Per què no fem res contra la corrupció?

De tant en tant escoltem qui reclama la veu i opinió de la intel·lectualitat espanyola en relació a la situació catalana i el seu enfrontament amb el govern espanyol. És cert que al llarg de la història s'han donat casos en què intel·lectuals espanyols s'han afrontat amb el posicionament immobilista i dur del govern de Madrid, i en canvi ara, des de fa molt temps no els sentim per enlloc. No ho veuen bé?

Penso, però que el problema de la societat espanyola, amb nosaltres inclosos, no és tan el panorama sobiranista, sinó la implicació de tots en el dia a dia, amb injustícies i corrupcions que sembla ser que ens escandalitzen, però no ens aixequen ni un pam el cul de la cadira.

Per què no hem sortit al carrer a lluitar contra allò que l'oposició política perdona de la corrupció del PP? De què tenim por? Vivim massa bé per complicar-nos la vida? Avui llegia una frase de Miguel Bosé contra el president veneçolà Maduro i una resposta que li suggeria fixar-se en què passa a casa nostra, que ho tenim prou complicat i brut. I jo penso el mateix! Podem ser solidaris amb altres ciutadans d'altres continents, però no podem desentendre'ns del que ens està passant. 

Les persones de la meva generació i algunes altres, que havíem patit la dictadura franquista, ens costa constatar que amb un PP corrupte com l'actual, no siguem capaços d'aixecar la veu per fer caure el govern, no amb la força de les armes, sinó dels arguments que tenim a l'abast per justificar que tanta corrupció no pot viure impune en mans dels principals governants. Un aixecar la veu contra aquests partits de l'oposició que, sumant majoria, no volen ni fan res per canviar la situació. La nostra democràcia es troba malalta i no som capaços d'aconseguir els remeis.

Preparant les eleccions plebiscitàries del 27-S

A contra rellotge els diferents fronts polítics s'estan posicionant i intentant construir coalicions per ser més forts. Alguns, com ICV, per evitar desaparèixer, d'altres, per ser alguna cosa per primera vegada. En aquesta pugna hi són tots, les dretes i les esquerres, amb un PP immobilista, com si ja hagués llançat la tovallola.

A Catalunya, la primera prova de foc electoral, Podemos pretén fer un bon forat, unint-se a ICV, els quals ho cediran en tot per tal de no quedar al marge. Els dubtes són en el paper de la CUP, i què serà del Procés Constituent. El que sembla evident és que Teresa Forcades no agrada a Podemos i, per tant, s'haurà de sacrificar si finalment es presenten junts. Herrera ja ni s'ho planteja.

A la dreta hi tenim Unió, que cada vegada està més trencada, a punt d'expulsar el sector crític que ja s'ha posicionat defensant Mas davant les plebiscitàries del 27-S. La reducció d'Unió a la mínima expressió, pot compensar-se amb algun dissident del PP que, amb el ruptura de la Federació de CIU, veu bé votar Duran i els seus amics.

Caldrà veure quin mal li pot fer Podemos a ERC, que afrontarà sol les eleccions autonòmiques, convençut que encara està en fase ascendent, i a la CUP que no sembla interessar-li fer front comú amb la llista de les esquerres, probablement perquè no s'han compromès amb el sobiranisme, aspecte bàsic per donar-li a les eleccions un sentit plebiscitari.

El cas d'Unió Democràtica a Arenys de Mar mereixeria un capítol a part. Desconec en quin sector del partit es posicionen. Benet Maimí és de l'aparell del partit, però el regidor electe se l'ha vist amb el sector crític. Es tracta de pur safareig ja que després dels darrers resultats, Unió Democràtica ha passat a ser testimonial, encara que una mica més present que Convergència Democràtica.