Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.

L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.

El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.

El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.

No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat. 

Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.

Avui fa 32 anys

Avui hem recordat l'assassinat de Guillem Agulló, ara fa 32 anys, a Montanejos. I ho hem fet amb senzillesa, però amb dignitat. Un assassinat que s'afegeix al llistat de greuges contra els països catalans, amb la connivència de l'Estat espanyol.

Cap circumstància és igual, però els crims són tots reprovables, i la nostra motxilla cada vegada és més feixuga i res no canvia. No compararem, però sí que ens venen a la memòria moltes actituds que no fan més que distanciar-te de qui s'aprofita de tu. 

Avui, amb tot el que està passant arreu del món, ho relativitzem tot, i així anem assumint un destí que no ens agrada, però que sembla que no podem canviar. Estem cansats i desanimats. Desconfiem de tothom i no veiem líders polítics capaços d'afrontar el gran repte que fa vuit anys algú ens va posar a la boca, però va acabar fugint.

La mort, però és irreversible, i això és el que recordem d'en Guillem, un jove a qui li varen estroncar la vida, els anhels, els somnis, les ganes de ser lliure, de poder expressar tots els sentiments i escollir el seu futur. 

Va d'això. De poder triar què volem ser de grans, i escollir-ho democràticament, sense subterfugis ni excuses de mal pagador. L'11 d'abril de 1993 va ser un dia trist perquè es va materialitzar un fet que les forces feixistes varen aplaudir, i continuen tan tranquils i satisfets. Tot l'engranatge polític, disfressat de democràcia, fa conxorxa per emmudir el poble que vol ser lliure, culpabilitzant-lo de desestabilitzar el sistema. Un sistema que va bé a uns quants, a costa de la resta. 

La petjada de Cèsar Martinell

Aquest matí he participat en la proposta "la petjada de Cèsar Martinell a Arenys de Mar", un més dels actes programats a la nostra vila per commemorar els cinquanta anys de la seva mort, precisament a la vigília, el 19 de novembre. Després que durant aquestes setmanes he pogut conèixer millor l'obra i la manera de fer i pensar de l'arquitecte, només puc agrair la iniciativa de totes les entitats que, amb el suport del nostre Ajuntament, han fet possible l'acostament als vilatans, d'una figura que ha passat molt desapercebuda.

Hem visitat el Calisay i l'Església parroquial, uns equipaments que hem trepitjat moltes vegades, però ho hem fet amb uns altres ulls, tot contemplant l'obra de l'arquitecte i valorant un aspecte que ens han destacat des del primer dia, i que m'ha quedat fixat, i és l'aprofitament dels materials i no voler estirar més el braç que la màniga. Una mentalitat que de ben segur va heretar de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, de qui es commemora el centenari de la seva mort, i que també vaig tenir l'oportunitat, fa pocs dies, de visitar una part de la seva obra a la veïna població de Canet de Mar.

Al grup de visitants, hi havia persones de la vila, però també d'altres contrades, i això és important de fer notar, perquè no només és bo que els de casa dediquem unes hores a conèixer més a fons allò que tenim i sovint ignorem, sinó també que puguem donar-ho a conèixer a persones que potser és la primera vegada que visiten la nostra vila, i és bo que en guardin un bon record.

I a tot això hi haig d'afegir la necessitat de tenir cura de la nostra vila, perquè es mantingui neta i endreçada, i això no és només responsabilitat dels nostres governants, sinó de tots nosaltres. Encara ens hi hem de fer molt per aconseguir caminar pels nostres carrers sense que no ens caigui la cara de vergonya per com els tenim. Si haig de ser sincer, avui els nostres ulls i orelles estaven molt atents a tot el que ens explicava el nostre guia. Una persona molt preparada que demostrava l'estimació a la feina i la gran tasca de descoberta del llegat de Martinell.

Acabaré el dia amb aquest bon record, i amb una nova lliçó apresa. Tot això és gratificant, sobretot en uns dies en què la situació política i social no passa pels millors moments. Fa vergonya llegir les notícies dels diaris, de tot el que s'està fent per intentar desestabilitzar el nostre sistema democràtic, només perquè no s'ha acceptat els resultats electorals que han deixat a la dreta extrema al marge del control democràtic del govern de l'Estat. Nosaltres a Arenys de Mar, avui hem parlat de Cèsar Martinell, i ens ho passat molt bé!

Borràs se n'ha sortit amb la seva!

Amb els resultats de la consulta als militants de JuntsXCat podem afirmar que Laura Borràs se n'ha sortit amb la seva. Des d'un primer moment, quan va veure que havia perdut les eleccions, ha intentat desestabilitzar el govern i ho ha aconseguit. No va voler formar-ne part per no estar per sota d'un líder d'ERC i per això va acceptar ser nomenada presidenta del Parlament, però no ha parat fins que no ha aconseguit trencar el govern.

No m'han agradat mai els personalismes i en política sempre he cregut que calia servidors públics i no figures a qui adorar. Laura Borràs és un personatge amb molt d'ego i això acaba malament, o bé personalment o fent mal als altres. Penso que això darrer és el que ha passat.

També ha estat un èxit del president a l'exili. Sense voler treure-li tots els mèrits ni reconèixer el dolor que ha patit per haver liderar una revolta fallida contra l'Estat, s'ha de dir que amb el temps tot s'ha anat deteriorant. Probablement ERC no li ha posat fàcil, però això no treu que un ha de saber entendre les circumstàncies i acceptar la realitat. Volent conduir el país a un fracàs no és res saludable.

Ara el president Aragonès, que tot sigui dit de passada, no em mereix cap confiança, haurà de treure les castanyes del foc i intentar passar la resta de la legislatura el millor possible. No té grans polítics al costat amb un pes important per generar aquesta confiança perduda, i tot fa pensar que continuarem vivint uns dies grisos i tristos de la història de Catalunya.

L'any vinent hi ha eleccions i tal com ens tenen acostumats els polítics, no mouran gaires fitxes, sobretot si això els pot comportar fracassos electorals. ERC i Junts estan condemnats a entendre's o a desaparèixer. L'enemic, o l'obstacle per aconseguir una gran Catalunya, no és a fora, sinó que el tenim a dins, i es tracta d'aquesta lluita fratricida per aconseguir el poder. Abans d'ahir parlava de l'escrit de Joan Minguet Batllori sobre l'arrogància del poder. Realment Laura Borràs i també Carles Puigdemont han actuat amb arrogància i la principal víctima és el poble català.

Hem d'acceptar que el govern de coalició no ha funcionat ni tenia gaires possibilitats de funcionar, però no crec que el trencament culpant els altres sigui la millor solució. Crec més en la voluntat d'entesa i deixar de banda el protagonisme. És cert que ho ha decidit la militància, però la influència de Borràs i Puigdemont ha estat massa forta com per no creure que no acabarien decantant la balança. Crec que la majoria de polítics implicats en la vida local, regidors i alcaldesses, tenia clar que la ruptura no era el millor. Des d'un ajuntament la política es veu diferent, i la voluntat de servei públic és més present.

La sobirania del Parlament qüestionada

La sobirania del Parlament català està en entredit, però això no és cap novetat. Només acceptant tot el que ens ve donat des d'Espanya és quan sembla que tot funcioni correctament, amb totes les competències garantides, però en el moment que et rebel·les comencen a sorgir tots els problemes, i el que és pitjor, un s'adona que les institucions catalanes pengen només d'un fil i, com titelles, són manipulades per les institucions estatals.

El cas que ara ha provocat la paralització les comissions parlamentàries no és cap novetat tampoc. Ja va passar amb el president Torra, però en aquell moment el president del Parlament no es va voler mullar, probablement perquè eren massa recents els fets de l'octubre de 2017, i les conseqüències que se'n varen derivar, i que encara cuegen.

Els principis democràtics han sent vulnerats per l'Estat espanyol, i això es converteix en un tira i arronsa que al final queda en mans dels polítics de torn ser més o menys obedients, amb el risc del que no creure comporta. No és fàcil opinar al respecte, sobretot quan no t'hi jugues ni la teva carrera o fins i tot la llibertat. Aquest enfrontament constant, sobretot ara que la venjança de les institucions espanyoles és més forta que mai, no beneficia en res a Catalunya, però tampoc a Espanya.

Estem condemnats a viure en una situació de lluita constant per als nostres drets, i el que encara és pitjor, ser considerats com els causants de la desestabilització política i social del país. Em venen a la memòria les paraules del candidat a la presidència de la Generalitat, el senyor Illa, quan demanava passar pàgina. Per a ell passar pàgina volia dir abaixar el cap i continuar rebent totes les patacades provinents de la justícia espanyola, esperonada per una classe política autoritària i poc democràtica.

Pots passar pàgina quan hi ha un acord i es posen sobre la taula els pros i contres que han portat a una situació determinada. D'altra manera passar pàgina vol dir acceptar la derrota i ser submís al més fort. No, el senyor Illa no tenia raó, perquè no es donaven ni es donen les circumstàncies per oblidar el passat, perquè continua present: estem sotmesos a la voluntat de la majoria espanyola que no ens ha estimat mai.

Catalunya desestabilitza Espanya

La setmana passada varen ser notícia unes declaracions de qui fou ministre socialista, el senyor Juan Alberto Belloch, en què deia que Catalunya desestabilitzava més Espanya que no pas ETA. Aquesta afirmació va provocar molta indignació i fins i tot sorpresa. Vaig aprofitar per fer un retuit, tot dient que entenia les seves declaracions, perquè eren fruit del seu subconscient, i eren totalment lògiques.

És normal que els defensors de la unitat espanyola tinguin més problemes per contraatacar els moviments separatistes catalans, que no pas el terrorisme basc. Contra ETA no tenen grans dificultats per trobar aliats, fins i tot entre els seus adversaris polítics. La majoria de la gent, per no dir tothom, està en contra del terrorisme, de la violència assassina, i criticar-la no comporta cap problema ètic ni moral. Una altra cosa és atacar la voluntat d'una part del poble català d'esdevenir independent.

Quan un s'enfronta a l'independentisme, i al dret d'autodeterminació, ja no és tan fàcil justificar segons quines actuacions. El problema s'agreuja quan no s'utilitzen eines democràtiques per combatre les idees dels teus adversaris polítics. Quan et quedes sense arguments democràtics, ja no és tan fàcil justificar segons quines actituds i mesures de força. Com demostres que l'actitud de la policia espanyola el dia 1 d'octubre de 2017 va ser autènticament democràtica i mesurada?

Lògicament els diferents governs espanyols, tant del PP com del PSOE, i totes les forces polítiques i socials que defensen la unitat d'Espanya per sobre de la voluntat dels ciutadans, tenen veritables problemes per justificar-ho, i han d'acudir als jutges, amb el seu historial franquista, i la força bruta de la policia, per frenar qualsevol intent de manifestar la voluntat d'autodeterminar-nos.

Belloch és coherent amb la manera de pensar dels socialistes espanyols, com de la dreta i l'extrema dreta espanyola. Posen qualsevol obstacle que impedeixi que els catalans puguin manifestar què volen ser en el futur. A simple vista semblaria que permetre expressar-se en un referèndum, seria l'opció més lògica i natural, però la por a perdre la consulta fa que es posin en marxa tots els mecanismes repressors per impedir-ho. És per això que consideren que Catalunya desestabilitza més que el terrorisme, perquè no tenen eines democràtiques per impedir que expressem quina és la nostra voluntat democràtica per organitzar-nos políticament.

Pendents de Rússia

Ferran Sáez Mateu ens situa, des de l'ARA, a primers d'octubre de 1938, amb "Pau a Europa". La seva lectura és molt apropiada ara que estem tots pendents de Rússia. Precisament aquests dies estic llegint el llibre de Manel Alias, corresponsal de TV3 a Moscou: Rússia, l'escenari més gran del món.

La història es repeteix, i queda demostrat que la humanitat no aprèn dels errors, ni que se'ns explicitin i recordin amb vivències i tinguem accés a l'hemeroteca. Molt sovint em ve a la memòria el llibre d'Stefan Zweig, "El món d'ahir".

Què passarà entre Rússia i Ucraïna? Quina força tindrà Europa i els EUA per aturar l'invasió de Rússia? Quin suport rebrà Rússia de la Xina? Com canviarà l'equilibri de forces internacionals aquest segle XXI? Aquestes preguntes i moltes més, ens preguntem cada dia, amb el temor de fer un pas en fals i haver de reconduir la situació quan ja sigui massa tard.

Pot ser que un home sol pugui arribar a desestabilitzar tot el planeta? Ferran Sáez ens recorda els pensaments dels republicans espanyols i la idea que tenien sobre personatges com Hitler o Mussolini, abans que tot es disparés i Europa visqués la gran tragèdia de la Segona Guerra Mundial.

Al llarg de la història són moltes les persones que han provocat guerres i baralles. Tenim molt present Trump, als EUA, però també recordem George W. Bush, que amb l'excusa de les armes de destrucció massiva, va envair Iraq, i les seves conseqüències encara perduren. I n'hi ha més. Franco es va alçar i va mantenir-se al poder quaranta anys.

El poder mundial d'uns pocs provoca la mort i destrucció de molts. L'ambició per aquest poder, les ganes de recuperar el prestigi (?) de la Unió Soviètica, ara amb Putin, poden desestabilitzar el món sencer, i provocar moltes víctimes innocents. Què podem fer per evitar una catàstrofe com una guerra?

Una vegada més demanem diàleg civilitzat, per solucionar els problemes, però quan al darrere hi ha uns interessos personals, allunyats de la justícia social, és molt difícil fer asseure les dues parts i aconseguir solucionar-ho amb paraules. Els fets consumats, quan es tracta de guerra, han aconseguit massa objectius, com perquè gent inconscient no ho aprofitin per assolir el poder que és l'única cosa a què aspiren. 

Un nou revés a la justícia espanyola

Avui hem d'estar contents per la decisió de la justícia belga de no extradir el raper Valtònyc a Espanya. Una vegada més s'ha demostrat que en qüestió de drets Espanya va molt per darrere d'altres estats europeus. Un cop més la justícia espanyola rep una bufetada d'un tribunal de justícia europeu.

El dret d'expressió s'ha defensar encara que no t'agradi. És per això que ens costa tant haver de suportar segons quines declaracions feixistes dels partits d'extrema dreta. Aquests s'emparen en la democràcia per fer-la desestabilitzar. Nosaltres hem de defensar el seu dret a dir el que diuen, però ens trobem que la justícia espanyola no fa el mateix contra aquells que critiquen l'establishment.

No he tingut temps de llegir les notícies del dia, però sí que m'he fixat amb aquest titular que crec que val la pena comentar-lo. Malauradament la decisió del tribunal belga no servirà perquè el raper pugui tornar lliurement a Espanya, ni tampoc per alliberar l'empresonat Hasél.

La lluita d'una persona, acompanyada d'un bon equip d'advocats, ha permès deixar en entredit la justícia espanyola. M'agradaria que els membres del govern més progressista de la història s'adonessin del fet, i moguessin fitxa per resoldre la situació en què ens trobem. No és bo que un partit socialista en el govern, vagi acompanyat d'un poder judicial tan retrògrad, i a més li doni suport, o entengui que s'ha de creure el que sentencien. Hi ha prou motius com per dubtar de la seva imparcialitat i sentit democràtic.

És vergonyós el que està passant a Espanya, quaranta anys després del franquisme. Han estat capaços de perdonar tots els mals provocats durant la dictadura, i en canvi són incapaços de defensar un dret, com és el de la lliure expressió. No he llegit la reacció del govern, però m'imagino que anirà, dissortadament, en la línia d'acatar tot el que diu la (in)justícia espanyola.

Més bajanades de l'insensat Casado

Si Casado es pensa que els espanyols es creuran que els mestres catalans no deixen pixar els que parlen en castellà, és que te en molt baixa consideració el poble espanyol. I encara si hi afegeix que els hi posen pedres a les motxilles. 

És intolerant aguantar aquest insensat que pretén governar Espanya, i el pitjor de tot és que té possibilitats d'aconseguir-ho. Realment tenia raó Churchill quan comparava els humans amb els animals, en qüestió de lideratges. 

El PSC s'ha negat a participar a la manifestació d'aquest matí a Barcelona en defensa del català, però Iceta ha deixat clar al PP que no poden jugar a desestabilitzar la societat catalana per aconseguir més vots espanyols. Probablement el que fa Casado és afavorir Abascal i que Vox creixi més a Espanya.

Repugnants Carrizosa i Arrimadas, però coherents amb els principis fundacionals. Ciutadans va néixer per posar traves a la immersió lingüística, polititzant allò que funcionava bé. Volien, i continuen igual, eliminar el català o que se subscrivís a l'entorn familiar i folklòric. En aquells moments saber català era un avantatge per promocionar-se socialment. Avui ha canviat i ja no és el mateix. Potser per això el que ens cal és recuperar aquest punt de reconeixement, i això és cosa de tots i no només del govern i les lleis que es puguin decretar.

Hem de respectar totes les llengües, sense oblidar la necessitat de protegir el català, que és de totes la que més possibilitats te de perdre. Parlar català en el nostre entorn, sense canviar de llengua quan l'interlocutor en parla una altra, sempre i quan ens pugui entendre. És per això que a l'escola s'ensenyen les dues llengües i tots els alumnes acaben sent capaços d'entendre-les, que no vol dir parlar-les. Els monolingües són els castellanoparlants, i no els que parlem català.

La meitat dels nord-americans celebren la victòria de Biden

És un cap de setmana perquè els seguidors de Biden puguin celebrar la seva victòria a les eleccions presidencials dels EUA. Una victòria que molts veuen més com la derrota de l'impresentable Trump, que ha obtingut, però, més de setanta milions de vots. Unes eleccions que encara no han acabat el recompte a tots els estats, i que Trump continua defensant que encara no està decidit qui les ha guanyat, pel frau que diu que hi ha hagut, però que no pot demostrar.

Tenim, doncs, uns mesos encara amb informacions que aniran arribant sobre aquestes eleccions, perquè tal com ja deia fa uns dies, Trump no accepta la seva derrota, molt en la línia de com pensa i com és, com a persona. Certament el món no es mereix polítics com ell, i la prova és que a nivell mundial ha desestabilitzat tot allò que ha tocat. 

La victòria de Biden, a qui molts han votat per derrotar Trump, no és garantia de res més que la vida pot anar millor que amb l'actual president, que ja és molt! De mica en mica les reaccions internacionals van apareixent, i t'adones que hi ha molta hipocresia, que hi ha qui només parla quan les coses estan decidides, no fos cas que encara haguéssim de penedir-nos dels nostres comentaris.

Europa i Sud-Amèrica són, probablement, els més beneficiats del canvi de president, que en altres moments no destacaria, però que les circumstàncies i el tarannà de Trump posen en safata la millora de les relacions. Potser el cas d'Anglaterra sigui el més dubtós, ja que el primer ministre britànic tenia un bon coixí amb Trump, encara que Biden no voldrà trencar les tradicionals bones relacions entre els dos països.

Els EUA continuaran sent notícia i estic segur que veurem coses que ens sorprendran. Trump va preparar-ho tot molt bé, perquè la seva desfeta no fos fàcil, però molt s'haurien de deteriorar les coses, i posar en perill la democràcia, com perquè els fets es reinvertissin, i recuperés hostilment la presidència dels EUA.

Els nostres amics russos

Aquest guàrdia civil que amb tanta eufòria va declarar contra els independentistes, i que ha quedat desacreditat per la sentència absolutòria al major Trapero, per part de l'Audiència Nacional, ara sembla ser que torna a ser al darrere del desplegament de la Guàrdia Civil, i que avui ha fet diverses detencions, per suposades actuacions dels russos, els més dolents del món.

Sembla ser que Rússia volia desestabilitzar Europa i va pensar que la millor manera de fer-ho era ajudant els independentistes catalans a separar-se d'Espanya. És per això que varen oferir soldats a Puigdemont, suposo per declarar la guerra a Espanya, i alts càrrecs de l'administració catalana s'hi varen posar en contacte.

No es tracta d'una pel·lícula, sinó del relat que surt avui d'una trama dels independentistes en conxorxa amb els serveis secrets russos. No em pensava que els catalans fóssim tan importants ni que tinguéssim tan arrelament amb els afers secrets russos. Jo ja sé que Putin es fica a casa dels altres, manipulant allò que pot. I sinó fixeu-vos amb Nord-Amèrica i la seva influència en les eleccions de Trump. El que no sabia és que el president rus tingués tan d'interès en Catalunya, ni que considerés que a partir nostre aconseguís desestabilitzar Europa.

Vivim en un món ple de sorpreses i ja no saps què és cert i què ficció. Tot és possible i no pots criticar mai res sense el perill de ficar els peus a la galleda. Ara podem pensar que tot això són històries inventades pel guàrdia civil de torn, i resultar ser tot cert, i que sí que tenim tant poder com per remoure Europa. Seguirem els esdeveniments, però en tot cas dir que la manera de fer les detencions és una mostra més de l'escenografia del poder estatal contra els independentistes que, com els russos, són tan dolents!

Detingut el cap de l'oposició de Bielorússia

Si a casa nostra existeix tanta política de sota mà, no puc ni imaginar-me què està passant a països de l'entorn de Rússia. Suposo que ha de ser molt difícil de discernir sobre qui fa la feina bruta i, com sempre, els perjudicats són la població civil.

Avui llegia la notícia sobre la detenció del principal opositor al govern de Bielorússia, a qui el president acusa de treballar per Rússia per desestabilitzar el país. Desconec què hi ha de cert, perquè no he seguit els esdeveniments d'aquell país, i les notícies que ens arriben poden ser esbiaixades. De totes maneres hi ha dues possibilitats. Per una banda és creïble que Putin maniobri per desestabilitzar Bielorússia, o bé que el president bielorús actuï per evitar que l'oposició el pugui acabar desbancant.

Putin ha demostrat d'anada i tornada què és capaç de fer. Ell va aprofitar la situació de desprestigi de Rússia, per donar-li la volta i reunir moltes simpaties. Molta població russa sentia vergonya de com havia anat a parar el seu país, recordant l'època de la URSS.

Putin, però s'ha aprofitat d'aquesta situació per manipular-ho tot i mantenir-se en el poder, fent front a tots els entrebancs democràtics. Avui la democràcia ja no és sempre un model de llibertat i respecte als drets elementals de les persones, sinó que a vegades s'utilitza per suplantar-la i no diferenciar-se gaire d'un sistema autoritari. La disfressa a vegades pot ser terriblement agressiva i pitjor.

No sé si rebrem més informació de Bielorússia i dels esdeveniments arran de la detenció del cap de l'oposició, però en tot cas per a nosaltres, a Occident, ens queda força lluny, i ja tenim els nostres problemes interns que no tenen res a envejar.

La proliferació de grups feixistes al carrer

Les actituds feixistes com les d'avui a la plaça Sant Jaume seran cada vegada més habituals. Per desgràcia la gent ens movem per mimetismes i repetim allò que veiem fer, sense entrar a fons de la qüestió. Si el comportament dels diputats de l'extrema dreta, de PP, C's i Vox, és com el que estem veient darrerament, no és estrany que animin persones a sortir al carrer a insultar i agredir els altres.

Els iniciadors de tot això varen ser els diputats de C's al Parlament català. De fet aquest partit va néixer per increpar els altres i no ha estat capaç, ni han volgut, fer mai res de positiu, sinó que només s'han dedicat a esverar el personal i provocar-lo. No és estrany que surtin energúmens al carrer que es passen de la ratlla. L'únic positiu de tot plegat és que són partits efímers i el que es tracta és que no en neixin de nous.

Malauradament quan es tracta de moviments feixistes el risc de desestabilitzar la societat és més gran. La història sembla no aprendre de l'experiència i es repeteix al cap dels anys. Joves que no han viscut el franquisme a Espanya, formen part d'aquests grup feixistes amb moltes ganes d'agredir els que no pensen com ells. La permissivitat actual fa que aquests grups creixin i es sentin més poderosos. És un error no considerar-los el que són i no treballar suficientment per eradicar-los. No són uns simples manifestants, sinó que porten unes consignes molt ben apreses, sense arguments, i no els fa por ningú ni res.

Si no som capaços, els demòcrates de qualsevol color, d'unir-nos contra aquests moviments, la nostra societat estarà en perill, i haurem de lamentar no haver estat prou diligents per encarar el problema i tractar de solucionar-lo a temps.

Joc brut a la política

Estem tan acostumats al joc brut en política que ja res no es estranya, o fins i tot veiem fantasmes on no n'hi ha. Cada vegada que es convoquen eleccions a Catalunya es disparen unes alarmes que pretenen sembrar la por i desorientar desinformant la població. 

Pensar que tot són invencions no està prou justificat, ja que tots hem pogut comprovar situacions clarament destinades a crear una mala imatge del líder a qui no es pot vèncer a les urnes. S'ha de dir que el resultat no és tan deficient, sinó que en part aconsegueixen l'objectiu.

Ara l'objectiu a batre és la candidatura Junts pel Sí, i de rebot, si es pot, la CUP. Un resultat excessivament favorable als interessos de Romeva i els seus, pot desestabilitzar el país, i això no ho vol ni el poder mediàtic, ni l'econòmic, ni el polític.

Al marge de la nostra ideologia i de l'opció política que vulguem donar suport el dia 27 de setembre, tots tenim molt clar que el futur de Catalunya i Espanya està en funció dels resultats que obtingui la candidatura Junts pel Sí. És per això que la resta de candidatures, tret de la CUP, hi estan en contra i lluiten per desprestigiar-la tant com poden. La manera de fer-ho no és la mateixa i, sortosament el PSC actua de manera intel·ligent, no fent el joc al PP i C's, que només els volen per als seus interessos, no pas pels interessos de Catalunya.

Hi ha mil maneres de practicar el joc brut en política. La premsa utilitza la informació esbiaixada, però també mentides i estadístiques inventades, per desanimar els catalans indecisos. Ja sabem la màxima que una gran part de la població s'apunta al guanyador. Presentar Mas i els seus com un fracàs, frena la intenció de votar-hi a favor.

Els polítics espanyols, i també alguns catalans, utilitzen la por a la incertesa, a caure en el buit, a navegar indefinidament a l'espai sideral... Tot menys donar arguments positius per treure del cap la idea de la independència. No es tracta de comprar la fidelitat, però sí de donar l'opció. No es tracta de regalar res, sinó de comprendre l'altre. La pitjor estratègia és intentar ofegar l'altre. Tard o d'hora se'n reben les conseqüències.

El disc ratllat de Rajoy i Wert a un mes de les municipals

Mentre es confirma que seran 10 les candidatures que es presentaran a les eleccions municipals a Arenys de Mar, les notícies del dia vénen encapçalades per la commoció per l'assassinat del professor de l'institut Joan Fuster de Barcelona i les dificultats del PP per defugir qualsevol responsabilitat del cas Rato. Sense justificar ningú, quina diferència en l'actitud del PP entre els casos Pujol i Rato!

Però n'hi ha un parell més que són una desgraciada rutina espanyola: Rajoy continua desaparegut a l'hora de prendre decisions i Wert no para en el seu intent de desestabilitzar la pau i harmonia catalana, ara al món de l'ensenyament.

Ahir feia broma amb la imatge de l'actual alcalde d'Arenys, a les paperetes de la seva nova formació, tal com farà Ada Colau a Barcelona, però hi ha una reflexió important a fer que de ben segur no s'escapa a qualsevol persona que cregui en la democràcia, la participació, i molt menys als defensors del model assembleari.

Que una força política posi tot l'accent en una persona és un clar símptoma d'autoritarisme i baixa qualitat democràtica. Algú em pot explicar quin paper juga ICV a la candidatura de Barcelona? Entenc perfectament que la CUP se'n desmarqués. Si en formés part, estic segur que no hi figuraria la imatge de l'Ada.

Qui desestabilitza és el govern espanyol

El gran ministre català, el senyor Jorge Fernández Díaz, a qui no insulto quan li dic que és un incompetent, sinó que faig una constatació, ha declarat novament que a la societat catalana hi ha crispació i que tot és culpa dels sobiranistes.

Ja sé que és picar ferro fred repetir-li al ministre que és precisament el govern espanyol, del qual en forma part, qui amb les mesures que ha pres i continua prenent, i el Partit Popular en el seu moment, els que han desestabilitzat el nostre país i han fet que molts federalistes s'hagin passat al bàndol dels independentistes. Per què? doncs perquè ens han estat fent la punyeta contínuament, atacant la nostra llengua, rebaixant-la en els processos d'oposició, bombardejant la immersió lingüística amb la col·laboració de jutges i magistrats i llurs institucions, centralitzant competències i aprovant lleis per rebaixar el paper de l'Estatut, i... Cal afegir res més?

Hauria de recordar el ministre que la paciència té un límit i que quan l'hem acabat hem fet una cosa tan gruixuda com és demanar poder decidir el nostre futur, democràticament. Però el que passa és que persones com el ministre es bellugaven molt millor en un marc dictatorial i sense llibertats. Això d'haver de respectar drets de les persones els amoïna molt, perquè ni hi estan acostumats ni mai s'haurien pogut imaginar que el nostre país ho reclamés.

Senyor ministre, jo no defensaré cap insult a la seva persona ni molt menys una agressió, però si tingués una mica de vergonya el que hauria de fer és dimitir i dedicar-se a la seva família, que de ben segur li agrairan i té recursos per fer-ho.