La importància de les entitats per a la cohesió social

Avui, com acostumo a fer cada dia, llegia el web de Ràdio Arenys i he trobat dues notícies que he volgut recollir per escriure el meu post. Es tracta de la informació sobre la vida de dues entitats: l'AFA i l'Apa Anem-hi. En el primer cas es donava a conèixer l'elecció del nou president de l'entitat, després de l'assemblea que varen celebrar la setmana passada, i en el cas de l'entitat esportiva es referia a la celebració del quarantè aniversari de la seva fundació.

Sempre he dit que crear alguna cosa no és molt difícil, però mantenir-la viva és tota una altra cosa. És d'agrair l'esforç de les persones per tirar endavant iniciatives culturals, socials i esportives, que al marge dels objectius concrets esdevenen una font de cohesió social que té molt de valor, sobretot en els temps actuals que sembla que tot és molt efímer.

Les dues entitats no són endogàmiques, com en alguns casos ens podríem trobar, sinó que realitzen una tasca de divulgació i pedagògica importants i aquí rau la seva raó de ser i el mèrit i agraïment que hem de tenir vers elles. L'Associació Fotogràfica d'Arenys de Mar (AFA) no es dedica només a la formació dels seus socis, sinó que periòdicament programa activitats formatives per a tothom qui ho desitgi. 

En el cas de l'entitat Apa Anem-hi ha desenvolupat una tasca de formació d'atletes, alguns dels quals han arribat a obtenir grans reconeixements i premis a nivell estatal, i no pas per casualitat, sinó per l'esforç i treball que hi ha dedicat un conjunt de persones al llarg d'aquests quaranta anys.

La vida d'una població com la nostra necessita de la concurrència d'entitats de tots tipus, que a part de l'entreteniment dels seus socis incorporen formació i diversió per al conjunt de la població. El lleure és molt important per ajudar a viure i fer oblidar, encara que sigui per uns moments, el dia a dia més feixuc, ja sigui a la feina, o per dificultats familiars, siguin econòmiques o de salut. I és per això que cal potenciar l'existència d'aquestes entitats perquè ens ajudin a ser més feliços i aprendre tot allò que desconeixem i ens enriqueix.

Trobo a faltar, a la nostra vila, més esforç per part de l'administració local per aglutinar les entitats. No n'hi ha prou en facilitar el desenvolupament de les activitats, que és necessari, sinó també crear aquesta consciència de pertinença a un conjunt divers, ple d'activitats de tot tipus i que ens formen com a persones per viure en comunitat. Tant de bo cada dia hi hagi més vilatans compromesos i participants de les entitats locals, perquè de ben segur s'adonaran de la importància i els beneficis de ser uns més de la colla.

Desafecció, avorriment, o ganes de marxar corrent?

Qui ho diu que la política no interessa? Si accediu a les notícies que treu La Vanguardia a la seva pàgina d'Internet, veureu la quantitat d'aportacions de tertulians anònims, la majoria són insults contra els catalans i els nostres polítics. Si la política no interessés les notícies moririen d'avorriment. Qui penjaria comentaris a la xarxa?

El president Montilla va avançar que la política del govern espanyol provocava desafecció. Tots pensàvem que tenia raó, però ens equivocàvem en matisos importants. La política del govern espanyol ha provocat una febre independentista que ha assolit graus insospitats ara fa pocs anys. I aquesta febre ha comportat una reacció a l'altra banda de l'Ebre, que ha despertat molts patriotes espanyols.

Els mitjans de comunicació espanyols, privats i públics, han col·laborat de manera excepcional al desvetllament general de la població, aconseguint unificar sentiments i determinar l'enemic únic, al qual s'ha de desterrar.

Aquest acaparament de les primers pàgines dels diaris i telenotícies ha deixat en segon terme notícies tan importants com l'ajornament de l'aplicació de la LRSAL (Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'Administració local), que ofegava els ajuntaments i posava en quarantena molts serveis que es donen als vilatans, des de l'administració pública que tenen més propera, i que detecta abans els problemes que pateixen els ciutadans.

Una de les conclusions a què arribes després de treballar o fer un seguiment acurat de l'administració pública, és que l'eficiència i eficàcia són encara una utopia, no pas per la capacitat de treball, sinó pels interessos polítics i econòmics dels que tenen la potestat de legislar. Es prenen massa decisions per interès de partit o classe, que no pas per principis economicistes o de cohesió social, o fins i tot de sentit comú. La llei que esmentava més amunt, es va aprovar sense haver valorat suficientment la capacitat de posar-la en pràctica amb un mínim d'èxit assegurat. Els legisladors haurien de tenir el conte d'El petit príncep a la tauleta de nit, per llegir de tant en tant els arguments del rei... "...A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir - va continuar el rei -. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables."

Polítics i periodistes posen en perill la convivència

Els darrers esdeveniments a París serviran d'excusa a alguns partits polítics i mitjans de comunicació per desenvolupar una campanya electoral demagògica i amb tics xenòfobs. Són partits polítics i mitjans de comunicació que jugaran amb la cohesió social i la pau als municipis, per aconseguir vots. Són partits polítics i mitjans de comunicació que prefereixen el desordre, la injustícia i les baralles veïnals, només pel propi interès, i no es tracta de partits residuals, sinó que algun té responsabilitats de govern. I no es tracta de mitjans de comunicació grocs, sinó diaris de ressò internacional, però que incorporen periodistes i cròniques que només busquen el conflicte, el sensacionalisme, i el guany econòmic, sense importar-los els danys que els seus comentaris, les seves paraules puguin ocasionar.

Em fan fàstic i els responsabilitzo de tots els mals, de sembrar l'odi entre comunitats, cultures i races, i voldria que ho paguessin amb el rebuig i menyspreu.

La nostra societat viu en un constant equilibri, molt afectat per la crisi econòmica, que posa en perill la convivència ciutadana. Aquesta situació tan fràgil, lluny de constituir l'objectiu a combatre, esdevé l'eina que utilitzen alguns partits polítics per captar vots de persones espantades i enganyades, i aconsegueixen provocar reaccions incíviques que encara agreugen més la cohesió social.

Tots som responsables dels nostres actes, però les conseqüències no són les mateixes quan es realitzen des de l'estructura política i mediàtica. Desitjaria assenyalar amb el dit aquells polítics i periodistes que fan mal a la societat, per benefici propi, i que tots féssim l'esforç de posar-los els colors a la cara, avergonyir-los i posar en evidència les seves males arts, que normalment amaguen la seva mediocritat i la seva incapacitat de conviure amb honradesa.

La CUP d'Arenys de Mar torna a convocar els vilatans per...

Segurament és culpa meva, però no em vaig assabentar de la convocatòria de la CUP, per parlar dels pressupostos. Probablement hi hagués assistit, i dic probablement perquè no m'agrada perdre el temps, i amb la CUP d'Arenys de Mar ja he tingut un desengany en aquest mandat, quan ens varen convocar per posar en marxa el regidor de barri, que s'ha acabat en no-res.

Sembla ser que la seva proposta no va tenir cap resposta positiva per part dels altres partits representats al Ple municipal, i això que n'hi ha 7. Cada vegada es veu més que de les promeses als fets hi ha una gran distància, i ens quedem amb les ganes. D'aquí la creixent desafecció, sense haver d'arribar a l'extrem de la corrupció, que no és el cas de la nostra vila.

Qui pensi que animar la població a participar de la vida pública és fàcil, s'equivoca. És molt complicat, pel fet que som molt egoistes i deixem que siguin els altres que se n'encarreguin, i si ho fan malament ja els criticarem. De totes maneres els polítics tampoc no ho posen fàcil, i les picabaralles polítiques fan perdre la il·lusió. Haver de treballar per assegurar bons resultats tampoc hi ajuda gaire. Probablement arribaríem a la conclusió que caldria canviar el sistema electoral, sobretot en pobles com el nostre en que gairebé tothom es coneix i sabem, sense gran marge d'error, què podem esperar d'una persona o l'altra.

La notícia diu que les aportacions ciutadanes apuntaven a l'estalvi energètic i la cohesió social. També comenta que, per a la CUP, hauria de ser l'equip de govern qui informés a la població. És cert, encara que és bo que l'oposició també ho faci, i no es limiti només a criticar el govern.

Els anys passen i no acabem de veure-hi millores. No estem davant d'un ajuntament amb greus problemes, però sí que li falta brillantor, idees clares, i visió de futur. I coincideixo amb la CUP quan diu que hi falta transparència, i no em fixo només en els partits que avui configuren el govern municipal. No fa massa vaig llegir unes manifestacions de grups de l'oposició que em varen provocar vergonya aliena. Gràcies a Déu encara tinc memòria.

32a Mostra Literària d'Arenys de Mar

La Mostra Literària d'enguany no ha estat una mostra més, sinó que venia acompanyada de dues circumstàncies que la feien diferent, si més no per a la meva família. En primer lloc el bateig de la Mostra, amb el record d'en Martí. Arenys li deu molt a en Martí Amagat, no només per haver exercit de rector durant molts anys, sinó també per l'aportació cultural a la vila, i per la seva amistat.

El segon motiu, aquest sí concernent a la meva família, el fet que la Clara hagi guanyat el primer premi, en prosa, del grup de 15 a 18 anys. Ja em perdonareu aquesta llicència, però l'amor de pare és molt fort i el fet que et premiïn la filla et satisfà moltíssim.

A l'acte hi he arribat després de fer una cursa d'obstacles des de Vic, passant per Premià de Mar on jugava l'equip de futbol que entrena l'Ignasi. Amb el pare hem pogut veure com marcaven tres o quatre gols i corrents cap al Calisay. La sala Josep M. Arnau estava plena de gom a gom i això, encara que hi hagi trampa -hi havia pares, mares, avis... dels guardonats- sempre t'anima i et distreu dels moments de mala llet per tot el que està passant al país.

M'ha agradat veure-hi el pare de l'Omar Hariri, el seu fill havia estat premiat en l'apartat de Salvador Espriu. Aquest és el món que ens ha tocat viure i, si ens hi fem una mica, pot ser meravellós, per més ministres Wert que ens posin per davant. La força de la cultura, de la raó, de la cohesió social, ho pot vèncer tot.

No sé quants escriptors o poetes en sorgiran de la fornada 2013, però el cas és que en tenim una bona colla en potència. Si els pares en sabéssim més, probablement en sortirien més. Seria bo que fóssim un bon reforç per les matemàtiques, la gramàtica o la física, però molt millor si esdevinguéssim el seu professor de la sensibilitat, de l'emoció, de la humilitat i de les ganes de treballar per un món més just. La Literatura és una bona eina, ara cal que sigui ben usada. Felicitats a tots els concursants!

Ja fa temps que no ens creiem el Constitucional

Som molts els que fa temps hem deixat de creure'ns la legitimitat del Tribunal Constitucional i la mateixa Constitució. Alguns la vàrem acatar per imperatiu legal, però ara hem pogut constatar que ens l'han girat en contra. Crec, però que és culpa d'una interpretació restrictiva de dubtosa legitimitat democràtica, més que no pas del propi text.

Sigui com sigui, decisions com la d'avui [suspendre cautelarment la declaració sobiranista del Parlament català] són claus per prendre partit i concloure que a Espanya no hi ha voluntat ni possibilitat de pacte ni negociació. La prepotència espanyolista no ens permet ni tan sols conèixer quants catalans estan d'acord en seguir essent espanyols. Serà la por a rebre un disgust o la mateixa incapacitat de desenvolupar un sistema democràtic que defensi el dret d'autodeterminació. Es pensen que mantenint-nos lligats aconseguiran una cohesió espanyolista?

Els polítics catalans es troben desorientats i l'únic remei és la confiança en el poble sobirà. Si treballen de valent, amb ganes, honestedat i transparència, ens tindran al costat, però és hora que ens aclareixin què pensen fer i què esperen de nosaltres. Som més de set milions i no en poden deixar perdre cap. La seva capacitat per sumar serà el que decidirà finalment de quin costat es decanta la balança. Que no juguin amb nosaltres. Que diguin clarament què pretenen, i allà hi serem. Si només busquen el seu anar bé, no ens hi trobaran.

Una visita a la mesquita

Diuen que ja tenim exèrcit, o si més no ja l'estem organitzant. De fet són una colla de rumors i imaginacions les que fan circular aquestes pors, perquè no es pot dir d'una altra manera. També avui donaven a entendre que es començaven a creure que alguna cosa es movia, i no era pura imaginació ni ganes de fer volar coloms.

El president Mas demana que els jutgin per les obres i no es quedin només en converses de cafè o afirmacions condicionades pel moment i l'entorn. Si ens haguéssim de creure tot allò que es diu ompliríem llibreries de novel·les i art i assaig.

L'experiència d'aquesta tarda m'ha traslladat uns 900 quilòmetres sense moure'm de la ciutat, a la mateixa ciutat, però en un món a part. Un món que no coneixem i que ens desperta tabús i desconfiança. El silenci, l'esforç i l'exquisida amabilitat han presidit la trobada. El tè amb menta i les pastes ensucrades, ens han acompanyat durant gairebé un parell d'hores.

I al final un obsequi: la seva Bíblia, l'Alcorà en espanyol. Una bona vesprada per començar el cap de setmana. Només falta conèixer-nos més per convertir el silenci en paraules, per desar desconfiança, per cohesionar-nos i avançar plegats.

El PSC i el dret a decidir

Aquesta tarda el Parlament català ha declarat Catalunya sobirana per decidir el seu futur, una declaració que ha obtingut el suport dels diputats de CIU, ERC, ICV i un diputat de la CUP. Els altres dos diputats s'han abstingut. A la banda del No hi ha votat els diputats del PP, C's i 15 diputats del PSC. Els altres cinc diputats socialistes han decidit no votar, en estar en contra de la directriu ordenada per Pere Navarro, un dirigent socialista que portarà el PSC a la ruïna.

Des d'aquí el meu reconeixement als cinc diputats i diputades socialistes que no han volgut votar en contra del dret a decidir, un dret que el PSC reclamava durant la campanya electoral, però que ara s'ha buscat excuses per no contradir el PSOE, que és qui porta la batuta, ja que el PSC ha perdut autonomia, si és que mai l'havia tingut.

Trencar la disciplina de vot és, si es fa amb arguments, una demostració d'un alt nivell democràtic. Ja sé que fa trontollar el sistema de partits polítics, però després digueu-me per què cal tants parlamentaris si es podria resoldre amb el vot ponderat? Ens estalviaríem el sou i dietes de molts diputats que podríem destinar a cobrir necessitats bàsiques. Si hi ha més diputats, vinculats en un territori i àmbit de relacions, també hauria de ser lògic que no tots pensessin el mateix, i poguessin votar a consciència.

Hi ha molts votants socialistes que estan a favor del dret a decidir i que se sentiran traïts per la decisió presa per la direcció del PSC. També és cert que molts socialistes hauran vist bé la decisió presa. Jo penso que tots els diputats, també del PP i C's, haurien d'haver votat a favor del dret a decidir, perquè el poble és sobirà i ha de poder decidir el seu futur. Una altra cosa és quan s'ha de decidir pel model a seguir. Aquí puc entendre que la majoria de militants i votants del PP i C's estiguin en contra de la independència, com també molts militants del PSC i probablement també dels partits que avui han votat a favor, sobretot UDC i ICV.

El procés avança, amb moltes dificultats, i cal exigir als nostres polítics que siguin molt assenyats i intel·ligents, i valents a l'hora de defensar els nostres drets. Demanaria honestedat i transparència a qui té responsabilitat de govern, però també als altres partits, que no caiguin en la demagògia ni el populisme. Que siguin sincers i realitzin molta pedagogia. I als meus amics i coneguts del PSC que treballin fort per aconseguir un PSC clarivident, amb autonomia i poder de decisió, perquè el país necessita una esquerra forta per avançar en defensa de les persones més febles i aconseguir una veritable cohesió social.

ERC s'adona de la realitat del país

No és el mateix tenir responsabilitat de govern que estar a l'oposició. Això, que sembla tan evident, sovint els partits polítics ho ignoren, fins i tot aquells que han tingut experiència de govern. És per això que a vegades m'indigno quan veig comportaments poc ètics de grups que els toca estar a l'oposició. No s'hi val posar el partit i els seus interessos per davant de l'interès de la nació.

En les converses que estan mantenint els dos partits guanyadors a les darreres eleccions, suposo que els representants d'ERC obriran els ulls i s'adonaran que les retallades no sempre són per caprici, fins i tot diré que a ningú li agrada retallar, a no ser que sigui un sàdic, un revengista o un polític totalitari. D'aquests en tenim exemples vivents.

Seria bo que ERC exercís de partit d'esquerres (jo tinc els meus dubtes i en Joan Herrera més), de manera que les retallades agafessin un to més progressista i es dirigeixin cap a les classes més beneficiades i amb més poder adquisitiu. Si més no això és el que els hi demanaria ICV. Segur, però, que s'adonaran que el marge de maniobra del govern català és ben petit, i que no és qüestió de barallar-se per aquest tema, sinó que el que cal és explicar-ho clar i transparent, perquè ningú jugui amb populisme barat, un parany on sovint cauen dirigents d'ICV.

No em sembla malament que ERC es negui a entrar en el govern, sempre i quan actuï de manera lleial i col·labori amb el govern de CIU davant les dificultats en què es trobarà, no només pel tema sobiranista, sinó també per les dificultats econòmiques per tirar el país endavant.

Fa molt de temps que predico la necessitat de caminar junts. Crec que aquest camí el podem fer junts tot incorporant el PSC i ICV, del PP i C's ja no me'n fio. La importància d'anar junts és per evitar una fractura de la societat que, fos quin fos el resultat, en patiríem les conseqüències. És per això que probablement no cal córrer massa, la qual cosa no vol dir que no s'hagi de respondre amb contundència qualsevol atac que puguem rebre del govern espanyol, com l'actual per part del ministre Wert. És bo que planegem bé l'estratègia i procurem implicar-hi el màxim nombre de persones possible. Després ja tindrem temps de matisar, però no exloem gent d'entrada.

Els partits polítics i la cohesió social

Hauríem d'exigir els nostres polítics que no juguin amb la cohesió social perquè ens poden portar a la ruptura i el desastre. La responsabilitat que varen assumir el moment de ser escollits no els dóna dret a perjudicar la convivència i la pau social. La societat és diversa i hi caben moltes maneres de pensar diferent i contràries, però això s'ha d'entendre com una oportunitat per créixer i avançar, i no com una excusa per augmentar la confrontació entre les persones.

Aquesta demanda no és poca cosa, no és cap discurs menor, sinó la base del nostre benestar i del respecte que totes les persones ens mereixem. Em preocupa molt l'actitud de molts polítics i de tots els partits polítics, que juguen brut davant la ciutadania per obtenir un reconeixement que cada vegada els costarà més d'obtenir. El poble atorga la confiança als polítics, i les decepcions els provoca desafecció en un primer moment, però la reiteració pot comportar el rebuig i encara pitjor, una revolta contra el sistema establert.

No estic parlant de revoltes militars, sinó d'afectació a la convivència, la seguretat i el benestar. Els polítics, i també la premsa, tenen una gran responsabilitat que han de ser capaços d'exercir, i convèncer la ciutadania de la bondat de la transparència i el joc net.

Estic molt decebut amb els partits polítics, que no necessàriament amb totes les persones que hi participen, i em preocupa el nostre futur, com a nació sobirana, però també com a societat acollidora i democràtica. No m'agradaria pensar que hi ha més i més persones que prefereixin encendre la metxa a renunciar a beneficis personals i de partit. Jugar amb les persones i la seva salut convivencial és mesquí i deplorable, i malauradament penso que això està passant i em dol i em fa ràbia alhora.

Què els falta als nostres polítics?

Ahir, veient el programa de l'Albert Om "El convidat", vaig pensar que potser era la intel·ligència i empatia de Jordi Pujol el que trobo a faltar en els polítics d'avui. Sempre he admirat el president Pujol, encara que no m'hagi agradat algunes de les coses que ha fet, ni la política que ha desenvolupat des del punt de vista social. He reconegut el seu talent i sempre he pensat que ni Maragall ni Montilla li havien fet ombra.

El problema, que ja he plantejat en més d'una ocasió en aquest blog, és que els polítics actuals no es fan respectar per la seva vàlua, ni generen suficient confiança, la qual cosa fa que les decisions polítiques que prenen les mirem des de la distància, com si no ens acabessin de convèncer.

El programa televisiu no va ser el brillant que calia esperar, tant per la professionalitat de l'Albert com per la categoria del protagonista, però hi descobries aquells valors que et fa més proper. No és cap cosa insignificant. És important que els polítics els vegis propers a tu. La distància física, però també social fa que et miris les persones d'una manera més freda.

En una entrevista al doctor en pedagogia, en Miquel Tresserras, que vaig veure mig escapçada en no sé quin programa de televisió, vaig sentir-li comparar el discurs dels manifestants del maig del 68 i els del 15M. La diferència que havia observat era en el nivell i qualitat de les proclames. Els oradors del 15M no tenien el nivell cultural ni argumental dels del maig del 68. Amb això es fa evident que no tenim un problema només en els polítics actuals, sinó de manera general en nosaltres mateixos. Això ens ha de fer reflexionar.

Quan diem que una societat té els polítics que es mereix, no fem res més que afirmar el nivell global d'aquella societat, que és d'on surten els seus polítics.

Si no ho dic, rebento. Les paraules de Rubalcaba aquests darrers dies em provoquen vergonya aliena. No té cap dret de criticar Rajoy quan ha estat corresponsable de la política que ha contribuït a portar-nos al caos. Com a mínim hauria de tenir la decència de callar. I respecte a Catalunya, sobretot al PSC, no hauria de ser tan injust. El PSC no es mereix el tracte que rep del PSOE. Malgrat tots els defectes que els hi vulgueu trobar, el PSC ha desenvolupat durant anys una gran tasca de cohesió social a Catalunya. Una cohesió social que ha començat a posar en perill el PP amb les seves ànsies de superar PxC fins i tot en el nivell de xenofòbia. És per això que em sap tan greu com està anant el PSC darrerament. Crec sincerament que no té el líder que es mereix i que convindria fer un canvi. Catalunya sense el PSC no serà, i això convé que tothom ho sàpiga, fins i tot aquells a qui no agrada.

Càritas i Creu Roja més necessàries que mai

Quan fou mort el combregaren. Només se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona. I en podríem trobar d'altres. La qüestió és que vivim inconscients i quan se'ns presenten els problemes... cames ajudeu-me.

Parlem molt del teixit associatiu, però no tots ho interpretem de la mateixa manera. Els polítics se'l posen molt a la boca, en canten meravelles i diuen que és tan important, i que s'ha de comptar amb totes les entitats, acompanyar-les i ajudar-les... en temps de bonança, varen aparèixer les subvencions, fins arribar al punt que moltes associacions només viuen de les subvencions.

No podem confondre els rols i saber de què estem parlant quan tractem les entitats sense ànim de lucre. El voluntarisme és important i lloable, però hem de fer servir el cervell. Una mica com en el món de les ONG. Es pressuposa que tothom hi va de bona fe, però no n'hi ha prou. Si no s'està alerta, els estalvis es mengen les estovalles. L'estructura esgota totes les aportacions. Costa més el farciment que el gall.

No sé si us hi heu fixat, però aquests dies en què el govern retalla serveis, les entitats (les viciades, vull dir les que s'han acostumat a viure de les subvencions), fan escarafalls si se'ls insinua que també els hi retallaran la subvenció. Perquè allò que fan és imprescindible. Esclar que és important allò que fan, però en èpoques de retallades, tothom passa per caixa, i no poden ser una excepció.

Però no podem posar totes les entitats en el mateix sac. A casa nostra tenim dos exemples, que no són els únics, que tenen un historial que els avala, i que en èpoques magres multipliquen esforços. Penso amb Càritas i Creu Roja. La seva tasca és envejable i, si fóssim justos, acceptaríem que sense elles la cohesió social quedaria tocada de mort. La tasca que fan els seus voluntaris no sempre es visualitza, i aquest és un dels problemes actuals. Hi ha moltes persones que treballen desinteressadament per millorar la situació dels més desvalguts, però a primera pàgina dels diaris només surt la Esperanza Aguirre i les seves casposes declaracions que només pretenen amagar el sac de mentides que se li ha descobert.

Des d'aquí el meu homenatge a les dues entitats i a aquelles que estan al servei de les persones, substituint l'administració, que es troba en fallida.

A l'escola en català

Només hi pot haver una sentència justa, i aquesta és favorable a la immersió lingüística en català. Però el nostre país està acostumat a patir i no ens ha de venir de nou que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya avali la immersió lingüística també en castellà.

Pensar que la Política no juga dins el món de la Justícia és una ingenuïtat massa evident. Si realment la Constitució espanyola no defensa la idoneïtat de la immersió lingüística en català, si el TSJC sentencia que la Constitució avala la immersió en castellà, és perquè no estem parlant de la nostra Constitució, i va essent hora de proclamar-ho als quatre vents. I ho ha de proclamar un militant socialista, i també un del partit popular. Si no s'opina d'aquesta manera és perquè hi ha interessos contraris a la sobirania popular, és perquè es dóna més importància a l'opinió de quatre jutges que no pas a la veu del poble.

Demà coneixerem la sentència, i sabrem quin camí hem de seguir per continuar defensant els nostres drets com a nació sobirana. Si podem anar al costat del Tribunal, o bé des l'altra banda. Tenim un gran defecte, que ni després de tants entrebancs hem aconseguit superar: som incapaços d'unir-nos davant l'adversari, davant d'aquells que no ens volen, però tampoc ens deixen marxar.

Avui llegia que tots els partits, amb les excepcions ja conegudes, s'han posat al servei del govern, per anar junts en la defensa de la immersió lingüística en català, que des de la seva implantació ha rebut tants elogis, i que és la clau per preservar la cohesió social al país. M'agradaria pensar que aquest anar junts no és tan sols cosa d'hores, sinó que es manté en el futur, perquè, sigui quina sigui la sentència, res s'haurà acabat, i els nostres problemes de supervivència continuaran furgant i atabalant-nos.

Com deia Eduard Voltas en l'article al diari ARA, en castellà també, sisplau, però la immersió lingüística en català, perquè és l'única manera d'evitar a casa nostra una fractura social, de difícil solució.

Ens acostem perillosament a la fractura social

Ho estem dient des de fa molt temps, però tinc la impressió que no acabem d'entendre el perill que pot suposar per a la nostra societat la fractura social. Hem de ser conscients que cada vegada hi ha més persones que s'estan marginant i això pot provocar un camí al caos, de no retorn.

Avui la Creu Roja reclamava dramàticament redefinir les prestacions socials per evitar la marginació de les persones en atur, i que ben aviat deixaran de cobrar el subsidi d'atur o la renda mínima d'inserció. Una família que no té ingressos durant un període de temps llarg, esdevé fràgil i incapaç de subsistir. Tots plegats en som responsables i el govern de torn ha de canviar el xip i trobar solucions.

La proposta de Creu Roja és doble. Per una banda cal garantir el nivell de subsistència de totes les famílies, i al mateix temps lligar les prestacions econòmiques a treballs per a la comunitat. Cal aconseguir que tothom es senti útil, es relacioni i no entri en un cercle viciós del qual no en pugui sortir més.

L'administració pública ha de tenir un grau de sensibilitat per sobre del normal, en un moment de crisi aguda, i sobretot sabent que hi pot haver, en poc temps, fins a 300.000 persones més sense ingressos. Sentir-se útil i tenir garantida la supervivència, és un dret que cal protegir i respectar, per sobre de qualsevol altre interès.

La mesura proposada té al mateix temps un efecte important contra la picaresca d'aquelles persones que puguin estar cobrant subsidi i treballar alhora en l'economia submergida. Convocar els aturats que reben diner públic per a treballs a la societat, és una altra manera de fer justícia i evitar que paguin justos per pecadors.

Si l'administració pública és incapaç d'aplicar mesures correctores i socials, amb intel·ligència i rigor, el futur de la nostra societat està en perill, i la fractura social estarà assegurada.

Els resultats electorals tenen una raó de ser

Arran de la reflexió que fa Iu Forn, en el seu article de l’ARA, voldria insistir en el tema que vaig apuntar temps enrere, en relació als resultats electorals i les valoracions que es fan massa a la lleugera. Iu Forn parla dels que dubten de l’encert o no d’haver votat un partit com el PP, i jo em refereixo als votants de Plataforma per Catalunya.

Recordo que durant la campanya de les eleccions municipals passades, i sobretot després de conèixer els resultats i comprovar que PxC havia entrat a una bona colla d’ajuntaments, hi va haver molt d’enrenou i fins i tot manifestacions i pancartes negant el dret de PxC de formar part dels consistoris respectius.

Aquesta no és la reacció lògica, la que ha de ser. Podem estar empipats i molestos perquè un partit amb les consignes de PxC obtingui suficients vots per tenir representació a l’ajuntament, però ens equivoquem si ataquem els escollits i fins i tot qui els ha votat. Si han sortit escollits és perquè alguna cosa falla. Alguna cosa hem estat fent malament.

Si a la nostra societat hi ha actituds que considerem racistes, hem de comprovar quins són els motius. Què tenim descuidat i què provoca el malestar i una fractura social. Es tracta d’una responsabilitat dels poders polítics que exerceixen, però també de tota la societat de la qual formem part.

Probablement ens hem dedicat més a ensenyar les coses amables i ens hem oblidat d’analitzar i treballar la convivència. Si aquesta ocasiona problemes, els hem d’afrontar i, entre tots, procurar resoldre. Hem de ser capaços de posar-nos a la pell dels altres i deixar de fer valoracions genèriques, tant si són positives com no. Oi que viure en parella no és fàcil? Compartir habitatge, barri i ciutat, tampoc ho és. Cal l’esforç de tots, i els governs locals han de treballar la prevenció del conflicte i saber-lo resoldre de manera contundent.

Rahola i "La Noria"

Aquesta vegada discrepo totalment de la Pilar Rahola, en el seu article d'avui a La Vanguardia. No és que la seva opinió en els altres articles coincideixi amb la meva, però la puc entendre. En aquesta ocasió penso que està equivocada i que la denúncia sobre un mal ús de la televisió, és bo per ajudar a sanejar un mitjà que entre tots hem anat empastifant.

Ja sé que a la Pilar Rahola li agrada participar en aquests programes brossa, i que s'ho passa molt bé discutint d'una manera que gairebé no s'entén què diuen, escridassant-se i dient-se el nom del porc, però per mi aquests programes, encara que tinguin rècords d'audiència, formen part del pou de brutícia que ens corromp i ens fa perdre els valors més bàsics de convivència i cohesió social.

No podem confondre prohibir l'emissió d'un programa amb animar les empreses a que no publicitin els seus productes amb connivència amb aquests programes. Una cosa és prohibir i l'altra promoure o potenciar-ho econòmicament. És per això que considero bona la resposta dels anunciants.

La senyora Rahola és molt crítica amb Internet, i penso que tan equivocat és veure-hi tots els mals, com pretendre creure que Internet és una meravella sense servituds ni mals usos. La manera de comunicar-nos actualment, no és la mateixa que el segle passat, ni de fa cinc-cents anys. No és ni millor ni pitjor, sinó que és el que és, i la bondat o maldat està en el seu ús.

Personalment celebraria que les persones fóssim contràries a perdre el temps observant com quatre o cinc personatges s'estiren del monyo, s'insulten i són incapaços d'escoltar i aportar alguna cosa en positiu. També m'agradaria que no utilitzéssim la televisió per recrear-nos en la violència, la injustícia i la grolleria. La senyora Rahola defensarà la seva opinió i declaracions amb arguments creïbles, però aquesta dèria per assistir en aquests programes televisius, tipus La Noria, no li fa cap bé, encara que li pugui reportar diners.

No podem prescindir de ningú

"El país ha de ser capaç de fer que tota la gent que viu a Catalunya es pugui sentir catalana". "Necessitem Catarres que es casin amb Jennifers, ja que aquestes són una part del futur del país". Amb aquestes frases el president Jordi Pujol ha deixat ben clar com entén el nostre país, i jo li dono tota la raó. Hi ha independentistes que diuen estimar-se molt Catalunya, que marquen diferències entre ciutadans, i això els perd, això ens perd a tots.

La idea que jo sempre repeteixo és que m'agradaria poder anar de la mà de la immigrant que no parla català, a reivindicar els nostres drets com a nació catalana. Mentre hi hagi persones que es creguin més catalanes que els altres, la nostra nació no aconseguirà fer cap pas endavant. Jordi Pujol també ha dit "hem de procurar que tothom s'hi pugui sentir com a casa". Amb discursos sectaris no avançarem. Això que sembla tan evident, hi ha independentistes que encara no ho han entès.

De la mateixa manera que és un error la decisió de García Albiol de no celebrar la Diada nacional, també ho és pensar que qui no participa dels actes de la Diada, no és català ni cal comptar amb ell. Hem de ser capaços de treballar perquè tots els que vivim a Catalunya, caminem junts per aconseguir un tracte fiscal adequat, un nivell d'inversions just i un respecte a la nostra idiosincràsia. No per penjar la senyera al balcó serem més catalans. Cal que treballem per a la cohesió social, perquè ningú quedi enrere. D'aquesta manera podrem exigir, com a poble, els drets que ens neguen des de la capital.

Ajuda'ns a ajudar

Aquest cap de setmana a Arenys hi ha hagut diferents actes de tot tipus, entre els quals voldria destacar la campanya Ajuda'ns a ajudar, i aprofitar per felicitar els voluntaris i les dues entitats organitzadores, Càritas i Creu Roja. 

La campanya, que consisteix en la recollida d'aliments per poder distribuir a les famílies que tenen problemes per alimentar-se, ha esdevingut una tradició des de que ara fa tres anys vàrem començar a notar els efectes de la crisi econòmica que encara patim, i que entitats com L'AIA i alguns partits polítics, varen fer costat a les dues entitats abans esmentades.

Dia rere dia augmenta el nombre de famílies que es troben amb dificultats per subsistir. Poder pagar el lloguer de la casa, el subministrament del gas i l'electricitat, la compra de medicaments, i també del menjar, resulta cada vegada més complicat per part de famílies que anys enrere no s'haurien cregut haver d'arribar a la situació actual. No estem parlant només de famílies que hagin pogut viure sempre per sota mínims, ni d'altres que hagin arribat d'altres països, sinó que també parlem de famílies que no havien tingut dificultats, però que la crisi actual els ha deixat sense recursos. Perquè han perdut la feina i qualsevol possibilitat d'ingressos, i han de fer front a les despeses de cada dia.

El voluntariat a Arenys és una realitat viva de la qual ens hem de sentir orgullosos. Entitats com Càritas, Creu Roja, la comunitat caputxina o les germanes de Mar i Cel, per posar uns bons exemples, són uns referents comarcals d'ajuda i suport a les persones sense recursos.

Tota aquesta realitat ens obliga i exigeix més sacrifici i col·laboració, perquè la nostra societat no se'n vagi en orris, i haguem de lamentar la nostra ceguesa i inconsciència. És per això que durant aquest cap de setmana hem tingut l'oportunitat de col·laborar a fer més suportable la vida de les persones amb dificultats i, com que no s'acaba aquí, podem continuar col·laborant amb aportacions i amb hores de dedicació, si en disposem, per tal de sumar i evitar l'exclusió social d'una part de la nostra població.

Des d'aquí vull felicitar totes les persones que han col·laborat desinteressadament en aquesta campanya, amb una especial dedicació a la gent de Càritas i la Creu Roja.

La Independència haurà d'esperar

Haig de dir que ERC m'ha decebut amb el seu vot favorable a la tramitació parlamentària de la llei d'independència, ja que sempre els he considerat seriosos, malgrat alguna sortida de to. De SI ja es pot esperar, doncs és la seva obsessió i únic objectiu, però a ERC cal exigir-li més rigorositat. No es pot començar la casa per la teulada i quan es tenen responsabilitats polítiques no es pot jugar amb el futur de la societat.

Penso que la intervenció més clara i intel·ligent ha estat la del representant d'ICV, Jaume Bosch que ha defensat el dret a l'autodeterminació, "sempre que hi hagi la constatació que la majoria social és prou àmplia i sòlida com per plantejar un procés d'aquestes característiques sense risc de ruptura social".

Hi he insistit més d'una vegada i la seva importància permet que em reiteri. La pau social és bàsica per a una bona convivència i no podem jugar-nos el futur de tots per una obsessió d'uns quants. En temes de sobirania la societat civil hi té molt a fer, i la classe política ens hi pot ajudar, ens hi haurà d'ajudar, però si deixem que siguin els polítics els que liderin els moviments reivindicatius, ens estarem equivocant. Les lleis hi són per complir-les i en tot cas cal aconseguir la necessitat de canviar-les, i això no es fa amb atzagaiades.

Avui, a l'acampada davant del Parlament s'hi ha presentat en Jimmy Jump i la Maria Lapiedra, en topless, i ha deixat en evidència als participants a la manifestació, que esperaven l'inici del debat de les esmenes a la llei d'independència, la qual cosa ha comportat un to friki afegit.

On és el projecte polític?

Aquests dies tots plegats parlem molt de què ha de fer el PSC o ERC en el futur per evitar caure més avall i recuperar-se per a les properes eleccions. Tothom hi diu la seva i es parla molt de persones, de qui liderarà el PSC o si Puigcercós ha de continuar al capdavant del partit. Tot això és important i ho han de resoldre. No està tan clar quan s'ha de fer, si abans o després de les eleccions municipals, que ja les tenim al caure.

Paral·lelament no ens podem oblidar d'una cosa tant o més important, que és el projecte polític. Ens equivocaríem si no veiéssim que el PSC ha tingut una reculada tan exagerada perquè ningú ha entès el seu projecte de futur. No cal donar totes les culpes al tema identitari que, amb més o menys força, ha pogut incidir, sinó que s'ha d'analitzar perquè tots aquells factors i elements diferenciadors del programa convergent han desaparegut o bé no s'han explicitat suficientment. 

Si caiem en l'error de jugar amb personatges anem arreglats. És cert que té molta importància la persona que es posi davant, que haurà de dinamitzar el partit i fer-li obrir els ulls i treure-li aquest to pessimista de perdedors, però és necessari que hi hagi un discurs polític clar, que sigui trencador respecte al que predica CIU, amb presència dels valors d'una socialdemocràcia d'esquerra que ens hem de creure. Si fem el mateix discurs que els adversaris, només ens discutirem la figura que volem davant, i això no té cap mena d'importància.

Cal recuperar la lluita per a la transparència, per a l'equilibri econòmic i la cohesió social. Cal potenciar la participació i, per tant, la confiança amb l'administració pública. Cal definir ben clarament si el PSC és un partit catalanista, amb veu prou valenta davant de qualsevol pacte, relació o vinculació amb el PSOE. No ens creguem que amb un discurs catalanista es perdrà l'àrea metropolitana de Barcelona, perquè la història ens ho ha deixat clar. Es perden militants i simpatitzants quan el projecte polític és confús, es va a la deriva i es perd la confiança dels electors.

Està molt bé que es deixi per després de les eleccions la revisió a fons del partit, PSC o ERC, però si des d'ara no es realitza una anàlisi del per què s'ha arribat tan avall; no s'explica els avenços que sí que hi ha hagut en política social, sanitària i educativa; no es treballa per presentar un projecte clar i creïble als ulls de la ciutadania, ens podem esperar qualsevol desastre també en les municipals, perquè l'etiqueta els dos partits la porten penjada i no es treu així com així, i encara menys dient que a la tardor vinent posaran les coses al seu lloc.

Em fa por sentir parlar del poder del PSC en el món municipal, si no hi sé veure un projecte que el justifiqui i que sigui garant per a la ciutadania, de progrés i cohesió social. Ja està bé tant de populisme, buscant els electors a través d'amiguismes i favors. Em preocupa que estiguem mirant quins caps tenim per defensar una força democràtica, si no hi ha al darrere uns objectius ben definits i atractius per a la majoria, per al bé col·lectiu.

Que cadascú faci el que més bé li sembli, però que ningú s'equivoqui, que en la davallada, si no hi ha bons frens, ningú serà capaç d'evitar la patacada final.