Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

Jordi Sánchez no només marxa

Jordi Sánchez se'n va escampant m... Així ho podríem titular després de les declaracions que el secretari general de JxCat ha fet, una vegada anunciat que no optaria a renovar el seu càrrec a la secretaria del partit. Era massa bonic tot plegat, com perquè Sánchez no ho embrutés. 

Des del primer dia ha sembrat la discòrdia dins de la seva formació, afectant el govern, pel pacte amb ERC. Puc entendre que la història d'aquest senyor és dura. Haver de passar tants mesos a la presó per una cosa que jo considero del tot injusta, no és fàcil d'assumir, i fins a un cert punt es pot entendre agror en les seves paraules i ressentiments. Dit això, però, no crec que la seva actuació al capdavant de la secretaria general hagi estat modèlica, i vaig considerar que era bo que no repetís, que seguís l'exemple de Jordi Cuixart i fens un pas al costat.

No calien, però, les seves paraules desagradables contra companys de partit. Sembla com si no en tingui prou en baixar de la poltrona, sinó que necessita que altres persones caiguin, encara que sigui forçades per la seva crítica. Ell sabrà què en treu de tot plegat, però els catalans no hem d'aguantar segons què, que no afecta només el seu partit, la qual cosa no ens implicaria, sinó que té efectes en el funcionament del govern on la seva formació hi participa, i aquí sí que rebem tots.

Sap molt greu que Espanya hagi aconseguit deixar tan malparada la política catalana, amb uns representants que no han estat a l'alçada que calia suposar. Uns polítics que no han sabut reaccionar als pals soferts per la repressió i venjança de les institucions espanyoles, i han provocat aquesta paràlisi, acompanyada d'insults i crítiques entre ells.

Jordi Sánchez podia haver marxat amb la boca callada, i empassant-se l'orgull. Tots li hauríem agraït el sacrifici de tots aquests anys, encara que li poguéssim criticar la seva gestió en el càrrec de partit. Ara, però deixa una mica de regust amarg, la qual cosa no es bo per a ningú.

Jordi Sánchez, una passa al costat

Jordi Sánchez ha anunciat que no es presentarà a la reelecció com a secretari general de JxCat en el proper congrés del mes de juny, i d'aquesta manera ha aclarit molts dubtes que hi havia sobre la seva decisió i, sobretot, ha alegrat la vida a moltes persones contràries a la seva gestió. Des de fora, penso que és una bona decisió, que caldria situar al voltant de la idea de Jordi Cuixart de fer una passa al costat i deixar el camí lliure a altres persones menys implicades en el Procés.

Sempre analitzat des de fora, crec que la gestió de Jordi Sánchez no ha estat encertada i ha provocat una situació de crisi constant entre les formacions independentistes que, probablement amb altres casuístiques, han ajudat a la paràlisi actual del govern. A Jordi Sánchez se li ha d'agrair el seu sacrifici i lamentar que hagi estat pres per culpa d'un Estat repressor, però el seu treball polític, una vegada indultat, tampoc ha ajudat a avançar com a país.

El futur de JxCat no està clar i m'imagino que el proper congrés haurà de decidir molt bé què pensa fer en un futur, i com encaren la continuïtat del pacte amb ERC al capdavant del govern català, assumint que continuen sent la segona força independentista, i que no poden fer res sense un consens amb ERC.

Precisament llegia a l'ARA l'article que parlava avui del proper congrés de JxCat, i el paper a jugar de Puigdemont, Borràs, Turull i Sánchez. Segons l'articulista el dilema Turrull-Sánchez es presentava complicat per les declaracions del primer en què no veia clar un enfrontament amb Sánchez per ocupar la secretaria general. Amb les declaracions d'avui, Turull té el camí obert si continua optant a aquesta secretaria, sempre i quan Borràs no li barri el pas, com seria el cas que Puigdemont repetís com a president de la formació.

Per ara, com que les eleccions parlamentàries encara queden lluny, tot es centra en la definició dels principals càrrecs del partit, sense oblidar la pressió que encara exerceixen les conseqüències judicials del Procés, i en el cas de Borràs, el possible judici per la seva actuació al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes.

Cau el secretari general del PP

En el recorregut d'aquests darrers dies al voltant de la crisi del PP, avui s'ha arribat a la dimissió de qui s'ha emportat totes les culpes, la mà dreta de Casado, el secretari general del partit, Teodoro García Egea. Feia dies que Casado rebia molta pressió perquè el fes dimitir, i m'imagino que tirava llargues perquè la conseqüència més lògica és que després d'ell hi vagi el propi Casado.

En moments com aquests, en què un home es resisteix davant la pressió de la majoria del seu partit polític és quan t'adones que encara funcionen els personalismes. És cert que cada persona imposa la seva manera de fer i pensar, però no té sentit que tot es mogui al voltant d'una sola persona, sobretot quan la resta de dirigents s'hi posen d'esquena.

Entenc que ha de ser molt dolorós per a una persona com Casado, que somiava en ser el proper cap del govern espanyol, que ara hagi de dimitir i quedar-se amb les ganes. Que vegi com la seva adversària interna li passa la mà per la cara i se'n surt amb la seva. En un món com la política, en què un es menja els altres per anar escalant posicions, cal adonar-se que es fa difícil acceptar el fracàs. Si bé és cert que tota persona que entra en política hauria de ser capaç d'imaginar finals tràgics com aquest, suposo que un s'ho treu del cap com un mal pensament i només pensa en la victòria.

Tot polític que té ganes de liderar un partit, s'envolta d'amics fidels que el protegeixen de les enveges i crea un espècie d'escut per evitar quedar-se amb el cul a l'aire. És per això que guardava el roc a la faixa del seu secretari general, l'última defensa a la seva pròpia destitució. Els fets han anat massa enllà, i encara que continua allargant-se l'agonia, tot fa preveure que la història no durarà gaires dies més, i el desenllaç més probable és la dimissió del president Casado.

L'altra incògnita és saber qui el substituirà. Molts parlen del president gallec, però ell va despistant. No vol fracassar abans d'hora, sobretot veient la força que té Ayuso, animada per uns militants i simpatitzants que la voldrien a la Moncloa. Ayuso diu que només aspira a liderar Madrid, però tots sabem com de llaminera és la política i el poder que genera. Qui s'ha d'acontentar amb una comunitat autònoma si té la possibilitat d'assolir el govern del país?

Jordi Sánchez no farà el pas

Abans d'ahir comentàvem la renúncia de Jordi Cuixart a renovar la seva presidència d'Òmnium Cultural. Ho justificava en la necessitat de buscar relleus i obria una porta a que altres persones, entitats i institucions fessin una mica el mateix.

A Catalunya, durant els darrers quatre anys han succeït moltes coses que mereixen una reflexió profunda, i la situació actual d'aturada, encara ho aconsellen més. El problema està en que molta culpa de com estem ara té a veure amb la política, els polítics i els partits polítics que formen part del govern català. Demanar als polítics que facin un pas al costat és molt agosarat, i amb molt poques possibilitats d'aconseguir-ho.

Aquests dies escolto el secretari general de Junts per Catalunya, el senyor Jordi Sánchez, reivindicant la seva posició davant la taula diàleg i anunciant que és un fracàs que no se'ls hi pot atribuir. Personalment penso que Jordi Sánchez hauria de fer aquest pas al costat, pel bé del nostre país. Ell sí que s'està convertint en un fracàs, perquè ni fa ni deixa fer.

No crec que tot es pugui arreglar amb la renúncia o dimissió d'una persona, però de ben segur que els relleus són positius, sobretot quan s'ha constatat que hi ha una paràlisi i que res es mou. Si els polítics actuals són incapaços de fer avançar el nostre país, crec sincerament que s'haurien de plantejar la seva renúncia i donar pas a altres persones perquè com a mínim ho intentin.

Se'm fa molt difícil escoltar Jordi Sánchez, sense que em vinguin ganes d'opinar al respecte. Se li ha de reconèixer el que ha suposat per a ell estar injustament empresonat, però penso que les seves decisions actuals, les que ha pres des de la seva responsabilitat al davant del seu partit polític, no han estat encertades, ni ens han beneficiat com a país. 

Crec que l'exemple de Jordi Cuixart l'hauria de seguir molta més gent que s'han vist immersos en el procés fallit de la independència, i permetre que una nova fornada de persones intentin redreçar la situació actual i recuperar la confiança perduda en les institucions i els partits polítics catalans.

La responsabilitat del Secretari General del Parlament

Continua la controvèrsia sobre la no publicació estricta del que es va aprovar al Parlament de Catalunya, per decisió del Secretari General del Parlament, en Xavier Muro. Segons el Secretari General la decisió era seva perquè n'era seva la responsabilitat, tenint en compte la sentència del Tribunal Constitucional. Només JxCat ha exigit la publicació completa del que va decidir el Parlament. La resta de partits de la mesa del Parlament han acceptat la decisió de Muro.

Ara ha sorgit un grup d'experts que asseguren que Muro no podia decidir no publicar totalment la resolució del Parlament i caldrà veure si el seu raonament és lògic i legal. Des del meu punt de vista, considero que el Secretari General del Parlament havia de publicar la totalitat de les resolucions del Parlament, i en tot cas els responsables, si això contravenia alguna sentència prèvia del Tribunal Constitucional, serien els polítics i no el funcionari. Entenc que el Butlletí Oficial del Parlament ha de reflectir tot el que s'aprova al Parlament, sense que ningú no pugui variar-ho.

I això ho penso, al marge del contingut de les decisions. Si acceptem que el funcionari de torn és qui decideix què es publica i què no, estaríem traient legitimitat a tot el que passa al Parlament. Els diputats membres són representants del poble, que és sobirà, i entenc que poden decidir qualsevol cosa, sota la seva responsabilitat, i aquesta decisió ha de ser expressada totalment al BOPC. 

M'imagino que la polèmica continuarà, per l'interès del contingut, però a mi m'agradaria que es debatés per concloure, al marge del contingut, si el funcionari pot decidir què publica i què no, i n'assumeix la seva responsabilitat. No crec que el resultat hagi de ser l'expedientació del funcionari o no, sinó conèixer què és realment legal i què és una interpretació errònia del cas.

La Fiscalia al servei del ppoble

El procés sobiranista, si una cosa té és que ha aconseguit agilitar la feina dels jutjats. Allò que ens tenia acostumats la Justícia, i el Tribunal Constitucional en particular, on s'eternitzaven les sentències, ara es resolen en un pim pam. Qui es queixa que els jutges treballen poc? En tot cas no seran tots, perquè els fiscals pressionen molt i no els deixen tranquils.

L'entrada i sortida de polítics i alts càrrecs catalans de les dependències judicials és un no parar. Les convocatòries per donar-los suport cada vegada en són més, i probablement ens arribaran a cansar, o no?

Avui llegia que la consellera de governació, Meritxell Borràs, i el seu secretari general, Francesc Esteve, han rebut una querella de la Fiscalia Superior de Catalunya, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, el senyor José Manuel Maza, que fa pocs dies era qüestionat per suposades feines brutes. Entre amics, però es fan favors, i això no ha de semblar tan estrany. Jo t'ajudo en això i a canvi tu em dónes un cop de mà en allò. Sempre s'ha fet així, i el PP encara més.

Una altra cosa que ha aconseguit el procés sobiranista, i les corresponents querelles, ha estat el suport unànime d'una bona colla d'espanyols enganyats pels mitjans de premsa més casposos de tots els temps a l'Espanya canyí. Probablement nosaltres no ho hem sabut explicar, però bona part de la culpa de tot plegat ha estat provocada per les forces polítiques i mediàtiques hereves del franquisme i que mai han hagut de donar comptes de res. 

La Solidaritat que s'exigeix a Catalunya no és la mateixa que s'exigeix a altres comunitats autònomes, però, fins i tot deixant les comparacions, el problema no està en la solidaritat exigida, sinó que se'ns demana ser cornuts i pagar el beure. El més greu de tot és que això no ho volen ni veure els partits sucursalistes dels partits polítics espanyols. L'enemic el tenim a dins.

L'essència de la socialdemocràcia

Pensava esperar a demà a parlar del PSOE, una vegada coneguem què faran els diputats del PSC al Congrés, a l'hora de votar el nomenament de Rajoy com a president del govern espanyol. El cas és, però que he llegit unes declaracions del senyor Ibarra, qui va ser president de la comunitat d'Extremadura, que m'han fet certa gràcia.

Ibarra parla de l'essència de la socialdemocràcia, que no permet que la militància voti, sinó només els seus representants. El PSOE no és un partit assembleari i per això les decisions les pren la direcció del partit. 

D'entrada no hi tinc res en contra, ja que cada partit polític s'organitza com vol. El problema està quan un no sap quin partit juguen, perquè canvien les normes a la mitja part. Com és que va ser la militància qui va escollir el líder socialista, i en canvi varen ser uns pocs que el varen defenestrar?

Segurament a l'expresident Ibarra ja no li va agradar el sistema que varen utilitzar per nomenar el secretari general del PSOE. Ell hauria preferit que hagués estat nomenat a dit, com tota la vida. Aquesta relació directa de la militància de base amb la cúpula del partit no li acaba d'agradar. Llavors que no s'estranyi que cada vegada hi hagi menys militants i menys vots socialistes. 

No cal ser assembleari per comptar amb la militància. El que sí cal és ser coherent i no canviar d'opinió quan ja s'han obtingut els vots defensant una altra cosa. Això no ho entén ningú, només els que viuen i han viscut de la política, alguns sense haver fet res més en tota la seva vida. És per això que hi ha tan poca confiança amb els polítics d'ofici.

Cándido Méndez no ha pogut amb Josep Maria Àlvarez

Ho ha intentat de totes les maneres. L'ha acusat de defensor del dret a decidir, com si això fos un pecat. Ha intentat posar tothom en contra del candidat català, però no ho ha aconseguit. Josep Maria Àlvarez ha guanyat les eleccions i s'ha convertit en el nou secretari general de la UGT.

És curiós observar com en uns moments en què l'Estat espanyol està tan esverat per l'actitud del govern català i tota la gent que li dóna suport, dedicant-se a provocar enfrontament entre espanyols i catalans, són persones catalanes les que ocupen càrrecs a nivell nacional, com Rosell a la patronal CEOE i ara Àlvarez a la UGT. Ambdós han hagut de lluitar contra la tàctica dels seus adversaris, d'acusar-los de ser catalans.

Felicito a Josep Maria Àlvarez i li desitjo tota la sort del món. En una legislatura amb majoria absoluta del PP, el sindicat no ha tingut prou força per encarar-s'hi. L'objectiu primer és aconseguir la derogació de la reforma laboral i, entenc que també, clarificar què hi ha de la corrupció dins del sindicat.

La tradicional alternança de govern a Arenys és possible

Definitivament Arenys de Mar comptarà amb una llista electoral de CIU, amb el candidat d'UDC al davant, i una altra d'independents, amb militants o exmilitants de CDC i UDC, amb l'actual alcalde de candidat. Amb aquesta resolució en el litigi dins de la Federació, tindrem nou llistes a punt, a l'espera de què fa Podemos a la vila.

No sé si les baralles entre les formacions locals de CDC i UDC, i l'actual alcalde, perjudicaran els resultats a les properes municipals, però en tot cas no crec que els beneficiïn, sobretot en un moment amb tantes opcions electorals, sense que cap d'elles despunti especialment. El sainet que ens han muntat ha estat força penós, però hi ha una cosa que no he acabat d'entendre.

Avui Lluís Corominas, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya, ha comunicat als militants del seu partit que l'alcaldable ha de ser el candidat d'UDC, ja que Unió Democràtica és el partit que va guanyar les darreres eleccions municipals i s'ha d'aplicar el que diuen els estatuts de la Federació. Suposo que el fet que a Vic l'alcaldable sigui la candidata de Convergència, malgrat que el guanyador en les darreres eleccions municipals fos el candidat d'Unió, és perquè a Vic hi ha hagut consens dins de la Federació i en canvi a Arenys no n'hi ha hagut. És això, oi?

Convergència ja ha amenaçat d'expulsar del partit aquells militants que es presentin en una altra llista electoral, com és el cas de l'actual gerent de l'ajuntament, en Xavier Masgrau. No sé si Unió farà el mateix amb els seus militants, en aquest cas l'actual alcalde Estanis Fors. 

Amb una Federació tan atribolada, un PSC en hores baixes i sense cap revulsiu local que els reanimi, i un PP que s'enfrontarà amb la Rosa Zaragoza al capdavant de C's, pot ser l'hora dels grups actuals de l'oposició, els quals hauran de vèncer les seves pròpies contradiccions i veure si són capaços de plantejar cap alternativa d'esquerres clara i realista per a Arenys. De fet seguiríem la tradicional alternança de govern local. Continuarà...

Les elucubracions de PP i PSOE per mantenir-se a dalt

Pedro Sánchez, el secretari general del PSOE, defensa la honestedat i la honorabilitat dels que foren presidents d'Andalusia, els senyors Manuel Chaves i José Antonio Grinán, i no seré jo qui el contradigui. El que passa és que ens ve a la memòria la defensa de Rajoy al senyor Luís Bárcenas, i després els fets no li varen donar la raó.

És una llàstima que passi tot això en política, perquè després no hi ha ningú que es fiï de ningú i els ciutadans estem cansats dels polítics. Aquesta és l'excusa o el motiu perquè sorgeixin col·lectius com Podemos, Ganemos o Guanyem, que haurem d'observar com encaixen i quin protagonisme assoleixen i, sobretot, com afecta als partits tradicionals.

Estem també cansats de sentir parlar de transparència, regeneració democràtica, enduriment de penes a la corrupció... però no acabem de veure acords i decisions que facin pensar que es va en aquesta línia. Sí, en canvi, ens parlen de canviar la llei electoral perquè el PP asseguri alcaldies. Perdó!, se m'ha escapat!, volia dir perquè els partits grans no tinguin la competència dels petits. O tampoc podia dir això (?). Perquè hi hagi més estabilitat en els governs municipals.

Si s'ha de canviar la llei electoral, el que s'ha de fer és un canvi total i tenint en compte els elements a millorar, plantejar la possibilitat de les llistes obertes, revisar-ho tot, i no només allò que interessa als partits polítics que tenen la majoria per canviar-ho. Que pensin que a Catalunya després de trenta anys encara no hem estat capaços d'aprovar cap llei electoral.