Obrim bé els ulls!

Tots recordem les botigues de barri amb una certa nostàlgia. Potser no les valoràvem prou, perquè era la cosa més natural. En Pere, en Josep, en Joan... aquell botiguer de tota la vida que no tancava fins tard i que ens anava tan bé quan ens acabàvem d'adonar que no ens quedaven ous, o sal a casa. Eren el gran recurs que teníem per poder fer el sopar. 

Avui tenim els supermercats vint-i-quatre hores que fan la seva funció, encara que no és el mateix. Ens serveixen per a aquells descuits de darrera hora, això sí, però ja no ens explicaran aquelles històries del veí que fa dies que no el veuen per la botiga, o d'aquell altre que ha canviat de feina i se n'ha anat a viure a no sé pas on.

Són uns petits supermercats, franquícies d'empreses amb nom, amb personal treballant, no sempre en les millors condicions. Segur que no tots funcionen de la mateixa manera, però no és estrany que de tant en tant llegim que han inspeccionat aquell o aquell altre supermercat, amb productes caducats, treballadors esclavitzats i condicions deplorables de les instal·lacions.

No hem de viure dels records i cal ser realistes, però ens hem de fixar bé on entrem a comprar perquè no ens enredin. Hem d'obrir bé els ulls i que no ens venguin gat per llebre. Amb l'excusa que trobem allò que necessitem, a l'hora que sigui sense caminar gaire, no ens ha de fer abaixar la guàrdia.

A vegades ens hem posicionat davant de multinacionals que han explotat els seus treballadors amb uns sous ridículs, aconseguint uns productes molt bé de preu, i no ens adonem que, potser al costat de casa hi ha un supermercat on els venedors cobren una misèria treballant tot el dia, sigui feiner o festiu. 

Amb això no vull dir que davant d'un supermercat hàgim de desconfiar i col·locar-los tots al mateix sac de l'especulació i l'engany. Simplement, estiguem alerta i que no sigui un d'aquests, i si arribem a la conclusió que ho és, denunciem-ho. 

Objectiu: educar

Quan reclamem més presència policial al carrer, passejant a peu i no en moto o cotxe, no demanem sancionar les infraccions, sinó col·laborar en l'educació del vilatà que, per desinterès o desconeixement, incompleix les normes de conducte que ens marquem per conviure dignament i amb tranquil·litat. 

Podríem estar parlant dels agents cívics, una altra figura que potser faria falta als nostres carrers i places. Hi ha comportaments que no són apropiats, simplement perquè causen molèsties als nostres conciutadans. I quan es volen posar en marxa projectes nous, que obliguen a canviar els hàbits dels vilatans, és el millor moment per posar en pràctica la pedagogia i l'educació.

Ara tenim molt present el canvi en la recollida de la brossa a una bona part de la vila, on fins ara han utilitzat els contenidors i que a partir del mes de novembre, sembla ser, hauran de fer servir el sistema del porta a porta. És un bon moment perquè, a més de les sessions informatives que s'estan realitzant, es posi en marxa un sistema d'acompanyament als vilatans, sense pensar només en les sancions per a qui no segueix les directrius, i entenent que els canvis no són fàcils d'assimilar. La sanció té el seu espai i moment, i també els destinataris.

Passejar els gossos recollint els excrements i no permetent que pixin a les façanes i mobiliari urbà, també és una necessitat a vetllar per l'alt incompliment que s'observa a Arenys de Mar. També la circulació amb patinets elèctrics, sense respectar les normes de trànsit, amb més d'una persona a dalt del vehicle i sense casc. Uns fets que contradiuen l'ordenança vigent i que no som els vilatans qui els hem de cridar l'atenció, sinó la policia de barri, la que es passejava per Arenys, o la figura de l'agent cívic.

Ens queixem de l'incivisme i aquest no sorgeix per generació espontània. La deixadesa en el seguiment del comportament vilatà, per part del govern de torn, facilita que les persones s'emmandreixin i busquin la solució fàcil, sense tenir en compte si amb la seva manera de comportar-se molesten al veí o no. Cal, doncs, vetllar perquè les ordenances i normes que escrivim es compleixin, informant i corregint els errors, i educant a la gent és la millor manera, deixant la sanció com a darrera solució.

Fer fàcil la vida al veí

Enguany, a casa, Nadal i Cap d'Any els vivim molt d'esquitllada, gairebé de manera inconscient, sense adonar-nos que són les festes que cada any celebrem en família, i que ens bombardegen per totes bandes, amb llums i felicitacions, de manera compulsiva. T'adones, així, que no tothom viu els esdeveniments de la mateixa manera, i només en prens consciència quan les circumstàncies et porten a viure uns moments complicats.

Crec que aquesta inconsciència és el que en el fons afecta el bon funcionament de la nostra societat. L'empatia i el fet de saber posar-se a la pell de l'altre, i de comprendre que a la vida hi ha moments que no sempre ho tens fàcil, i que hi ha famílies que viuen en penúria permanent, podrien ajudar a entendre que entre tots hem de procurar facilitar-nos la vida. 

És evident que la guerra, el terrorisme, les catàstrofes naturals són uns elements que condicionen la vida dels que ho pateixen, però no només els fets extraordinaris són els que ens marquen. També el dia a dia està ple d'entrebancs que no sempre sabem o podem superar amb èxit. I si a això hi sumem l'individualisme, girar-se d'esquena, l'oblit que en aquest món no estem sols, llavors encara s'agreuja més.

Aquests dies es parla de pau. Sovint se'n parla perquè és un costum i surt arreu, però no hi posem el nostre gra de sorra perquè aquesta pau sigui efectiva. És molt fàcil criticar i malparlar dels causants de les grans calamitats, però ens costa més adonar-nos d'aquelles actituds menys espectaculars, però que contribueixen a fer que el del nostre costat no s'ho passi bé. 

M'agradaria poder desitjar que aquest 2025 sigui un any millor que el que hem deixat. Que hi hagi pau i harmonia al món. Són desitjos simpàtics i que molts subscriurem, però al seu costat, i això és més fàcil d'aconseguir si hi ha voluntat, desitjaria que tots i cadascú de nosaltres canviéssim la manera de fer, pensant més en l'altre. El que rep sempre, i també el que ens passa desapercebut. 

Que aquest any que acabem d'encetar ens engresquem a fer més fàcil la vida dels que tenim al costat! Bon any!

Una jornada completa

Avui us parlaré de verdor i de cooperativisme perquè d'alguna manera han estat els dos temes que han configurat el meu dijous. També us podria parlar de la visita a un veí que en aquest darrer mig any ha aconseguit superar una situació molt delicada de salut. De fet seria aquesta la notícia remarcable de la jornada. M'ha causat molt bona impressió, i espero i desitjo que ben aviat pugui tornar a casa.

I comentava el tema de la verdor perquè aquest matí he pogut constatar que, com a mínim a una part del nostre territori, ha tornat el color verd. La pluja de les darreres setmanes, que considerem insuficient, sí que ha permès que el paisatge canviés el to amarronat i terrós, i hi predomini el verd. Soc conscient que la sequera encara és una amenaça i que necessitem que els dies plujosos no s'acabin, sobretot tenint en compte com es comporta l'estiu al nostre país. És bo tenir un xic d'esperança que potser el desastre ecològic i climàtic encara no és definitiu. 

A la tarda he assistit a la celebració de la IV nit del cooperativisme al centre cultural el Calisay, i he pogut observar la il·lusió d'unes joves per tirar endavant projectes sense ànim de lucre, la majoria d'ells al voltant de serveis a la comunitat, i tots ells amb voluntat transformadora d'una societat on ens hi hem apalancat.

Hi he trobat a faltar la presència de representants de l'Ajuntament donant suport a l'acte, encara que de ben segur que el nostre govern ho ha beneït i ha posat totes les facilitats perquè es pogués realitzar. 

El moviment cooperativista sempre m'ha interessat, tot i que no hi he entrat mai a fons, però ja en temps universitaris recordo haver elaborat alguns treballs sobre aquest món, visitant diferents tipus de cooperatives, la majoria eren agràries. Recordo les converses amb diferents cooperativistes, o haver estat moltes hores en una biblioteca mig perduda al costat de l'església del pi, a Barcelona.

Va ser llavors quan em vaig subscriure a la revista Cooperació, i continuo rebent-la. En els darrers anys han aparegut cooperatives de consum, però hi trobo a faltar la força de les cooperatives de treball, i d'alguna manera l'esperit del cooperativisme. Ara pots ser soci d'una cooperativa, com per exemple Som Energia, i no respirar els aires que en el boom del cooperativisme predominaven. Suposo que és cosa de la història i de l'evolució de la nostra economia i la vida en general. 

Un matalàs a la Riera

Avui, jornada festiva, tot passejant per la Riera m'he trobat amb un matalàs a la vorera. Per sort l'espai era ample i no privava el pas dels vianants. El primer que he experimentat ha estat un disgust en comprovar que hi poden haver persones tan incíviques convivint amb nosaltres. Hi ha accions que no acabes d'entendre i penses que es produeixen per un desconeixement de les normes, dels recursos disponibles, de les oportunitats per resoldre dubtes, però n'hi ha d'altres, com és el cas de deixar un matalàs de matrimoni al mig del carrer, que no tenen excusa i que directament has de concloure que es tracta d'un maleducat que no es mereix ser vilatà.

Mantenir neta la vila és una obligació del nostre Ajuntament, però no només. Nosaltres hem de correspondre i actuar civilitzadament. No podem pretendre que la Brigada municipal estigui treballant nit i dia, i dies festius, per endreçar allò que nosaltres llencem al carrer. Ja sé que l'autor d'aquest acte no s'ha aturat a pensar en les conseqüències. Simplement li feia nosa el matalàs i l'ha tret fora de casa.

Durant molts mesos ens hem queixat de la brutícia dels nostres carrers. Hem considerat que la política de neteja del nostre Ajuntament no estava a l'alçada que calia esperar, però també hem insistit que els vilatans hi hem tingut una bona part de culpa. Es ben sabuda la frase que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta, i això ho hauríem d'aplicar a casa nostra, però també a l'espai públic.

Com a vilatans tenim el dret a queixar-nos si no rebem els serveis adients, i tenim l'obligació de comportar-nos perquè el nostre veí no rebi les conseqüències d'una mala actuació per part nostra, i també tenim una altra obligació, i és la d'explicar als nostres veïns, quan no actuïn acuradament, quines són les seves obligacions i a què tenen dret i a què no.

Si tots plegats fóssim més polits, evitant llençar papers al carrer (avui un veí gairebé em tira pel cap un paquet de tabac buit, quan passava per davant del seu balcó), aconseguiríem un Arenys més net, i potser el nostre Ajuntament podria dedicar més esforços a solucionar altres problemes, i no haver d'anar recollint tot allò que tirem on no toca. 

Recordem: fem ús dels nostres drets, i també de les nostres obligacions.

El coronavirus ens presenta el nostre veí

Es fa difícil trobar una notícia que no estigui lligada directament o indirecta amb el coronavirus. Des de les que parlen del nombre d'afectats i l'evolució que això té a casa nostra fins aquelles que et comenten accions solidàries i iniciatives d'entreteniment per passar millor les hores del confinament. 

No estem acostumats a estar a casa tantes hores i dies seguits, fins i tot aquelles persones que ens agrada feinejar per casa, llegir o escoltar música. Sembla que el simple fet que t'imposen la reclusió, ja et venen ganes de sortir a donar el vol.

El coronavirus ens haurà canviat els hàbits, però no sé si suficientment com perquè una vegada hagi passat tot, no tornem als costums d'abans. Segur que hi ha més d'una família que amb el confinament ha descobert els seus veïns d'escala, o de l'edifici del costat. Això sobretot passa en ciutats grans, més que no pas en pobles petits. 

Ja sigui perquè resulta interessant treure el cap pel balcó, o bé aquells veïnatges on han tingut lloc actuacions musicals, haurem pogut veure el nostre veí amb qui potser no havíem coincidit mai. També haurem sentit la quitxalla del pis de sobre, corrent pel passadís, o fent botar la pilota.

Probablement haurem hagut de tenir més paciència amb els veïns o amb els propis familiars de la casa. Són moltes hores que propicien més d'una enganxada. Tot és més difícil, però hem d'estar orgullosos de poder conviure. Imagineu-vos per un moment aquelles persones que no tenen la sort de tenir familiars, o veïns, perquè no tenen un lloc fixe on viure. Gaudim de la companyia i, amb dos metres de distància, conversem amb els nostres veïns de balcó.

Una escapada a la natura

Aquest matí he travessat el Montseny que és la barrera natural que separa la meva ciutat natal de la meva vila d'adopció. La destinació era Tavertet, al bell mig de les Guilleries, però no hi volia anar pel camí més ràpid, la C-17, sinó pel trajecte que t'acosta a la natura en l'estat més pur, per Coll Formic. És una carretera que, entre setmana, en un dia feiner com avui, et vénen ganes d'aturar-te cada vegada que et creues amb un altre cotxe, i saludar-lo. Oi que ho fem quan passegem pel bosc, i no ho recordem quan som a ciutat?

Ahir el meu fill, parlant de Barcelona, em comentava que allà la gent no saluda. Entren a les botigues i com si no hi hagués ningú. Passejant per la vila et fas un tip de saludar i desitjar el bon dia, i això és agradable perquè dóna sentit al compartir un espai i un temps, i deixar de viure isolat.

Tavertet es lleva molt tranquil, amb molt poca gent pel carrer. Uns jubilats ben abrigats i calçats, han deixat aparcats els cotxes i es disposen a fer una petita ruta, potser camí de Rupit, per l'Avenc. Hi ha uns joves que han instal·lat un càmera fotogràfica a sobre d'un trípode de color groc llampant, o potser és una filmadora. No ho acabo de veure, però s'han situat a la punta de l'espadat. 

Els sis excursionistes em desitgen bon dia, quan passen pel meu costat, i un bon profit. Estic menjant l'entrepà de pernil dolç de cara a la Mare de Déu del Coll, a sobre d'Osor i del pantà de Susqueda. Després aniré a fer el cafè a Can Mariano. L'avi Mariano havia estat veí nostre fa anys, i ens conreava l'hort. Després la casa els hi va comprar la filla de la propietària del pis dels meus pares. Casualitats de la vida. Han passat molts anys!

La tornada l'he fet pel camí més usual, com per anar-me acostumant al que veuré la resta de la setmana. Molt més trànsit, radars i civilització. M'ho prenc com si es tractés d'una vitamina, que ens reforça...

Els arenyencs no només tenim drets

Si ahir em queixava de com es fan de malament les coses des de l'ajuntament i reclamava que els tècnics municipals fiscalitzessin els treballs per evitar nyaps com l'asfaltat dels carrers del Turó, avui he de parlar d'allò que nosaltres, com a vilatans, fem malament.

Si volem ser exigents amb els altres també ho hem de ser amb nosaltres mateixos. Si els vilatans tenim uns drets que se'ns han de respectar, també tenim unes obligacions que no podem deixar de complir, la majoria d'elles són de sentit comú.

Pensar en que cada veí s'hauria d'escombrar el tram de carrer de casa seva pot fer riure. Ens hem acostumat a que l'ajuntament ja ho neteja. Cadascú que opini el que li sembli millor, però on hem de coincidir és que no tenim cap dret a embrutar l'espai públic pensant que l'ajuntament ja ho netejarà.

És molt còmode obrir la porta de casa i deixar la brossa al portal, sabent que durant la nit ja es recollirà. És cert que paguem unes taxes perquè ens ho recullin, però el cost per a l'ajuntament i, per tant, per a la vila, no és el mateix si traiem el tipus de brossa el dia que toca, a si ho fem quan ens dóna la gana. Aquesta deixadesa es paga i no tenim cap dret a augmentar la despesa quan és tan fàcil fer-ho bé.

Tenim un servei de recollida de voluminosos molt fàcil de sol·licitar. No tenim cap dret a deixar al carrer allò que ens fa nosa quan a nosaltres ens convé. L'espai públic és de tots i no podem fer-ne un mal ús.

Hi ha moltes maneres de fer la guitza o d'actuar sense pensar en els altres, ja sigui no recollint les caques dels gossos o permetent que aquests es pixin a les façanes de les cases dels altres, mai a la nostra, o bé com deia abans, traient la brossa a deshora o llençant tota mena d'objectes al terra. Si no som responsables, solidaris i educats, no aconseguirem millorar la nostra convivència, i en això hi tenim una obligació inexcusable. Només podrem exigir als altres si nosaltres som exigents en nosaltres mateixos.

Els treballadors de Caixa Laietana en tenen la culpa

Avui, al Parlament de Catalunya, el senyor Jordi Torrents, a qui no tinc el gust de conèixer, excap d'auditoria de Caixa Laietana, ha declarat que la responsabilitat del presumpte frau de les preferents és dels directors i treballadors de la caixa, perquè, segons Torrents, tot el personal havia rebut formació sobre el producte que després venien als seus clients, avui presumptament enganyats.

Des que va sortir a la llum pública la presumpta estafa de les preferents, se n'ha dit de tot i tothom s'ha anat traient les puces de sobre, però el que ha declarat avui Jordi Torrents és gruixut, perquè culpa la cara amable de les oficines de Caixa Laietana, aquells treballadors que s'havien guanyat la confiança dels seus clients, els quals acudien a l'oficina buscant consell pels seus petits estalvis.

Fins ara, més o menys tothom volia creure que els treballadors no eren prou conscients del que estaven fent als clients a qui endossaven aquests dipòsits preferents. En municipis com Arenys, qui estava atenent els clients era el fill de la senyora tal, o la neta del veí de més avall, o el propi veí. Qui en podia desconfiar? 

Jordi Torrents també culpa els clients, per haver signat, però... si bé formalment qui signa un document esdevé responsable de tot el que hi figura, moralment, quan és evident que l'entitat s'ha aprofitat de la confiança i desconeixement dels productes bancaris, és reprovable.

Potser calia que una persona com Jordi Torrents digués el que ha dit avui al Parlament català, però el que és evident, que si ens ho hem de creure, els rostres dels nostres veïns que treballen a l'esmentada caixa no es veuran de la mateixa manera, i qui sap si això provocarà una baralla entre veïns. Com és que el fill d'en Pep, ens enredés d'aquesta manera? si no ens ho paga la caixa, ara Bankia, que ens ho torni el fill d'en Pep! 

En defensa de la democràcia

Quan vivíem sotmesos per una dictadura, el nostre somni era aconseguir un sistema democràtic que ens fes lliures. Volíem que es respectessin els nostres drets i deixar enrere un sistema que ens ofegava. Era quan ens miràvem Europa, tal com comentava ahir, crec recordar.

La democràcia ens va arribar. Massa tard i amb un període de transició que lluny de ser el model que molts defensaven, crec que ara ens hem adonat que no ha resultat tan positiu. I amb la democràcia ens hem adonat que no tot són flors i violes. Algú, interessat, dirà que la dictadura no era tan dolenta, però jo no li donaré mai la raó. La nostra democràcia té molts defectes, però mai no podrem comparar-la amb una dictadura.

Ens cal millorar el sistema i afegir-hi més transparència, més participació i aconseguir fer fora la corrupció d'alguns polítics. Però la nostra democràcia no és l'única que necessita millorar. Tenim Itàlia que no ens dóna cap bon exemple. En aquell país han tingut governant un polític condemnat per més d'un delicte i que ara fa xantatge al sistema, un xantatge al país. 

Per a Berlusconi és primer la seva persona que la de la resta d'italians. Amenaça amb desestabilitzar el sistema polític i tot l'Estat, per salvar la seva persona, que a tots els efectes està condemnada. I el pitjor de tot són les persones que li fan cas i dimiteixen per salvar-lo de complir la pena pels seus delictes.

L'exemple d'Itàlia dóna ales als elements extremistes, als nostàlgics de sistemes dictatorials. Espero i desitjo que els polítics italians de debò, actuaran amb seny, energia i sentit democràtic. No pot ser que el mal torni a guanyar al país veí.