Vehicle privat versus transport públic

Avui llegia un article al diari ARA que parlava de la saturació de cotxes a les Balears i com es vol resoldre. No entraré en detalls en el tema perquè tampoc ho conec gaire, encara que hagi viscut alguna experiència, però sí que voldria incidir en un fet que és comú arreu, sobretot quan es demana reduir els desplaçaments amb vehicle privat.

No hi ha dubte que la principal raó per anar amb el teu cotxe és la comoditat. Si no has d'estar pendent d'horaris de trens o autobusos i pots arribar fins al lloc exacte on has d'anar, t'estalvia molts maldecaps. Lluitar contra la comoditat no és fàcil, però en tot cas si el transport públic no està ben resolt, la lluita acostuma a ser inútil. Ja s'ha perdut d'entrada.

Només amb una xarxa de transport públic extensa, que arribi arreu i amb una amplitud horària pot estalviar el vehicle privat. Si no ho poses fàcil, no esperis que la gent es resisteixi a agafar el seu cotxe.

Si vius en una gran ciutat tens molts punts per prescindir del cotxe particular. Si el transport urbà està ben resolt, i els desplaçaments a fora són puntuals i disposes també de bona comunicació, perquè t'has de carregar de despeses d'aparcament, assegurança, revisions i manteniment del vehicle. Agafa el transport públic i, si cal, lloga puntualment un turisme per fer un extra.

El problema sorgeix si vius en un poble petit i mal comunicat. Potser no tens tampoc tants problemes per aparcar, i la comoditat de sortir quan vols i on vols, és molt difícil de contrarestar quan els horaris del transport públic no són generosos.

Arenys hem viscut l'experiència d'una recollida de signatures per aconseguir un transport públic al centre sanitari de referència. Avui, desplaçar-t'hi sense cotxe particular és gairebé impossible, llevat que et mentalitzis a seguir una cursa d'obstacles sabent l'hora que surts, però no l'hora que arribes.

És bo que ens mentalitzin sobre la necessitat de reduir els desplaçaments privats, però la solució exigeix millorar l'oferta de transport públic. No es poden demanar peres a l'om.

Em preocupa

Em preocupa el caire que està agafant la gestió municipal a la nostra vila. Cada vegada tinc més la impressió que davant de les dificultats s'opta pel camí fàcil, encara que aquest sigui en detriment dels vilatans. No pot ser que no s'encarin els problemes i es busquin solucions que no vagin en contra de la ciutadania. Que es renunciï a competències municipals amb l'excusa de la poca preparació dels nostres treballadors o pocs efectius. 

Darrerament, hem observat uns detalls que m'han cridat l'atenció perquè no estan en la línia d'oferir un bon servei, sinó més aviat de desviar la feina, posar-s'hi d'esquena i que ho resolgui una altra administració, o una empresa privada. Una altra cosa és mancomunar serveis, treballar conjuntament amb els pobles veïns, ajuntar esforços, però treballar i no treure-s'ho de sobre.

En el Ple d'ahir, per posar un parell d'exemples, es va fer palesa aquesta tendència que comento. El primer cas, i que considero greu, va ser l'aprovació, gràcies a la majoria absoluta de l'equip de govern, que els ajuts a les famílies dels alumnes de l'escola de música no es rebessin en el moment de formalitzar la matrícula, sinó posteriorment, obligant-los a fer la despesa sense tenir en consideració les dificultats que puguin tenir per realitzar-la. El motiu sembla que és alleugerir la feina dels treballadors municipals. Una raó que no pot ser més desafortunada ni més perjudicial per a les famílies afectades.

El segon exemple és el comentari que es va fer del rebuig, per part de la Generalitat, d'assumir les competències en el control de les llicències, la inspecció i les sancions als establiments d'oci de la vila. La idea era que fos la Generalitat qui ho seguís perquè ho faria més bé, m'imagino. No som capaços de fer-ho?

Puc entendre que els municipis estan mal finançats. Que hi ha problemes a resoldre com per exemple que s'hagi de finançar l'acadèmia dels futurs policies, i que després puguin marxar cap a un altre municipi més gran que els pagui millor. Hi ha feina a fer per no deixar a l'estacada els governs municipals, però aquests hi han de posar de la seva part i formar correctament els seus treballadors perquè donin el millor servei als vilatans i no s'excusin en la seva incapacitat o comoditat, per no atendre com ens mereixem.

Sentir-te controlat

Cada vegada estem més controlats, sigui perquè nosaltres mateixos donem pistes, com perquè el sistema ens detecta. Els pagaments amb targeta, que són tan habituals, deixen un rastre que no pots dissimular. La prohibició de pagar factures en efectiu hi ajuda, però la comoditat de no haver de pensar a tenir diners a la cartera també és important.

Res no és casual i si et bellugues per internet saben el que fas. Si has llegit un anunci, t'insisteixen sobre aquell producte. Si has mirat una pel·lícula, et demanen si t'ha agradat i t'aconsellen altres films que poden ser del teu interès.

I les empreses estan atentes per saber quan i com han d'insistir en la publicitat perquè caiguis a la seva trampa. No cal pensar en els anuncis fraudulents que volen estafar-te. Només tenint en compte la propaganda comercial ja en tens prou per sentir-te bombardejat i distret tot el dia.

Suposo que, si mireu la televisió, us haureu fixat que ara més que mai surten anuncis, en català, del BBVA, per convèncer-te que fer pinya és la millor solució per millorar i créixer, per obtenir els màxims beneficis. Ho fan ara que estan pendents de la decisió de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre l'OPA al Banc de Sabadell.

Pensar que podem alliberar-nos de la publicitat, de la insistència de les empreses perquè compris els seus productes no té cap mena de sentit. El més important, però, és ser-ne conscient. Ser capaç de sospesar tot allò que t'arriba, tant si t'agrada com no, i a partir d'aquí analitzar què és el que més et convé. Què necessites i quin ús en faràs.

No ens podem angoixar per sentir-nos espiats, però sí que ho hem de tenir en compte i, si fa el cas, tancar tot allò que no necessitem i que només és una finestra oberta a la xafarderia.

Amb l'Ateneu al poble gris

Aquesta tarda hem anat a veure el darrer muntatge de la companyia Dagoll Dagom, L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol, al  teatre Poliorama, i que ha organitzat l'Ateneu arenyenc. L'autobús ens esperava puntualment davant del Calisay, i allà ens ha deixat ben passades les 10h de la nit.

Un poble gris, monòton i industrial veu trencada la seva rutina laborable amb l'arribada d'un gran espectacle musical. I aquí la ment se t'obre a moltes reflexions, reforçat pel fet que ens trobem a les portes d'unes eleccions municipals, cosa que també succeeix en la trama de l'obra.

El poble necessita despertar i treure's de sobre el domini dèspota d'un alcalde i empresari que sempre se'n surt amb la seva. La manipulació evident de l'autoritat deixa desarmada la població, incapaç d'aixecar la veu i lluitar per la seva llibertat.

Però no és més feliç l'artista que va de poble en poble maltractada pel seu mànager, que es creu el seu propietari, amb moltes ganes d'aturar-se a viure en un poble tranquil. És aquest el poble ideal? És la vida nòmada la sortida del fill de l'alcalde a qui està sotmès?

D'alguna manera t'adones que a vegades ens sembla que allò que fan els altres és molt millor del que et toca a viure a tu, però en el fons no és tant l'entorn el que et fa sentir infeliç, sinó la teva actitud davant la realitat que vius, i la teva capacitat o incapacitat per revel·lar-te a una situació injusta. Crec que buscar la comoditat ens porta a perdre el veritable sentit a la vida, i a poder gaudir-ne plenament. I moltes més idees en podrien sorgir.

El musical està molt ben plantejat, l'actuació de l'Àngels Gonyalons és esplèndida, la música fa vibrar en molts moments, però el text és, al meu entendre, excel·lent. I una obra amb un bon text ho aguanta tot.

No m'ha suposat una obra fàcil i entretinguda. He estat molt pendent de la temàtica i desenvolupament de l'espectacle, però m'ha agradat haver-hi assistit. No és, sempre segons la meva opinió, l'espectacle típic de Dagoll Dagom, o si més no el que t'esperes d'ells, però és un bon homenatge a un personatge únic de la literatura i la cultura en sentit ampli del nostre país.

Indecisos i abstenció, en els primers llocs

Em preocupa el desencís de les persones, i sobretot del jovent, a l'hora de respondre a les convocatòries electorals. És un problema de la societat, no només dels joves, el fet que aquests no es vegin motivats a acudir a les urnes per escollir els seus representants. Dona la impressió que hem substituït amb la queixa a les xarxes socials i els crits sense raonar el que hauria de ser la participació en la vida pública del nostre poble o del nostre país. Ens deixem portar per la comoditat i la simplesa, però això no passa sense que hi hagi uns motius al darrere.

El desengany polític ha estat clau perquè l'extrema dreta hagi crescut arreu d'Europa. Les dificultats per trobar solucions raonades als problemes reals de la població fa que el populisme creixi, i l'extrema dreta és una experta en populismes. No és estrany, doncs, que a Itàlia es calculi que demà l'extrema dreta sortirà reforçada a les eleccions convocades, amb tot el que això comporta. Però el que sap més greu és que l'abstenció pugui arribar a ser molt alta.

La gent s'absté massivament quan ha perdut la confiança en els seus dirigents. Quan el que hauria de ser un pacte de representació política per dirigir el país es converteix en unes plataformes ocupades per persones que només pensen en el seu futur, i en professionalitzar-se en la política, o treure'n uns beneficis personals. Quan la mediocritat de molts polítics fa que els problemes de la societat no es resolguin i que cada vegada hi hagi més desigualtats i injustícia.

Llegia avui que l'abstenció podria ser molt alta, i que el nombre d'indecisos superava el 40%. La desconfiança en els partits polítics fa que cada vegada hi hagi menys fidelitat. Allò que passava que una persona votava sempre al mateix partit polític durant gairebé tota la seva vida, avui ja no passa. El problema és quan el nombre d'indecisos és tan gran. Això només s'explica perquè no confiem en les plataformes a través de les quals configurem les institucions públiques que ens han de governar.

Són hores baixes per a la democràcia a Europa, i hem d'acceptar que aquesta etapa l'hem de passar de la millor manera possible i com més de pressa encara millor. Ho comentava un dia d'aquests, i també ho llegia avui en algun article de la premsa: els europeus no tenim memòria i estem caient en les mateixes trampes que en el segle passat. Quan serem capaços d'obrir els ulls i rectificar?

Si hi ha gent disposada a presentar-se a les eleccions per dirigir el país, cal que busquin la manera d'il·lusionar les persones, i no enredar-les. Que tornin a confiar en el polítics, amb ganes de col·laborar-hi i participar, amb l'objectiu final de redreçar la política actual i trobar solucions als principals problemes que ens afecten com a societat.

Tota transició comporta riscos i pors

Les transicions sempre resulten complicades perquè estem massa acostumats a la comoditat i els canvis ens fan por. És per això que no sempre les transicions resulten operatives ja que a vegades es perpetuen en el temps i això no és l'objectiu que un es planteja inicialment.

Avui llegint el diari ARA, quan parla dels pagaments en metàl·lic i el procés d'introducció dels pagaments en targeta o mòbil, he recordat anècdotes que et fan veure que no tots estem igualment preparats per adaptar-nos a l'era digital. No són només les persones de certa edat, sinó que hem de pensar també en aquells que viuen marginats i els que es resisteixen a qualsevol canvi, perquè els fan por.

D'aquesta reflexió he anat a parar a la transició democràtica espanyola i els molts problemes que s'han amagat i que ara hem descobert. Per a moltes persones la transició ha representat un esforç per mantenir la situació de l'època franquista, per interès propi i rebuig a perdre posició i poder, però també hi ha qui s'hi ha resistit per por a arribar a un món desconegut amb nous problemes, qui sap si encara pitjors.

La gran majoria ha estat convençuda que el canvi polític era necessari, però s'han quedat en l'anècdota i en el fons no han avançat tant com es poden imaginar. El resultat de tot plegat ha estat que les forces que regeixen la nostra societat són les mateixes, amb indumentàries més acolorides, però amb els mateixos principis d'ara fa quaranta anys. Els que hem criticat la involució dels darrers anys, hem estat criticats i acusats de fracturar la societat. Qui l'interessa no canviar el model de societat, se n'encarrega prou d'acusar els altres de provocadors i desestabilitzadors del sistema. La transició tenia bones intencions, però no ha servit per arribar a una societat suficientment justa i lliure.

Competència ferroviària Arenys-Barcelona

L'any 2020 ha de quedar alliberat el sector ferroviari i RENFE ja no en tindrà el monopoli. A la possibilitat que l'AVE Madrid-Barcelona tingui una competència d'una companyia privada, tothom mira de buscar-hi traves per, com a mínim, allargar-ho fins al 2020.

Si em permeteu, i per interès personal, o millor dit, familiar, m'agradaria més que la competència arribés per al tram Arenys de Mar - Barcelona Sants. Aquí, per poc bé que tot anés seria molta la gent que en sortiria beneficiada. Esclar que m'han d'aclarir com s'ho poden fer amb la situació de les vies actuals.

Miracles a Lourdes! Tal com està tot el panorama ferroviari es fa difícil pensar que hi poden haver millores a curt termini. M'imagino que tot passa per unes bones inversions i deixar Rodalies en condicions d'anar més ràpid, sense tants entrebancs i amb més comoditat.

No és estrany que aquesta voluntat de mantenir totes les competències des del centre de l'Estat, amb un resultat funest, doni ales a més gent en voler sortir d'Espanya. Per lògica, l'aproximació al punt de gestió ha de millorar l'eficàcia, i a més si hi afegim les ganes de que funcioni bé, l'èxit ha d'estar assegurat.

Malauradament fa massa anys que estem esperant transferències o inversions, en temes de transport públic, i no arriba ni una cosa ni l'altra. Seguirem demanant, convençuts que només gràcies a Europa podem aconseguir treure'ns de sobre aquesta cotilla que ens ofega.

La banca ètica, una alternativa a la pressió bancària

Avui les amenaces de desplaçar la seu d'empreses catalanes fora de Catalunya han pres el relleu a les primeres pàgines dels diaris i noticiaris. El Capital no vol soroll i la situació actual al nostre país no és el més favorable a l'especulació positiva de les empreses i els seus guanys. Per altra banda també funciona com a xantatge polític per fer tirar enrere els plans del govern català. Rajoy ho veu amb bons ulls i ho reforça decretant una llei que faciliti la sortida de les empreses catalanes. 

A cada moviment d'un bàndol s'espera la reacció de l'altre. Després que el Banc de Sabadell ho hagi aprovat aquesta tarda i decidit instal·lar la seu a Alacant, i que La Caixa es plantegi anar a les Balears, i que també se'n parli a Catalana de Occidente, entre altres, caldrà veure quina és la reacció del govern català i com tranquil·litza la ciutadania, encara engrescada amb la DUI.

Continuen havent-hi dues possibilitats. Per una banda veure claudicar l'intent secessionista d'una part de la ciutadania catalana, i de l'altra continuar lluitant amb enginy i esperances, trobant una solució per a cada nova trompada rebuda. En aquest segon cas, avui es tractaria de buscar bancs alternatius al Sabadell i La Caixa. La banca ètica?

La comoditat que ens proporcionen les institucions de sempre, els grans bancs que no ens donen interessos, però que pots arribar a neutralitzar les comissions, és difícil de trobar-la en alternatives més desconegudes i sense una xarxa d'oficines que t'ho faci fàcil. Ocasions com aquesta poden servir també per fer veure als bancs que no disposen de tot el poder i, al marge de si som sobiranistes o simples estalviadors que hem esdevingut els seus súbdits, trobar la manera de dir-hi la nostra plantant cara al gran gegant.

Els Comuns, ni carn ni peix

Com era d'esperar, les votacions d'aquest matí a l'assemblea del nou partit polític dels Comuns, han demostrat la seva opció per quedar-se amb la Puta i la Ramoneta, i continuar el paper que ha jugat fins ara Catalunya Sí que es pot al Parlament català. És allò de no definir-se clarament per intentar acontentar tothom, un fet que està vist i comprovat que a la llarga provoca descontentament a totes les parts.

El problema dels partits polítics és la indefinició, que sovint practiquen per evitar ser incoherents i faltar a les promeses. D'aquesta manera ningú els pot acusar d'haver mentit i incomplert les seves promeses electorals.

La indefinició també produeix desafecció i molt poca credibilitat dels partits i els seus dirigents. Veurem quins seran els primers passos d'aquesta nova força política sorgida del naufragi i rescat d'antics partits, i si la força que genera el començament dels projectes els deixa prou forts per fer bullir l'olla un quant temps fins que se'ls exigeixi definició i compromís al país.

Els resultats que s'han donat a les votacions de les línies independentista i unionista deixen veure que aquests últims predominen, si més no entre els assistents a l'assemblea d'avui. Això, però pot canviar segons l'evolució del procés que lideren Junts pel Sí i la CUP, però una cosa tenim molt clara: amb ells no es podrà comptar per res. Comoditat absoluta!

Després de Sánchez què passa amb el PSC?

Molts es pregunten què passarà al PSC després d'haver-se posicionat tant a favor de Pedro Sánchez, amb l'única excepció de Carmen Chacon. Núria Parlon ho ha dit molt clar, com és costum en ella, i Iceta ha amagat les cartes, com també acostuma a fer quan pinten bastos. 

Fa uns anys potser els fets de dissabte haurien empès el PSC a prendre decisions importants de cara al seu futur, però avui dia és diferent. Des dels darrers abandonaments per la seva actitud en front del procés d'independència, en el PSC s'hi ha quedat la gent més conservadora i fidel al partit espanyol. Posicionar-se en contra de la línia actual, marcada per Susana Díaz, no és fàcil ni gaire probable.

Iceta ho va dir molt clar, però després del fracàs, ara toca nedar i guardar la roba, el que ha sabut fer sempre i per això ha arribat on ha arribat. Pateixo més per la situació de Núria Parlon, que se l'arribi a entendre i s'hi confiï, per a mi l'única manera de recuperar credibilitat que té el PSC.

Es queixen de la influència que tenen els barons dins del PSOE, però en el PSC passa una cosa molt semblant. Aquesta manera de fer és típica de la dreta, i els hi surt bé. Quan ho practica l'esquerra és que les coses no van pel bon camí. L'esquerra ha de ser trencadora i no buscar la comoditat, una cosa que acostumen a fer els que teòricament s'han jubilat, però que mantenen els fils tensos, fins aconseguir cops d'estat com el d'ahir dissabte.

El serial del PSOE i del PSC no ha acabat, i encara han d'arribar els principals episodis. L'abstenció per afavorir el govern de Rajoy tenia una explicació amb Sánchez al capdavant, però en tindrà una de ben diferent després de la seva caiguda. Tot dependrà de l'actitud de les persones discordants de la corda de la Núria Parlon, a nivell estatal, però també a Catalunya. 

I les CUP que carai faran?

Arran de les declaracions del regidor Ramon Vinyes sobre la decisió de les CUP de no voler entrar a formar part del govern municipal, tot i signar la moció de censura, i sense els quals no hauria pogut reeixir, m'ha recordat que per a moltes persones l'actitud de les CUP, a nivell local, però també en l'àmbit català, no s'acaba d'entendre.

Parlant amb gent, alguns creuen que no tenen clar què volen ser de grans o bé que no es casen amb res ni amb ningú per no assumir cap tipus de responsabilitat. Quedar al marge del govern li permet ser crític amb les decisions que pugui prendre la primera alcaldessa de la vila i el seu equip. Una cosa, però han de tenir present i és, com deia abans, el seu vot és decisiu perquè la moció de censura tingui efecte.

No queda clar l'interès del PSC local perquè les CUP decideixin entrar al govern. No hi ha moltes coincidències ideològiques, que jo hi sàpiga veure, i més enllà de les bones relacions personals que puguin tenir els diferents regidors, hi ha qui hi veu l'interès en no tenir-los a l'oposició.

Un dia podríem parlar de la capacitat dels diferents grups municipals per tirar endavant una política o altra. Sovint dóna la impressió que darrere els regidors i regidores de cada grup hi ha un buit important que fa que es trobin molt sols i sense el suport que caldria esperar. Probablement tindríem sorpreses.

El suport que necessiten del seu partit els regidors i regidores que han pactat el nou govern és molt important, però encara ho és més que els quedi clar que es tracta d'un govern de coalició i que han d'evitar veure els companys de viatge com a adversaris. No seria bo per Arenys de Mar que amb el canvi obtinguéssim una oposició molt conjuntada i una olla de grills governant. 

Els regidors de les CUP varen dir que amb tants grups no se sentirien còmodes. Amb qui s'hi sentirien? Tenen alguna opció de governar amb comoditat? Han fet possible el relleu a l'alcaldia, suposo perquè estimen que ara anirem més bé. Se'ls pot acusar de poc solidaris? De no voler arriscar? De que faci la feina un altre?

L'organització territorial és un tema pendent

L'edició d'avui del diari ARA presenta un dossier sobre els micropobles on aprofundeix en els problemes que aquests tenen per sobreviure i les dificultats per trobar l'ajuda necessària per continuar existint. Tracta de les dificultats d'alguns d'ells de poder estar connectats a Internet o fins i tot rebre el senyal de televisió, i també de la manca de nens i nenes que provoca el tancament de les escoles.

No és una novetat, sinó que el tema s'ha tractat des de fa molts anys sense que s'arribi a cap conclusió. La comoditat de la gran ciutat o les àrees més poblades és un atractiu massa fort perquè a les primeres dificultats, els residents en petits municipis, quan aquests són en llocs de difícil accés, s'animin a deixar-los abandonats.

El problema és complex i cal diferenciar realitats distintes. No és el mateix discutir sobre les petites dimensions de molts municipis, si aquests estan ben comunicats o es troben a la muntanya. En el primer cas estaríem parlant de problemes d'organització i rendibilitat dels serveis, i en els altres s'hi afegeixen els problemes de comunicació, d'accés a l'escola, als serveis mèdics...

Mentre estudiem com solucionem els problemes dels petits pobles aïllats, podríem estar organitzant el dia a dia dels petits municipis que podem entrellaçar. Si no és per iniciativa pròpia, que sempre és preferible, caldria exigir-los mancomunar serveis. Podem entendre la voluntat de mantenir la independència i l'essència de cada municipi, i per això el fracàs de l'estudi Roca, però no es pot entendre que cadascun dels municipis vulgui tenir els serveis públics per ells sols. 

El gran problema del nostre país és l'excés d'institucions sobreposades, sense que tinguem clar quines han de ser les funcions d'unes i altres. A vegades fa l'efecte que es creen perquè els polítics ocupin cadira, sense analitzar a fons la conveniència. Són moltes vegades institucions sense recursos i per tant poc operatives.

Potser és demanar massa, i ara encara pitjor, però seria hora que el govern català afrontés l'organització territorial com a objectiu del seu programa de govern, i entre tots ho consensuéssim sense mirar els interessos de partit, sinó els de país. És això demanar massa?

La tramitació online hauria de ser més senzilla

No em considero una persona molt avesada en les gestions online, però estic segur que porto molt d'avantatge amb moltíssima gent. També és cert que hi ha molta gent que s'hi belluga amb més comoditat i encert que no pas jo. Malgrat tot em veig capaç d'afirmar que els tràmits per Internet continuen essent força complicats, i no m'estranya que hi hagi un percentatge tan baix d'usuaris.

Probablement trobaríem moltes diferències entre gestions comercials i gestions administratives. En aquest darrer cas penso tant en les relacions amb l'administració pública com també amb les companyies de subministres: llum, gas, telèfon...

Us haig de dir que sóc una persona molt persistent i no paro fins que no ho aconsegueixo, això fa, però, que moltes vegades dediqui molt temps, per no dir perdre, per aconseguir tràmits que no haurien de ser tan complexos.

Avui ha estat un d'aquells dies que he aconseguit modificar unes dades d'uns contractes de subministres, gràcies al xat que la companyia té incorporat en el web. Sense el xat hauria estat del tot impossible. Al final, però, no ha acabat de sortir del tot bé i m'ha quedat una qüestió per resoldre que no trobo al web.

No sé si us hi heu trobat, però sovint és més fàcil trobar allò que necessites, a través de Google que no pas al web de l'administració corresponent. A vegades es tracta de webs que han rebut premis. Realment és descoratjador.

Barcelona comparteix Art, Cultura i barraquisme

Al Poble nou, a pocs metres dels nous Encants, l'Auditori, el Teatre Nacional i el Museu del Disseny, ens trobem un descampat de barraques on, segons l'ajuntament de Barcelona, hi viuen més de 400 persones, en unes condicions deplorables que avergonyirien al menys sensible dels mortals.

Unes quantes vegades hem vist els documentals sobre el barraquisme a Barcelona, de l'època d'arribada de la immigració dels anys seixanta del segle passat. Uns documentals que ens podrien fer creure que tot és història, perquè no ens parlen de la situació actual. 

Avui és un dia per pensar i reflexionar sobre els fets de París d'ahir la nit, perquè són greus i deixen entreveure que n'hi haurà més. Pensar en què es va fer malament, perquè ara visquem aquests terribles atemptats. Avui hi pensem i opinem, però no ens podem oblidar de què passa a pocs metres de casa, des de fa anys.

Molts han vist en la nova alcaldessa de Barcelona el canvi dràstic que requeria el govern municipal d'una ciutat que ha brillat, però que té mancances i problemes sota l'estora que convé aflorar. Colau té molta feina i difícil, si vol satisfer les persones que reclamaven una ciutat més justa, on tothom tingui oportunitats. Convé que l'alcaldessa no passi gaires estones al seu despatx i en canvi es passegi també per aquests indrets plens de barraques, brossa i rates, on hi malviu una colla de barcelonins, majoritàriament de procedència de països de l'Est i el nord d'Àfrica.

Però no només l'alcaldessa s'hi ha de passejar, sinó també la resta de barcelonins que viuen còmodament en habitatges amb totes les condicions, i persones que no vivim a Barcelona, però que formem part d'aquesta mateixa nació. Probablement veient el panorama, la nostra opinió i actitud serà diferent, i ajudarem a que els polítics amb responsabilitat de govern, prenguin mesures per reduir aquesta situació tan injusta.