dijous, 28 de febrer del 2013

Adéu Benet XVI, ben retornat Joseph Ratzinger

Avui el Papa Benet XVI ha tornat a ser Joseph Ratzinger, el Papa emèrit, i s'ha retirat a Castelgandolfo, a pregar. Diuen que no es veia en cor de continuar enfrontant-se amb tants mals de l'Església jeràrquica. Hi ha qui no ha acceptat la decisió del Papa, entenent que llançava la tovallola. Això és el que pensen els nostres polítics de la seva continuïtat en la política. Creuen que no poden dimitir, sinó que aguanten fins al final, fins que hi ha algú que els treu fora.
No he seguit els actes del comiat de Benet XVI, com tampoc seguiré les votacions per al seu successor, la qual cosa no vol dir que no llegeixi les notícies, sinó que no hi dedicaré més temps que ara, principalment perquè sóc molt pessimista i no crec que el nou Papa sigui capaç de fer neteja, de resoldre els problemes que li comunicarà el Papa sortint.
L'acostament a la base de l'Església no es produeix, i no ho fa perquè es tracta d'una institució humana, i com a tal s'equivoca i hi ha interessos personals que no ho fa possible. El Vaticà continuarà sent un estat, amb càrrecs i lluita per ocupar-los, i els pocs que encara participen de la litúrgia, no comptaran per a res.
La institució no millora i cada vegada hi ha menys gent disposada a col·laborar perquè no s'enfonsi, però els de dalt no se n'adonen ni fan res per adonar-se'n. Potser per això el Papa va decidir renunciar i que sigui un altre que s'hi enfronti. És un acte de covardia o d'intel·ligència? Jo em decanto per aquesta segona opció, i crec que li fa un favor a la institució. L'altre cosa és si algú altre serà capaç d'imitar-lo o caldrà esperar sis-cents anys més.

dimecres, 27 de febrer del 2013

A la recerca d'una bona notícia

Aquest divendres ens trobem el Grup de Debat i Tertúlia, i he estat buscant desesperadament un tema positiu per centrar el debat, però no hi ha manera! Només em trobo imputacions, detencions, inspeccions, corrupcions...
Ahir es va produir un fet que tindrà conseqüències. De fet ja n'ha tingut, però n'hi haurà més. Ahir ja en parlava, però és important insistir-hi. La coherència del PSC li pot comportar problemes en les relacions amb el PSOE, però cal aplaudir la valentia de Pere Navarro i la de socialistes històrics com José Zaragoza o Joan Rangel, que mai s'han significat com a catalanistes, però que han entès què estem demanant: volem poder decidir.
Si bé es tracta d'una bona notícia, aquesta no ve sola, sinó que més aviat l'acompanya un conjunt de notícies i reaccions que tenen molt que desitjar. Recordeu el senyor Guerra? És aquell diputat etern que, com deien avui a la tertúlia del Divendres, s'endurà l'escó a la tomba.
Alfonso Guerra, el vicepresident en els governs de Felipe González, que té tanta mania als catalans, que va gaudir destrossant l'Estatut d'Autonomia de Maragall, i que ara no suporta que el PSC s'hagi desmarcat del PSOE i ja demana de refundar el PSOE a Catalunya.
Ens podem trobar que tot l'esforç del PSC durant tots aquests anys per no dividir la força d'esquerres a Catalunya, se'n vagi en orris per una manca de qualitat democràtica del Partit socialista espanyol. Com podeu veure, d'una bona notícia he anat a parar a una altra que no hauria volgut llegir. Tal com deia al començament de l'escrit, el PSC ha estat valent i coherent, i caldria ajudar-los en aquest període complicat de la seva existència, perquè Catalunya necessita un PSC fort i català. 

dimarts, 26 de febrer del 2013

L'afany de poder de Chacón pot més que la racionalitat

I ara què? Si els quatre diputats del PSC al Parlament català varen ser sancionats per no votar com la resta del partit, què li passarà a Chacón? També serà sancionada?
Si us haig de ser franc, se me'n refot el que faci el PSC. És una qüestió interna i ja s'ho resoldran. Tot i així, si són coherents, l'haurien de sancionar perquè no ha fet cas de les directrius del PSC. I també l'hauria de sancionar el PSOE perquè tampoc ha seguit les seves directrius. Chacón hauria de rebre, doncs, un doble càstig.
El que està més clar, digui el que digui l'exministra, és que el seu vot venia condicionat pel seu futur polític. Ja ho va intentar una vegada, però hi va haver qui es va esforçar perquè no assolís la direcció del PSOE. Chacón ho tornarà a intentar i no pot portar a la motxilla el llast d'haver votat favorablement al dret a decidir. Chacón necessita el vots dels socialistes espanyols i no pot posar-s'hi d'esquena.
Haver-se abstingut de votar no sé tampoc si la beneficiarà gaire. Els adversaris que té a dins el partit ho aprofitaran per recordar-li que no hi ha votat en contra com tota bona socialista espanyola, i si no ho és no pot pretendre liderar el partit.
Pere Navarro ha salvat els mobles. Ha estat valent i coherent, un fet que a vegades hem trobat a faltar als diputats "nacionalistes" a Madrid. Caldrà veure com continua la pel·lícula. El PSC no ho té fàcil, però avui ha estat clar, cosa que no podem dir de Chacón. El seu futur en el PSC pot tenir els mesos comptats. Si vol continuar en política potser és hora que s'empadroni a Olula del Rio, i allà podrà actuar sense pressions ni dubtes, i aspirar a ser la nova Secretària general, que bona falta li fa al PSOE.

dilluns, 25 de febrer del 2013

Demà sabrem si el PSC és viu o no

Demà pot ser un dia per passar a la història. Pere Navarro amenaça de votar de manera diferent al PSOE. Una cosa mai vista des que varen perdre el grup propi al Congrés de diputats. Seran capaços?
D'entrada ja pressuposa que el PSOE votarà en contra del dret a decidir, i per tant les propostes de resolució que han presentat CIU i ICV fracassaran per majoria espaterrant. Serà interessant, però veure Carmen Chacón, que s'hi juga el seu futur polític, votant de manera diferent del PSOE. Us ho imagineu?
Pere Navarro ha posat entre l'espasa i la paret a Carmen Chacón, i sigui quin sigui el vot del PSC, algú prendrà mal. Si voten diferent, Chacón rebrà la crítica i se li poden tancar moltes portes. Si el PSC vota com el PSOE, serà en Pere Navarro qui quedarà desautoritzat, a no ser que el vot de PSC i PSOE fos favorable al dret a decidir. Però no estem per bromes. Cal ser seriosos.
El camí tortuós del PSC és llarg i feixuc. Hi ha moltes coses a reparar i el temps no li ajuda gaire. Estan massa al punt de mira de tothom, que no poden fer un pet que els del costat no el notin. Això passa perquè el PSC té una llarga història com a partit d'esquerres a Catalunya, i ara se'l troba a faltar. Anirem coixos fins que no es puguin recomposar, però ho han de fer, i tenir també molt clar que els temps han canviat.
Demà sabrem si el PSC és viu, si encara piula, si tot allò que ens han dit que votarien de manera diferent al PSOE, si es tractava de temes favorables a Catalunya, ho compliran o no. Jo encara recordo que van votar a favor del corredor central, en detriment de l'eix del mediterrani. A veure si ara són valents!

diumenge, 24 de febrer del 2013

Mirant l'actualitat, però el meu carrer està igual

Com que tenim tants temes i tan suculents per comentar dia rere dia, a molts se'ns ha escapat que aquesta matinada es lliuraran els Oscars. De fet a mi se m'escapa cada any, perquè no hi tinc cap mena d'afició. Tan sols hi vaig perdre alguna hora quan es parlava de "Pa negre", per allò de que és de casa.
Aquesta vegada suposo que no hi ha cap pel·lícula espanyola que opti a cap premi, perquè llavors segur que n'hauríem sentit a parlar a la televisió i els diaris. És una reacció corrent en tots els àmbits. Si no hi ha ningú conegut o de casa que hi figuri, no interessa. 
Els diaris s'omplen de declaracions sobre els temes d'actualitat. L'empresa de detectius, que sembla que l'ha contractat tothom, fins i tot les CUP. Les declaracions de l'Iñaki per salvar la casa reial. Les picabaralles entre PSOE i PP per veure qui ho ha fet menys malament, i què s'ha de fer d'en Bárcenas.
I jo que ja m'he oblidat de reclamar al meu Ajuntament que solucionin el problema del meu carrer, que ja ve de l'altre mandat. No sé si és perquè ja els deixo per allò que són, o perquè m'he cansat d'anar-hi al darrere. Sé que molta gent reclama i dius... es tracta de fer poble i no només batallar per les teves coses. Però arriba un punt que et canses. Aquest cansament, però, pot suposar un passar de tots i oblidar-te de les eleccions. Fet i mirat, no sé qui més em convé.
No és estranys, doncs, que la il·lusió que va despertar la gran manifestació de l'onze de setembre darrer, s'hagi anat esvaint. En primer lloc perquè som persones que reaccionem, però no participem. Reaccionem de cop i amb energia, però no ens dura. I també perquè no tenim clar que les persones que puguin liderar la independència, siguin uns polítics de fiar. I això que acostumo a confiar fins que no es demostra que m'enganyen. Ara, però, tenim el cul pelat i ens hem escaldat. Ara és més difícil confiar-hi. Ho hauran de fer molt bé a partir d'ara, perquè no ens trobem que d'aquella munió que va sortir al carrer, la meitat no hagin desaparegut.

dissabte, 23 de febrer del 2013

El concepte de democràcia del PP en un 23F del segle XXI

Mentre milers de persones protesten contra el que consideren un "Cop d'Estat Financer", el portaveu de la Comunidad de Madrid els titlla de colpistes i d'enemics de les llibertats i la democràcia. El senyor Salvador Victoria, que és conseller de Presidència i Justícia, i portaveu del govern de la Comunitat de Madrid, té un sentit ben curiós de la democràcia i dels colpistes. Segur que es trobaria millor amb els colpistes de 1981.
Que al senyor Victoria li molesti que els ciutadans es manifestin contra el poder establert, que domina de manera absoluta el Partit Popular, ho puc entendre, però una altra cosa és l'argumentació que fa servir, i el considerar-se per sobre del bé i del mal. Aquest senyor es creu que una vegada guanyades les eleccions, ningú té dret a dir res, i els polítics poden fer el que vulguin, fins i tot deixar de complir totes les promeses electorals.
Perquè el senyor Victoria considera que aquestes manifestacions són antisistema i antidemocràtiques, perquè no respecten la democràcia parlamentària ni les llibertats. Aquest senyor no sé on veu la imposició de res. Estem parlant de persones i organitzacions que surten al carrer per manifestar el descontentament pels problemes que pateixen cada dia de l'any. Protesten contra uns polítics que han permès que la corrupció fes molt de mal dins els seus partits, enganyant la ciutadania i embutxacant-se diners públics.
Personatges com el senyor Salvador Victoria són els que posen en perill la democràcia, juguen amb la gent amb menyspreu i prepotència, i es creuen que poden fer el que volen, només perquè algú els va posar en unes llistes i varen sortir escollits. La democràcia és alguna cosa més, i aquest senyor encara somia amb èpoques predemocràtiques en què ningú es podia queixar de res.
El PP ens ha vingut demostrant que té poca qualitat democràtica, i això que, segons diuen, els que manen ara són els més tolerants. O sigui que poden venir-ne de pitjors. De fet ja els coneixem: Aznar, Aguirre...
Han passat 32 anys, i malgrat les millores democràtiques que ningú pot negar, ens trobem en un cul de sac que ens resultarà molt difícil superar. Una bona part de catalans volem la independència, però n'hi ha molts més que reclamen justícia i mà forta contra la corrupció. Si els polítics actuals no són capaços de solucionar aquesta xacra, els haurem de canviar.

divendres, 22 de febrer del 2013

Polítics que ens volen enganyar

La decisió de Manuel Bustos de dimitir com alcalde de Sabadell, però continuar com a regidor per poder seguir a la Diputació de Barcelona, no l'entén ningú, o potser seria millor dir que no agrada a ningú. Si un càrrec públic creu que ha de dimitir, ho ha de fer del tot, i sinó que no dimiteixi.
Continuo pensant que Bustos és innocent fins que no es demostri el contrari. És bo que tots ens creguem la presumpció d'innocència i l'exigim. Si Bustos considerava que continuar en el càrrec perjudicava el seu partit, no veig per què no el continua perjudicant mantenint-se a l'Ajuntament i a la Diputació.
L'explicació que se'n treu és que la renúncia a l'alcaldia ha estat provocada per l'amenaça de l'oposició a presentar una moció de confiança i que el PSC perdés l'alcaldia. Dimitint, s'aparca la moció i el nou alcalde continua essent del PSC. Si és així, per què no diu la veritat? Per què ens vol enganyar amb falsos sacrificis?
Aquesta manera de fer d'alguns polítics és el que emprenya la ciutadania. Aquest aferrar-se al càrrec, a la política, no agrada. El problema acostuma a ser que la política s'ha convertit per a molts polítics en el seu modus vivendi. No tenir una alternativa laboral pot fer que polítics inútils continuïn en aquest món que fa uns quants anys reclama sortir de la mediocritat.

dijous, 21 de febrer del 2013

Les preferents i els desnonaments

Dins del conjunt de problemes que estan sorgint per la crisi econòmica que patim des de fa uns cinc anys, hi ha l'estafa a petits estalviadors amb "les preferents" i els desnonaments de famílies que no han pogut fer front a la hipoteca del seu habitatge o dels seus familiars. Dues problemàtiques diferents, però injustes.
Cal diferenciar, però, les dues situacions. En un cas estem parlant de famílies, moltes d'elles matrimonis grans, que el seu dia varen seguir els consells del seu banquer per dipositar els seus petits estalvis en un fons que mai es podien imaginar que no podrien cancel·lar alegrament. En situació de bonança trobarien possibles compradors, però actualment ningú està disposat a comprar-les i per tant el seu valor és zero.
En el cas dels desnonaments estem parlant d'unes persones que es varen arriscar massa i ningú els ho va fer veure. Els bancs estaven interessats en oferir crèdits i gens disposats a posar-hi traves, encara que el seu retorn perillés. Els clients estaven obsessionats amb comprar un pis, i fer l'esforç que calgués per retornar el préstec. Molts tenien feina, encara que alguns arriscaven massa. Quan s'ha acabat la feina, el banc els ha reclamat el pis i el deute pendent.
Al marge de consideracions particulars, el primer cas és una estafa en tota regla, perquè es va enganyar l'estalviador. En el segon cas podríem estar parlant de culpa compartida, encara que la majoria dels casos viuen situacions dramàtiques.
La societat ha de donar solucions a ambdós casos. No pot ser que estiguem perdonant els bancs i castigant les persones. On és l'ètica? El PP, amb majoria absoluta al Congrés de diputats i al Senat, no està gens sensibilitat. Va acceptar que entrés a tràmit la ILP sobre les hipoteques i desnonaments, per la pressió que varen suportar, però això no vol dir que les famílies que estan en perill de ser desnonades puguin estar tranquil·les. Amb el govern que tenim, els bancs en sortiran beneficiats, i amb aquests tots els seus accionistes.

dimecres, 20 de febrer del 2013

Els Depardieu del ministre Montoro

Aquí anem d'un cantó a l'altre sense control ni aturador. Avui són els millors i demà els pitjors. Normalment jutgem massa de pressa i això fa que fallem en l'apreciació i, sobretot, descuidem que no tot és bo o dolent, sinó que cal relativitzar, encara que sigui una acció mal vista per l'actual Papa.
No sóc gens amic del ministre d'Hisenda, i crec que els que em segueixen els escrits ho podran corroborar, però quan en diu una que considero encertada se li ha de reconèixer. Em refereixo a la seva crítica a actors i actrius que no tributen al país. Potser no es mereixerien que se'ls premiés.
Arran de les crítiques rebudes pel govern espanyol durant l'entrega dels premis Goya, al ministre Montoro se li va pujar la mosca al nas, i va dir que Espanya no necessitava a Gérard Depardieu, perquè ja hi havia prou actors i actrius que no paguen els impostos al país.
I és que ens hem imaginat massa vegades que els actors i les actrius eren els intel·lectuals que havien de plantar cara a la injustícia. Unes persones que estaven per sobre del bé i del mal, i a qui molts els reien les gràcies, però de mica en mica se'ls ha desemmascarat.
Potser va ser un abús, però la primera vegada que se'ls va trobar a faltar va ser al començament d'aquesta embranzida del govern espanyol contra tot allò que fa cara de ser català. Aquí reclamàvem aquelles ments clarividents, a favor de la justícia i el progressisme. Finalment ens hem adonat que tothom mira per la pròpia butxaca i que no és temps per jugar-se-la.
El primer que hem d'exigir i exigir-nos és la coherència i la honestedat. Si reclamem justícia hem de ser els primers en complir les nostres obligacions. És massa fàcil exigir als altres i quedar-nos tan amples, incomplint els nostres deures. És cert que el món de la Cultura obre portes i enderroca muralles, però cal que els seus protagonistes practiquin amb l'exemple, i sinó és fer trampa, i en aquest país el que no ens falten són més tramposos.

dimarts, 19 de febrer del 2013

El Regidor de barri d'Arenys de Mar

Una de les propostes que la CUP ha fet en aquest mandat, tot i ser a l'oposició, ha estat la creació de la figura de regidor de barri, amb la intenció d'apropar més els vilatans al Consistori arenyenc. Es tractava, i això ho hauria de confirmar la mateixa CUP, de repartir el territori del municipi entre tots els regidors de l'Ajuntament, formessin part o no del govern.
No és cap idea original, però no tothom hi està d'acord en crear-ho. Als partits polítics els critiquem pel seu allunyament de la realitat del carrer, sobretot quan tenen la competència del govern. Ara més que mai, els polítics s'han d'acostar a les persones, per demostrar que no tots els polítics són corruptes, sinó que n'hi ha molts que exerceixen la política de manera altruista i amb esperit de servei.
La proposta de la CUP sembla ser que no ha tingut ressò entre els i les setze regidores restants. Ja se sap que tothom es posa a la boca la transparència i la participació ciutadana, però a l'hora de la veritat tot queda en paraules.
Us haig de dir que, coneixent com conec la majoria dels regidors i regidores que formen part del Consistori, tampoc em ve de nou. Alguns parlen molt del sistema assembleari i d'altres es posen a la boca la permanent o els militants, però això de donar la paraula als vilatans no ho tenen tan clar. S'ha de dir que fins a cert punt és normal, perquè hem crescut sota el model de democràcia representativa.
La CUP arenyenca, que no porta cap motxilla a l'esquena, pot fer aquest tipus de propostes, sacsejant la política local i deixant en entredit la transparència de l'equip de govern. No sé si aconseguirà engrescar els altres grups municipals, o si aquests veuran en bons ulls una proposta que comporta una feina afegida i no sempre agraïda suficientment.
La participació no passa pels seus millors moments, però només amb imaginació es pot dinamitzar la vida en comunitat i millorar en eficàcia la gestió pública al municipi. Potser hi ha alternatives millors, però el que és ben cert és que la manera de fer política dels nostres actuals dirigents, difícilment engrescarà ningú a implicar-se en la vida en comú a la nostra vila.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Empar Moliner parla de benintencionats maleducats

Acostumo a llegir els articles d'Empar Moliner a l'ARA, i normalment coincideixo molt amb el seu plantejament, però avui dilluns m'ha agradat especialment perquè, llegint-lo, he recordat una vivència molt semblant a la que descriu, i he arribat a la mateixa conclusió. El títol de l'article és: "Els benintencionats maleducats". Us recomano la seva lectura.
No vaig escoltar el programa de ràdio que comenta l'Empar a l'article, però no m'ha costat gens imaginar-me la situació. Jo he recordat el diàleg amb el meu interlocutor, molt semblant al del protagonista de la història que narra l'articulista.
No vull insistir en el tema valors, però és cert que alguna cosa estem fent malament, i ens oblidem de lo essencial. La mala educació no és mai una bona eina per comunicar-te, i per més bones intencions que hi hagi, calen les formes, però sobretot la modèstia.
M'he adonat de la facilitat amb què es critica un càrrec electe, i de quina manera s'atribueixen la representativitat, sense haver passat per un procés amb suficient garantia democràtica. Empar Moliner diu en el seu darrer paràgraf: "Vivim uns temps en què els abanderats de la veritat i de les bones intencions, els portaveus del poble, poden ser maleducats, poden ser cursis, poden ser grocs, bàsics, demagògics, populistes, ignorants, orgullosos o fatxendes. Poden dir que tots els banquers són imbècils, que tots els polítics són corruptes i que tots els periodistes s'han venut al sistema, que tindran els aplaudiments garantits."
És important entendre el sentit del text. No es tracta d'anar en contra de les persones que lideren moviments socials, sinó de l'actitud. És important que la societat civil es mobilitzi i preocupi pel benestar de tots, i això els pot portar contra la classe política, però no es poden confondre els papers, i encara menys caure en el populisme i la barroeria.

diumenge, 17 de febrer del 2013

Us imagineu Duran i Lleida de president?

El diari La Vanguardia d'avui publicava una entrevista al líder d'UDC, partit federat amb CDC, i que des de fa molts anys es presenten com a CIU, però són diferents. Ja sé que una persona no fa un partit, però en el cas d'UDC, que és el partit amb el percentatge més alt de càrrecs per nombre de militants, el seu líder sí que defineix el partit i qui no hi està d'acord se'n va al carrer.
Doncs aquest líder, que provoca anticossos, acostuma a fer unes declaracions que es converteixen en titulars als diaris. Li agrada ser protagonista, encara que sigui per quedar bé. Des de sempre s'ha manifestat espanyolista, amb aspiracions de ser ministre del regne, però no s'ha adonat que està en el partit equivocat. Probablement hauria d'haver fet com el diputat, ara del PP, Enric Millo.
L'entrevista del diari no és massa interessant. Penso que n'han publicat d'altres amb molt més contingut. Sí que m'ha cridat l'atenció la seva opinió d'Ada Colau i la ILP acceptada al Congrés de Diputats. Dóna com un fet que no es pot aprovar de cap manera. La dació en pagament és, per al senyor Duran, un disbarat, ja que tothom ha d'assumir les seves responsabilitats, no només els bancs.
Al final de l'entrevista es parla de la seva jubilació. Algú creu que Duran i Lleida plegarà mai? No, el senyor Duran i Lleida espera que Mas compleixi la paraula de no tornar-se a presentar, i oferir-se com a candidat. Potser per això té tantes ganes que els imputats es retirin de la política, no fos cas que Oriol Pujol no li ocupés la cadira!


dissabte, 16 de febrer del 2013

La casa reial implicada en el cas Nóos

Diego Torres implica la casa reial en el cas Nóos. Fins ara el gendre del rei espanyol havia declarat que ell només hi posava la cara, però qui decidia era el seu soci Torres. Segons aquest, no només hi posava la cara, que sembla que en té molta, sinó sabia què feia i decidia, i no ho feia sol, sinó que la seva dona i l'assessor també hi ficaven cullerada. Si més no estaven al cas del que feia l'empresa.
Què pot passar? No poden jutjar el rei, però si hi té responsabilitats, no hauria de dimitir? Ja sé que aquest verb el PP l'ha fet treure del Diccionario de la Real Académica. M'ha fet gràcia una vinyeta que he vist al facebook, on es veu el papa Benet XVI amb un cartell que diu: "tu també pots Mariano".
Sembla doncs que estem vivint uns moments que passaran a la història per la seva singularitat. Una concentració d'esdeveniments que ens han sorprès i han marcat el futur més incert que ens podíem imaginar. Un papa que renuncia, uns polítics corruptes que no dimiteixen, un govern català que està pel dret a decidir, i un rei que no té cap intenció d'abdicar, però es troba amb l'aigua al coll.
Corrupció, espionatge, monarquia, dimissions, retallades, desnonaments, sobiranisme... cada dia rebem notícies d'aquestes característiques i cada vegada està tot més embolicat. Un govern espanyol que ha incomplert totes les seves promeses electorals i que es troba envoltat de casos de corrupció, però amb una oposició que no queda curta. Un moment important en què cal prendre decisions perquè no podem continuar massa temps més com ara.

divendres, 15 de febrer del 2013

La reforma de l'administració local perjudicarà els més febles

Avui hem conegut algunes característiques de la reforma de l'administració local que impulsa el govern de l'Estat. Caldrà analitzar molt bé com queda finalment el text de la llei, i sobretot la viabilitat de la seva aplicació. De moment, però, ja hi veig problemes d'eficàcia, i el que és més greu, un increment dels vilatans desatesos.
Digueu-me pessimista, però quan llegeixo que eliminaran les competències impròpies, em poso a tremolar. Si eliminar vol dir que les passaran a fer les comunitats autònomes, només es pot esperar un fracàs i perjudici per a les persones amb més dependència de l'administració.
És cert que els ajuntaments realitzen una colla de serveis sense tenir-ne competències, i això en època de crisi financera es converteix en un cul-de-sac. El problema, en molts casos, és que es tracta de resoldre situacions d'emergència. No tot és luxe o caprici, que també n'hi ha, però quan parlen de duplicitats, no ho acaben d'encertar, perquè la majoria de les vegades es tracta de suplències a l'administració que en té la competència i els recursos.
Hi ha actuacions que només es poden fer des de la proximitat. Penso en exemples, a partir de la meva experiència com a regidor i com a tècnic municipal, que difícilment es podrien veure i entendre des de fora.
Estic d'acord que cal reformar l'administració local, delimitant competències, però essent molt curós a l'hora de prendre decisions. Calen més recursos per dur a terme aquelles competències que tenen sentit des de la proximitat, i treballar per mancomunar serveis entre administracions petites. I tot això caldrà veure com es tradueix en una comunitat autònoma que té administració comarcal i pretenia eliminar les diputacions per substituir-les per les vegueries.
Com a gat escaldat, veig la reforma proposada més com una amenaça, per falta de confiança, que una proposta assenyada per millorar l'administració pública i els serveis que es presten a la ciutadania. Si algú hi sortirà perdent seran els mateixos de sempre, però d'un govern tan conservador no es pot esperar gaire res millor.


dijous, 14 de febrer del 2013

Aquesta nena és tonta del cul

La frase que he escollit com a títol del post és un tall de la conversa telefònica entre l'alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, i el diputat i secretari d'organització del PSC, Daniel Fernández, referint-se a l'alcaldessa de Montcada i Reixac, Maria Elena Pérez. Tot això perquè l'alcaldessa no havia fet trampa en la selecció d'un càrrec per al seu ajuntament.
La pregunta que em faig és: en qualitat de què parlava d'aquesta manera el senyor Bustos?  Com a president de la Federació de Municipis? Com a peix gros dins del PSC? Com alcalde sense escrúpols i estafador? Era una broma?
Ja vaig dir un dia que jo respecto la presumpció d'innocència, i per tant haurem d'esperar a veure si se'l declara culpable d'alguna cosa o no. Mentre, però, sí que vull expressar el meu rebuig a l'actitud i maneres que es desprenen d'aquesta conversa telefònica. Oi que entendreu per què critico tant l'entrellat dins dels partits per poder arribar a dalt? Si com a càrrecs electes actuen o pensen d'aquesta manera, què no hauran fet dins del partit!
¿Com podem esperar transparència i honestedat de les persones que es dediquen a la política, amb aquests exemples de dirigents significats de partits polítics que governen o ho han fet? És això el que no m'agrada de la política. El joc brut, les capelletes, dir sempre que sí a qui et pot fer ascendir.
Sortosament hi ha bona gent que es dedica a la política, però al capdavant de la majoria dels partits polítics s'hi troba un personal que actua massa defensant la seva cadira. La política hauria de ser un servei. No dic un treball de voluntariat. La remuneració és necessària, però no és bo aferrar-se al poder per ell mateix. Això és molt fàcil d'entendre, però complicat de practicar.

dimecres, 13 de febrer del 2013

El PP d'Arenys es denuncia a la delegació del govern

Ho explico. El PP que forma part del govern municipal, "informarà" a la delegació del govern espanyol que el seu ajuntament no compleix la llei de banderes, és a dir, que no onegen les banderes espanyoles als equipaments municipals. Com que el PP d'Arenys no té feina, es dedica a tocar els c... als seus socis de govern i reclama que es pengin banderes espanyoles al Calisay, la Biblioteca, al Xifré, al Centre Salvador Espriu, a l'escola Sinera i al Maragall. Potser aquestes escoles no, perquè estan cedides a la Generalitat.
No sé si és això el que realment vol el PP d'Arenys, però si la delegada del govern s'ho proposa, ens omplirà la vila de banderes espanyoles. Com reaccionaran els altres grups del govern? i els de l'oposició?
Segur que es tracta d'un tema menor. Hi ha problemes molt més greus que no trobem solucions, però de ben segur que els dos regidors del PP a l'ajuntament, necessiten veure presidir la bandera espanyola al balcó de l'ajuntament, perquè ara es troben despullats.
Algú dirà que qui ha aixecat la llebre són la resta de grups municipals que no han volgut respectar "el pacte no escrit" i han "abusat" de senyera, però no em negaran que en un temps en que uns quant vilatans tenim la senyera al balcó, queda una mica ridícul que al balcó de la casa de tots, no hi sigui.
Una cosa o altra ens ha de distreure, i el PP ha decidit que ara tocava parlar de banderes. Doncs, parlem de banderes i oblidem-nos del per què els varen votar. O potser era per això que varen rebre els vots (?).

dimarts, 12 de febrer del 2013

Toros sí, dació en pagament també

Tot feia pensar que l'admissió a tràmit de la declaració de les curses de braus com a bé d'interès cultural tiraria endavant, mentre que a la ILP a favor de la dació en pagament li negarien l'entrada al Congrés de Diputats. Finalment, però, el PP ha rectificat (darrerament rectifica molt) i hi ha votat a favor.
Podríem estar parlant de la idoneïtat de la figura de les Iniciatives Legislatives Populars (ILP), però el que és cert és que negar la possibilitat de tractar el tema dels desnonaments, amb el que això representa, seria d'una manca de sensibilitat extrema. Tampoc és que el PP sigui garantia de sensibilitat, però en aquesta ocasió ho tenien complicat. Què aprovarà el Congrés de Diputats és una altra cosa, però que ningú oblidi que avui s'han suïcidat dues persones més, una parella d'avis.
Avui, en una tertúlia televisiva, l'expresident del Parlament català, el senyor Joan Rigol, parlava de la necessitat dels partits polítics per assegurar un procés democràtic, però al mateix temps els exigia responsabilitat. Els episodis de corrupció no els deixa massa ben parats. La ILP és una manera d'entrar, o si més no d'intentar-ho, a la discussió parlamentària sense que hi hagi un partit polític al darrere. Una iniciativa popular que demana que es legisli sobre un tema que es creu important i que potser els protagonistes de la política, els partits, no li donen la mateixa importància.
Però, com en tota normativa, feta la llei, feta la trampa. També ens podem trobar que un partit s'amagui al darrere d'una ILP, per dissimular i no posar-se en evidència. Seria el cas de la ILP sobre les curses de braus? Cadascú que pensi el que vulgui, però jo sóc un malpensat.

dilluns, 11 de febrer del 2013

El Papa emèrit Benet XVI

Ahir em queixava de no poder parlar de res més que no fos corrupció o d'atacs a Catalunya, i vet aquí que Roma ho va llegir i acaba de donar-nos una notícia bomba. El fet que el papa Benet XVI plegui no és un fet normal. Sempre hem vist el conclave després de la cerimònia de l'enterrament del papa. Sempre, des del segle XV.
S'ha de dir que la nova situació que ens presenta Benet XVI, la de tenir un papa emèrit, no hauria de sorprendre a ningú, i fins i tot seria bo que es tractés d'una pràctica més habitual. La manera amb què va acabar el papa Joan Pau II no és la més convenient, i arribada a una certa edat, el papa hauria de renunciar per donar pas a un cardenal més jove.
Avui la premsa ja especulava amb el nom dels possibles successors. El diari ARA n'esmentava deu, la majoria al voltant dels 70 anys, i un d'ells per sota els 60 anys. Cardenals de totes les nacionalitats i diferents continents. A diferència d'altres vegades, pocs candidats italians. Sembla que la moda d'escollir cardenals no italians continuaria.
Sigui qui sigui, però, ens passa el mateix que amb els actuals nomenaments dels bisbes: ja no tenim l'al·licient de somiar amb algú que sigui capaç de sacsejar la Cúria diocesana o romana. El seu dia vàrem pensar que un papa no italià podria ser un revulsiu, i encara va ser pitjor. És per això que sigui el que sigui i que Déu ens trobi confessats.

diumenge, 10 de febrer del 2013

Corrupció i supervivència com a nació

Aquests dies només es parla de dos temes: la corrupció i els diferents atacs contra Catalunya, ja sigui en forma de lleis o de recursos al Constitucional. Fins i tot es pretén imposar les curses de brau que el Parlament català va prohibir.
Personalment no estic a favor dels toros, sinó que més aviat em desagrada. El que em molesta més, però, és que el govern espanyol pugui revocar un acord aprovat pel Parlament català, és a dir, pels nostres representants. Ara resulta que unes signatures dels espanyols serviran per anul·lar la resolució aprovada a partir d'una recollida de signatures dels catalans. Com llegia avui a la premsa, els espanyols decideixen què hem de fer els catalans a casa nostra.
La tàctica espanyola davant la voluntat d'una majoria de catalans de separar-nos, és fer-nos la vida impossible. Penso que és una estratègia equivocada, perquè els catalans acostumem a cedir a la primera de canvi, però si ens ho posen tan difícil, potser ens rebel·lem i deixem de cedir. Sigui com sigui, però, no ens ho passarem massa bé.
M'agradarà veure com reacciona la consellera Rigau davant l'aprovació de la llei Wert. També veure què passa amb els horaris comercials, quina capacitat tindrem per aplicar els nostres horaris. No cal dir que estarem atents a què diu el Tribunal Constitucional sobre la declaració sobiranista del nostre Parlament, i com reaccionem.
Continuarem al voltant de dos temes informatius que, de manera prioritària, bloquejarà tots els mitjans informatius, amb el perill que avancem en resoldre els problemes que els han causat, ni trobar una sortida a la crisi econòmica que afecta tantes famílies, i que sembla que ho haguem deixat en un segon pla.

dissabte, 9 de febrer del 2013

Transformar el sistema des de dins

Ho comentàvem a l'hora de dinar. No és el mateix analitzar les coses des de dins, amb responsabilitats i persones que et segueixen i fiscalitzen, que mirar-ho des de fora. Quan no tens cap responsabilitat és molt fàcil teoritzar, però quan prens decisions, algú en surt mal parat i, a més, les operacions ja no són 2+2=4.
Ens referíem bàsicament a la CUP, una organització política contracorrent de la majoria dels partits polítics amb representació parlamentària. Anar contra el sistema des de dins no és gens fàcil i genera contradiccions. El sí crític en la votació de la declaració sobiranista del Parlament català, per exemple, no el va entendre ningú, i si som capaços de veure'l amb perspectiva, encara pitjor.
Entrar en el sistema i ignorar-lo tampoc porta enlloc. Mirar de transformar-lo no ens fàcil perquè et trobes amb la resistència d'aquells partits i persones que ja els funciona, ja els va bé. No es tracta de renunciar als propis principis, però des del moment que decideixes participar-hi no t'hi pots posar d'esquena i has de saber valorar quan has de dir que sí i quan no, encara que qui ho lideri no sigui sant de la teva devoció.
La Història és selectiva, com la memòria, i al final el que compta, el que les generacions futures estudiaran, amb el permís del ministre Wert, és quina majoria va obtenir la declaració sobiranista, i allà hi varen faltar dos vots (els del PSC és una altra història, però no s'allunya tant com això).

divendres, 8 de febrer del 2013

Qui vol fora Rajoy?

Tenim el govern entretingut entre trames corruptes i presentació de recursos al Constitucional. A més, hi ha qui diu que s'estan defensant d'uns atacs molt ben calculats, per part de la fracció més conservadora i fatxa del propi partit. Algú apunta els noms d'Esperanza Aguirre i del mateix Aznar.
Els catalans som un clar objectiu de tots els atacs haguts i per haver. El ministre Wert té molt clar que es tracta de legislar contra Catalunya, més que canviar el fons de les lleis vigents. Encara que els costos siguin prohibitius en èpoques de retallades.
El següent pas és portar al Tribunal Constitucional la declaració sobiranista del Parlament català. Una declaració que en un primer moment deien que no tenia valor jurídic. Ara tot són presses per deixar sense efecte un primer pas cap a la declaració de la independència.
Convindrà que el govern català mesuri molt bé les seves passes, i tot i així es fa difícil poder avançar sense diàleg o xoc de trens. Hem de reconèixer que la situació del nostre president no és gens fàcil ni còmode. No sé si en algun moment ha desitjat tornar enrere, com si res de tot el que passa hagués existit, però el que és evident és que ara per ara ho té cru. Ningú li perdonaria que afluixés, encara que ho pugui desitjar internament.
La pregunta que plantejo és amb quin govern Catalunya tindria més possibilitats d'èxit, amb el seu somni sobiranista? Amb el govern Rajoy o amb l'hipotètic retorn del president Aznar? És a dir, hi sortiria guanyant o perdent amb un govern més intolerant i tics preconstitucionals?

dijous, 7 de febrer del 2013

Que la corrupció no ens afebleixi

No us penseu pas que mentre estem distrets amb tot el llistat de corruptes, la maquinària centralista del PP s'hagi aturat, no. El ministre Gallardón i el ministre Wert han continuat avançant amb el seu propòsit de minorar les competències autonòmiques i allunyar les classes més humils del dret a la justícia. Som nosaltres que ens despistem i quan ens adonarem del què ha passat, ja serà massa tard.
La llengua, el nostre sistema educatiu estan en perill i caldrà moure moltes fitxes i mobilitzar-nos una vegada més si volem frenar aquesta lluita conqueridora del govern espanyol. Els que vàrem viure la dictadura recordem aspectes actuals que ens hi fan pensar. La diferència és que llavors estàvem més conscienciats del que calia combatre, i ara ens han trobat amb els pixats al ventre.
La sorna amb què s'expressen ministres com Montoro o Wert, fa que la bilis ens pugi fins a la boca, però no sé si és suficient com per arremangar-nos i plantar cara.
Avui la consellera Rigau haurà dit que no està d'acord amb la proposta de modificació de la llei d'educació i no ho diu perquè consideri que hi ha aspectes a discutir, sinó simplement perquè s'ha elaborat exclusivament per treure competències a Catalunya i destrossar la immersió lingüística en català a l'escola. Els beneficis o pèrdues de la seva aplicació des d'un punt de vista purament educatiu, li importa un rave. La qüestió és anar aprimant els nostres drets, per uniformar Espanya.

dimecres, 6 de febrer del 2013

Per què votem partits corruptes?

Si hi ha una pregunta reincident aquests dies i que no acabem de trobar la resposta és per què, malgrat els casos de corrupció, es vota els partits polítics implicats. Un exemple clar és al País Valencià on, tot i que el PP va ser protagonista de casos greus de corrupció, els valencians li varen tornar a donar majoria absoluta. Què ho explica? potser que la corrupció no és motiu suficient per canviar el vot? potser perquè no hi ha una alternativa política clara?
Segurament la causa la trobarem en aquest darrer supòsit. El PSOE fa temps que no és alternativa de govern, i a Espanya és caixa o faixa, és blanc o negre, és PP o PSOE. La resta de partits són encara testimonials, però podria ser que l'exemple que donen els dos grans partits, els faci créixer i esdevenir alternativa.
Aquesta actitud fa que ens convertim també en culpables de la situació. Si no som capaços de castigar, amb el vot, els partits que no han estat honestos o que han defensat uns polítics corruptes, com volem exigir responsabilitats?
Les darreres enquestes situen l'atur al primer lloc de les preocupacions ciutadanes, i això pot explicar per què no som prou contundents amb els corruptes. I amb això donaria la raó al tertulià mataroní, en Manuel Cuyàs, quan afirma que tota la moguda sobre corrupteles dissimula i fa que no prenguem prou atenció al gran problema d'avui, que és l'atur, i la falta d'ingressos a moltes famílies catalanes. No ho oblidem!

dimarts, 5 de febrer del 2013

Montoro blanqueja els corruptes del PP

Avui, qualsevol titular de premsa és creïble. La crisi política ha arribat tan a fons que ja ens creiem tot el que ens diuen, o desconfiem de tot allò que ho justifica. Ja malpenses de tot i tothom, i t'adones que aquella llei que no sabies perquè s'aprovava, avui té possibles lectures i explicacions.
Aquests dies s'investiga si la llei d'amnistia fiscal no ha servit perquè un bon grup de corruptes blanquegessin diners dipositats a Suïssa i paradisos fiscals. Montoro diu que no, però no ens l'acabem de creure. No és convincent.
I avui la presidenta del Parlament català torna a treure el tema de les lleis de transparència i electoral. No sé si és un acudit, si es fot de nosaltres, o és prou càndida que ho veu factible. Disculpeu el meu escepticisme. És qüestió del temps, del temps que fa des de que vaig néixer.
Ara sembla que farem tot allò que hem estat incapaços de fer en 30 anys de democràcia parlamentària. Com que no hi estem acostumats, els costa convèncer-nos. Desitjaria equivocar-me i que en aquesta legislatura es canviés la tendència a un continuisme conservador.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Váyase señor Rajoy!

No us fa pensar en res? Recordeu el senyor Aznar a l'oposició de Felipe González? No es va cansar de repetir la mateixa cançó: "váyase señor González!", i ho va aconseguir. Ara sembla que el PSOE els hauria de tornar la jugada, però Rubalcaba ni per això serveix. Té una manera de fer que sembla que li falta empenta. No sé si és un problema de caràcter o bé que és massa vell, que està cansat, però no deixa que el rellevin.
Jo continuo defensant la presumpció d'innocència del president Rajoy. El problema és que ens ho posen molt difícil. Aquesta por de parlar amb la premsa, i sobretot de donar-los la paraula perquè li facin preguntes, fa pensar que no tot està clar. El que és cert, tinguin raó o no aquells que l'acusen, és que la imatge d'Espanya està per sota terra, i Catalunya, fins que no es digui el contrari, som Espanya.
Aquests dies seguim de prop la premsa, però ens cau la cara de vergonya. Estem en un final d'etapa d'un model que fa aigües i que no trobem l'alternativa. Articular la lluita per a la independència en aquests moments i situació general, es fa més difícil del compte. No es tracta només de deixar el barco perquè s'enfonsa, sinó que la barqueta salvavides tampoc té garantida l'arribada a port.

diumenge, 3 de febrer del 2013

Mataró inaugura una nova biblioteca

Si no tinguéssim en compte la situació de crisi econòmica que patim, amb problemes greus de finançament, l'acte d'avui no tindria la transcendència que ara li podem donar. Mataró amb una sola biblioteca havia de fer un esforç per oferir a la ciutat el que realment li corresponia, i haurà de continuar treballant per ampliar l'oferta. En uns moments com els actuals s'ha de felicitar l'esforç de tots per inaugurar aquesta segona biblioteca, en un entorn amb una manca d'equipaments culturals i socials.
Avui la biblioteca, ubicada en l'antic escorxador, ha brillat per dins i per fora. Una munió de persones de totes les edats, acompanyats pels gegants de la ciutat i el barri, han participat a l'acte de sortida d'aquest nou equipament, que no és un simple magatzem de llibres i videos, sinó un centre cultural, dinàmic i pedagògic. És l'equipament més integrador de la ciutat, i la porta d'entrada a la Cultura per a totes les persones, siguin d'on siguin.
La Mercè estava contenta pel que representa per a la ciutat de Mataró, però un xic gelosa per no tenir un equip de govern que apostés fermament per la biblioteca com a Mataró. A Arenys portem molt temps parlant del trasllat de la biblioteca al convent de Santa Clara, però com acostuma a passar a la nostra vila, caldrà temps perquè sigui una realitat si és que al final s'acaba materialitzant.

dissabte, 2 de febrer del 2013

Aquesta unió que ens falta per aconseguir la independència

Avui he experimentat la sensació de trobar-te a terra sense saber com t'ho has fet. És ben bé que els anys et porten multitud d'experiències, que vas acumulant. D'aquí la importància que la gent gran sigui útil per als joves i no només una càrrega, com un moble vell que s'ha de fer el manteniment.
Per prescripció mèdica, cada dia faig el trajecte Arenys - Canet, per la tercera platja. Aquests dies amb fred i fosquejant aviat, però amb la visió d'una mar que enyora els banyistes, però alhora gaudeix de la tranquil·litat del capvespre. Sens dubte que ho prefereixo a l'estiu, quan hi ha una munió de cotxes fent polseguera i se't fa difícil contemplar l'horitzó.
Un passeig que vàrem estar a punt d'aconseguir, però que la crisi i una colla d'interessats, fent-se passar per defensors ecologistes i no sé què més, varen acabar enfonsant el projecte. D'aquesta manera l'estiu continua envaït de cotxes i els xiringuitos fent calaix com sempre, i satisfets. Ells no tenen cap pensament per a la vila. És el seu negoci el que importa.
Sovint comparo Arenys amb Catalunya. A diferència de Vic, en què els diferents ajuntaments que s'han anat succeint, sobretot en època de l'alcalde Jacint Codina, han sabut aprofitar totes les ocasions per invertir a la ciutat, la vila d'Arenys ha quedat arraconada i tots els intents de millora han quedat en no-res, o en la mínima expressió.
Deia que ho comparava amb Catalunya perquè en relació amb la resta d'Espanya sempre hem sortit malparats, i una mica, o potser força, es deu a la nostra desunió, l'anar cadascú pel seu compte, a vegades més papistes que el Papa, i perdent oportunitats. Ara, que tenim una oportunitat única, encara que molt difícil d'aconseguir, veurem de què som capaços.

divendres, 1 de febrer del 2013

El PP, contra les cordes, s'empassa el seu verí

La ciutadania està cansada de tanta corrupció i també de tanta hipocresia. Sembla estrany que els nostres polítics no n'hagin après i es vagin tirant merda a sobre, sense adonar-se que té un efecte boomerang.
Fa quatre dies la senyora Sáenz de Santamaria es creia les informacions del diari El Mundo, que es carregava la família Pujol, i sense tenir en compte la presumpció d'innocència, s'hi afegia acarnissadament. Ara, que el diari El País posa a parir la cúpula del PP, s'adona que els altres partits tampoc li respecten la presumpció d'innocència, i ho passa malament.
Amb això no vull dir que els partits polítics s'hagin de posar d'acord i amagar-se les vergonyes, sinó simplement que s'ha de respectar el dret a que també els polítics se'ls respecti la presumpció d'innocència.
La imatge internacional d'Espanya és desastrosa, i això no vol dir que els altres països no tinguin episodis de corrupció. El que passa és que en aquesta Espanya, i també en el seu govern, hi ha massa orgull i prepotència, i quan es descobreix la porqueria, la ferida és més gran.
El Poder Judicial, en totes les seves formes i institucions té molta feina a fer, i jo li demanaria, per al bé de tots, la màxima diligència, que no s'eternitzin els judicis i que caigui el pes de la justícia sobre tots aquells que s'han corromput a costa nostra.
Voldria pensar que el president espanyol té les mans netes i no se'l pot acusar de cap operació fraudulenta. De moment, però, la ciutadania l'acusa de dues actuacions corruptes. Per una banda es diu que cobra dietes com si residís fora de Madrid, ell i molts altres diputats, i ara s'hi afegeix l'acusació d'haver estat cobrant un sobresou durant molts anys. Espero que es demostri la seva innocència o culpabilitat, però d'entrada tot plegat tuf una mica, i la imatge que es dóna és esperpèntica i vergonyant.