Ens oblidem de la sequera?

Aquests darrers dies han estat carregats de pluja, cel tapat i molt poc sol. Avui, que havia de ser de sol radiant, tampoc és que s'hagi excedit, però la pluja ha cessat. Fins quan?

La sequera ha estat durant molts mesos el tema de preocupació de tots nosaltres, amb algunes zones del territori que n'ha patit les conseqüències, amb restriccions d'aigua, que és vital per a la nostra existència i que només valorem quan ens fa falta.

No sé si us hi heu trobat o bé ho heu comentat, però semblava que tots plegats patíssim una certa depressió. Ens faltava alguna cosa, i probablement era el sol. Hem arribat a pensar què ens passaria si en lloc de viure en un país mediterrani estiguéssim al nord d'Europa, on el sol, durant l'hivern, hi escasseja. Podem entendre el temperament de molts europeus i les ganes que tenen de venir a prendre el sol a les nostres platges.

Diuen que hem batut el rècord de dies seguits de pluja. No sé si també de quantitat de litres acumulats, però en tot cas hem d'estar contents. De mica en mica hem recuperat estones de sol i els núvols, que no han acabat de marxar del tot, ens han permès veure'l a estones i d'esquitllada. Però el més important de tot és que la reserva d'aigua als nostres pantans ha experimentat una crescuda que ens permet esperar l'estiu amb optimisme, sense necessitat de restringir, forçadament, el consum d'aigua. Una altra cosa és que sigueu curosos amb l'ús que en fem, i que evitem malbaratar-la.

L'aigua no és cara. Si ho comparem amb altres productes que no són tan necessaris ni vitals, podríem fins i tot dir que l'aigua és barata. De fet, tothom ens diu que l'aigua s'encarirà, per cobrir el cost de la seva gestió. Una gestió que uns quants de nosaltres voldríem que fos pública, com passa a la majoria dels països del món. La gestió privada del nostre país és atípica.

Ha arribat la primavera i també la pluja i la neu. Ara, d'aquí a poques setmanes, ens començarem a queixar de la calor que fa. És que no estem mai contents! L'aigua és vida, i ha quedat demostrat, encara que durant uns dies hàgim estat una mica malhumorats.

Mala gestió pública

Si passegeu pel port d’Arenys veureu, a molt poca distància, tres establiments de restauració que estan abandonats. Haig de suposar que es tracta de tres concessions administratives de Ports de la Generalitat que, pels motius que siguin, han deixat de funcionar. Un parell d’ells fa tot l'estiu que estan així, i el tercer ja farà un parell d’anys, si no en fa més, perquè el temps corre molt de pressa.

Desconec la situació administrativa. Si els concessionaris han continuat pagant a Ports, o han deixat de fer-ho. El cas és, però, que la imatge que donen no és la millor, ni per als vilatans que hi anem a passejar, ni per als visitants de fora la vila.

Probablement, la burocràcia administrativa endarrereix qualsevol tramitació per desencallar la situació, però en tot cas no podem quedar tan amples i que el temps vagi transcorrent. Ens queixem de la poca productivitat del nostre sistema econòmic, però l’exemple que dona l’administració pública no és el millor ni el més motivant.

Al polític se l’acusa que gestiona patrimoni que no és seu i que no pateix cap mena de penalització econòmica si la gestió no és bona. Si un privat té un local per llogar, s’espavila prou ràpidament a buscar un nou llogater quan l’equipament queda buit. Si el parèntesi s’allarga, tot són pèrdues. Si això passa a l’administració, qui assumeix les pèrdues? Si el privat no es belluga, ell és responsable de no ingressar. En el cas de l’administració pública, a qui hem d’exigir responsabilitats?

La gestió pública no és fàcil i acostuma a ser font de moltes crítiques, però una cosa és gestionar-ho d’acord amb uns criteris que ens podran semblar més o menys encertats i l’altra no gestionar-ho, deixar que tot s’eternitzi i perdent bous i esquelles. 

M’agradaria poder passejar pel port de la meva vila i veure que els negocis estan vius, que hi ha persones treballant-hi, oferint servei a la gent, aportant riquesa a la vila, ja sigui als responsables dels negocis o als seus treballadors. Si és la burocràcia que ho encalla tot, potser que ens hi posem a trobar solucions i tenir molt present que es tracta d’un bé públic que s’ha de retre comptes a la ciutadania. No s’hi val a adormir-se, perquè paga l’altre, paguem tots!

Incapacitat per legislar

Aquests dies estem comprovant que els nostres polítics tenen un problema greu d'incapacitat per legislar correctament, sense entendre on és l'arrel dels problemes i confonent-se a l'hora de redactar lleis i, per tant, no solucionant-los. Em refereixo concretament a la llei de regulació del preu dels lloguers, però trobaríem altres exemples, com va passar amb la llei contra la violència de gènere, i més.

    Els nostres polítics han quedat satisfets amb una llei que regula el preu de lloguer dels pisos. Satisfets relativament perquè alguns encara volien anar més a fons. En lloc de treballar per invertir en la construcció de pisos de protecció del lloguer, pisos socials, i evitar al mateix temps que aquells que ho havien estat, ara es trobin en el mercat lliure, s'han entossudit a pressionar els propietaris dels pisos per resoldre un problema de mala gestió pública.

    Han posat un topall al lloguer dels pisos, que certament han experimentat una crescuda desmesurada i preocupant per a les persones que necessiten llogar un pis per viure-hi. Estan en contra dels grans tenidors i no volen que hi facin negoci a costa dels ciutadans, per un dret contemplat a la Constitució, però que, com d'altres coses, és paper mullat, però de retruc castiguen als petits propietaris que han invertit en immobles els estalvis del seu treball. Resulta, però, que se'ls hi escapen moltes casuístiques i els més beneficiats són els qui en principi es dirigien per evitar els grans negocis: els grans tenidors. 

    La pressió sobre el mercat de lloguer està convertint els pisos de lloguer de tot l'any en pisos de temporada, en pisos turístics, burlant d'aquesta manera la nova llei. I ara s'ha sabut que una bona part de grans tenidors són propietaris d'immobles amb molts pisos. Un fet que permet considerar-ho com un sol element a l'hora de comptabilitzar el nombre de pisos de propietat, i deixar-los fora del llistat de grans tenidors, i per tant al marge de la normativa més restrictiva d'aquesta llei.

    Diuen que feta la llei, feta la trampa, i ens trobem que tenim uns polítics que erren els trets, atacant unes persones que no toca, i permetent que els llestos de sempre quedin al marge d'aquesta pretesa pressió. Voler solucionar els problemes de l'habitatge pressionant els privats és un error que tindrà conseqüències. En lloc d'això caldria planificar la construcció d'habitatges públics de protecció del lloguer, i fer possible que el percentatge d'habitatge protegit al nostre país tingui més a veure amb el que passa a la resta de països del món occidental on pertanyem.

Una burocràcia asfixiant

L'article d'Andreu Mas-Colell al diari ARA, "El combat contra la corrupció", és molt interessant i convindria reflexionar-hi, sobretot les persones que creiem en l'administració pública, la necessitat d'enfortir-la, i ens preocupen els problemes de gestió i de burocratització, que perjudiquen tant a la ciutadania. Hi ha una frase que considero clau per resoldre els problemes d'alentiment de la gestió pública, i és quan diu:"El camí que cal seguir és un altre: alleugerir la tramitació ex ante i enfortir molt les estructures ex post d'investigació i penalització de la corrupció."

    Si analitzem què està passant a l'administració pública, per què la maquinària és tan lenta, per què hi ha tantes traves a l'hora de resoldre els temes, expedir permisos, pagar factures, contractar serveis... arribarem a la conclusió que tot és culpa de l'excés de control previ a qualsevol resolució administrativa, per la por a una mala praxi o a la pràctica corrupte d'alguns. Tot això fa que es posi en dubte els funcionaris de torn, els polítics responsables i la pròpia dinàmica administrativa, i els grans perjudicats són els contribuents, els ciutadans que s'adrecen a l'Administració.

    Estic totalment d'acord, com diu l'articulista, que caldria agilitzar els tràmits i després tenir les eines necessàries i suficients per investigar si s'ha obrat bé, si s'ha errat en els tràmits, o si hi ha hagut pràctiques corruptives. No pot ser que la por a que es faci malament ho paralitzi pràcticament tot.

    Les persones que avui dirigeixen un ajuntament, que és l'administració pública ase dels cops, saben perfectament quines són les dificultats per tirar endavant els tràmits administratius. No estem parlant de manca de recursos humans, o de capacitat dels funcionaris, o de deixadesa i vagància d'aquests. Estem parlant que per fer qualsevol tràmit s'ha de picar molta pedra. Que es requereixen uns passos, a vegades absurds i redundants, o existeixen unes limitacions que no tenen sentit, però que s'imposen per dificultar qualsevol arbitrarietat.

    L'administració pública gestiona els nostres diners, i és bo que es tingui cura perquè es faci de la millor manera possible, amb la màxima eficiència i eficàcia, però també a bon ritme i sense encallar-ho per desesperació d'aquells que necessiten una autorització per tirar endavant el seu projecte professional o familiar. Cal rigor en la investigació de tot el que es fa i passar comptes a aquells que no han fet bé, però no es pot asfixiar l'administració pública per una simple malfiança.

Mancomunar serveis

Aquesta setmana passada he tingut l'ocasió de participar en una formació sobre la municipalització de la gestió de l'aigua, a càrrec d'un representant de l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), una entitat on hi ha associats diferents ajuntaments, la majoria dels quals gestionen directament el servei de l'aigua o tenen intenció de fer-ho, però també d'altres que tenen gestió indirecta, com seria el cas de la nostra vila.

    La xerrada es va iniciar amb una contextualització que considero imprescindible per entendre la importància de la gestió del servei i la necessitat que els nostres governants estudiïn la possibilitat de fer el canvi, sobretot tenint en compte que aviat acabarà la concessió, de 25 anys, a una entitat privada. I dic que va ser interessant la contextualització inicial perquè t'adones de l'anomalia del nostre país. Segons el formador, en el món la gestió pública de l'aigua representa el 90%, mentre que a Catalunya és del 22%.

    Al marge de conèixer tot el procés per tirar endavant la municipalització de l'aigua, em va servir per reflexionar sobre la capacitat dels petits municipis, amb uns ajuntaments sense gaires recursos ni econòmics ni personals, per gestionar els serveis que en tenen responsabilitat, un dels quals és el de l'aigua, prou important i necessari, amb molta informació desconeguda. I vaig recuperar la idea que sempre he defensat de mancomunar serveis entre pobles veïns, més enllà de les deixalleries o transport públic, que són els més freqüents en un món on mancomunar és encara un fet insòlit i poc treballat. 

    És per això que, en llegir que el nostre govern municipal s'havia reunit amb el govern veí, vaig pensar que era una bona ocasió per potenciar aquest treball conjunt, optimitzant recursos i reduint costos. Tant de bo que la reunió hagi estat profitosa i representi l'inici d'un treball conjunt en benefici dels vilatans d'ambdós municipis. L'experiència d'empresa pública d'Arenys de Munt hauria de ser motiu suficient per treballar-hi, sobretot tenint en compte que no ens sobren coneixements. Una empresa que estic convençut que trobaria el concurs i col·laboració de totes les forces polítiques de la vila.

Els pisos de l’Agència Catalana de l’Habitatge

Els pisos socials i els pisos de protecció oficial ocupen moltes pàgines dels diaris bàsicament perquè el nostre país té un dèficit massa important d'habitatge assequible, sigui de lloguer o compra. No s'ha estat previsor ni s'han elaborat lleis prou clares i decidides per facilitar l'habitatge a tothom, i aquest més que un dret ha esdevingut un luxe. Fins i totes algunes de les mesures que s'havien pres, han quedat abolides i cada vegada és més difícil trobar al teu municipi un pis de lloguer o compra que permeti l'emancipació dels joves.

    A casa nostra, però també a moltes altres poblacions, la Generalitat a través de l'Agència Catalana de l'Habitatge va construir uns habitatges socials que havien d'ajudar a resoldre el problema per cobrir les necessitats més immediates d'una part de la població. El procés va tirar endavant, però amb una assignatura pendent que l'Agència ha estat incapaç de regular amb eficàcia, com és el manteniment i seguiment dels lloguers d'aquests habitatges, la qual cosa ha provocat molts problemes de convivència, no només a la nostra vila, sinó arreu on l'Agència administra aquests habitatges.

    El govern municipal actual ha assumit el tema amb molta insistència i m'agradaria pensar que se'n sortirà, encara que tinc els meus dubtes, per l'experiència que hem viscut. M'imagino que l'anterior govern també hi va batallar sense aconseguir-ne resultats satisfactoris. Una institució pública ha de garantir una bona feina i el nostre país no es pot permetre el luxe de comptar amb personal directiu i institucions que no estan a l'alçada i perpetuen uns problemes que no haurien d'existir.

    Davant la informació d'una nova trobada entre les dues institucions, m'agradaria pensar que aquesta vegada es farà bé i es resoldran tots els entrebancs que fins ara han subsistit i han impossibilitat una bona gestió i al mateix temps una bona convivència entre tots els llogaters dels habitatges socials. És important assegurar que les persones que hi viuen puguin descansar tranquil·les, sabent que al darrere hi ha una institució que s'encarrega de mantenir els habitatges, d'evitar l'ocupació indeguda dels mateixos, agilitant el procés de renovació del lloguer dels pisos que queden buits, i col·laborar eficaçment amb el govern municipal a la pacificació de l'entorn.

    El nostre govern municipal té l'obligació de vetllar per la bona convivència a tota la vila, i no pot ser que uns pisos de propietat de la Generalitat alterin l'ordre i la tranquil·litat que tots els veïns ens mereixem. Cal ser molt curosos amb la gestió pública i al mateix temps molt responsables. S'ha d'acabar d'una vegada per sempre amb aquesta deixadesa que ha comportat tants maldecaps a tantes persones. 

Escoltant el Ple

Intentaré demostrar que també soc capaç de fer dues coses a l'hora: escriure el meu post i escoltar la sessió del Ple, mirant de no fer malament les dues coses. 

D'entrada haig de comentar el to de la sessió plenària que no té res a veure amb l'anterior mandat municipal. Era molt trist escoltar les sessions anteriors amb un nivell de crispació que molestava i que no portava enlloc, més enllà de veure com cada grup municipal intentava marcar espai i, si podia, menystenir i desconsiderar els altres. Ara tot fa pensar que anirà diferent, probablement pel tarannà de l'alcalde. Potser caurem a l'altre extrem de l'anècdota, els somriures i el bonisme. Malgrat tot, prefereixo una cosa a l'altra.

És important que la gestió del govern municipal, sobretot ara que disposen de majoria absoluta, sigui com a mínim transparent i receptiva. L'opacitat va ser la tònica dominant a l'anterior mandat, i això no és bo per Arenys.

La manca d'experiència en gestió pública es nota en la intervenció dels regidors, sobretot els que tenen responsabilitats de govern, però no n'hem de fer una crítica destructiva, sinó més aviat generar-los confiança i confiar que l'aniran assolint i que això no serà en detriment de l'eficàcia a l'hora de resoldre els molts problemes que té la nostra vila, ni perdre oportunitats per avançar en serveis i millores.

De moment el nou govern municipal no para d'oferir la possibilitat a altres grups municipals d'entrar a formar part del govern, o assumir responsabilitats de govern, amb la confiança de disposar de majoria absoluta i no fer trontollar els objectius que com a grup municipal guanyador es va marcar. Caldrà veure si es manté l’oferta durant tot el mandat, i també com s’interpreta des dels grups municipals de l’oposició. D’entrada, però, el més important seria que totes les aportacions que es fan des de l’oposició, al marge de si s’entra o no a formar part del govern, es tinguessin en compte, i de moment sembla que en el cas dels romanents això no ha passat. Si més no d’això se n’han queixat tots els grups municipals. L’alcalde encara té temps a canviar la dinàmica i ser coherent amb el seu discurs.

No sé si he estat capaç de resoldre satisfactòriament el meu objectiu de fer dues coses ben fetes a l’hora. Com a mínim ho he intentat.  

Hem votat

Avui teníem l’oportunitat d’escollir les persones que volem que ens representin a l’Ajuntament i alguns ho hem aprofitat i d’altres han preferit quedar-ne al marge. Hem votat qui ens agradaria que fos el nou alcalde, sabent que encara que guanyi pot acabar no sent l’escollit. Aquest és el sistema electoral que funciona a casa nostra i si no ens agrada hem de demanar als nostres polítics perquè lluitin per canviar-lo, però en cap cas ens hem de sentir traïts o enganyats.

La capacitat de pactar amb altres forces polítiques també és una qualitat a tenir en compte en el currículum d’un polític, i quan no s’aconsegueix no podem culpar només als altres, sinó que probablement també nosaltres hi tenim alguna cosa a veure.

En el moment d’escriure aquest post desconec quin serà el resultat electoral a la nostra vila i a la resta de ciutats del país, però una cosa sí que tinc clara, i és que sigui quin sigui el resultat, m’agradi més o menys, la veu de la ciutadania té raó, i els pactes que se’n derivin seran els necessaris per aconseguir una millora substancial de la gestió pública. Si la participació puja n’estarem agraïts. Si és baixa voldrà dir que alguna cosa no estem fent bé i hem de millorar. La desafecció política no és bona per a ningú. Ni per als polítics ni per als vilatans.

La política d'habitatge, una assignatura pendent

La manca d'habitatge social i assequible per als joves que es volen emancipar és un problema que s'arrossega arreu des de fa molts anys. La política d'habitatge del nostre país és un desastre i els més perjudicats sempre són els mateixos. El tema és molt present a les tertúlies i també en els debats polítics a les diferents institucions de l'Estat, però tot queda en reflexions, comentaris i declaracions de grans principis, i no s'avança. Els problemes continuen existint i un passa la pilota a l'altre.

L'anunci que ha fet aquests dies el president del govern sobre els pisos de la Sareb crea expectatives, però som molts els que hi tenim dipositada poca confiança, perquè ens temem que tot pugui quedar en no-res. Malgrat tot hem de fer un esforç i procurar ser positius i treballar perquè l'anunci del president del govern no quedi en una promesa electoral i prou.

A Arenys de Mar, segons llegeixo al web de Ràdio Arenys, la Sareb disposa de 52 habitatges, encara que desconeixem en quina situació es troben. Poder disposar d'aquests habitatges seria una gran solució per a la nostra vila, molt més que la construcció dels 50 pisos previstos al rial del Bareu. L'experiència de la gestió dels pisos propietat de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya al Pla dels frares fa témer el pitjor, i la poca agilitat del nostre govern per enllestir-ho també.

Sempre he pensat que la concentració de pisos de gestió pública comporta un cert risc a l'hora de gestionar-ho. Si aquests pisos es reparteixen per la vila queden més fàcilment absorbits per la pròpia dinàmica del municipi i evita l'efecte gueto que tant ens preocupa.

Sigui certa o no aquesta proposta de cedir la gestió d'aquests pisos als ajuntaments i comunitats autònomes, el nostre govern municipal hauria d'estar molt alerta per no perdre el tren i aprofitar-ne els beneficis que se'n poden desprendre. I com que es tracta d'un fet que ens implica a tots, m'agradaria pensar que s'entoma el tema de manera conjunta, govern i oposició, per tal de treure'n el màxim rèdit i millorar l'oferta d'habitatge de la nostra vila. No s'hi val a badar, ni aprofitar l'avinentesa per a la campanya electoral. Arremanguem-nos tots i trobem la millor solució!

La transparència exigeix la informació al dia

El nostre país ha anat incorporant elements de transparència de la gestió pública amb la voluntat de fer real una informació al dia de tot el que es cuina a l'administració pública, de manera que la ciutadania estigui al corrent de totes les decisions que els seus representants polítics porten a terme. És important tenir-ne coneixement per poder valorar la feina feta i, sobretot, per comprovar si realment es fa tot allò que es diu.

Amb l'aparició de les pàgines web municipals es va fer un pas de gegant, ja que fins llavors es feia molt difícil poder tenir informació de tot. Amb la llei de transparència i l'obligació que tenen els ajuntaments de disposar de l'espai de govern obert, es va aconseguir que des de casa poguessis accedir a aquesta informació d'una manera còmode i, s'ha d'entendre, real i amb puntualitat.

El nostre Ajuntament ha treballat per disposar de la informació, però tot i l'autocomplaença de l'equip de govern de torn, ens trobem que la informació no és total i amb molts problemes d'actualització. No vull pensar que es tracta d'ocultar res, perquè al final tot se sap, sinó més aviat una mica de desmanec i poca organització. Qui assumeix la responsabilitat de tenir tota la informació actualitzada?

Si fem una ullada al web municipal del nostre Ajuntament, ens adonarem que hi ha moltes mancances, però sobretot que la informació va molt endarrerida. No és normal que es convoquin consells de participació i no es pengin les actes, o que aquestes triguin mesos, per no dir anys, a ser publicades. Una cosa semblant passa amb les actes dels plens que, tot i no portar tant de retard, tampoc estan prou al dia.

Hi ha altres informacions que encara estan menys actualitzades, com pot ser la relació de convenis amb entitats o institucions, o matèries tan importants com és el propi organigrama municipal.

La conclusió a què arribes és que la bona organització no predomina en aquest govern municipal, i llavors entens que puguin caducar els contractes sense que s'hagin pogut renovar a temps, o que es publiquin oficialment informacions de propostes d'adjudicació d'obres que ja s'han executat.

Hi ha algun reglament penjat al web municipal que encara no incorpora modificacions que es varen fer fa més de 10 anys, i així es fa difícil agafar confiança en les persones que ens han d'administrar. Aquest és, doncs, un motiu més per demanar un canvi en la manera de gestionar el nostre Ajuntament.

L'eficàcia de l'administració pública

La gestió pública, sobretot al nostre país, és molt feixuga i arrossega problemes històrics que no s'han arribat a resoldre mai, però això no vol dir que no sigui necessària i caldria trobar la manera que fos més àgil i beneficiosa per a tothom. Més d'una vegada hem parlat de la diferent manera de pensar entre qui defensa una administració forta, amb recursos per poder gestionar serveis a la població, i d'alguna manera compensar el desequilibri que es produeix quan es deixen les coses que funcionin per si soles, i aquells que prefereixen que sigui l'empresa privada qui exploti els serveis i que es redueixin els impostos que cal aplicar per aconseguir els recursos públics.

Al marge, però, de defensar una o altra posició hi ha el tema de qui realitza directament els serveis. Ho pot fer la mateixa administració, o bé empreses privades per encàrrec i a compte de l'administració. En aquest cas, no estem dient que es deixa a la privada l'explotació dels serveis, sinó que la responsable final és l'administració pública, que vetllarà pel bon funcionament del serveis delegats.

Tot i que hi ha partits polítics molt decidits en què sigui la pròpia administració pública qui executi directament els serveis, potser per la desconfiança cap a opcions privades, caldria fer-los veure que un bon control de l'execució dels serveis pot simplificar la gestió i acabar donant un millor servei.

Les concessions administratives, que alguns temen, són importants a l'hora de gestionar serveis, sobretot si aquests són molt especials o requereixen d'una tècnica especialitzada que no sempre té l'administració, i encara menys quan estem parlant d'ajuntaments de pobles petits i mitjans.

El que cal, en tots els casos, és tenir molt clar com es vol que es gestioni un servei, preveure totes les necessitats i casuístiques, i fer un seguiment continuat i de ben a prop, de com s'està desenvolupant. És per això que sovint trobem crítiques sobre plecs tècnics mal definits, o que tenen unes mancances que a la pràctica provoquen que la gestió no sigui la desitjada.

Davant d'aquesta realitat es fa molt necessari que l'administració pública corresponent, treballi a fons els plecs tècnics i administratius que hauran de regir la concessió administrativa i vetlli perquè l'empresa concessionària compleixi escrupolosament les clàusules pactades. 

Sempre he pensat que es perden pistonades en la discussió sobre si ha de ser l'administració pública qui ha de gestionar directament un servei o bé ho ha d'encarregar a una empresa privada, i en canvi no es treballa prou les condicions que han de regir la gestió del servei, perquè aquest sigui el més eficaç i beneficiós per a la ciutadania. 

Ni en els debats es comporten educadament

Confesso que no he seguit cap debat electoral ni penso seguir-ne cap altre que es pugui programar a partir d'avui. No els he seguit ni seguiré perquè n'estic fart dels polítics! De la majoria d'ells i elles, però sobretot d'ells, que continuen sent majoria. Això no treu que el dia 28 d'abril vagi a votar, perquè sempre ho he fet i ho continuaré fent, i no votaré a cap d'ells.

Diuen que Pablo Iglesias va insistir en considerar Rivera un mal educat. Ho puc entendre, perquè se li escau. En primer lloc perquè no té costum de conrear els valors que ens varen ensenyar els nostres pares -no sé si els seus-, entre els quals hi ha de comportar-se amb educació, que no vol dir parar la galta ni ser un mesell, però tampoc ser un impertinent. Per altra banda, Rivera ha demostrat fins ara com és i com actua i, si una cosa destaca en ell, és la injúria, la hipocresia i l'engany.

Tots recordem les promeses incomplertes. Més que incomplertes, haver actuat de manera contrària a la promesa. Ja sé que això ho podem trobar en la majoria de polítics, però ell, que havia de ser el promotor i líder de la regeneració de la política, ha actuat encara pitjor que els altres. Només falta que li enxampem corrupció. Fins ara, però, ha defensat els corruptes quan a ell l'ha convingut.

M'assabentaré de tot el que passi en els debats, sense necessitat de sentir-los mentir i enganyar la gent. Ho deixo als masoquistes i als que viuen de la notícia, sobretot si aquesta és sucosa.

Si en els debats ja no es comporten educadament, què podem esperar de la seva gestió pública?

I quina mania amb la llista única!

No entenc aquest interès per la llista única a les eleccions municipals. És cert que cadascú ho veu de la seva manera i per tant tot és opinable i respectable, però jo no hi trobo sentit, si més no a la meva vila. Potser hi ha municipis que es fa necessari anar tots junts per aconseguir un govern independentista, però no és el cas d'Arenys.

He llegit al web de Ràdio Arenys que ahir se'n va tornar a parlar i que hi va haver debat. No sé quina és la valoració que en fan les persones que hi varen assistir, però jo tinc clar que els resultats a Arenys, siguin els que siguin, donaran una majoria als partits independentistes. És per això que prefereixo que els electors puguem decidir qui ens representarà millor, al marge de l'independentisme, sobretot tenint en compte que no tothom pensa igual a l'hora de planificar la gestió municipal, la gestió pública. A l'hora de dissenyar el futur per a Arenys.

Ja sé que em repeteixo molt, però insisteixo que els governs que van passant per la nostra vila es dediquen massa a tapar forats i poc a planificar. I és una llàstima perquè llavors es crea un guirigall que no s'hi aclareix ningú. Confio encara en què guanyi un partit que sí pensi de veritat en el futur.

Des de casa molts ànims a la Marta Pascal

Sempre s'ha dit que la política és desagraïda i, si se'm permet, encara més quan s'actua de bona fe. En política tot són retrets i no sempre merescuts. Només pot justificar l'interès a entrar-hi, les ganes de servir la ciutadania, el teu poble o país. Les ganes de ser partícip de la gestió pública. Descarto aquelles persones que només esperen enriquir-s'hi, o no els fa cap fàstic fer-ho.

Avui m'ha agradat la columna de Xavier Bosch a la contraportada de l'ARA, parlant de la Marta Pascal. Crec que és de les poques paraules amables que he pogut llegir aquests dies sobre la Marta, i em sap greu que sigui així.

D'alguna manera la Marta Pascal a casa sempre l'hem mirat amb bons ulls. És vigatana, però a més coneixem la seva família. El seu germà petit va estudiar amb el nostre fill, encara que només fos un any, i la Marta, juntament amb la seva germana, va ser alumna de la M. Àngels. A part de tot això, anecdòtic, no ens ha semblat que ho fes tan malament, sinó tot el contrari. Podem pensar diferent d'ella, però crec que ha afrontat molt bé la difícil època que li ha tocat viure. M'agrada l'article d'en Xavier Bosch.

Fa un parell de dies, en aquest mateix bloc, parlava del PDECat. Què els ha passat? Em costa d'entendre la seva situació, i no ho tenen fàcil en aquests moments. ERC no ha acabat de trobar la persona que substitueixi Junqueras mentre estigui a la presó, però el PDCAT no ha pas fet millor. La bicefàlia Torra-Puigdemont no és fàcil de portar, i ja se sap tants caps, tants barrets.

Desitgem que la Marta es sobreposi de la situació viscuda i continuï treballant des d'on ho consideri millor, per fer avançar aquest nostre país que en aquests moments es troba en un atzucac.

Tot això de les autopistes qui ho pagarà?

Interessant apunt del cap d'economia de l'ARA, l'Àlex Font Manté, en relació a la decisió d'ahir del Congrés de Diputats que totes les autopistes siguin de gestió pública, és a dir, que no es prolongui més la durada de les concessions, moltes de les quals acaben l'any 2021, concretament les catalanes.

Sorgeix després el debat sobre mantenir els peatges o no, i em sorprèn que hi hagi qui estigui en contra d'un sistema o altre de peatge. Ho trobo surrealista. L'articulista parla del trànsit rodat d'europeus, i és cert, però no cal anar a buscar els forasters, sinó que ens podem quedar amb totes les persones, nacionals, que no utilitzen el vehicle, que no circulen per les autopistes.

La cosa està molt clara. Si el manteniment de les autopistes l'ha d'assumir l'Estat, voldrà dir que això ho pagarem tots de la nostra butxaca, tant si les utilitzem com no. No creieu que és més raonable que pagui qui les utilitza? Després podem entrar en el sistema de pagament, i característiques tan importants com pot ser pensar en les rondes a les grans ciutats, els accessos a Barcelona...

Aprofitant la pregunta retòrica de l'Àlex Font, no creieu que val la pena que tots els turismes i camions que entren al país per anar a Portugal o travessar l'estret de Gibraltar, per posar dos exemples, no haurien de pagar un tipus de peatge? Per què l'hauríem de pagar tots nosaltres, tan si hi circulem o no?

No anirem a inventar la sopa d'all. Hi ha països que utilitzen sistemes prou raonables i, al meu entendre, més justos. Veig molt bé l'opció de l'eurovinyeta, però hi poden haver altres sistemes, sobretot tenint en compte l'avenç de les tecnologies. El que més importa és que no siguem cornuts i a més paguem el beure!

La participació ciutadana entre espasa i paret

A la trobada de divendres del Grup de Debat i Tertúlia vàrem parlar de la biblioteca d'Arenys de Mar i de la consulta que convocarà els vilatans perquè decidim on volem que es traslladi. Les opcions que el Consistori plantejarà són tres edificis municipals, en què només un és buit perquè l'acaben de comprar. 

Les Clarisses, el Xifré o el Calisay, són les tres opcions, totes elles defensades, inicialment, per diferents grups municipals. El govern actual, format per quatre partits polítics, defensa les Clarisses; el govern dimitit, amb moció de censura, defensa o defensava el Calisay, i la CUP vol el Xifré.

A la trobada de divendres, amb la participació de dues persones que han tingut contacte molt directe amb la biblioteca i amb tota la gestió per a la compra de les Clarisses, ens va resultar força senzill arribar a la conclusió que la consulta era innecessària o fins i tot un error convocar-la.

En el cap m'ha vingut més d'una vegada l'experiència del procés participatiu per decidir què volíem els arenyencs per al Xifré. El procés va ser un fracàs, en primer lloc per ser mal plantejat, també mal assessorat per una empresa que no va estar a l'alçada, i probablement també pels mateixos motius que podríem col·locar en aquesta nova consulta.

Qui em coneix sap que porto l'etiqueta de la participació penjada a l'esquena, per això si mai em posiciono en contra es podrà entendre que tinc raons per pensar que no és adequat un procés participatiu, que lògicament em puc equivocar.

No fa gaires dies que en aquest mateix blog parlava de la consulta i venia a dir que s'havia de convocar un procés impecable perquè sortís bé. Avui aniria més enllà i veient com pensa enfocar-ho el govern local, m'atreviria a demanar-los que no convoquin la consulta i ho consensuïn amb les altres forces polítiques. Tinc la impressió que només hi ha una opció i si aquesta no és l'escollida pels vilatans, es podria qüestionar la consulta i la participació, un element que considero bàsic en la gestió pública.

Una gestió pública caòtica amb menyspreu als ciutadans

No vull ser demagog i aprofitar un altre exemple de mala gestió pública per justificar la sortida de Catalunya del regne d'Espanya, simplement ho esmento per reclamar més voluntat política de fer bé les coses. Les deduccions que cadascú en vulgui treure, allà ell.

Fa uns dies ens queixàvem de la gestió de la Policia Nacional a l'aeroport del Prat de Llobregat, que provocava unes cues d'hores i feia perdre vols. Ara fa un any, més o menys, parlàvem de les llargues cues a l'única oficina de Catalunya per treure's el certificat per poder treballar amb menors. Avui veiem les cues de Barcelona, però també a Madrid, de les persones que volen renovar el seu DNI. 

Els defensors de l'actual govern espanyol ho veuen bé? Consideren que tenim uns bons gestors públics? Aquesta és la imatge que enviem a Europa?

No sé si amb un govern d'un altre color polític les coses anirien millor, però en tot cas no hi ha dret que la ciutadania espanyola rebi aquest mal tracte per part de les autoritats. Em consta que a Catalunya estem pitjor (penso ara amb la gestió de Rodalies...), però en tot cas no entrem en detalls i generalitzem-ho. És vergonyós i produeix ràbia i impotència sentir a dir a tot un ministre, parlant de l'aeroport, que pitjor anirien les coses si ho gestionéssim des de Catalunya! N'està convençut? Quins arguments té per defensar aquesta tesi? No sé si ho faríem igual o més bé, però difícilment ho podríem fer pitjor.

Hi ha vida més enllà de la política

Sigui per indignació, per avorriment, perquè no en sé prou, que els meus escrits sobre política desperten molta menys atenció que els meus relats més personals o més humans. Això lluny de ser una mala notícia crec que s'ha de valorar positivament. Estem tan carregats de notícies al voltant de tot el que fan els nostres polítics, del color que siguin, que la majoria de persones procura desintoxicar-se una mica i tot el que tracti de política esdevé rutinari i pesat.

La part negativa és que la política no hauria de caure tan malament i, sense despertar un interès exagerat, i malauradament negatiu, ens hauria d'acompanyar perquè la gestió pública és bàsica per a qualsevol societat, no necessàriament intervencionista, però sí com a mínim protectora de les grans injustícies.

Més enllà de la política hi ha vida, i aquesta no hauria d'estar tan condicionada a les decisions que prenen els nostres polítics. De la mateixa manera que els aficionats al futbol agraeixen que l'àrbitre passi desapercebut, hauria de passar una mica el mateix en política.

Algú em pot dir, sense consultar Internet, com es diu el president de Suïssa? No és un país qualsevol i la majoria de la gent no viu pas malament... Alguna persona no aficionada al futbol em pot dir el nom del president del Barça o del Madrid? I de l'Athlètic? Oi que sí que recordaran noms de presidents del Sevilla o el Betis? I tot això per què?

A vegades passar inadvertit és el millor elogi que pots rebre, i dic a vegades, perquè no em refereixo als casos d'indiferència o marginació social. El protagonisme no sempre és dolent, però sovint s'utilitza inapropiadament, i això en política passa massa sovint.

L'alternança política descobreix la mala praxis a Arenys de Mar

Llegint L'Agenda d'aquest mes d'octubre descobreixo que en els darrers cinc anys de mandat municipal, amb Estanis Fors d'alcalde, varen passar més coses de les que ens havien fet saber, més coses que no t'hauries imaginat mai i que contrasten amb les paraules reiteratives de l'exalcalde "això ho diuen per desprestigiar-me".

Són moltes les coses que es coneixen i, per l'experiència d'aquests darrers temps, cal pensar que encara en sortiran d'altres. No es tracta de posar més llenya al foc, ni de fer foc de l'arbre caigut, sinó de conèixer tota la veritat perquè, si fa el cas, el responsable de la mala praxis no ho pugui repetir en un futur.

Es difícil poder definir una actuació sense tenir tota la informació, però per les notícies que rebem es pot deduir que la manera de gestionar l'ajuntament d'Arenys de Mar, per part de l'exalcalde, no es correspon a una gestió correcta i legal, sinó que més aviat és una manera de fer desmanegada i al marge de la legalitat.

Qui vulgui veure el meu escrit com un abocar porqueria sobre Fors, que em demostri que és possible que l'administració pública decideixi llogar un equipament a un tercer sense expedient ni previsió de despeses i que no consti en el Pressupost Municipal. Es tracta d'una decisió personal d'una persona que ocupa un càrrec públic sense utilitzar les eines que li són pròpies i d'obligat compliment.

Cedir a unes entitats sense ànim de lucre, i amb això no vull entrar a discutir si hi ha lucre o no, sense que això consti en un expedient, és una altra il·legalitat. No cal pensar en si hi ha interessos personals ni beneficis, això ho podem obviar. És simplement que no s'actua d'acord amb la llei.

Per tot això, i al marge d'esbrinar quines responsabilitats se li han d'exigir una vegada descobert el procediment il·legal, caldria exigir una inhabilitació per ocupar càrrecs públics, per més que resulti una persona encantadora i que engresca multituds. Sempre hi ha la possibilitat que tot el que s'ha escrit no sigui cert, per això s'haurà de provar.

Primer és Adif, després Vueling, qui vindrà després?

De ben segur que no us ve de nou, perquè ja fa massa temps que passa el mateix, i el cas és que, sempre que hi ha problemes, qui els pateix són els mateixos. Som els pobres 'pringats' que ens hem de refiar de tothom, sense poder evitar que les companyies privades o públiques ens deixin amb el cul a l'aire.

Vueling va planificar malament l'estiu i va oferir uns serveis que no pot atendre per manca d'avions i tripulants. Una companyia del volum i responsabilitat de Vueling no pot ser dirigida per quatre inexperts, o potser hauríem de nomenar-los irresponsables.

Resulta que vivim en un món on els dirigents i el capital posen pegues a la gestió pública i ens valem d'unes empreses super protegides per l'Estat i les diferents administracions, però que són incapaces de gestionar correctament els serveis encomanats. Al final tenim que ens quedem amb els problemes de l'administració pública i els problemes de l'empresa privada.

Què podem esperar d'un país on la classe política és tan mediocre i les empreses subvencionades i protegides són tan negligents? Per què no hi ha res a fer? Ens queixem d'Adif, amb raó, ens queixem de Vueling, també amb raó, i podria anar donant exemples. La banca ens ha enganyat, però l'Estat els ha solucionat els problemes.

És evident que el país ha de canviar d'estratègia i de dirigents, però sembla ser que no en sabem prou, i que fins i tot donem suport als corruptes perquè res canviï. És allò de pensar que mal per mal quedem-nos igual. Ja no confiem en ningú i per tant no veiem alternatives al que existeix ara.

Unes quantes enrabiades, alguns càstigs monetaris menors... i d'aquí un temps ningú no se'n recordarà. Som així de babaus i per això sempre ens tocarà el rebre.