborar un document i presentar-lo a l'Ajuntament, "ja que l’organització no té recursos i, per això, necessiten l’ajuda del consistori." 

Si ho entenc bé, hi ha un grup de joves que estan disposats a tirar endavant la festa, amb el suport econòmic de l'Ajuntament, la qual cosa implica que a partir d'ara la festa de naps i cols estaria finançada pel govern local a través del pressupost municipal.

Puc entendre la proposta perquè cada vegada som menys capaços d'organitzar coses si no ens ho paga l'administració, però em sap greu que passi això. Ja sé que no ho podem basar tot en el voluntarisme i que les coses costen diners, però llavors potser caldrà prioritzar, i en un moment que els diners no sobren, potser cal canalitzar-los a satisfer necessitats bàsiques i deixar per a més endavant la festa, sobretot tenint en compte que en queden d'altres, i que la podem recuperar més endavant, quan les coses vagin més bé.

M'apareix una pregunta: aquests diners servirien també per pagar les cols i naps que birlen als pagesos? Perquè... si els napaires i penjacols reben uns diners per organitzar la festa, potser que els pagesos robats en treguin alguna cosa, no?