Continuar treballant en defensa del català

Estic convençut que aquesta batalla serà permanent. Per més esforços que hi dediquem, per més suport institucional que tinguem, que tot sigui dit de passada no podem engegar coets, mai aconseguirem descansar i poder dir que ho tenim guanyat.

Quan vaig néixer, en plena dictadura, el català estava prohibit, però vaig tenir la sort de moure'm en un entorn molt reivindicatiu i contestatari, que tenia molt clar que no podíem abaixar els braços. Tot i que els llibres de text eren en castellà, les classes les vaig rebre en català, i ningú ho qüestionava.

A fora el carrer havies de controlar-te, però ni la forta repressió del franquisme va aconseguir anul·lar una llengua que continua en perill. Han passat més de quaranta anys i encara llegim dia rere dia notícies sobre atacs a la nostra llengua. Sortosament tenim persones que vetllen per defensar els nostres drets lingüístics, però tot plegat comporta un desgast que podríem estalviar-nos i dedicar les nostres forces a altres assumptes prou importants i necessaris.

Avui m'he trobat novament en una situació que es repeteix massa sovint. Tot i que probablement cada vegada hi hagi més empreses que et deixen escollir l'idioma que vols utilitzar a les trucades, no sé com s'ho fan, però al final acabes parlant en castellà. Ja bé que selecciones l'opció del català, però al final et surt una persona parlant en castellà, i com a molt es disculpa dient que els operadors catalans estan tots ocupats, i que si vols mantenir-te ferm amb la teva llengua, ho intentis més tard.

La pregunta que et fas és si realment l'opció 'català' és operativa, si hi ha tanta demanda per parlar en català, o bé si hi ha menys operadors que hi parlen i per això et resulta tan difícil aconseguir-ne un.

Comencem un nou any i com és costum ens proposem molts objectius i desitgem moltes coses que fins ara no hem aconseguit. En relació a la nostra llengua m'agradaria no haver de lluitar tant ni haver-me de justificar perquè parlo català. Sí que voldria encomanar a tothom el meu costum de no canviar de llengua, encara que el meu interlocutor em respongui en castellà, sempre i quan estigui clar que m'entén. Hi ha vegades que no tens altre remei que fer el canvi, però seria convenient que no ho féssim tan alegrament com acostuma a passar. M'agradaria pensar que els meus nets ja no hauran de dedicar tants esforços i temps a defensar la seva llengua, però em temo que ja farà prou que el català el tinguin prou normalitzat, com perquè no estigui a punt de desaparèixer.

Darrers escarafalls d'Arrimadas

Mantenir-se al capdavant d'un projecte polític no és fàcil. Sempre he pensat que la política no és agraïda i acaba convertint en víctimes aquells que durant un temps han actuat de botxins. També hi ha víctimes innocents. No tothom en surt escaldat, però sí aquelles persones que han actuat prepotentment, menystenint els altres, fugint del diàleg, pensant que tenen la raó perpètua.

Podem analitzar molts polítics de casa nostra i veurem que aquells que més han destacat per postures poc dialogants i que s'han valgut de l'engany, el populisme o l'afany de poder són els que tard o d'hora reben la batzegada i han de sortir per cames.

Entrar en política hauria de ser amb l'ànim de servir la comunitat, a partir d'una ideologia, d'unes creences i objectius, que poden ser més o menys encertats, però sense enganys i encara menys interès per enriquir-se a costa dels altres. Hi ha polítics que ho han dit molt clarament que entraven a la política per forrar-se. D'altres no ho han dit, però se'ls ha vist el llautó. 

No és fàcil opinar sobre la professionalització de la política, però sí que tinc clar que els càrrec públics no poden ser a perpetuïtat. S'ha de tenir al cap que és una etapa de la vida i potser així s'entendria més el sentit de servei públic.

Avui llegia les dificultats per les quals està passant la senyora Inés Arrimadas. El seu lideratge està en perill i té molts fronts oberts dins del partit. Ja no es tracta de qüestionar el partit polític que va néixer purament per anar en contra del catalanisme, sinó que és a ella mateixa a qui es qüestiona, i molts la volen fora.

Haig de reconèixer que a diferència d'altres partits polítics i líders, siguin o no del meu gust, en aquest cas no em fan cap pena. Sempre s'ha vist que no tenien uns principis prou honestos per justificar la seva existència. El seu naixement va ser fruit de la ràbia contra un país, una cultura, una història i una manera de ser i de fer que no agradava, i lluny de presentar alternatives sanes i respectables, només pretenien enfonsar allò que estava funcionant, però sobretot a partir de l'engany i la falsedat. Crec que el pecat original és el que els ha portat pràcticament a la seva extinció. 

El predecessor d'Arrimadas va fugir amb la cua entre cames, i ara sembla que la següent a marxar és ella mateixa. Durant els anys d'existència del partit polític han intentat trobar la raó de ser, més enllà de provocar i empastifar l'ambient, i tot fa pensar que no ho han aconseguit. Amb la seva desaparició no quedem nets de fang, perquè tenim a Vox que intoxica la política del país. Ells no són els successors de Ciutadans, com alguns pensen, sinó que és una excrescència del PP. Ciutadans no té i no pot tenir successors, perquè és un projecte polític sense substància que mor de la mateixa manera que va néixer.