Vic, any 1180

Avui hem fet una immersió a la catedral romànica de Vic, l'any 1180. Sota el títol "Avui, fa mil anys" i de la mà del Patronat d'Estudis Osonencs ens hem endinsat a l'edat mitjana, a través d'un audiovisual i les interessants explicacions de Marc Sureda, conservador del Museu Episcopal de Vic.

La satisfacció que experimentes quan tens l'oportunitat de rebre un bany de coneixements, a través de la cultura i la història, només es pot entendre si la vius. Per més que m'hi esforci no aconseguiré transmetre-ho i l'únic que puc fer és animar a tothom a deixar-s'hi caure i viure-ho en pròpia persona.

El Museu Episcopal de Vic és un equipament que continuo pensant que encara hi ha massa gent que desconeix. La col·lecció d'art que s'hi exposa és una joia que no es paga amb diners. La bellesa de les seves pintures i escultures et fan descobrir la riquesa de la nostra història, i la sort que hem tingut que existissin unes persones que varen treballar i lluitar per preservar aquest patrimoni, i fer possible que nosaltres en puguem gaudir mil anys després.

És una llàstima que avui es valori tan poc la cultura, fins al punt que en molts ambients és desprestigiada i volgudament arraconada, probablement per ignorància, però també per deixadesa i una política pública poc compromesa i entusiasta. Admirar les obres d'art és la millora manera de cultivar la nostra sensibilitat, la qual és imprescindible per mantenir una societat culta i digna. Si ens queixem de tants problemes de convivència i respecte, és en gran part per aquesta manca de sensibilitat. Sens dubte, visitant el Museu Episcopal de Vic, com tants d'altres museus del nostre país, és la millor inversió que podem fer pel nostre futur com a civilització.

L'audiovisual, que imagina com era la catedral romànica de Vic, ens ajuda a entendre la història d'un moment i un temps concret del passat i contribueix a estimar el país. Però poder gaudir de la visita presencial de les obres que ofereix el museu és una delícia i t'oxigena per continuar endavant, per superar aquells desenganys que pateixes, sobretot si et deixes portar per la simplesa de moltes converses banals i estúpides a què ens tenen acostumats les xarxes socials. 

Des d'aquí el meu agraïment al Patronat d'Estudis Osonencs per haver-nos ofert la possibilitat de visitar una vegada més el museu, ara amb motiu d'aquesta nova àrea d'immersió medieval, i haver-ho pogut fer sota la conducció del seu conservador. 

Nexus Piano Duo al taller del lutier

Aquest matí, mentre feia exercici amb la meva el·líptica, he escoltat el programa de Catalunya Música El taller del lutier, que aquest estiu, de 9h a 10h del matí, ha reemès aprofitant el període de vacances. Sempre resulta interessant perquè hi aprenc alguna cosa, sobre instruments o instrumentistes. Aquesta setmana passada visitaven un taller de Barcelona, la Casa Parramon, que m'agradaria conèixer, doncs tal com ho presentaven resultava d'allò més interessant.

Avui els protagonistes eren dos arenyencs que tenim la sort de poder escoltar interpretar bona música, encara que no sigui tan sovint com voldríem. Em refereixo al Nexus Piano Duo, amb la Mireia Fornells i en Joan Miquel Hernández. Ens han parlat del piano a quatre mans i concerts de dos pianos, les seves característiques i diferències. Tot un art, i com ells han aconseguit donar a conèixer molts compositors de casa nostra que probablement hauríem ignorat, si més no amb composicions per aquest tipus de formació.

Sé que aquesta tardor tindrem la sort de tornar-los a sentir a casa nostra i ja des d'ara animo a totes les persones amants de la música clàssica a tenir-ho present per no deixar perdre aquesta ocasió.

El programa s'ha complementat amb una petita història relacionada amb la catedral de Girona i la Fundació Maurí de la Garriga, i que jo desconeixia totalment i m'ha semblat interessant. Casualitats de la vida, aquest migdia dinàvem a casa amb dues joves d'aquesta localitat i també desconeixien la seva existència.

La Fundació Maurí col·lecciona, entre altres obres i documents, els respatllers del cadirat gòtic de la catedral de Girona que Josep Maurí i Serra va adquirir, evitant que es deixessin perdre quan es varen fer obres de remodelació de la catedral gironina. Segons s'ha dit en el programa de radio, el cadirat es troba a l'església parroquial de Canet de Mar.

Felicito a Catalunya Música i de manera especial al conductor del programa, Pere Andreu Jariod, per l'encert i interès que desperta cadascuna de les emissions i que, en no escoltar-les en directe els dissabtes al matí, durant l'hivern, tinc la sort de poder fer-ho el mes d'estiu, de dilluns a divendres.

Barcelona té el seu propi estel

Per als contraris a la continuació de l'edificació del temple de la Sagrada Família, avui, diada de la Puríssima, és un esglaó més i motiu de crítica. Són moltes les persones que des de fa anys no han vist bé que es continués construint l'església. Com a símbol podia quedar el que va construir Gaudí, i estalviar molts diners.

Per als defensors, és avui un dia important, coronant la torra de la Verge Maria, amb un estel de dotze puntes, que avui s'ha il·luminat per primera vegada. Molts d'ells pensen que la Sagrada Família és un reclam per al turisme, i per tant es mereix finalitzar l'obra.

No ens posarem pas d'acord en què és millor i potser tampoc fa falta. Quan ens fixem en catedrals com la de Colònia, no parem atenció en els anys que varen trigar per construir-la. L'hem vist, o l'han vist, sempre ja construïda, i per tant no és motiu de discussió. No sé què en pensaven els contemporanis mentre l'estaven aixecant.

De ben segur que podem trobar elements positius i negatius en cadascuna de les posicions personals. No hi ha res que es defensi unànimement. Hi ha qui ho criticarà des d'un punt de vista professional, com a arquitectes, d'altres com a ciutadans de Barcelona, d'altres per un sentiment religiós, o d'altres pel malbaratament econòmic.

Sigui com sigui, la Sagrada Família és reconeguda mundialment, i forma part de l'itinerari de qualsevol visitant de la ciutat, i la intenció dels promotors és acabar-la. La següent etapa serà l'acabament de la torre de Jesús.

Patrimoni de la humanitat i víctimes humanes

Sor Lucía Caram se m'ha avançat. L'incendi de la catedral de Notre-Dame és una tragèdia que ha commogut a molta gent. La pèrdua de patrimoni històric provoca tristesa i ràbia al mateix temps. Penso en altres casos esdevinguts els darrers anys, com han estat les destrosses del temple de Baal a la ciutat siriana de Palmira, a càrrec de la Jihad islàmica o l'explosió, pels talibans, dels budes de Bamiyan a l'Afganistan, i a casa nostra, ara fa vint-i-cinc anys, l'incendi del Liceu.

Casualment estava llegint l'obra de Ken Follet, "Els pilars de la Terra", el capítol on s'encén l'antiga catedral romànica de Kingsbridge. Pura casualitat, i que em farà estar atent per conèixer-ne les causes i assegurar que en aquest cas no ha estat provocat, sinó de manera fortuïta.

Deia que Sor Lucia Caram se m'havia avançat perquè coincideixo amb ella quan es lamenta del poc cas que es fa de les morts al Mediterrani. És molt trist que unes vides humanes siguin menys significatives que un edifici del segle XII, i se'n faci menys ressò. És molt trist el que ha passat a París, però més trist és saber que tantes víctimes humanes queden atrapades a les aigües del Mediterrani i ens hi girem d'esquena. 

Notre-Dame de París trobarà mecenes que hi abocaran milions d'euros per a la seva reconstrucció, i això és bo de sentir, però què està passant i passarà amb les persones que naufraguen durant la travessia des del continent africà a Europa? No creiem que el succés d'ahir la nit ens obliga a fer una reflexió? Mentre hi hagi morts entre els emigrants, haurem de concloure que al nostre món no hi ha justícia.

Arribem a Wien

Hem arribat a Viena en tren, des de Praga, que ahir el vespre m'acomiadava amb un a reveure. Els que coneixeu la ciutat sabreu que Viena, d'entrada, no té res a veure amb Praga. Té un caràcter més de ciutat gran europea, amb un volum de turisme més que acceptable, però a diferència de Praga queda més dissimulat en el dia a dia de la seva gent. No és aparador fascinant, però té racons preciosos.

Tot i començar el dia a Praga hem tingut temps de veure la catedral de Sant Esteve, alguns dels carrers més cèntrics, el Belvedere, i hem acabat sopant al Prater. Aquesta darrera visita era un tema que tenia pendent des de fa uns trenta anys quan vaig visitar la ciutat i no hi vaig anar. Ara ja puc dir que hi he estat, encara que no sigui un lloc predilecte, però que de ben segur enamora a molta gent, sobretot als joves.

La ciutat és neta, i com és això? L'ajuntament neteja molt o els vienesos embruten poc? Hem vist pocs gossos i cap cagarada sense recollir. Ja sé que no es poden fer comparacions, però m'imagino què poden pensar els vienesos que visitin una de les nostres poblacions. Us imagineu passejant-vos fins al final del carrer ample? Això és culpa de l'ajuntament?

Viatjar és cultura, si tens ganes d'aprendre. Els altres no ho fan tot bé, però nosaltres tampoc, eh! Hem de millorar en civisme. 

Tenim dos dies per descobrir una mica la capital austríaca.

Alberto Fernández Díaz no permetrà la construcció de mesquites

Alberto Fernández Díaz, en aquest cas sí Alberto, diu que mai no permetrà la construcció d'una mesquita a Barcelona. I jo li pregunto per què? ¿La construcció d'una mesquita és el gran problema de la immigració al nostre país? ¿No seria més encertat pensar que el problema de la immigració és la manera com s'ha legislat?

¿El senyor Alberto Fernández Díaz creu que no permetent la construcció de mesquites es resolen tots els problemes derivats d'una mala política en immigració? Si realment s'ho creu, Barcelona no es mereix un polític tan ignorant com l'alcaldable del PP a la capital catalana.

Ni les mesquites, ni les catedrals, ni les seus dels ministeris d'Interior o d'Afers exteriors representen cap problema. En tot cas seran les persones que els gestionen les que poden provocar problemes. Si el senyor Alberto Fernández Díaz vol col·laborar en resoldre els problemes que es produeixen en l'encaix dels immigrants a la nostra societat, que deixi de competir amb Plataforma per Catalunya a veure qui és més xenòfob i, per tant, es pot emportar més vots dels electors que dissimulen la seva xenofòbia.

El paper que està fent el PP en aquesta matèria té delicte i seria motiu suficient per inhabilitar-los per sempre. La política del PP en campanya electoral és clarament xenòfoba, provocant els immigrants perquè caiguin en l'error de reaccionar amb violència i ser acusats d'això, de violents.

Si som tan respectuosos amb les creences religioses de la gent, de la mateixa manera que nosaltres els catòlics tenim esglésies i catedrals per anar a pregar i reunir-nos en comunitat, els creients musulmans també hi tenen dret. Negar-los aquest dret no és cap exemple de caritat cristiana i això li ho hauria de dir molt bé el seu germà Jorge que ens ho ha tirat en cara més d'una vegada.