Redistribuir la riquesa

Sembla que la moda actual i les consignes polítiques que predominen avui no estan en la línia de defensar el paper de l'administració pública com a garant d'una bona distribució de la riquesa. Defensar-ho, doncs, et posa al costat dels perdedors. Avui el que es busca és l'enriquiment i les polítiques ultraliberals van en aquesta línia. L'exemple dels EUA on les grans fortunes no es limiten a donar suport el govern, sinó que entren directament a dirigir la política del país, és prou clar per defensar el canvi de paradigma.

Ens equivocaríem, però, si ens pensem que els governs d'esquerra han complert escrupolosament els seus objectius de redistribució de la riquesa, en benefici de les famílies més vulnerables. Si analitzem bé les seves polítiques hi trobem alguns errors que, si bé s'han denunciat, no hi ha hagut manera de rectificar. Em refereixo a la política de subvencions.

No sempre les subvencions segueixen un dels principis bàsics que l'hi donen sentit, i és l'ajuda a les famílies en funció de la seva situació econòmica i social. Les subvencions universals que no tenen en compte el seu destinatari, no serveixen per redistribuir la riquesa, sinó que emmascaren una realitat que si perdura pot passar desapercebuda, però arriba un dia en què cauen les benes dels ulls.

Tenim exemples clars i que avui són actualitat arran de la votació en contra del decret òmnibus. La subvenció al transport públic per a tothom al marge dels seus ingressos i situació econòmica no està en la línia de redistribuir la riquesa. Cal millorar el servei, procurar que els usuaris en surtin satisfets, i en tot cas mirar qui necessita l'ajuda per poder-ne fer ús. Els costos d'explotació d'un servei surten d'un lloc o altre, i el més lògic és que siguin els usuaris els que se'n facin càrrec, segons les seves possibilitats. 

En aquest blog he tret el tema quan he parlat dels peatges de les autopistes. Ja sé que a ningú li agrada haver de rascar-se les butxaques, però la solució adoptada pel govern de l'Estat d'eliminar-los no té cap mena de sentit ni justificació. Els únics que hi surten guanyant són els estrangers que transiten per les nostres carreteres, ja que el cost del manteniment el paguem tots els contribuents espanyols, tant si hi circulem com no.

És per tot això que la defensa de la tarifació social té sentit perquè té en compte el beneficiari de la subvenció o ajuda. Podríem discutir la seva aplicació i control, però això seria tema per a un altre post.

L'amnistia arriba a l'Oleks

Avui m'he assabentat de l'acord entre PP i PSOE per renovar la cúpula del Poder judicial, després de cinc anys d'estira-i-arronsa. Us haig de dir que he llegit la notícia molt en diagonal i no he acabat d'entendre ben bé l'acord ni per què fins ara no ho havien aconseguit. Què ha canviat? Qui ha cedit? Vull pensar que a partir d'ara les coses aniran millor, però tinc tants dubtes que no ho celebraré fins que els meus ulls no ho vegin i comprovi que els dos partits polítics n'estan ben convençuts i, el que és més important, que els jutges imparteixen la justícia de manera objectiva, sense seguir consignes retrògrades com fins ara. És demanar molt, oi?

    L'altra notícia ha estat l'inici de l'aplicació de la llei d'amnistia, amb els primers beneficiats, un d'ells l'Oleks, a qui coneixem molt bé i, per tant, ho celebrem de veritat. Els càrrecs que tenia i la condemna rebuda eren totalment desproporcionats, fins i tot als ulls d'aquelles persones que no han cregut mai en el Procés, i que s'hi han manifestat en contra. 

    No sé si estem normalitzant la situació i posant les coses al seu lloc, o és un simple miratge que tard o d'hora ens farà obrir els ulls. Portem tant de temps amb els passos canviats que, ara, qualsevol cosa que reconsideri les acusacions ens sembla positiva, encertada i esperançadora. 

    Seguirem els esdeveniments, tot confiant que els mesos vinents arribin a ser decisius per arreglar una situació de paràlisi i crisi política i social que arrosseguem des de fa massa temps. Quedem-nos avui amb aquestes dues notícies, sobretot amb l'amnistia de l'Oleks, a qui esperem veure aviat per felicitar-lo de tot cor.

Ara veurien bé l’indult?

En una campanya electoral els partits polítics estan plens de consignes. Els seus líders i candidats han de vigilar molt el que diuen perquè no els vagi en contra i han d'accentuar els insults i la crítica als seus adversaris per decantar el vot dels indecisos i portar-los cap a ells. És per això que llegint el que la premsa escriu que ha dit Feijóo en un míting de la campanya de les eleccions gallegues sobre l'indult, m'he aturat a pensar quina és la consigna i en què els beneficia aquest aparent canvi de posició.

    Fins ara tot han estat crítiques i manifestacions en contra del govern espanyol perquè entenen que ha venut la presidència a canvi d'una amnistia que consideren il·legal. Als catalans independentistes ni aigua! Ara, però diria que es pot estudiar l'indult sempre i quan els independentistes demanin perdó i prometin no tornar-hi. El PSOE, perquè li interessa, s'ha afanyat a dir que el PP hauria aprovat una amnistia sense la dependència de Vox. Veurem, a la llarga, si realment hi va haver converses amb Junts en aquest sentit.

    Què els ha fet canviar d'opinió? En què els afavoreix de cara a obtenir la majoria absoluta a Galícia? Si fins ara han insultat i menystingut els catalans independentistes, i això els donava vots a Espanya, què ha canviat perquè en el seu discurs s'obri la possibilitat de l'indult?

    Està clar que a Galícia, on Vox és extraparlamentari i, segons diuen les estadístiques, ho continuarà sent, el PP només pot aspirar a la majoria absoluta per evitar una coalició de les altres forces polítiques que el deixin fora, com ha passat a escala nacional. Potser pensen que hi ha un vot indecís que poden sumar amb un posicionament més dialogant, no tan extremista. Segurament creuen, al mateix temps, que el canvi de discurs no farà guanyar vots a Vox. Però tot això són especulacions.

    Aquests dies, que hem de lamentar la mort de dos guàrdies civils a Barbate, les xarxes socials van plenes de discursos contundents i insultants cap al govern socialista, a qui acusen de no fer prou per protegir la seva policia. Unes intervencions a la xarxa que els malpensats creiem que venen provocats i dirigits pel PP i Vox, però també ens fan adonar que la realitat espanyola difereix molt segons el territori. Catalunya és totalment diferent de bona part d'Espanya, i això es pot comprovar en la composició del Parlament. I Galícia? Segurament també és diferent de molts territoris espanyols, encara que el PP hi tingui una presència històrica de majoria absoluta, que ara podria perdre. És la nova consigna que ha fet canviar el discurs, motivada per uns càlculs electorals que els podrien fer perdre? Ho anirem seguint.

Òmnium crida a la desobediència civil

Ens diuen que la desobediència civil és un obligació moral que tindrem si l'Estat espanyol condemna els nostres presos polítics. Caldrà que ens expliquin com hem de desobeir per ser efectius, però abans jo demanaria un compromís fort, generós i transparent dels nostres polítics, no els que estan a la presó o a l'exili, sinó aquells seus successors que fa dos anys que estan aturats.

Perquè si algú s'ha mogut darrerament ha continuat sent la societat civil. Els polítics s'han dedicat a barallar-se entre ells, incapaços de fer res junts. Ja sé que és Òmnium qui ens ho demana, però ho fa en presència del president de la Generalitat que, per estar, no està ni en funcions, no fa res.

Està molt bé demanar a la societat civil que actuem, en aquest cas, que desobeïm, però estem una mica farts d'anar rebent consignes i quan nosaltres els demanem que vagin junts, es giren d'esquena. És per això que no es mereixen gaire res més de tots els votants i manifestants a favor del referèndum, veient com es comporten des de fa dos anys. Si a mi em demanen que desobeeixi, jo els demano que facin cas del què reclama la societat catalana, i deixin de paralitzar el govern del país.

El fracàs dels barons socialistes i de l'aznarisme

Garrido se'n va del PP, però el trànsfuga és Casado, que ha destruït el partit per convertir-lo en un "Vox blau". De fet resulta patètic veure i escoltar les declaracions del president del PP, el senyor Casado, i contrastar-les amb les anteriors a les eleccions. No entenc com es pot tenir tan barra de fer i dir el que ha dit i després no assumir la seva responsabilitat.

Casado ha fet un discurs d'extrema dreta durant tota la campanya, aliant-se amb Vox i C's, i una vegada comprovada la crisi de resultats, canvia de discurs i ens vol fer creure que no ha passat res. Que ara toca ser de centre-dreta. I el seu mentor?

Aquests polítics històrics que no saben callar i han d'anar incordiant els seus successors, han pogut veure que la seva estratègia és equivocada. Felipe González i la resta de barons socialistes s'han fet un tip d'atacar Pedro Sánchez. L'han acorralat i defenestrat, però ell ha ressuscitat i convertit el PSOE en guanyador, després de molts anys de travessa pel desert. Malgrat tot, podrem comprovar que els barons i el senyor González al capdavant, continuaran enviant consignes i no deixaran d'emprenyar Pedro Sánchez.

També hem pogut assistir a la defunció de l'estratègia d'Aznar imposada al senyor Casado. Aquest, no sé si per incapacitat intel·lectual, o per pressions dels que dirigeixen els fils des del darrere, canvia de discurs per intentar una recuperació que no li serà fàcil. Al senyor Casado se n'hi en foten els principis, la coherència i la responsabilitat. Ell ha nascut per estar manant i ho intenta de la manera més fàcil, aparentment, enganyant, insultant i ridiculitzant l'adversari. De moment, però, sembla ser que la jugada no li ha sortit prou bé.

Seria una sort per a tots que aquestes eleccions generals provoquessin la desaparició dels barons i exdirigents dels grans partits. Que els polítics actuals deixessin de mirar el retrovisor i veure's lligats de mans i peus. Llavors només caldria buscar bons polítics, una gesta, però que es preveu una quimera.

El populisme que preocupa a Duran no és nou d'ara

Duran i Lleida es planteja lluitar contra el populisme emergent i donar una nova visió de la política que ha caigut tant en descrèdit. La imatge temuda del populisme és Podemos i la possibilitat que engresqui una bona part de l'electorat fins al punt de constituïr-se com a força decisòria en el nou mapa polític espanyol i també català.

No li diré que no tingui raó amb el protagonisme que està agafant Podemos, però m'ha de reconèixer que fins ara els partits polítics han desenvolupat una política populista en extrem, enredant la ciutadania i comprant-li els vots a canvi de favors i actuacions sense ordre ni concert. Si ara sorgeixen formacions com Podemos o Guanyem és perquè la gent està cansada de tanta corrupció i de tant menystenir la ciutadania per part dels partits polítics tradicionals, i per això més que témer pel que pugui fer Podemos s'haurien de preocupar per canviar la manera de fer política i rectificar, tenint en compte més el ciutadà, i resoldre els seus problemes, no a canvi del vot, sinó fruit d'una política pensada per la ciutadania en la seva globalitat.

He llegit que la CUP ha trencat amb Guanyem i també penso que es troba lluny de la filosofia de Podemos. No tant pel seu plantejament rupturista que ambdues formacions prediquen, sinó per la claredat de les seves propostes. Mentre que la CUP exposa molt clarament quines són les seves idees, que ens poden agradar més o menys, Podemos només llança consignes i atacs contra l'statu quo, però no ens diu com pensa actuar. A més, sense tenir experiència en el govern ja té gent actuant sota sospita, i encara és l'hora que ens diguin què en pensen del procés sobiranista i quina carta voldran jugar.

M'agradaria que algú de Podemos, que potser un dia vindrà a demanar-me el vot, m'expliqués quina és la seva idea de Catalunya i Espanya i com pensen actuar. Entretant em quedo amb els partits que m'ho expliquen clarament i desestimo aquelles forces com ICV, UDC i el mateix Podemos, perquè no sé com ho resoldran, si aniran de la mà del PP i C's o bé sumaran amb els partits sobiranistes.