Un servei necessari a la nostra vila

Arran de la notícia que apareix avui al web de Ràdio Arenys m'ha semblat interessat comentar la importància de disposar, a la nostra vila, dels serveis del centre de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP). Acostumem a ser molt crítics i reivindicatius, demanant més serveis pròxims, però, en canvi, no apreciem bé allò que tenim, i és bo aturar-nos-hi i parlar-ne.

Les famílies que tenen necessitat d'aquest servei tenen la sort de no haver de desplaçar-se fora de la vila per dur-hi els seus fills. Si ja és un esforç tenir cura d'un fill amb aquestes necessitats, i a més li afegeixes la necessitat de sortir a fora, la cosa es complica. És per això que, en primer lloc, s'ha d'agrair que a casa nostra tinguem la sort de gaudir d'aquesta atenció.

Per altra banda, i per les referències que en tinc, no només hem de parlar de disposar d'aquest servei a prop nostre, sinó que l'atenció que reben els nostres infants és excel·lent. Les professionals que en tenen cura són expertes i molt empàtiques, tant amb les criatures com amb els seus familiars.

Encara que a la notícia de Ràdio Arenys no s'esmenta, des de fa un temps els responsables del servei demanen millores en l'equipament cedit per l'Ajuntament. Tenen la promesa d'una nova ubicació, ja que sabem que aquestes instal·lacions han d'anar a fora, i entretant els han resolt alguns temes que eren urgents.

En un principi la nova ubicació estava pensada al Casal Sant Vicenç, que l'Ajuntament tenia previst adquirir. De moment tot s'ha encallat, i la situació en què ens trobem del pla econòmic financer, fa pensar que pot anar per llarg si, finalment, es manté la voluntat d'adquirir aquesta instal·lació. Com en moltes altres coses, la manca de planificació del govern municipal ens deixa sempre en el dubte. Tot depèn de les circumstàncies que es van presentant, vivint de la sorpresa constant. 

Desitgem que aquest impàs en el possible trasllat del servei no sigui en detriment de la seva continuïtat a la nostra vila, i esperem poder-ne gaudir molts anys.

Una cigarreta en pot ser la causa

Expectants a com evoluciona l'incendi d'Occitània, he llegit que una possible causa podria ser una cigarreta llençada des de la finestreta d'un cotxe. Se m'ha encongit el cor. No em sorprèn que pugui passar perquè estem tips de veure persones inconscients al nostre voltant, però llegir-ho se't fa un nus a l'estómac, ple de ràbia i ganes d'estovar a algú.

Aquests dies veiem a la xarxa moltes imatges que em treuen de polleguera. En què ens hem convertit els humans? Atacs a persones indefenses, per robar-los la bossa. Energúmens esvalotant els passatgers d'un avió. Conductors embogits, sigui per la beguda o la droga, atropellant vianants sense cap mania. 

Soc conscient que la majoria de la gent es comporta educadament intentant no molestar els altres, i que això només es tracta d'unes poques persones que han vingut a aquest món a emprenyar i viure a costa dels altres. Són uns pocs, però es fan notar massa i perjudiquen la convivència.

No vull tornar a escriure encara sobre l'incivisme de vilatans a l'hora de treure la brossa al carrer. Ja n'he parlat aquests dies, i tindrem ocasió de tornar-hi més endavant, però això també formaria part del llistat de comportaments agressors i que ens molesten.

Tornant a la cigarreta llençada des del cotxe, no sé com s'hauria de resoldre, perquè no es tracta d'una distracció, sinó d'una manera d'obrar temerària i sense sentit. És una acció punible perquè no deixa de ser un delicte que pot quedar en no res, o ocasionar una catàstrofe com la que es viu al sud de França.

I no vull deixar d'insistir que som molt crítics amb els nostres governants, que ens donen motius, però massa poc amb nosaltres mateixos, per comportaments com els que acabo de descriure i que no tenen perdó. Si no ens aturem i reflexionem una mica sobre com està evolucionant tot plegat, el futur serà molt negre.

Els crítics fan nosa!

Com que la crítica ens molesta i no ens deixa el camí planer per fer tot allò que ens dona la gana, fora els crítics! Prohibit criticar! Canviem la Constitució, els estatuts, les regles de joc. Canviem-ho tot i que els crítics no ens impedeixin estar a dalt fent i desfent a la nostra manera!

Aquest esperit està lluny del que hauria de presidir una autèntica democràcia. El problema rau que el grau de democràcia d'avui dia arreu és molt baix. No ens ha d'estranyar que l'extrema dreta, el populisme i l'autocràcia guanyin simpatitzants i eleccions. Si els que han de defensar el sistema democràtic fan mans i mànigues per deixar fora els crítics, què podem esperar?

Ens queixem dels partits polítics i els seus dirigents, però avui, llegint tot el que està passant dins de l'ANC, t'adones que no són tan lluny d'ells. La capacitat de negociació, d'acceptar les altres opinions i respectar la majoria, s'ha posat en qüestió. Ara es vota i qui guanya pot fer el que li doni la gana!

Avui llegia els resultats de les eleccions a Romania i em sorprenia negativament que un estat europeu més es decantés cap al grup on l'extrema dreta governa o bé hi té un pes important. Ens hem d'estranyar? Si ni les entitats cíviques i socials són capaces de respectar la voluntat de la majoria i negociar amb qui discrepa, què podem esperar dels governs?

La famosa frase que diu que tenim els governants que ens mereixem, i que intentem demostrar que no és certa, sembla que quedarà ben justificada. Ens queixem de la corrupció dels nostres polítics, i és cert que n'hi ha, encara que només ho siguin uns quants, però ens costa d'acceptar que entre nosaltres et trobes amb molts comportaments poc nets i denunciables. 

Recordo que un dia, parlant de l'ANC, vaig dir que els seus problemes els havien de resoldre els seus socis. També és cert, però, que no és una entitat qualsevol i que va jugar un paper important durant uns anys de reivindicació democràtica dels nostres drets com a catalans. Potser és per això que ara ens sap tan greu que es barallin sense possibilitat d'asseure's a dialogar, i respectar els principis democràtics que sempre han defensat.

L'últim, que tanqui la porta!

La immigració dona per a molts debats, amb coneixement, però sobretot amb molt desconeixement. Bàsicament perquè jutgem per allò que veiem, sense conèixer a fons la realitat. Tampoc és el mateix parlar de la immigració que ens trobem a casa, o del que està passant a la frontera entre Mèxic i els EUA. Allò no ho veiem, sinó que ens ho expliquen, i si qui en parla és un candidat a la presidència, pots anar ben servit.

Avui llegia un article de l'ARA, que m'ha semblat interessant. Es veu ben bé allò que sempre s'ha dit: els darrers a arribar són els primers a demanar que es tanquin les portes. Si entra més gent, a qui perjudicaran serà als que encara s'estan situant i, com és normal arreu, la solidaritat acostuma a escassejar.

Arran de les eleccions dels EUA, que tindran lloc ben aviat, l'enfrontament entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país té com un dels punts centrals la immigració, probablement perquè saben que la gent és molt sensible. I a l'article que esmento queda clara una cosa: les promeses incompletes acaben fent mal. I encara hi afegiria que la motxilla de qui governa acostuma a ser una llosa davant d'unes eleccions. És molt fàcil fer promeses electorals, i molt complicat justificar per què durant el mandat no s'han complert.

Els llatins establerts als EUA no volen més entrades. És per això que simpatitzen amb Trump. No recorden el camí que ells, o els seus pares, varen recórrer ni les penalitats sofertes. O, si ho fan, creuen que és hora de tancar portes perquè ja són suficients. 

A casa nostra podríem fer molts paral·lelismes, però cal pensar que tot plegat és molt delicat. S'ha de saber interpretar bé. Catalunya ha tingut moviments migratoris al llarg de la història, amb períodes de molta intensitat. Cada moviment nou ha estat observat amb preocupació pels residents, fossin autòctons o arribats anteriorment. Normalment, aquests darrers són els que han estat més crítics o bel·ligerants, i no els podem culpar sense entendre els motius. Qui ho té tot assegurat, desconfia menys dels altres. Qui ha de lluitar dia rere dia per arribar a finals de mes, tot ho veu més inestable, i l'arribada massiva d'immigrants l'inquieta. 

Com en tot, s'ha de fer molta pedagogia i ser molt transparents. A casa hi ha feina per a molta gent, però l'acollida s'ha de fer correctament i les lleis que la regulin han d'estar ben escrites. Jugar amb la immigració acostuma a ser habitual en les campanyes electorals, i els EUA no en són cap excepció.

Qui dia passa, any empeny

Ahir varen quedar sentenciats els resultats electorals a Galícia, on el PP continua gaudint de majoria absoluta, malgrat totes les especulacions que s'havien originat en campanya. Ara els observadors polítics faran les seves explicacions i conclusions i el poble gallec tindrà un govern de dretes durant quatre anys més. Entretant, el PSOE ha rebut una forta patacada, que m'imagino que ja es temien, tot en benefici d'un BNG que no ha aconseguit fer fora la dreta i haurà de continuar batallant per defensar els seus drets, ja que, tal com vaig comentar l'altre dia, el fet que governi el PP a una comunitat autònoma significa que les decisions es prenen a Madrid.

    En tot cas caldrà veure les conseqüències de la davallada del PSOE, i la por dels més crítics amb la direcció de Pedro Sánchez, que aquesta trajectòria també es produeixi a les eleccions europees d'enguany. El gran error, segons els crítics, és el pacte amb els independentistes, però també saben que sense el pacte ara estarien a l'oposició. No sé si ho preferirien, ja que no ens estimen gaire i l'alternança política ja els anava bé. Uns i altres es protegien.

    I a casa nostra anem caminant a pas de tortuga. Avui es reunia la comissió que ha de valorar el traspàs de Rodalies a la Generalitat. Un traspàs encotillat i no sencer, però que a més té un recorregut molt llarg, i no és garantia de grans solucions, de comptar amb un transport públic com es mereix la ciutadania, perquè la manca d'inversions ha deixat el servei ferroviari en unes condicions tercermundistes.

    Paral·lelament tenim la negociació entre Junts i PSOE de la llei d'amnistia, que estan pendents de les decisions que puguin prendre uns jutges conservadors, de tall franquista, que només busquen la desestabilització política per obtenir-ne uns beneficis personals i corporativistes. ERC té molta pressa i m'imagino que molts nervis per saber què passarà d'aquí a uns mesos, quan es convoquin eleccions al Parlament català. Recordem que encara no hi ha llei electoral pròpia, i així van passant els anys.

    Tot plegat dona la imatge d'un desmanec generalitzat que la història ens recordarà com els pitjors anys de la democràcia a Catalunya. Amb uns polítics de tan poca talla, no podem esperar gairebé res de bo. Però això és el que hi ha, i si no surt gent nova, ho tenim pelut.

Reivindicant els drets de la dona

No vull ser pessimista, però tant de bo que totes les mobilitzacions del dia d'avui arreu del món servissin realment per conscienciar-nos de la situació de la dona a la nostra societat. Any rere any hi ha moltes persones que surten al carrer per reivindicar el tracte just en un món masclista, però els resultats no sou prou encoratjadors.

Repeteixo que no vull ser negatiu ni desanimar les persones que lluiten per aconseguir el tracte que es mereix la dona al segle XXI. Molts ens escandalitzem del que passa a països com l'Afganistan o l'Iran, per posar només dos exemples, però som poc conscients del que passa a la cantonada de casa. Sí que ens posem les mans al cap quan els diaris ens informen d'assassinats i violacions, però hi ha altres situacions menys dramàtiques que no ens criden l'atenció com caldria.

Tots hem de fer un esforç per ser coherents amb el nostre comportament. L'educació que hem rebut ha estat massa influenciada per aquesta societat patriarcal que ha dominat i domina el món, i no ens és fàcil ser-ne conscients les vint-i-quatre hores del dia.

Els drames de les famílies que han patit i pateixen violacions i agressions sexuals ens desesperen, però som poc crítics amb el funcionament de la nostra societat, amb el que veiem a la pantalla de televisió, o a les xarxes socials. L'educació que donem als nostres fills hauria de tenir uns principis imprescindibles de respecte a la diversitat i respecte a la meitat de la població del món.

Hem d'admirar l'esforç de molta gent, la majoria dones, per mantenir viu aquest advertiment d'injustícia, i ens cal molt temps per aconseguir arribar on sempre hauríem d'haver estat. I no és només un dia a l'any quan cal estar atents, sinó que és cada dia i en tot moment. Hem de procurar que els nostres joves, sense amargar-los la vida, siguin conscients de la situació i treballin per aconseguir els drets de la dona de la manera més natural possible, però pensant que aquests no vindran sols, sinó que sempre hi haurem d'estar treballant i pensant.

Tant de bo que la realitat sigui diferent de com la veig, i siguem capaços de girar la truita, i aconseguir una societat igualitària en tots els aspectes i atributs. 

Un dia trist per als subscriptors de l'ARA

Avui em fa vergonya reconèixer que soc subscriptor del diari ARA des del primer exemplar, quan el director n'era en Carles Capdevila i el projecte molt més ambiciós i interessant del que pugui ser avui. Ahir opinava sobre el descens del nivell dels col·laboradors actuals de la secció d'opinió, i avui hi haig d'afegir a tota la direcció.

M'ha sabut molt greu veure que a la portada del diari, de manera prou manifesta i contundent, sortia la notícia de la nova cançó de la Shakira. No l'he escoltat ni hi tinc cap interès per fer-ho. Només sabent de què va ja en tinc prou com per deixar-ho de banda. Però, a més, em fa ràbia que se'n faci tant de ressò, i que sigui el diari on hi estic subscrit, que en parli a primera pàgina, encara em sap més greu.

Ja fa temps que observo un empobriment dels continguts del diari ARA, i em fa replantejar si continuo donant-li suport econòmic, amb la meva subscripció. La veritat és que no trobo cap alternativa clara que em faci donar-me de baixa, però és cert que ho tinc present molt sovint, sobretot quan estic llegint tot el seu contingut diari.

Avui, fins i tot l'Antoni Bassas, que juga un paper important al diari, ha utilitzat la seva columna per parlar del mateix tema. Sembla que no hi hagi coses més importants de què parlar, com per estar malgastant temps i recursos amb notícies d'aquest nivell i interès. Potser és que calculen que els lectors de l'ARA tenen ganes de conèixer més detalls de la popular cantant, però sobretot de les disputes i rancúnies amb el seu ex. Si és així, jo dec ser dels pocs lectors que no hi vull dedicar ni un segon.

Ens queixem molt dels nostres polítics, però potser caldria analitzar què més hi ha al nostre país que valgui la pena canviar i millorar. La premsa, per exemple, cada vegada és menys interessant, i no crec que sigui per manca de bons periodistes, però sí per una mala orientació i assessorament.

Tant de bo que les coses canviïn, i que tots siguem més crítics i donem a conèixer la nostra opinió, per veure si els responsables, en aquest cas del diari ARA, s'adonen que potser no ho estan fent tan bé com caldria i suposen. Avui és un dia trist per a la comunitat de lectors i subscriptors del diari ARA.

Barcelona té el seu propi estel

Per als contraris a la continuació de l'edificació del temple de la Sagrada Família, avui, diada de la Puríssima, és un esglaó més i motiu de crítica. Són moltes les persones que des de fa anys no han vist bé que es continués construint l'església. Com a símbol podia quedar el que va construir Gaudí, i estalviar molts diners.

Per als defensors, és avui un dia important, coronant la torra de la Verge Maria, amb un estel de dotze puntes, que avui s'ha il·luminat per primera vegada. Molts d'ells pensen que la Sagrada Família és un reclam per al turisme, i per tant es mereix finalitzar l'obra.

No ens posarem pas d'acord en què és millor i potser tampoc fa falta. Quan ens fixem en catedrals com la de Colònia, no parem atenció en els anys que varen trigar per construir-la. L'hem vist, o l'han vist, sempre ja construïda, i per tant no és motiu de discussió. No sé què en pensaven els contemporanis mentre l'estaven aixecant.

De ben segur que podem trobar elements positius i negatius en cadascuna de les posicions personals. No hi ha res que es defensi unànimement. Hi ha qui ho criticarà des d'un punt de vista professional, com a arquitectes, d'altres com a ciutadans de Barcelona, d'altres per un sentiment religiós, o d'altres pel malbaratament econòmic.

Sigui com sigui, la Sagrada Família és reconeguda mundialment, i forma part de l'itinerari de qualsevol visitant de la ciutat, i la intenció dels promotors és acabar-la. La següent etapa serà l'acabament de la torre de Jesús.

La Festa de Sant Roc

És noticia la proclamació de la Festa de Sant Roc d'Arenys de Mar com a Festa Patrimonial d'Interès Nacional. No cal dir que els arenyencs n'estem molt orgullosos, també els que no hem nascut a la vila, però fa molts anys que hi vàrem arribar. Sempre he dit que la festa de Sant Roc, que no és la Festa Major, ha arrelat molt i és més participativa que la pròpia Festa Major. 

La tradició ha fet que els macips es passegin per la vila ruixant els vilatans, en record del vot de vila per l'alliberament de la pesta. Ara que la Generalitat ha decidit considerar-la com un bé patrimonial d'interès nacional, segur que els participants n'estaran més orgullosos. No farà que la gent s'ho passi més bé o hi tingui més interès en participar-hi, però sí que ajuda a valorar les festes tradicionals i a mantenir-les en el calendari festiu malgrat totes les dificultats.

S'ha de felicitar el Patronat de Sant Roc, a tots els seus membres actuals i els que en algun moment hi han format part, per l'esforç i dedicació en l'organització de la festa, que va tenir uns anys de crisi quan se li va qüestionar el paper religiós que també té. Uns anys en què joves molt crítics amb la doctrina de l'Església varen voler fer un gir i negar-li el sentit inicial de la tradició.

Sortosament el tràngol es va superar, ja sigui perquè els joves van passant o bé perquè algú amb encert va fer-los veure la realitat i el saber entendre tots els posicionaments. Avui torna a ser una festa estimada, amb una gran quantitat de joves que hi participen i que la fan gran. 

Felicitats a tots els que han fet possible aquest reconeixement i que tinguem macips i almorratxes per molts més anys!

Dia de la dona

La notícia del dia són les manifestacions del 8 de març arreu, amb molt bona resposta, reivindicant una situació que hauria d'estar normalitzada i que, tot i haver millorat molt, es troba lluny de solucionar. També destaco el cinisme d'alguns partits polítics que surten al carrer quan no han fet res al respecte.

L'educació que hem rebut ha marcat la desigualtat entre sexes que encara és ben evident, amb una resistència conscient i en la majoria de casos inconscient, perquè el desequilibri es mantingui. Encara surten de natural massa reaccions masclistes i t'adones que entre els joves no es fa prou per conscienciar l'error de les diferències de tracte.

Em sorprèn que no només sigui cosa de gent adulta, persones que han rebut una educació sexista, sinó que els joves són poc crítics amb les diferències. Les influències dels mitjans de comunicació encara són negatives i els populismes, tan de moda actualment, hi van en contra. 

La força de les manifestacions d'avui és important, però cal encara més treball diari per avançar en la cerca de l'equilibri, ser-ne conscients, i exigir que qui pot provocar els canvis es posi les piles, s'ho cregui de veritat i treballi per aconseguir-ho.

És important veure clar quins són els partits polítics que ho tenen assumit i lluiten per desfer aquesta tradició patriarcal, i quins surten per quedar bé, però en el fons no tenen cap interès per canviar les coses. Quan tenim l'oportunitat de donar el nostre vot, convé tenir molt clar a qui ho hem de fer.

Sabem que no serà un judici just. N'estem convençuts

El president del Parlament català, Roger Torrent, ha declarat no confia en un judici just. Som molts que no hi confiem. Si el mateix fiscal de l'Audiència Nacional dubta de la imparcialitat dels jutges que exerceixen a Catalunya, com hem de confiar nosaltres en els jutges que ho fan a Madrid? 

Tenim prou mostres d'aquests darrers dies com per saber que el judici no serà just, perquè és un judici que ja té la sentència. La té des del mateix moment que Catalunya es va atrevir celebrar un referèndum malgrat tota la hostilitat de les forces polítiques, judicials i policials de l'Estat espanyol. Des del primer dia tot ha consistit en preparar la revenja de l'Estat, amb la complicitat dels partits polítics espanyols, també el PSOE, i els mitjans de comunicació, els quals han empobrit i manipulat la societat espanyola.

La història parlarà d'aquests moments, com els més crítics de la democràcia occidental, no només de la classe política i judicial, sinó també de la premsa i mitjans de comunicació espanyols. Tot plegat, al marge del mal ocasionat a Catalunya, contribueix a endarrerir la societat espanyola respecte de la resta de països occidentals. 

Els propers mesos, amb el judici contra els polítics catalans, i en conseqüència, a tots nosaltres, veurem més clarament que els arguments no existeixen, perquè la base en què se sustenta tota la judicialització del procés és una base falsa, sense contingut jurídic, sinó armada amb tota la ràbia del centralisme d'Estat i el tic predemocràtic de les seves institucions.

Haurà servit la trobada Torra-Sánchez?

La pregunta que ens fem molts és si la trobada d'ahir dijous entre els presidents dels governs de Catalunya i Espanya haurà servit per a alguna cosa. De lectures en trobem moltes i diverses, totes elles interessades. Les més surrealistes són les del PP i C's. Critiquen que la trobada s'ha muntat com si es tractés de dos presidents d'Estat. Ambdós partits continuen amb el mateix discurs, reclamant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i anul·lant competències de Catalunya. Reclamen una aplicació rotunda que inclogui els mitjans de comunicació, l'ensenyament i els mossos d'esquadra.

Crec que en aquest cas el partit del govern espanyol en surt beneficiat, que no vol dir que li vagi bé de cara a obtenir bons resultats electorals, però mirat fredament dóna entendre que malgrat no acceptar la demanda d'un referèndum d'autodeterminació, està disposat a parlar fins quan calgui. Ja sé que molts direu que al final de tot, això no serveix per a res, però penso que hem de demostrar que sí que volem el diàleg, i que no ho diem perquè sí.

Si una cosa ha fet guanyar punts a l'independentisme ha estat l'actitud, tant a l'hora de manifestar-se, com a l'hora de demanar diàleg. No és bo tancar-se en banda i la prova la va donar M. Rajoy, i així li ha anat. No podem caure en aquest parany, i és per això que hem sigut molt crítics amb l'actitud i les paraules forassenyades del nostre president. Malgrat tot ell és president perquè així ho va decidir el Parlament català que entre tots vàrem confeccionar. L'actitud de PP i C's de menysprear-lo no deixa de ser un senyal del poc nivell democràtic que respiren ambdós partits polítics.

President Torra, l’adversari a dins

El cúmul de despropòsits del president de la Generalitat s’ha intensificat aquests darrers dies. No ens ha vingut de nou als qui des del primer dia vàrem considerar que no havíem escollit el millor dels millors. En uns moments tan crítics com els actuals es troba molt a faltar un govern i un president assenyat i intel·ligent per combatre tanta oposició per totes bandes.

En alguna ocasió ens diem que amb els amics que tenim no ens calen enemics, doncs en el cas del president Torra podríem pensar una mica el mateix. No és el mal que ens pugui fer Inés Arrimadas o el PP, sinó el mal que provoquen les baralles entre PDeCat i ERC, i sobretot les atzagaiades del president.

Sap greu que la deriva del procés hagi arribat fins aquí, sobretot per les persones preses i a l’exili que no es mereixen el flac favor que els ofereix el president i el seu govern. Mai és tard per rectificar, però a vegades t’adones que no tothom serveix per al càrrec, i en aquesta ocasió molt em temo el desllorigador passaria per, entre altres, fer un pas al costat i permetre que siguin uns altres que prenguin el timó del govern català.

I si votem tots les CUP?

Darrerament hi ha molts comentaris crítics als dos partits independentistes, PDeCAT i ERC, perquè no s'entenen i no acaben de posar-se d'acord entre ells per tirar endavant el govern de Catalunya. El Parlament ha endarrerit les sessions parlamentàries un mes, per intentar resoldre unànimement la situació dels diputats suspesos, però ningú té clar que a 1 d'octubre el problema estigui resolt.

Entretant la CUP té molt clar què s'ha de fer i discrepa de l'actitud dels altres dos partits polítics. Considera que són poc valents i no avancen en el mandat que la població de Catalunya els va fer en les darreres eleccions autonòmiques, després dels fets de l'1 d'octubre de 2017. La CUP ho té clar, però quan li preguntes et diu que ho consultaran assembleàriament. 

Del dit al fet hi ha un bon tros i tots hem pogut veure, en aquest darrer any, com es complicaven les coses que inicialment ens havien presentat com a senzilles. El fet que hi hagi consellers i també el president, presos i a l'exili no es pot deixar de banda i obliga a pensar abans d'iniciar una nova acció.

Tot això ha portat a grans discursos plens de grans intencions, però que són molt literaris i gens concrets. Paraules que queden molt bé, però no s'entenen, o el que és pitjor, no arribem a veure com volen avançar. El poble es manifesta i demana ruptura, però els governants catalans estan espantats.

Des de la CUP és molt fàcil dir que s'ha de trencar amb tot, però jo voldria que m'expliquessin l'estratègia a seguir. No la diré a ningú perquè no ens sorprengui l'enemic, però d'aquesta manera tindria més clara la meva opció política en la primera ocasió que tingui de manifestar-la.

Iceta marca el futur del PSC

Amb l'assistència de Miquel Iceta i Salvador Illa a la manifestació organitzada per Societat Civil Catalana, aquest diumenge a Barcelona, el líder socialista dóna la cara amb convenciment i això és el que s'espera d'un polític compromès en una causa i que busca electors per aconseguir-la. Sempre he criticat quan es pretén enredar la gent, fent la puta i la ramoneta per ampliar al màxim el ventall. Llavors és quan no s'acaba d'acontentar a ningú.

Iceta, una vegada el PSC s'ha desfet de tot el llastre catalanista, ha d'enfrontar-se amb un partit polític, C's, que s'autodefineix liberal, però que té molt clars els seus objectius quant al procés català i la independència. Són la gent de C's qui li estan prenent els vots, i amb ells ha de disputar-se l'electorat.

El PSC ha deixat molt clara la seva posició i els crítics han tingut prou temps per marxar-ne. Ara ja no els cal dissimular més, i si volen aconseguir ser un partit fort, han de defensar els seus actuals objectius i plantejaments de futur. L'esquerra espanyolista a Catalunya no pot estar en standby, sinó que ha de jugar el seu paper, i no permetre que tots els díscols amb el procés i la independència de Catalunya s'hagin de concentrar en posicions d'extrema dreta com són el PP i C's.

No hi ha cap garantia que quan s'acostin les primeres eleccions, el PSC no torni a plantejar dubtes i contradiccions, però crec que seria un error. El PSC ha de defensar amb la cara ben alta quins són els pilars del seu futur polític a Catalunya.

Sant Jordi candidat a patrimoni immaterial de la humanitat

Avui ha tingut lloc a Barcelona l'acte de suport a la candidatura de la diada de Sant Jordi a ser considerada patrimoni immaterial de la humanitat, per la UNESCO. Un acte precedit de polèmica per la presència de la vicepresidenta espanyola. Els governs català i espanyol li donen suport, però hi ha qui no li agrada el que es considera una contradicció del govern espanyol, que fins ara només ha posat obstacles i fre al català i la cultura catalana en general.

Es fa molt difícil separar política de cultura, en aquest cas, per ambdues bandes. Estem vivint des de fa molt temps una pressió molt forta sobre qualsevol tipus de moviment i el procés és present en l'aire que respirem. Que la vida continuï paral·lelament a tots els preparatius per a l'organització del referèndum no és fàcil, però seria un error que ho paralitzéssim tot. Sigui quina sigui la nostra posició respecte al procés, hem de ser conscients on som i qui ens governa. De la mateixa manera que hem de ser crítics amb el desaire que repetidament rebem del govern espanyol, també hem de comptar amb ell per aquells projectes que necessiten el suport de l'Estat. 

El paper dels governants no és còmode quan es prenen decisions tan arriscades, però els ciutadans valorem que qui pren decisions sigui coherent i doni la cara. És per això que ens atabalen aquells polítics que no aclareixen mai què defensen i que només actuen volen acontentar tothom, fent allò que tan coneixem: la puta i la ramoneta.

El que Catalunya encalla ho desencallarà el País Basc

Amb la situació encallada en què es troba la política espanyola els resultats de les eleccions al País Basc poden tenir una important repercussió i acabar desencallant-ho a favor del PP. Els sondejos que ens presenten dels resultats del proper diumenge situen el PNB com a força guanyadora, però sense aconseguir la majoria absoluta per governar. El pacte de govern pot condicionar el pacte a nivell espanyol si el PP basc dóna suport al PNB perquè pugui governar.

Com hem vist sempre, el PNB va a la seva i no té gaires perjudicis a l'hora de fer pactes. Són molt crítics amb el PP, però no tenen cap escrúpol per pactar-hi si així conserven el govern basc. Atesa la posició de la nova convergència, el PDC, és clar que ni PSOE ni PP hi compten per cap tipus de pacte ni acord, i això dóna tot el protagonisme al PNB.

La col·laboració PNB-C's-PP ens pot proporcionar quatre anys més de Rajoy, quatre anys més de corrupcions i opacitat, amb postures totalment dràstiques en contra de la situació i anhels catalans. Amb un Pedro Sánchez pressionat tant o més pels seus, el futur govern espanyol té un color blau intens, de dreta rància avalada per C's.

Si el pronòstic es compleix, podrem dir que Catalunya va aturar la designació de Rajoy com a president del govern, i el País Basc li donarà l'empenta perquè ho acabi sent. 

Moció de censura al govern municipal d'Arenys de Mar

Segons hem pogut saber avui, finalment s'ha confirmat la presentació d'una moció de censura a l'alcalde Estanis Fors, per part dels grups municipals de l'oposició, a excepció del PP que fins fa poc havia format part del govern en minoria.

Els resultats electorals varen donar una àmplia majoria a l'actual alcalde, però insuficient per aconseguir la majoria absoluta que ara ha trobat a faltar per evitar la moció. La nova alcaldessa serà l'Annabel Moreno, cap de llista d'ERC, segona força en nombre de regidors. El PSC, que en el mandat anterior va formar part del govern, amb l'actual alcalde, en aquesta ocasió s'ha sumat als altres grups de l'oposició per signar la moció.

Tot el que penso en relació a aquesta moció és impossible de reflectir-ho en un sol post, per la qual cosa tindrem tema durant uns quants dies, que acompanyarà, com a mínim, fins al Ple extraordinari previst per al 6 d'abril.

No llanço les campanes al vol, malgrat en els darrers dies he estat crític amb la gestió del govern municipal, i d'una manera especial l'alcalde i el seu primer tinent d'alcalde. El repte assumit per l'oposició no és gens fàcil atès el gran nombre d'agrupacions que integraran el nou govern i al fet que tampoc disposaran de la majoria absoluta. Ara les CUP, que donen suport a la moció sense entrar al govern, tindran a les seves mans la responsabilitat de fer un seguiment a la gestió del govern, vetllant perquè aquesta sigui transparent i conforme a la llei i, sobretot, en benefici de la vila d'Arenys de Mar.

Els vilatans també volem seguir de prop les decisions que prendrà el nou govern i serem crítics si de veritat no es produeix el canvi en la manera de governar, motiu pel qual s'ha tirat endavant la moció de censura.

Ensorrat el partit, Duran plega

Duran i Lleida no ha parat fins a ensorrar el partit. Una vegada acomplert l'objectiu, plega i que se n'encarreguin uns altres. 30 anys dirigint un partit que l'ha acabat convertint en una cosa ben diferent al seu origen. Ho he dit altres vegades i és notori i conegut per tothom, si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap, s'horroritzarien en veure en què ha convertit Duran el seu projecte.

Al llarg dels anys han estat molts els militants que han abandonat el partit, no pas per ganes, sinó obligats per l'exigència de Duran i Lleida en fer allò que ell volia i no acceptar cap tipus de contrarietat. S'ha voltat de fidels seguidors que l'han ajudat a escombrar tots aquells que pensaven de manera diferent.

Duran va fer l'últim cop de força trencant amb Convergència Democràtica a qui acusava d'haver entrat en una deriva perillosa, i es creia que tindria prou força com per liderar el nou projecte, emportant-se militants desencisats de CDC. 

Sempre s'havia qüestionat el suport que UDC tenia dins de la Federació de CIU. Es queixaven del 25% assignat, però a l'hora de la veritat ha quedat palès que des del principi s'havia sobrevalorat la força d'UDC. Una vegada separades les dues formacions, i ventilats els militants crítics amb la gestió de Duran i Lleida, el partit ha quedat fora del Parlament català i del Congrés de Diputats. 

Duran i Lleida ha convertit el seu partit en extraparlamentari, i si els seus successors volen continuar en el projecte, tindran molta feina per recuperar un lloc de representativitat política. El més just seria que els desnonats de Duran recuperessin el nom del partit, i els ara desmamats es busquessin la vida com puguin, potser rectificant i recuperant els principis inicials dels fundadors del partit.

El castell C's s'ensorra abans d'hora?

Som molts que ho hem dit fa temps i per tant sóc poc original i no té gaire mèrit. C's ha crescut com l'escuma i semblava que no tenia aturador. Tenia l'avantatge que anava sense motxilla i això el permetia avançar més ràpidament. En aquesta campanya, però, han començat els primers problemes: corrupcions, declaracions inadequades, falta de nivell... Per això faig servir el temps verbal del passat.

Mantenir-se com a grup petit, per anar fent bullir l'olla, essent crítics amb els que ostenten el poder, tot això és relativament fàcil. Aconseguir ser una força a nivell d'Estat és tota una altra cosa. S'ha de comptar amb molta gent, i que siguin de la màxima confiança, hi ha aquí rau el problema.

L'experiència a Espanya ens demostra que quan els partits es fan massa grans i tenen grans majories, comencen els maldecaps. C's és Albert Rivera i els ideòlegs que el varen parir políticament, però res més. No ens han demostrat que no sigui així. Potser no els hem deixat, no han tingut temps, però amb el que ha passat aquests dies, sembla evident.

No sé quins seran els resultats de les eleccions generals, però siguin els que siguin C's ho podrà celebrar. Segur? C's no té representació i segons com quedi l'equilibri de forces, pot actuar de comodí i donar el govern. Allò que Albert Rivera vol evitar que estigui en mans dels partits nacionalistes, referint-se a bascos i catalans.

Albert Rivera no vol reconèixer que ells són un partit nacionalista, molt més sectari que els partits que critiquen, però això els va bé, perquè els espanyols són més nacionalistes que ningú, i d'aquí sorgeixen els greus problemes en no acceptar que els catalans tenim la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història. Mentre això continuï igual sense que ho vulguem acceptar,  els problemes persistiran.