Crida al voluntariat arenyenc

Ahir vaig llegir a les xarxes socials una petició de col·laboració voluntària per amenitzar el dia els residents d'un centre de persones grans de la vila, i el primer que vaig pensar és que no sempre tot el que surt a les xarxes socials és negatiu, encara que hi predomini, sinó que també pots trobar-hi comentaris i propostes positives.

La peticionària, treballadora d'una de les moltes residències que tenim a la nostra vila d'Arenys de Mar, proposava que, de manera voluntària, totes aquelles persones que poguessin organitzar alguna activitat a la residència serien benvingudes i ajudarien a dinamitzar les activitats que ja s'hi estan fent.

Segurament, la majoria de la gent tenim la imatge d'un col·lectiu de persones d'una certa edat, amb moltes dificultats de mobilitat, però també de comunicació, mig abandonades en un centre, amb bones prestacions i atenció, això sí, sense gaire activitat. Ens equivocaríem si pensem així. Aquests centres organitzen diferents activitats que no només serveixen per entretenir, sinó que també fan la seva aportació pedagògica i cultural. Tot i això, estic segur que necessiten més col·laboradors per farcir tots els dies de la setmana.

Tant de bo que la crida que es penjava a la xarxa tingui prou ressò i resposta, i d'aquesta manera, no només a la residència d'on sortia la iniciativa, sinó a totes les residències locals, puguin augmentar el nombre i la varietat d'activitats culturals i de lleure, perquè les persones que viuen probablement el darrer tram de la seva vida, ho puguin fer de la millor manera, com a premi a tot el que han fet durant la seva vida. S'ho mereixen.

Una visita a Càritas

Dijous passat parlava de reconeixements i anonimat, i em centrava força en els reconeixements que un ajuntament fa a persones de la vila que han destacat per la seva tasca en pro de la societat, en qualsevol àmbit, i també en les votacions populars per premiar convilatans, però no em descuidava d'aquelles persones anònimes que probablement mai ningú no els ho tindrà en compte, però que són clau per al bon funcionament de la nostra societat.

Avui he visitat la gent de Càritas de la nostra vila, i he compartit amb ells una bona estona. He vist tot el que fan un dimarts qualsevol, per atendre els usuaris del seu servei, i m'han explicat tots els preparatius per poder-los atendre. Es tracta de persones voluntàries que dediquen unes hores del seu temps lliure per ajudar qui no té la vida gaire fàcil.

El nostre país funciona a base de voluntariat. Hi ha qui ho critica perquè entén que són les administracions públiques les que haurien de fer tota aquesta tasca i fins i tot procurar d'evitar que hi hagi persones que requereixin aquests serveis, per poder tenir un plat a taula. Probablement, si al món imperés la justícia i es reduïssin les diferències no tindríem tantes persones amb dificultats per sobreviure. Si les institucions públiques dediquessin més esforços i recursos per atendre les famílies més vulnerables, no ens trobaríem amb la situació actual, però això no passa i hem de fer alguna cosa.

El voluntariat és una figura que ha existit sempre i difícilment en podrem prescindir. Hem de treballar perquè els governs, siguin a escala local, autonòmica o estatal, vetllin per reduir les desigualtats, però al mateix temps animin a més persones, sobretot els més joves, a dedicar part del seu temps als altres. Quan una persona ha tingut la sort o el privilegi d'haver viscut sense gaires dificultats, una bona manera d'agrair-ho és ajudant a qui ho ha tingut tot en contra, o que en un moment de la seva vida ha vist que tot se li tirava a sobre. 

Des d'aquí tot el meu agraïment a aquelles persones que, de manera desinteressada, hi són per ajudar els altres.

Tanca el menjador social dels caputxins d'Arenys de Mar

Aquests dies hem llegit que la comunitat dels frares caputxins d'Arenys de Mar ha tancat el menjador social, després d'una inspecció del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. Segons diu la notícia, les condicions en què es feia el servei no tenien garanties de salubritat.

Podríem parlar llargament de què ha representat la tasca de la comunitat franciscana a la nostra vila, donant suport a persones sense sostre i vulnerables, de casa nostra i vinguts de fora. Una feina que ha estat possible per la seva dedicació i la gran col·laboració del voluntariat de moltes generacions. 

La tasca social, que a vegades sense sentit es critica, substitueix la mancança per part de l'administració pública, sigui la local o l'autonòmica o estatal. Quan hi ha persones que no poden alimentar-se o fins i tot mantenir la higiene, cal que la societat reaccioni i, a casa nostra, estem massa acostumats que sigui l'Església, que també critiquem fàcilment, qui entomi aquesta tasca.

A través de les xarxes socials, hem pogut llegir comentaris en un sentit i un altre, i em sap greu que a vegades es facin judicis de valor massa a la lleugera. Segur que podem trobar pros i contres en ambdós sentits, i és llavors quan cal ser curosos amb els nostres comentaris, i encara més amb les nostres sentències.

El servei d'alimentar a persones que tenen dificultats per trobar un plat a taula és encomiable, però també és cert que no es pot fer de qualsevol manera, sense tenir en compte les mesures higièniques indispensables per assegurar que no es posa en perill la salut dels usuaris i el voluntariat. És per això que cal entendre que una inspecció pugui determinar que no s'està fent de manera segura, però dit això, cal trobar la solució per no deixar d'un dia per l'altre a trenta persones sense menjar calent.

Estic convençut que el nostre Ajuntament s'arremangarà per trobar la millor solució, i en això tots hi hem de ser al costat. Cal agrair la voluntat, esforç i diners esmerçats per la comunitat dels caputxins d'Arenys i, si no es pot reformar el servei, confiar que sigui l'administració local qui es faci càrrec de les persones que fins ara han fet ús del menjador social. 

Podríem continuar, però ens estendríem massa. Que quedi dit, però, que l'Estat hauria de treballar perquè no es produeixi la necessitat d'haver de condicionar menjadors socials, la redistribució dels recursos hauria de ser la prioritat dels nostres governs.

Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

Els Comuns, la crossa del PSC

No ens sorprèn gens el canvi de la normativa del Parlament per legalitzar el pagament, per part del PSC, a dos assessors dels Comuns. Una altra cosa és que sigui entès per la gran majoria, els que no militen en cap partit polític. I dic que no ens sorprèn perquè afavoreix als dos partits polítics, i la resta de partits, que podrien fer fracassar el pacte, no saben si també els pot convenir en una altra ocasió. 

Hi ha un fort cansament de la política i molt especialment dels partits polítics. No s'acaba d'entendre tot el que passa dins de les institucions, amb falta de transparència, la qual cosa fa que la gent tingui molts dubtes sobre la feina que s'hi fa. Es pot entendre la diversitat ideològica, però quan es barregen les coses, per interès de partit, la gent arrufa el nas.

L'assignació de recursos als partits polítics és també motiu de polèmica. Potser el desprestigi generalitzat dels polítics i de la seva tasca, fa que es pugui confondre la funció del polític com a part del voluntariat i que, per tant, no li cal una retribució econòmica. Probablement, si tot fos més transparent, no hi hauria tants dubtes. 

El nostre sistema polític es basa en el concurs dels partits polítics, com estructures tancades, amb tot el que això comporta. El que passa a dins dels partits només ho saben ells, i la manera de grimpar a posicions de domini, tampoc és transparent. Si a aquesta opacitat li sumes els casos de corrupció, que no en són pocs, et fa entendre que hi hagi tanta desconfiança entre la ciutadania.

Els partits polítics petits han de tenir les idees molt clares i saber-les explicar bé, i treballar molt bé els pactes amb els altres partits, a l'hora de formar majories que els pugui permetre assumir responsabilitats de govern. Quan sistemàticament un partit esdevé una falca d'un altre, renunciant clarament als seus principis ideològics, és quan comences a dubtar de la seva honestedat, i considerar-los prescindibles. 

Al paper que varen jugar els Comuns, forçant l'avançament electoral i desfeta d'ERC, i el suport actual al PSC, que defensaven les seves línies vermelles, li sumes que els hi paguin el sou dels seus assessors, fa que no acabis d'entendre per què cal que continuïn al marge dels socialistes.

Per què ho fem tan malament?

Arriben els temporers a les terres de Lleida i dormen al carrer. Una situació que es repeteix any rere any sense que ningú no faci res per evitar-ho. Què estem fent malament? Estem jugant amb persones vulnerables, que es desplacen a molts quilòmetres de distància per trobar feina i recaptar uns diners que els han de permetre viure tot l'any, tota la família. No hauríem d'estar improvisant sempre, sinó trobar la manera que aquest moviment sigui digne. Dignitat és el que es mereixen aquestes persones.

    Si llegeixes les notícies ningú no assumeix la culpa. Aquesta sempre és dels altres. Sigui qui sigui el que fa malament les coses, al darrere hi ha unes persones que en reben les conseqüències, essent tractats de manera indigna. 

    I resoldre la situació no és feina de les entitats socials. Tenim una administració amb uns dirigents que han decidit dedicar el seu temps a tirar endavant aquest país, que han d'assumir aquesta responsabilitat. No es tracta d'actes de beneficència ni voluntariat. Es tracta de planificar i organitzar correctament un mercat laboral, on els treballadors rebin un sou just i puguin viure de manera digna, i no al mig del carrer.

    Mentre siguem incapaços de donar respostes adequades a totes les circumstàncies ens trobarem amb la desconfiança de la població i el rebuig a una manera de fer sense responsabilitats. Governar no és només tallar les cintes de les inauguracions i celebrar les festes. Governar implica prendre decisions quan les coses no es fan correctament, defensant les persones, sobretot les més vulnerables, i denunciar les males pràctiques.

    El que està passant a les terres lleidatanes amb els temporers és una vergonya i no hi ha excuses que valguin. Limitar-se a treballar en les coses que funcionen no és l'objectiu dels polítics ni l'administració pública. Si per alguna cosa necessitem bons gestors públics és precisament per resoldre els conflictes, i trobar una bona solució a totes les problemàtiques. Si no estan disposats a fer això, que pleguin i deixin que uns altres s'encarreguin de posar ordre i facilitar les coses. 

El voluntariat surt a la tertúlia

En una tertúlia literària hem sortir a parlar del voluntariat. De fet, una de les protagonistes realitza un voluntariat per sortir d'una situació depressiva, i això ens ha portat a comentar el voluntariat, amb diferents exemples, on alguns dels tertulians hi haurien participat. És per això que he tingut ganes de treure-ho com a tema del meu post d'avui, sobretot tenint en compte que estem en període electoral i que a la premsa només hi trobes més del mateix, amb poca informació que difereixi del dia abans. És un anar donant voltes sobre el mateix i resulta prou cansat. En tenim per un mes més.

    L'obra és "Les vencedores", de Laetitia Colombani, l'autora de "La trena", que de ben segur coneixereu molts de vosaltres. Però no us parlaré de l'obra que, tot sigui dit de passada, us animo a llegir, si més no per conèixer uns fets d'ara fa cent anys que per a molts ens havien passat desapercebuts, sinó que voldria parlar del voluntariat, i molt concretament d'aquell voluntariat que té com a principal destinació l'afavorir la situació de persones que s'ho passen malament, ja sigui perquè han hagut de deixar la seva terra, per guerres o necessitat d'alimentar-se, però també d'aquelles que, vivint al seu propi país, no tenen els recursos necessaris per viure amb dignitat.

    Com que els nostres governs no se n'ocupen el que caldria, no redistribueixen la riquesa, com caldria esperar, es fa necessària la col·laboració de persones que, de manera altruista, dediquen part del seu temps i la seva vida, als altres. I no tothom n'és capaç. Hi ha formes de voluntariat més fàcils i accessibles, i d'altres molt més compromeses.

    D'alguna manera l'obra ens ha fet pensar en situacions actuals que no sempre tenim presents, com per exemple les persones que viuen al carrer, sense sostre. Les dones, concretant encara més, i que ho pateixen d'una manera més cruel que no pas els homes. El relat, encara que novel·lat, de les pròpies afectades ens ajuda a entendre una mica més què significa no tenir un aixopluc segur i haver de dependre de la caritat dels altres. És cert que cada cas és un món, i que no ho podem generalitzar, però en tot cas es tracta d'unes circumstàncies que nosaltres no voldríem experimentar. Les persones voluntàries poden fer molt per suavitzar les condicions de vida de les que ho pateixen.

    I com que l'espai no em permet aprofundir en el tema, deixo dit que no sempre ens veiem capaços de fer el pas i apuntar-nos al voluntariat, i un motiu pot ser prou contundent: estem preparats per compartir situacions injustes i difícils? Sabrem posar-nos al seu lloc i no limitar-nos a ajudar? La resposta no és fàcil.

El nostre compromís amb els altres

No sé si us sona el concepte "individualisme", però darrerament surt bastant en les anàlisis que es fan de la nostra societat dels temps actuals. Probablement molts convindreu en marcar-la com una de les xacres més habituals avui, contra la que es demana lluitar-hi per millorar la nostra convivència. Cada vegada ens ho posen més fàcil per aïllar-nos del brogit i procurar per a nosaltres tot descuidant aquells que estan al nostre voltant.

    Seria bo que assumíssim com a una obligació el fet de comprometre'ns amb els altres, ja siguin veïns, coneguts o saludats. Aportar el nostre gra de sorra a la comunitat on vivim, a la nostra vila. I això es pot fer de moltes maneres. Segur que cadascú de nosaltres pot trobar la que més s’adapta a la seva manera de ser, a les nostres possibilitats, a les nostres capacitats. 

    Aquest compromís social no és necessàriament econòmic, sinó que el podem trobar en el temps, en les actituds, en el respecte. No es tracta tant d’ajudar com de compartir i fer més fàcil la vida dels que tenim al costat. Persones que potser desconeixem, que no sabem com pensen o que pensen molt diferent de nosaltres.

    Hi ha qui es troba còmode en el món de la política, d’altres en el món de les entitats i el voluntariat. I també qui simplement procura que al seu voltant tot sigui més fàcil i agradable. Sigui quin sigui el camí que decidim seguir és important recordar que no som imprescindibles, però sí necessaris.

Reconeixement a la tasca de les entitats

Avui, mentre participava a l’Assemblea anual de socis de l’Ateneu, pensava que és positiu que en un acte com aquest hi assistís més d’un 10% dels socis de l’entitat. Podria semblar que són pocs, però si ho comparem amb les xifres de la majoria d’entitats estic convençut que estaríem per sobre de la mitjana. El fet de participar-hi serveix per donar suport a unes persones que dia rere dia treballen per a l’entitat, desinteressadament i fent possible que s’organitzin molts actes, amb una gran participació de socis, però també vilatans desvinculats de l’Ateneu, i que es beneficien de la seva activitat i dinamisme.

    Arenys és una vila rica en associacions, i aquestes són la base d’una bona convivència. Sense elles els problemes que notem a l’espai públic serien encara més greus, i la vida social i cultural no seria tan rica. Les entitat estalvien esforços i recursos a l’administració local, i aquesta, d’una manera o altra, ho ha d’agrair i gratificar. 

    Em fixava en els actes que organitza l’Ateneu i observava que hi assisteixen persones de poblacions veïnes, la qual cosa fa que encara sigui més rica i interessant tota l’activitat que s’organitza a la vila. Aquest poder de reclam segur que també ens afavoreix a nivell comercial i econòmic i això és important que es tingui en compte més enllà de l’entorn associatiu i cultural.

    Massa sovint l’administració pública ha menystingut la cultura i la tasca del voluntariat que lidera les entitats, sense adonar-se de la significança d’aquest sector. És important que es valori i que es doni un cop de mà a les entitats per empoderar-les i facilitar-los la seva tasca, tenint en compte el que representa i l’estalvi que genera a l’administració.

    Cal donar les gràcies a totes les persones que fan possible que la vida associativa de la nostra vila sigui tan rica i viscuda. Donem-los tot el nostre suport i gaudim de les seves plataformes per enriquir-nos culturalment i social.

Som menys solidaris?

Una de les preguntes que es fa tothom davant de la xifra obtinguda per la Marató de TV3 d'aquest diumenge és si som menys solidaris que abans, o potser és que som selectius a l'hora de fer les nostres donacions. També hi ha qui diu que no sigui que mirem menys TV3. Haig de reconèixer que jo, en to cas, formaria part d'aquest tercer grup, ja que durant el dia em va passar per alt tota la programació, i vaig optar per fer l'aportació via transferència bancària. No sé si els meus diners s'hauran comptabilitzat el mateix diumenge, o bé seran d'aquests que es van sumant fins a finals de març. 

    La davallada ha estat important, i no tinc prou elements per poder opinar quines n'han estat les causes. Probablement les que presentava al començament de l'escrit en podrien ser algunes, encara que em sabria molt de greu arribar a la conclusió que som menys solidaris que abans. Estàvem molt orgullosos de veure com any rere any marcàvem rècords de recaptació, i ens presentàvem davant dels altres països i, sobretot, comunitats autònomes, com l'exemple a seguir. No sé si el format de la Marató ja està molt gastat i s'hauria de renovar. Penso en els pressupostos participatius de la nostra vila, que es varen iniciar ara fa 15 anys, i que també han anat a la baixa. Som menys participatius, o bé cal un canvi de model per continuar engrescant a la gent a participar?

    Tot en aquesta vida neix, es manté amb més o menys alegria fins que arriba a la fi. Iniciar projectes nous és relativament fàcil, sobretot si hi ha un suport al darrere que t'engresqui. Mantenir-te en el temps ja és tota una altra cosa. Sempre he dit que s'ha de felicitar les persones que es mantenen al capdavant dels projectes durant anys, perquè deixen de rebre el suport inicial, el de la novetat, i han de fer front a la normalització i pèrdua d'interès, a no ser que tinguin la capacitat de recrear-se constantment. 

    Voldria pensar, doncs, que els responsables de la Marató analitzaran els motius que han portat a la davallada en la recaptació, i trobaran la manera de donar-li una altra embranzida. No voldria creure que el tema d'aquest any hagi condicionat tant el resultat final. Seria injust per la nostra part, perquè hi ha moltes persones que ho estant passant malament, i tots hi hem de col·laborar. I tot això perquè no vull entrar en el paper que ha de fer l'Administració. No podem estar vivint del voluntariat i les aportacions desinteressades, però això no treu que, si podem, fem un esforç i contribuïm a fer més fàcil la vida dels altres.

Les entitats surten al carrer

Aquest diumenge 12 de novembre tindrà lloc a la nostra vila la IIIa Mostra d'Entitats. Es tracta d'explicar tota la feina que es fa durant l'any, amb moltes hores de dedicació i sacrifici que, tot i que segur que es fa de gust i amb ganes, no es pot desmerèixer el treball que comporta, sempre pensant en les persones.

Se'ns dubte que hi ha molts tipus d'entitats. N'hi ha de més endogàmiques i d'altres més altruistes, però totes tenen en comú el treballar sense ànim de lucre, enfortint el teixit associatiu de la vila, alliberant-nos per uns moments de la pressió que tots tenim, i que no sempre som capaços de controlar, aportant coneixements, esbarjo, diversió, entreteniment.

La iniciativa de les entitats és interessant i és bo que l'administració local els reconegui i els faci costat, sobretot pensant que d'alguna manera realitzen tasques que l'alliberen, i que si no hi fossin, probablement hauria d'acabar realitzant, i de ben segur afrontar uns costos que sovint el voluntariat de les entitats del tercer sector acaba assumint.

Durant molts anys, professionalment, he treballat amb les entitats i he participat donant suport a trobades, com la de diumenge, que ens han de servir per agrair-los la feina del dia a dia. Perquè encetar coses, organitzar actes puntuals, tot i tenir les seves coses, no representen un gran esforç, o com a mínim et permeten concentrar totes les energies perquè allò surti bé, però mantenir viu el caliu i la tasca de les entitats al llarg de l'any és tota una altra cosa. 

L'esport i la cultura són molt presents dins del món de les entitats, però també el lleure, la solidaritat, la formació. Tot això ens enriqueix perquè ens treu de la rutina, ens fa obrir els ulls, ens permet relacionar-nos amb els nostres veïns i coneguts, i ajuda a la convivència, sobretot en uns temps on l'individualisme, la polarització política, l'incivisme, per què no, són massa presents a la nostra societat. Obrir les portes, convidar a participar a les activitats que les entitats realitzen és una bona manera de fer poble. Ens socialitzem i això sempre és positiu.

Diumenge al matí ens passejarem per la Riera per conèixer millor les nostres entitats, la seva gent, i participar de la festa a través dels actes que durant la jornada hi ha previst celebrar. Ànims i moltes gràcies per la iniciativa.

No n'hi ha prou amb bona voluntat

Les persones que defensem l'administració pública, perquè creiem, entre altres encàrrecs, en la seva funció social i redistributiva dels recursos, dins del marc i les possibilitats legals existents, sovint hem d'empassar-nos gripaus i mirar de trobar una resposta o justificació per a moltes de les coses que no acaben de funcionar. Acostumem a dir que la burocràcia és una llosa que alenteix les gestions i les complica, i els casos de corrupció han fet que el control hagi endurit la fiscalització de tots els moviments, i això encara ha agreujat la capacitat de resposta de les institucions, sobretot la municipal.

Si bé és cert que els tràmits es compliquen hi ha un altre element que és molt pitjor i que no en som prou conscients, si més no per arribar a trobar solucions que ens treguin d'una certa paràlisi i, sobretot, d'un grau d'ineficiència perillós. La preparació i coneixement de l'administració i la gestió pública de molts dels càrrecs públics és deficient. Si això hi sumem una mala organització de les institucions amb més o menys bons professionals, el resultat deixa molt que desitjar. El voluntariat és molt positiu i lloable, però no n'hi ha prou. És encomiable l'honestedat, l'esforç personal i la dedicació del temps lliure als altres, però cal formació, coneixement i criteri.

A nivell local em preocupen diferents temes que m'agradaria que es poguessin resoldre per al bé de tothom, però soc poc optimista. L'obra pública a Arenys arrossega una història de desencerts que fa basarda, i tot s'acaba abocant-hi diners, construint malament, i amb una necessitat de manteniment urgent que no caldria si s'hagués fet bé des de l'inici. Es van alternant governs, de diferents colors, que ens agraden més o menys, però els problemes subsisteixen i les obres s'encallen eternament. 

És important afegir, que no sempre l'administració local està en condicions d'actuar lliurement, sinó que hi ha administracions supramunicipals que la condicionen fins al punt que en molts casos la inhabiliten per poder tirar endavant temes que són vitals per a nosaltres, però que des de fora no es veu de la mateixa manera. Les competències que té la Generalitat, l'Estat, la Diputació, o organismes i empreses com l'ACA, Renfe i Adif, són a vegades un impediment per millorar la nostra vila. Llavors no n'hi ha prou amb bon gestors, sinó que cal molta pressió i insistència, sense que això sigui garantia d'èxit.

Hem d'agrair l'esforç i dedicació dels nostres representants polítics, però els hem d'exigir professionalitat i saber assessorar-se d'allò que desconeixen, de manera que no s'excusin en el desconeixement per no desencallar tot allò que fa anys que tenim aturat o empantanegat.

Trobada d'entitats a la vila

Les entitats culturals, socials, cíviques o esportives configuren l'entramat de la vida d'una població, d'un país, i la seva dinamització manté el caliu i la convivència. Sobretot ara, que destaca l'individualisme per sobre del compartir, les associacions, clubs i entitats permeten aquest intercanvi tan necessari per a la nostra societat.

Aquest cap de setmana Arenys de Mar celebra una trobada d'entitats per donar a conèixer quina és la seva activitat al llarg de l'any, quins són els seus objectius i els seus resultats. El més important d'aquest acte és el retrobament i el donar a conèixer activitats més enllà de les que un practica, ja sigui de manera individual o col·lectiva.

Les entitats tenen la seva pròpia organització i maneres de fer, les seves relacions internes i normes, i al darrere hi ha unes persones que amb la seva il·lusió, però també treball i sacrifici, permeten que la vida social sigui una realitat. 

Resulta interessant estudiar en detall les diferents entitats i valorar la composició del nucli o junta que fa possible la supervivència al llarg dels anys. No totes tenen la mateixa dinàmica. N'hi ha que per les pròpies característiques de l'entitat, estan formades per persones que es relleven amb molta facilitat. D'altres són més permanents amb membres que es mantenen al capdavant durant molts anys. 

És bo que l'Ajuntament d'Arenys de Mar doni suport a la iniciativa de les entitats per celebrar aquesta trobada, i també el suport econòmic que facilita la seva existència. Un poble o país sense entitats dinàmiques és un poble o país sense vida. L'espai cultural, esportiu i social, necessita de l'existència del voluntariat que participen en aquestes entitats.

Un niu de tortuga a la Picòrdia

És bo quan la notícia, encara que sigui a nivell local, prové de la naturalesa. La vida animal també ens dona notícies agradables i avui ho ha estat el descobriment d'una tortuga que posava els seus ous a la platja de la Picòrdia, a Arenys de Mar.

Des de fa uns estius és freqüent que tortugues babaues facin els seus nius a la costa catalana. Recordo que ara fa tres anys, treballant a l'ajuntament de Mataró i sent responsable del portal del voluntariat, una tortuga fa pondre els ous a la platja, davant d'un xiringuito. La mobilització de voluntariat per protegir el niu fins a la sortida de les petites tortugues va ser tota una experiència que en guardo un bon record.

El canvi climàtic també té incidència en la nidificació de les tortugues. L'augment de la temperatura sembla ser que fa que cada vegada aquestes posin els seus ous més al nord, en llocs on no havia passat abans. L'experiència potser ens humanitzarà, encara que la necessitat d'haver de comptar amb personal voluntari per protegir el niu no diu gaire res a favor del nostre comportament com humans.

L'ajuntament ha iniciat, junt amb el departament de la Generalitat i els tècnics del CRAM el protocol per fer el seguiment de l'evolució de les futures tortugues. Han estat 140 ous dels quals 90 es quedaran al niu per tractar d'aconseguir l'objectiu que les tortugues tornin al mar en el moment del seu naixement, que s'espera sigui abans de seixanta dies.

Qui vulgui inscriure's com a voluntari ho pot fer a través de l'enllaç que es troba a la pàgina web de l'ajuntament d'Arenys de Mar.

Projecte Radars

La solitud que afecta la gent gran s'ha de combatre, i una de les eines que ha tingut èxit en algunes poblacions, i que a la nostra vila està començant a treballar, és el projecte Radars. Com en moltes de les coses que ens ajuden a viure amb dignitat, partim del voluntariat.

El projecte es basa en la identificació de persones grans i que viuen soles, i procurar estar atents, a través de veïns i voluntaris, per si es detecta alguna necessitat, ja sigui de companyia o ajuda. Evitar en última instància que aquestes persones desapareguin de la nostra vila sense que ningú els trobi a faltar.

L'individualisme que regna a la nostra societat ha fet que projectes com aquest siguin necessaris. Abans tots estàvem més intercomunicats, i no calia que ningú ens demanés d'estar alerta dels nostres veïns, perquè ja ens sortia de dins, perquè els coneixíem tots i sabíem què i quan necessitaven alguna cosa.

Avui som capaços de viure en una comunitat de veïns sense dirigir-nos la paraula i amb prou feines conèixer-nos. Hem passat d'un extrem a l'altre. De viure com si tots fóssim part d'una mateixa família, a gairebé ni parlar-nos.

Espero que el projecte Radars a la nostra vila sigui un èxit, que hi hagi moltes persones voluntàries que s'hi incorporin, i que les nostres persones grans tinguin qui els faci companyia i els doni un cop de mà en moments difícils, sobretot ara que estem angoixats per l'epidèmia del coronavirus.

Com encarar les dificultats del coronavirus

Darrerament i en més d'una ocasió he escoltat la frase que el coronavirus ha tret el pitjor de la gent. Jo sempre defenso la bondat de la gent, contra qualsevol opinió contrària. Em resisteixo a pensar que la gent no és bona d'entrada, sinó que en tot cas les circumstàncies els canvia, ens canvia. Ja sé que estan passant moltes coses, que hi ha violència al carrer i a les cases, però això no ha de condemnar inicialment les persones.

Davant els problemes provocats pel coronavirus, accentuats en temps de confinament total, s'ha pogut observar comportaments si més no molt egoistes i individualistes. Ha posat a prova la capacitat de les persones a col·laborar amb els altres, a manifestar-se solidaris.

He intentat posar en relleu l'esperit de voluntariat que s'ha manifestat respecte a persones més vulnerables, i crec que ha valgut la pena tenir-ho en compte. No podem sempre mirar només la part negativa, que no vol dir ignorar-la, sinó en tot cas procurar millorar-la.

Malgrat tot hi ha exemples que poden portar-te a concloure que les dificultats provoquen un tancament en les persones i una actitud més egocèntrica. És per això que han sorgit aquestes expressions de ressorgiment del pitjor que portem a dins.

L'epidèmia no s'ha acabat i caldrà continuar treballant per evitar que s'eternitzi i col·lapsi novament la nostra societat. És per això que haurem de procurar millorar en el nostre comportament, conscients que és una situació temporal, més o menys llarga, però que entre tots l'hem de superar. I la millor manera de fer-ho és col·laborant. Pensar en conjunt, en comunitat, i intentar ajudar aquelles persones que per les circumstàncies que siguin tenen més problemes per encarar les dificultats. A veure si podem deixar de sentir la frase inicial, perquè acabem assumint que només junts vencerem les dificultats.

Disposats a ajudar on faci falta

Aquests dies de convivència amb el coronavirus s'ha posat de manifest una evidència que sovint tenim mig oblidada, com és la franja d'edat d'una part del voluntariat, el més constant i organitzat. Em refereixo al voluntariat de Creu Roja i Càritas, sobretot aquest darrer. Es tracta normalment de gent gran, que en moments d'epidèmia com l'actual, són població de risc, amb el que això significa a l'hora d'aportar la seva participació.També hem comprovat la reacció d'una bona part de la població, que només ha faltat dir que es necessitaven persones voluntàries, que han corregut a apuntar-se. Això corrobora l'opinió que jo tinc que en el fons les persones són bones i solidàries.

Els dos fets es complementen i fan possible que les necessitats en temps de crisi com l'actual, es puguin satisfer entre uns i altres. Això diu molt de la societat que vivim, una societat que titllem d'individualista, però que quan fa falta tothom es posa les piles per ajudar.

Arran d'aquesta experiència, convindria reflexionar com podem fer possible que el club de voluntaris baixi el llistó de la mitjana d'edat. Com aconseguim que Càritas i Creu Roja, per posar dos exemples, disposin de voluntaris més joves, sense renunciar als actuals, però afegint-los per facilitar les coses en situacions com l'actual. 

Tinc la creença, i crec que en aquest cas també és compleix, que les persones reaccionem davant les circumstàncies puntuals, que som capaços de crear moltes coses, però ens falta la constància, saber mantenir-les. Sense ganes de menystenir el voluntariat del moment, sí que considero important aquest esforç afegit, perquè de ben segur que hi ha sempre necessitats encara que no cridin tan l'atenció ni siguin tan emergents com l'actual.

Participació i Reacció

Davant d'emergències com l'actual et trobes amb diferents reaccions, algunes d'elles ben sorprenents i que t'emprenyen, però moltes d'altres d'admirar i que et demostren que la societat no està tan malament com a vegades pensem. Malgrat tot, siguin bones i no tan bones, sempre arribo a la conclusió que la nostra societat és una societat reactiva, i no pas participativa, i això es demostra en situacions com l'actual.

Participar no hauria de ser exclusivitat de situacions com les d'aquests dies, perquè el més difícil de la participació és la constància, el sacrifici o esperit de servei continuat. Reaccionar és un acte espontani, molt lloable quan és col·laboratiu, però que viu de l'excepcionalitat del moment, i té una durada efímera.

No vull amb això treure importància a les mostres de solidaritat i ganes d'ajudar de moltes persones, però sí que és important tenir-ho en compte, perquè d'aquesta manera podrem valorar més la participació, que avui no passa pels millors moments.

Al marge d'aquesta diferenciació, permeteu-me que opini que en el fons la gent és bona, i que només quatre desgraciats, que malauradament són els que es fan notar més, reaccionen de manera frívola i contravenint totes les mesures preses per resoldre la crisi. Aquests dies, hi ha moltes persones que s'han ofert a ajudar les persones més vulnerables, i encara que potser no tenen la formació adient, és d'agrair la seva predisposició. Hem de treballar amb aquests voluntaris per aconseguir una societat més justa, contrarestant les desigualtats o les mancances que el dia a dia ens deparen.

700 usuaris de Càritas Arenys de Mar

Aprofito la notícia de Ràdio Arenys sobre Càritas per escriure el meu post d'avui. Al web de l'emissora es pot llegir una entrevista al regidor de Benestar Social i Salut Pública, en Josep Anton López, parlant de la gran tasca de l'entitat, amb tots els seus voluntaris, i la lamentació perquè encara hi hagi tantes famílies que necessiten la seva ajuda per poder subsistir.

És de lloar la feina que fa el voluntariat de l'entitat, que dedica temps i esforç personal per ajudar les famílies necessitades de la vila. Ens parlen de 231 famílies i gairebé 700 usuaris, que en una població com la nostra, de poc més de quinze mil habitants és un percentatge important. I això ens ha de fer reflexionar. 

No estem parlant de ciutadans d'un altre continent, sinó de vilatans amb qui probablement ens topem pel carrer sense tenir-ne coneixement. Nosaltres no ho entenem com un problema nostre, però sí que és bo pensar-hi i procurar ajudar amb el que ens sigui possible. 

Hi ha una bona colla de voluntaris que des de fa temps dediquen una part del seu temps per facilitar les coses d'aquestes famílies necessitades, simplement per compromís personal davant de vilatans menys afortunats que nosaltres.

Des d'aquí la meva felicitació a totes aquestes persones voluntàries, engrescar-les a continuar endavant, i reflexionar si no podríem també nosaltres formar part d'aquest equip solidari.

Festa del Voluntariat a Mataró

Avui Mataró celebra la Festa del Voluntariat. Per tercer any consecutiu Mataró convoca els voluntaris i voluntàries de la ciutat amb motiu del dia Internacional del Voluntariat, el dia 5 de desembre, per agrair-los el temps i el treball que dediquen per tirar endavant una gran quantitat de projectes i activitats que tenen lloc durant l’any a Mataró.

Cada vegada hi ha més voluntaris que actuen discretament per a la nostra societat, fent companyia a persones grans, ensenyant la llengua, a conrear l'hort, a aprendre hàbits de conducta que els facin la vida més fàcil, i enguany comptem amb la participació dels voluntaris de la custòdia del niu de tortuga babaua, aquest estiu a la platja de Sant Simó.

La Festa d’aquest vespre vol agrair la seva tasca, però al mateix temps fer-ne difusió per tal d’engrescar a més persones, perquè si volem una societat més justa, més humana, més rica socialment, hem d’afavorir la tasca del voluntariat.

El voluntari no espera res a canvi, però rep molt. La satisfacció de sentir-te útil, d'ajudar els altres i veure'ls contents i agraïts. Avui a Mataró es trobarà una petita part dels molts voluntaris que la ciutat té, i els felicitarem i els animarem a continuar endavant.