El peix del Mediterrani

Aquesta tarda he assistit a la conferència programada a l'Ateneu arenyenc, a càrrec de Manel Teodoro, biòleg. Si us haig de ser franc, em feia una mica de mandra, perquè a casa s’hi està molt bé! Però l’acte em despertava interès. Pel tema, que és molt desconegut per a mi, i el ponent que m'ha ajudat a treure'm la mandra de sobre i aixecar-me del sofà.

A la nostra vila tenim molt bons biòlegs, cadascun d’ells amb la seva especialitat, i tots ells bons divulgadors, de qui sempre aprens. No tenia excusa, doncs, i m’he dirigit fins al nostre Ateneu que, dit sigui de passada, fa molta feina, organitzant moltes activitats, totes elles molt interessants. Aprofito per felicitar-los.

De la xerrada d'en Manel n'he tret alguns apunts que m'han semblat interessants. El títol de la conferència era una pregunta: Ens podem continuar menjant el mar?

Del nostre mar, el Mediterrani, ha dit que era molt poc productiu. No és un mar mort, sinó que hi ha vida, però tota la productivitat se'n va fora a través de l'estret de Gibraltar. Segons s'ha dit, es podria considerar com un desert, fins al punt d'afirmar que l'activitat adequada és el turisme. I la pesca? 

Segons en Manel, al llarg de la història no hi ha hagut gaires canvis en la manera de pescar. En concret parlava de l'arrossegament. Sí que s'hi ha introduït molta tecnologia, que ho fa diferent.

Avui queda poc peix, i per això hi ha les consignes que deixen sense poder pescar molts dies de la setmana. Segons el conferenciant, avui es vol resoldre tot allò que s'ha fet malament des de sempre, i els pescadors actuals en reben les conseqüències.

Pràcticament, ha desaparegut la pesca artesanal, aquella que s'adaptava a la realitat de cada moment, diversificant el sistema de pesca i els tipus de peix a pescar, i han quedat les barques grosses, les d'arrossegament.

Quant a la resposta a la pregunta inicial, podrem continuar menjant peix fresc, però a un preu més alt. A Arenys queden un parell o tres de peixateries, i la majoria de peix que es compra és a través dels supermercats: peix congelat i envasat, que és la gran tendència arreu. De fet, coneixement poques espècies de peix, i els majoristes ens porten només aquell peix que els resulta rendible.

Un nou fracàs en la redacció dels plecs

El govern municipal ens ha informat que un nou concurs ha quedat desert. Una vegada més tot l'esforç per redactar uns plecs tècnics per tirar endavant un servei necessari per a la vila ha estat en va. S'haurà de repetir amb tot el que això representa, de feina, diners i temps. Què ens està passant? Tan maldestres som?

    Gestionar un ajuntament no és fàcil. Hi ha molts elements a tenir en compte i a això s'hi sumen els imprevistos que no són pocs. Els recursos de l'administració local estan descompensats. S'ha de donar resposta a moltes demandes, algunes de competència totalment pròpia, d'altres sobrevingudes. Algunes, per tradició, i moltes pel desig dels vilatans de poder disposar de serveis que municipis més grans en poden gaudir.

    La improvisació és mala companya de viatge, i sovint és el que es nota en la manera de dirigir una ciutat, un país. La planificació es fa necessària, i no tothom ho té clar. És més fàcil acontentar la majoria amb promeses simpàtiques i serveis pomposos, però hi ha un seguit de tasques i responsabilitats que no acostumen a destacar, però quan no es fan o no es fan prou bé, en pateixes les conseqüències.

    Llueix més tenir una biblioteca, que jo sempre defensaré, que no pas una xarxa de clavegueram renovada i en bon funcionament. Per a una vila marinera és important l'accés a les platges, però aquestes s'han de mantenir i deixar a punt cada dia. També els rials, els carrers, el mobiliari urbà, l'accessibilitat, la mobilitat. Quan alguna cosa d'aquestes trontolla, tots ho veiem, però abans calia preveure'n les conseqüències d'una mala gestió.

    Els nostres serveis tècnics han tornat a preparar unes bases que no han interessat a cap empresa i ja em portem tres de seguides, però moltes més a la història recent. Ni el porta a porta, ni la neteja i manteniment de les platges, ni tan sols les cabines higièniques per a les festes populars. Tan difícil és fer-ho bé?

    Cal que el nostre govern resolgui aquest problema que s'està repetint constantment, si no volem que s'encalli tota la gestió pública a la vila. No ens ho podem permetre. Cal trobar-hi solucions. Hem de formar la gent, reorganitzar l'administració i fer millor les coses. El futur de la nostra vila està en joc.

Un nou concurs declarat desert a Arenys de Mar

Davant la notícia que la licitació per al nou servei de recollida selectiva de la brossa a la vila d'Arenys de Mar ha quedat deserta perquè cap empresa no hi ha presentat oferta, i al fet que és un tema força recorrent, considero que caldria reflexionar-hi i intentar trobar una solució definitiva, per evitar que es repeteixi contínuament, amb el perjudici que provoca al servei públic que rebem els vilatans.

    Si anem sumant tot el que passa, podem arribar fàcilment a la conclusió que a la casa gran alguna cosa falla, i no és un simple detall. Probablement és un problema estructural i que s'hi ha de posar remei. Entenc que dirigir un municipi no és fàcil, però cal evitar excuses i arremangar-se de veritat per solucionar els problemes, sobretot quan aquests es repeteixen permanentment.

    A l'anterior mandat reclamàvem la figura del gerent per posar ordre al funcionament municipal. Es va optar per un relacions públiques i mà dreta de l'alcaldia.  Amb la convocatòria de les eleccions semblava que molts partits polítics acceptaven que calia un gerent per organitzar millor l'Ajuntament. Amb el nou consistori, amb majoria absoluta, es va decidir un canvi de càrrecs de confiança i tot feia pensar que, pel perfil d'un d'ells, aquestes funcions gerencials quedarien resoltes. Molts encara no sabem si la nova figura té l'encàrrec gerencial, o no, però tot fa pensar que són altres les funcions que se li demanen, i que d'alguna manera ens agradaria conèixer.

    L'externalització de serveis és una pràctica molt habitual, que no tots els partits polítics veuen bé, i que té els seus avantatges i inconvenients. Sigui un model o l'altre, però, és necessari que abans de posar en marxa un servei es faci un estudi exhaustiu del funcionament, costos i beneficis, i això sembla ser que al nostre Ajuntament no acaba de funcionar correctament. Hi ha qui defensa que aquests estudis s'han d'encarregar a fora, per incapacitat dels treballadors de la plantilla. D'altres creuen que cal ampliar la plantilla, perquè no donen l'abast. Tot plegat és raó suficient per defensar la necessitat d'asseure's a analitzar què està passant i de quina manera solucionem el problema. Hi ha serveis, com la recollida selectiva de la brossa, la neteja i manteniment de les platges, el manteniment de l'enllumenat o de la xarxa del clavegueram, que són massa importants com per tenir-los arraconats o mal resolts. 

    Estem, doncs, davant d'un problema que ens afecta a tots, els que tenen la responsabilitat de govern, d'acord amb els resultats electorals, i els que formen part del Consistori, en representació d'una bona part dels vilatans. Cal asseure's per trobar aquest desllorigador que ens permeti avançar, oferint uns serveis de qualitat i a temps a tots els vilatans. Avui dia un estudi de costos és bàsic per tirar endavant qualsevol projecte. No té cap tipus d'explicació que no ho sapiguem fer bé.

Les escoles bressol d'Arenys de Mar

He llegit al web de Ràdio Arenys que una vegada s'ha acabat el termini per presentar ofertes al concurs per a la gestió de les escoles bressol de la nostra vila no hi ha hagut cap empresa interessada, per la qual cosa s'haurà de declarar desert. D'entrada, quan això passa, és una mala notícia perquè vol dir que el procés s'endarrereix, però també és important reflexionar per què ha passat.

De fet, semblava que això podria acabar passant, després d'haver escoltat un representant sindical a la mateixa emissora, on afirmava que els plecs estaven mal fets i que l'import de sortida era més baix del compte, i ell mateix anunciava que probablement cap empresa acabaria presentant una oferta.

Tot plegat demostra que els plecs no es varen fer prou bé, i que caldrà esmenar els errors i intentar presentar una nova proposta que sigui atractiva per a les empreses, però, sobretot, que contempli les despeses mínimes i quedin integrades en el preu de sortida.

No vull entrar a valorar de qui és la culpa. Cadascú que ho analitzi i opini al respecte. Sí, però, que convindria que tothom hi reflexionés, sobretot aquelles persones que ho varen vendre com una gran feina en contraposició a la tasca feta per altres. És molt fàcil donar la culpa i costa molt més assumir la pròpia.

L'administració pública és lenta, molt més del que voldríem, però hi ha unes qualitats imprescindibles que sovint es troben a faltar, com són l'eficiència i l'eficàcia. També la humilitat i la honestedat. És per això que quan les coses no surten bé, sap greu ja que al darrere hi ha temps, esforç i costos que no sempre es tenen en compte, però hi són.

Rectificar és de savis, i això s'hauria d'aplicar més sovint del que es fa. Tant de bo que el nostre govern trobi la manera de resoldre el problema sorgit amb la màxima celeritat possible, i que els nostres infants no en rebin les conseqüències.  

Surten o es queden al govern?

Demà i demà passat els militants de JuntsXCat estan cridats a decidir què volen que facin els dirigents del seu partit sobre la continuïtat en el govern de coalició amb ERC. Fins ara hem pogut escoltar les opinions dels dos bàndols que s'han creat, entre elles les dels membres del govern, els més afectats per la decisió que es prengui.

La consulta a la militància és un fet cada vegada més habitual, però se'm fa difícil de veure si es tracta d'una voluntat de fer participar els militants, per part dels seus dirigents, o bé passar-los la pilota quan qualsevol de les decisions que es prengui pot ser conflictiva o motiu de crítica efervescent. Perquè aquesta consulta no es fa sempre ni amb tots els temes. No són partits assemblearis, sinó que es tracta de donar la paraula quan els convé.

Avui llegia l'article de Ferran Sáez Mateu al diari ARA sobre els partits polítics, on es critica el fet de pensar que sense ells no hi ha democràcia. L'article és molt discutible i probablement caldrien moltes matisacions i explicacions per part de l'autor, per poder acabar d'entendre on va a parar, però sí que penso que els partits polítics s'haurien de repensar, i també el sistema polític, per poder analitzar fins a quin punt hi ha una dependència exagerada dels partits polítics.

No en tinc ni idea de què decidirà la militància de Junts, però en cas que defensin la continuïtat en el govern, quedarà clar que les picabaralles entre els dos socis no s'hauran acabat i la resolució del problema de no-govern el continuarem patint molt temps. Tampoc no és cap garantia de millora si la decisió final passa per abandonar el govern.

El PSC ja fa dies que està pressionant el president del govern català perquè mogui fitxa i decideixi fer-los cas i pactar, entre altres coses, el pressupost per a l'any vinent. El seguiment que es fa sobre les expectatives dels catalans a l'hora d'emetre el seu vot en cas de convocar-se eleccions, dona molts bons resultats als socialistes, que haurien sortit de la seva travessia del desert, amb la victòria i auge de Ciutadans, per recuperar el seu pes polític, una vegada que els hereus de Jordi Pujol han fet figa.

Analitzarem, doncs, la decisió que prenguin els militants de JuntsXCat, i també el grau de participació, que servirà per donar més o menys credibilitat a la decisió presa. També caldrà estudiar què passa amb els dirigents que s'han posicionat molt clarament per una postura o l'altra, què fan si perd la seva opció. Laura Borràs es podria jugar el seu futur polític, que no només penjaria del fil de la justícia, sinó també de la seva posició política davant les dificultats actuals per posar-se d'acord amb els seus companys de viatge, ara adversaris persistents.

L'aigua és vida

Sempre s'ha dit que l'aigua és vida, que l'aigua és riquesa, i d'aquí que molts hem envejat els països nòrdics que tenen tanta abundància d'aigua. Ells, potser, no ho han valorat tant, perquè no han patit restriccions com ha passat al nostre país, i com molt bé pot passar en els propers dies o setmanes. 

A casa nostra mai ha plogut com calia, però ara és tràgic. La sequera és important i no només ho veus a la televisió quan t'ensenyen els pantans amb el nivell d'aigua tan baix, sinó que te n'adones al bosc i als conreus, on la falta d'aigua és alarmant.

La importància de l'aigua es veu bé en països com Egipte, on he tingut la sort d'anar-hi aquest mes de juliol. Allà t'adones que sense aigua no hi ha vida. Un país que viu al voltant del riu Nil, amb una franja de pocs centenars de metres fèrtils i la resta és un desert. La mateixa capital, El Caire, és a la cantonada del desert.

L'obra faraònica de construcció del llac Nasser, ha possibilitat la conducció d'aigua per anar guanyant terreny al desert. L'esforç per regar terres és titànic i allà de ben segur que valoren l'aigua. És un país on no hi plou gairebé mai i per això necessiten aprofitar l'aigua del riu per satisfer les seves necessitats. Ara estan preocupats per les obres que altres països estan fent a la capçalera del riu Nil, que podrien provocar una disminució del cabdal d'aigua i generar greus problemes al seu país.

A casa nostra cada vegada som més conscients de la necessitat de tenir aigua, i per això voldríem que la pluja fos més present. Quan un dia, com aquesta tarda, sents a tronar a prop de casa, desitges de tot cor que la pluja acabi arribant, però la desconfiança és present i acabes pensant que al final la pluja passarà de llarg. Haurà estat un miratge i haurem d'esperar més dies a que la pluja sigui una realitat.

La nostra vila, que es troba en unes condicions pèssimes de neteja, necessitaria que tot sovint caigués un bon xàfec, sense produir desgràcies, per substituir la manca d'iniciativa del nostre equip de govern per regar amb aigua a pressió les raconades brutes que et trobes a peu de carrer. També seria desitjable que els vilatans fóssim més curosos a l'hora de mantenir net l'espai públic. No és més net qui neteja més, sinó qui menys embruta. Ja que no plou prou, sisplau siguem més polits i mantinguem els nostres carrers nets.

Final de trajecte

Ahir ho avançava, però avui ja és un fet. El viatge s'ha acabat i tornem a ser a casa. Us haig de dir que, malgrat ser estiu i arribar a temperatures per sobre dels quaranta graus, arribats a la nostra vila la calor no afluixa, i encara que els termòmetres no assoleixen els mateixos graus, la xafogor provoca una sensació d'encara més calor. Estem suant.

Trigarem uns dies a acabar de pair tot el que hem contemplat. Unes visites que amb pocs dies concentren molta cosa i que necessites temps per acabar-ho d'assimilar. Les pedres històriques que ens han encisat i que demostren el coneixement d'una civilització mil·lenària, de la qual hem après moltíssim.

Karnak, Luxor, Edfu, Kom Ombo, Philae i Abu Simbel són una mostra de l'obra imponent que retrata una civilització de la qual hem après, copiat i incorporat a la nostra cultura molts dels seus costums i ensenyaments. I les piràmides! al costat mateix d'una capital de més de vint milions d'habitants. Una xifra que balla segons on ho consultis, però que saps que ha de ser gairebé impossible tenir-los a tots comptats.

Perquè a Egipte tot és monumental, grandiós, amb lletres majúscules. Ho són els seus monuments antics, però també l'obra més moderna. Comparteixen espai costums tradicionals amb la moda dels darrers temps, però tot col·locat als extrems. 

De camí cap a Abu Simbel t'adones de l'esforç necessari per enfrontar-se a la influència del desert, i les dificultats per disposar de terra fèrtil. La construcció de la presa d'Aswan, amb la creació de llac Nasser, et fa veure que tot allà és immens. La tasca de transportar l'aigua del Nil al desert és faraònica, si m'ho permeteu dir així. I és en això que t'adones que conviuen persones amb un nivell de vida molt per sota de la subsistència, amb tècnics capaços d'aconseguir qualsevol cosa per millorar l'economia del país, i fer front a l'adversitat que suposa la manca de pluja i la contundència del desert.

L'experiència del viatge servirà no només per tenir una visió d'un altre país i una altra manera de fer i de ser, sinó per adonar-te que tots els entrebancs es poden superar si hi ha ganes de sortir del pou on a vegades caiem. Ens han ensenyat els seus monuments, però també els seus anhels, les seves tribulacions, i també les misèries. Tot ha de servir, però per millorar la situació actual i trencar tabús, i créixer en autoestima.

Barcelona deserta

No sé si aquest ha estat el cas, o bé hi ha gent que hi ha anat a visitar-la, però per la situació de la majoria de poblacions del país la impressió és que a Barcelona aquests dies no hi ha quedat ningú. Al Collsabra, una zona que conec bé, han hagut d'organitzar-se per situar cartells indicant que poblacions com Tavertet o Rupit estaven tancades, en el sentit que no hi cabia ningú més. També es feia difícil poder visitar la foradada a Cantonigròs.

El que és bonic de pobles com Tavertet o Cantonigròs és la quietud que hi pots viure, el silenci i canvi total respecte al dia a dia de la gran ciutat, però en dies com aquests no és el mateix. L'excés de visitants provoca un estrès que no t'ajuda a apreciar la bellesa de les poblacions. Ho dic perquè aquelles persones que hi hagin anat per primera vegada els recomano que hi tornin més endavant, quan la situació s'hagi normalitzat i hi hagi els visitants que hi acostuma a haver.

El cas de Rupit ja és més excepcional, perquè gairebé està fet perquè hi hagi massificació de visitants. De totes maneres, anar-hi entre setmana convida a gaudir del paisatge i l'entorn, i una escapada a Sant Joan de Fàbregas és obligada.

Nosaltres ens hem quedat a casa, que s'hi està molt bé i ens hem estalviat les cues a la carretera. Tenim la sort de no viure a la gran ciutat, tot i que al Maresme hi podria haver una mica més de tranquil·litat i encara s'hi estaria millor.

La situació del Sàhara no canvia

Les informacions que han arribat aquests dies des del Sàhara són inquietants. Espanya va abandonar-los i l'ONU ha estat incapaç de forçar la convocatòria d'un referèndum. Una situació que es pot entendre amb un govern de dretes, però que resulta incomprensible amb el PSOE i Podemos al capdavant. 

Resulta molt complicat analitzar la situació actual des de la distància, perquè no saps com t'arriba la informació, quins interessos hi ha pel mig i què hi ha de cert. De totes maneres, és preocupant saber qui hi ha joves que s'hi estan desplaçant per enfrontar-se al Marroc.

Són massa anys de paràlisi, de domini del Marroc d'unes terres que havien de ser dels sahrauís, i que Espanya no va fer res per evitar-ho. Llegia l'altre dia un acudit on s'esperava que Felipe González fos nomenat president espanyol perquè se'ls solucionés el problema. No només ha passat Felipe González, sinó també Rodríguez Zapatero i ara Pedro Sánchez, i la situació continua igual.

Arran de les notícies d'aquests dies, he recordat l'Ahmed, que va estar amb nosaltres un estiu, que li va permetre ser fora del desert d'Algèria, i que m'agradaria saber en quina situació es troba. Han passat molts anys, i de ben segur que no haurà tingut un vida fàcil. Voldria pensar que està bé i que el seu futur pot millorar. Malauradament, som massa injustos i egoistes, i ens mirem massa el melic.

Un camí pel desert amb molt poca esperança

La vida continua, però tenim una orella parada a punt per escoltar què passa més enllà de l'entorn més proper. No oblidem que hi ha una sentència pendent que serà injusta si no és absolutòria, però que tots pensem que no ho serà, que aniran més enllà per fer mal, per escarmentar haver gosat aixecar-se contra la unitat de la pàtria. Celebrem la festa de Sant Joan i celebrarem les festes que l'estiu ens porta, però sempre amb una orella distreta esperant rebre notícies sobre el procés, sobre la maleïda sentència. 

Llegim que Mas està preparat per tornar-hi, que el PDCat i Junts per Catalunya estan mirant a veure si s'acaben d'entendre i aconsegueixen d'una vegada definir com han de ser els hereus de l'antiga Convergència, i que ERC busca com recompondre's per determinar com avança en el camí cap a la llibertat.

Volem pensar que el món avança i que nosaltres no estem aturats, però és un miratge. Des de fa dos anys que no movem fitxa. Anem donant voltes sobre un mateix punt, però no avancem, i quan els altres ho fan, vol dir que estem quedant enrere. Ens varen empresonar un govern i no hem estat capaços de substituir-lo més enllà del nomenament d'unes persones que no saben com fer-nos avançar.

Vivim del record i no hem après la lliçó. Esperem què passa amb la sentència per reaccionar, però quan arribi l'hora no haurem decidit què fer, més enllà de sortir al carrer a manifestar el nostre rebuig. Així no anem enlloc! No és estrany, doncs, que molts desitgin unes noves eleccions per treure'ns de sobre els polítics actuals i confiar que en puguin venir de millors.

El PP continua creixent en intenció de vot

L'últim sondeig en intenció de vot dóna per fet que el PP continua a l'alça, malgrat la corrupció, i que el PSOE passa a ocupar la tercera força, al darrere de Podemos. No crec que ningú se n'hagi d'estranyar, una vegada acceptat que la corrupció no perjudica electoralment el partit que l'acapara sense límits.

El cop d'estat de Susana Díaz, que només té com a objectiu ocupar la secretaria general del PSOE, ha fet mal al partit i més en farà si s'obstina en obligar tothom, també al PSC, a facilitar el govern a Rajoy.

El PSOE ha renunciat a lluitar per a un govern d'esquerres i prefereix tornar a experimentar la travessa pel desert quatre o vuit anys més. Entretant el PP està consolidant una política de la dreta més rància del moment actual, que dificultarà molt poder-nos-en desentendre.

Acceptat que la sortida passa per un nou govern de Rajoy, hauríem de centrar tots els nostres esforços per exercir una oposició crítica i valenta a tot el vendaval que ens caurà a sobre. Disculpeu-me, però, que sigui molt pessimista i no vegi, per ara, la capacitat del PSOE de liderar aquesta oposició necessària per preservar els drets de la classe treballadora. 

Tal com m'hi referia ahir, els dirigents actuals del PSOE estan massa lluny de les bases socialistes i són incapaços d'adonar-se que estan més preocupats per existir que no pas per facilitar una política en defensa dels menys afavorits, una política d'esquerres en contra dels poder fàctics on tan a prop s'hi han col·locat.

Les tres opcions de Catalunya a les generals

En aquestes eleccions espanyoles als catalans se'ns presenten tres opcions diferenciades amb uns quants candidats per escollir. Uns ens prometen la independència, els segons ens volen convèncer que junts anirem millor, i els tercers volen sotmetre'ns. Podem escollir el que més ens agradi, encara que no tinguem cap garantia que es compleixi. La tercera opció és la més fàcil que al final acabi passant.

Democràcia i Llibertat i ERC lluiten per recollir els vots independentistes. Ens asseguren que amb ells el procés continua i que cal demostrar a Espanya que encara no hem llançat la tovallola. Podemos, amb les diferents formes en què es presenta, ens vol seduir. Ens volen junts i ens prometen que serem nosaltres els que lliurement decidirem quedar-nos. Finalment, el PP i C's es barallen per convèncer-nos que són l'opció més clara per fer-nos desistir de qualsevol idea sobiranista, per la qual cosa es dirigeixen als unionistes assegurant-los que els independentistes no hi tenen res a fer, i se'n guardaran prou bé de moure un dit. 

Em deixo un parell de partits, ja ho sé, però és que el seu discurs no sé com catalogar-lo. Podria parlar d'una quarta opció, però és que... no porta enlloc. Per una banda tenim a Unió que en certa manera és l'opció de Duran i Lleida per mantenir-se amb sou al Congrés de Diputats, que predica en el desert. Allò que creu que seria ideal no agrada a ningú.

I el PSC, que no sé ben bé què volen fer. El més clar que han dit ha estat la promesa de traslladar a Barcelona el Senat. Un regal que no agrada a ningú. Continuen en l'ambigüitat i si els hagués de col·locar en algun lloc, em decantaria pel grup del PP i C's, però no ho expliciten clarament, encara que ho puguis entreveure.

Ahir, a la trobada mensual, en parlàvem i coincidíem en dir que estàvem poc engrescats per aquestes eleccions, que teníem més clar a qui no votaríem que no pas a qui li donaríem suport. Que ens movia més el desig de posar-li difícil a segons quins partits, que no pas catapultar-ne a un d'ells. Perquè en definitiva no tenim cap certesa que es produeixi cap canvi significatiu.

Rajoy amenaça amb una regeneració democràtica

Avui Rajoy ens ha amenaçat amb regenerar la democràcia, i quan això ve del PP és un perill. Fins ara no hi ha cap modificació que venint del PP hagi suposat una garantia pels drets assolits per la població. Sí per a una minoria, la que el PP beneficia amb la seva política de dretes i centralista.

Ha parlat de la reducció dels aforaments, però també de la llei electoral municipal, perquè l'alcalde o alcaldessa sigui votada directament pels electors. Tot és discutible, si hi ha bona voluntat, però l'experiència ens demostra que només hi ha interès partidista. Un exemple, per no carregar totes les tintes a Madrid, és la incapacitat per consensuar una llei electoral catalana. No es discuteix la idoneïtat de la llei, sinó els guanys o pèrdues dels diferents partits amb un canvi de la llei.

Penso que la millor manera de regenerar la nostra democràcia seria eliminant corruptes i limitant les possibilitats de caure en la corrupció política, afavorint la transparència i no protegir els culpables, com ha esdevingut tan habitual.

La regeneració democràtica també hauria de passar pel món judicial i, sobretot a l'hora d'escollir els jutges i magistrats a qui se'ls confia tota l'autoritat, capaç fins i tot de tirar per terra les lleis aprovades pels parlaments i referendades per la ciutadania. Si no es treballa en aquest sentit, qualsevol regeneració no serà més que una emblanquinada per amagar la realitat, el veritable problema.

Tot això passa el mateix dia en què Pablo Iglesias ha fet el seu discurs al Parlament Europeu, amb un to força diferent al que ens tenen acostumats els representats polítics dels partits tradicionals. No sé si aquest discurs és un presagi de canvis en la política al nostre país, o serà un clam en el desert.

El seny de Rajoy frena l'independentisme

El títol seria una mica un miratge en aquest desert fred i fosc de les relacions entre Espanya i Catalunya. Des de fa molts mesos només podem parlar d'atacs via lleis i esborranys recentralitzadors per increpar i posar més nerviosos els catalans, en lloc de seduir-nos, que fa que augmenti el traspàs d'indecisos al costat dels defensors de la independència.

Si no coneguéssim Rajoy, les declaracions d'avui des de Sant Petersburg ens farien pensar que el govern espanyol té ganes de negociar. Negociar, que no vol dir ni imposar ni amenaçar, sinó intentar consensuar sortides on una part i l'altra fan concessions. El problema és que coneixem Rajoy i a més som gats escaldats.

Ahir volia escriure sobre certa imprudència de la Carme Forcadell i avui hi afegiria ERC. Les presses no han estat mai bones aliades amb els bons resultats. Entenc que molts mesos tensionats tampoc és bo, però cal un cert equilibri entre la il·lusió per aconseguir objectius llargament desitjats i el pas ferm i segur que reclama tota estratègia que pretengui sortir airosa.

Avui es discuteix si haver explicat quin era el pla B (eleccions plebiscitàries el 2016), havia estat una bona idea, i si no significava un pas enrere en les reivindicacions sobiranistes. És cert que ensenyar totes les cartes acostuma a ser un error, i estranya que així hagi actuat el president català, a no ser que  es tracti d'una estratègia que més endavant descobrirem.

Sigui com sigui, crec que hem de continuar endavant en la nostra exigència a poder decidir quin és el futur que volem per Catalunya i els catalans. Aquest és un dret irrenunciable, que hem de treballar perquè se'ns reconegui.