Llegia la crònica del diari ARA, d'un dels diàlegs de Pedralbes amb la professora de filosofia Anna Pagès, amb la frase en negreta "els que es dediquen a l'ensenyament haurien de tenir un nivell cultural alt". Al marge de les precisions que caldria fer sobre què considerem per un nivell cultural alt, segur que estaríem d'acord en afirmar que la cultura obre moltes portes i dona autoritat, prestigi i carisma a qui ha tingut la sort i la voluntat d'endinsar-s'hi. Voldria, però afegir que en tots els àmbits de la vida és important el nivell cultural dels protagonistes, sobretot si aquests estan cridats a liderar qualsevol projecte, sigui social, polític, econòmic, lúdic o cultural.
No sé si ens podem permetre el luxe d'anar mesurant el nivell cultural de la gent i a partir d'aquí treure'n conclusions. Tot i així, si alguna cosa em preocupa de la situació d'avui dia és el baix nivell cultural que presideix la majoria d'espais socials. Mai he estat un gran televident, i encara menys de canals privats de poca qualitat, però si més no a través de la xarxa t'arriben coses que et sorprenen ja que no creies que fos possible. Entrevistes a joves sobre temes bàsics que desconeixen del tot, amb respostes que et fan mal a l'ànima.
Si estem construint un món tan inculte no podem esperar-ne res de bo. No ens ha d'estranyar tot el que està passant. El nivell de civisme, els problemes de convivència, la improductivitat i la irresponsabilitat, i podríem anar-hi afegint conceptes. Tots ells s'alimenten d'una base pobre en tots sentits, i sobretot cultural.
Segur que un professor o mestre culte té més facilitats per mantenir el principi d'autoritat que ara està tan qüestionat en l'ensenyament. Quan li veus les vergonyes a una persona se't fa molt difícil mantenir-li confiança i, només gràcies a l'educació rebuda, la respectes, encara que sigui per això, per educació. El mateix podem dir dels polítics, que són força l'ase dels cops. Si es volen fer creïbles han de demostrar la seva vàlua. La ignorància i la incultura són dos elements que perjudiquen la imatge i credibilitat dels polítics. Potser aquest és avui un dels greus problemes.
No cal ser un erudit de la cultura, però hi ha uns mínims que cal conrear, i en això hi ajuden, o haurien d'ajudar-hi, les famílies, l'entorn d'amics i els espais de trobada, siguin escolars, professionals o lúdics. I arribem al final de tot. Un país inculte té totes les de perdre i quedar-se enrere. La Cultura no és un luxe, sinó un bé necessari que no podem deixar de banda, ni deixar de protegir, potenciar i promoure.
