Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

Relleu de protagonistes

Arran de l'aparició i desaparició immediata del president Puigdemont el dia de la investidura de Salvador Illa, ja vaig comentar en aquest blog que no ho veia clar ni ho trobava encertat. De totes maneres, cadascú té les seves raons i ja s'encarregaran de defensar-ho o criticar-ho. Tot i això, sí que voldria fer notar que l'arribada i sortida del president tindrà conseqüències. De fet, ja les està tenint. Els entesos en lleis ja han avançat que la jugada li pot comportar descrèdit entre els tribunals que fins ara l'han defensat, o si més no han evitat que els jutges espanyols l'engarjolessin. 

Avui llegia que Vox portarà als tribunals el president Rull com a còmplice de la fugida del president Puigdemont, per no haver permès, en primera instància, la inspecció del Parlament per comprovar que no s'hi amagava el president Puigdemont, i probablement hi haurà més persones a qui se citarà i, qui sap si també se'ls enviarà a judici. Tot això em recorda el discurs, de fa molts mesos, de Salvador Illa demanant girar full. Potser sí que convindria girar full, però ho hauria de fer tothom i no només els d'una banda, com semblava que l'actual president de la Generalitat apuntava.

En aquests moments ja no sé qui està encara encausat, a qui l'han indultat totalment, i qui està pendent de judici. La veritat és que no ens ho han posat fàcil, i potser per això moltes persones demanen un canvi de líders perquè tinguem tots clar amb qui podem comptar per dirigir el país, sobretot del bàndol independentista. Alguns ja han fet un pas al costat, o han dit que el farien, però d'altres continuen al davant, i ja no saps si fan més nosa que servei. 

Puigdemont, per una banda, i Junqueras, per l'altra, sembla que no volen llançar la tovallola i insisteixen en el seu protagonisme. Aquí és quan et preguntes si són prou conscients del fet que un país no pot dependre d'unes persones, i que aquestes li poden fer força mal. La idea que a la vida hi som de passada, i que no ens podem aferrar a res, sembla que no tothom ho té clar. Desitgem que no ens perjudiquin més i puguin entendre que tenen relleu, que ho pot fer tan bé o millor que ells.

Ara veurien bé l’indult?

En una campanya electoral els partits polítics estan plens de consignes. Els seus líders i candidats han de vigilar molt el que diuen perquè no els vagi en contra i han d'accentuar els insults i la crítica als seus adversaris per decantar el vot dels indecisos i portar-los cap a ells. És per això que llegint el que la premsa escriu que ha dit Feijóo en un míting de la campanya de les eleccions gallegues sobre l'indult, m'he aturat a pensar quina és la consigna i en què els beneficia aquest aparent canvi de posició.

    Fins ara tot han estat crítiques i manifestacions en contra del govern espanyol perquè entenen que ha venut la presidència a canvi d'una amnistia que consideren il·legal. Als catalans independentistes ni aigua! Ara, però diria que es pot estudiar l'indult sempre i quan els independentistes demanin perdó i prometin no tornar-hi. El PSOE, perquè li interessa, s'ha afanyat a dir que el PP hauria aprovat una amnistia sense la dependència de Vox. Veurem, a la llarga, si realment hi va haver converses amb Junts en aquest sentit.

    Què els ha fet canviar d'opinió? En què els afavoreix de cara a obtenir la majoria absoluta a Galícia? Si fins ara han insultat i menystingut els catalans independentistes, i això els donava vots a Espanya, què ha canviat perquè en el seu discurs s'obri la possibilitat de l'indult?

    Està clar que a Galícia, on Vox és extraparlamentari i, segons diuen les estadístiques, ho continuarà sent, el PP només pot aspirar a la majoria absoluta per evitar una coalició de les altres forces polítiques que el deixin fora, com ha passat a escala nacional. Potser pensen que hi ha un vot indecís que poden sumar amb un posicionament més dialogant, no tan extremista. Segurament creuen, al mateix temps, que el canvi de discurs no farà guanyar vots a Vox. Però tot això són especulacions.

    Aquests dies, que hem de lamentar la mort de dos guàrdies civils a Barbate, les xarxes socials van plenes de discursos contundents i insultants cap al govern socialista, a qui acusen de no fer prou per protegir la seva policia. Unes intervencions a la xarxa que els malpensats creiem que venen provocats i dirigits pel PP i Vox, però també ens fan adonar que la realitat espanyola difereix molt segons el territori. Catalunya és totalment diferent de bona part d'Espanya, i això es pot comprovar en la composició del Parlament. I Galícia? Segurament també és diferent de molts territoris espanyols, encara que el PP hi tingui una presència històrica de majoria absoluta, que ara podria perdre. És la nova consigna que ha fet canviar el discurs, motivada per uns càlculs electorals que els podrien fer perdre? Ho anirem seguint.

Vic homenatja Jacint Condina

Ahir parlava de Clara Ponsatí i avui tocaria parlar de Laura Borràs, que acaba de rebre el comunicat de la sentència, que la condemna a més de 4 anys de presó i a 13 d'inhabilitació, tot i que el mateix Tribunal proposa al Poder executiu un indult parcial que li estalviï entrar a la presó. No parlaré més d'això perquè ja ho he fet en diverses ocasions, manifestant quina era la meva opinió al respecte, i probablement tindrem més oportunitats per treure el tema.

En canvi, sí que m'agradarà comentar la figura d'un alcalde a qui aquesta setmana se li va retre homenatge pòstum, per la seva tasca al capdavant de l'ajuntament de Vic. Amb ell vaig coincidir treballant com a director-gerent de l'organisme autònom de cultura, amb el teatre Atlàntida antic, abans que es detectés que patia problemes estructurals i que varen obligar a tancar-lo i construir-ne un de nou.

Políticament teníem diferències en la manera de pensar i probablement algú no ho pugui acabar d'entendre, sobretot aquelles persones que són militants convençuts d'un partit polític i que posen per davant de tot la ideologia i els principis fundacionals. Després potser canviaran de bàndol, però això ja és una altra cosa. 

Jacint Codina, militant de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya, va treballar incansablement per la ciutat, que ara l'ha homenatjat, i va aconseguir unes millores que van més enllà de les possibilitats d'un ajuntament de les dimensions de Vic, i només és possible quan institucions supramunicipals hi intervenen, amb ganes, però sobretot recursos.

Podria enumerar tots els projectes que es varen dur a terme durant el seu mandat municipal, però no ho faré perquè segur que me'n deixaria una bona colla, però hi ha un fet que cal deixar clar i és que la gran transformació de la ciutat va tenir lloc mentre Codina era alcalde. Equipaments i infraestructures tan importants com el soterrament de la línia del tren, que va permetre el creixement de la ciutat a l'altre costat, fins llavors gairebé inaccessible, serien uns bons exemples.

Estic convençut que polítics com Jacint Codina són molt estimats per persones ideològicament antagònics perquè demostren que posen per davant la ciutat als seus interessos personals, i ho fan amb eficiència i eficàcia. Segur que la seva ideologia queda impregnada en la seva obra, però això no treu que el balanç global sigui molt positiu. Des d'aquí, doncs, m'afegeixo al seu homenatge, agraint el temps dedicat a la ciutat de Vic.

L'alliberament dels presos polítics a canvi de què?

Dels comentaris a les xarxes socials avui destacaria dos temes, un d'ells és una novetat, o si més no jo no ho havia llegit abans, i l'altre es va repetint des de fa temps. El nou són unes declaracions de la tenista de Begur, Paula Badosa, que sembla ser que ha dit que el català no era una llengua. Jo no he llegit les seves declaracions, sinó la crítica que se li ha fet per aquestes paraules. Entenc que és cert que ho ha dit, i em sembla un error com sempre que algú parla de coses sense tenir-ne coneixement especialitzat, simplement declarant allò que li ve de gust. 

Les declaracions sempre creen polèmiques tinguin o no raó els seus autors, però quan no hi ha una base per afirmar allò que es diu, encara més. Desconec els motius de la tenista per afirmar que el català no és una llengua, i no seré jo qui li rebatré les seves afirmacions. Simplement li diria que parli de tenis, que sembla ser que ho fa molt bé, i deixi els temes que no són la seva especialitat, això em sembla, per a qui en té coneixement. En defensa seva diré que potser l'entrevistador o entrevistadora l'ha posat entre l'espasa i la paret i no ha dit el que realment volia dir.

Quant a la notícia que es repeteix dia rere dia és l'acusació que es fa a ERC d'haver pactat l'alliberament dels seus presos polítics a canvi de rebaixar les seves ànsies independentistes. S'hauria fet perdonar perquè el president espanyol indultés els presoners. A canvi ERC es comportaria i no insistiria amb el procés independentista.

No hi ha dubte que aquestes afirmacions tenen el suport dels seus adversaris polítics, la gent de JuntsXCat, que es mantenen ferms en la defensa de la unilateralitat, encara que no ens expliquen com ho volen encarar per no tornar a fracassar.

Treballar l'indult dels presos polítics és totalment legítim, sempre i quan s'expliqui bé a canvi de què, i no s'amagui la veritat. Seria penós que ens estiguessin enganyant i això és el que tem molta gent, degut a la manca de confiança vers els polítics. Estem una mica escarmentats i ja no ens fiem d'ells. Seria bo, doncs, que ERC expliqués bé què va pactar amb el president del govern espanyol, si és que hi va haver cap pacte, i què pensen fer sobre l'encaix de Catalunya a Espanya. Més que tot perquè qui dubti a qui ha de donar suport, sàpiga a què atendre's i pugui decidir amb coneixement de causa.

Avui llegim el futur amb pessimisme

Darrerament Marta Rovira sembla estar molt activa i s'atreveix a donar consells a altres polítics, com és avui a la presidenta del Parlament català, la senyora Laura Borràs. ERC ha criticat més o menys obertament l'actitud dels dirigents de JxCatalunya que varen marxar a l'exili, però no ha dit mai res de persones com la Marta Rovira, que també ho va fer. D'això se'n poden treure moltes conclusions, però la primera que em ve al cap és el sectarisme que practiquen la gent dels partits polítics.

Penso que la Marta Rovira hauria de no ser tan explícita parlant dels altres i reflexionar bé si el paper que juga la seva gent, la del seu partit polític, és el més idoni i el que millor funciona per servir el país a qui diuen representar. Tots ens equivoquem, i quan prenem decisions estem subjectes a crítiques. És per això que sempre és millor ser caut i no dir dels altres allò que poden dir de tu mateixa.

El final dels exiliats és tota una incògnita. Si els presos polítics varen aconseguir l'indult, que encara té el seu marge de dubte i resolució definitiva, no està tan clar què pot passar amb els polítics que es varen exiliar i que, per això, no van ser jutjats ni condemnats. De fet la condemna ja l'estan patint, que no és res més que no poder tornar al país sense l'amenaça de ser empresonats.

L'únic pas que en pro dels independentistes catalans ha fet el president socialista Pedro Sánchez ha estat l'indult, i no s'espera que vagi més enllà. La seva continuïtat al capdavant del govern espanyol té els dies comptats, com a molt fins a les properes eleccions generals, que tot fa pensar, a hores d'ara, que no podrà guanyar, sinó que la victòria caurà en mans de la dreta del PP i Vox.

El futur d'Espanya és molt negre, i el de Catalunya encara més. Si llegies l'article que avui publica el diari ARA, que signa Pablo Iglesias, se't posen els pèls de punta i d'alguna manera comences a tremolar. Tan malament ens aniran les coses? Si en el temps que falta fins que es convoquin les eleccions generals no som capaços de canviar les coses, el nostre futur no és gens esperançador, i els defensors dels drets més elementals, podem començar a dubtar de quin serà el nostre futur. Un greu repte per als nostres joves que tenen molts anys per córrer. 

Les xarxes socials i ERC

Les xarxes socials estan sent molt dures amb ERC. Les decisions que han pres com a partit polític i també en qualitat de president del govern català no han agradat gaire, sobretot a les persones que estan empenyent diferents iniciatives en la lluita per defensar els drets dels catalans per a l'autodeterminació. D'alguna manera s'acusa ERC de claudicar davant del govern espanyol, acceptant una paràlisi que s'allarga en el temps. Donar suport a un govern que no ofereix res a canvi, només paraules amables.

No és fàcil governar en una situació com l'actual, que al marge de les circumstàncies provocades per la pandèmia i la guerra a Ucraïna, i els efectes a l'economia del país, arrossega les conseqüències de la repressió al Procés. El desànim és generalitzat, i també la societat civil està paralitzada, però molesta al mateix temps per la resposta dels actuals governants.

Avui es fa difícil preveure què passarà en un futur immediat, perquè cada dia hi ha novetats arreu, menys a l'hora de calendaritzar la taula de diàleg. Una taula que ha defensat ERC des del primer dia, però que veu com l'interlocutor va donant llargues, prioritzant altres temes, però sense que se'ls vegi cap tipus d'il·lusió per seure-hi a parlar.

La paràlisi està donant la raó a JxCat que, malgrat ser el soci de govern, ha esdevingut l'adversari des del primer dia després de les eleccions. La victòria d'ERC per sobre de JxCat està resultant molt feixuga, i només la mediocritat dels polítics de JxCat els pot salvar d'una davallada en futures eleccions. 

Ens queixem, doncs, dels polítics actuals, però tampoc agraden certes declaracions de polítics, com Junqueras, que aviat se li ha dispensat el fet d'haver passat per la presó, i se l'acusa d'haver canviat el seu discurs, com si estigués pagant el favor del seu indult. 

És fàcil criticar des de les xarxes, i encara més quan això es fa des de l'anonimat, però també és cert que els nostres polítics no estan donant la impressió de saber què cal fer, i això és molt perillós quan es té responsabilitats de govern. Per una vegada que ERC assumeix el lideratge d'un govern, les circumstàncies no li són gens favorables, i no està demostrant que sigui capaç de conduir el país a bon port.

L'odi de Ciutadans els destrueix les entranyes

En política acostuma a ser difícil ser optimista, sobretot si pretens que la democràcia sigui una realitat en un país amb una transició enganyosa, on els tics dictatorials s'han mantingut en massa institucions, sobretot la policial i la judicial. Quan llegeixes estadístiques voldries veure com la lleialtat, la coherència, la transparència, són motius suficients com per ocupar els primers llocs de les preferències de la ciutadania, però no sempre és així.

Espanya no s'està comportant tan diferent de la resta del món occidental, on cada vegada la democràcia està més en perill, per l'allau de populisme que impregna la política dels diferents països, que sembla que, sense remei, se'ls acosta un període difícil i amb poca justícia social.

Quan entres en el detall, a vegades tens alguna sorpresa agradable, que no pot enlluernar-te gaire, per no oblidar-te de quina és la realitat global. Avui, per exemple, podíem llegir que segons les dades estadístiques del CIS, el futur de Ciutadans és molt magre, i els pot portar a la desaparició.

Un partit que va néixer i ha viscut només a partir de l'odi, no pot aspirar a res més que acabar enfonsant-se. Això ha estat més lent del que seria desitjable, però la situació del país els ha permès viure tots aquests anys, degradant la política i la societat catalana i també espanyola. El seu odi, sobretot dirigit al fet català, no els ha deixat viure. Han fet mans i mànigues per desestabilitzar la política, i ho han aconseguit fins força enllà. Massa, per a la salut del nostre país.

Si es confirma la desaparició de Ciutadans, serà una bona notícia, encara que no podem deixar de pensar que els seus partidaris es buscaran els llocs i la forma de continuar atacant la política catalana. Quan veus la seva reacció a decisions com la d'avui del Tribunal Suprem sobre el rebuig als recursos contraris als indults als presos polítics, t'adones de qui són, i de com els sorprèn que un tribunal de justícia, que acostuma a afavorir ben poc els drets democràtics de Catalunya, pugui arribar a prendre una decisió contrària als seus anhels.

Celebrem que Ciutadans pugui desaparèixer, i concentrem-nos en trobar la manera que partits polítics com Vox, no tinguin el relleu que avui tenen a Catalunya i Espanya.

Polònia i Romania de la mà d'Espanya

Sembla ser que Polònia i Romania són els dos països europeus que s'han posicionat amb Espanya per la via judicial, en contra de la decisió dels jutges belgues de no extradir els polítics catalans exiliats. Com es pot veure, doncs, aquest és el nivell del Poder Judicial espanyol i quins són els seus amics de campanya.

La veritat és que ha passat tant temps i hi ha hagut tantes sentències i resolucions judicials que jo m'he perdut una mica. Sigui com sigui, Espanya continua batallant per aconseguir que els polítics catalans que es varen exiliar a diferents països europeus, puguin ser extradits i jutjats a Espanya.

Se'm fa difícil endevinar com acabarà tot, però de moment Espanya està rebent carbassa a totes les seves iniciatives. El jutge Llarena no ha enretirat les euroodres encara que des d'Europa se l'hagi convidat a fer-ho.

Segons he llegit, en la notícia, el magistrat Pablo Llarena ha posat en dubte la capacitat dels jutges belgues per no extradir els polítics catalans exiliats. Em fa pensar que des de Bèlgica es veu molt clar que la Justícia espanyola té molt que desitjar. Crec que si es tractés d'un altre país, segurament no hi posarien tants entrebancs, però l'exemple que dona el Poder Judicial espanyol fa que des de fora es qüestioni la seva imparcialitat. Probablement veuen que tot el que s'està movent a Espanya és més fruit d'un esperit de venjança que no pas d'aplicar la Justícia.

Entretant, però, els nostres polítics continuen sense poder tornar a casa, perquè s'haurien d'enfrontar a un judici, com els dels ex-presos polítics, que acabaria amb una sentència condemnatòria que caldria valorar si tindrien un indult per part del govern i quan trigaria a arribar, potser quan el PSOE ja no fos al govern, i que difícilment prendria la decisió un possible govern de la dreta extrema espanyola.

Poca simpatia de la resta d’Espanya

Més de la meitat dels espanyols està en contra dels indults als presos polítics catalans, segons un sondeig. De fet a mi em sorprèn que no siguin més ja que la manipulació de la informació que ha rebut la població espanyola no pot produir res més que rebuig a una decisió com la que va prendre el govern de Pedro Sánchez.

Si dia rere dia reps informació que et parla de la dolenteria dels catalans, que només pensem en nosaltres mateixos, que tot ho trobem malament i que odiem la resta d'espanyols, no és estrany que puguin pensar que no ens mereixem el perdó, sinó el càstig etern. La llàstima és que no ens deixin marxar, ens desterrin i no vulguin saber res de nosaltres. Què ho fa?

És el poder, la dominació la colonització i el treure'n el màxim de profit dels rendiments que puguin obtenir del funcionament de l'economia catalana. No hi ha dubte que si fóssim pobres no passaria el mateix, però la riquesa és perseguida.

Nosaltres tampoc no ho hem sabut explicar. A vegades ens comportem una mica repel·lents i és normal que entre la informació que reben, sempre interessada, i el que puguem manifestar nosaltres, ajudi a tenir poca simpatia i a desitjar-nos el pitjor.

La solució passaria per trobar seriosament l'encaix i això només pot estar a mans dels polítics que dirigeixen la nació i la seva capacitat per objectivar la situació i ser honest en els plantejaments. Els interessos partidistes no ajuden, i això fa que el catalanisme sigui moneda de canvi en els enfrontaments entre els partits polítics que s'alternen en el govern.

Avui llegia que el govern català està d'alguna manera ajornant les passes per tornar a insistir en la independència, motivat pels fons europeus i també deien, per l'interès en organitzar l'olimpíada d'hivern, que necessitarà l'ajut del govern espanyol. M'imagino que això no agradarà a alguns, que voldrien reprendre el camí cap a la independència per oblidar-nos de la pressió que patim de l'Estat espanyol.

Trobada dels presidents per Sant Pere

A la trobada d'avui entre els dos presidents es podrà veure la seva capacitat de diàleg sabent que pensen molt diferent i que l'objectiu final d'ambdós és totalment diferent. Tot això passarà coincidint amb la petició del Tribunal de Comptes als més de quaranta encausats per malbaratament de diners públics, a través de l'oficina d'exteriors catalana.

No podem ser gaire optimistes veient com es fan les coses des d'Espanya. Pedro Sánchez tampoc no ho té fàcil, perquè ell té tota la dreta i part del socialisme espanyol que no accepta les concessions als dirigents polítics catalans, però davant dels grans reptes és quan es demostra l'aptitud i lideratge dels polítics.

Avui no es desencallarà res, és un primer contacte després de l'indult als presos polítics, però s'ha de veure si hi ha possibilitats d'entesa o simplement de poder continuar dialogant, o bé si ja es veu que no hi ha res a fer. El país necessita avançar i hi ha aspectes econòmics que són molt importants, però no ens podem oblidar de la repressió política i econòmica que encara continua i que s'ha de resoldre políticament.

Pedro Sánchez sap que si no hi ha possibilitat de diàleg amb Catalunya, els seus indults no hauran servit de res de bo, i més aviat l'hauran compromès per a un futur. Necessita el diàleg, però no pot claudicar i per tant li caldrà anar aguantant el tipus i no fer enfadar més del compte el president català. Pere Aragonès no pot marxar de la Moncloa amb les butxaques buides. Necessita alguna promesa per presentar als seus socis de govern, encara que només sigui per dir que les converses continuaran.

La conclusió és clara. Avui no hi haurà cap decisió que animi o contradigui ningú. Serà un començar a parlar de com s'han d'encarar les coses, i com a mínim donar temps a més trobades, i qui dia passa any empeny.

L'odi que encega

Ho hem vist aquests dies arran dels indults aprovats pel Consell de Ministres. L'odi que posseeix els líders de la dreta espanyola els encega i els faria fer qualsevol cosa per venjar-se del que ells consideren una traïció a Espanya. Com es pot estar tan malalt?

Entenc que una persona no ho pugui entendre i que hi batalli per aconseguir fer marxa enrere, però aquest odi tan exagerat no té cap tipus de justificació, ni fa bé al país. Resulta molt difícil poder conviure pacíficament en un país on una part de la població visqui presa per aquest odi que transmeten des dels partits de la dreta espanyola. Arrimadas i Casado, i molts altres dirigents, són la descendència i deixebles del deplorable Aznar, que al meu entendre ha fet més mal a la democràcia espanyola.

No podem oblidar que el país és governat alternativament per l'esquerra i la dreta i que arribarà el dia en què el PP tornarà al poder. No és fàcil d'imaginar que aquell dia intentaran retornar al passat, perquè mai acceptaran la situació actual. Això és el que ens ha de preocupar i fer esforços per aprofitar la situació actual.

Sabem que els socialistes espanyols tampoc signen favors de manera gratuïta. L'equilibri de forces ho ha permès i per això és bo que s'intenti dialogar amb ells per aconseguir el màxim de passos endavant que dificultin en un futur recular gaire. També és bo que des d'Europa se sentin les veus acusadores a una democràcia feble i amb moltes taques que cal netejar. Tot el que avancem ara servirà d'obstacles per retornar a una situació massa crítica per a les llibertats del nostre poble.

Els presos polítics han abandonat la presó

Avui els nostres presos polítics han sortit en llibertat després de l'indult aprovat pel Consell de Ministres espanyol, però això no vol dir que se'ls hi hagi acabat els problemes. La pressió hi continuarà essent, i la revenja de l'Estat anirà trobant camins per fer-los la vida impossible.

Puc entendre que el president del govern espanyol no acabi d'entendre les paraules dels presos polítics acabat de sortir de la presó, perquè el problema és que no ens acaba d'entendre. No veu que la voluntat d'una part important de catalans és poder decidir el nostre futur, i això passa per la convocatòria d'un referèndum legal i autoritzat. Que no es pensi que tot això ha estat obra d'un rampell d'uns quants. Que no ens tracti com a desagraïts, després de la seva acció. El poble català vol amnistia i dialogar políticament el futur del nostre poble.

Avui també hem llegit la resposta del Consell General de Poder Judicial a l'aprovació de l'informe del Consell d'Europa sobre el tracte als independentistes catalans. No podia ser altra cosa que mantenir l'orgull espanyol de ser diferents. No ens entenen! No entenen que l'Estat espanyol encara viu del franquisme i que no ha acabat de fer el tomb democràtic que s'esperava.

Avui tenim les presons sense els nou empresonats injustament, però continuem tenint persones a l'exili, i alts càrrecs polítics condemnats o a punt de ser sentenciats per la seva participació en el procés català. És precisament per això que no podem acceptar la situació ni admetre que es pot passar pàgina. Cal l'amnistia i oblidar el desencert de l'Estat en castigar la iniciativa política de convocar el referèndum. 

Tal com ja deia ahir, el camí a la llibertat serà llarg, i caldrà moltes més resolucions que acostin el posicionament d'uns i altres, deixant que sigui el diàleg el que imperi, i no les sentències d'uns jutges parcials i nostàlgics d'un règim predemocràtic.

El camí a la llibertat serà llarg

Tenen raó els que diuen que falta negociació política per a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. La mesura aprovada avui pel Consell de Ministres és un pas discutible, però un pas cap a la solució d'aquest conflicte, però no es pot quedar en això. 

No sabrem mai si la decisió de Pedro Sánchez de concedir els indults és voluntària o bé si s'hi ha vist obligat, i més ara que el Consell d'Europa ha estat molt clar amb l'aprovació de l'informe on qüestiona el respecte dels drets humans a l'Estat.

S'ha de ser molt cec i mal intencionat no veure que la sentència del Tribunal Suprem no era més que una revenja per tot el procés iniciat a Catalunya, amb la convocatòria del referèndum del dia 1 d'octubre de 2017. Això no treu que no es fessin malament moltes coses des del govern de Catalunya, però una cosa no treu l'altra. 

La manifestació liderada per l'ANC i Òmnium Cultural, per la qual varen ser condemnats els seus presidents, Sánchez i Cuixart, no havia de comportar de cap de les maneres les penes que el Tribunal Suprem va dictar. Només es poden entendre per un sentiment d'orgull ferit de nostàlgics del franquisme.

No serà fàcil que l'Estat espanyol reconegui els seus errors i el biaix dels tribunals de justícia, i caldrà molts informes i sentències europees perquè es normalitzi la situació i es restitueixin els drets robats als presos polítics i exiliats, i a tots els alts càrrecs que venen sent pressionats per sentències condemnatòries arran del procés.

El camí a la llibertat serà llarg i hem de demanar al nostre govern que sigui digne representant del poble que l'ha escollit i deixi de donar pals de cec. Cal que el nostre país recuperi el lideratge social i polític que el caracteritzava, i sobretot l'econòmic, tan malmès per les circumstàncies. Hem d'aconseguir que l'obcecació del PP tingui els seus fruits en el fracàs del seu gir cap a la ultradreta de la mà de Vox.

Míting de Pedro Sánchez al Liceu

El míting del president Pedro Sánchez de demà dilluns al Liceu de Barcelona ha estat molt criticat pels partits polítics independentistes i se'l considera una acció de màrqueting. Penso que cal ser coherent en la manera de pensar i d'actuar dels líders polítics i reconèixer que aquesta és una de les armes més emprades en política. Sens dubte que Pedro Sánchez ve a Barcelona a vendre la seva iniciativa, la dels indults, i que en vol treure el màxim rendiment possible.

No podem oblidar que la mesura, agradi més o menys, no deixa de posar en risc la credibilitat i entusiasme a la resta d'espanyols, i en política això es mira molt. De moment s'ha de dir que les coses li estan anant molt bé, i està deixant al PP sol, i ancorat a l'extrema dreta. Pedro Sánchez necessita sentir-se estimat i la seva voluntat de dur a terme els indults defensada pel major nombre de persones i entitats possible.

Entenc que des de l'independentisme es defensi que la solució hauria de passar per una amnistia i no pas per uns indults. Hi ha massa repressió per totes bandes com per esperar que els indults solucionin els problemes que la judicialitació de la política ens ha comportat. Això no treu, però, que els indults no puguin ser un primer pas per renovar el diàleg i intentar treballar per a l'encaix de Catalunya a Espanya.

Considero que tots els objectius són positius i defensables, també l'independentisme, i que cadascú ha de jugar les seves cartes, però no es pot pecar de puritanisme criticant els altres quan un ha de reconèixer que en la mateixa situació actuaria de la mateixa manera.

Bisbes i empresaris donen l'esquena al PP

Pocs ens hauríem imaginat que un dirigent del PP arribaria a carregar-se la Conferència Episcopal o una entitat empresarial espanyola, sempre de la seva mà contra tot allò que fes falta, i encara més contra l'independentisme i els catalans en general. No s'havia vist mai i no es podia preveure. És molt fort i crec que convé parlar-ne.

El PP es queda sol al costat de fenòmens com Vox, atacant el govern del PSOE perquè vol indultar els presos polítics. Al PP no els cap al cap la possibilitat de cedir per aconseguir controlar l'economia i la societat en general. La postura de la dreta espanyola, sempre rancorosa, és de ciment armat i orgull patriòtic. No es concep el perdó ni cedir uns metres, encara que això els pugui portar a la glòria.

La dreta està massa acostumada que tothom els vagi a favor, amb un Poder judicial sempre a punt per castigar qualsevol intent de posar en perill la unitat d'Espanya, i fins ara ho ha aconseguit. Ara Casado es queixa de la societat civil i diu que són ells els representants del poble els que tenen la raó de la seva part i que no hi ha institució civil que valgui per posar en qüestió el que ells defensen.

Per primera vegada el PP es troba sol i ha de defensar una postura que afavoreix els presos polítics, encara que no sigui el que realment es voldria, però sí que un pas de cara a normalitzar la situació. Un primer pas. Aquesta derrota del PP els hauria de fer reflexionar i considerar la possibilitat d'esdevenir una dreta civilitzada com a la resta de la Unió Europea, i deixar de representar la ultradreta. El president Sánchez ho ha d'aprofitar i ho farà, i és per això que organitza tot un circuit d'actes preparatoris a l'indult, que ha fet que anés guanyant adeptes, tant a dins com fora del propi partit, arribant a les institucions que fins ara s'han mostrat més hostils al discurs socialista.

L'empresariat català mou fitxa

L'empresariat català representat pel Cercle d'Economia ha donat suport als indults, com també ho va fer el Congrés de Diputats, aprofitant una moció que va presentar el PP. I també els barons socialistes que en un principi s'hi oposaven. Tot això facilita la situació de Pedro Sánchez a l'hora de prendre la decisió. 

Sabem que els indults no són una solució a res, però és un pas que en aquests moments s'ha fet imprescindible per avançar en el diàleg entre Catalunya i Espanya, amb la voluntat de trobar una sortida a l'atzucac actual. 

La posició del PP cada vegada resulta més ridícula, però sens dubte que la mantindrà per no fracassar públicament en el seu objectiu. Ara és només l'orgull de la bèstia ferida que no pot fer marxa enrere. I en la figura de la presidenta de la comunitat de Madrid hi té una bona representant. A ella no li fa res declarar qualsevol cosa, perquè se sent molt forta després dels resultats electorals que li varen donar pràcticament una majoria absoluta, necessitant només el suport de Vox.

El govern català crec que ha de fer una bona reflexió sobre el posicionament de l'empresariat català, i mirar d'aprofitar-ho per col·laborar-hi a l'hora de trobar mesures de pressió per al correcte finançament, i el control de les inversions espanyoles a Catalunya. El temps de la disbauxa ha passat i convé que tothom prioritzi la situació econòmica, la qual cosa no vol dir renunciar a res.

Canvi d'estratègia a ERC?

Un dels temes de què més es parla aquests dies és del canvi de discurs del dirigent d'ERC Oriol Junqueras. Alguns defensen la coherència i especifiquen que es tracta simplement d'una priorització d'actituds. Ara no és hora de defensar la unilateralitat, sinó que cal esforçar-se per aconseguir mantenir un diàleg amb l'Estat.

És cert, però, que no fa tant temps que el mateix Oriol Junqueras afirmava que intentar negociar amb l'estat espanyol era una pèrdua de temps. Al final no sabem massa què va passar els dies claus de la proclamació de la independència de Catalunya. Què pensaven uns i altres, i què va provocar la decisió presa de suspendre la independència segons després.

El president Pere Aragonès ha defensat aquests dies la negociació amb Madrid, i ho ha visibilitzat davant del mateix president del govern espanyol. M'imagino que és una tàctica per aconseguir donar suport al president estatal, davant la pressió de la dreta espanyola contra els indults. Per altra banda, també podem parlar d'estratègia política quan ens referim al govern espanyol, amb algunes opinions sobre la previsió que tenen que els tribunals europeus acabin tirant per terra les sentències del Tribunal Suprem i l'aval del Tribunal Constitucional.

Les paraules d'Oriol Junqueras no han agradat a molta gent. S'ha vist com una traïció als objectius defensats fins ara, i una marxa enrere que menysté tot el treball i suport que hi ha hagut des de la societat civil. Jordi Sánchez ho ha criticat directament i sense fer-se esperar. Pot això posar en perill el pacte de govern? Vull suposar que no, que s'ha optat per anar junts i no tirar-se els plats pel cap, si més no abans dels dos anys de consens.

Cedir sense que sigui vist

ERC i PSOE volen els indults, però ningú vol passar per haver cedit davant l'adversari. Ambdós voldrien que arribessin de manera natural sense que ningú pogués dir que aquest o l'altre han cedit. No és fàcil, perquè la dreta espanyola té molt clar que els indults no s'han de concedir, i la Justícia hi és al darrere per fer-ho impossible.

Les paraules amables dels presidents català i espanyol, i la carta de Junqueras des de la presó semblen anar en aquesta línia. Alguns socialistes ja han dit que els ha agradat la carta de Junqueras, entenent que és un pas al costat, per facilitar la solució.

A ningú se li pot escapar que l'indult té un alt cost polític per al PSOE, però també és l'única sortida viable per mantenir la majoria que li permet governar Espanya. Aquests esforços per mantenir l'equilibri no son puntuals, sinó que s'han de veure com una solució a llarg termini. La dreta espanyola ho té difícil mentre els nacionalistes catalans i bascos es mantinguin forts. Aquests sempre estaran més a favor de l'esquerra espanyola que no pas de la dreta intransigent.

Si el PSOE és capaç d'adonar-se d'aquest fet, procurarà afavorir la situació dels nacionalistes que li han d'aguantar la majoria parlamentària. Una altra cosa és com es veu des de Catalunya. ERC sembla que ho té clar, però no li passa el mateix a JxCat. Una bona solució seria que es deixés treballar ERC a nivell intern, i que JxCat continués guanyant batalles a nivell europeu. No podem oblidar que la veu d'Europa farà molt per a la futur de Catalunya.

La taula del diàleg abans o després de l'estiu

Una de les discussions entre ERC i JxCat a l'hora de fer el pacte de govern, ha estat la seva fe en la taula de diàleg amb l'Estat. Els primers consideren que és important reprendre les negociacions mentre que JxCat considera que és una pèrdua de temps perquè el govern de Madrid no hi creu ni vol anar més enllà de com s'interpreta la Constitució espanyola.

Si una cosa ens han venut darrerament és la voluntat de tornar-se a asseure en aquesta taula i fer-ho abans de les vacances d'estiu, per allò de no allargar-ho massa i que no s'acabi concretant. El president Aragonès ha demanat que sigui una realitat abans de l'estiu, però sembla ser que el govern de l'Estat no té tanta pressa i no ho veuria malament esperar uns mesos més i entretant solucionar temes puntuals.

L'experiència que tenim en la manera de fer del president espanyol és d'enganyar els altres de manera continuada. Fer grans discursos que no diuen res, moltes promeses ambigües que no s'acaben complint i qui dia passa any empeny. Pedro Sánchez és de llarg qui més ha incomplert les promeses fetes, i malgrat això aconsegueix tirar endavant. D'això es queixaven des de JxCat quan criticaven ERC per la seva innocència i bona fe.

No sé què acabarà passant amb la taula de diàleg, ni amb l'indult als presos polítics o amb la modificació de la llei de sedició. Pot molt ben ser que no acabi en res més enllà d'endarrerir qualsevol actuació des de Catalunya. Per aconseguir refredar la pressió que les bases dels partits independentistes fan als seus líders. Aquesta tàctica ha funcionat i el govern de l'Estat n'és plenament conscient.