Rebent trompades de totes bandes

No hi ha dia que els catalans que estimem el nostre país, la nostra llengua pròpia, els nostres costums i tradicions, la nostra llibertat, no tinguem algun motiu o altre de disgust i necessitat de defensar-nos davant dels atacs que ens venen des de totes les direccions, i darrerament de manera especial des dels tribunals de justícia.

Llegíem ahir que el TSJC ordenava la Generalitat a dispensar el mateix tracte al castellà i l'aranès, del que consideren té el català en les proves per accedir a la Universitat. Com es preguntava la consellera, fins on voldran arribar? Ja no només fan de jutges, sinó que imposen com s'han de fer les coses, a instàncies dels que sempre estan a punt d'atacar la nostra llengua i la nostra singularitat.

Fa bé el govern de no creure en tot allò que se'ls exigeix, encara que és trist que posin en perill la seva carrera política per defensar coses tan evidents. Oi que tothom que vol examinar-se en castellà ho pot fer? On és el problema? De qui la té més llarga?

Sempre s'ha dit que la millor defensa és un bon atac, i això ho han posat en pràctica els contraris al català, els que voldrien que només es parlés en castellà, la llengua de l'imperi. Atacant per la via judicial han vist que fan molt mal, i és per això que no deixen de fer-ho. Hem de trobar la manera de combatre-ho, i aquesta passa per fer bé les coses, i emparant-nos en els nostres drets consolidats.

És molt trist tot el que ens passa als catalans que ens creiem que som diferents a la resta d'espanyols, ni millors ni pitjors. Jo no parlo català per fer la punyeta a ningú, sinó perquè aquesta és la llengua que parlaven els meus pares i els meus avis, i és la llengua que em varen ensenyar. I estic orgullós de poder parlar el castellà, també l'anglès, perquè considero que tot això enriqueix la persona. Ja prou d'atacs inútils i denigrants. Lluitem pels nostres drets i fem-nos respectar!

Avergonyits d'Aznar

Se'm fa molt difícil de creure que hi pugui haver persones tan hipòcrites que gosin anar amb la cara alçada sense sentir vergonya per tots els mals provocats. Digueu-me innocent, però me'n faig creus! És ben cert que la millor defensa és un bon atac i, sobretot, esquitxar merda, o engegar el ventilador, per dir-ho més suau.

Aznar mai reconeixerà tenir cap culpa de res, encara que hagi provocat que la situació d'Espanya sigui la que és, per la seva culpa i per la culpa del seu hereu a dit, M. Rajoy. És impossible pensar que Aznar en sa punyetera vida pugui demanar disculpes de res. És tan orgullós que estic convençut que es creu perfecte i això el fa fort davant de qualsevol acusació, que ell sempre considerarà falsa i provocadora.

Aznar és la imatge de l'espanyol amb excés d'orgull que creu que tots els altres estan equivocats, que només ell està en possessió de la veritat i és capaç de mentir descaradament i culpar els altres de tots aquells mals que han esdevingut, no només a Espanya, sinó també al món, com pot ser la guerra d'Iraq.

Ahir tocava escriure sobre Aznar, com a primícia recent a les seves declaracions, però al final de tot penses que no hi ha cap novetat, que Aznar continua essent el mateix orgullós i prepotent que la societat espanyola ha creat i conreat. Miquel Puig diu que les seves declaracions li recorden les de Jordi Pujol, amb la diferència que els convergents n'estan avergonyits.

Negar la paraula i el diàleg no és democràcia

Aquest ha estat un cap de setmana que m'he dedicat bàsicament a temes familiars, gestions que a vegades s'acumulen i que et calen hores lliures, i també ganes o necessitat, per poder-ho fer amb calma i evitar que tot s'endarrereixi. He aprofitat un cap de setmana de mobilització unionista que, segons sembla ha funcionat prou bé, vull dir que han vingut molts turistes espanyols a manifestar-s'hi.

Ho dic sense coneixement de causa perquè des de divendres la televisió l'hem tingut apagada i com a molt he rebut informacions a través de les xarxes socials, i aquestes acostumen a ser força esbiaixades.

Ho vaig deixar divendres quan es va donar per fet que el President compareixeria dimarts al Parlament per explicar la situació. Entenc que explicarà més enllà de què ha passat, que tots ho hem vist, què passarà o pretén que passi els propers dies.

Sí que he llegit la premsa escrita i he vist que ara més que mai tothom demana diàleg. Crec que és en Toni Soler qui escriu que molts contraris al referèndum i al procés, ara es voldran posar la medalla i pretendre donar lliçons perquè ells ja deien que calia diàleg, però no reconeixeran mai que, si aquest arriba, haurà estat gràcies als valents que s'han enfrontat a l'Estat, el Constitucional i Fiscalia, sense els quals el diàleg no hauria arribat. Permeteu-me, però, que encara dubti que l'orgullós Rajoy cedeixi a dialogar.

De fet ho hem escrit molts, sense necessitat de postular-nos, si no ho hem volgut, perquè això passa sempre: els canvis sempre són fruit de trencaments, després les lleis s'adapten a la realitat, i tot gràcies als provocadors que s'han mullat. És una demostració que la llei no està per sobre del bé i del mal, i valdre's de majories absolutes per negar la paraula, no és voluntat democràtica, sinó autoritarisme.

Els franquistes simpatitzen amb C's

Les declaracions de l'exministre franquista Utrera Molina, sogre de l'exministre Ruiz-Gallardón, confirmen la meva opinió sobre el tarannà de Rivera i el seu partit polític, i la del columnista de l'ARA, en Sebastià Alzamora, ell molt més exagerat que no pas jo.

S'ha de dir que en les mateixes declaracions, l'exministre afirma que el seu gendre és el millor polític d'Espanya i que és qui hauria de governar a l'Estat. Amb això vull dir que... una certa subjectivitat sí que hi ha en les seves paraules. El punt fort és quan afirma que amb Podemos al govern aniríem a una nova guerra civil.

No us penseu que aquesta persona sigui l'única que té un pensament semblant. A Espanya la dictadura encara està molt arrelada entre les ments hispàniques. Hi ha molta incultura social i política, i estem tots molt manipulats per quatre que remenen les cireres. 

Si algú creia que entrant a Europa resolíem tots els nostres problemes, haurà comprovat que no és ben be això. Sens dubte no podem comparar la situació actual amb la d'ara fa quaranta anys, però sí que podíem haver avançat molt més. Pablo Iglesias, contestant Otegui, deia que ell se sentia orgullós de ser espanyol. En això tampoc coincidim. Probablement tampoc m'hi he esforçat suficientment per assolir aquest sentiment. Les vivències del passat tampoc m'ho han posat fàcil.

De la supèrbia a la humilitat

Podríem pensar que amb la petició de Rajoy a Sánchez perquè el deixi governar, hauríem passat d'una situació de supèrbia màxima, amb la majoria absoluta, a la humilitat del que no ho pot fer sol. Ens equivocaríem i segur que tots en som conscients.

Rajoy continua superb i creient que és l'única persona que pot governar Espanya, perquè considera que això és el que vol la majoria. El fet que el seu partit hagi estat el més votat no significa que sigui la majoria. Qui suma més són la resta de partits elegits.

Encara que la frase pugui semblar massa evident, és un fet que no s'interpreta d'aquesta manera i, quan convé, es continua pensant en clau presidencialista, quan el nostre sistema electoral no ho és. Potser hauríem de canviar-lo, perquè està vist que no sabem dialogar, i sense diàleg només és possible la majoria absoluta, és a dir, els fets consumats.

Parlen i aproven lleis de bon govern, transparència i accés a la informació, amb una defensa de la participació de la ciutadania, i són incapaços de dialogar i pactar, que comporta petites renúncies, entre els partits que ens volen governar.

Rajoy no pararà de fer el ridícul, perquè és massa orgullós i incapaç d'admetre que la seva oportunitat de dirigir un país democràticament i pensant en la gent ja ha passat. Que no ens caigui, però, la torna, que acostuma a ser pitjor. Que no ens caigui Rivera.

El menyspreu de Duran i Lleida als catalans que no el varen votar

Realment, si hi ha un polític català que destaqui per l'excés de supèrbia, aquest és Duran i Lleida. Jo sempre havia sentit a dir, també dels polítics, que els electors mai no s'equivocaven. Que si no els votaven no era error dels votants, sinó del partit que no aconseguia atraure'ls. Duran i Lleida, però, una vegada més demostra el seu menyspreu cap a la resta de mortals, pel simple fet de no haver-lo votat. 

Jo sóc un d'aquests catalans que no el vaig votar i en cap cas em culpo de no haver-ho fet, ni accepto que ell em culpi. Per mi feria molts anys que estaria retirat de la política, perquè no he conegut mai un polític més orgullós i interessat en ell mateix, com Duran i Lleida. En tot cas, si n'hi ha d'altres, es troben en el seu mateix nivell.

En les meves porres informals, pronostico que sortirà elegit diputat, no pas perquè consideri que s'ho mereixi, ni que ens pugui fer cap bé als catalans, sinó perquè els números li seran favorables. Per les seves declaracions, però, mereixeria que la sort no l'acompanyés i quedés també fora del Congrés espanyol.

I tot això ho dic sense tenir gens clar quina ha de ser la meva opció en les eleccions del 20 de desembre. Sempre decideixo en funció de l'estratègia que considero que més m'interessa, però en aquesta ocasió no ho tinc gens clar. Només estic convençut de qui no votaré, i un d'ells és el senyor Duran i Lleida.

Aznar no demanarà mai perdó! // Ja no estem excomunicats!

A diferència de l'exprimer ministre Tony Blair, José M. Aznar mai no demanarà perdó per haver donat suport a la invasió a l'Iraq. Aznar és massa orgullós i cregut, i no se li acudiria mai donar armes als adversaris reconeixent que en alguna cosa s'ha equivocat. Aquest és el gran problema dels nostres polítics. Són massa savis i no accepten que són humans i cometen errors. 

Ho podem dir d'Aznar, però és totalment traslladable a Rajoy, Zapatero o Felipe Gonzàlez, per posar exemples espanyols. Els polítics catalans també s'han equivocat, i molt, però tinc la impressió que no s'han discutit mai amb ningú per defensar la seva infal·libilitat. Pot ser que la memòria em falli.

I és cert que en el moment que acceptes que t'has equivocat, es posa en marxa tota una maquinària per desqualificar-te. És allò de l'arbre caigut que tothom en fa estelles. Per una banda tenim el que es defensa tancant-se i no acceptant l'error i per l'altra qui espera trobar les escletxes que deixin en evidència el primer.

_______________

Els divorciats tornats a casar ja poden començar a buscar bisbats misericordiosos que els acullin. El sínode de la família s'ha tancat amb una declaració ambigua que dóna la potestat als bisbes perquè decideixin si els divorciats que s'han tornat a casar poden rebre la comunió o bé han de continuar empestats. Aquesta és una demostració evident que la caritat cristiana continua essent una utopia, si més no dins de la jerarquia eclesiàstica. 

Volen que els gais també estiguin contents perquè es demana que se'ls respecti. La veritat és que s'han quedat molt curts i això és una altra evidència de l'anquilosament de l'Església que viu relegada al passat, sense adonar-se de la realitat del món. Algú podia esperar més bons resultats de la trobada, però són massa anys d'anar a remolc com per pensar que en tres setmanes es pot canviar la història. Caldrà confiar en la força del Papa Francesc, per enfrontar-se a la resistència d'una bona part dels cardenals a posar-se al dia sense que això vulgui dir necessàriament renunciar a l'esperit de l'Evangeli, més aviat el contrari. El que es demana des de la base de l'Església és precisament l'aprofundir en les paraules i l'exemple de Jesús.

Orgullós de la família

Deixo cinc dies a la plana, compartint pis amb el pare, per retornar a l'Arenys de Mar que em va acollir, d'una manera fixa, fa ja 32 anys. Sembla ser que la trobaré farcida d'estelades, si més no a la Riera, tot preparant la diada d'enguany, però sobretot les eleccions del 27 de setembre.

Voldria recordar les paraules que escrivia el meu fill, ahir des del Nepal:

"Nepal m'ha canviat, i és que realment val la pena, aprens a valorar el que tens, aprens a viure amb molt menys del que tens, i a apreciar els petits moments que per a molts és un moment insignificant però que si ho vius..."

Això sol justifica l'esforç i encert d'enviar el fill a viure aquesta experiència. No és tan sols anar de vacances, sinó aprofitar-les per ajudar a aquells que ho necessiten. És cert que no cal anar tan lluny per fer obres com les de l'Ignasi aquest estiu. A la nostra vila mateixa hi ha gent que necessita ajuda, en l'estudi, en el lleure, en el menjar... però a vegades calen fets com els d'aquest estiu perquè una persona s'adoni de la importància d'ajudar els altres, i potser més fàcilment veurà que a prop de casa hi ha famílies que necessiten el nostre ajut, sovint molt fàcil de donar, però que no veiem o no volem veure.

Esperarem a finals de mes per veure com ha canviat el nostre fill, i us haig de dir que n'estic molt orgullós, també de la seva germana que, tot i la seva joventut, no és molt lluny d'aquests pensaments.

Les contínues escissions del PSC

Ahir parlava d'embogiment de certs polítics de la dreta espanyola i en posava alguns exemples, però de gent pertorbada no només n'hi ha a la dreta, l'esquerra no se n'escapa pas. El PSOE té un diputat etern, però que acaba d'anunciar la seva jubilació, que no queda pas curt. Es tracta del senyor Guerra que, si fos prou honest, hauria de reflexionar sobre la seva evolució política. Segur que no es reconeixeria.

La diferència respecte als personatges d'ahir és que el senyor Guerra i uns quants barons del seu partit han seguit sempre en la mateixa línia i, com a mínim, no se'ls pot acusar d'incoherents o d'haver canviat d'armilla.

El senyor Guerra continua orgullós d'haver retallat l'Estatut que ens havia promès respectar el president Zapatero. Una retallada que encara va quedar curta, perquè el Tribunal Constitucional va fer la resta. El senyor Guerra avui criticava al president Montilla per haver declarat que en cas de querella es posaria al costat del president Mas. 

La querella ha arribat i espero que el PSC no es faci enrere ni desautoritzi el president o senador Montilla, encara que Guerra els amenaci amb constituir el PSOE a Catalunya al marge del PSC. Si això passés no sé quants partits socialistes tindríem.

Cal que Castells, Geli, Tura i Nadal, entre altres, creïn un nou partit socialista? definitivament hem de descartar el PSC d'Iceta com a partit socialista català? què farà Ignasi Elena? un nou partit? és ben cert que als catalans, en política, ens agrada fraccionar-nos. És qüestió de protagonisme i no voler cedir en res.

Veurem néixer nous partits d'esquerra i d'altres que volien sumar tampoc ho aconsegueixen. Em refereixo a UPyD i C's que han trencat les negociacions per anar junts a les eleccions. Qüestió de protagonisme també? 

Primeres valoracions dels resultats electorals Europees'14

Avui sí, avui toca fer valoracions dels resultats de les eleccions europees d'ahir diumenge, i si tothom s'hi veu en cor, perquè no ho puc fer-ho jo també?

En clau catalana és clar que el PSC continua el seu trajecte pendent avall i el PP és un partit gairebé testimonial. Els dos grans partits espanyols ocupen a Catalunya llocs menors. Això passa en les eleccions autonòmiques, les generals i ara en les europees. A les municipals, cada terra fa sa guerra, però també han anat reduint el nombre de ciutats on han guanyat.

A part d'aquestes dades reals hi ha les opinions que cadascú exposa i les lectures que es fan de les xifres resultants. Hi ha qui accepta la derrota, però també hi ha qui es defensa o intenta dissimular-la penjant l'etiqueta a l'adversari. No podem oblidar que els partits que porten motxilla, és a dir, que governen o ho han fet, els vots els són més costosos. Aquelles forces que no han tingut mai responsabilitat de govern, poden fer moltes promeses i criticar molt als que sí n'han tingut, i a vegades som poc justos a aquests. Una mica el que comentava el president Mas dels marrons que han hagut de menjar-se.

Estic d'acord amb qui diu que sense el president Mas no hi hauria cap possibilitat que es convoqués la consulta, i per tant que ERC té clar que el necessita, i si no ha volgut entrar mai en el govern, és perquè sap que això els cremaria i no li facilitaria el creixement que ara han tingut.

El senyor Rubalcaba ha entès bé que havia de marxar i que probablement no li va fer cap favor al PSOE quedant-se en lloc de cedir el pas a Chacón. A casa nostra el senyor Navarro és prou orgullós com per creure's que no és el culpable del camí que segueix el PSC i continua essent incapaç de fer una autocrítica. Fins ara ha preferit aprimar el ventall de maneres de pensar del partit, pensant que l'enfortia, però s'ha trobat que ha perdut vots. Per què? això és el que no vol saber o, si ho sap, no vol que se sàpiga. Continuarà...

M'agradaria una TV3 de més qualitat

No només els polítics han de millorar, sinó també el món periodístic i de la televisió, i tota la societat en general. Crec que fa temps que vàrem agafar una drecera equivocada i més aviat ha resultat una marrada, que ens ha fet perdre molt de temps i energies.

A diferència d'alguns que critiquen TV3 perquè no els agrada que hagi esdevingut un símbol del país, que ha fet molt per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, la meva crítica és perquè crec en la televisió autonòmica i em sap greu la situació en què es troba, força degradada amb un llistó de qualitat molt baix.

De manera totalment subjectiva, sempre havia pensat que TV3 donava mil voltes a la televisió espanyola, molt més endarrerida i centrada en l'Espanya més conservadora, típica del lema "Spain is different" que tant de relleu va agafar. Ara, però, he vist que la qualitat de la 'nostra' televisió, de la qual em sentia orgullós, ha baixat estrepitosament i, al meu entendre, són quatre els programes que se salven. Fins i tot els telenotícies, que destacàvem sovint, tampoc són el que han estat durant molts anys. Locutores amb dificultats per fer-se entendre, vocalitzant malament i cometent moltes errades...

Vull dir-vos que estic molt d'acord amb la crítica que la periodista Mònica Planas fa, al diari ARA, de l'estrena de 39+1 d'aquesta setmana. M'agrada veure el primer dia dels nous programes perquè és quan decideixo si m'interessa continuar-los mirant o ja en tinc prou. En aquest cas puc dir que ja en tinc prou.

Quan ni el text, ni el guió, ni la interpretació tenen un bon nivell, és difícil que el resultat sigui satisfactori. Això no vol dir que no agradi. Ja sabem que en el món de la televisió l'audiència no té massa a veure amb la qualitat de l'espectacle. En tenim prou proves en la televisió privada. I, a més, tot això és molt subjectiu, molt personal.

A mi, però em sap greu que un programa que neix ara, com també el debat que dirigeix l'Ariadna Oltra, els dijous, siguin tan fràgils i que de moment s'aguantin, com en el cas del .cat, perquè tracten temes d'actualitat amb molta ressonància, però que veurem com continuaran, pel fet que flaquegin tant en la direcció i moderació. No hi ha millors professionals al nostre país? és qüestió de pressupost que tinguem aquest planter? cal esperar noves i millors fornades? què podem esperar de la 'nostra' televisió? espero que es tracti d'un lapsus que aviat puguem corregir.