dimecres, 24 de juliol del 2024

L'ètica als partits polítics

Sembla que els pecats d'ERC van sortint a la llum pública i, d'aquesta manera, tots podem saber quina és la manera d'actuar, sinó de tots els seus dirigents, sí d'uns quants, potser els que tenen més poder i influència. Fa uns dies descobríem que els cartells sobre l'Alzheimer eren obra d'ells mateixos, per influir en els resultats de les eleccions, i avui llegia que també el ninot penjat, amb la cara d'Oriol Junqueras, malgrat haver estat criticat públicament per dirigents, com el diputat Rufián, va ser una idea del mateix partit polític.

Avui toca parlar d'ERC i segurament que un altre dia ho haurem de fer d'un altre partit, i la seva manca d'ètica. Això no impedeix que siguem crítics amb ells, sigui quina sigui la seva ideologia i la nostra simpatia o animadversió. És important parlar d'aquests temes, no per fer safareig i rebombori, sinó per intentar aconseguir que s'avergonyeixin dels seus actes i recuperin el seny i la moral. Cal denunciar les males pràctiques, per intentar netejar la política.

A la vida no tot s'hi val, i si no intentem fer bé les coses, tot es va degradant fins al punt que ja tot deixa de tenir sentit, perds totes les referències i et venen ganes d'engegar-ho tot a rodar. El nostre sistema polític, basat en els partits polítics, amb unes eleccions amb llistes tancades, obliga a haver de confiar-hi, sense possibilitat de fer canvis de cromos. Això fa que els seus dirigents i militants tinguin l'obligació de merèixer la nostra confiança i evitar actuacions com les que aquests dies comentem i ens lamentem.

L'error és humà i tots hi estem exposats, però llavors hi ha la reparació, demanar disculpes i dimitir, que no sempre s'està en disposició d'assumir. Les dimissions són una bona manera de netejar allò que s'ha embrutat i, sobretot, evitar la pèrdua de confiança a unes entitats, els partits polítics, on hi ha persones responsables i que actuen correctament. A aquests, no se'ls pot fer pagar per allò que ells mai no farien.

El que ha passat amb ERC ens ha servit per adonar-nos que no només ens hem de centrar en aquells partits polítics que porten l'etiqueta a sobre, sigui de corrupció, xenofòbia o racisme. Ningú està net de culpa, i tot s'ha de treballar, amb honradesa, pulcritud i generositat.


dimarts, 23 de juliol del 2024

Un candidat que no satisfà

Puc entendre el rebuig de molts catalans a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya. Ni el mateix José Montilla podies encasellar-lo on ara situes el candidat del PSC. El mirall és l'alcalde de Barcelona, i la seva nul·la sensibilitat i interès per defensar els trets diferencials del nostre país. És un abandonament de qualsevol lluita per fer-nos sentir com a poble, eliminant l'obligatorietat de conèixer la nostra llengua per ocupar càrrecs de responsabilitat política i cultural, o amagant la nostra senyera, com si es tractés d'un objecte maleït.

Com ens acostuma a passar darrerament, difícilment en traurem alguna cosa de profit, però no podem desistir en la denúncia a aquesta actitud tan freda i poc amiga que l'actual PSC practica i que no té res a veure amb el PSC que havíem conegut anys enrere quan, sense despertar emocions, manifestava una certa sensibilitat d'estima al país.

Aquest menyspreu de l'alcalde Collboni és el que pot acabar entrant al Palau de la Generalitat. No entenen que renunciar a la independència no significa necessàriament fer-nos desaparèixer del mapa, i anul·lant els nostres anhels, inquietuds i tradicions. No els demanem que siguin independentistes, sinó simplement que vetllin pels nostres interessos, i lluitin perquè la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història i els nostres drets no acabin desapareixent, com a vegades sembla que desitgin.

Sempre he defensat el president del meu país, encara que no l'hagi votat, ni m'acabi d'agradar. A vegades m'ha resultat difícil, però ho he acceptat democràticament. Darrerament, però, ens ho han posat molt difícil. Costa molt trobar persones i partits polítics que estiguin a l'altura de les circumstàncies. Diuen que tenim els dirigents que ens mereixem, però jo sempre intento resistir-me a aquesta proclama i considero que ens mereixem algú millor. De moment tot encallat, i a les mans d'un partit polític, ERC, que al meu entendre ha tocat fons i, com deia l'altre dia, ens ha avergonyit. Ernest Maragall ha dimitit, probablement massa tard, però és l'únic que ha fet el pas. N'hi ha d'altres que amb més raó haurien de deixar la política i demanar perdó.



dilluns, 22 de juliol del 2024

La regulació de l'estrangeria

Aquests dies que s'està tramitant la nova llei d'estrangeria i es té compte també estudiar l'aplicació de la directiva europea del permís únic de residència i treball, voldria pensar que els nostres polítics estaran a l'altura i ho faran bé. Portem massa anys amb unes normes desfasades i incongruents. Al marge del que pugui pensar cadascú de nosaltres sobre l'entrada d'estrangers al país, el que no es pot acceptar és que les normes siguin inconsistents i que, com passa ara, no es permeti treballar als estrangers que s'acullen, convidant-los a delinquir o treballar d'amagat per poder viure.

Hi ha coses que són dubtoses, que són a criteri d'uns o altres, amb un component ideològic important que fa que es prenguin unes decisions o unes altres, o fins i tot que no es desencalli res. El cas de la llei d'estrangeria i la manera com es regula a Espanya no és un tema ideològic, sinó de desmanec. De paràlisi governamental, d'irresponsabilitat dels nostres polítics.

Fa molts anys que es demana que es reguli amb cara i ulls. No pot ser deixar a la indigència milers de persones que, vingudes de fora, pretenen obtenir un lloc de treball per viure com a persones, dignament. A tot això cal afegir-hi el problema de l'empadronament, un certificat que et permet gaudir dels serveis essencials, com són l'educació i la salut. Es barregen les coses i llavors els xenòfobs, que en són molts, ho aprofiten per carregar contra les persones innocents. L'extrema dreta, i no tan dreta, posa en el mateix sac la immigració i la delinqüència, sense argumentar-ho ni tenir la informació precisa per poder opinar.

Quan arreglem tot això llavors podrem parlar si el nostre país necessita o no mà d'obra. Si aquesta mà d'obra és bo que sigui qualificada o no cal. Els serveis del turisme, per exemple, són els grans damnificats per aquesta mala qualificació d'una bona part dels seus treballadors. Mà d'obra barata, sense suficient formació, primant l'especulació davant del servei. I com el turisme, podríem parlar d'altres sectors que també reben uns contingents importants de mà d'obra sense la preparació adequada. Pensem en la dependència, per exemple. I amb això cal precisar que no tothom és igual, sinó que en aquests i altres sectors hi ha gent molt ben preparada, però paguen justos per pecadors. La conclusió és que abans de dir res, cal mesurar bé les paraules i, sobretot, tenir un bon coneixement de la realitat, i no tant d'allò que interessa a alguns escampar.


diumenge, 21 de juliol del 2024

Biden es retira

Després d'uns dies de vacances i pràcticament aïllat del món, de mica en mica vaig connectant amb la realitat, però està costant. Ahir us parlava d'un nyap, al meu entendre molt greu, com són els cartells dels germans Maragall, i avui he vist la notícia de la renúncia del president Biden a tornar-se a presentar. Potser massa tard, oi?

Dels germans Maragall només vull afegir que l'actuació d'Ernest Maragall tampoc va ser la millor. Si no ho he llegit malament, després de presentar la denúncia, quan va saber que hi havia gent del seu partit implicada, la va retirar. No és això el que calia esperar, oi?

Quant als candidats a les eleccions presidencials dels EUA, crec que està molt clar que si Trump ho tenia fàcil, l'atemptat fallit contra la seva persona encara el va ajudar. Ara, amb la renúncia del seu opositor, i actual president, es vol arreglar el que probablement ja no té remei.

Estava cantat que Biden no era oposició prou sòlida de l'expresident Trump. Ja sabem que l'honorabilitat dels polítics no té gaire importància a l'hora de decidir el vot. Tota la porqueria que arrossega Trump no li és cap impediment per aconseguir novament la presidència, i les conseqüències seran molt pitjors que la primera vegada. No cal dir que voldria equivocar-me i que, malgrat totes les previsions, Trump no assolís la victòria, però això seria una història massa bonica que, al món real, no passa.

De la mateixa manera que m'agradaria un president nord-americà digne, també el voldria per casa nostra. El que té millors números és Salvador Illa, però no crec que sigui la millor persona per dirigir el nostre país. De totes maneres, hi ha el que hi ha, i no podem esperar miracles.

A l'espera de conèixer qui entomarà el repte d'enfrontar-se a Trump, amb un mínim de possibilitats de plantejar-li batalla, intentaré anar-me posant al dia i recuperar totes aquelles notícies i informacions que m'he perdut.


dissabte, 20 de juliol del 2024

ERC ens avergonyeix

Tot i que ja han passat uns quants dies no vull deixar de parlar d’un tema que avergonyeix a tothom que tingui un mínim de sensibilitat. Estem molt acostumats al joc brut dels partits polítics, una xacra que no ens en podem desempallegar. Sembla que avui no hi ha límits, i amb els cartells d’ERC s’han superat amb escreix.

Si els dirigents d’ERC, responsables de la campanya, directament o indirecta, tinguessin un mínim de dignitat es retirarien tot demanant perdó. Però no ho faran perquè són indignes.

A la vida no tot s’hi val, però hi ha gent que actua al marge de l'ètica, i en el món de la política això és una evidència. Sisplau, que no em vinguin a dir que els altres actuen igual o pitjor. No hi ha res que ho justifiqui.

Vivim uns temps molt difícils on hem perdut totes les referències, també la moralitat. Fins i tot hi ha qui li fa vergonya parlar de pèrdua de valors. Ho troba carrincló.

M’imagino que ERC donarà el suport a Illa perquè sigui elegit president. Probablement és el més lògic, però al mateix temps el més convenient per a ERC, que si hagués de presentar-se a unes noves eleccions pagaria el preu de la seva miserable actuació.

Estic convençut que dins d’ERC hi ha persones molt honestes i vàlides, perquè en conec. A elles em dirigeixo perquè tinguin la valentia i honestedat per fer decantar de les seves files als irresponsables que han tacat la marca del seu partit.

divendres, 19 de juliol del 2024

Fama, educació i intel·ligència

Aquests dies, arran de la victòria de l'equip espanyol a l'Eurocopa s'han sentit comentaris patriòtics que a mi m'avergonyeixen. Quan ets fora del país costa molt de fer entendre que a tu no et va res això de la selecció espanyola, i encara menys tots els comentaris fanàtics i fora de lloc que has d'escoltar. En situacions com aquestes es reafirma el meu sentiment catalanista.

He llegit molt poca cosa de tot el que s'ha dit, i per tant no puc fer una anàlisi exhaustiva de la situació, però sí que m'han arribat proclames nacionalistes, en defensa de Gibraltar espanyol, i sembla que un tal Carvajal es va passar molt amb les seves declaracions. Només vaig poder llegir uns comentaris d'admiració com a jugador, desconec el seu nivell, però decebedors com a persona.

Perquè algunes persones es creuen que en ser famós ja pots dir el que vols, i fins i tot hi ha qui creu que els declarants tenen molta raó. Desconeixen que la fama, l'educació i la intel·ligència no sempre van de bracet, i en el món del futbol, és ben clara aquesta divergència, la qual cosa no vol dir que tots els futbolistes siguin uns ignorants.

Sap greu que segons quines imatges i paraules quedin registrades i serveixin per identificar-nos. És llavors quan has de fer l'esforç de separar les coses, i intentar fer entendre que a tot arreu hi ha de tot, i molt.

No ens creguem que nosaltres som millors, però és evident que en qüestió de patriotisme tenim moltes diferències. I aquí rau la importància de no deixar-se portar ni per tòpics ni per generalitzacions, que no són mai bones. Tampoc els catalans ens hem de creure que anem junts i que ens trobem en una bassa d'oli. Més d'una vegada ens pugen els colors a la cara.

La conclusió és que cadascú de nosaltres tenim prou feina per demostrar allò que som i sentim. No cal anar de prepotents, però sí que ens haurem d'avergonyir sovint de segons quins comentaris. Ni la selecció, ni els seus jugadors em representen. Ja s'ho faran. 

dijous, 18 de juliol del 2024

Fi de trajecte

Tot allò que comença arriba al seu final, i així seria el cas d’aquest període que em vaig proposar iniciar fa poc més de quinze dies, intentant parlar de temes i conceptes que no són actualitat immediata, però que sí que ens preocupen i hi destinem molts esforços per entendre i reconduir-ho quan es fa necessari.

He parlat de compromís, civisme, individualisme, participació, salut, vacances, moda, i també de la natura, de la muntanya, del paisatge urbà i de la festa major. He comentat la finestreta única, la cita prèvia, el comerç i les xarxes socials. Entretant han passat coses a casa nostra que he aparcat, però que m’agradarà comentar.

Em vaig proposar aquest parèntesi i l’he respectat, a vegades mossegant-me la llengua perquè el que m’arribava a les orelles era massa greu i escandalós per ignorar-ho. Serà a partir de demà que recuperaré el fil.

El trajecte crec que ha valgut la pena. Acostumem a viure massa pendents de les notícies del dia, aquelles que criden l’atenció i ocupen les primeres pàgines dels diaris, i massa poc en analitzar com ens plantegem la vida, com ens comportem com individus que formem part d’una comunitat, amb drets i deures. A mi m’ha servit. Ara no ho deixaré aparcat, perquè em continuarà interessant i preocupant, però trauré aquells temes que com a ciutadans ens afecten i condicionen, i que moltes vegades ens avergonyeixen. És un final de trajecte, però el camí continua. No hi ha pausa ni repòs. No es poden abaixar les mans. Continuem!


dimecres, 17 de juliol del 2024

El comerç

Comparant el comerç de quan nosaltres érem joves amb l’actualitat t’adones que ha canviat moltíssim. Tret d’alguns elements i excepcions diríem que no tenen res a veure. No es tracta només de la venda en línia, que ho compres per Internet tot navegant i analitzant els productes i que abans no existia, sinó també amb la compra presencial, pel tipus de botigues i grans superfícies.

Les petites botigues, de tracte més familiar i proper cada vegada són més escasses i el volum global de vendes arriba a ser insignificant en el conjunt del comerç total. Això fa que els petits comerciants, si pretenen existir, hagin d’inventar-se nous sistemes i actituds que els diferenciïn dels grans establiments i mantinguin fidels els compradors.

La varietat de productes i accessibilitat dels clients són dos elements importants que acostumen a jugar fort contra els petits. No és fàcil tenir un gran estoc de productes per satisfer tothom, i l’accés a les botigues, també per les dificultats de moviment i aparcament, condicionen els tipus de clients que s’hi dirigeixen.

Tot i que l’amabilitat dels dependents de les grans superfícies no l’hem de qüestionar, el coneixement entre botiguer i client també ho fa diferent. Recordo per exemple les petites llibreries, on el llibreter, que et coneixia, et podia aconsellar un llibre que sabia que et podia interessar. Avui això ho has de trobar en un altre lloc, si la compra la realitzes en línia. Sí que és cert que també ara rebem més informació per totes bandes i que molts petits venedors poden tenir dificultats per disposar de tota la informació per assessorar-te particularment. Aquí també els ha canviat la manera de dirigir el negoci.

Segur que, si us hi pareu a pensar, trobareu més diferències i no necessàriament totes negatives. No cal posar-se nostàlgics ni pensar que tot era millor abans que ara. Les coses canvien i cal aprofitar les millores que podem incorporar amb l’evolució de la nostra societat. Tots, clients i botiguers, hem de superar el repte dels canvis i adaptar-nos a la situació del moment.

dimarts, 16 de juliol del 2024

La moda

Sempre he pensat que la nostra societat, que és una societat de consum, es mou a base d’una successió de modes que ens convida a gastar, perquè les coses de seguida resulten obsoletes. Reduïm la vida útil moguts per la pressió que rebem de les marques comercials que necessiten vendre. La realitat extrema és que la producció treballa sota la idea de l’obsolescència programada.

En el vestit, la idea és canviar colors, models i estils, per aconseguir que es deixin de portar aquelles robes, que encara no estan desgastades, però que els industrials i comerços necessiten enterrar abans d’hora per fer calaix. I la realitat és que ho aconsegueixen. Sobretot el jovent, però no només, són els principals seguidors de la moda, i per això els continus canvis en el seu armari, i al mateix temps, la similitud de vestimenta entre ells.

Heu provat de no anar a la moda? De portar una roba del vostre gust sense tenir en compte el que es porta a cada moment? Us sentiu estranys? No tothom és capaç de deixar de banda les modes per por de destacar, a què la gent se’l miri com a un estrany. Us asseguro que és interessant, i al mateix temps et dona la força d’aquell que no se sent pressionat a fer o deixar de fer una cosa perquè està de moda.

A mesura que et fas gran és més senzill seguir els teus gustos sense tenir present què porta la gent, o què fa. Els joves ho tenen més complicat perquè necessiten ser considerats partícips de la societat on es troben i no volen fer res que els pugui deixar al marge. L’educació que es rep de casa, la que pots oferir als teus fills és clau, però no determinant. La pressió que reben de fora pot ser tan forta que no hi hagi manera de poder-la sortejar. 

Sigui quina sigui la dinàmica que emprem, com a mínim és bo que en siguem conscients. Que no actuem inconscients que allò que fem ens ve determinat per uns interessos aliens a nosaltres, però que ens condicionen la nostra voluntat, les nostres decisions.

dilluns, 15 de juliol del 2024

De vacances!

Els mesos de juliol i agost acostumen a ser els mesos de vacances, si més no per aquelles famílies amb fills, aprofitant les vacances escolars. Això no impedeix que hi hagi persones que puguin gaudir-ne a qualsevol època de l’any, com seria el cas dels jubilats, i d’altres que, per contra, ho tenen prou difícil, perquè l’economia no està tan bé.

Les vacances, per als que tenim la sort de poder-ne fer, haurien de servir per canviar d’hàbits, desconnectar de la rutina de durant l’any, però també per reflexionar sobre tot allò que hem viscut, pensat i realitzat els darrers mesos. Aquest exercici seria bo fer-lo diàriament, però no en tenim gaire el costum, o la pressió que rebem i acumulació de tasques i nervis no ens ho permet.

Fer vacances no vol dir necessàriament viatjar, però si aquest és el cas, segur que n’hem començat a gaudir tot preparant el viatge i, una vegada retornats a casa, recordant l’experiència viscuda, sigui comentant-t'ho o revisant les fotografies i anotacions fetes.

Espero i desitjo que tots tingueu l’oportunitat de trencar el ritme de treball de l’any, tot gaudint d’uns dies més relaxats, sigui amb noves aventures, o sota un arbre i amb una bona lectura.

diumenge, 14 de juliol del 2024

La finestreta única

N’he parlat alguna altra vegada, però aquests dies que estic parlant de temes més deslligats de la notícia que surt a la primera pàgina dels diaris, em sembla important de recordar-ho, ja que li dono molta importància.

Penso que no s’ha entès prou bé el seu significat o que, si més no, s’aplica en la seva versió més reduïda. La finestreta única hauria de deslliurar-nos d’haver de saber quina administració és l’encarregada de fer uns tràmits o uns altres. 

La idea bàsica de la finestreta única és que, on t’atenguin, et tramitin tot allò que necessites, o que la mateixa administració et demana, sense importar quina administració és, la local, l’autonòmica o l’estatal. Però això no funciona així.

On més s’ha arribat és que una administració concentri totes les sol·licituds de tràmits i, amb molta sort, faci de transmissora d’algunes sol·licituds que correspon tramitar a altres administracions. Això que sembla tan lògic no es veu de la mateixa manera i cada vegada compliquen més la tramitació. Com deia ahir amb la cita prèvia, caldria prioritzar les facilitats a l’administrat tot pensant que han d’estar al servei de la ciutadania i no posant-hi traves.

És per això que els passos a seguir serien, en primer lloc, fer realitat la finestra única als llocs que encara no existeix en tots els tràmits i, a continuació, organitzar els circuits interns de manera que el ciutadà només hagués d’acudir a un únic punt d’atenció, sigui quin sigui el tràmit a realitzar, i sigui quina sigui l’administració encarregada de donar-hi resposta.

dissabte, 13 de juliol del 2024

Les xarxes socials

Parlar de les xarxes socials no és fàcil. Em pregunto, a vegades, si amb l’aparició de les xarxes socials hi hem sortit guanyant o perdent. No tinc xifres de quantes persones les utilitzen, però m’imagino que la gran majoria en fa ús, i la totalitat de la gent que navega per internet o té mòbil intel·ligent està subscrit en una o més aplicacions.

Les xarxes socials han canviat el món de la comunicació, desplaçant diaris, ràdios i televisions. Hi ha molta gent que amb prou feines mira la televisió, sobretot pel que fa a les notícies, ja que amb les xarxes socials la informació arriba molt més de pressa. Ens en podem refiar?

La premsa escrita està molt desprestigiada. Es dedica menys a informar que a opinar, amb la intenció d’influir en les idees de la gent. Ja no diguem d’aquells diaris que tergiversen expressament la informació. Que no respecten el codi deontològic. Tot el que es transmet a través de les xarxes socials qui ho controla? Qui ho verifica?

El perill de moure’s únicament per les xarxes socials sense l’exercici de la contrastació fa que puguis prendre per cert allò que és descaradament fals. Per això es fa necessari reflexionar sobre allò que et trobes a les xarxes socials i, abans de donar-ho per fet i fer-ho córrer, assegurar-te que és cert.

No acostumo a pensar que, davant del risc, s’hagi de desestimar res. Puc pensar que les xarxes socials aporten molt risc de manipulació de la gent. Segur que hi ha proves que ha estat així, però no per això s’han de rebutjar, perquè tenen la seva part positiva. Recordo que amb la televisió va passar alguna cosa semblant. Persones que no tenien televisió a casa perquè consideraven que era una pèrdua de temps, amb un conjunt de programes sense cap qualitat, ni cultural ni intel·lectual. El problema de la televisió és no ser capaç de seleccionar allò que t’interessa, que t’aporta coneixement. No et pots empassar tot allò que programen i, per tant, si ho tens clar, no cal prescindir-ne.

Fer un bon ús de les xarxes socials i no col·laborar amb l’engany o fins i tot amb la xavacaneria seria una bona pràctica per aprofitar els avantatges de les xarxes socials.

divendres, 12 de juliol del 2024

L’abús de la cita prèvia

La pandèmia, que tots tenim molt present, va provocar un seguit de canvis en els costums i hàbits, alguns dels quals han arrelat, però no sempre de manera positiva. L’aïllament imposat va provocar que molts tràmits administratius passessin de ser presencials a virtuals, i es va reduir l’atenció ciutadana, apareixent el sistema de cites prèvies, que d’alguna manera evitava cues en les oficines d’atenció pública.

Vàrem superar la pandèmia, però moltes mesures adaptades per fer-hi front s’han mantingut. Un dels exemples és el de les cites prèvies. Avui moltes administracions continuen funcionant amb cites prèvies, fent més difícil l’accés del ciutadà a l’administració.

Els defensors de les cites prèvies ho argumenten tot dient que és la manera de ser atesos sense haver de fer cues, però hi ha tràmits que no es poden planificar i, si només atenen amb cita prèvia, poden provocar retards que no sempre ens podem permetre. Al mateix temps, hi ha persones que no ho tenen fàcil per sol·licitar la cita prèvia, si s’ha de fer en línia.

El Fòrum de defensors locals ho ha denunciat perquè no donen prou facilitats a les persones que tenen més dificultats per bellugar-se per Internet. Està molt bé poder programar visites, com fem en moltes ocasions, però no ha de ser l’únic sistema per accedir a l’administració, empreses públiques i privades.

Caldria demanar a les entitats, siguin públiques o privades, que flexibilitzin les condicions perquè la gent sigui atesa, trobant l’equilibri entre la cita prèvia i l’atenció directa per finestreta. Hi ha moltes casuístiques que ho justifiquen, sense entrar a parlar de les estafes que es produeixen, o la lentitud en la tramitació per la disminució del nombre d’atencions, o la reducció del personal d’atenció. Si tenim clar que estem per servir el ciutadà, ho hem de posar fàcil.


dijous, 11 de juliol del 2024

Què entenem per participació?

Parlem molt de participació, però què entenem per participació? Ho sentiràs a dir quan et parlen dels assistents a un acte: tants participants. També es parla de participació quan es refereixen al fet d’opinar sobre unes actuacions o decisions. Ja no es tracta només de ser present en un acte, sinó que et demanen l’opinió.

Descartant el primer cas i centrant-nos en el segon, poden passar moltes coses. Poden fer cas de l’opinió de la majoria de participants o bé quedar-se amb la pura anècdota i que tot segueixi com tenien previst. Això últim és força habitual en política. Hi ha polítics que no creuen en la participació i si plantegen alguna convocatòria és una simple pantomima.

Per poder opinar s’ha de tenir suficient coneixement del tema que es tracta. Qui et demana l’opinió t’ha d’informar bé. No tots sabem de tot, i per això cal que ens expliquin bé les opcions i les conseqüències. En el nostre sistema polític, a més, hem de tenir present que qui decideix són els electes, encara que els que creiem en la participació voldríem que l’opinió majoritària, si s’ha seguit un bon procés, sigui assumida per qui té el poder de decisió.

La participació no pot ser només un detall que fa bonic. Si realment creiem en la participació hem d’aplicar-la en temes transcendents, que tinguin una repercussió i que no només sigui testimonial, sinó que provoqui uns canvis importants a l’àmbit que estiguem treballant. Animo, doncs, a què es practiqui una participació seriosa i amb voluntat real d’obrir les portes a la ciutadania a fer propostes, amb la confiança que aquestes es tindran en compte, o si més no s’argumentarà perquè no es consideren.


dimecres, 10 de juliol del 2024

La muntanya

Fa un temps vaig llegir la muntanya màgica, de Thomas Mann, i realment no em va deixar indiferent. Pensant en aquest llibre, avui volia compartir amb vosaltres aquest espai tot recordant aquelles muntanyes que ens han impressionat, que hem vist de petits, que hi hem pujat més d’una vegada i ens han encisat, o que tenim la sort de veure diàriament des de les finestres de casa.

Els arenyencs tenim a prop el Montseny i segur que tots hi hem estat moltes vegades, sigui caminant-hi, o visitant alguna raconada interessant. Jo tinc molt presents les sortides que organitzava en Ramon Verdaguer, o bé, de més jove i des de Vic, les pujades al Matagalls, o les Agudes des de Sant Marçal.

Una mica més lluny hi ha els Pirineus, per caminar o esquiar. Segur que la gran majoria en guardem bons records. I llavors hi ha les grans muntanyes que algú ens n’ha parlat i que no ho tenim tan fàcil per anar-hi, ja sigui pels dies que cal dedicar-hi i el cost. Són muntanyes per anar-hi en temps de vacances. Els Alps serien un bon exemple. Els tenim relativament a prop. És qüestió de tres o quatre dies, si la nostra agenda no dona per més. O la muntanya dels set colors, al Perú, una muntanya màgica, no la de Thomas Mann, però bonica de veure i enfilar-s’hi.

Us he fet venir ganes de recordar aquelles muntanyes que heu visitat o teniu pendent de fer? Aquesta era la meva intenció.

dimarts, 9 de juliol del 2024

Festa Major

Els nostres pobles i ciutats celebren moltes festes al llarg de l’any. Algunes tenen a veure amb el país, amb tradicions religioses, o esdeveniments que al llarg dels anys han esdevingut tradicionals. N’hi ha una, però que no hi falta mai i és la Festa Major. Una festa que acostuma a tenir com a protagonista un sant o santa, fins i tot ara que la societat majoritàriament no és religiosa.

La nostra gaia vila té com a patró a Sant Zenon, un sant molt poc conegut a fora i que tampoc hi ha gaires homes que el portin per nom. I la festa té lloc el dia 9 de juliol. Al voltant d’aquesta diada es mantenen algunes tradicions que en una situació normal haurien pràcticament desaparegut. Penso en la fira d’atraccions, que acostuma a ser una rèplica a petita escala dels grans parcs d’atraccions que mobilitzen a molta gent durant l’any.

Arenys, com molts altres pobles, té una segona festa local, en aquest el dia de Sant Roc, un sant més conegut, i que cada vegada aplega més actes que amb el pas dels temps han esdevingut tradicionals. 

A la festa hi ha diversitat d’actes que no sempre són ben vistos per tothom. Alguns que, mirant-t’ho bé, tampoc tenen gaire sentit, tot i que tenen molts seguidors. Com en altres municipis se celebra el correbars. Cadascú que pensi el que vulgui.

Desitjo que la Festa Major d’enguany hagi estat un èxit i que tothom n’hagi pogut gaudir, escollint aquells actes que s’adapten millor a la seva manera de fer i pensar. Glòria a Sant Zenon!

dilluns, 8 de juliol del 2024

Salut

Avui parlàvem del sistema sanitari dels EUA que, segons se’ns ha dit sempre, no cobreix les necessitats de les persones si aquestes no disposen de suficients diners per fer-hi front. Comentàvem que cada vegada s’allarga la vida, però això no vol dir que es visqui millor. A mesura que ets vas fent gran la teva salut empitjora i tens més necessitat d’assistència sanitària.

A casa nostra n’hem parlat molt perquè hem passat d’un servei sanitari que era enveja de molts a una situació força més precària, amb dificultats per trobar especialistes que estiguin a l’abast dels habitants del disseminat.

Però el tema de la salut és important perquè només en parlem quan tenim problemes. Si ens trobem bé no en parlem ni hi pensem. No fem res per prevenir el que ens pugui afectar i a vegades som poc prudents i ens exposem fàcilment a patir problemes de salut. 

Si et pares a pensar veus que sempre hi ha entrebancs que et fan la vida més difícil, però no hi ha res més important que gaudir de bona salut. Els que pateixen alguna malaltia ho tenen molt clar, però també ho hauríem de tenir en compte els que gaudim de bona salut. Els que podem fer diferents activitats sense impediments. 

Fem una mirada al nostre voltant i imaginem-nos per uns instants què hauríem de deixar de fer si tinguéssim aquells problemes de salut del nostre veí, del nostre amic o del parent llunyà. Segur que si la malaltia ens afecta personalment o algun familiar proper no ens caldrà gaire imaginació. 

diumenge, 7 de juliol del 2024

Individualisme

No és la primera vegada que parlo d’individualisme, i també aquests darrers dies, en el meu blog, hi ha sortit en algun moment. Considero que la tendència actual és actuar de manera més individualista, pensant poc en la col·lectivitat, com si visquéssim sols i no necessitéssim els altres. 

No és bo desaprofitar l’oportunitat de comptar amb els altres no només per treure’n profit, sinó també per aportar de la nostra part. Quan aquests dies parlava de civisme i de compromís l’individualisme hi jugava un paper. Si penses que no estàs sol, més fàcilment segueixes les normes que ens hem fixat. També ets més proper a comprometre’t amb els altres. Per tant, tot està interrelacionat. Res es troba aïllat.

Ara que s’estan disputant les copes d’Europa i Amèrica de futbol, ho tenim molt clar per entendre que vol dir actuar en equip o individualment. Quan un jugador va a la seva i només espera tenir la pilota als peus per marcar gol, deixant de banda la resta de l’equip, se’l titlla d’individualista. Si això ho apliquem a la vida diària, a la feina, a casa o a l’hora de lleure haurem de concloure que som insolidaris, que només pensem en nosaltres com si no existís ningú més.

La tendència individualista actual posa en perill les organitzacions, les entitats, els grups polítics i les famílies. No es pot avançar com a societat actuant individualment i potser aquí rau el problema de l’estancament, de la pobresa creativa, dels problemes de relació en la diversitat cultural i social que ens caracteritza.

I tota tendència es pot frenar i redirigir, i això probablement és on hauríem de dedicar els nostres esforços. A casa i a l’escola, com a dos punts bàsics per a l’educació de les persones del futur. Tenim l’obligació de créixer com a persones, sense necessitat de viure a l’ombra d’algú, però això no ho podem confondre en actuar de manera individualista prescindint dels altres.

dissabte, 6 de juliol del 2024

Compromís

Seguint en la línia d’aquests dies, de desconnectar de tot el que està passant al món i a casa nostra especialment, avui volia parlar de compromís. Hi ha persones que, per la seva manera de ser, per l’educació rebuda o per l’entorn on viuen, actuen molt compromeses amb la resta de persones, sigui políticament o socialment. Segur que tots coneixem a alguna persona que sempre està ficada en entitats solidàries, d’ajuda i seguiment, o de manera individual. Són persones que necessiten sentir-se útils a la societat on viuen.

El compromís que es pot assumir té moltes variants i circumstàncies i segur que al nostre voltant tenim oportunitats per comprometre'ns de manera desinteressada. Una altra cosa és que les sapiguem o vulguem veure.

En l’educació dels nostres fills hauríem de destinar espais per engrescar-los a assumir aquests compromisos. Esclar que nosaltres hem de ser els primers de donar exemple. No s’hi val predicar i no posar-ho en pràctica.

Si tots plegats fóssim més solidaris i ens comprometéssim en tasques comunitàries de millora del nostre món, també o especialment el que tenim més a prop, segur que tots hi sortiríem guanyant. Recordareu sempre aquells moments que heu ajudat a fer més agradable el vostre entorn. Aquesta satisfacció és la recompensa del vostre compromís solidari.

divendres, 5 de juliol del 2024

Civisme

Repassant una mica els temes que trio per escriure el meu post diari m’he adonat que el civisme ocupa un lloc destacat. De fet, la manca de civisme d’algunes persones em preocupa i m’acaba molestant. És per això que ho comento tan sovint. Em dol veure comportaments incívics que no condueixen a res i que són tan freqüents. 

Sense pretendre justificar-ho haig dit que m’és més fàcil entendre un furt. Al final hi ha un profit, que no hauria de ser, que en el cas de l’incivisme ningú no en surt beneficiat. L’incívic, d’alguna manera, té un nul interès en l'anar bé d’una societat i fins hi troba gust en el seu comportament.

L’incivisme pot consistir a actuar de manera individualista, menyspreant les normes de comportament que ens hem fixat, o actuant de manera expressa per fer trontollar l’espai comú i les relacions entre els membres de la societat on estem immersos. Sigui un acte més o menys volgut i premeditat el resultat no ens beneficia com a societat i ens comporta problemes de convivència.

L’incivisme no l’hem d’associar necessàriament amb violència, encara que moltes vegades els dos conceptes s’interrelacionen. La manca de respecte als veïns, al mobiliari urbà, a les normes de conducte, són exemples clars d’incivisme. Exigir responsabilitat dels actes que una persona realitza és una manera de treballar per una societat millor. Potser el famós cordó sanitari que tant es parla en política, sobretot pensant en l’extrema dreta, seria bo aplicar-lo a l’incívic, més que tot per fer-li adonar que aquella no és la manera de viure en societat, fent pedagogia i donant exemple.

dijous, 4 de juliol del 2024

Paisatge urbà

Ahir us parlava de natura, i hi feia entrar la destrucció que es produïa amb la dèria constructora, la qual cosa no vol dir que no puguem emocionar-nos tot passejant per una ciutat, plena d’elements, aquests sí, obra dels humans. Hi ha veritables disbarats, sigui per l'especulació o pel simple mal gust, però també hi podem trobar belles obres arquitectòniques, bonics conjunts de natura i edificis, parcs i jardins. Només falta que ens proposem passar pels carrers i places dels nostres municipis amb el cap aixecat, observant tot allò que se’ns presenta.

Si ahir acabava dient que féssim memòria d’espais naturals visitats que ens havien agradat, avui podria dir el mateix de paisatges urbans que ens venen a la memòria. Que hem anat a veure expressament o bé ens han aparegut de trascantó. Racons dels nostres pobles, edificis singulars, detalls arquitectònics, parcs urbans que actuen de pulmons verds.

Una vegada més em ve al cap el tema de les instal·lacions elèctriques i de telefonia que embruten les nostres façanes fent malbé la imatge d’elements urbans que podríem valorar molt positivament, però que pateixen l’atac d’una servitud malentesa. Segur que molts de vosaltres us hi heu fixat, i us ha sabut greu. La nostra societat és incapaç de prioritzar l’ordre, la bellesa, el sentit estètic a la comoditat d’anar passant fils sense enretirar aquells que ja no serveixen.

Avui he passejat per una població que no en diré el nom per no deixar-la en evidència. Els carrers estaven plens de fils, penjant per tot arreu, amb molts fils arribant fins a terra, no sé si amb el perill de produir cap descàrrega elèctrica. Desitjo passar pàgina i dirigir-me a un altre municipi que em tregui aquest mal gust de sobre i pugui gaudir d’un veritable espai urbà, amb tots aquells elements que el facin amè, bell i agradable per conviure-hi.

dimecres, 3 de juliol del 2024

Natura

Aturem-nos per un moment a pensar en la diversitat d’espais naturals que hem visitat i trepitjat al llarg de la nostra vida. Una visita al desert, al damunt d’un camell o per sobre les dunes en buggy; una passejada per la selva; la grimpada a les Agudes des de Sant Marçal; unes passes per una glacera; navegant pels fiords noruecs, o pel Nil; una caminada pel camí dels enamorats, a Cantonigròs; un ascens a un 3.000, o més amunt encara. Segur que tots tenim experiències en què hem gaudit de la natura. És important recordar-les.

Els nostres municipis han posat en perill molts espais naturals, eliminant-ne una bona colla per la febre constructora, sense aconseguir, en canvi, un habitatge digne i assequible per a tothom. Una contradicció poc justificable. Necessitem poder gaudir de la natura i cada vegada l’hem d’anar a buscar més lluny.

Aquest vespre de dimecres em venen a la memòria molts records viscuts en mig d’espais naturals, alguns dels quals ja no hi podem tornar, sigui perquè han desaparegut o potser perquè es troben massa lluny. És bo recordar-ho i valorar la importància de la seva conservació.

Encara som a temps d’evitar més destrucció, i permetre que els nostres fills o nets en puguin gaudir. I hem d’aprofitar totes les ocasions possibles per endinsar-nos en aquests espais que ens alegren la vida, perquè són una mostra de la puresa, la bellesa i l’encant d’una obra que no hem fet els homes, però que hi podem fer molt per conservar-la. Ara us convido a recordar tot el que heu viscut. Segur que us ho passareu bé!

dimarts, 2 de juliol del 2024

Cultures

Avui pensava que una de les riqueses del món és la diversitat cultural que trobem si ens desplacem d’una punta a l’altra, però la mateixa facilitat per moure’t d’un lloc a l’altre et permet concentrar aquesta diversitat en un territori, en un país o nació. Sempre s’ha dit que Catalunya era una terra d’acollida i en certa manera és cert que hi trobem persones procedents de diferents parts del planeta.

Aquestes concentracions, a part d’enriquir-nos també comporten alguns problemes. No sempre som capaços d’acceptar la diversitat i fem difícil el necessari encaix. A vegades penso que els humans som tan rucs que aquelles coses que són positives, que ens poden ajudar, les acabem convertint en obstacles, en motiu de conflictes.


Parlem sovint del fet migratori que estaria molt relacionat amb el que estic dient, però avui em centro en la riquesa del pòsit cultural i de tradicions de les persones vingudes d’arreu del món. Podem parlar de multiculturalitat, però jo prefereixo la interculturalitat. Una cosa multuosa acaba essent simplement la confluència, a vegades no gaire positiva i ordenada, de moltes coses. La interculturalitat parla de la interrelació entre les cultures i aquí, al meu entendre, és on radica la riquesa.


Tot i que la globalització ha tendit a uniformar-nos, encara podem ser capaços de salvar aquells trets històrics i culturals que ens ha definit, que hem mamat i que podem aportar a la civilització, sobretot en el seu component social, avui que l’individualisme predomina. Saber valorar les diferències és la base de la convivència, i no acceptar-les és la font de la violència.

dilluns, 1 de juliol del 2024

Impunitat dels jutges

Avui les xarxes socials bullen amb l'enregistrament d'una conversa del jutge Joaquín Aguirre on es vanta de ser l'artífex de tots els problemes que està patint la llei d'amnistia, i ho fa d'una manera que al meu entendre s'hauria de considerar delictiva, amb prevaricació, i que probablement, en un país realment democràtic, tindria conseqüències. Se'l podria apartar de la seva professió de jutge?

    Sempre m'he preguntat qui jutja els jutges. Tenen total impunitat? Semblaria que si la seva ideologia és d'extrema dreta, com acostuma a ser habitual al nostre país, la resposta seria afirmativa. Hem pogut constatar la diferència de criteris entre jutges espanyols i europeus en el cas del Procés d'independència. D'alguna manera, els tribunals espanyols busquen qualsevol excusa per acusar la gent amb les penes més altes possibles. No hi ha coherència ni arguments objectius a l'hora de fer les seves denúncies. I allò que diu un jutge no té el mateix valor de què pugui dir jo.

    Avui volia parlar de què representa celebrar el darrer aniversari amb un sis al davant. Pensar que en un any entraràs al club dels setanta. La vida, realment, passa molt de pressa, però és cert que si t'atures a repassar tot el que has viscut t'adones que has necessitat una colla d'anys per encabir-ho tot.

    Aquest havia de ser el tema del post, i no deixo de comentar-lo encara que sigui d'esquitllada, però és cert que la difusió d'aquests comentaris del jutge prenen protagonisme perquè això ens afecta a tots, sobretot a aquelles persones que hem cregut en la justícia, en l'estat de dret i en la democràcia. Malauradament, a Espanya encara li falta molt recorregut per arribar a ser un país autènticament democràtic, i l'entorn europeu en aquests moments, amb l'auge espectacular de l'extrema dreta, tampoc ho facilita.

    Sigui com sigui, avui celebrarem els 69, amb l'esperança que col·loquin a cadascú en el lloc que li correspon, també als jutges que es prenen la justícia pel seu compte, sense objectivitat, sinó defensant una ideologia fanàtica i predemocràtica. Si l'estat espanyol és incapaç de resoldre aquest greu problema, veurem coses pitjors en un futur no gaire llunyà.