Dissabte és una d'aquelles dates festives imposades pels polítics de torn. El dia de la Constitució, una constitució que a molts ens representa un impediment per respirar tranquils, encara que l'hem hagut de prometre per imperatiu legal. N'hi ha d'altres, com la del 12 d'octubre, que tampoc veiem massa bé, si més no per les reminiscències que té i els records que ens porta. Per alguns segur que els molesta la festa de l'11 de setembre, tot i que potser haurien d'estar contents pel que va representar. Per tot això, potser valdria la pena reorientar el tema dels festius, i eliminar o substituir aquelles dates que no acaben d'agradar a tothom, si més no que fos cada autonomia o nació qui les regulés, és a dir, que s'afegissin a les que ja regulen. La festa de la Constitució hauria de ser, en tot cas, una festa institucional i que els responsables polítics i membres de les institucions li rendissin honors i memòria, i no pas una festa laboral. Una jornada que servís per comparar la situació demòcrata enfront de la dictatorial, que era d'on veníem. Els catalans potser l'hauríem volgut substituir per la festa de l'Estatut, si aquest s'hagués aprovat tal com va sortir del Parlament català, i no tinguéssim l'espasa de Damocles que penja damunt nostre, a l'espera de què diran 12 espanyols que formen part del Tribunal Constitucional, i que no tenen cap interès per als drets i obligacions que existeixen al nostre país, a no ser que sigui per uniformar-los amb la resta d'Espanya. Algú demanava tenir a punt el pla B, crec que cal tenir preparat aquest pla B, perquè més tard o més d'hora se'ns dirà què cal tatxar de l'Estatut perquè esdevingui un recull de paraules sense pràcticament competències. Ja que ens donen festa aquest dissabte 6 de desembre, aprofitem-ho per pensar en la Constitució que ens encotilla, i analitzar la sortida més adient i susceptible de ser consensuada pel més gran nombre de ciutadans i ciutadanes possible, per a quan es conegui la decisió del Constitucional.
Si ens donen 8.000 milions d'euros i som 8.112 municipis, ens toca gairebé un milió. Si ho fan proporcionalment, com que hi ha molts municipis més petits que nosaltres, ens tocarà més d'un milió d'euros. Si els projectes que presentem són interessants, i en tenim una colla, llavors... no vull que sembli el conte de la lletera. Ahir es feia pública la decisió del govern espanyol d'afegir els vuit mil milions per a inversió dels municipis espanyols, en projectes que no figurin al Pressupost 2009, és a dir, projectes que no estaven previstos portar a terme, perquè no hi ha els recursos necessaris. Al marge de que es pugui aconseguir tirar endavant un o més projectes a la vila, que està per veure-ho, això no hauria de ser una cortina de fum sobre el greuge econòmic que pateix l'administració local, perquè llavors estaríem parlant d'un pedaç més d'aquells que li agrada al govern de Zapatero. No cal ser desagraïts, però tampoc tontos. Ens podran continuar negant el que ens correspon, però no ens enredaran més. Perquè... i si ens paguessin l'IBI de l'Autopista del Maresme al seu pas pel nostre terme municipal? Aquesta seria una mesura sensata i que resoldria alguns problemes. Per què no posem totes les cartes sobre la taula i arribem al final? El govern municipal té ara l'oportunitat de seduir el govern amb noves propostes inversores, i no pot fallar, però el govern estatal hauria d'organitzar-se una mica millor, i analitzar per on falla tot plegat i no deixar-se portar per anuncis de mesures puntuals i enlluernadores. Partint de què aquest 2009 funcioni, que passarà el 2010? Hi estan pensant ja des d'ara, o esperaran a finals de l'any vinent per inventar-se una altra proposta? Ens deixaran augmentar la capacitat d'endeutament que, ara per ara, ens escanya? Sap el govern de l'Estat que no només d'inversió viuen els ajuntaments? Demano al govern de Madrid, i per extensió a tots els governs de les administracions públiques, més seriositat i transparència, perquè ningú pugui dubtar dels propòsits dels polítics de torn, i planificació; sisplau, planificació.
S'han de fer pagar les bosses de plàstic amb què serveixen els productes les botigues i supermercats? Aquesta és la pregunta que ens fem avui arran de la intervenció d'un diputat d'ICV, en què afirmava que els tres grups d'esquerra donarien suport a l'esmena a la llei d'acompanyament dels pressupostos en que s'aprovaria aquesta mesura; una manera de reduir el consum de plàstic. És, però aquesta la millor mesura? La veritat és que em fa por quan es barregen temes econòmics, encara que acostuma a ser la manera més fàcil d'entendre les coses. Hi ha hagut alguna cadena de supermercats que ha pres la iniciativa de bonificar els clients que no usen bosses de plàstic, o alguna altra que les fa pagar, però sempre a voluntat de l'empresa i no per imposició legal. He fet una pausa en l'escrit, just en el moment que Puig Antich era assassinat amb el mecanisme del garrot vil. M'han vingut nàusees i alguns noms a la memòria; noms de persones que varen ostentar poder amb el dictador i que n'han continuat ostentant en el marc de la nostra democràcia: Fraga, Martín Villa... per posar només dos exemples, i tot un seguit de persones anònimes que encara ara justifiquen el dictador. També de membres destacats de la Jerarquia Eclesiàstica, que han interpretat a la seva manera l'amor de Déu; un Déu, el seu, al costat del poder i la riquesa, molt diferent del Déu de l'amor, de la gent humil, del perdó. I a partir d'aquí que cadascú expliqui a la seva manera la transició democràtica, la memòria històrica i el canvi de jaqueta de molts culpables dels mals de la dictadura. I quan us passi la mala llet, penseu en estalviar plàstic, demaneu bosses de paper i aneu a comprar en carro, i al forn amb bossa del pa. Són les petites actuacions de cada dia les que aconsegueixen resultats.
Ahir parlava de 78 víctimes en els atemptats de Bombai, però ja se'n compten 125. Sembla com si perdéssim la noció de les xifres, i que no siguem sensibles amb el gran nombre de víctimes. A vegades em fa aquesta impressió i m'espanta. La vida és massa important com per passar pàgina lleugerament. Entretant el president Zapatero continua prometen ajudes a tort i a dret, i ningú ho acaba de veure clar. És la seva manera de fer, i penso que sovint té prou sort, ja que tot sembla força improvisat. Aquesta potser és la seva gran qualitat: ser una persona amb sort. I avui s'ha sabut que la Universitat Autònoma de Barcelona podria expulsar els estudiants que varen ocupar la Facultat de Lletres i el Rectorat, els mesos de març i abril passats, en contra el Pla Bolonya. Tot això passa mentre l'edifici de la Universitat de Barcelona està ocupada per estudiants, en protesta del Pla de Bolonya. Com podeu veure no s'ha avançat gaire, i em sembla que en coneixement del Pla, tampoc. L'altre dia, mig en broma, demanaven que els expliquessin el Pla i els motiu per anar-hi en contra. La majoria no sabia què contestar. Dic que era mig en broma i per tant no sé si és real o no, però estic convençut que falta informació, i que hi ha gent que s'apunta al carro sense conèixer massa què està criticant. Potser seria bo que ens ho expliquessin bé i, sobretot ells, ho tinguessin clar.
Mentre el president Bush perdonava la vida a un parell de galls d'indi, a Bombai es perpetraven un seguit d'atemptats que deixaven 78 morts i molts ferits. Allà prop, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, escoltava xiular les bales que s'intercanviaven. Al mateix temps segrestaven un fotògraf espanyol a Somàlia; l'oposició es manifestava a Tailàndia, on l'exèrcit demana la dimissió del govern i la convocatòria d'eleccions, i el FBI alertava de la preparació d'un atemptat terrorista pels volts de Nadal, a Londres. No hi ha dubte que l'11 de setembre de 2001 és una data clau per al futur de la humanitat. L'impacte dels atemptats encara té efectes després de set anys, i ningú de les persones que el vàrem viure, encara que fos via televisió i molt lluny dels fets, no ens en podrem oblidar mai més. Al marge dels efectes en si mateixos, de les morts ocasionades i del dolor immens, els actes terroristes d'aquella data són un referent per a molts dels actes terroristes que hi ha hagut després i continuarà havent. Madrid i Londres també varen tenir les seves rèpliques a aquest terratrèmol globalitzat que té difícil aturador. Les amenaces que es fan públiques de tant en tant, només es dilueixen amb la realitat diària, ara més dedicada a la crisi financera, però a ningú se li escapa que el món occidental viu una situació d'alarma constant, que requereix unes mesures de seguretat permanent, que no són fàcils de mantenir. No hi ha solucions fàcils, però ens podríem aventurar a treballar per la justícia al món, i potser ens trobaríem més a prop d'una solució pactada. No es tracta de simplificar el problema, sinó de canviar actituds, i treballar per a la pau.
Diuen que els canvis de ritme són esgotadors, i us haig de dir que hi crec i que ho he patit. Avui era un dia per a no posar-s'hi nerviós. Es tractava d'anar fent, a demanda, i a càmera lenta. 12 hores per a no res. Hi ha moltes maneres de passar quatre hores en una sala d'espera d'un hospital. Pots avorrir-te contemplant el sostre i les quatre parets; pots dedicar-te a observar la gent, la seva manera de parlar, de vestir, d'aguantar l'espera; pots llegir el diari, alguna novel·la; dedicar-te a contestar trucades i correus electrònics... però el que no pots és posar-te nerviós. Si diumenge aprofitava el temps d'espera abans del partit per llegir una novel·la que La Vanguardia havia repartit gratuïtament, i que curiosament a la nit la veia per televisió, avui m'he endut "Entre Déu i el Cosmos", de Raimon Panikkar. No és un bon llibre per llegir a una sala d'espera d'un hospital on hi ha entrades i sortides sense parar, avisant a un i altre pacient pels diferents aparells de megafonia, mentre intentes entendre per què ens diu que el silenci autèntic no és una absència de paraula; o bé la diferència entre paraula i terme; o les diferències entre religiositat, religiologia i religionisme. Malgrat pugui semblar que la situació que us he descrit portava a una visita mèdica infumable, s'ha de dir que el doctor ens ha atès molt bé; ja saps que no et donaran cap sorpresa, però sí la força que necessites, i això és important. Un dia que havia de ser, per una bona causa, però que preferiries no formessin part de la teva vida. Un dia d'espera.
Si entenem que hem de fer política social hem de ser conseqüents i no podem sortir per la tangent. El PSOE ens ha venut des del primer dia que optava per les polítiques socials i ens va presentar la Llei de la Dependència com a programa estrella. La crisi no pot ser excusa per aturar la seva aplicació, i a Catalunya ho estem patint de manera alarmant. ERC, que ha vetat els pressupostos al Senat, ha sigut molt crític, primer amb ICV per haver-los vetat sense haver intentat negociar res, i amb el PSOE perquè no els ha escoltat a l'hora d'apostar per una política social més atrevida. S'hauria d'estudiar a fons per veure fins a quin punt les declaracions d'uns i altres són del tot sinceres, però és cert que quan es creen expectatives s'han de mirar de complir, sobretot quan es tracta del pa de cada dia, de la gent més vulnerable. També he pogut llegir als diaris que quan es va preparar la Llei de la Dependència, i es va fer la previsió del cost que representaria, es va fer curt i que ara ha sortit moltes més persones que tenen dret a les aportacions i que el pressupost no és suficient. Seria bo conèixer quina va ser la causa d'aquest error de previsió, i decidir d'on han de sortir els recursos, abans d'haver de privar de l'ajut a qui hi té dret. No pot ser que les declaracions polítiques es facin massa alegrement, i quan vénen els problemes es vulgui sortir d'estudi. Si els electors varen donar suport a partits d'esquerra va ser perquè confiaven que aquests farien una política social més decidida. No podem permetre que la crisi afecti els que tenen menys recursos, i ens hem de comprometre a seguir de prop totes les decisions que el govern espanyol vagi prenent, per recordar-li les promeses electorals.
Sembla ser que he recuperat el control del blog, després d'alguns problemes sorgits probablement per no haver fet les coses com calia.
Aquest matí, a les 7h, feia molt fred, però nosaltres érem puntuals davant el camp de futbol disposats a viatjar fins a Pineda, on teníem el partit de la jornada. Un partit que l'hem patit de manera doble. Primer perquè feia un fred que pelava! i segon perquè hem perdut per 8 a 0, encara que de perdre ja hi estem acostumats i no ens sorprèn. El que avui destacava era el fred que feia, perquè del ventet gelat que hi havia no te'n podies resguardar, i encara que només juguin 35 minuts per banda, quan el temps no acompanya se't fan molt llargs, i perdent... encara més.
El club de Futbol del Pineda feia els preparatius d'una gran festa. Després del nostre partit vindria la presentació dels equips d'aquesta temporada, una festa que l'acompanyarien amb una arrossada prevista per a mil persones.
M'he trobat amb l'alcalde i l'hem fet petar. Xavier Amor està orgullós del seu poble i manté una gran activitat que comparteix amb la de Diputat responsable de l'Àrea de Participació Ciutadana a la Diputació de Barcelona.
Amor em comentava que el Club de Futbol del Pineda té una gran vitalitat i que són capaços de reunir a molt seguidors, per gaudir del futbol, però també per organitzar tot sovint botifarrades en un espai reservat dins el complex esportiu.
Pineda és un dels municipis del Maresme que està creixent, i si no ho és poc li falta per ser la segona població de la comarca, després de Mataró.
Hem tornat a casa enfredolits, molt resignats pel resultat, i amb ganes d'aprofitar bé el diumenge, ja que en llevar-nos tan aviat, ens queden moltes hores per endavant (també una mica de son).
Avui en una d'aquestes enquestes que els diferents diaris pengen a Internet es preguntava si veuríem bé d'enviar a fer treballs socials les persones que destrossen mobiliari urbà. Amb 1.595 respostes el percentatge favorable era del 97% M'imagino que si ho demanéssim als arenyencs i arenyenques el resultat seria molt similar, perquè ja em direu a qui, amb dos dits de front, agrada veure destrossat el mobiliari urbà. Però això és el que passa dia si dia també, perquè quatre beneïts es dediquen a fer el brètol, perjudicant econòmicament i socialment tots els vilatans. Avui els meus fills em comentaven les dificultats d'una monitora per aconseguir que un noi nou es comportés a l'aula, i la manera com ho han patit la majoria dels nois i noies que la compartien. Està en la mateixa línia en què uns pocs fan la guitza a molts. Des del govern municipal, o des de la tutoria en el cas d'aquest noi, cal actuar amb fermesa no permetent que aquests actes es reprodueixin, però també cal la col·laboració de tothom per senyalar amb el dit a aquells que no es comporten bé socialment, i ajudar-los a canviar de tàctica, a les bones, si això és possible, o amb treballs socials, quan no hi ha altre remei. I això no és tan evident com pot semblar, perquè malauradament encara hi ha massa pares i mares que intenten justificar actes de vandalisme dels seus fills, sense adonar-se que amb aquesta actitud no els fan cap bé, sinó que els preparen un futur incert, que pot derivar a situacions sense retorn.
Érem uns trenta que a les 6 de la tarda ens trobàvem davant de l'edifici del Calisay, el centre cultural d'Arenys de Mar, per pujar a l'autocar que ens havia de dur al Teatre Nacional. Els culpables, la gent de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. La nostra cap visible, la Mercè Cussó. Avui assistiríem a la interpretació del musical de Dagoll Dagom, sota la direcció de Josep Lluís Bozzo i la direcció musical d'Alfonso de Vilallonga, de l'adaptació teatral de Lluís Arcarazo, de l'obra de Mercè Rodoreda, Aloma. Us haig de dir que hi anava amb un cert recel, i així li ho he expressat a la coordinadora de l'àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, a qui he trobat al hall del Nacional, i ja li havia comentat a la mateixa Mercè Cussó, un dia per Arenys. No sóc un gran amant dels musicals, potser perquè a casa nostra encara costa de trobar veritables joies musicals, i no en tinc l'hàbit. La Diputació de Barcelona, d'acord amb el que comentava en el post d'ahir, s'ha lluït en el muntatge d'aquesta nit, no pas del muntatge teatral, que no era cosa d'ella, sinó de la concentració de 821 lectors, de 33 municipis de la demarcació de Barcelona. Ens han rebut, fotografiat, obsequiat i alimentat. També a càrrec seu era el desplaçament en autocar des de cadascuna de les 33 poblacions. Probablement hauria gaudit més de l'obra si no hagués estat en forma de musical, però cal valorar la part positiva del mateix. L'escenografia m'ha agradat i penso que estem molt ben acostumats. Els muntatges que es poden veure a casa nostra acostumen a tenir un bon treball escenogràfic. La interpretació d'Aloma, a càrrec de Júlia Möller, a qui no havia vist actuar, m'ha entusiasmat. També musicalment, però sobretot com es bellugava en escena. No podria dir el mateix de qui interpretava el paper de la seva cunyada, o fins i tot la del seu germà, a qui he vist actuar en altres ocasions, però en el paper d'avui no m'ha acabat de convèncer. En conjunt, jo salvaria la segona part i en canvi seria més crític de la primera, ja que en tot moment he trobat les interpretacions musicals com uns afegits prescindibles, gens integrats en el desenvolupament de l'obra. Penso que l'esforç de tots els participants en l'obra, intèrprets i directors, s'ha de valorar positivament, sobretot pel risc assumit a l'hora de preparar l'obra, però estic convençut que no serà una versió que es recordi en el futur, com tantes altres que es van succeint als diferents espais teatrals del nostre país. Agrair la Diputació de Barcelona aquesta iniciativa, perquè haurà fet contenta a molta gent, i a qui sigui més crític, segur que també hi haurà trobat algun moment a recordar i apreciar. I al final, l'entrepà que ens hem trobat al seient de l'autocar, ha vingut com anell al dit, i els bombons també! L'última sorpresa: la visita al giratori de Canet.
Dimarts el vespre Fogué, el president de la Diputació de Barcelona, afirmava que la necessitat d'un nou finançament "és el resultat d'una situació crònica i estructural que arrosseguem des de fa més de 15 anys". La despesa pública local representa el 13% en front del 53% de l'Estat i el 33% de l'autonòmica. El problema de tot plegat ja l'he fet sortir més d'una vegada en aquest blog. No es tracta de demanar per demanar, sinó de fer veure que els ajuntaments estan oferint serveis als ciutadans, que no són de la seva competència, però que són necessaris i que en té demanda, però no recursos. Fogué situa en un 30% la despesa dels ajuntaments en serveis impropis, i això comporta que el nivell d'inversió dels ajuntaments sigui molt baix, i això es fa palès si ho comparem amb altres estats europeus. Les diputacions, per a les persones que no ho sàpiguen, formen part de l'administració local i tenen com objectiu el suport als municipis de la seva demarcació. De la Diputació de Barcelona sempre s'ha dit que té molts diners, cosa que no passa amb la Generalitat. És per això que durant 23 anys de control de la Generalitat per part de CIU, i encara més anys de control de la Diputació, per part del PSC i els seus socis habituals, la picabaralla estava servida, sobretot per les acusacions de clientelisme polític: els ajuntaments amb governs d'esquerra rebien millor tracte de la Diputació, i al revés entre la Generalitat convergent i els municipis governats pel mateix signe polític. Com en tot una cosa és la realitat i l'altra la percepció, i no sempre coincideixen, tot i que al Maresme i molt a prop de casa nostra hi ha algun cas que s'ha citat en més d'una ocasió. Sigui com sigui cal reivindicar seriosament un millor tracte als ajuntaments i canviar el percentatge de despesa local, d'acord amb les necessitats actuals i la demanda de la ciutadania. Això no pot ser excusa per quedar-se aturats i, malgrat la situació de crisi que estem patint, s'ha de mantenir el nivell d'inversió, per evitar que l'estancament econòmic s'allargui en el temps.
Ja fa mesos quenomés sentim a parlar de problemes de finançament per l’incompliment, per part de l’Estat espanyol, de la lletra de l’Estatut; de crisi financera generalitzada amb fortes oscil·lacions a la borsa i caigudes rècord; de l’explosió de la bombolla immobiliària que feia tant temps se’n parlava i que ha acabat passant; de la manca de liquiditat de la banca per un abús en les hipoteques atorgades amb un excés de risc; d’expedients de regulació d’ocupació que faran créixer el nivell d’atur...El marc en què ens movem no és gaire propici a les alegries, ni a plantejar gaires aventures, i és una llàstima perquè el nostre país encara té molts reptes a assolir, i no acaba de trobar la manera de portar-los a terme.
Fa anys que arrosseguem dos projectes emblemàtics, dues lleis estrella del nostre Parlament, el text de les quals encara es troba en fase d’esborrany, o en el fons d’un calaix mig perdut. Em refereixo a la Llei de la divisió territorial de Catalunya, i a la Llei electoral catalana. Són dues lleis que havien de significar un canvi important en l’organització territorial i en l’adaptació jurídica a la realitat del país, dues lleis que necessiten que algú les recuperi i aconsegueixi posar-les sobre la taula.
Si bé és cert que en el desplegament territorial que l’administració realitza es té en compte les set vegueries, com a substitutòries del mapa provincial, la llei no ha avançat més i queden molts dubtes per resoldre i moltes preguntes sense resposta. Quin paper es dóna als consells comarcals? De quina manera es millora la relació entre pobles i fins on es vol arribar en el marc de les mancomunitats de serveis?...
Des que Catalunya recupera l’autogovern, amb més o menys autonomia, no hem estat capaços d’elaborar una llei electoral pròpia, adequada a la nostra realitat i tot fa pensar que ho tenim difícil, sobretot a partir de l’aprovació de l’actual Estatut en què l’aprovació d’una llei electoral requereix la majoria qualificada, la qual cosa obliga a una entesa de les dues principals forces del Parlament català, una entesa que es fa difícil mentre tots els partits només vulguin donar suport al model que els beneficia, comparant-ho amb el model actual, i no tinguin en compte el benefici que pot representar per al conjunt del país.
El Parlament va encarregar l’elaboració d’una proposta de llei electoral catalana, a un grup d’experts de la confiança de les forces polítiques presents al Parlament català, i es va fer la feina, aconseguint el consens. La proposta es va entrar al Parlament, però mai més se n’ha parlat.
És a partir d’aquesta proposta consensuada dels experts, que la Plataforma Ciutadans pel Canvi proposa una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), perquè la ciutadania pugui participar activament en l’elaboració d’una llei, de manera que no només estigui a les mans del govern i dels grups parlamentaris.
La ILP, segons la Llei 1/2006, de 16 de febrer, és el mecanisme previst jurídicament perquè la ciutadania pugui introduir al Parlament, la discussió de temes que poden ser d’interès ciutadà, i que no han estat plantejats per les forces polítiques parlamentàries. Es tracta d’entrar la proposició de llei a la Mesa del Parlament, amb un mínim de 50.000 signatures autenticades, que s’hauran de recollir en el termini de 120 a 180 dies. La Mesa del Parlament, un cop examinada la documentació pertinent, té quinze dies per admetre o no a tràmit la proposta de llei.
La Plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC) té la intenció de recuperar el text de la proposta de llei electoral elaborada pel grup d’experts, incorporar-hi algun element que millori el grau de representativitat, i també les facilitats per a la ciutadania a l’hora d’emetre el seu vot, i iniciar el procés d’una ILP. L’objectiu és aconseguir que el Parlament català es pronunciï sobre la voluntat o no de tramitar la llei electoral i desencallar d’una vegada aquest tema.
La proposta dels experts amb els afegits de CpC incorpora el concepte de llistes desblocades, en què els electors tenen l’opció de marcar els candidats que prefereixen d’una llista determinada; la variació en el nombre final de parlamentaris escollits en funció de l’índex de participació, i la creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya per garantir la transparència de tot el procés electoral.
La proposta de llei electoral persegueix tres principis irrenunciables: participació, representativitat, transparència. No podem ignorar els problemes que ens afecten, però tampoc renunciar al model que més s’ajusta a la nostra nació, a la nostra gent. El dia 7 de novembre, a la Biblioteca Popular P. Fidel Fita, podrem debatre-ho a fons.
Article publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys, del mes de novembre
Garzón ha fet marxa enrere, o això és el que sembla i el que diuen els diaris. No es poden fer judicis sense conèixer els motius ni els fets, però el cert és que hi havia molta gent esperançada amb l'actitud del jutge, encara que no agradés ni al govern espanyol ni a l'oposició. De retruc havia compromès el jutge Doñate i el fiscal Villarejo nomenant-los com experts en l'exhumació de cadàvers, i tot feia pensar que arribaria al final, com s'han caracteritzat tots els seus actes. Aquesta vegada no serà així, i hi ha qui diu que ha rebut pressions polítiques perquè canviés la seva actitud i tirés marxa enrere. Caldrà llegir més sobre el tema per descobrir tota la veritat. El jutge Garzón és un jutge a qui li agrada la publicitat, que es parli d'ell. Des de que el president González no el va nomenar ministre de justícia, com molts esperaven, i sobretot ell, la seva actitud ha estat de treballar intensament en temes transcendents que li permetessin sortir a la primera pàgina dels diaris. Tot això sense entrar a valorar la seva efectivitat i encert. És, doncs, estrany que ara quan havia aconseguit tanta expectació, i per què no, il·lusió i esperances, es desentengui del cas i traslladi el mort als jutges territorials. Ho tenia previst? S'ha adonat que s'equivocava? li han fet veure que seria pitjor el remei que la malaltia? És realment fruit de pressions polítiques?
No és estrany que hi hagi desafecció, no només vers Espanya, sinó també a la política en general, i sense disculpar del tot a la ciutadania, bona culpa en tenen, o tenim si voleu, les persones que ens dediquem a la política, encara que, com en el meu cas, sigui de manera puntual. Avui he llegit que ICV votarà en contra dels Pressupostos en el Senat, i el motiu és l'incompliment de l'acord a què varen arribar Saura i De la Vega. Aquell acord que va deixar el tripartit sense saber què dir. Érem molts, i per tant no té cap mèrit, els que avançàvem que l'acord no es compliria, perquè al marge del que ens té acostumats el govern de l'Estat, l'esmentat acord no tenia ni cap ni peus: què feia pensar que resultaria? qui no sabia ja d'entrada que no hi havia cap interès de pactar un finançament al marge de la resta de les autonomies espanyoles? Però no tot acaba aquí. Encara hi ha un acord que és vigent, vull dir que encara hi ha temps d'arribar a un altre acord, en aquest cas el que varen prometre's Montilla i Zapatero i que té com a termini el 31 de desembre. Tot aquest embolic costa d'entendre i no es fa estranya la famosa desafecció. No és bo que la raó per emetre un vot o un altre sobre un tema qualsevol, sigui l'interès de partit, i es busqui qualsevol excusa per justificar-ho. De bon principi podrem enredar la gent, però a la llarga surt la veritat i la desconfiança. En aquests moments no tinc ni idea de com acabarà tot plegat, però els auguris són molt negres. Ho deia l'altre dia arran de la xerrada d'Alfons López Tena, i ho penso després d'anar llegint com va tot. És cert que el PSC confia en aquest compromís i per tant encara tindríem un mes i mig de coll, però... m'agradaria equivocar-me.
Anada a Vic, però sense entrar al centre. Visita de família en un dia serè, però curt, en què es fa fosc aviat. A les primeres vistes de la Plana, ens ha sorprès la serralada pirinenca nevada que et recordava que l'hivern és a prop, i als fills l'arribada dels Reis Mags, per allò del fred de la nit del cinc de gener al bell mig de la plaça major de Vic. L'any que varen retransmetre la cavalcada per TV3 la neu va ser protagonista. Els cosins havien anat a caminar fins a Sant Marc, i no arribarien fins havent dinat. El protagonista, doncs, era l'avi a qui feia dies no havíem vist. Era abans de fer els 88 anys, de la seva estada a Dublín. A la tarda ja hi hauria temps de jugar amb en Gil. De tornada, ja ben negre nit, però no pas massa tard, tots pensàvem en la feina que encara ens quedava per fer, i també en demà dilluns que una setmana més arriba amb una agenda ben carregada. La carretera anava força plena i arribant a Granollers ja hi havia alguna retenció. No eren esquiadors, però probablement havien anat a veure-la de ben a prop. A l'hivern, malgrat l'obertura del túnel del Cadí, no és massa recomanable tornar el diumenge al vespre. Ara, però, ni esquiadors ni boletaires, que aquest any no n'hauran gaudit gaire. De música de fons, una peça de Haendel i el record de la nostra visita, ahir la tarda, a l'Expominer, al marc firal de la plaça d'Espanya, una visita que ja hem decidit repetir l'any 2009.
Avui celebràvem el centenari de l'arribada a la vila, de les filles del Cor de Maria, una ordre religiosa que va néixer a França l'any 1790, i que des de la seva arribada l'any 1908, s'ha dedicat de manera especial a la gent gran, a la seva casa de Vil·la Betània. Podríem trobar molts elements a destacar, a part del fet en si, del treball d'aquestes germanes, una més de les moltes comunitats religioses que han conviscut a Arenys de Mar. Avui també rebien l'acompanyament de totes, perquè elles saben més que ningú què representa estar treballant tota la vida amb les persones que més necessitat tenen d'estima i companyia, i que la nostra societat posa difícil perquè els dediquem suficient atenció. Com deia abans, avui podríem parlar de la primera visita oficial del nou bisbe de Girona (Arenys de Mar és el darrer poble del Maresme que pertany a la diòcesi de Girona), un bisbe de cara afable de qui no tinc cap referència. També podríem parlar del retorn de Mn. Martí Amagat, rector de la vila durant més de 30 anys, i de qui es conserva una gran estima i record. Molts encara pensen que la seva marxa va ser un desterrament forçat pel darrer bisbe emèrit de la diòcesi. Avui en Martí presentava el seu llibre "La Betània", en català, castellà i francès, sobre l'ordre religiosa i la seva vida a Arenys. Un altre fet seria l'absència de l'actual rector, Mn. Joan, que s'està recuperant d'un atac de cor que ens va fer témer el pitjor, o de l'incansable Pepe, company de viatge d'en Martí, i que continua a Arenys treballant sense parar. I més coses, que han passat durant la diada, o les que no estan passant per culpa de la fallida de l'empresa constructora de l'ampliació de la residència. Em quedo, però, en el reconeixement a tota la comunitat religiosa per la tasca realitzada durant aquests cent anys, i pel treball que pensen continuar fent i ampliant, en benefici dels nostres avis, la nostra gent gran. A les filles del Cor de Maria, moltes gràcies per la vostra estima, dedicació i treball. Felicitats!
S'acaba la setmana, una setmana força moguda, però que més o menys tot ha anat quadrant. Això no vol dir que tot hagi sortit com hauria volgut, però la vida està plena de circumstàncies i aquestes compten. He rellegit l'escrit d'ahir i m'he adonat que estava prou afectat per les notícies que acabava de veure a la televisió. És bo que ens costi d'oblidar-ho perquè qui ho pateix ho té ben present. Avui, com que encara no he pogut llegir ni escoltar les notícies del dia, no sé si també em pot passar el mateix, tot i que he sentit a dir que... Montilla i Duran s'han reunit i pactat una actitud unitària davant la possibilitat que el Tribunal Constitucional retalli encara més les competències de l'Estatut, i que ho han fet a contra cor d'en Mas. Aquest matrimoni Duran-Mas no acaba d'anar bé. Penso que darrerament es tracta més de matrimoni de conveniència que una altra cosa. Bé, de fet els altres tres també seria un trio de conveniència, perquè... Senyors, ja hem fet el ridícul massa temps, i potser va essent l'hora de plantejar les coses seriosament. Avui, a la feina, parlàvem dels Punts Òmnia, que al seu dia va ser tot un revulsiu i un model a seguir per la resta de l'Estat. Ara, segons m'explicaven, ens passen la mà per la cara, amb el seus Redconecta, que han desenvolupat i estès molt més que no pas nosaltres. Quan l'altre dia Alfons López Tena ens deia que Espanya ja no ens necessitava, ho deia perquè és cert que podran passar a Europa per Saragossa, i al Mediterrani des d'Algeciras. Ja podem anar a la resta de l'Estat a veure com han anat solucionat i desenvolupant temes que nosaltres encara tenim per resoldre. Allò de l'Espanya profunda ens ha arribat a enlluernar i no hi veiem més allà d'un pam. Què passarà quan el Tribunal Constitucional sentenciï que el català no és obligatori, i en canvi el castellà si? Què passarà als jutjats on està tot retolat en castellà i català, però només sents parlar en castellà? I si no és obligatori conèixer el català, amb què sostindrem la immersió lingüística a les escoles? I amb qui haurem de discutir perquè ens retornin el que és nostre, si no pot ser de manera bilateral? amb els que se'n beneficien? ells pactaran amb nosaltres deixar de rebre? Avui em deien: "no entenc com hi ha gent que només es fixa en temes de llengua", i en fan polèmica, volia afegir. És cert que no ho podem centrar tot en la llengua, però... i en el tracte? i en el desequilibri constant? Senyors, som uns insolidaris amb aquells que viuen a costa nostra! Tenim la poca vergonya de demanar que ens deixin tancar l'aixeta, i permetre que deixin de viure en el luxe que nosaltres no arribarem mai a assolir! Només pensem en el diner! ... i fent una analogia amb una expressió que em varen fer l'altre dia, podria dir: que en som de desagraïts, criticant a aquells que ens fan bons!
Encens la tele i t'indignes. Estaven donant les notícies i parlaven concretament del Congo, i després d'Afganistan. Com pot ser que els humans siguem tan bèsties? Ja sé que no podem estar tot el temps preocupats i emprenyats, però tampoc hem de ser inconscients, i en canvi cal que ens movem per aconseguir un món més just, encara que sigui aportant tan sols un gra de sorra. Ara que estem tots tan contents perquè ha guanyat Barack Obama, caldria començar a posar-li deures, i aconseguir que sigui més solidari, que signi tots els acords internacionals que té pendents de signar, i ens convenci realment que està per la pau i per un nou món. Perquè si després de tant d'enrenou resulta que passa el mateix amb Obama que el que podria passar amb Mc Cain, potser que ens ho fem mirar. Ja vaig dir que era molt escèptic amb les diferències entre demòcrates i republicans, però vull pensar que n'hi ha alguna i que l'hem de notar. Els europeus tampoc ens podem relaxar, i convindria que algú agafés el timó (no crec que hagi de ser el senyor Sarkozy), i que comencéssim a pintar alguna cosa en el món. Poca cosa farem si quan obrim la televisió ens esglaiem, però podem canviar de canal i passar pàgina. Una vegada més vull deixar constància de la injustícia que hi ha pel món. No ens queixem per quatre tonteries i obrim els ulls, que s'hi juguen la vida!
Continuo pensant que l'anonimat no és la millor manera d'expressar opinions, i encara menys de faltar a ningú. Considero que les coses s'han de dir amb la cara ben alta i quan es tracta de crítiques, permetent que la persona criticada pugui saber qui el critica. No cal dir que quan s'insulta no es pot permetre l'anonimat, ja que d'alguna manera et fas còmplice. És per això que no puc permetre que en el meu blog hi pengin escrits anònims que es considerin insultants vers a persones, i per tant, com ja he fet en més d'una ocasió, no els dono accés ni visibilitat, i si se n'escapa algun, procuro corregir-ho el més aviat possible. Ha acabat el partit del Barça que ha aconseguit guanyar al temible Benidorm, gràcies a un penal de Messi que l'ha ficat a dins en segona instància. L'Athlètic, per altra banda, també s'ha classificat per a la següent ronda en vèncer al Huelva. L'Athlètic era l'especialista en guanyar la Copa del Rei (en el seu temps Copa del Generalíssim). De jove sempre explicava que era el club que n'havia guanyat més. Ara ja no ho puc dir, i cada any les passem canutes per aconseguir mantenir-nos a primera; de la Copa ja no... M'he parat una estona, perquè estava xatajant amb la meva neboda, que és a Dublín, i la meva germana des de Vic. Al mateix temps he anat seguint el programa "Sense embuts" dedicat a la síndrome de Dawn. Llavors ens queixem... no tot a la tele és dolent; també hi ha programes que et fan pensar i adonar-te que no tenim tants motius per queixar-nos, sinó més aviat hauríem d'estar agraïts. Bona nit.
L'altre dia us parlava de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que la Plataforma Ciutadans pel Canvi vol impulsar perquè el Parlament debati la llei electoral catalana, i avui sortia la noticia d'una altra ILP, que s'ha presentat al Parlament català, que ha estat admesa a tràmit, i que té per objectiu la prohibició de curses de braus a Catalunya. Ara, segons està regulat, els promotors de la ILP hauran de recollir un mínim de 50.000 signatures en un termini d'uns sis mesos (120 dies ampliables a 60 dies més). La feina comença ara i la fita comporta el seu risc; caldrà que totes aquelles persones que han manifestat estar en contra dels toros, facin el pas i signin la ILP. Si s'aconsegueixen les signatures, seran els grups parlamentaris els que hauran de decidir si es continua tramitant i es posa a debat al Parlament. Si arriba al final, caldrà que es posi a votació i que els diferents grups parlamentaris es defineixin sobre la prohibició. Els promotors de la ILP poden retirar-la en qualsevol moment de la seva tramitació, sobretot si entenen que fruit del debat parlamentari, l'objectiu de la proposta presentada al Parlament ha perdut el veritable sentit que li han volgut donar, és a dir, la prohibició a Catalunya de qualsevol espectacle que incorpori la mort de l'animal. Sempre he pensat que no era bo estar parlant de prohibicions, però en aquest cas jo m'apunto a la prohibició. És cert que hi ha moltes coses que no funcionen, i que caldria prendre mesures més dràstiques. També s'ha de tenir en compte que les curses de braus tenen molts anys d'història, amb molts aficionats i defensors; que en portem molt menys en la defensa dels animals, i sobretot que hauríem de ser molt escrupolosos a l'hora de valorar si hi ha prou arguments per prohibir un espectacle que mou aficionats amunt i avall, des de fa molts i molts anys. Malgrat tot, animo a totes les persones a qui no agrada l'espectacle taurí i hi estan en contra, que estiguin a l'aguait per quan es pot començar a signar, i a esperar què decideixen els nostres parlamentaris.
El Ple d'aquest vespre ha tingut una durada de quatre hores, amb una pausa de 5 minuts per estirar les cames i anar fer un pipí. Es tractava del Ple extraordinari de les Ordenances Fiscals, que s'hi afegia el tema que va quedar sobre la taula en el darrer Ple, referent al Conveni per a l'adquisició del convent de les Clarisses, per convertir-lo en la nova Biblioteca Pare Fidel Fita, per convertir-lo en la Casa de les lletres. Avui es podia seguir per Internet, a través de la webcam que ha instal·lat Ràdio Arenys a la Sala de Plens, i seria bo conèixer si hi ha hagut gaire gent que ho hagi seguit, i sobretot l'estona que han estat atents a la pantalla de l'ordinador. Perquè el Ple ha estat feixuc, encara que les intervencions, totes elles molt llargues, han estat molt ben preparades, i penso que es podien seguir força bé. Hem anat a sopar - avui era més difícil trobar llocs, en ser dilluns - i d'alguna manera ha servit per recuperar-nos de la tensió que, encara que no vulguis sempre existeix, sobretot per als que realitzen intervencions. I a casa tothom dormint; tot just acabem de començar la setmana i s'han de conservar les forces per arribar al cap de setmana, que hi ha l'Expominer, i l'Ignasi hi somia des de l'any passat. La setmana vinent hi haurà el Ple ordinari de novembre; no sé quan temps fa que no celebrem un Ple ordinari, ja que els darrers sempre han estat extraordinaris, encara que substituint els corresponents ordinaris. En el proper Ple es portarà, entre altres temes, la proposta d'aprovació de la creació de l'Entitat Pública Empresarial Ràdio Arenys. El següent serà per aprovar el Pressupost 2009.
Ahir dissabte, a la Biblioteca d'Arenys de Mar, vàrem poder assistir a la conferència d'Alfons López Tena, organitzada pel Centre d'Estudis Josep Baralt, entitat de qui tinc el goig de ser-ne soci, pel nivell dels actes i actuacions que porten a terme, com l'edició de la revista Salobre, o la xerrada d'aquest cap de setmana. Ningú em negarà que López Tena manifesta un alt grau d'entusiasme, i convenciment de que té raó. No es tracta d'excés d'orgull, sinó de la seva capacitat d'argumentar tots els seus plantejaments i afirmacions. No vull pas dir que no es pugui rebatre la seva opinió, però en tot cas no es pot fer sense un esforç argumentari important. El seu discurs no va deixar tranquil ni indiferent a ningú; fins i tot els més propers veien qüestionada la seva actitud, sobretot perquè els acusava, amb tota l'elegància, de ser teòrics i no pas pragmàtics; quan els criticava que davant la idea de la independència tot consistís en idees i paraules escrites, i no s'actués amb coherència amb els ideals proclamats. En Pep avisava del suïcidi col·lectiu, i en beu baixa escoltava que calia posar mans a l'obra la idea de l'independentisme. Per López Tena l'única sortida és la Independència de Catalunya, o continuar estoicament acceptant l'espoli progressiu per part de l'estat espanyol. Tot el seu discurs va anar al voltant d'aquesta idea, i va avançar el resultat de la sentència del Tribunal Constitucional, que preveia acabaria amb qualsevol esperança de millora estatutària, esdevenint la darrera oportunitat per confiar en els drets que s'ha intentat preservar en el text aprovat per totes les instàncies polítiques i referendat pel poble de Catalunya. Segons López Tena ni el català serà exigible, ni el finançament recuperarà el model just, ni el bilateralisme serà la fórmula de negociació amb l'estat, perquè no té cap sentit que la part negociï amb el tot on en forma part. Es fa difícil sintetitzar tot el que va dir en dues hores i mitja, que és l'estona que va durar l'acte, però va deixar ben clar que la societat tenia un paper molt important a fer, que consistia en forçar els partits nacionalistes a plantejar el camí de la independència com a única solució per a Catalunya. S'ha d'anar amb la veritat per davant, afrontant la realitat, però avançant amb peu ferm i segur, evitant passos en fals que facin inviable la independència. Descartada la intervenció militar, per a López Tena no hi ha res que pugui frenar la independència de Catalunya, si ho fem bé, i aconseguim que dos milions i mig de catalans i catalanes ho sol·liciten. Ni Espanya, ni Europa, ni les Nacions Unides podran contradir la voluntat dels catalans. Alfons López Tena va dir una cosa que vaig recollir de manera especial, quan es referia a que els més perjudicats de l'espoli espanyol eren els més abstencionistes. Ho dic perquè en més d'una ocasió he manifestat que la independència l'havíem de demanar de la mà d'aquelles persones que potser no han nascut a Catalunya, i que la seva llengua materna i d'ús habitual no és el català, però que s'adona que Espanya ens té arraconats, que ha arribat el moment en què Catalunya ja no fa falta a Espanya, i que això ens ho fa pagar. Havent sopat, fent temps per anar a dormir, vaig fer zapping a la tele, i vaig anar a parar a un canal de TDT, "Intereconomia" o una cosa semblant, on ens deixaven, als catalans, com la "púrria" més gran que us pugueu imaginar. Segons els tertulians érem uns corruptes, mal gastadors, que reclamàvem diners mentre els gastàvem en temes que no hi teníem competències. No vaig conèixer els tertulians excepte el senyor Alejo Vidal Quadras, que va deixar clar que calia canviar la Constitució per eliminar aquesta tonteria de l'Espanya de les autonomies que, entre altres coses, havia generat una contractació innecessària d'un milió més de funcionaris. A la rèplica, un altre tertulià va dir que s'equivocava ja que el nombre de funcionaris de més era de d0s milions. Vaig patir un xoc, perquè encara tenia present la conferència del vespre i havia caigut en el discurs d'aquesta cadena de televisió. Serà veritat que només podem optar a l'independentisme? Ens hi posem?
No, no ho diré, però de tots és sabut que la història ens ha brindat períodes de temps i protagonistes menyspreables, víctimes d'algun pecat capital. L'experiència que et dóna la vida fa que t'ensenyi de què pot ser capaç l'home quan perd els estreps i comença a veure fantasmes, sense adonar-se que el mal el porta a dins. Feu memòria històrica i segur que us apareixeran alguns noms. Contra aquest perill no hi ha cap més remei que la vida en societat buscant el bé per al teu veí, al marge de les seves creences, el seu origen, la seva ideologia o la seva actitud davant les coses. I només amb esperit de servei i voluntat d'entesa es pot avançar com a societat, però també com a persona. No, no ho diré perquè no vull males interpretacions ni segones intencions, però la història té memòria i tot surt a relluir, encara que sigui a títol pòstum dels seus protagonistes. És bo que la història tingui memòria perquè ens ajuda a desbroçar el bosc on a vegades ens toca viure. És bo perquè malgrat sigui l'home l'únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa roca, ens queda la referència i el camí de l'adreçament. No, no ho diré, però fora bo que deixés rastres a les entranyes, i el dolor que s'ha volgut causar recaigués en la pròpia persona. La mentida, l'engany, la calúmnia són elements roïns d'aquella voluntat malaltissa que no té aturador ja que les mesures autocorrectores han quedat bloquejades i inservibles. És un camí sense retorn, que pot fer molt mal i crear molt dolor al voltant. No, no ho diré perquè es tracta d'una autoreflexió que no té altre objectiu que buscar sortides a l'atzucac que sembla existir, i no pas una arma de destrucció. La destrucció, en tot cas, no vindrà d'aquí, sinó de la pròpia vida malaltissa. Hem perdut 6 a 1, però hem jugat bé, i això és el que importa, encara que no tothom ho veu de la mateixa manera.
Demà comença el termini perquè els vilatans i vilatanes d'Arenys de Mar escullin els tres projectes o actuacions a la via pública que prioritzen per a l'any 2009. El govern ha reservat l'import de 200.000 euros del Pressupost d'Inversions per destinar-ho als projectes seleccionats per la ciutadania. Es tracta d'un procés participatiu que té com a finalitat donar l'oportunitat que els vilatans s'acostin una mica més a la gestió pública municipal. El projecte té els límits que té, i ens ha de servir com a base, junt amb els resultats del Pla Director de Participació que s'està confeccionat, per decidir quin model de vila participativa volem i és més idònia per Arenys de Mar. Es presenten 18 actuacions de l'espai públic, ja sigui arranjament de carrers, mobiliari urbà, accessibilitat, millora de façanes d'equipaments públics singulars... totes elles proposades pel mateixos vilatans durant l'estiu i els primers dies de setembre. Un total de 214 propostes que es varen estudiar i seleccionar en funció dels paràmetres exposats inicialment, i que es referien a la competència municipal, que fossin actuacions a l'espai públic, que no estiguessin ja programades i que el seu import s'adeqüés a la disponibilitat pressupostària fixada. Des de demà dissabte fins al diumenge 16 de novembre, totes les persones empadronades a Arenys de Mar i més grans de 16 anys, podran emetre el seu vot a qualsevol de les urnes repartides per diferents equipaments municipals i botigues d'Arenys, o bé per Internet al web municipal. Aquestes dies estem acabant de programar les actuacions pendents del procés participatiu del pressupost 2008, i que completaran els treballs realitzats a petició dels vilatans. Confiem en la participació dels vilatans i esperem poder analitzar la resposta a través de la Comissió de Seguiment que al seu dia es va crear, amb la participació de representants d'entitats i persones a títol individual. El govern està igualment obert a rebre tots els suggeriments i també les crítiques que ajudin a confeccionar un model propi i participat a la nostra vila. Me'n vaig a sopar que avui tenim la conferència d'en Toni Comín a la Biblioteca.
Avui no em puc queixar de pluja o ventades, però el cas és que m’he quedat sense connexió a Internet, per la qual cosa retardaré el moment de penjar el meu post al blog. Avui volia parlar de la conferència que tindrà lloc demà el vespre a la Biblioteca d’Arenys de Mar, al voltant de la Llei electoral catalana, a càrrec d’en Toni Comín, diputat al Parlament català pel grup PSC-CPC. Si seguiu la política de prop i la catalana especialment, tindreu molt present que des de fa molt temps no es parla ni de la divisió territorial de Catalunya ni de la Llei electoral catalana; dues lleis que havien de canviar el país, però... La darrera vegada que vaig sentir a parlar de la divisió territorial catalana va ser a Canet, en una conferència del llavors conseller Carretero. De la nova llei electoral sabíem que es va encarregar a un grup d’experts la redacció d’una proposta i que aquesta es va entrar al Parlament català. A partir d’aquí tot ha estat un mutis. La Plataforma Ciutadans pel Canvi s’ha proposat presentar una Iniciativa Legislativa Popular perquè el Parlament s’hagi de pronunciar sobre la seva tramitació o no. El diputat Toni Comín, serà a Arenys per explicar-nos els principals trets de la proposta de llei elaborada pel grup d’experts, i també els elements incorporats per Ciutadans pel Canvi, a l’hora de presentar la ILP. Aquest acte l’organitza el Grup de Debat i Tertúlia d’Arenys de Mar.
La reacció de Bush al triomf de Barack Obama ha estat de qualificar-la d'històrica i molt sentida per molta gent. L'ha felicitat i s'ha ofert a col·laborar-hi. De fet, Bush no ho tenia fàcil; durant tota la campanya electoral ha hagut de sentir com fins i tot el candidat del seu partit el negava i se'n decantava perquè no se'l jutgés per la feina feta per ell. A les declaracions de McCain després de conèixer els resultats es reconeixia la dificultat que portava implícita la seva opció, per la crisi econòmica i el regust que ens ha deixat el president sortint. Governar en temps de crisi no és fàcil, però a més Bush no ha donat mai la imatge d'una persona noble, i això es paga. Més aviat hem trobat un president prepotent, un líder mundial que s'ha aprofitat del seu poder per fer i desfer sense donar raons o faltant a la veritat. Tot plegat, salvant les distàncies, em fa pensar en la pèrdua de les eleccions del PP després d'haver volgut enredar el poble; després d'haver intentat aprofitar-se de les circumstàncies per guanyar vots. Salvant les distàncies perquè ni Rajoy és McCain, ni Zapatero és Obama. Ho deia ahir i ho he sentit a dir també avui; caldrà veure en què es diferencia la política d'Obama amb la de Bush. Quina serà la seva actitud davant dels conflictes d'Israel, Síria, Iraq, Afganistan... Com es relacionarà amb Corea del Nord, amb Rússia... És evident que no ens podem mirar Obama amb ulls europeus perquè, sinó li demanaríem que abolís la pena de mort, o que elaborés una llei de l'avortament, o legalitzés el matrimoni homosexual... són els EUA i això no ho canviarem nosaltres.
Aquesta és d'aquelles nits que t'agrada està atent al que està passant a l'altra banda de l'Atlàntic. Algú ha dit que a les eleccions nord-americanes hi hauríem de poder votar perquè el seu govern té repercussions arreu, i sinó expliqueu-me la guerra d'Iraq, per donar un exemple, i el servilisme d'Aznar o Blair. Em considero europeu, encara que la idea i sentiment que tinc d'Europa no és el mateix de quan el dictador estava entre nosaltres. Els EUA no m'han atret mai, i en el meu llistat de possibles viatges el tinc força avall, i en tot cas no em fixaria gaire en les grans ciutats, sinó més aviat en grans paratges naturals, i m'enfilaria cap al Canadà que allà signaria ara mateix per arribar-m'hi. La influència dels governs nord-americans és massa gran com per ignorar-la, però la pregunta que em faig és en què es diferencia un govern demòcrata d'un republicà, en política internacional? Segur que els periodistes especialitzats ens poden lliurar molts arguments i explicacions, però se m'escapen detalls com per exemple si la política de Bush ha estat per iniciativa personal, tal com ens vol vendre el candidat republicà McCain, o bé es tracta del model republicà. A partir d'aquí sorgeix la pregunta lògica: Europa amb qui pot sortir guanyant? amb Obama? amb McCain? Aquest ha titllat a Obama de socialista, però des d'Europa no es té el mateix concepte de socialisme. Permeteu-me que em mostri escèptic, encara que si em feu escollir, m'agradaria que fos Obama el nou president. No sé si per ser una persona de color, o per tractar-se d'una persona molt diferent al model presidenciable dels EUA, o això és tal com ens l'han fet veure. Probablement no ho vulgui reconèixer i sempre hagi anat amb els demòcrates, encara que no tingui una bona opinió de Clinton, i això potser va fer que tampoc m'agradés la idea que la seva dona fos la nova presidenta, la primera presidenta de la història dels EUA.
Ho comentaven l'altre dia en una tertúlia radiofònica. De fet no eren uns tertulians massa afectes al president, però em va cridar l'atenció com el descrivien. L'acusaven de reaccionar tard, i en això vaig pensar que encertaven. Entenc que davant de moments de crisi, és dur governar. Probablement ho podem aplicar també al govern municipal, però en un govern que té facultats legislatives la responsabilitat augmenta i cal desenvolupar la capacitat de resposta. No és tant la improvisació com la rapidesa en reaccionar davant les circumstàncies. Feia molt temps que tothom pronosticava un daltabaix immobiliari i potser hauria estat bé haver pres mesures. Tampoc es tracta de penjar-li totes les culpes perquè tothom va anar fent com si no passés res, uns apujant els preus, uns altres facilitant préstecs a cap preu i amb un alt component de risc, i nosaltres comprant sense regatejar. Aquests dies, parlant de la llei de dependència, se l'ha acusat de fer promeses a la lleugera i no haver-les complert (de fet el president ens hi té acostumats). Ara ens parla de mesures per alleugerir les càrregues a les persones aturades, i el que se li diu és que actua a reacció, després de veure els problemes, sense capacitat per preveure'ls i, per tant, dictar mesures preventives i no només curatives. No és bo ser el menys dolent i a vegades se n'abusa. El seu accés dins i fora del partit ha estat presidit per la mateixa tònica, però a llarga això es paga. No simplifiquem la coses, i la política encara menys, però procurem pensar a mig i llarg termini, perquè el dia a dia ja hi som, i en canvi el futur el podem brodar.