Peregrinació militar sufragada per nosaltres

Avui no només he recordat el pare perquè és Sant Jaume, el seu patró, sinó per una notícia que he llegit a l'ARA de la peregrinació a Lourdes d'una expedició de guàrdies civils, militars i capellans castrenses, el passat mes de maig, i que li va costar 73.000 euros a l'Estat, és a dir, que els hi vàrem pagar nosaltres.

El pare era un fervorós devot a la Mare de Déu de Lourdes; va aconseguir recuperar la visita anual del Bisbat de Vic, i va anar-hi cada any fins que les forces no el mantenien dret. Hi va deixar d'anar, no pas perquè hagués perdut la fe, o no li fes ilusió, sinó perquè no volia ser un càrrega per als altres.

Al pare ningú no li va pagar el que per a ell eren les úniques vacances, junt amb una setmana a Andorra. No ho hauria pas volgut. No sé què hauria pensat si hagués sabut que aquesta colla tenia la peregrinació pagada any rere any.

Estem parlant de pocs diners, però el què importa és la moralitat de tot plegat. Sembla que amb l'actual Papa l'Església es racionalitza, es moralitza una miqueta, però només ho sembla a estones. Quan t'assabentes de notícies com aquesta, o bé que el mateix Papa no permet les sagrades formes sense gluten, t'adones que estem molt lluny del camí que la paraula de l'Evangeli et predica.

El meu rebuig cap a aquests militars, guàrdies civils i capellans castrenses, que si un miracle podríem desitjar-los seria que obrissin els ulls a la caritat cristiana i s'avergonyissin de la seva immoralitat.

Justícia versus Caritat

L'escrit de Miquel Puig al diari ARA d'aquest dissabte em fa reflexionar sobre la diferència entre justícia i caritat. L'escrit parla de la diferència entre reduir els impostos a les persones que cobren per sota dels 14.000 euros i augmentar-los el sou. Fins i tot des d'un punt de vista econòmic per al país és molt millor augmentar el sou que no pas l'exempció d'impostos que ha negociat C's amb el PP per aprovar el Pressupost.

La nostra societat soluciona moltes situacions apel·lant a la caritat i no pas a la justícia. Comptem amb la tasca d'entitats del Tercer sector per aconseguir apaivagar allò que la societat i els nostres governants són incapaços de resoldre. En el cas dels sous diríem que si volem un país més pròsper hem d'aconseguir que els salaris creixin sense necessitat d'haver de suprimir els impostos, que al cap i a la fi serveixen per dotar el govern de recursos per tirar el país endavant.

Necessitem una economia amb una veritable progressivitat en la imposició, assegurant al mateix temps uns ingressos mínims que permetin les famílies viure dignament sense haver de recórrer a la supressió dels impostos. La caritat existeix en moments puntuals, però perpetuar-la en les relacions humanes és un error i una injustícia.

Alberto Fernández Díaz no permetrà la construcció de mesquites

Alberto Fernández Díaz, en aquest cas sí Alberto, diu que mai no permetrà la construcció d'una mesquita a Barcelona. I jo li pregunto per què? ¿La construcció d'una mesquita és el gran problema de la immigració al nostre país? ¿No seria més encertat pensar que el problema de la immigració és la manera com s'ha legislat?

¿El senyor Alberto Fernández Díaz creu que no permetent la construcció de mesquites es resolen tots els problemes derivats d'una mala política en immigració? Si realment s'ho creu, Barcelona no es mereix un polític tan ignorant com l'alcaldable del PP a la capital catalana.

Ni les mesquites, ni les catedrals, ni les seus dels ministeris d'Interior o d'Afers exteriors representen cap problema. En tot cas seran les persones que els gestionen les que poden provocar problemes. Si el senyor Alberto Fernández Díaz vol col·laborar en resoldre els problemes que es produeixen en l'encaix dels immigrants a la nostra societat, que deixi de competir amb Plataforma per Catalunya a veure qui és més xenòfob i, per tant, es pot emportar més vots dels electors que dissimulen la seva xenofòbia.

El paper que està fent el PP en aquesta matèria té delicte i seria motiu suficient per inhabilitar-los per sempre. La política del PP en campanya electoral és clarament xenòfoba, provocant els immigrants perquè caiguin en l'error de reaccionar amb violència i ser acusats d'això, de violents.

Si som tan respectuosos amb les creences religioses de la gent, de la mateixa manera que nosaltres els catòlics tenim esglésies i catedrals per anar a pregar i reunir-nos en comunitat, els creients musulmans també hi tenen dret. Negar-los aquest dret no és cap exemple de caritat cristiana i això li ho hauria de dir molt bé el seu germà Jorge que ens ho ha tirat en cara més d'una vegada.

La vergonya dels bisbes catalans

El bisbe Francesc Pardo, que dijous serà a Arenys, ha aprofitat la celebració de Sant Narcís, patró de Girona, per demana perdó pels insults que l'emissora de televisió 13TV, propietat de la Conferència Episcopal Espanyola, ha dirigit contra els catalans i el procés sobiranista. Sens dubte, l'actitud del canal episcopal, segons diuen (perquè jo no el sintonitzo), no és precisament exemple de caritat cristiana, sinó més aviat de secta ultraconservadora i espanyolista. De fet, amb el president que la CEE té, amb monsenyor Rouco Varela, no cal esperar res de bo.

És ara quant en vénen a la memòria aquells comentaris contra l'Església, sense capacitat de discernir entre uns membres i altres. Ho deia l'altre dia quan diferenciava l'Església catalana de l'espanyola. Ara, tot i que els actuals bisbes no tenen el perfil catalanista d'uns quants anys enrere, encara hi trobem diferències a ressaltar, i en aquesta ocasió, la valentia del nostre bisbe no pot passar desapercebuda. És una vergonya com funciona la CEE i els seus mitjans de comunicació, i és molta la vergonya que passa el nostre bisbe, amb uns col·legues espanyols tan rebutjables. Això passa avui que el PSC s'ha desmarcat dels seus socis espanyols. Catalunya és diferent.

Arenys de Mar reconeix la tasca de Carme Parera

Sense desmerèixer els altres candidats i candidates, penso que el resultat de les votacions per a l'elecció de l'Arenyenc de l'any, fa justícia a la tasca que realitza la Carme Parera des de fa tants anys. No és la primera vegada que una persona lligada amb Càritas rep aquest reconeixement, i això dóna credibilitat al premi i als seus impulsors.

Estem farts de veure com es prima l'excèntric per davant de persones que fan una feina de formigueta, sense necessitat de proclamar-ho a bombo i platerets, però a Arenys tenim la sort que els votants a reconèixer el mèrit dels nostres vilatans, es fixen en aquelles persones que, de manera desinteressada, dediquen part del seu temps a treballar per als més febles, els que la societat els ha castigat d'alguna manera i estan en risc d'exclusió social.

Felicito la Carme Parera pel reconeixement dels seus convilatans i, sobretot, per la seva tasca efectiva i generosa del dia a dia. Són moltes les persones que han acudit a la seva porta, sempre oberta, i que han aconseguit sortir del pou en què es trobaven, obrir portes que trobaven tancades i tenir una oportunitat per millorar les seva situació econòmica i familiar.

La Carme no ha regalat res, no es dedica a fer caritat, sinó que dóna l'oportunitat a fer-se un lloc en la societat, aquelles persones que estan disposades a treballar i lluitar per canviar la seva situació personal i familiar. La Carme és, doncs, solidària i ens dóna una lliçó de convivència i generositat. Gràcies. 

Els límits de la Solidaritat són l'engany

Catalunya és solidària, i jornades com la d'avui en són la prova. Estem parlant de solidaritat i no caritat. La solidaritat és molt més complicada. Solidaritzar-nos vol dir posar-nos al lloc dels que pateixen. No es tracta de donar una almoina. Si la nostra solidaritat s'acaba avui, estem parlant d'una bona obra, d'una almoina. Si la preocupació pels altres sobrepassa la jornada, probablement estem parlant de solidaritat. 

Els catalans tenim un component de solidaritat que ens ve per imposició. Estem obligats a ser solidaris amb la resta dels pobles espanyols. El problema és que ens prenen el pèl, ens enganyen, i per tant supera els límits de la solidaritat. Aquí rau el problema, que molts no volen entendre. No els interessa. 

Avui, llegir el diari ARA m'ha accelerat la meva taxa d'indignació. L'actitud del govern espanyol pel que fa a l'aeroport del Prat provoca un sentiment de colonitzat per una metròpoli que prefereix enfonsar-se amb tots que no pas posar en perill la primacia de la seva capital. 

Amb Espanya estem condemnats a estar per sota, i és per això que ens frenaran qualsevol iniciativa que pugui desmarcar-nos. Amb tot aquest panorama no és estrany que sorgeixin crits independentistes. El cas és que encara no estem prou malament. Encara podem caure més avall del pou, i per tant no tenim prou quòrum per revoltar-nos. 

Avui hem organitzat una jornada solidària per afrontar els problemes més immediats, ocasionats per les males arts d'uns quants. Ens enganyen i això és el pitjor que poden fer. No hi ha diners! exclamen. El problema és el mal ús que se'n fa. Oi que han trobat 23.000 milions d'euros per a Bankia? Doncs per què ens retallen salut i educació? Si el PP que governa a Madrid ha malgastat els diners de Bankia, per què ho hem de patir tots? Que cadascú pagui per la seva culpa, i que no siguin sempre els mateixos. 

Avui és un dia solidari, perquè al nostre país no hi ha Justícia. Catalunya continuarà essent solidària, i a nivell d'Espanya, per força, però hauríem de poder fiscalitzar l'ús que es fa dels nostres diners, i recuperar aquells que es malgasten. Els límits de la solidaritat són l'engany. Com ha fet Espanya amb els diners que venien de la Unió Europea.

Més enllà de fer caritat

Avui m'ha passat una anècdota que m'ha provocat un dubte que de ben segur us hi heu trobat més d'una vegada. Jo diria que, malauradament, us hi heu trobat més d'un cop. Es tracta de decidir si dónes ajuda econòmica a qui te'n demana pel carrer, i no saps si els motius que et justifica són reals, ni si realment farà bon ús dels diners que li puguis donar.

La topada d'avui, però tenia una singularitat especial, ja que jo coneixia qui m'aturava pel carrer i ell ni ho sabia. No ho podia recordar. És un noi jove que vaig tenir l'ocasió de conèixer en qualitat de regidor d'Arenys, poques setmanes abans d'acabar la meva etapa al Consistori.

El noi, que és d'un poble veí, ja comença a ser conegut per molta gent. És un noi, major d'edat, que se'n va de casa, i els seu pare es fa un tip d'anar a buscar més lluny o més a prop. Això va passar a Arenys, i vaig poder conèixer el pare. Estava desesperat perquè no podia ingressar-lo enlloc.

Precisament, una de les descobertes que m'ha preocupat com a regidor d'Acció Social, ha estat adonar-me de les grans dificultats que tenen els familiars de persones amb problemes de discapacitat mental, per poder-los ingressar en un centre. No he tingut temps d'estudiar per què passa això, i com es podria solucionar. Les conseqüències les pateix, en primer lloc la família, però també l'administració més propera, és a dir, els ajuntaments.

El noi que m'ha aturat aquest matí, s'ha sorprès quan després de demanar-me on trobaria la pensió de Cerdanyola, li he dit que el que havia de fer era anar al seu poble, esmentant el nom del poble. Com ho saps? Doncs perquè et conec. Sé qui ets i sé que el teu pare t'estima i voldria que hi tornessis. On estaràs més bé que a casa teva?

Li he demanat si volia que telefonéssim el seu pare perquè el vingués a buscar, però m'ha dit que tenia una entrevista de feina i no el podria recollir. M'ha comentat que agafaria el tren, però que havien col·locat unes tanques massa altes per poder-les saltar. I llavors m'ha demanat els diners per comprar el bitllet de tren.

És en aquest moment que no saps què has de fer. L'ideal hauria estat acompanyar-lo a l'estació, comprar-li el bitllet, i esperar que pugés al tren. Amb la possibilitat que baixés a Sant Andreu de Llavaneres. Però érem massa lluny i no podia anar amb ell i dedicar-li tota aquesta estona, que hauria estat el millor.

Si no li donava l'euro i quaranta-cinc cèntims, que m'ha dit que costava el bitllet, no tenia sentit que l'animés a tornar a casa, però si li donava, podia ser molt bé que no ho fes servir per comprar-se el bitllet, i es quedés a Mataró.

En Manel, que m'acostuma a llegir, segur que hauria sabut com reaccionar. Jo, he accedit a donar-li els diners, però li he fet prometre que agafaria el tren fins al seu poble. M'ho ha promès, i hem encaixat les mans. Li he dit que trucaria al seu pare per assegurar-me que hi havia anat, i li he demanat que no em fallés. M'ho ha promès. Què haurà fet el noi? He escollit la millor opció? no ho tinc gens clar.

Ajuda'ns a ajudar

Aquest cap de setmana a Arenys hi ha hagut diferents actes de tot tipus, entre els quals voldria destacar la campanya Ajuda'ns a ajudar, i aprofitar per felicitar els voluntaris i les dues entitats organitzadores, Càritas i Creu Roja. 

La campanya, que consisteix en la recollida d'aliments per poder distribuir a les famílies que tenen problemes per alimentar-se, ha esdevingut una tradició des de que ara fa tres anys vàrem començar a notar els efectes de la crisi econòmica que encara patim, i que entitats com L'AIA i alguns partits polítics, varen fer costat a les dues entitats abans esmentades.

Dia rere dia augmenta el nombre de famílies que es troben amb dificultats per subsistir. Poder pagar el lloguer de la casa, el subministrament del gas i l'electricitat, la compra de medicaments, i també del menjar, resulta cada vegada més complicat per part de famílies que anys enrere no s'haurien cregut haver d'arribar a la situació actual. No estem parlant només de famílies que hagin pogut viure sempre per sota mínims, ni d'altres que hagin arribat d'altres països, sinó que també parlem de famílies que no havien tingut dificultats, però que la crisi actual els ha deixat sense recursos. Perquè han perdut la feina i qualsevol possibilitat d'ingressos, i han de fer front a les despeses de cada dia.

El voluntariat a Arenys és una realitat viva de la qual ens hem de sentir orgullosos. Entitats com Càritas, Creu Roja, la comunitat caputxina o les germanes de Mar i Cel, per posar uns bons exemples, són uns referents comarcals d'ajuda i suport a les persones sense recursos.

Tota aquesta realitat ens obliga i exigeix més sacrifici i col·laboració, perquè la nostra societat no se'n vagi en orris, i haguem de lamentar la nostra ceguesa i inconsciència. És per això que durant aquest cap de setmana hem tingut l'oportunitat de col·laborar a fer més suportable la vida de les persones amb dificultats i, com que no s'acaba aquí, podem continuar col·laborant amb aportacions i amb hores de dedicació, si en disposem, per tal de sumar i evitar l'exclusió social d'una part de la nostra població.

Des d'aquí vull felicitar totes les persones que han col·laborat desinteressadament en aquesta campanya, amb una especial dedicació a la gent de Càritas i la Creu Roja.

Solidaritat o caritat

"Mai tanta gent, amb tan bones intencions, havia dedicat tantes energies a una causa tan inútil". Així comença l'article al diari ARA, l'Albert Sánchez Piñol, reproduint l'inici del llibre de l'antropòleg Gustau Nerín Blanc bo busca negre pobre, en relació a la cooperació per al desenvolupament. L'articulista es manifesta molt crític amb el paper de les ONG, bàsicament perquè considera que no es tracta d'un treball de solidaritat, sinó de caritat. 

Sánchez Piñol afirma que les ONG van a països amb un poder governamental feble, que no els pot fer fora, i es dediquen a construir hospitals, pous i escoles que no acaben de funcionar. Per l'articulista el que es fa des de les ONG és exportar el model d'Occident, i afirma que amb 30 anys d'ONG no s'ha desenvolupat res, ni hi ha un sol país africà que demani més ONG.

Tot i la meva relació professional amb persones que estan dins el món de la cooperació per al desenvolupament, reconec que no tinc prou coneixement del tema per poder rebatre les paraules de Sánchez Piñol que, d'entrada, considero molt dures vers les persones implicades en aquests organismes. No critica tant l'actitud i voluntat dels cooperants, com el sistema i resultats obtinguts.

Puc entendre que hi hagi un excés de projectes poc planificats i de difícil seguiment, i que convindria reduir el seu nombre i assegurar que una vegada construït l'equipament o servei que es pretén, s'assegurés que la seva funcionalitat tindrà continuïtat i suficients controls i mitjans per obtenir els objectius esperats.

Al meu entendre els governs europeus haurien de jugar un paper més central en temes de cooperació internacional, assegurant professionalitat i renunciant a copiar models, a canvi d'invertir els recursos d'acord amb les necessitats i manera de funcionar dels països en vies de desenvolupament. Solidaritat vol dir posar-te al mateix nivell de l'altre. Per contra, caritat és mantenir el diferent posicionament. Això ho podem pensar d'aquests països africans, però també ho hauríem de tenir present estant a casa. Hi ha molts veïns nostres que necessiten la nostra solidaritat i no tant la caritat.