Es fan estimar!

De fet, no hi confiava gens. Els polítics d'arreu acostumen a posar els interessos particulars per sobre de tot, i després volen que confiïs en ells. S'ajorna una vegada més l'oficialitat del català a la Unió Europea. Segur que hi trobarem prou motius perquè la cosa sigui així, però també és cert que el més greu de tot és el posicionament del PP espanyol i català.

Els socialistes espanyols ara van de bons, però tots sabem que els mou l'interès per continuar governant a Espanya. Si no depengués dels vots dels partits independentistes catalans, no hi tindrien cap mica d'interès, i probablement actuarien com ho ha fet el PP.

Burxar per impedir que el català sigui oficial al Parlament Europeu és una bona manera de demostrar l'amor que ens tenen. No ens ve de nou, perquè des del primer dia sabem com pensen i què esperen de nosaltres. Si els féssim nosa, ens deixarien marxar, però ens necessiten, al mateix temps, però, que ens maltracten i humilien. I ho fan des de Madrid, però amb la conxorxa dels populars catalans. 

Haig de fer un esforç per no posar-los tots al mateix sac. Estic segur que algun n'hi deu haver que actuaria diferent, no obstant això, es deuen al partit, i la direcció és taxativa. El PP català mai ens ha defensat davant de Madrid. Per què ho hauria de fer ara?

És molt trist tot plegat i segur que hi ha coses més importants, en aquests moments, que caldria resoldre. Tot i això, però, la seva actuació és mesquina i traïdora. El seu odi cap a nosaltres no ha deixat mai d'existir. L'excusa que és una actuació política, com ho és la dels socialistes, que necessiten els nostres vots, no justifica aquesta manera d'actuar. 

No es fan estimar. Ens fan menysprear-los, encara que nosaltres no actuaríem de la mateixa manera. Per més influència que pugui tenir el món de la política, hi ha uns valors que mantenim i respectem. No caurem tan avall com ells. 

Què hem de fer? Nosaltres tenim una feina important i és fer respectar la nostra llengua. No canviar d'idioma perquè és la manera de fer-nos respectar!

Creure en la participació

La primera pregunta que ens hauríem de fer és què entenem per participació. Si us hi fixeu, sempre que es parla d'un acte públic es comenta el grau de participació entès com a nombre de persones que hi han assistit, al marge de si la seva actitud ha estat més o menys passiva. En un espectacle, cultural o esportiu, hi ha participants que formen part del públic i d'altres que actuen, els jugadors o els artistes. Sovint el concepte de participació no va més enllà. 

Quan parlem de democràcia participativa hem d'entendre que volem una mica més que l'assistència passiva a un esdeveniment. Ens hi referim quan tenim la voluntat que els assistents o les persones que puguin quedar afectades per unes decisions polítiques, hi puguin dir la seva i s'estableixi un mecanisme per tenir-ho en compte. Acostuma a passar que tot acaba en unes votacions i no és ben bé això.

Tot i que ha passat una mica de moda, hi va haver un temps que les nostres institucions varen treballar sistemes de participació en la política que no han acabat de quallar, sigui perquè participar porta la seva feina, o perquè no acaba d'interessar els polítics que han estat escollits en unes eleccions dins del marc de la democràcia representativa, amb el protagonisme clau dels partits polítics.

Es va fer popular l'organització dels pressupostos participatius, sota la base que el Pressupost és la llei més important que s'aprova anualment en una institució, sigui un Parlament o un Ple municipal, i d'aquesta manera es pretenia donar valor a l'opinió de la ciutadania en un tema transcendent. 

Aquí no puc desenvolupar gaire el tema, que donaria per un llarg debat. Les persones que ho han seguit sabran quines són les dificultats per portar-ho a terme, els resultats obtinguts i una mica la decepció de molts participants. La conclusió podria ser la xocolata del lloro.

Hi ha altres maneres de participar en la política local i no se'n fa ús. Bàsicament perquè no interessa. Perquè molts pensen que ja hi ha un procés participatiu cada quatre anys per decidir qui ha de governar, i qui ha de prendre totes les decisions. És una llàstima que no s'avanci en la metodologia participativa, encara que es respectin els principis de la nostra democràcia, que és, com he comentat abans, de caràcter representatiu. 

El que més em dol és que es falsegi la realitat i que s'aprovin reglaments amb un paràgraf inicial on s'especifica que s'ha realitzat un procés de participació i transparència, com marca la llei vigent, però és totalment un tràmit gairebé ocult, sense possibilitat de dir-hi la seva. Al nostre municipi, per donar un detall final, ni tan sols es convoca l'Audiència Pública, encara que el Reglament Orgànic Municipal la fixi com d'obligat compliment.

Buscant la inspiració?

Us haig de confessar que després de vint anys d'escriure un post diari, darrerament em resulta més complicat trobar una notícia que m'agradi plasmar en el meu blog. No es tracta que no passin coses per comentar, sinó que ens movem en un bucle que ens fa repetir els mateixos temes dia rere dia, i això cansa, tant a mi, a l'hora d'escriure-ho, com als possibles lectors.

És el que ens passa als que estem acostumats a llegir els diaris, siguin en paper o digitals. Hi ha notícies que no semblen del moment, perquè difereixen ben poc del dia anterior, o de la setmana passada. Si ens fixem en la política internacional, ara només podríem parlar de Trump. En l'àmbit estatal continuen les trobades entre el PSOE i Junts o ERC, per assegurar la governabilitat de l'Estat, i les queixes del PP, que encara no ha paït que no hagi pogut governar.

Els catalans, que gairebé no ens recordem del Procés, estem immersos en les negociacions per aconseguir més competències, i per defensar el català davant dels atacs dels tribunals de justícia que supleixen el fet que els polítics de torn o estan a l'oposició o governen necessitant els nostres vots.

No renuncio a llegir tot el que es diu, perquè sempre n'aprens alguna cosa, encara que intento posar-hi distància per no estar tot el dia amargat. Haig de reconèixer que la situació política i social no és bona, i que pot ser que sigui això el que fa que tota la resta passi una mica desapercebut.

Estic també decebut a escala local, perquè tots plegats podríem fer més i millors coses, i estem apagats, amb falta d'idees i una mica superats pels entrebancs que ens trobem pel camí. Hi trobo a faltar més interès a treballar per la cosa comuna, i no hi ha manera que tots, des del nostre àmbit i possibilitats de col·laboració, hi posem el nostre gra de sorra. 

M'agradaria pensar que els esdeveniments internacionals ens han deixat una mica en estat de xoc, però que ens en sortirem. Que les paraules se les emportarà el vent, vindran millors temps, també la primavera i l'estiu ens hi ajudaran, i serem capaços de tornar a emprendre el camí que havíem iniciat per millorar la nostra societat.

Salari mínim i IRPF

Ho vaig escriure no fa gaire. S'ha de legislar bé per evitar nyaps o resolucions que al final encara resultin perjudicats els que en principi n'haurien de sortir beneficiats. Ho vaig escriure arran del nyap i les rectificacions que varen haver de fer al Congrés de Diputats sobre la Llei d'Habitatge, i ara ens podem trobar en una situació que, volent millorar el salari mínim, l'increment obtingut pels beneficiats l'hagin de pagar, amb escreix, a l'hora de fer la declaració de la renda.

El govern ha decidit incrementar en 50 euros el salari mínim interprofessional, però no ha modificat l'import mínim per tributar per l'IRPF, per la qual cosa, i per primera vegada, els receptors del salari mínim hauran de tributar a Hisenda.

L'argument per defensar-ho és que cada vegada el salari mínim s'acosta més al salari mitjà, i per això ens posen tots al mateix sac. De la mateixa manera que en alguna ocasió ens hem pogut trobar que un petit augment salarial ens hagi mogut del tram de retencions on ens trobàvem i passem a cobrar menys, ara també podria ser que el resultat final els sigui contraproduent.

La meva impressió és que no s'estudien prou els efectes de les normes que es porten a aprovar. No sé si és improvisació o bé ineficàcia dels nostres legisladors, en aquest cas l'executiu espanyol. Si en fets tan palpables es cometen aquestes relliscades, llevat que això sigui el que realment es busqui, què no passarà en circumstàncies més complexes i menys transparents?

Els passos en fals generen desconfiança i llavors no ens ha d'estranyar la reacció de la gent, i que l'extrema dreta, que té un discurs populista i fals, guanyi adeptes i vots en les convocatòries electorals. 

El paper del PP a Catalunya

Sempre hem sentit a dir que el PSOE necessitava bons resultats electorals a Catalunya per aconseguir el govern de Madrid. Si analitzem el repartiment de vots de les diferents eleccions espanyoles, veurem que el color vermell de Catalunya destaca per sobre del conjunt de la península. Ara cal afegir-hi els vots dels independentistes catalans per sumar i permetre que el líder socialista espanyol es mantingui a la Moncloa.

El cas del PP és ben diferent. Des de sempre, a Catalunya, ha estat un partit polític amb representació residual al Parlament català, però també amb minsos resultats a les eleccions generals. És evident que si a Catalunya el PP aconseguís un augment important de vots, li facilitaria les coses de cara a aconseguir la presidència del govern. Fins ara s'han hagut de limitar a esperar moments baixos del socialisme a Catalunya, acompanyats de grans resultats a la resta de l'Estat.

La dreta catalana ha prioritzat Convergència i Unió, i els ha donat la majoria en nombroses ocasions. Ara, però el partit ja no hi és, i el seu hereu i lògic successor ha centrat bona part del seu discurs a la independència de Catalunya, un objectiu que no tothom comparteix i que deixa orfes a una part important de la dreta catalana. El primer que ens vindria al cap seria que aquests vots els hauria d'arreplegar el PP català.

Hi ha hagut diferents intents per part de la dreta catalana de crear un partit polític diferenciat de Junts, però cap d'ells ha reeixit. Això són punts a favor del PP, que fins ara no ha sabut aprofitar. Serà per això que l'actual líder del PP, el senyor Feijóo, té tant d'interès a venir a Catalunya? Tot i que el líder català del PP, el senyor Alejandro Fernández, no és sant de la devolució del seu cap, a Madrid, podrà aconseguir aquesta fita tan desitjada?

De moment, el PP està fent molts equilibris amb Junts i, concretament, amb Carles Puigdemont, amb moltes controvèrsies internes, destacant el paper de la presidenta madrilenya Isabel Ayuso. Veurem com evoluciona tot plegat, i Junts hi té molt a dir. El seu repte és no perdre tot aquell conjunt de votants que estan més en la línia de l'eix dreta-esquerra, que no pas pensant en la independència de Catalunya. No ho té fàcil, i segons quins passos faci, pot perdre bous i esquelles.

Junqueras recupera la presidència

Aquest cap de setmana la militància d'ERC ha decidit que Oriol Junqueras recuperi la presidència del partit. Ho ha aconseguit! És la militància qui decideix i la resta de mortals no hi tenen cap dret. Es pot opinar, dir que t'agrada més aquest o l'altre, però si no pagues la quota no és cosa teva el que passi dins del partit. Tampoc s'està parlant de candidat a la presidència de la Generalitat, que això ja seria una altra cosa i ens podria afectar com a catalans.

Suposo que la seva victòria no ha sorprès a ningú. Crec que estava cantat. L'alternativa a Junqueras no era aigua clara i semblava que l'únic objectiu era aconseguir que Junqueras no guanyés i seguís el camí de Marta Rovira o Pere Aragonès. Després d'un fracàs tan clar semblava, però que calia canviar els dirigents per intentar salvar els mobles, refer el partit i presentar un nou partit amb possibilitats d'assumir novament el govern del país.

Junqueras és molt hàbil i sap el que ha de dir i el que ha d'amagar, com per exemple si va votar a favor o en contra d'investir Salvador Illa i d'aquesta manera estalviar-se alguns enemics, que potser ara l'han votat. I per aquest motiu som moltes les persones que no hi confiem gaire. El seu pas per la política no és clar, i això genera desconfiança i no és bo, sobretot si hi ha ganes d'arribar lluny i tenir un paper destacat en la governabilitat del país.

Ara, després d'una campanya crítica, amb crispació entre les dues candidatures, caldrà veure si el partit es tranquil·litza i aconsegueix fer les paus internament, i arribar al punt de sortida units, amb les idees clares, pensant en el país que volen servir, i rectificar tots els errors comesos fins ara. No seria gaire intel·ligent continuar les batalles internes. S'han d'acceptar els resultats, reconèixer el vencedor i, en tot cas, fiscalitzar de manera positiva la feina que haurà de fer per reconduir el partit.

A veure si arriba la calma i dediquen tots els esforços a pensar en Catalunya i en tots els problemes que tenim, de llengua, habitatge, finançament... No és moment d'aturar-se. Ja portem massa temps encallats.

El Duo Dinámico i el canvi climàtic

A veure si ho he entès bé. Resulta que un membre del Duo Dinámico declara que això del canvi climàtic és una bajanada sense sentit, i hi ha un diari espanyol que se'n fa ressò, i com ho hem de valorar? El fet que el cantant sigui famós per la seva història musical, li dona autoritat per parlar del canvi climàtic? És així com funcionen les teories al nostre país?

    Suposo que al darrere d'això hi ha un interès partidista. M'imagino que la ultradreta, de la mà d'aquest diari, va furgant per sembrar el caos en el pensament de la gent, sobretot de les persones que cauen més fàcilment en l'engany, mogudes per uns interessos que resulten prou amagats.

    No hi ha dubte que Espanya és un país de pandereta. Ens queixem dels polítics que tenim, però t'adones que el nivell de tots plegats és baixíssim. Si som així tampoc no hem d'esperar grans patums com a governants.

    La notícia l'he agafat molt d'esquitllada i, per tant, no sé la profunditat de la mateixa. No voldria carregar-me un famós cantant sense tenir prou informació al respecte, però en tot cas em serveix per comentar que la ignorància és atrevida. Sigui en aquest cas o en altres. I només així es pot entendre que postulats com els de Vox o Ciudadanos, per posar dos exemples, tinguin els seus seguidors.

    Ara Ciudadanos potser acabaran desapareixen del dos llocs on encara es belluguen, els parlaments català i europeu, però han tingut la seva història i no podem oblidar-nos que varen guanyar unes eleccions catalans, essent la força més votada. Això ens fa veure quina és la nostra realitat, i tota la feina que ens fa falta per arribar a ser un país seriós.

    Jo no hi entenc i per tant no puc defensar el canvi climàtic, però tampoc no tinc cap argument per manifestar que no existeix. Sí que puc afirmar que en els darrers anys he passat més calor que no pas abans. Que he vist ploure menys del compte i que la sensació que tinc és que la primavera i la tardor han pràcticament desaparegut. Potser això no ha notat el cantant esmentat, o és que segueix fervorosament els postulats de Vox, i no li toca cap altre remei que creure-s'ho, encara que no tinc cap argument per defensar-ho. I el diari?

Al costat de Catalunya, però on?

Avui ha estat un dia molt complicat i un d'aquells dies que tot et surt malament. Des del matí fins al vespre només he tingut que entrebancs. No puc parlar de desgràcies perquè no seria just, sobretot tenint en compte aquelles persones que realment en pateixen, però sí que m'he trobat amb molts problemes, un darrere l'altre, i de moment molt poques solucions. Confiem que demà tot vagi millor, i allò que es pugui solucionar tingui la resposta.

    I perquè estava tan atabalat necessitava sortir a esbargir-me. No havia pogut sortir de casa i em calia una passejada fins a l'espigó, veure les onades i la darrera llum d'un sol radiant, que aparegut després d'un parell de dies o tres, amb més pluja de la que ens pensàvem, encara que no sigui suficient.

    I m'he trobat amb un cartell mig esquinçat, amb la cara del president, dient-nos que està al costat de Catalunya. Però ben bé a quin costat? Al costat ben bé, o a quatre passes? Segur que no està dins de Catalunya? 

    Primer de tot he pensat que els responsables de la campanya no l'havien encertat gaire. Perquè resulta que després, en un cartell sencer, també diu que està al costat de la gent. M'ha fet la mateixa impressió d'aquells que diuen que els agrada ajudar a la gent. És una imatge de distància, de marge que separa uns dels altres. A mi m'agrada més la gent que comparteix la vida amb mi, les penes i les alegries, que no pas la gent que em ve a ajudar. I, per tant, la distància que el president, i el seu partit polític, marquen entre ells i la gent, entre ells i Catalunya, no els fa propers, sinó al costat, una mica més enllà.

    Segur que el lema de la campanya no provocarà més o menys vots. Seria d'agrair que els vots vinguessin per la feina feta, per la bona feina feta, però precisament d'això no en poden lluir gaire. Si més no amb propietat i honestedat. Si d'alguna cosa ens hem de queixar és de tot el que no s'ha fet.

    I aquest cartell m'ha fet oblidar tot el que he passat durant el dia. M'ha alliberat de mals pensaments i amoïnades. Esclar que ara, una vegada arribo a casa, em trobo que tot allò que he mig oblidat se'm fa present novament, i caldrà trobar-hi solucions abans no sigui massa tard. No ens deprimim, però toquem de peus a terra. Afrontem-nos a la realitat i no esperem l'ajuda d'aquells que només la prometen en campanya electoral.

Qui mana aquí?

Els efectes del temporal Nelson posa de manifest la impotència de l'administració local davant de les institucions supramunicipals que són les que decideixen, sense tenir en compte la voluntat del poble, que en algun lloc posa que és sobirà. Tothom parla de participació i atenció ciutadana, però a l'hora de la veritat els que governen fan el que volen i només atenen els poders fàctics, aquells que realment remenen les cireres. El vilatà, ni se l'escolten, i si ho fan no ho tenen en compte.

    L'autonomia local d'Arenys de Mar és molt relativa. Tenim un territori on el municipi no hi té res a dir, i només es pot valdre d'amistats. Recordeu la campanya electoral? Venien polítics d'arreu, diputats del Congrés de Madrid fent promeses, o parlamentaris catalans dient que estaven al nostre costat. Una vegada han passat les eleccions ho tenen tot ben aparcat. Potser d'aquí a quatre anys tornaran, només per obtenir els vots.

    Tenim el territori on qui governa és l'Estat o la Generalitat, a través d'empreses i institucions públiques de tot tipus. L'Agència Catalana de l'Aigua, Costes, Ports, Renfe, Adif, Carreteres... Tots ells decideixen per nosaltres i tenen molt poc interès en saber què volem i què necessitaríem per poder-nos organitzar millor i fer la vida més fàcil. Llavors t'adones que la capacitat de decidir del nostre govern local, sigui del color que sigui, és ben minsa, i al final es tracta de pressionar, queixar-te i insistir, amb l'esperança que algun dia alguna cosa caigui i ens pugui beneficiar.

    Avui llegia les desavinences del nostre govern municipal i els responsables de Costes, que han visitat la nostra vila després dels desperfectes ocasionats pel temporal de fa unes setmanes. I és quan penso en la idea, que ha esdevingut utòpica, de l'administració única. La realitat és totalment diferent. Cada administració té el seu "xiringuito" i l'administra com vol, sense tenir un contacte directe amb els vilatans, que sí tenen els nostres regidors i alcaldes, que en definitiva reben tots els cops, amb raó o sense. 

    Ahir parlava de les dificultats de relacionar-te amb l'administració. Em limitava a parlar de gestions administratives que podrien ser uns simples tràmits, però que esdevenen unes muralles que et poden condicionar la vida. Avui parlo de temes més globals, que afecten a tota una població, una comarca. Potser haurem de recuperar les mobilitzacions que no estan tan de moda, i pensar-nos-ho dues vegades a l'hora d'anar a votar, perquè aquest exercici democràtic no es converteixi en un simple tràmit per justificar una administració pública allunyada de la població a qui diuen representar.

Els efectes del temporal

Els desastres produïts aquest cap de setmana al litoral català ens haurien de mobilitzar per trobar una solució, tenint en compte que tot fa pensar que això anirà a més. És cert que no es tracta de cap novetat, i tots recordem fets semblants al llarg de la història, però no ens podem permetre viure sempre amb el neguit de què pot passar. Som conscients que no s'ha obrat correctament i que s'ha construït on no tocava. Fer marxa enrere no és fàcil, sobretot quan t'adones que encara avui dia s'està malmetent la costa, per culpa d'uns governs locals que juguen amb l'especulació i tenen un concepte del medi ambient molt atrotinat.

    A la nostra vila l'afectació s'ha produït en dues platges, amb una edificació que ha quedat descalçada, en un espai on fa uns anys es va obrir l'espigó que protegia l'entrada d'aigua. No soc un entès en la matèria, però m'agradaria saber qui va decidir fer-ho i els motius que tenia. Aparentment era una decisió errònia, però aquí ho deixo.

    Davant d'aquests fets és quan m'adono que els nostres governs no trepitgen el territori i només reaccionen quan es produeixen els desastres, just per tapar forats, a l'espera de quan torni a passar, que probablement ja hi haurà altres persones al capdavant. Aquesta manera de fer és la que ens enfonsa i ens deixa a la cua en molts aspectes. Ahir parlava de les energies renovables i també podríem recuperar l'exemple de l'habitatge social i els lloguers protegits. 

    I per això em fa tanta ràbia les promeses electorals que no aborden els problemes més immediats, i anem vivint d'una il·lusió que ha esdevingut malaltissa. Una mica de culpa la tenim nosaltres perquè ens agrada que ens parlin de grans projectes, i la cosa menuda, però que és tant o més necessària, no genera prou expectatives i... els polítics volen vots, i aquests acostumen a arribar tot enlluernant la ciutadania.

    Potser hauríem de començar al revés, i fer veure als polítics que estem cansats de grans promeses i que preferim la feina ben feta, la feina del dia a dia, la feina que ens permet avançar com a país pròsper, amb els serveis més elementals resolts i ben resolts.

    Haurem d'esperar que passi la febre de la campanya electoral per poder tocar de peus a terra, encara que no tenim cap garantia que els resultats permetin la constitució d'un govern fort per desencallar-ho tot.

Ara veurien bé l’indult?

En una campanya electoral els partits polítics estan plens de consignes. Els seus líders i candidats han de vigilar molt el que diuen perquè no els vagi en contra i han d'accentuar els insults i la crítica als seus adversaris per decantar el vot dels indecisos i portar-los cap a ells. És per això que llegint el que la premsa escriu que ha dit Feijóo en un míting de la campanya de les eleccions gallegues sobre l'indult, m'he aturat a pensar quina és la consigna i en què els beneficia aquest aparent canvi de posició.

    Fins ara tot han estat crítiques i manifestacions en contra del govern espanyol perquè entenen que ha venut la presidència a canvi d'una amnistia que consideren il·legal. Als catalans independentistes ni aigua! Ara, però diria que es pot estudiar l'indult sempre i quan els independentistes demanin perdó i prometin no tornar-hi. El PSOE, perquè li interessa, s'ha afanyat a dir que el PP hauria aprovat una amnistia sense la dependència de Vox. Veurem, a la llarga, si realment hi va haver converses amb Junts en aquest sentit.

    Què els ha fet canviar d'opinió? En què els afavoreix de cara a obtenir la majoria absoluta a Galícia? Si fins ara han insultat i menystingut els catalans independentistes, i això els donava vots a Espanya, què ha canviat perquè en el seu discurs s'obri la possibilitat de l'indult?

    Està clar que a Galícia, on Vox és extraparlamentari i, segons diuen les estadístiques, ho continuarà sent, el PP només pot aspirar a la majoria absoluta per evitar una coalició de les altres forces polítiques que el deixin fora, com ha passat a escala nacional. Potser pensen que hi ha un vot indecís que poden sumar amb un posicionament més dialogant, no tan extremista. Segurament creuen, al mateix temps, que el canvi de discurs no farà guanyar vots a Vox. Però tot això són especulacions.

    Aquests dies, que hem de lamentar la mort de dos guàrdies civils a Barbate, les xarxes socials van plenes de discursos contundents i insultants cap al govern socialista, a qui acusen de no fer prou per protegir la seva policia. Unes intervencions a la xarxa que els malpensats creiem que venen provocats i dirigits pel PP i Vox, però també ens fan adonar que la realitat espanyola difereix molt segons el territori. Catalunya és totalment diferent de bona part d'Espanya, i això es pot comprovar en la composició del Parlament. I Galícia? Segurament també és diferent de molts territoris espanyols, encara que el PP hi tingui una presència històrica de majoria absoluta, que ara podria perdre. És la nova consigna que ha fet canviar el discurs, motivada per uns càlculs electorals que els podrien fer perdre? Ho anirem seguint.

La UE no espera les eleccions del juny

Darrerament es parla molt de la pujada de vots de la dreta que es preveu a les eleccions europees del mes de juny, i algú es posa les mans al cap tement la força que pot arribar a tenir l'extrema dreta. S'ha vist l'evolució de molts països europeus, on l'extrema dreta ha guanyat pes, per acabar governant, ja sigui en solitari o amb altres forces polítiques que li han donat la mà. Què no ha de passar a Europa?

    De totes maneres no ens adonem que el discurs de l'extrema dreta ja governa a Europa. Només cal veure quines lleis i a quins acords arriben els nostres eurodiputats, per adonar-se que la influència de la dreta és gran. Per què ho fan? Per evitar que guanyin les eleccions? Em fa riure, per no plorar, com l'esquerra cedeix davant la dreta en els seus postulats. No s'adonen que els electors deixen de confiar en ells? Per què hem de votar l'esquerra, si estan fent polítiques de dreta?

    El darrer exemple és en clau migratòria, posant tota mena d'entrebancs per normalitzar la situació de moltes persones que viuen en països europeus, amb moltes dificultats per aconseguir viure dignament. Posant traves a l'accés a la sanitat pública a persones que viuen dins la UE, no és la millor manera de resoldre els problemes de la població, i encara menys els sanitaris. 

    A casa nostra encara hi ha ajuntaments que són reticents a l'hora d'empadronar immigrants, molts dels quals no tenen papers per culpa d'una llei d'estrangeria que impedeix normalitzar la seva situació, amb un bucle impossible de superar. El padró permet l'accés a l'educació i a la sanitat i a molts serveis necessaris i que tots els humans hi tenen dret. I no són necessàriament ajuntaments governats per la dreta, sinó que n'hi ha alguns on sempre hi ha governat l'esquerra.

    És per això que no ens cal esperar a veure què passarà el mes de juny, si realment l'extrema dreta acabarà agafant la direcció política a la UE, perquè ja fa temps que està marcant la seva línia, aconseguint que per por, desídia o manca de lideratge ferm, l'esquerra faci política de dreta perjudicant els més dèbils. 

    A vegades parlen molt del cordó sanitari a l'extrema dreta, però al mateix temps estan agafant el seu model, i amb més o menys intel·ligència l'estan posant en pràctica. De què servei el cordó sanitari?

Meritxell Batet plega

Meritxell Batet anuncia que deixa l'escó de diputada al Congrés de Madrid i que també desapareix de la primera línia política. No cal dir que la seva activitat pública ha estat important en els diferents llocs on ha estat, deixant una petjada que en tot cas podem discutir si ens ha agradat més o menys, però no li podem negar.

Personalment haig de dir que no m'ha agradat tot el que ha fet, sobretot perquè dels polítics catalans espero una mica més en pro del país, sense necessitat de ser independentistes, sinó simplement treballant per a la millora de Catalunya, lluitant per eliminar els greuges comparatius respecte a altres comunitats, sobretot Madrid.

La prova del cotó podria ser l'actitud de la nova presidenta del Congrés de Diputats en relació a les llengües no castellana. Encara que algú em podrà dir que la situació política ho ha forçat, i que en altres circumstàncies, de no necessitar els vots dels partits independentistes, tampoc s'hauria avançat en permetre el seu ús a les sessions plenàries.

No ha estat només això el que li he trobat a faltar. En tot el seu discurs polític se li ha notat una dependència i devoció al PSOE, i un allunyament a les tesis i actituds de l'antic PSC. No és ella sola, això també és cert. L'entorn l'ha acompanyat i segur que l'ha influenciat, però en tot cas si la seva manera de fer hagués estat una altra, llavors la podria defensar. Ara no.

La seva vàlua política haurà quedat demostrada amb el seu treball, i el partit polític li sabrà premiar i reconèixer. Només em fixo en la manca de sensibilitat cap al país que la va veure néixer. M'imagino que és complicat estimar a fons i lluitar per Catalunya quan no ets independentista i reps tanta pressió, però bé hi ha hagut altres polítics socialistes que han estat a l'alçada.

Li desitjo el millor en el seu futur, personal i professional. És encara molt jove, i pot fer molta feina. Espero i desitjo que tingui salut i que pugui iniciar una nova etapa que l'enriqueixi i on hi pugui aportar tot el seu coneixement. M'agradaria que dediqués part del seu temps per treballar pel nostre país, que necessita l'esforç i estima de molts per no sucumbir davant l'odi i venjança de moltes forces polítiques espanyoles, que només ens deixaran respirar si ens necessiten. A la que puguin ens giraran l'esquena.

L'error de la dreta espanyola

Ara que ens trobem en un període de negociacions per aconseguir la presidència del govern espanyol, és interessant llegir l'article de Raimon Obiols sobre la dreta espanyola i les filigranes que ha de fer. Sabem que el guanyador de les eleccions generals del passat mes de juliol no ha llançat la tovallola i intentarà convèncer algú més que a Vox, per obtenir la majoria absoluta necessària per arribar a la Moncloa. No ho té fàcil, bàsicament perquè necessita l'extrema dreta, i la resta de partits polítics no ho accepten ni d'entrada.

Estic d'acord amb el text de l'article. Penso que la dreta espanyola és poc intel·ligent i no ha sabut tractar els catalans per fer-se'ls seus. Està vist i comprovat que nosaltres som poc exigents quan ens presenten un plat assequible. Ens resistim i sortim al carrer quan ens ofeguen. Amb això està tot dit. Es tracta, doncs, de fer-nos alguns regals i llavors ho acceptem submisament.

No sé si la dreta espanyola s'ha de plantejar el federalisme, però en tot cas no pot enfrontar-se sistemàticament als catalans. S'ha demostrat que el vot català decanta el resultat final a Espanya. Els socialistes necessiten el PSC, i el PP necessita treure més vots a Catalunya. Això que sembla tant evident no s'acaba d'entendre des de Madrid, sobretot des de la dreta espanyola. En aquesta ocasió es varen creure que amb Vox acabarien obtenint la majoria absoluta, però ni tan sols així ho han aconseguit.

La història ha demostrat que l'encaix de Catalunya a Espanya és una assignatura pendent, que en un moment determinat pot quedar en standby i no molestar, però a la llarga torna a aparèixer i condicionar la política de l'Estat. Sabent això la dreta espanyola hauria de ser més llesta. Ha vist que ni amb l'ajut dels mitjans de comunicació espanyols, ni amb el suport descarat de la Justícia, ha pogut arraconar Catalunya i evitar que marqui la política de tot l'Estat. I encara bo que som tan mesells que no ho sabem aprofitar, i en lloc d'anar junts a fer força, ens tirem els plats pel cap.

El PP català té un problema de manca de lideratge efectiu. Al meu entendre és degut a la incapacitat de liderar un projecte beneficiós per a Catalunya. Sempre han viscut supeditats a Madrid, i això els ha fet insignificants i residuals. Quan el PP necessita els vots dels catalans es troba que no hi som. Se n'adonaran algun dia, o bé hauran d'esperar que l'esquerra i l'independentisme ho faci encara pitjor, per poder aconseguir la majoria necessària per obtenir el govern anhelat? 

Colau vol entrar al govern municipal

Navegant per Internet m’ha semblat entendre que Colau exigeix a Collboni entrar al govern de la ciutat, tirant per terra l’excusa del PP de Barcelona per pactar l’alcaldia socialista fent fora qui va guanyar les eleccions, el senyor Trias. Haig de dir d’entrada que no puc posar la mà al foc que la notícia sigui certa, perquè cada vegada et fies menys del que veus publicat. No saps si s’ho ha inventat algú i ho deixar anar, i llavors tots ho donem per bo. 

Dit això, però, no ens hauria de sorprendre. Més d’un ja va dir que els Comuns estarien fora del govern fins passades les eleccions generals, i per això varen conservar totes les cadires d’assessors municipals de la seva òrbita. Ara ja només es tracta de fer el pas i tornar a ser-hi, amb un alcalde diferent, però amb la mateixa gent governant a la capital catalana.

Potser és la millor opció de govern en aquests moments, però en tot cas la manera com s’hi ha arribat no m’acaba d’agradar. Per dir-ho d’alguna manera, la considero poc ètica i enganyosa. Crec que els polítics haurien de ser més transparents i sincers, sobretot si pretenen que la ciutadania no els perdi la confiança, i continuï anant a votar quan es convoquin les eleccions.

Tot això passa mentre s’està a l’espera de la decisió de Junts pel que fa al govern espanyol. Se li demana, o exigeix que permeti a Pedro Sánchez revalidar la presidència del govern estatal, amb el vot favorable de tots o uns quants dels seus diputats. La pressió és forta perquè l’alternativa: govern de PP+Vox, és perillosa no només per a Catalunya, sinó per a tota la nació.

Els catalans que no vivim a la capital també ens interessa saber què s’hi cuina. És evident que Barcelona és significativa, tant pel nombre d’habitants, com per la seva pròpia dinàmica econòmica, social, cultural… I per això parlem, opinem i critiquem el que hi passa, no per pura xafarderia, sinó per interès. Que s’apliqui una política o una altra, ens afecta com a catalans. La llàstima que en aquests moments el fet que hi hagi un alcalde socialista no és garantia de progrés ni de govern d’esquerres, i encara menys si aquest és el senyor Collboni.

La utilitat del cordó sanitari

Ripoll és el centre d’atenció des de la jornada electoral quan els ripollesos que varen acudir a les urnes van fer guanyadora la llista d’extrema dreta liderada per Sílvia Orriols. La diferència de vots amb la resta de partits polítics és prou important com per obligar-los a tots a pactar si no volen que sigui l’extrema dreta qui governi la ciutat a partir d’aquest dissabte.

La discussió està en si es pot permetre aquest govern o cal construir el famós cordó sanitari per evitar-ho. Coneguts els resultats, ja vaig comentar què en pensava de victimitzar formacions polítiques que han guanyat unes eleccions, amb pactes que a vegades són poc naturals. Entenc que no agradi que el teu municipi sigui governat per l’extrema dreta i tot el que això representa, però també hem de pensar en la voluntat popular. 

Soc contrari a tot el postulat de l’extrema dreta i detesto el seu plantejament i em repugna, però també penso que victimitzant-los no és la millor manera de combatre’ls. Hi ha molta gent que els ha votat i hem de saber per què, i treballar per evitar que aquest vot es perpetuï, solucionant i donant resposta als problemes que pateix la ciutadania i que fa que optin per donar suport electoral a aquestes formacions.

Entenc que tots els altres partits s’ajuntin per deixar l’extrema dreta a l’oposició, però seria bo que ho reflexionessin i pensessin si no és millor que els guanyadors assumeixin el govern i s’estavellin. Després, davant l’evidència de la seva incapacitat per governar la ciutat, pot venir la moció de censura, de manera que la població s’adoni que el discurs de l’extrema dreta és fals i no se’ls fa fora perquè sí, sinó perquè realment no tenen la resposta a les necessitats dels ripollesos. Sincerament, el tema no és senzill i no voldria trobar-me en la seva situació.

Què s'ha fet per l'habitatge social?

Aquests dies de campanya hem pogut escoltar alguns discursos que són realment enganyosos. El govern d'ERC s'ha volgut posar la medalla dient que mai s'havia fet tant per l'habitatge social a la nostra vila, i queden tan amples!  Si una cosa és certa és que mai se n'havia parlat tant com ara, però els resultats són nuls i el problema d'accés a l'habitatge continua latent, sense solució imminent. 

Confiem que les mateixes paraules deixin en evidència la manera que l'actual govern té de tergiversar les coses. No és cert que s'hagi fet tant per habitatge, quan el més calent és a l'aigüera. Es refereixen als contactes amb les empreses que han de construir els 50 habitatges i gestionar-los? O bé es refereixen a l'únic habitatge que s'ha adquirit i que està buit i pendent de reformes? O es tracta de la gestió dels 10 habitatges del Pla dels Frares cedits per l'Agència d'Habitatge de Catalunya, i que es troben desemparats?

No, no s'ha fet gairebé res en habitatge, malgrat comptar amb una plantilla de tres arquitectes municipals. Ni s'ha donat compliment a la moció aprovada a finals de l'any passat per a la creació d'una oficina d'habitatge. Ni s'ha avançat en els treballs per detectar els habitatges buits a la vila...

No es pot estar disfressant la realitat amb l'únic objectiu de perpetuar-se en el poder, sense capacitat d'actuació i d'obtenir resultats satisfactoris. Un govern que no és capaç de pagar a temps les subvencions per al material escolar, serà capaç de gestionar l'habitatge social que ens diuen que ja han creat?

La CUP vol deixar en evidència la mala praxis de l'actual govern i ens presentem a les eleccions per fer realitat el canvi que el nostre Ajuntament necessita perquè la vila prosperi, i surti de l'atzucac que els darrers governs ens han deixat.

Maquillant la realitat els darrers dies de campanya per obtenir vots no és la millor manera de generar confiança a la gent. No volem prometre impossibles ni fer creure que la gestió municipal és fàcil i senzilla. Som conscients de les dificultats de liderar projectes municipals amb els pocs recursos que els ajuntaments tenen, però sabem que amb il·lusió, honestedat, les idees clares i molta dedicació podem capgirar la dinàmica actual i portar millores a la nostra vila. És per això que demanem la confiança dels arenyencs perquè tots junts entrem a l'Ajuntament amb força.

Tret de sortida a la campanya electoral

Aquesta mitjanit comença oficialment la campanya electoral per escollir els nous regidors i regidores del proper mandat. Totes les forces polítiques estan a punt al tret de sortida, però és evident que fa dies que la campanya està en marxa, encara que no li diguem pel seu nom. Parlem de precampanya. I n'hi ha que la comencen l'endemà mateix de les eleccions, sobretot quan els resultats no els hi han estat favorables.

Les campanyes electorals no tenen res de dolent, quan se'n fa un bon ús. És cert que generen despeses que ens les podríem estalviar, però ja se sap que hi ha aquell component publicitari que ens sembla que necessitem per acabar de convèncer les persones que puguin estar dubtant a l'hora de triar el partit que més els convenç.

És per això que o bé ens culpem tots o ens disculpem a la plegada. Si una força política deixa d'anunciar-se, més aviat hi sortirà perdent. Ningú es vol quedar a casa i després lamentar que no ha fet prou per donar-se a conèixer. Seria bo, però, que tothom fos honest en els seus plantejaments, encara que puguem acceptar alguna exageració. El que no és lícit és enganyar i prometre allò que saps que no podràs complir. I això passa més sovint del que sembla.

Avui, doncs, els polítics i les persones que hem decidit presentar-nos per servir la nostra vila i la seva gent, sortirem al carrer a penjar cartells i pancartes. Sortosament, si més no a la nostra vila, ja fa temps que ho tenim força regulat, i ja no es produeixen aquelles enganxades dels primers anys de la democràcia, on totes les parets s'empastifaven sense ordre ni concert. Tenia la seva disculpa, després de 40 anys de silenci obligat.

La CUP sortirem amb la il·lusió d'aconseguir uns bons resultats que ens permetin ser decisius en el govern de la nostra vila. És cert que es pot fer feina des de govern i des de l'oposició, però no és menys cert que si no pots assumir responsabilitats de govern es fa molt difícil que la teva opinió sigui escoltada. Ja no és tant per la raó que puguis tenir o no, com pel fet de no sumar prou perquè els teus vots siguin reconeguts.

Sortirem il·lusionats, però molt convençuts de la responsabilitat que representa dirigir el futur d'una vila, amb més de setze mil habitants, i amb moltes mancances fruit d'uns anys d'estancament i desordre. Tenim ganes de ser decisius i per això ens cal generar confiança entre els nostres conciutadans. Aquesta mitjanit comença a rodar una campanya que ja fa dies que funciona i que hi estem treballant per fer-nos creïbles.

Partits polítics, persones i promeses

Avui s'han publicat al Butlletí Oficial de la Província (BOPB) les candidatures per a les eleccions municipals del mes de maig que, si no hi ha modificacions, seran oficials el proper dilluns. Arenys de Mar redueix el nombre de candidatures respecte a ara fa quatre anys, de 8 a 6, però tot i així es presenta un partit polític més dels que han tingut representació al Consistori de la vila en aquest mandat que s'acaba. 

De mica en mica, doncs, el calendari electoral va avançant amb la mirada fixada al 28 de maig, dia que els arenyencs decidiran el nom dels 17 regidors i regidores que durant quatre anys estaran treballant, ja sigui dins del govern o a l'oposició, per millorar tot allò que ha quedat pendent malgrat les promeses electorals de la campanya passada.

Els partits polítics que han tingut responsabilitat de govern justifiquen tot el que no han fet, i els de l'oposició els hi retreuen. Això s'ha vist sempre i que a ningú sorprengui que això continuarà passant. En tot cas, en el que hauríem de millorar és a l'hora de prometre més del que realment sabem que podrem fer, i centrar-nos més en allò que potser no crida tant l'atenció, però sí que és viable i bo per a tothom.

Avui, doncs, és el dia de xafardejar qui va i amb qui, i potser per acabar de decidir el nostre vot. Per algunes persones les sigles del partit polític que hi ha al darrere pesen molt, altres, en canvi, prefereixen mirar el nom de les persones al marge del partit amb qui es presenten.

Ara no és el moment de parlar del sistema electoral ni pretendre canviar res. Hi ha molt temps per reflexionar-hi i opinar, però algunes persones n'hem parlat en infinitats d'ocasions, jo mateix en aquest blog. Sense necessitat d'eliminar el paper que juguen els partits polítics, sí que ens hauríem de plantejar altres sistemes on els electors poguessin escollir les persones que volen que els representin. Una manera són les llistes obertes.

De totes maneres, si Catalunya no ha estat capaç d'aprovar una llei electoral pròpia, quan en té competència, encara seria més estrany que Espanya modifiqués la llei electoral municipal. És per això que ens ho hem d'agafar com una conversa de cafè, sabent que difícilment arribarà un dia en què es tingui més en compte les persones que els partits polítics. Entretant, doncs, mirem el conjunt de cadascuna de les llistes, recordem què han fet aquells que ja porten un temps a l'Ajuntament, o n'han tingut experiència, i després escollim la nostra preferència. No ens fixem gaire en les promeses, perquè el vent se les emporta.