Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

A l'espera de l'assalt final

Aquests dies estem parlant de l'Afganistan perquè els fets que succeeixen marcaran el futur de molts anys amb un alt risc d'involució i la desaparició de drets fonamentals, sobretot per a les dones. Els fanàtics talibans que s'estan fent al poder, després de la sortida de les tropes nord-americanes, envien un missatge molt clar de repressió que per poc que t'estimis la llibertat de les persones, et dol i et fa patir.

Avui hem conegut la notícia que els fanàtics han arribat a les portes de la capital, i que l'exèrcit afganès, que teòricament va formar i reforçar els EUA, és incapaç de defensar el govern actual i només pacta sortir corrent i salvar els mobles. Els poderosos tenen assegurada la seva protecció, però la població civil té totes les de perdre. Les dones hauran de sortir de la Universitat i el treball, i tornar a casa.

Què ha passat? Què s'ha fet malament? Quines conseqüències hi haurà per al futur del president Biden? Sabia que passaria això si decidia marxar de l'Afganistan, i ens va enganyar, o bé era tan innocent que no s'ho va imaginar?

La història es repeteix, com acostuma a passar, sense aprendre'n ni trobar la manera de corregir els errors. És molt fàcil veure-ho des de lluny, sense rebre'n les conseqüències directament, veient per televisió les imatges del desastre i la repressió. La incultura i maldat humana personificades en els talibans. 

Ja em perdonareu la meva insistència sobre els fets actuals, però és molt trist i m'afecta. És una manera de deixar anar la ràbia que m'envaeix en veure la incapacitat humana per organitzar-nos de manera civilitzada i en pau. Sense respectar els altres, normalment els menys afavorits, en benefici propi. 

Entenc molt bé que la vida continua i que hem de procurar trobar la part positiva de les coses, però no podem obviar uns fets tan inhumans que afecten una part de la població mundial, víctimes dels errors d'Occident.

La caiguda de Caixa Catalunya

He estat llegint el reportatge de l'ARA sobre la caiguda de Caixa de Catalunya, que encara no ha lliurat totes les entregues, i penso que és molt bona feina i interessant de conèixer, ja que malgrat molts pensem que hi ha joc brut al darrere d'aquestes empreses bancàries, no sempre tens la informació necessària per donar suport a aquestes afirmacions.

Amb la lectura del reportatge t'adones de la importància de la manera de ser i obrar dels protagonistes. La cobdicia, sobretot, fa que algunes actuacions siguin clau per a la fallida de les entitats. Un excés de confiança per una banda, i una manca d'escrúpols per l'altra, possibiliten actuacions que perjudiquen les empreses, però no els causants del desastre.

Sempre se sap tard, quan ja no hi ha res a fer, i la Justícia no sempre encerta en el seu judici. L'article és molt clar en les seves explicacions i no cal ser gaire expert en la matèria per adonar-te de tot com funciona i què hi ha al darrere de tot.

La poma podrida ho enverina tot i fa que persones que aparentment actuen de bona fe i amb professionalitat, caiguin en la trampa d'aconseguir una posició social més alta, deixant de banda tots els principis i valors. 

El gran problema de l'actuació fraudulenta és la prescripció del delicte. A vegades coneixem els fets massa tard, quan els culpables ja no han d'assumir la seva responsabilitat i la situació és irreversible. Només ens queda el consol de conèixer la veritat dels fets i els motius que han desencadenat el desastre.

L'Audiència Nacional és qui mana

La decisió de l'Audiència Nacional de condemnar la destitució del cap de la Guàrdia Civil a Madrid, el senyor Pérez de los Cobos, demostra una vegada més qui mana i que per més que anem votant a les eleccions que ens convoquen, tot plegat no serveix per res. El Poder judicial ho domina tot i a ells no els podem escollir.

El cas en si em preocupa poc, perquè tant m'és que mani un o altre a la institució de la Guàrdia Civil, però és el fet, un més, que demostra qui són els que tallen el bacallà. Està bé que no només passi amb les decisions que prenen els governs catalans, sinó que també ho pateixin els governs de l'Estat. La llàstima és que això només passa quan governa l'esquerra. La dreta a Espanya continua immune, i pot fer el que li roti. Els anys de transició no han servit per a res.

I està bé que el cas li hagi passat al ministre Marlaska, perquè va molt de suficient pel món. És bo que a persones com ell tinguin aquestes patacades, a veure si s'adonen que a la vida s'ha d'anar amb més modèstia i que també els pot passar allò que a ells els agrada que passi als altres.

Sigui com sigui, tot plegat és un desastre, i no és estrany que la gent normal estigui tan cremada i desencisada de la política i dels que hi ha al capdavant. Avui no et pots refiar de res ni de ningú. I allò que et semblaria que queda decidit, perquè ho diu la majoria que governa, fruit dels pactes post electorals, t'adones que ho pot canviar un jutge o un tribunal, format per persones que no cal que siguin demòcrates, perquè no n'han tingut mai necessitat.

Recosint les engrunes de la desfeta

Les negociacions que veiem aquests dies entre les engrunes dels partits que es varen escindir no fa gaires mesos em fan veure que al darrere de tot plegat només hi ha ànsies de protagonisme. No es pot entendre d'una altra manera. També moltes ganes d'ocupar seients al Parlament, com va passar amb l'antiga UDC de Ramon Espadaler, anant de bracet del PSC i que en aquesta ocasió es torna a produir. Espadaler ha aconseguit que el PSC no s'enamori de cap altre partit polític dels escindits de Convergència i ser la parella de ball d'Iceta.

Avui llegia que Castellà, amb els quatre que es varen constituir com a partit polític, aniran amb JxCat, suposo que expulsats d'ERC i veient que sols no anirien enlloc, i el que es pitjor, que el seu líder quedaria fora del Parlament. Ho hem vist també en les negociacions entre el PDECat i el Partit Nacionalista de Catalunya, de la incansable Marta Pascal, que en aquest cas no ha arribat a bon port i no sé si acabarà presentant-se o no. 

Sigui com sigui, tot plegat resulta molt trist, perquè no hi sé veure projectes polítics diferenciats, ni noves energies per fer canviar el rumb del nostre país. Més aviat hi veig ganes de repanxolar-se a la poltrona d'uns dirigents catalans, cansats i sense idees, que només ens poden portar a aprofundir en el desastre.

El més despert sembla ser Iceta, que és el que ho té més fàcil perquè ve de més avall i amb una caiguda lliure de qui li feia ombra, C's. Segons hem pogut llegir aquests dies, va agafant no només els seus amics de centre-dreta de l'Espadaler, sinó també de la dreta espanyola de C's i l'esquerra catalana dels Comuns. Es tracta de fer un poti-poti que ningú veurà clar, però amb la intenció de restar forces als independentistes i tornar a ocupar un lloc prominent a la política catalana, aprofitant que el PSOE és a la Moncloa.

No sé quina serà la resposta de l'electorat català, però pel que fa a mi, cada vegada veig menys clar el futur polític de Catalunya, Estem descomponent l'espectre polític, però no hi ha ni noves idees ni noves veus amb possibilitats de fer un tomb i avançar d'una vegada. Ja portem massa temps aturats!

Mesures més laxes per als propers dies

El Procicat ha flexibilitat les mesures contra el COVID-19 i això beneficiarà els centres comercials, que podran obrir a partir de dilluns i equipaments culturals, com el Liceu, que podran acceptar fins a 1.000 assistents. També se'ns ha anunciat que el cap de setmana vinent tindrem la possibilitat de desplaçar-nos per la comarca, la qual cosa també és una millora.

Curiosament anem avançant en mesures més laxes quan a la resta d'Europa sembla ser que la tendència és la inversa, i que més aviat s'estan restringint els moviments. No sé si és una temeritat o és que realment les condicions al nostre país són molt millors i podem permetre'ns aquest luxe.

A vegades tens por que les decisions del nostre govern, a través del Procicat, siguin més d'acontentar la clientela que no pas de mesures d'acord amb la situació de la pandèmia. Voldria pensar que són seriosos i que tenen en compte totes les casuístiques, i no ens estan portant a la tercera onada, de la qual tant ens havien amenaçat.

La possibilitat de celebrar un Nadal força semblant als anteriors, sembla que ha animat a molta gent, i no voldria pensar que això pot ser un presagi del desastre que ens pot arribar després de festes. Crec que tret de les persones d'edat, que potser és l'únic Nadal que podran celebrar, els altres hauríem de fer un esforç per adonar-nos que tindrem altres ocasions per celebrar les festes i que enguany és millor que ens quedem a casa i ho celebrem amb els més propers. El discurs de la cancellera alemanya anava en aquesta direcció, i penso que és força real. 

El vague progressisme d'artistes i intel·lectuals que ha resultat fals

El post d'avui arrenca de la lectura de l'article de Suso de Toro al diari ARA, "Més Montserrat Roig que mai", sobretot del seu últim paràgraf: "El vague progressisme que es dona per descomptat en tants artistes i intel·lectuals ha resultat ser tan fals com la 'democràcia espanyola'."

Els que ho vàrem viure, i els que no, a través de documentals, recordem la importància que donàvem als manifestos dels artistes i intel·lectuals (músics, escriptors, cineastes...) davant l'actitud repressora del franquisme. Necessitàvem saber que tot un col·lectiu de gent de referència parlava en boca dels oprimits que no renunciàvem a la llibertat.

Què se n'ha fet d'aquest col·lectiu? És possible que s'hagin acomodat en una falsa democràcia? On és el seu esperit crític que feia avançar la societat cap a un sistema democràtic? No ens confonguem i pensem que el procés català no hi té res a veure, que es tracta d'un tema particular i que per això la intel·lectualitat espanyola es mostra silenciosa o fins i tot crítica severa. No, això seria un error. Fixem-nos en què ha passat amb el ressorgiment de l'extrema dreta a Andalusia, de la mà de Vox, o del canvi de discurs del nou líder del PP, el senyor Casado, o de Rivera a C's. Què han dit o manifestat els considerats progres de la nostra societat? Res!

Si tinguéssim una mica de memòria, els més grans, o repasséssim lectures com "El món d'ahir: memòries d'un europeu" d'Stefen Zweig, ens mostraríem més preocupats pel futur del nostre país i també d'Europa. Si les persones que, per cultura, coneixements, ambient social, es podrien manifestar contra un sorgir de posicions antidemocràtiques, no ho fan, de qui ens podrem refiar per evitar un nou desastre mundial?

Que ningú més no s'enganyi. El problema no és la independència o no de Catalunya, sinó la salut democràtica dels propers anys a Espanya. 

El final d'UDC és una vergonya per a tots els catalans

El final d'Unió Democràtica de Catalunya és un desastre que de cap manera es mereixien els seus fundadors. Aquest partit polític ha tingut un desenllaç que només podem culpar-lo al senyor Josep Antoni Duran i Lleida, i en menor mesura al seu alumne Ramon Espadaler.

UDC, en la transició va ser l'únic partit demòcrata cristià de l'Estat espanyol que va aconseguir sobreviure, però de seguida es va veure com queia en mans de Duran i Lleida, obsessionat només en aconseguir uns èxits personals, sobretot gràcies a Jordi Pujol i la federació que varen subscriure.

La història no ha estat justa amb els fundadors del partit, que no es mereixien acabar com ha succeït, però el més trist de tot no és l'expulsió dels membres més propers als ideals programàtics d'UDC, ara molts d'ells a Demòcrates de Catalunya, ni a les diferents baixes que s'han anat produint, sinó que després d'adonar-se que són incapaços de reflotar el partit, l'abandonen i corren a crear-ne un altre, no fos cas que es quedin sense protagonisme.

És una mostra més del que no hauria de passar en democràcia. Els partits polítics han de ser les plataformes perquè ciutadans compromesos ofereixin un servei a la resta i no pas unes coves de lladres per viure de la resta de ciutadans. 

Quin sentit té que els actuals dirigents d'UDC tanquin el xiringuito i n'obrin un altre, amb un altre nom? Per fer què? Qui pot confiar en ells si ja s'ha vist que no els ha volgut ningú? Ens hem queixat durant molts anys del fraccionament de l'esquerra, però ara el que està passant és el mateix, però a la dreta. Demòcrates de Catalunya, Lliures, PDECat, i ara els ex-UDC.

Trist, és molt trist tot el que està passant al nostre país amb els partits polítics. No entenc com no tenen un mínim de decència i no els cau la cara de vergonya!

La Constitució obliga o no sotmetre's a la investidura?

Ahir ho esmentava quan parlava de Rajoy, i avui veig que la polèmica segueix. Segons el PP, Rajoy no estaria obligat a presentar-se per a la investidura de president del govern espanyol, encara que hagi acceptat la proposta del Rei. El PSOE té molt clar que la Constitució hi obliga, tot i no utilitzar aquesta expressió.

Jo també crec que llegint la Constitució se sobreentén que una vegada acceptada la proposta el candidat es presenta al Ple de la investidura, encara que no tingui suficient suport, tal com li va passar a Pedro Sánchez en la darrera ocasió.

De totes maneres ja sabem que la Constitució es pot interpretar de moltes maneres. A vegades és inamovible, o necessites molt de suport i tramitacions, però quan convé es modifica d'un dia per l'altre i no passa res.

Entenc que anar a unes terceres eleccions seria un desastre, però no podem ignorar el que ha passat fins ara, i al PP li ha anat molt bé. Qui no diu que unes terceres eleccions no el portarien gairebé a la majoria absoluta?

No crec que al PSOE li interessi forçar aquestes terceres eleccions perquè l'esperança de millorar resultats deu estar sota mínims. Segurament que el més coherent és permetre la investidura de Rajoy perquè governi durant quatre anys més, i intentar fer un bon paper d'oposició, per tal de recuperar els vots que li han marxat cap a Podemos i al mateix PP o C's. 

En quatre anys poden passar moltes coses, fins i tot que Catalunya es proclami independent. A hores d'ara el suport que el PSOE rep de Catalunya (PSC) tampoc és tan important, i potser li caldria recuperar tot el que ha perdut a Andalusia i sobretot a Extremadura, sense oblidar-se de les grans capitals espanyoles. 

Sense pressupost d'inversions per una gestió municipal nefasta

Necessito saber si la notícia que apareix a la pàgina web de Ràdio Arenys és certa, perquè si és així els vilatans i vilatanes han de saber que un mal govern ens hauria deixat amb només 30.000 euros per invertir en tot un any!!!

S'ha de saber perquè ens deixi de fer llàstima un alcalde que ha gestionat de manera caòtica i incomprensible una administració local, on hi trobo a faltar el paper del Secretari i la Interventora. Com ha estat possible?

Si la notícia és certa, els mals presagis s'hauran acomplert i haurem pagat dolorosament la nostra decisió de fer alcalde i regidors de govern a unes persones que no estaven preparades per governar la nostra vila. Ho pagarem endarrerint el progrés de la nostra població per no dir donant passes enrere.

La política té això i pot fer que persones que no en tenen ni idea, sense arribar a pensar en corrupcions ni males arts, poden provocar una fallida al teu ajuntament o, com sembla que és el cas, deixar-te sense recursos per executar les mínimes inversions.

Fins i tot una modesta ONG o entitat sense ànim de lucre necessita una junta espavilada per tirar endavant els seus projectes amb eficàcia i resultats. Com no ha de ser un equip de govern que pretén gestionar l'empresa més gran de la vila i donar servei a més de quinze mil vilatans?

Ràbia, molta ràbia és el que sento, per tot el que ha passat i per la incapacitat dels actuals governants d'explicar bé les coses, sobretot a qui continua adorant el presumpte causant del desastre. 

Penso en la lletra escarlata i se m'acut un exemple per penjar-li la llufa que l'acompanyi en els seus passejos per la vila, amb humilitat i ben avergonyit. Voldria que tot això fos un malson, però molt em temo que estic ben despert!

El PP ha trepitjat m...

Quan diem que sembla que hagin trepitjat merda ens referim a la mala sort que afecta a les persones que cauen d'una desgràcia a l'altra. Acostuma a passar, però no sempre és casual. Jo diria, fins i tot, que té una certa lògica, sobretot quan no s'estan fent bé les coses.

Podríem pensar en el PP que se les prometia molt felices quan va guanyar les eleccions generals amb una àmplia majoria absoluta. Això, a la seva manera d'entendre la política, els donava dret a fer i desfer segons els convenia, sense tenir en compte a ningú. Els espanyols els havien votat i ho havien fet de manera majoritària a favor d'ells, per tant... no calia patir, tenien quatre anys de tranquil·litat per anul·lar les lleis que volguessin i aprovar totes aquelles que els beneficiés.

Amb l'excusa de la crisi, que és real, han procurat deixar sense contingut l'Estatut, que ja ens havien retallat, reduït les inversions a Catalunya, boicotejant la immersió lingüística, portant al Tribunal Constitucional qualsevol llei aprovada pel Parlament català... i després diuen, amb tot el cinisme del món, que ens estimen i ens volen el bé. Mentida! el que volen és que els mantinguem, perquè governs com el d'Extremadura puguin reduir impostos, ja que compten amb els nostres diners.

Ara que la societat civil i el govern de Catalunya els han plantat cara i es mantenen ferms, no s'ho acaben de creure. Ens han estat amenaçant, atemorint-nos perquè claudiquéssim, però no ho han aconseguit. Ara repeteixen mil vegades que tot ho fan per a nosaltres, perquè estem patint l'obsessió d'una minoria d'independentistes, que són uns il·lusos i que només ens poden portar al desastre.

Tant ens estimen? o ens necessiten?

El PP s'ha trobat que la majoria absoluta no els ha estalviat la crisi, ni que descobríssim la corrupció tan enraigada dins del partit, ni l'aparició d'un moviment que pot tirar per terra el bipartidisme que tan bé els ha anat com també al PSOE, i per acabar-ho d'adobar, el 'problema català'.

El PP ha trepitjat merda, sí, però ens ha esquitxat i si no estem alerta ens pot arrastrar al fons del clot. No és un joc i per això cal caminar amb molt de compte. Si no anem junts no ens en sortirem.

La gran notícia del dia és que Rajoy parlarà demà

De la manera que ens té acostumats el president del govern espanyol, el fet que s'anunciï una compareixença de Rajoy resulta tota una sorpresa. És de suposar que no es permetrà fer preguntes a la premsa, no fos cas que el posessin en evidència, encara que mai no es pot dir res fins que no t'hi trobes i de més verdes en maduren.

Sóc conscient de la meva subjectivitat a l'hora d'opinar i descriure tot el que ha passat darrerament, sobretot des de diumenge, però això no treu que puguem parlar d'una crisi política important dins del PP, per culpa d'ells mateixos. El seu gran orgull els pot portar al desastre. Tots ens equivoquem, però sobretot quan no acceptem arguments i ens movem per instints i passions desenfrenades. 

Seguirem amb atenció què passa amb la Fiscalia, quina és la base jurídica per a la querella que, sembla ser, presentaran a Mas i un parell o tres de consellers.  

Ramon Tremosa en un twit parla de la possibilitat que Mas no pugui presentar-se més a les eleccions si finalment és inhabilitat. La ceguesa del govern espanyol i de tot el Partit Popular és tan gran que no s'adonen que continuen encenent els ànims i augmentant el nombre de persones que reaccionen en contra i, per tant, obtenint més independentistes. Encara es pensen que desarmat el president Mas els catalans quedarem indefensos. Per cert, us recomano que llegiu l'article de Xavier Sala i Martín, avui a l'ARA.

Demà escoltarem les paraules de Rajoy i en farem la corresponent valoració. Parlarà, això sí, després que es conegui l'abast de la querella de la Fiscalia. De moment tot el que han dit els diferents polítics del PP no són res més que atacs i crits d'impotència, perquè mai s'haurien imaginat que Mas els provoqués d'aquesta manera, d'acord amb el mandat i suport de més de dos milions de catalans.

El petit príncep és vigent després de més de setanta anys

Avui, festivitat de Sant Ignasi de Loiola, fa 21 anys del nostre casament i setanta que va desaparèixer Antoine de Saint-Exupéry, autor de l'obra El petit príncep, del qual en guardo un bon record i que sovint hi penso, sobretot en moments de reflexió sobre el comportament dels humans, el nostre comportament.

Avui hem pogut parlar amb els nostres fills gràcies a les tecnologies que en la nostra joventut no ens podíem imaginar i que ara, fins i tot treure-ho a destacar sona una mica ridícul, perquè ja ho tenim del tot assumit.

Avui és el darrer dia de juliol, quan oficialment comencen les vacances, encara que, sortosament per als que em podem gaudir, les fem de manera escalonada i no ens trobem tots en els mateixos llocs. Seria un desastre!

Una de les coses curioses, lligada amb una notícia que treia Ràdio Arenys sobre les dificultats de cobertura de telefonia a Arenys de Mar, és que puguis parlar en vídeo conferència amb la costa del Pacífic i tinguis tants problemes per utilitzar el telèfon mòbil per parlar amb Mataró. Llegeixo a la notícia que sembla ser que d'aquí a quatre o cinc anys podran quedar resolts aquests problemes. ¿És això normal d'un país avançat, o bé es tracta d'un exemple més de que vivim en un país de pandereta?

Som en un país que construïm quilòmetres i més quilòmetres de vies d'alta velocitat sense calcular la seva rendibilitat, i en canvi posem tots els paranys possibles per connectar una de les grans entrades del comerç internacional, com és el port de Barcelona. De què creieu que es tracta? d'incompetència o de ganes de fer-nos la punyeta?

Si encara no ho heu fet o bé fa temps que el vàreu llegir, us recomano que llegiu El petit príncep, i veureu de quina manera retrata els humans que ens creiem tan avançats. M'agradaria que al president Rajoy, un dia d'aquests que estigui gaudint de vacances, se li aparegués el petit príncep i es parés a pensar en tot el que li diria. No és només qüestió de sensibilitat, sinó també d'honestedat i dignitat.

On és la centralitat política?

Duran i Lleida parla d'aglutinar les forces polítiques de centre, de la mateixa manera que hi ha moviments a l'esquerra i a la dreta. M'imagino que quan parla de moviments a l'esquerra es refereix a Podemos, Guanyem..., però quan parla de la dreta, a quins moviments es refereix? Suposo que entén que la dreta és el PP, però es refereix a Ciutadans i UPyD? On són els moviments?

El que se'm fa més difícil és tenir clar què s'entén per centralitat. Segons qui sents et parla de la centralitat del PSC. Duran i Lleida parla de la centralitat de CIU... estem parlant del mateix? Ja sé que avui els límits entre una ideologia i l'altra no són clars, i a més a molts els agrada considerar-se de centre. Això ja ve de l'època de Suárez.

Mentre uns parlen de moviments dels centristes d'altres es mouen a contra-rellotge per evitar ser desbancats. Em refereixo a IU que veu com el moviment Podemos els pot fer ombra i restar-los possibilitats de créixer, aprofitant que el PSOE encara està buscant qui ha de liderar la nova etapa socialista després del desastre final amb Zapatero que Rubalcaba no ha estat capaç de redreçar.

Probablement el més significatiu avui són els moviments que fan trontollar els partits tradicionals que es trobaven molt còmodes alternant èpoques millors i pitjors. Hi ha moltes persones que la política és el seu modus vivendi, i potser no recorden que la finalitat és servir la població que els escull. Això és el que pretenen combatre els nous moviments. El que no està tan clar és que ho aconsegueixin, perquè en política, com en totes les coses, qui vol canvis lluita contra tot i tots, i no és fàcil canviar inèrcies i no caure en el parany on han caigut els precedents. Però digueu-me: on és la centralitat política? És a UDC? o a CIU? o potser a C's? o a UPyD? o bé aquests són de dretes i el PP d'extrema dreta? 

Nosaltres no vàrem poder votar als 18 anys

Aquesta mitjanit comença la campanya de les eleccions europees del diumenge 25 de maig. Unes eleccions d'entrenament per a les dues de l'any vinent, sobretot per aquells partits que, convocatòria rere convocatòria, han experimentat una tendència progressiva cap al desastre o l'èxit.

Sempre diem que cada convocatòria és diferent i que no podem comparar les europees amb les autonòmiques ni aquestes amb les municipals o les generals, però després, quan coneixem els resultats, tots els partits polítics en fan la lectura que més els interessa.

D'entrada, la majoria de les mirades estaran fixades en què passa amb CIU. Si es manté o augmenta el percentatge de vots, hi haurà qui hi veurà un suport al posicionament sobiranista dels darrers temps, però si afluixa i perd vots, saltaran els unionistes per culpar Mas per la seva dèria en convocar la consulta.

Si ERC puja què diran? i si el PSC es recupera o continua baixant també ja hi ha els titulars a punt. Tot això perquè molts mitjans de comunicació en faran una valoració en clau local, encara que estiguem parlant de Brussel·les.

A casa revisc l'experiència de 1977 quan vaig poder votar per primera vegada, ara però en la pell del meu fill. Tres mesos després de complir els 18 anys, tindrà l'oportunitat d'emetre el seu vot. ¿Ho farà amb la il·lusió que nosaltres quan érem joves, però uns quants anys més grans que el meu fill?

Havien passat quaranta-un anys des de les últimes eleccions generals i persones de la generació del meu pare no havien pogut votar mai. El meu pare havia votat per primera vegada als 56 anys, en ocasió del referèndum per a la Reforma Política, jo als 21 i el meu fill ho farà als 18. 

La il·lusió i també satisfacció d'ara fa 37 anys ha desaparegut. Aquesta transició, lloada bàsicament pels conservadors, a molts ens ha provocat un cert desencís, vistos els resultats assolits. És per això que no és fàcil animar el fill a que voti, però penso que el fet que m'hagi vist sempre exercir el meu dret a vot, tot i els meus dubtes sobre a quin partit li havia de donar, l'engrescarà a participar-hi. D'alguna manera, però, l'hauré d'avisar que no es creï més expectatives del compte, perquè després no s'emporti un gran desengany, ara que ja pot votar.

El PP i el PSOE incapaços de mantenir el bipartidisme

Tot fa pensar que Espanya està evolucionant del bipartidisme al multipartidisme, o si més no rebaixant d'una manera important el pes dels dos grans partits espanyols. Aquesta transició no és fruit de cap tipus de reflexió premeditada, sinó que és totalment circumstancial. El desastre del funcionament de les dues grans formacions, fa que cada vegada hi hagi més persones que desconfiïn de la seva capacitat de liderar la gestió política espanyola i busqui alternatives.

A Catalunya molts hem valorat positivament el fet que no hi hagués un bipartidisme, sinó que el Parlament fos viu amb la participació de diferents formacions polítiques, amb la necessitat de consensuar i pactar. Tot té els seus avantatges i inconvenients. Jo sempre he pensat que les majories absolutes no són bones, encara que pugui semblar que comporten més estabilitat. El mal ús que s'acostuma a fer de la majoria absoluta fa que no la persegueixi i em satisfaci aquesta necessitat del pacte i el consens.

Pactar no és fàcil i els nostres polítics no en saben prou. Això d'haver de cedir en algunes coses no agrada, però és completament sa per al país.

Tot i que les primeres eleccions que tenim a sobre són les europees, no hi ha dubte que tots els partits tenen els ulls posats en les eleccions de 2015, les municipals i autonòmiques, i les generals. Les d'aquest mes de maig, encara que no es vulgui reconèixer, són vistes com unes primàries i un assaig pensant en l'any vinent.

És per això que ja es comença a tenir clar quins seran els caps de llista de les municipals, i ja s'entrenen per a la gran cursa electoral. Les primàries del PSC han resultat en general força depriments, però això no treu que no sigui important el fet de consolidar-les. Esperem que en altres ocasions es presentin alternatives al candidat de l'aparell del partit, perquè ens acabem de creure que les primàries serveixen per a alguna cosa.

Aquest 25 de maig ens haurem de fixar en les conseqüències que pot patir el PP pel fet de presentar-se VOX i C's a les europees, i en el cas de Catalunya, la repercussió per al PSC de la crisi en què està immers, amb la desfilada de militants, crítics amb la seva direcció. Tot això farà que puguem viure unes eleccions europees molt més expectants del que acostumen a ser.

Quin ministre tan inútil i roí!

És molt tard, però encara que sigui breument, permeteu-me que torni a criticar l'inútil del ministre d'Interior. Quina vergonya! i no em refereixo al que ha passat a Melilla, tot i que va sumant en el currículum del ministre, sinó a les declaracions sobre la destitució del fill de Tejero. Ho ha dit molt clarament: no l'ha destituït per celebrar l'intent de cop d'estat del seu pare, sinó per haver organitzat una paellada sense permís.

És vergonyós i en un país normal aquest ministre hauria dimitit o el president del govern l'hauria cessat, però a Espanya això no passa i és per això que tenim tants inútils en el govern de l'Estat. No és estrany que anem tan malament i, encara que no és garantia de res, tampoc estranya que molts vulguem sortir d'aquest desastre nacional.

Tenim un ministre d'Interior que no controla res. És una calamitat de ministre, un inútil que no serveix ni tan sols com a president d'escala. Quants més desastres haurem de veure i patir fins que no plegui? No hi ha manera de fotre'l fora d'una vegada?

Sincerament, i ho he dit moltes vegades, tot i que ho preveia no em podia imaginar que fos tan, però tan inútil. Sabíem que Rajoy el va nomenar ministre per amistat, per haver-lo ajudat cegament des del primer moment, però no per les seves qualitats. El que no ens pensàvem és que fos un zero a l'esquerra i que tingués la barra de continuar al capdavant del ministeri i no reconèixer que és incapaç de controlar-lo. Ni en temps de Franco hi ha hagut ministres tan sinistres i impotents. Quantes vegades hauré de tornar-ne a parlar? l'hem d'aguantar fins al final de la legislatura? Sisplau, marxem!!!

Espanya ens ajuda, gràcies a Espanya ens mantenim

"Quan diuen que Espanya ens roba és mentida. Espanya ens ajuda. Gràcies a Espanya ens mantenim i ens podem finançar". Segons he pogut llegir al diari ARA, aquestes han estat unes declaracions de la diputada del PP i vicepresidenta tercera del Congrés, Dolors Montserrat, a Cope Catalunya.

Llegint la notícia no sé si pensar que la noia actua de bona fe i l'enganyen, o bé és que ens pren per babaus. Aquestes declaracions no lliguen amb les de Mariano Rajoy quan afirma que la independència de Catalunya suposaria un desastre per a Espanya, ni tampoc quan diuen que no ens poden fer el mateix tracte que el de Navarra i País Basc, perquè la nostra participació al PIB és molt elevat.

Així com quedem? és Espanya qui ens manté i finança, o bé som nosaltres, amb els nostres impostos els que financem la resta de l'Estat?

Com que considero que la diputada Dolors Montserrat és intel·ligent, dedueixo que ens pren per uns ignorants que ens ho empassem tot, i això m'indigna. I aquí ve la meva següent pregunta: hi ha algun ciutadà de Catalunya que pugui estar defensant el tracte que rebem de l'Estat espanyol? no parlo ni d'independència ni de federalisme, sinó només parlo del tracte que rebem. Tampoc no em fixo en la cultura ni la llengua, ni la història, només des d'un punt de vista econòmic.

Accepto que puguem ajudar regions o nacionalitats més empobrides, però això no té res a veure a que ens prenguin el pèl. Dolors Montserrat podria dir que la sort ens ha acompanyat i estem obligats a fer concessions a la resta d'Espanya, que no hi estaria d'acord, però el que sí que no ens pot dir és que gràcies a Espanya ens mantenim i ens podem finançar. Això és una burla massa infame que només mereix la nostra repulsa.

Com s'ho farà Vidal-Quadras per continuar a Brussel·les?

En Vidal-Quadras no és que el PP no el vulgui, sinó que és ell que no hi vol ser. D'aquesta manera la seva reputació queda intacta. Un personatge com ell no pot quedar en evidència ni fer el ridícul, i encara menys ser un perdedor. Per la seva boca surten molts gripaus, insults i amenaces, i canviar l'estil, a hores d'ara és impossible. La pregunta que ens podem fer és si el seu discurs, per dir-ne alguna cosa, és ben considerat per la majoria dels simpatitzants del PP, o bé desagrada i li fa perdre vots.

De fet Vidal-Quadras és molt transparent, ningú no el pot acusar de falsedat, d'enganyar els votants. Si no fa més és perquè no el deixen, i per això potser sí que en aquests moments no es troba bé dins del PP. Alejo manifesta que les discrepàncies amb el PP fa impossible que pugui ser candidat en les eleccions europees. 

Vidal-Quadras no és ben vist per Alícia Sánchez-Camacho, però de ben segur que cau simpàtic a Aznar, Aguirre i Mayor Oreja, per posar alguns noms. Al president Rajoy no, perquè el troba tou. Jo més aviat el catalogaria d'indecís, fals i en fora de joc. Recordeu que l'Alejo havia animat l'exèrcit a instal·lar-se a Catalunya, i veuria molt bé que Artur Mas seguís els camins del president Companys.

Si Vidal-Quadras vol continuar en política, probablement haurà de pensar en Rosa Díez, per desempallegar-se de Ciutadans, i que el seu partit sigui present a Catalunya. Jo no veuria pas que desentonés amb l'estil d'UPyD. Molt menys que a C's que els considero molt més educats en les formes, encara que el contingut o l'objectiu sigui el mateix: negar la realitat Catalana i relegar-la a una regió més d'Espanya.

Avui llegia que Rajoy avisava que la independència de Catalunya seria un desastre per a Espanya. He pensat que de mica en mica el president ho va entenent. Si la gallina dels ous d'or marxa, qui salvarà l'amo? De totes totes, Catalunya ha de continuar a Espanya per poder-nos continuar munyint. És la llei de la supervivència.

Espanya és la millor nació del món

... i tot i així volem sortir-ne. Som uns desagraïts i uns inconscients. On estarem millor?

El senyor Rajoy és per ell sol un acudit. Llàstima que sigui un mal acudit i que a mi em fa vergonya escoltar-lo, i m'avergonyeix pensar que és el meu president, cosa que no ho puc dir d'Artur Mas, ni tampoc ho vaig dir ni pensar de José Montilla, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i Josep Tarradellas, al marge de la simpatia que podia tenir per uns i altres.

És una llàstima que el nivell del president sigui tan baix, en tots sentits, i que els discursos que escup siguin tan mediocres, com les paraules que va expressar en el funeral de Mandela. Esclar que si el màxim que arriba a llegir és la premsa esportiva, no podem esperar d'ell gaire res més del que ens ha demostrat des del primer dia.

Espanya no es mereix ni un president com Rajoy, ni un govern tan irrellevant i mediocre. No cal dir que tampoc ens mereixem un govern ultraconservador que fa pudor de naftalina i que ens condueix al desastre i a la terra de la injustícia, on la diferència entre rics i pobres es fa més gran.

Rajoy és la riota dels dirigents europeus i això ens beneficia, perquè la causa catalana agafa més força. És important que el PSOE se'n decanti tant com pugui, i formuli el seu propi discurs, si de veritat vol esdevenir l'alternativa de govern que Espanya necessita.