dimarts, 30 de novembre del 2010

Confessions d’un president

Aquest matí, al programa de televisió de Josep Cuní, segons he pogut llegir als diaris digitals ARA i La Vanguardia, el president Montilla s'ha sincerat i ha reconegut els seus errors. Montilla ha manifestat que és el màxim responsable de la derrota del PSC i per això ha decidit renunciar a la seva acta de diputat, per no perjudicar el partit dels socialistes catalans. Al seu entendre caldrà que el partit impulsi un debat obert perquè s'adeqüi millor a la realitat de Catalunya.
Llegint l'article m'he adonat que em transportava en una altra realitat, i que tot allò ja ho coneixia, com si ho hagués viscut. Montilla ha dit que en determinats moments "hauria d'haver pres decisions per millorar la cohesió del govern", que "hauria d'haver actuat amb més contundència en certs assumptes".
Treballar en equip és complicat, sobretot quan hi ha tants caps i tants barrets. Hi poden haver bons propòsits, però el dia a dia no ho fa fàcil. Hi ha projectes que amb el temps maduren, i d'altres que es mantenen sempre verds. També hi ha gent que fa fàcils les coses i d'altres que les compliquen seriosament.
Montilla sabia que les eleccions les tenia perdudes. Afrontava unes eleccions convençut que no les guanyaria i que l'únic dubte que tenia era el grau de la derrota. Montilla no hi veia cap sortida airosa i la culpa l'havia d'anar a buscar quatre anys enrere, amb el pacte.
Jo sóc de les persones que creu que el tripartit ha treballat i ha donat resposta a molts temes delicats, però no ha pogut contrarestar els efectes de la crisi, les picabaralles entre els tres socis, ni ha sabut comunicar bé la feina feta, els èxits aconseguits. Novament el meu pensament ha sofert la mateixa sensació d'abans: tot això em recordava una situació propera, com si ja ho hagués viscut. La vida és ben curiosa, i els humans tenim la capacitat de complicar-nos la vida fins a límits insospitats. Bona nit.

dilluns, 29 de novembre del 2010

Més sobre els resultats electorals

Avui ha estat un dia de comentaris i reflexions sobre els resultats electorals d'ahir diumenge, alguns de raonats i d'altres d'interessats. Normalment són els grans líders els que porten l'aigua al seu molí, i qualsevol circumstància l'aprofiten per escombrar cap a casa. Entre aquests comentaris hi situo els que hi veuen una resposta a la política de Zapatero i el camí cap a l'entronització de Rajoy. En canvi n'he vist d'altres que m'han semblat correctes i alliçonadors, com és el cas de les paraules de Ferran Mascarell al diari ARA. (he intentat posar el link, però no me n'he sortit).
Realment tothom ha de reflexionar, però hi ha dos partits que no tenen cap altra solució que fer-ho i trobar solucions per continuar endavant. Em refereixo al PSC i ERC. El PSC ha de decidir què vol ser de gran, i sentar les bases per aconseguir-ho. No pot estar marejant la perdiu tot intentant acontentar tothom. El PSC ha de deixar ben clar si és un partit catalanista o no; si opta sincerament pel federalisme com a forma de relacionar-se amb Espanya; si vol actuar com a partit d'esquerres o no. Cal també una renovació de les persones que fa massa temps que figuren al capdavant i que no deixen avançar el partit cap a posicions més d'acord amb la realitat actual. S'ha de mobilitzar la gent amb el cap i no amb el cor. S'han d'eliminar actituds populistes i dir les coses clarament pel seu nom. S'ha de treballar amb transparència sense amiguismes i trifulgues.
Per la seva banda, ERC, que ha passat de ser la tercera força al Parlament, a la cinquena, ha d'analitzar quin paper vol jugar i amb qui vol anar de costat, si amb l'opció radical de SI o amb el nacionalisme de CIU. Durant la campanya ha volgut donar una imatge molt decidida cap a l'autodeterminació, però vistos els resultats, potser li interessa més tocar de peus a terra i no pretendre fer volar coloms. No podem oblidar la composició global del Parlament, amb un PP crescut i C's consolidats, ambdós contra qualsevol intent de reivindicar l'autodeterminació, i amb una situació de crisi econòmica que cal afrontar seriosament per aconseguir sortir-ne el més aviat possible.
La reflexió no acaba aquí, sinó que té més llarga durada, sense oblidar, però, que d'aquí a pocs mesos hi ha una nova convocatòria electoral, on s'han de decidir governs tan importants com l'Ajuntament de Barcelona o la mateixa Diputació, fins ara en mans dels partits d'esquerra.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Resultats electorals per fer reflexionar

He esperat a conèixer els resultats electorals amb l'escrutini pràcticament al 100%, per fer-ne una lectura particular. En primer lloc em sap greu que Antoni Comin quedi fora del Parlament, perquè es perd un molt bon parlamentari, al marge del seu color polític. La victòria ha estat clara i contundent per CIU, que després de set anys recupera el govern de la Generalitat.
El PSC ha pagat molt car el seu pacte amb ERC i ICV, al marge dels seus propis errors, que en són uns quants. Els dos socis de govern també han rebut una patacada, sobretot ERC que es queda a menys de la meitat dels escons que tenia.
El PP ha estat un altre partit guanyador i serà important valorar el fons del seu missatge i l'acceptació que aquest ha tingut. Si la victòria de CIU es pot llegir en clau nacionalista, l'increment que ha experimentat el PP no va en aquesta línia, sinó tot el contrari. Els vots del PP s'han de sumar als de C's que es manté al Parlament i deixa de ser una casualitat per consolidar-se com a força política representant d'una part de la ciutadania catalana.
SI ha entrat amb força per fer present al Parlament la seva veu independentista, que de ben segur servirà perquè CIU no s'oblidi que hi ha gent més radical al seu costat, amb qui podrà pactar propostes més atrevides per al futur de Catalunya.
Malgrat que les eleccions no són equiparables, és important aprendre la lliçó per a les properes eleccions municipals. A poblacions com Arenys de Mar també ha governat el tripartit, i ha patit els mateixos problemes que el govern de la Generalitat. En vistes al futur, pot molt ben ser que el resultat sigui equiparable, si no som capaços d'explicar tot el que hem fet i, si fa el cas, donar a conèixer quin és el paper de cada formació del pacte i quines són les persones que fan possible el govern del municipi.
Governar amb pacte no és fàcil, sobretot quan no hi ha sintonia en aspectes importants. ICV s'ha distanciat en més d'una ocasió, al marge de l'encert o no dels seus consellers a l'hora de prendre decisions en el seu departament. ERC ha fet el doble joc, Carod des de dins i Puigcercós des de fora, i això també ha tingut les seves conseqüències. El PSC ha dubtat a l'hora de prendre segons quines decisions, i a la gent no li agrada polítics que dubtin, sinó que exigeix polítics ferms i amb les idees clares. Tot plegat ha ajudat a que el resultat hagi suposat una gran derrota per als partits de govern. Ara, des de l'oposició, cada partit haurà de treballar per convèncer la ciutadania que la seva opció política es mereix una millor sort.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Reflexionant sobre el meu vot

M'he assegut a la butaca amb l'ordinador a la falda i l'spotify connectat, per reflexionar. Demà haig d'anar a votar i haig de pensar molt bé a qui dono el meu vot. He baixat el Rèquiem de Mozart, no pas perquè cregui que les votacions de demà es mereixin un a missa de difunts, sinó perquè es tracta d'una obra interessant del compositor més universal. I em poso a reflexionar...
Procuro oblidar-me de les dades estadístiques que hem pogut llegir aquests dies i que feien una projecció dels escons del Parlament que correspondrien a cada partit polític català. No tinc en compte si els fan a dins o a fora de l'arc parlamentari, sinó que em quedo amb la seva imatge i el que m'atrau de cadascun d'ells.
Començo pels partits no nacionalistes, o si més no no nacionalistes catalans. C's no m'agrada perquè ha fet de la llengua el seu únic cavall de batalla. Els molesta que el català sigui protegit del que podria acabar essent la seva pèrdua i enterrament. La discriminació en positiu del català la considero útil i imprescindible. Per això sol ja no es mereixen el meu vot.
El PP ha fet una campanya potent, si ho comparem amb altres vegades, i ha accentuat molt més el seu caràcter de partit espanyolista. De fet han estat coherents amb tot el seguit de recursos presentats contra els drets de Catalunya expressats en el seu estatut. També ha lluitat per atraure vots que podrien anar a parar a C's. El seu pensament està lluny del meu... el meu vot no pot anar cap aquest partit polític.
El PSC ha donat la cara i el seu líder, l'actual president de la Generalitat, ha renunciat públicament a repetir la fórmula del tripartit, per la qual cosa es planta sol a guanyar les eleccions si vol continuar a dins el govern. La seva submissió al PSOE li ha fet perdre alguns enters, i la lluita interna entre catalanistes i el corrent del PSOE, sembla haver afavorit els segons, deixant en suspens el toc catalanista que fins ara servia per convèncer a certs simpatitzants i militants. La col·locació de la Montserrat Tura al segon lloc no serà suficient per mantenir-los fidels. Aquest enfoc em provoca més dubtes del compte a l'hora d'emetre un vot favorable.
ICV continua com sempre ocupant una posició de minories que durant set anys l'ha permès estar governant, però que amb la decisió presa per Montilla, tot fa pensar que passaran a ocupar un lloc a l'oposició parlamentària. L'experiència que hem viscut amb els seus consellers no ha estat la més favorable per engrescar-nos a votar-los, i si bé no deuen haver estat un obstacle per al govern, sí que l'han perjudicat.
CIU va de germà gran, victoriós en les dues darreres consultes, encara que el pacte parlamentari de l'opció d'esquerra l'ha deixat a l'oposició. Ara confien en la dita "a la tercera va la vençuda". CIU s'ha volgut desmarcar de falses promeses d'ERC i no ha fet fàstics d'un possible pacte amb el PP, sobretot pensant que d'aquí a dos anys hi ha eleccions estatals i el PP pot recuperar el govern d'Espanya. És un gran defensor de la nació catalana, però ho vol treballar des de dins l'estat espanyol, sense provocar cap trencament hipotètic. La seva política de dretes posa en perill l'obra social engegada pel govern actual i fins i tot la societat del benestar, i això són punts negatius a l'hora d'engrescar-me a votar-los.
ERC, com a partit que ha estat governant durant aquests anys, defensa un procés cap a la independència més civilitzat que altres partits, tocant més de peus a terra. El seu discurs més radical que el manifestat per CIU, engresca poc tenint en compte que hi ha partits contrincants que són encara més radicals i llaminers. L'experiència de govern no ha estat fantàstica, comprometent a vegades l'obra de govern. La lluita interna ha deixat algun cadàver i el seu futur queda una mica incert. El fet que es cregui tant que és la clau del pacte final de govern, el fa menys atractiu perquè dóna la impressió que es ven sempre al millor postor.
Reagrupament ha sorgit d'una de les moltes escissions d'ERC, de la mà d'un exconseller, Joan Carretero, que va demostrar ben bé quin peu calça. Una persona incapaç de negociar res, ja que no accepta el diàleg i molt menys que pugui estar equivocat. La seva opció no és una opció de bon govern per Catalunya.
Finalment, i no perquè no n'hi hagi més, comento el partit que s'ha inventat Joan Laporta i que ha engrescat a prou gent, si més no a la xarxa internauta. De la seva força política només se sap que vol la independència, però no ens diu quina política defensa, de dretes o d'esquerres, quins camins seguiria Catalunya si assolís la independència. Dipositar el vot a aquesta opció política és una temeritat.
He arribat al final i partint de la base que no sóc partidari del vot en blanc ni el nul, i que sóc un fidel votant, sigui quina sigui l'elecció que es tracti, podeu imaginar quin és el meu dilema. La reflexió ha de ser més profunda i per això m'he passat al Magnificat in D Major de Bach, que em porta vells i bells records, quan el vaig cantar sota la direcció de Michel Corboz, a Autun (France). Em perdonareu que no segueixi escrivint perquè la reflexió no m'ho permet... que reflexioneu també vosaltres!

divendres, 26 de novembre del 2010

Darrer dia de campanya

Avui és el darrer dia de la campanya a les eleccions municipals, abans del dia de reflexió. És curiós que fins avui no havia llegit res de partits com ara Unió, Progrés i Democràcia (UPD), de Rosa Díez. El candidat per Barcelona, Antonio Robles, ha criticat que se’ls ha tapat i no han pogut donar a conèixer el seu programa. Les declaracions que ha fet, junt amb Rosa Díez, han estat de crítica a l’estat de les autonomies, i de utilitzar el Parlament per parlar de tonteries sense importància. Suposo que és l’actitud de qui les enquestes no li preveuen cap representant en el nou Parlament.
També han hagut de fer el que han pogut, Reagrupament, de Joan Carretero, i Solidaritat Catalana per a la Independència (SCI) de Joan Laporta. Ambdós partits han tingut força ressò per Internet, on compten amb la col·laboració d’aliats ben assentats a la xarxa, però al carrer la seva veu no ha tingut gaire sortida. Les enquestes no donen cap escó a Reagrupament, i un escó per al partit de Laporta, encara que no totes.
Preguntant a la gent he vist que tothom dóna per guanyador indiscutible a Mas, però hi ha més dubtes a l’hora de vaticinar si obtindrà la majoria absoluta o no. Sembla ser que al final de la campanya el PSC ha recuperat alguns adeptes, però no suficients com per evitar que els resultats siguin una baixada important de la seva representació al Parlament.
El PSC haurà de treballar el seu futur des de l’oposició, resolvent totes les qüestions i dubtes que se li han acumulat, i aspirar a ser una alternativa de govern, sense pensar en aliances suïcides com fins ara. El pas està donat i ara cal que el sàpiguen seguir.
En tot cas, sigui quin sigui el resultat de diumenge, m’agradaria pensar que els avenços en benestar i cohesió social, no patiran una retallada, pensant que els queden quatre anys abans no n’hagin de donar compte als electors. Seria molt trist tornar a la situació d’ara fa set anys, sobretot tenint present la situació de crisi que estem patint. El tripartit i el PSC en particular, no han sabut explicar prou bé tot el que han aconseguit en afers socials, i ara potser ho notarem quan ja no hi haurà res a fer.

dijous, 25 de novembre del 2010

ERO a l’Administració


El president del Foment del Treball, Joan Rosell, ha declarat que una bona sortida a la crisi seria la fusió de municipis petits i l’aplicació d’un ERO a l’Administració. Ha posat l’exemple del Regne Unit que va fusionar ajuntaments. Segons Rosell la gran quantitat de funcionaris a Espanya, la fa insostenible. Els ministeris d’Educació, Sanitat i Cultura, tenen pràcticament totes les competències traspassades a les autonomies, i un total de 150.000 funcionaris de l’Estat que no tenen feina.
És evident que una cosa són les frases sonants, que serveixen normalment per omplir titulars, i l’altra la discussió més al detall de cada afirmació amb els seus arguments. A ningú se li escapa que l’administració necessita una reforma, i probablement hi ha un excedent de funcionaris, o si més no, una mala distribució dels mateixos, ja sigui per les competències traspassades, o per la pròpia dinàmica laboral que requereix una redistribució dels recursos humans.
En un moment de crisi adquireix molta importància l’anàlisi de l’eficiència en qualsevol de les etapes de gestió, i la racionalització dels recursos que la mateixa porta implícita. No podem mantenir una administració ineficient, que es repengi a les espatlles de l’administrat, sinó que cal adaptar-la a cada moment, amb les millors tècniques i els millors resultats.
Al nostre país no es pot sentir a parlar de fusió de municipis, i cada vegada que algú ho ha plantejat, s’ha produït una espècie de terratrèmol. Ens sentim molt identificats amb el nostre poble de naixement o residència, i ens desagrada el pensar que ens puguin fusionar. Tenint en compte aquesta realitat, li hauríem de donar la volta i treballar per mancomunar serveis, un fet que ja existeix, però que es podria desenvolupar molt més. Entitats de molt pocs habitants, difícilment podran oferir serveis eficients, sinó que l’eficiència s’haurà d’anar a buscar a l’agrupació de diferents municipis.
L’Associació Catalana de Municipis (ACM) ha respost a Rosell que els ajuntaments són l’administració més eficient, amb pocs recursos realitzen molts serveis, i ha lamentat les declaracions respecte a la fusió de municipis. Ja deia jo que era un tema punyent.
Malgrat sigui un defensor de l’administració local, haig de reconèixer que el nivell d’eficiència encara té molt que desitjar, però potser sí que supera al de les altres administracions públiques. Quant a la fusió... el que deia abans: mancomunem serveis; respecte a l’ERO... eliminem ministeris sense competències i redistribuïm el funcionariat.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Treballar quinze dies per viure quatre anys

Avui em comentaven que un polític, de qui no diré el nom, va dir una vegada que calia treballar durant quinze dies i d’aquesta manera poder viure durant els quatre anys de la legislatura. Pot semblar un tòpic, una llosa que cau sobre els polítics, però us haig de dir que, si gosés, faria un llistat de gent que conec que més o menys encaixaria en aquest model de polític. També haig de dir que no són, o si voleu, no som tots iguals, sinó que n’hi ha que s’hi esforcen i no es limiten a treballar, o donar la cara, els quinze dies de la campanya electoral.
Si em permeteu puc entendre que durant la campanya es facin coses que no es fan durant l’any. Es vagi al Mercat a parlar amb els paradistes, a l’Esplai a visitar els avis..., però no estaria de més que després s’hi tornés, quan no es necessita el vot. Això ho puc entendre, però quan veus que hi ha gent que només serveix per lluir i enredar la gent, i no fa res per merèixer el lloc escollit, em fa ràbia.
Una cosa és ser incompetent, la qual cosa és fotuda i és bo que se n’adonin aviat, o bé ser poc eficient, però posar-hi voluntat i esforç, i l’altra és viure a compte dels que l’han votat. Això també provoca desafecció, perquè tard o d’hora la gent ho sap i després actua, o deixa d’actuar, és a dir, no vota.
Falten dos dies perquè s’acabi la campanya electoral, però encara som a temps de veure polítics que fan mans i mànigues per semblar accessibles. La comunicació és important, però aquesta no es pot reduir a quinze dies cada quatre anys. Si no hem sabut comunicar el canvi que es va produir fa set anys, si no s’ha fet veure tot el que ha millorat en temes de salut, educació, benestar social... ara és massa tard, i potser la gent ho veurà d’aquí un o dos anys, quan ja serà tard.
Comunicar bé no és fàcil, però s’ha de fer. Avui m’han vingut a felicitar des de la Diputació, pel treball que està fent el meu equip... he pensat que valia la pena fer-ho conèixer, però després he dubtat, perquè no s’entengués com a campanya electoral. Esperaré fins la setmana vinent, però no massa més enllà, perquè se’m tornaria a criticar de fer campanya. Reconec que hi ha gent que treu més bon partit dels elogis i èxits assolits.

L'ordre dels factors no altera el producte

Avui tocava parlar del cara a cara, o més aviat de la prohibició per part de la Junta Electoral del cara a cara televisiu, però ha tocat repassar matemàtiques. Les propietats de la suma, o de la multiplicació: l'associativa, la commutativa, la distributiva... L'exponent d'una base negativa. Els nombres naturals i els nombres enters...
A mi sempre m'han agradat les matemàtiques, però reconec que ha passat molt temps i em falla la memòria a l'hora de recordar les definicions. Conservo l'agilitat en la pràctica, i gairebé dedueixo les definicions a partir del càlcul. És una sort que em toca estudiar matemàtiques i no gramàtica. Aquí sí que em perdria del tot. Mai havia disfrutat amb la gramàtica. Era de ciències.
De fet he arribat a casa molt cansat i, si m'haguessin dit que em tocava una lliçó de repàs de matemàtiques no m'ho hauria cregut. La tarda ha estat complicada, més pensant en demà que avui mateix. No hi ha dubte que res és fàcil i sovint em pregunto què he fet per merèixer-me tot el que rebo. No em puc queixar, perquè ho podia entreveure i, si més no, m'aclareix molt el futur.
Són moltes tecles i cadascuna fa el seu so, independent de les altres, però necessàriament harmòniques. No tot s'hi val, i no sempre a gust de tothom. Qui em demanava que entrés a jugar, si no hi havia regles, tothom feia el que volia, i es reien de l'ordre i el concert? En què ha millorat la partida? Ho entenen millor els espectadors? S'hi troben més a gust?
I l'equip? doncs és important comptar amb un bon equip, ben compenetrats, amb els mateixos objectius, respectant el capità, posant en pràctica el sistema assajat per obtenir l'èxit. Tenir confiança en l'equip, encara que et marquin molts gols, però saber que la defensa s'hi fa tant com pot, i també el porter. Els davanters ho tenen molt agraït, però s'han de refiar que els hi arribi la pilota, el mig camp és important, i sempre hi ha qui fa la feina bruta, la que no es veu, però que és imprescindible per veure lluir els altres, per obtenir els resultats esperats.
Avui hem repassat matemàtiques, i hem superat el mínim comú múltiple i el màxim comú divisor. Ja no representen cap obstacle. Hem assimilat les potències, i la rel quadrada. I demà, quan estigui a la feina, pensaré en positiu, per aconseguir convèncer els interlocutors que només sumant podrem aconseguir el millor per a tots.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Cara a cara

Quan semblava que es confirmava que tindríem un debat cara a cara entre les dues forces polítiques més importants en nombre de vots, ha aparegut el Consell assessor de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que ho rebutja, entenent que no estem davant d'un sistema presidencialista, sinó parlamentari, i que el país és plural i hi ha altres partits que configuren el dibuix parlamentari i fins i tot, com ha estat el cas de les dues darreres legislatures, són aquests petits partits els que han donat la presidència al partit que havia obtingut menys escons. Tots els partits petits, excepte ICV, han impugnat la decisió de realitzar el cara a cara, i ara serà la Junta Electoral Central qui decidirà si es pot fer o no.
Personalment estic a favor al cara a cara entre els dos grans partits, perquè sigui quin sigui el pacte parlamentari, un dels dos serà el nou president de la Generalitat, i quant més diàleg i discussió hi hagi, més fàcilment descobrim com pensa un i l'altre. Amb això no vull pas dir que sigui lícit o s'adeqüi amb el sistema parlamentari que tenim, sinó que és una preferència personal. Entenc que els altres partits polítics parlamentaris no hi estiguin d'acord, perquè és donar més protagonisme als dos partits grans, però també caldria decidir si és just que els partits amb representació parlamentària tinguin més oportunitats de fer-se veure que els altres partits extraparlamentaris.
Haig de confessar que ahir no vaig seguir el debat dels sis caps de llista, tret d'algun moment mentre feia zàping. És per això que no puc opinar sobre qui va guanyar, encara que CIU, i en aquest cas Mas, surt com a vencedor a totes les enquestes i això té reflex en la seva cara i en la seva expressió. A tot això, si hi afegim que les persones ens afegim als guanyadors (no ens agrada perdre), tot fa pensar que Mas guanyarà les eleccions i serà el proper president de la Generalitat.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Pitjor el remei que la malaltia

Arran de la filtració de 35.000 imatges dels escàners de persones on es veu el seu cos nu, ha sorgit més controvèrsia sobre la idoneïtat del seu ús per al control dels viatgers dels vols als EUA. Sembla ser que s'havia assegurat que les imatges no quedaven guardades, però ara s'ha demostrat que alguna cosa falla i per això s'han pogut veure aquestes imatges.
Una vegada més ens trobem davant la disjuntiva entre volar segur i ser violentat amb els controls excessius abans d'embarcar. Volem que s'eviti que els terroristes puguin pujar a l'avió, però ens molesta que ens facin passar per aquests controls.
Al mateix temps, la polèmica s'ha agreujat quan s'ha dit que la radiació d'aquests escàners era perjudicial per a la salut, i que la probabilitat de morir arran d'un escàner de tot el cos era la mateixa que fer-ho per un atac terrorista.
Sens dubte que arran dels fets de l'11 de setembre de 2001 als EUA, la por s'ha fet més evident entre la població i les autoritats civils intenten assegurar la vida dels seus ciutadans amb mesures que no sempre són ben vistes. No ha d'estranyar a ningú que pugui molestar que la teva imatge, nua completament, sigui visionada per una persona, per més policia que sigui, i encara més si després saps que aquesta imatge queda guardada i la poden veure més persones, al marge dels motius per als quals s'ha procedit a l'escàner.
No sé si el pudor pot fer canviar la pràctica d'aquest escàner, o bé ha de ser el risc que comporten les radiacions al teu cos, el que ha de ser determinant per deixar d'emprar aquest sistema. No tindria sentit que per evitar la mort per causes terroristes, posessis en perill la teva vida amb les radiacions dels escàners dels aeroports. Sense pretendre donar consells a ningú, crec que fora bo trobar altres maneres de controlar els viatgers dels vols d'alt risc, que no incomodessin tant ni esdevinguessin cap risc per a la salut de la ciutadania.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Austeritat


Una de les coses que hauríem d’haver aprés en aquests moments de crisi econòmica és la contenció de la despesa. Si mirem un temps enrere, quan encara no sentíem parlar de crisi, ni somiàvem que ens hi poguéssim trobar, observarem que tot plegat era una disbauxa i havíem assolit un nivell de despesa innecessària que en aquests moments ens hauria de fer caure la cara de vergonya.
Recordo la meva infantesa en que vivíem d’una manera més austera, sense gaires capricis, ni demanant peres a l’om. Sabíem què podíem esperar de casa, dels nostres pares, i no exigíem més. Els regals eren mitjons o samarretes, necessaris per a la nostra vestimenta, i les joguines les imprescindibles per no castigar la nostra infància. Donàvem valor a les coses, i no desaprofitàvem res que comportés sacrifici.
Hem comprovat que els temps han canviat i de quina manera el nostre cos s’acostuma a consumir sense fre i per això li resulta tan difícil adoptar una actitud restrictiva del consum, un planificar millor la despesa per tal reduir-la en la part supèrflua. I això passa a casa, a nivell familiar, però també en el món de les empreses i a l’administració pública.
Durant massa temps hem viscut de la rifeta, en què tot ens venia de cara i érem capaços de comprar-nos un pis, el cotxe i viure alegrament sense posar límits. Hem deixat de ser austers i hem esdevingut uns consumistes impulsius.
Les empreses tampoc han avançat en l’aplicació de mesures eficients a la seva producció, els costos de producció o de gestió s’han disparat i el marge de benefici ha evolucionat gràcies a la forta demanada. L’administració tampoc ha tingut un no com a resposta a l’hora de crear nous serveis i esdevenir més depenent d’unes despeses de manteniment que s’acumulen. Li hem exigit una sèrie de comoditats que, per fer-nos contents, ens han satisfet.
Si bé és cert que perquè l’economia rutlli és necessari el consum, no cal que aquest estigui desorbitat, ni superi les previsions més optimistes de creació de riquesa. No es pot confondre consumir amb tirar per la finestra tots els estalvis.
L’educació familiar és important que tingui en compte aquesta formació, per no acostumar els nostres fills a gastar tot el que es té a la butxaca, sobretot quan encara no n’entren, fruit del treball. S’ha d’ensenyar a fer un bon ús dels nostres diners, per una necessitat econòmica, però també per créixer sense dependència del diner.
Amb la crisi, doncs, de cop i volta ens hem vist obligats a estrènyer el cinturó, però això no ha estat fàcil i moltes famílies han vist reduïts els ingressos familiars, i s’han vist obligats a deixar, fins i tot, la seva llar per trobar-ne una amb un lloguer més mòdic, o retornar l’habitatge hipotecat sense possibilitats de realitzar els pagaments.
L’administració també ha d’aprendre de la lliçó i començar a saber dir no a segons quines demandes, sense por a les conseqüències electorals, sinó amb coherència amb la realitat econòmica i les possibilitats financeres de l’entitat pública.

divendres, 19 de novembre del 2010

Un bon dia per a la col·lecció

Avui he fet un parèntesi que m'ha anat molt bé. Penso que si es té l'oportunitat, val la pena fer-ho. Sortir de la rutina que, encara que la teva vida sigui molt variada, hi acabes caient. Anar a veure la natura més enllà dels blocs de ciment. Trobar-te amb la gent que gairebé tens oblidada, amb qui un dia vares compartir espai i temps.
Aprofitant que havia de dur el cotxe a revisió, he anat fins a Cantonigròs i d'aquesta manera he sortit del mig de la boira que ocupava tota la plana, fins més enllà de l'Esquirol. Als 1.000 metres la temperatura, gràcies al sol mig adormit, això si, arribava als 6 graus (a Vic estaven a 0 graus). 
El Pirineu estava enfarinat i també el Pedraforca, que es divisava clar i net. He aprofitat per fer la fotografia, però costa d'apreciar el Pedraforca i la Serra de Busa (crec que aquest és el seu nom). La passejada no ha estat molt llarga perquè el sol cada vegada estava més espantat i la temperatura baixava.
M'imaginava el canvi que es produiria a Cantonigròs en cosa de poques hores. Era divendres, darrer dia laborable de la setmana, per a moltes persones, algunes de les quals pujarien a passar el cap de setmana. Sempre m'ha agradat imaginar-me indrets que conec, i que s'omplen per temporada. Com són quan la gent no hi és. El més depriment va ser quan vaig descobrir pobles sencers de Mallorca abandonats pràcticament, en temporada d'hivern. Totes les portes eren avall i no es veia ni una ànima. Era trist. Això no té res a veure amb Cantonigròs, que té vida pròpia també durant l'hivern, i això és bo.
Hem dinat a Can Puntí, on hi havia un grup de clients, tots treballadors d'algunes de les cases del poble. Pintors, jardiners, paletes... compartien taula aquests dies de feina fora de llur poble de residència. Ho he trobat molt bé, i m'hauria agradat escoltar els seus comentaris, no pas per xafarderia, sinó per comprovar si parlaven de feina o no. Era el seu temps lliure.
Estàvem al costat de l'estufa, i ha anat bé, perquè quan hem sortit a fora ens hem adonat que feia més fred i el sol ja havia pràcticament desaparegut. La resta del dia l'hem passat a Vic, sense sol, però amb una bona calefacció. Un bon dia per a la col·lecció.

dijous, 18 de novembre del 2010

Ciudadanos s'apunta al carro dels independentistes

Em direu primmirat, però m'he fixat en la notícia de l'Avui sobre els errors gramaticals de C's. Ja sé que tothom es pot equivocar i quan fem les coses de pressa correm el risc d'escriure malament o deixar-te paraules importants. Tot i així no podem oblidar que si pretenem liderar un projecte polític, com a mínim hem de donar una imatge de controlar la situació i no caure en errors de manera innocent. 
En aquest cas Ciudadanos es declara independentista, la qual cosa resulta sorprenent, encara que si entren al grup mixt del Parlament, amb Solidaritat i Reagrupament, algun element en comú haurien de tenir. Però al marge d'aquest error que es pot deure al descuit de la paraula "no" al davant, són preocupants els errors gramaticals, ja que no tan sols demostren un desconeixement de la llengua, sinó també la improvisació i la manca de pulcritud al fer la feina. Si això passa en campanya electoral, que passaria si arribessin a governar?
És clar que mentre C's s'equivoca i escriu malament la llengua, la senyora Sánchez-Camacho es dedica a disparar contra independentistes i immigrants. A vegades penso que els errors són simples traïcions de la subconsciència, que ens delaten. Ara ningú del PP acceptarà que en el fons del seu missatge hi ha un contingut xenòfob. No queda bé, però les seves actuacions, no pas ara en campanya, sinó des de sempre, ratllen la xenofòbia, en voler predicar un discurs populista a l'estil de la Plataforma de Josep Anglada.
Qui em despista una mica és Montserrat Nebreda i el seu vídeo anomenat "porno". De fet es contradiu al final, quan surt amb la tovallola, perquè realment el que ha pretès és cridar l'atenció, no pas per les imatges, sinó pel so de fons. Crec que hi havia altres maneres de plantar car a la manipulació d'alguns partits polítics, sense necessitat de muntar el vídeo de campanya.
No ens desanimem, i recordem que encara queda una setmana ben bona de propaganda electoral, sense cara a cara, segons sembla, per culpa d'algú. Encara, doncs, podrem descobrir noves maneres de cridar l'atenció. De moment l'originalitat no ha donat els resultats esperats. Veurem si els dóna el dia 28.

dimecres, 17 de novembre del 2010

Pisos socials d'urgència a Arenys de Mar

Avui n'han parlat a Ràdio Arenys, amb molta il·lusió perquè el projecte s'ho val. Es tracta de tres pisos situats al bloc conegut pels pisos dels mestres, perquè allà hi vivien els mestres que venien a donar classes a l'escola pública. Com molt bé es descriu a la pàgina web de la ràdio, no es tracta de pisos de protecció oficial, sinó d'habitatges per ser ocupats de manera urgent i per un temps limitat, durant el qual els inquilins segueixen un pla de reinserció social.
Gràcies al bon treball de tot l'equip d'Acció Social i a l'encert en la seva reestructuració i ampliació de plantilla, aquesta darrer any el servei ha experimentat un salt qualitatiu important, eixamplant l'àmbit d'actuació i el nombre de casos atesos, però sobretot iniciant projectes de futur. La manca de recursos ha frenat l'empenta inicial de l'equip de treball, però no ha evitat que el projecte de pisos es posés en marxa.
En aquests moments, gràcies a l'esforç econòmic i la millora en eficiència, s'ha aconseguit reunir a un equip amb quatre treballadores socials, dues educadores socials i una treballadora familiar. Un equip de treball cohesionat i disciplinat, amb un gran esperit de servei. No cal dir que em sento orgullós d'haver col·laborat en fer possible els resultats que s'estan produint, sense oblidar per un moment que tot és possible gràcies a l'entrega i dedicació de l'equip de treballadores de Serveis Socials.
És una satisfacció poder gaudir de moments alegres i positius, sobretot quan el dia a dia està ple de problemes difícils de resoldre. A vegades per les pròpies dificultats dels objectius a assolir, però també perquè la convivència no és fàcil, les negociacions són complicades i no sempre agraïdes. Quedem-nos, però amb la part positiva i deixem els problemes per a un altre dia.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Tancant repetidors

He vist que continuen els episodis sobre el tancament de repetidors de TV3 al País Valencià. El govern valencià insisteix en criminalitzar TV3, i vetlla perquè els seus ciutadans i ciutadanes s'estalviïn de veure una televisió que probablement els portaria a perdre.
Només comparable amb fets que passen en països totalitaris i on no hi ha llibertat d'expressió ni de moviments. Penso per exemple en la prohibició de sortir a recollir el Premi Nobel de la Pau, a la Xina Comunista, o més a prop, en tot el que està passant al Marroc i al Sàhara occidental.
Fa vergonya que un govern del PP que es fa dir democràtic, esmerci tants esforços per evitar que els valencians puguin accedir a TV3. De què tenen por? probablement del que tenen por sigui d'allò que no disposen: de capacitat de diàleg, de llibertat d'expressió...
Algun dia s'estudiarà la València del PP de finals del XX i començaments del XXI, i donarà elements suficients com per constituir un tema de l'assignatura d'història dels nostres alumnes. Serà sens dubte un període obscur, trist de la història del País Valencià; de la decadència dels seus mandataris, al marge de la seva ideologia política.
No em mou escriure aquestes paraules perquè sigui un gran defensor de TV3. És cert que és la cadena que més hores està sintonitzada a casa, però també li sé veure els seus defectes. Tampoc em mou la meva passió pels Països Catalans ni la unitat de la llengua. Si bé entenc que som part d'una mateixa col·lectivitat, amb la diversitat que també ens fa més grans, no mouria un dit per forçar cap valencià a sentir-se català del sud, o membre dels Països Catalans. Sempre he pensat que si ho volen, bé, i sinó no passa res. Tothom és lliure de sentir-se d'on li plagui. Si a la seva llengua l'anomenen valencià i no ho consideren una variant del català, no em preocupa. Que cadascú pensi i estimi allò que vulgui.
És la vergonya aliena la que em fa escriure contra una actitud sense sentit del govern valencià, de qui se'm fa difícil no creure que ells mateixos, quan són a casa, s'escandalitzin del que estan fent. No estic d'acord en prohibir perquè si, i menys de trobar motius inimaginables a tot arreu, però... planyo els valencians, pels dirigents que han de suportar, i ara miro cap a casa, que prou feina tinc.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Titulars de campanya

Durant la campanya és bo llegir els titulars de la premsa, d'acord amb les afirmacions que fan els diferents polítics. Resulta interessant per poder valorar la capacitat de cinisme d'alguns i la poca gràcia d'altres. Analitzar quants tòpics s'utilitzen, i qui la diu més grossa.
Avui n'he arreplegat alguns: "Laporta farà del català única llengua oficial", evidentment extret de les paraules del propi Laporta; "Mas és el candidat ocult del PP i el PSOE", a càrrec de Rivera; "Comença a desinflar-se perquè les seves propostes són fum", de Montilla en relació al candidat Mas; "Catalunya pateix espoliació fiscal, i algú ho havia de dir", en paraules de Puigcercós; "Catalunya és d'esquerres. S'ha de sortir de la resignació", afirmació de Joan Herrera; "Els temps en què el PP apuntalava governs de CIU sense demanar res a canvi s'han acabat", en veu de Sánchez-Camacho.
Els titulars d'avui no són massa brillants. Potser destaquen les paraules de Laporta que, com és lògic, ha de dir-la ben grossa per fer-se un lloc entre els escollits. De la mateix manera que és estrident, és igualment revocable si fem ús de la raó. Però en campanya electoral la raó no té lloc, sinó més aviat és la passió, i nosaltres, babaus, ho sabem i ens deixem enredar una vegada i una altra.
El fet que tots els partits dirigeixin els seus trets cap al candidat Mas, li dóna més relleu i afavoreix la seva elecció com a màxim candidat a la presidència de la Generalitat. Ningú li nega el principal paper en aquesta cursa electoral, però tothom busca que l'avantatge sigui el mínim possible, i ell ho sap. És normal, doncs, que les seves afirmacions i titulars siguin de perdonavides, de tornar-ne quan els altres hi van.
Ahir hi va haver un titular sucós: "A Andalusia no paga ni Déu", en paraules de Puigcercós. PP i PSOE han demanat o exigit disculpes, però... els catalans ho diem molt sovint, i quan dic els catalans també penso en aquells que parlen castellà i que tenen les seves arrels al sud d'Espanya.
Tot just som al començament de la campanya i per això podrem llegir molt més titulars, i també sondejos amb resultats electorals. Farem el seguiment.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Carrera electoral, marcant posició

Les eleccions al Parlament de Catalunya vénen, a la meva manera de veure, condicionades per les consultes sobiranistes que es varen organitzar al territori català, i probablement tenen també l'ajuda de la sentència del Tribunal Constitucional al recurs presentat pel Partit Popular espanyol. D'alguna manera els partits s'han definit en temes que sovint fa por de parlar-ne clarament, i s'acostuma a deixar més o menys ocult perquè no provoquin desbandades. 
El Partit Popular s'ha tret la son de les orelles i està intentant demostrar que no és necessari votar l'opció de C's, perquè ells són prou clars defensant la unitat de l'estat i de la llengua castellana. El PP vol créixer per donar ales als seus seguidors i animar-los per a les properes eleccions generals. Rajoy està present a Catalunya perquè creu que la seva victòria depèn en gran mesura del creixement de seguidors a Catalunya.
Per la seva banda Montilla, ahir ja en parlava, ha deixat clar que vol una Espanya federal i rebutja el pacte a tres amb partits que estan per a la independència. Dóna a entendre que sacrifica les possibilitats de continuar governant, per aconseguir una consistència més gran amb les idees clares, sense embuts ni enganys.
ERC necessita convèncer els seus afiliats i seguidors que l'única alternativa per a la independència són ells i no pas les opcions que han aparegut darrerament amb Carretero i Laporta al capdavant, però que malgrat l'enrenou a Internet, les estadístiques no els donen presència al Parlament. ERC ha governat i per tant ha rebut el desgast que tenen els partits que o bé no existien o estaven a l'oposició. El canvi de líder els pot ajudar a donar més força el seu discurs electoral i convèncer que ara ja no poden pactar amb grups que no defensin clarament l'autodeterminació i la independència de Catalunya.
CIU és el més ambigu en el seu discurs. Va de guanyador, perquè així li auguren les estadístiques, i per això evita definicions massa evidents que pugui fer dubtar els seus simpatitzants. CIU realitza la campanya dels que se senten guanyadors i engresca els que, sense tenir gaire clares les idees, es volen apuntar a l'equip guanyador. Ningú sap amb quina força exercirà per aconseguir el referèndum d'autodeterminació, ni com influirà a Madrid per aconseguir més autogovern per a Catalunya. La indefinició de CIU li pot donar més vots, encara que ens deixi un país a les palpentes.
Qui té més a perdre és ICV a qui li interessaria reproduir el tripartit, com a única possibilitat de seguir en el govern de la Generalitat. Tot fa pensar que els resultats electorals li donarà el sostre mantingut de seguidors fidels, incapaços d'engrescar a més gent, però sense perdre els incondicionals.
C's, com deia més a munt, necessita aixecar la veu i distanciar-se del PP. Convèncer els dubtosos que només ells defensen la unitat d'Espanya des d'una posició ambigua entre dreta i esquerra, depenent de les persones i de les agrupacions que tenen escampades arran del territori català.
L'entrada de nous partits al Parlament passa per les opcions independentistes de Laporta i Carretero, la primera sense cap transparència del model de país que vol, al marge de la seva independència, i la de Carretero més definida, però amb molts dubtes després del seu pas per la política dins les files d'ERC. Per acabar hi ha la Plataforma del vigatà Josep Anglada que pretén entrar al Parlament amb l'única obsessió dels mals de la immigració i que li va donar bons resultats a les passades eleccions municipals.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Montilla i el Setè de cavalleria

Una de les pel·lícules que recordo de la meva infantesa és "Murieron con las botas puestas", i ho dic en castellà perquè és tal com la vaig veure. Desconec si després amb la "normalització" del català, s'ha traduït en la nostra llengua. Recordo la pel·lícula i l'associo amb Cantonigròs, a les escoles, al costat del cementiri, on hi anàvem a jugar, i també on hi celebràvem la famosa tómbola. Hi anàvem a veure cinema i també hi vaig arribar a actuar, cantant "les sabates" de Joan Manuel Serrat, o "Juanita Banana" de Luís Aguilé, fent duet amb la meva germana...
Per què he pensat amb la pel·lícula? doncs m'ha vingut al cap mentre pensava amb l'actitud de Montilla davant d'aquestes eleccions. Montilla ha tancat qualsevol possibilitat de pacte, quan totes les enquestes li donen una baixada important de vots, i per tant cap possibilitat de governar en solitari davant les moltes combinacions de coalicions de govern dels altres partits. Ho ha tancat, quan ha afirmat que no reeditaria el tripartit, i també quan ha rebutjat la coalició amb Ciutadans pel Canvi. Montilla es presenta sol i vol demostrar que pot guanyar, sense necessitat d'anar de bracet de ningú.
El Setè de cavalleria, amb el seu coronel al capdavant, va sortir a enfrontar-se als indis, malgrat que ningú li podia assegurar la victòria. Varen sortir a defensar el seu honor i van morir tots a la batalla. No sé si Montilla ha pensat amb aquesta pel·lícula, però la impressió que jo tinc és la mateixa. Montilla pot ser el primer president de Catalunya que deixa de governar sense jubilar-se, sinó passant a l'oposició. El gest de Montilla és de valentia, però no sé si assenyat.
Tot el que sabem són estadístiques que també ens fan imaginar que si tothom anés a votar, i no només el 50%, probablement les expectatives de Montilla serien unes altres. La realitat és la que és i una bona part dels nostres ciutadans creuen ben poc en el govern autonòmic. Això fa que els resultats siguin enganyosos i ens creguem que són més les persones que defensen la sobirania del nostre poble. Això es demostra en el dia a dia.
D'aquí a pocs dies sabrem si el gest de Montilla ha estat encertat o no. Si ha estat un acte de valentia o bé una moguda cap al suïcidi col·lectiu. Ara fa quatre anys algú comentava que amb la segona derrota de CIU, el partit es veia abocat a la desaparició. Ara plantejo què pot passar amb el PSC si es demostra que no té prou força ni a dins ni a fora, i quin futur se li espera davant les eleccions municipals, on perilla la principal ciutat del país. Montilla ha volgut anar sol a defensar l'honor del seu partit i veurem si se n'ha fet la pell.

divendres, 12 de novembre del 2010

Una mort injusta

Avui he llegit la notícia sobre l'home que es va penjar al carrer, després que la vida de la seva família havia arribat a un extrem de desesperació. La notícia m'ha dolgut i m'ha vingut a la memòria les persones que he atès i que em venien amb problemes semblants, uns problemes que s'han generalitzat i que no són fàcils de solucionar. L'acció d'aquesta persona només s'entén per la pressió que patia degut a no poder fer front a les despeses mínimes de subsistència. Probablement la família no tan sols no tenia recursos econòmics, sinó que li mancava suport de familiars, amics, voluntariat...
Avui n'hem parlat un moment a la feina i hi havia qui deia que molta gent no treballa perquè no vol. Jo vull matisar molt bé aquesta afirmació que, d'entrada, pot ser molt poc argumentada i resultar ser un dels tòpics que ens fabriquem. És cert que hi ha pot haver persones en atur que no tenen massa voluntat per trobar feina, però a mi el que m'interessa és tota la gent que està a l'atur i voldria no ser-hi, per necessitat de fer alguna cosa i ingressar uns diners, per dignitat. No em preocupa qui ja hi està bé, sinó aquells que en volen sortir.
La notícia deia que la família de l'home que s'ha penjat okupava un pis buit d'ADIGSA, i això també m'ha fet pensar, perquè no és ètic que hi pugui haver pisos de propietat pública que estiguin desocupats, sense realitzar cap funció social, i al mateix temps hi hagi tanta gent que està a punt de ser desnonada per impagament del rebut de lloguer. Seria bo esbrinar per què aquests pisos estan buits i aconseguir que es puguin destinar a les persones que en tenen necessitat. Massa sovint la paperassa administrativa és massa feixuga per aconseguir resultats a temps, amb eficiència.
No són lluny de casa. Els podem trobar si ens movem una mica. El nostre poble no és un privilegiat sense atur, delinqüència, furts... A prop de casa també ho tenim, i és per això que és tan important cohesionar la societat i fer-la més digne.

dijous, 11 de novembre del 2010

Esperant el xiulet de sortida

Falten menys de dues hores perquè comenci oficialment la campanya electoral, i us haig de dir que coneixent com va tot, és d'admirar els voluntaris que estan a punt de sortir a enganxar cartells. Sovint ens quedem en el que veiem i imaginem, però desconeixem què hi ha al darrere.
Veurem si entre tots són capaços d'engrescar la colla i que l'abstenció no resulti ser la guanyadora. De fet és el que més preocupa, i si som sincers ens hauria de preocupar a tots, també els que no optem a ser escollits. Perquè encara que jo no em conformi amb el model de democràcia representativa, sí que li dono molt de sentit la participació a les eleccions. Sense consolidar aquesta fase, no arribarem mai a la democràcia participativa. No es tracta només de criticar, sinó que cal aportar solucions, alternatives i arguments, que d'aquests en falten molts.
Jo votaré, i tu hauries de fer el mateix. Votaré l'opció que considero més vàlida per a la gestió del meu país, però seré molt crític amb els escollits. No els hi demanaré res que no hagin promès, però exigiré tot allò que han afirmat que farien. No tant els resultats, que depenen de moltes variables, sinó les actituds, les instruccions, l'actuació.
No ens ha de preocupar tant si els nostres polítics acaben realitzant tot allò que han promès, per la pròpia dificultat sobrevinguda, però no els podem permetre que escullin un camí diferent al que han traçat i dibuixat en campanya. Suposo que és l'experiència que et fa veure que no sempre pots aconseguir allò que volies, però només si no t'hi has fet tant com has pogut, et sentiràs frustrat. Qui lluita per uns ideals no pot ser acusat de mentider ni fals. És aquell que promet allò que no creu, i no fa res per aconseguir-ho, qui ha de ser criticat, perquè en el fons ha estat cuinant un engany.
M'imagino les brigades de cola totes preparades per iniciar la sortida cap a les cartelleres degudament reservades. Avui ja no s'acostuma a penjar cartells a qualsevol lloc, sinó que ens hem tornat una mica civilitzats. Espero poder repetir el mateix el dia de reflexió, quan s'hagin enganxat tots els cartells.
Teniu quinze dies per pensar, però de la cosa que no podeu dubtar és d'exercir el vostre dret a votar.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Dolor al Sàhara

Ja sé que estem a les portes de la campanya electoral i que cada dia hi ha notícies per comentar, però pesa molt el que està passant al Marroc i no podem deixar de parlar-ne, ja que és el mínim que podem fer per reclamar justícia i seguir de prop el nostre govern perquè no es deixi intimidar pel Marroc, ni convèncer pels tractes comercials entre els dos països.
Les notícies que arriben del Sàhara Occidental són confuses perquè ningú s'hi pot acostar. Tenim la versió oficial del Marroc i també la del Front Polisari, però no sabem qui està dient la veritat i qui ens enganya. La versió dels sotmesos és terrible i ens recorda passatges no massa llunyans de l'antiga Iugoslàvia.
Estic content que la ministra Jiménez hagi deixat ben clara quina era la posició del govern espanyol, i m'ha alegrat llegir-ho perquè més aviat el PSOE sempre ha anat més de bracet del Marroc que no pas dels sahrauís. És l'evidència que triomfa, i la veritat la que es veu atacada per interessos il·legítims del govern marroquí.
De totes maneres no n'hi ha prou en dir que és l'ONU qui ha de moure fitxa, sinó que tots els països demòcrates s'haurien de posar a treballar perquè el desitjat i promès Referèndum es porti a la pràctica i quedi decidit el futur del poble sahrauí. Espanya a més, no pot tenir la consciència tranquil·la, perquè en un moment determinat, ara fa 35 anys, va deixar els sahrauís a la seva sort, i d'aquell desgraciat fet encara no se n'han pogut sortir.
El govern espanyol no ha sortit massa ben parat en les seves relacions internacionals. No podem pas dir que tinguem talent en afers estrangers, i el pes de la pròpia incoherència interna ha fet prendre decisions com la de Kosovo, que ratllen el ridícul. M'agradaria pensar que en el cas del Sàhara el seny i la intel·ligència, i amb elles la justícia, presideixin les actuacions del govern espanyol.

dimarts, 9 de novembre del 2010

De viatge amb bici

M'ha cridat l'atenció la notícia sobre la regulació de la circulació de bicicletes a les ciutats. Sembla ser que la Direcció General de Trànsit (DGT) té la intenció de redactar una normativa aplicable a totes les ciutats espanyoles. El motiu és el desordre que es produeix, el perill per als propis ciclistes i també els vianants. Entenc que la regulació de trànsit de bicicletes es podrà fer a les ciutats més grans, on els carrers són més amples, perquè a Arenys només tenim un tram de carril-bici a la Riera, però no en podem posar a pràcticament enlloc més. En tot cas cal fer aprendre el conductors de cotxes a conviure amb la bicicleta, la qual cosa seria una bona solució a l'actual massificació automobilística i el perill que suposa barrejar-te pel mig.
Hi ha hagut un període de la meva vida en què la bicicleta ha estat absent, però després va tornar a aparèixer, encara que us confesso que jo, damunt d'una bicicleta ja fa uns quants mesos que no m'hi heu vist. A casa, però n'hi ha cinc, i és que des de fa un mes hi tenim un convidat que n'és un gran aficionat. Acostuma a fer llargs trajectes amb bici, i amb el poc temps que està entre nosaltres ja ha anat tres vegades a Barcelona.
Probablement el fet que en Jack estigui a casa, fa que estigui més sensibilitzat pel tema i per això quan llegia la notícia pensava en el perill d'anar amb bici, i el risc que assumia en Jack cada vegada que enfila la N II direcció a Barcelona. Després m'he imaginat els meus fills circulant per Arenys i entès perquè no m'agrada que agafin la bicicleta si no és per anar directament a la platja i pedalar tranquil·lament sense que els cotxes et posin en perill.
Crec interessant que es treballi una normativa que reguli la circulació de les bicicletes a les ciutats, i que es busqui potenciar-ne el seu ús, assegurant la integritat dels ciclistes, però també dels que van a peu. Si tot queda en una excusa per posar més sancions, però no resol la circulació, no hi haurem guanyat res.