Eufòria per un grup d'amics!

Hem acomiadat diumenge amb l'eufòria de l'afició blaugrana celebrant el campionat de la lliga, amb la seva victòria davant l'etern rival. Al marge de les simpaties que pot despertar el club, o les antipaties dels seus contrincants, m'agradaria destacar uns elements que s'han comentat i crec interessants.

A l'hora de valorar l'èxit de l'equip s'ha posat en relleu la unió de la plantilla, que es comporta com un grup d'amics, diferenciant-lo d'altres que més aviat s'han llençat els plats pel cap. Un fet que hauria de ser una normalitat es destaca com una característica a ressaltar. La meva experiència en aquest món no va més enllà del que vaig viure durant els anys que el meu fill jugava a futbol, des de petit fins a l'adolescència, i que tots teníem clar que l'objectiu era gaudir de l'esport i, a poder ser, aconseguir la satisfacció de guanyar algun partit.

Recordo que entre els pares, sempre hi havia aquell que prioritzava el triomf a la formació esportiva i humana dels fills. Alguns que no entenien com un entrenador col·locava a l'equip titular jugadors que no estaven a l'altura, la qual cosa actuava en detriment dels resultats.

En el camp professional, s'ha d'entendre que qui no ho fa prou bé s'ha de quedar a la banqueta, perquè els clubs tenen l'obligació de guanyar i, per això, necessiten els millors jugadors. Tot i això, però, és bo considerar altres aspectes i la companyonia i saber-se ajudar els uns als altres no s'hauria de perdre mai.

L'altre element és la vinculació amb la ciutat i el país que els acull o els anima. El fet que de la plantilla hi hagi un percentatge elevat de jugadors que han crescut dins, és un mèrit, però també una virtut que no s'hauria de deixar perdre. Aquest ha estat un element que he tingut sempre molt en compte a l'hora de simpatitzar amb l'Athletic Club. Prioritzar els jugadors de casa, treballant per formar els de casa, per donar-los oportunitats de ser uns bons esportistes, uns jugadors de referència.

Al marge, doncs, de les simpaties que puguem tenir, és bo adonar-nos que, en el fons, l'esport forma part de la nostra vida en societat i que tot el que fem per millorar-la ha de ser benvingut.

L'encert de tancar la televisió

Ja fa una bona colla de mesos que la televisió ocupa ben poc espai a la meva vida. No puc dir que la tingui tancada, perquè en algun moment del dia es connecta, però es tracta de breus minuts, mig d'esquitllada. No m'interessa. 

Sempre m'havia estranyat aquelles famílies que no tenien televisió a casa seva. Em semblava impensable, potser més abans que no hi havia Internet i, per tant, era pràcticament l'única manera que tenies d'assabentar-te de què passava pel món, a part dels diaris. Creia que hi havia programes interessants que valia la pena veure. Ara segurament també n'hi ha, però me n'he cansat.

L'altre dia, de visita, vaig poder veure uns moments d'un programa de tarda de la televisió catalana. Es tractava d'una taula amb quatre o cinc persones parlant de coses sense cap mica d'importància ni interès. Em va semblar fins i tot estúpid i que només es tractava d'anar omplint la tarda, encara que fos dient beneiteries.

Segur que no tot és així, i de tant en tant llegeixo que s'emeten documentals prou interessants, sobre temes que ens afecten, però fa tanta mandra obrir la televisió! I em sap greu que es desaprofiti una bona eina que podria servir per formar, entretenir de manera intel·ligent i no barroera, per aprendre, per estar informat, per gaudir del temps lliure, però... Què millor que un bon llibre, que tu esculls, i una bona peça musical, que t'emociona! 

Llegia avui l'entrevista de l'Albert Om a l'Antoni Puigverd i m'ha fet gràcia quan deia que es penedia d'haver anat a les tertúlies, perquè encara que no es vulgui formes part de l'espectacle. I crec que té molta raó. No he seguit mai cap tertúlia de canals espanyols de televisió, amb unes cadenes privades que fan vergonya. No soc masoquista. La tertúlia surt molt bé de preu, però per aconseguir què? Sé que no es pot generalitzar i que hi ha excepcions que no es poden posar en el mateix sac, però se n'ha fet tant d'abús, sobretot aquelles tertúlies que només serveixen per ocupar hores d'emissió, que no es poden aguantar. Per tot això crec que vaig estar encertat quan vaig dir: fins aquí. Només quan sigui estrictament necessari.