Què podem fer per millorar-ho?

Avui, en una tertúlia radiofònica, parlàvem de convivència, de participació, de corresponsabilitat. Crec que vivim uns moments massa pressionats per la política, les picabaralles ideològiques i la manipulació de les idees. Ens oblidem de viure i compartir. De tenir en compte els veïns. Les notícies que ens arriben sobre decisions judicials, enfrontaments verbals als parlaments i la corrupció que ho empastifa tot, ens capfica i no ens deixa temps a conrear el veïnatge.

En un moment donat de la xerrada he comentat la iniciativa ciutadana de Tàrrega, de saludar i somriure. Ens trobem vilatans pel carrer i passem com si no hi hagués ningú. La salutació pot semblar un fet menor, però no és així. Hem de desitjar un bon dia a aquella persona que tenim per veí, que ens trobem sovint, però que desconeixem. Curiosament, preparant aquest post, he trobat a Internet que demà, dia 21 de novembre, és el dia mundial de les salutacions. 

El conductor del programa comentava que avui ja no saludem quan entrem en una botiga. Jo crec que és una mica exagerat. Penso que encara hi ha el costum de saludar en entrar en un local on hi ha altres persones. Potser menys que abans, perquè també les botigues no són iguals, amb més supermercats i menys botigues del barri.

Hem parlat de participació i compromís amb la institució que ens governa la vila. He comentat que tothom hauria de passar per l'ajuntament en un moment de la seva vida. Ja sé que no es pot interpretar literalment, però la idea és que tothom hauria de ser conscient què representa dirigir la política d'un municipi, organitzar els serveis i millorar la vida de tots els vilatans. Es tracta de posar-se al servei dels altres. 

Hi ha qui ho fa a través d'entitats i associacions. També és vàlid. Es tracta de sortir de la zona de confort i afrontar nous reptes, pensant sempre en els altres. Estic convençut que aquest seria el remei per millorar la convivència, i segur que temes com la recollida selectiva de la brossa, per posar un exemple molt d'avui, sortiria millor. Cal posar-hi ganes, interès i voluntat. Hem d'alçar-nos del sofà i mirar què podem fer perquè la nostra vila sigui millor.

Compromís

Fa uns dies vaig llegir la notícia que l'Associació de Famílies dels Alumnes (AFA) de l'Escola Sinera d'Arenys de Mar necessitava rellevar els seus membres. Els seus fills acabaven el cicle escolar i calia trobar nous pares i mares que volguessin rellevar-los. La bona notícia ha estat que amb pocs dies han aparegut una sèrie de pares i mares disposades a agafar el testimoni.

És important que a la vida assumim compromisos desinteressats en bé de la societat on vivim. Poden ser compromisos polítics, culturals, educatius, esportius o socials. Les coses no es fan soles sinó que sempre hi ha d'haver algú al davant per dur-les a terme.

Segurament que si ens animéssim més en participar de les entitats, tindríem menys temps per a nosaltres, però ben segur que ens enriquiríem. És en l'associacionisme que, a més de ser participatius, aprenem a conviure i a treballar plegats per uns objectius positius per a tots.

Ara que és tan corrent llegir, a les xarxes socials, crítiques sense donar la cara i amb pocs arguments, penso que si tots plegats ens arremanguéssim i ens comprometéssim amb els altres, potser no tindríem tant temps per criticar, i valoraríem millor la feina que es pot fer en equip.

Arenys compta amb un nombre important d'entitats i associacions de tota mena, i això vol dir que a la vila hi ha moltes persones que volen dedicar una part del seu temps lliure per ajudar els altres o per motivar-los en qualsevol disciplina.

No entendria la meva vida sense aquest compromís, amb el perill d'equivocar-me i no fer-ho prou bé, però sempre honestament i amb esperit de servei.

Donar la veu a la gent durant tot el mandat municipal

L'altre dia conversava amb una persona que ha estat implicada en el moviment veïnal i li vaig notar un cert pessimisme. Avui, no tothom està disposat a dedicar part del seu temps a treballar per la comunitat, sobretot pensant que hi ha moltes dificultats per aconseguir l'èxit en reivindicacions veïnals, la majoria de les quals són totalment legítimes i de sentit comú. L'experiència de moltes persones que han passat per aquests moviments és d'un cert desgast i desencís, sobretot perquè han tingut dificultats per trobar relleu, després d'anys de lluita i un cert esgotament.

Des d'una vegada que ho vaig sentir a dir, he mantingut com a vàlida la idea de la nostra facilitat en ser reactius més que no pas participatius. Potser és per això que els polítics han deixat de valorar i tenir en compte la participació. D'alguna manera creuen que la gent es cansa de tot i de criticar en sabem molt.

Continuo pensant que la mobilització de la gent per resoldre situacions crítiques del nostre dia a dia és imprescindible, malgrat els entrebancs amb què ens trobem i que provoca que cada vegada hi hagi menys gent interessada, i més ara que ens és tan fàcil des de casa, davant d'un teclat, malparlar de tot i tothom.

No és estrany que els joves siguin els menys motivats per la política. Entre tots hi hem col·laborat perquè així sigui. A la meva generació també passava, tot i que la situació política, sota el franquisme, facilitava que uns quants es sentissin cridats a moure's per aconseguir un sistema democràtic i de llibertat en defensa dels drets d'expressió, els lingüístics i de participació en la vida pública.

Avui hi ha partits polítics que han tancat el cercle amb els propis militants i no tenen gaire interès en obrir-se a altres persones que probablement discreparien dels seus principis, però alimentarien la diversitat que és real i es fa tan necessari de treballar-hi i tenir-la en compte.

En la gestió municipal és més important que en cap altre lloc la implicació dels veïns i veïnes per avançar com a comunitat, treballant per resoldre tot allò que no ens permet viure amb un mínim de dignitat, i millorar aquells aspectes que ens faciliten la vida, sigui la mobilitat, la neteja, la defensa del territori, l'accés a l'habitatge o a la sanitat.

Cal entrar a l'Ajuntament amb força per fer possible que tothom s'hi vegi representat, i que hi pugui dir la seva, no només el dia de les votacions, sinó durant els quatre anys del mandat municipal. Amb la CUP, que trepitja el carrer, podrem aconseguir que tots tinguem veu a la casa de la vila.

Trobada d'entitats a la vila

Les entitats culturals, socials, cíviques o esportives configuren l'entramat de la vida d'una població, d'un país, i la seva dinamització manté el caliu i la convivència. Sobretot ara, que destaca l'individualisme per sobre del compartir, les associacions, clubs i entitats permeten aquest intercanvi tan necessari per a la nostra societat.

Aquest cap de setmana Arenys de Mar celebra una trobada d'entitats per donar a conèixer quina és la seva activitat al llarg de l'any, quins són els seus objectius i els seus resultats. El més important d'aquest acte és el retrobament i el donar a conèixer activitats més enllà de les que un practica, ja sigui de manera individual o col·lectiva.

Les entitats tenen la seva pròpia organització i maneres de fer, les seves relacions internes i normes, i al darrere hi ha unes persones que amb la seva il·lusió, però també treball i sacrifici, permeten que la vida social sigui una realitat. 

Resulta interessant estudiar en detall les diferents entitats i valorar la composició del nucli o junta que fa possible la supervivència al llarg dels anys. No totes tenen la mateixa dinàmica. N'hi ha que per les pròpies característiques de l'entitat, estan formades per persones que es relleven amb molta facilitat. D'altres són més permanents amb membres que es mantenen al capdavant durant molts anys. 

És bo que l'Ajuntament d'Arenys de Mar doni suport a la iniciativa de les entitats per celebrar aquesta trobada, i també el suport econòmic que facilita la seva existència. Un poble o país sense entitats dinàmiques és un poble o país sense vida. L'espai cultural, esportiu i social, necessita de l'existència del voluntariat que participen en aquestes entitats.

Nit de naps, confinats

Enguany la nit de naps arriba amb el confinament nocturn, la qual cosa afecta directament l'activitat frenètica del jovent d'Arenys. La policia avisa que vetllarà pel compliment d'aquest confinament, la qual cosa provocarà que els naps i les cols s'hagin de penjar ben aviat del vespre, o matinar demà dimecres abans no ens desvetllem per jugar amb els regals de reis.

La tradició es manté, malgrat que durant uns anys semblava que la cosa podia anar de baixa. Per una banda es reclamava suport de l'administració pública i per l'altra més permissivitat amb les bromes, algunes de les quals havien pujat de to.

Desconec quin suport rep de l'ajuntament l'entitat coordinadora de la nit de naps, però en tot cas continuo pensant que les tradicions no poden viure exclusivament del patrocini públic, sinó que hi ha d'haver la part generosa de la ciutadania. Precisament si algun problema hi ha amb en el món associatiu és que hi ha entitats que només es belluguen si hi ha diner públic al darrere, i això és el que ho fa malbé tot.

La iniciativa ciutadana sempre haurà de prevaldre i és la prova de la vivesa de les entitats i de la societat en general. És bàsic entendre que l'associacionisme només té sentit si té alguna cosa per aportar a la col·lectivitat, més enllà de distreure els seus socis. Quan les entitats s'impliquen en les festes i tradicions d'una població, és quan tenen més vida i ressò.

Tot això no treu que no haguem de reconèixer el valor i l'empenta dels seus organitzadors i, d'alguna manera, col·laborar-hi perquè no defalleixin, i es continuï amb les tradicions. El 2020 ha estat un mal any i un entrebanc per a les festes populars, i la nit de naps també en pot sortir mal parada. Desitgem que aquest 2021 sigui diferent, que puguem sortir aviat de la captivitat a què ens té sotmesos l'epidèmia, i que recuperem les nostres festes amb tota l'energia i participació de sempre.

El moviment veïnal és història a Arenys de Mar

Tot fa pensar que el moviment veïnal a la nostra vila és pràcticament només història. Si descomptem alguna comunitat de propietaris, el que seria una associació de veïns ha deixat d'existir. Les causes són diverses i el fet pot ser més o menys dramàtic en funció del paper que juguin les formacions polítiques que són a l'ajuntament, sobretot des de l'oposició.

Partits com ICV o la CUP, serien els únics que a la nostra vila s'han interessat en un moment o altre per l'opinió i neguits dels vilatans, arran de carrer, tret de les campanyes electorals, quan llavors tothom surt a passejar demanant el vot.

Malgrat tot, tampoc ICV i la CUP sembla que estiguin per la labor darrerament, sobretot després de les darreres eleccions municipals, amb sort diferent, però amb la mínima expressió. Serà potser perquè els arenyencs ja estem ben servits i tot allò que es fa ja cobreix les nostres expectatives. Ningú no ho diria, però. El clavegueram continua essent un problema pendent de resoldre, l'arranjament dels carrers i la dinamització del comerç i del Mercat Municipal...

Tots aquests temes han sortit en campanya, però ara ni es fa res ni es reivindica, i tots plegats ens quedem en l'anècdota. Potser, doncs, és lògic que les associacions de veïns arenyenques siguin història, perquè avui ningú no ho reclama. És això signe de que tot va bé? No serà que tots plegats vivim còmodament esperant que sigui el veí qui es mogui primer?

Penso que seria interessant analitzar-ho a fons, sense buscar culpables, sinó fent sortir els motius. Qui sap si arribarem a la conclusió que ja ens està bé tot, fins i tot quan els nostres governants locals només es dediquen a fer bullir l'olla, i qui dia passa, any empeny.

On és el Procés constituent?

Estic despistat i no sé trobar la gent de Procés constituent. Per cert, l'altre dia en J.B. Culla va signar un article molt dur en contra de la Teresa Forcades. Ho vaig entendre pel que ens té acostumats en Culla quan es refereix al conflicte entre jueus i palestins, i també per les darreres ficades de pota de la monja en excedència. Per cert, també, em vaig fixar en la Universitat on va ser la Teresa Forcades a Berlín. En tot cas és el que vaig entendre de l'escrit esmentat.

Deia que no sabia veure el rastre de Procés constituent des que varen decidir no incorporar-se al bloc de Podemos i ICV, que liderarà el president de la federació de les associacions de veïns de Barcelona, el senyor Lluís Rabell. No sé què faran al final, però entenc que una opció o altra prendran.

Avui llegia que la CUP ha designat el seu cap de llista, el periodista Antonio Baños. Darrerament sortia molt per TV3, i em fa l'efecte que té un perfil molt diferent al d'en David Fernàndez. No sé si Forcades i Oliveres voldran afegir-se a la CUP, o potser ja han fet tard. Pensar en la possibilitat que es presentessin sols seria temerari, però si més no seria l'oportunitat per a la Teresa Forcades de liderar una llista, tal com pretenia quan va decidir aparcar temporalment la seva vida monàstica.

Aniré recuperant els diaris d'aquests dies, no fos que m'hagi perdut alguna cosa.

Iftar a Al Ouahda Mataró

Aquest vespre he assistit a l'Iftar (trencament del dejuni) amb la comunitat islàmica d'Al Ouahda, al barri de Rocafonda de Mataró. L'entitat, amb qui tenim contactes tot l'any, ha convidat a representants d'entitats, associacions de veïns, grups municipals, entitats religioses, cossos policials i tècnics municipals per celebrar l'Iftar en aquest mes del Ramadà, en una jornada de portes obertes de la seva mesquita.

Només amb el diàleg, el coneixement entre diferents col·lectius i les ganes de fer coses junts farà possible la convivència i que la societat civil s'enforteixi i creixi en pau. És precisament el desconeixement mutu el que ens manté distants i perjudica les nostres percepcions de l'altre, i així no es pot fer ciutat, no es pot teixir la ciutat.

Les diferents comunitats islàmiques de Mataró ens han convidat al llarg de la setmana a les seves seus, per compartir un ritual que mantenen estrictament, en un mes de pregària i reflexió que els ha de permetre encarar un nou any, ara ple de dificultats econòmiques.

Un representant de la comunitat musulmana deia no entendre l'expressió 'primer els de casa', perquè ell havia nascut a Mataró i la seva mare hi vivia des dels 18 anys. Qui és de casa i qui no ho és? el president Pujol deia que era català qui viu i treballa a Catalunya. Amb això està tot dit. Són mataronins aquells que viuen i treballen a Mataró, hagin nascut a l'Hospital de Mataró, a Múrcia o a Marràqueix. Aquest grup polític que té tant en compte la cultura, raça i procedència, és la que nega el dret a decidir, com també fa el PP. 

He celebrat que l'arxiprest de Mataró assistís a l'acte d'aquest vespre i defensés tot allò que tenim en comú les diferents confessions religioses, sense oblidar-nos que vivim en un estat laic on es defensa la llibertat de creences i la pràctica religiosa.

Ada Colau ha fet política des del primer dia

He llegit a la premsa que Ada Colau, en el moment de fer pública la seva renúncia a continuar liderant la PAH, ha declarat que no descartava entrar en el món de la política, però que calia canviar les regles de joc, perquè no hi estava d'acord. No sé amb quines paraules ho ha dit, però en tot cas Ada Colau fa molt temps que viu intensament la política del nostre país. Perquè la política no només es fa des dels partits polítics, sinó a través dels sindicats, les patronals i moltes altres entitats, i també a títol personal. Algú em pot negar que l'ANC no fa política? o Súma+e?

El sistema democràtic vigent es base en les formacions polítiques a l'hora de configurar les institucions governamentals, però no són les úniques que fan política, i penso que és una sort. Si bé necessitem els partits polítics, no és menys cert que ens cal tota l'estructura política que n'està al marge, per poder avançar i, sobretot, fiscalitzar la tasca dels partits. L'endogàmia dels partits polítics paralitzaria encara més l'avenç de la societat.

Tot i el desencís o desafecció de la població civil respecte a la tasca de molts polítics en exercici, és bo celebrar que encara existeixin ciutadans compromesos políticament, avaluant, criticant i col·laborant per assolir una societat més justa. La política l'exerceix Caritas o Creu Roja, i l'exerceix l'Associació de Veïns del nostre barri, però és bo que cadascú actuï en la justa mesura, calculant la seva capacitat i representativitat, i ho faci amb esperit de servei i no com a estratègia per a lluïment personal.

Estic d'acord amb l'Ada Colau, si és que així ho ha dit, que la nostra democràcia necessita canviar les regles de joc, i evitar que els partits polítics es converteixin en famílies tancades, amb massa poder com per fer anar la societat a la seva conveniència, vivint al marge de la realitat del país. 

Encara que ho haguem dit mil vegades, és important treballar la transparència, la participació i la honestedat. Si tot això no és possible, la democràcia del nostre país estarà sempre en perill, i la desafecció de la societat civil anirà en augment. 

Mataró, ciutat de valors

Acabo d'arribar de l'acte oficial de presentació de la campanya "Mataró, ciutat de valors", al Teatre Monumental de la ciutat. Una campanya que vol fer sortir i recordar-nos tots aquells valors que encara conservem, encara que sovint no en som prou conscients. Aquells valors dels ciutadans, de les entitats, de les associacions, dels gremis, del món sindical i mercantil. Aquells valors que ens han guiat i ajudat a construir la nostra societat.

Ha estat un acte on han actuat mataronins, representants actuals d'aquests valors, un dels quals, el compromís, és l'escollit per aquest mes de gener. Presents a la sala o de manera virtual, tots ells han defensat els diferents valors que han fet possible arribar on són.

Professionals i amateurs, amb més o menys encert, però tots ells amb il·lusió i exemplaritat, han anat desgranant els dotze valors de 2014. Potser la part musical, la vocal, ha estat la menys precisa i afortunada, però el conjunt de la vetllada ha emocionat a un públic que ha omplert de gom a gom el Teatre Monumental.

Ara la feina està a les mans de les entitats de Mataró que en el seu dia a dia, treballen per fer seus els valors que fan possible que la ciutat no sigui una simple aglomeració de persones, sinó un espai de convivència i solidaritat.

En aquesta empresa hi participem moltes persones, mataronins i persones que dediquem la nostra vida laboral per fer créixer la ciutat en harmonia, progrés, comoditat i convivència, fins i tot en un moment de crisi generalitzada que afecta d'una manera especial a les persones més vulnerables. A ells també hi hem d'arribar amb la nostra llista de valors, però ho hem de fer de manera que se'ls sentin seus, i els puguin compartir amb nosaltres.

La submissió de la dona i l'estudiant de piano delinqüent a La Vanguardia

La pàgina 24 de La Vanguardia d'aquest dilluns m'ha deixat astorat. Per uns moments he pensat que no era real, que estava somiant i que em despertaria pensant que els somnis són molt imaginatius i sorprenents, però no, no estava somiant, sinó que era ben real.

De fet, venia de llegir les pàgines 22 i 23, amb un reportatge sobre l'Associació Obertament, amb dos protagonistes valents que ens donen lliçons a aquells que la vida ens ho ha posat fàcil. No sé si titllar la notícia de positiva o no, si més no alliçonadora i esperançadora. En tot cas la llàstima és que calgui valents per adornar-nos que ho estem fent malament.

Tornant a la pàgina 24 us diré que a part de la columna "Lletra petita", de Magí Camps, que parla de l'ingrés de Carme Riera a la Reial Acadèmia Espanyola, hi ha una notícia de Girona i una altra de Granada.

De Girona ens parla dels perills de tocar el piano, arran de l'inici d'un judici contra una estudiant de música per a la qual es demanen set anys i mig de presó per contaminació acústica. La notícia de Granada és l'edició d'un llibre, per part del seu arquebisbat, en què es defensa la submissió de la dona. D'aquest mateix diari acabava de llegir La Contra, que entrevista el jesuïta Rodolfo Cardenal, ambdós de la mateixa Església, però que no tenen res a veure.

Oi que enteneu el meu astorament? Ja sé que s'ha de conèixer tota la història de l'estudiant de Puigcerdà a qui s'acusa de causar greus lesions psíquiques a la seva veïna, però imaginar-me que la puguin ficar a la garjola durant més de set anys... la veritat se'm fa difícil d'entendre. No és el primer cas de conflictes veïnals per culpa del piano o altres instruments musicals, i fins i tot n'he parlat en aquest mateix bloc, però aquest cas em sembla increïble.

I l'arquebisbe em preocupa i també m'emprenya. Està en la línia del pensament i ideologia de la Conferència Episcopal Espanyola, i força lluny del papa Francesc. L'autora del llibre, la italiana Constanza Miriano, que ha convertit el llibre gairebé en un best seller a Itàlia, afirma que "ara és l'hora d'aprendre l'obediència lleial i generosa de la submissió", i no continuo per no escandalitzar ningú més.

Una xarxa social pot esdevenir un Spam

El dia d'avui, un parèntesi en l'activitat professional, marcat per vol transatlàntic i taula rodona sobre la comunicació. Un parèntesi relatiu, perquè les mateixes eines de què ens servim també ens lliguen més del que voldríem.

Aquesta tarda a la biblioteca Antoni Comas de Mataró, i en el marc del #JunyAssociatiu, ha tingut lloc un debat sobre la comunicació, pensant en el món associatiu, a càrrec de Sílvia Coppulo, Carles Prats i Saül Gordillo, és a dir, ràdio, televisió i diari digital.

Menys concurrència de la que hauríem volgut, però aportacions interessants dels tres periodistes que ha moderat la Lluïsa Aranaz.

Els mitjans de comunicació compartint espai i temps amb les noves eines i xarxes socials.

Alguna discrepància, més en la forma que en el contingut, per coincidir en la necessitat de posar-se al dia. En Saül deia que amb el twitter sorgeix una nova agència de notícies, unipersonal. També que ara el periodista es pot veure qüestionat més fàcilment i en públic. La Sílvia ha insistit que els mitjans clàssics són complementaris amb els actuals. Avui, comentava en Carles, no s'entendria veure un periodista d'una redacció de ràdio o televisió, treballar sense està connectat a Internet i rebre apunts d'arreu. I tots han coincidit en dir que cal pensar bé què escrivim, per no arribar a cansar els que ens segueixen. He pensat que precisament em vaig donar de baixa d'una xarxa social local, perquè estava cansat de rebre correus que no m'interessaven gens, i fins i tot em molestaven. Era una manera de rebre Spam dela manera més gratuïta i sense fer res per evitar-ho. Des de llavors estic molt més tranquil.

Aquesta setmana encara queden dos actes més del #JunyAssociatiu, i el dia 6 de juliol, jornada de treball amb les associacions de la ciutat. A un mes de les Santes!

Nexus Piano Duo o Orfeó de Sabadell, aquesta és la qüestió

Avui he rebut la invitació per assistir a dos concerts a la mateixa hora i dia a Arenys de Mar. Sense voler-ho ni provocar-ho, hi ha qui m'ha posat davant d'un dilema que preferiria no haver de resoldre. És cert que Arenys de Mar acull una gran varietat d'actes culturals al llarg de l'any, però tampoc en són tants com perquè coincideixin dos del mateix estil.

No he entrat a analitzar qui són els organitzadors d'ambdós concerts, ja que la invitació m'ha arribat des dels propis concertistes, però en tot cas seria bo que recuperéssim l'exercici de la coordinació i d'aquesta manera poguéssim evitar contraprogramacions com la del vespre del dia 25 de maig.

Dit això, i aclarint que les invitacions les haurà rebut bona part de la població, voldria engrescar les entitats a no defallir i continuar organitzant actes culturals que, com a mínim, tenen una significació i un valor mil vegades millor que els actes que pugui organitzar la brillant i "pija" delegada del govern espanyol a Catalunya.

Ara resultarà que després de ser insultats i considerats nazis, són els espanyols els que premien les forces armades que varen lluitar junt amb el nazi Hitler. És ben bé que la vida és molt més complexa i sorprenent del que molts la consideren. Cada vegada em fa més fàstic formar part d'un Estat amb una direcció tan miserable, embustera i deslleial. Diu Bono que "la llei està per sobre dels sentiments i la història". Suposo que ens ho explicarà amb exemples històrics palpables. La ignorància és l'element més present en la majoria dels polítics espanyols. Quants anys fa que no en tenim d'aquells de qui en guardes bona memòria! També conservadors, eh!

Ah! Per cert... en aquests moments el perillós salafista, casualment vinculat a CDC, i encara més casual, proper al moviment sobiranista, està volant cap al Marroc, expulsat pel gover espanyol. Tenim un govern que té les idees molt clares i pren les decisions de manera àgil i contundent, oi senyor Rajoy?

En dubte la representativitat dels partits polítics

Diu Cospedal que si tots aquests moviments socials es creuen representatius, que es presentin a les eleccions, i té raó. La té si ens limitem a tenir en compte el model vigent de democràcia representativa, on els partits polítics són els grans protagonistes, amb un sistema electoral com el que tenim. El problema ve quan posem en dubte la legitimitat de la representativitat dels partits polítics de qui dubtem del seu funcionament democràtic intern.

Ens hem arribat a creure que votant tot queda justificat i legitimat. Hem de començar a entendre que una cosa és la legalitat i una altra la legitimitat. Els catalans ho podem entendre més fàcilment si ens fixem què ens permet la Constitució espanyola i per tant és legal, i allò que no ens permet, i per tant és il·legal, però pot ser legítim: el dret a decidir, per exemple.

La gent que milita en un partit polític posa en dubte, a vegades, la representativitat de la junta d'una associació de veïns, que ha estat votada per tots els seus socis. Per altra banda no accepta que dels dirigents polítics se'ls pugui discutir la seva representativitat. No pretenc posar en el mateix sac uns i altres, perquè hi ha els seus matisos i diferències, però sí que és bo analitzar què vol dir que una persona hagi estat votada.

Si jo voto un partit polític s'ha d'entendre que ho faig perquè m'agrada com pensen i conec què faran si tenen la possibilitat de governar. Si és així i executen el seu programa polític podré afirmar que em sento representat, però si resulta que no fan allò que varen dir que farien, continuen sent els meus representants? En aquest cas, no m'haurien de tornar a demanar si vull que em continuïn representant? No ho haurien de posar a votació?

És per això que ens equivoquem quan ho supeditem tot a les eleccions. Una persona escollida no té legitimitat per fer tot allò que vulgui. Si defenséssim aquesta teoria, resultaria que estaríem legitimant  les actuacions dels polítics corruptes, i això crec que tots estem d'acord que no és correcte. Una persona és escollida en funció d'un programa i unes promeses electorals, sempre sota el respecte a les lleis. Qui es corromp, deixa de ser un representant legítim.

Si tu has votat Mas en les darreres eleccions, és perquè estaves d'acord amb el seu programa i volies avançar en el camí cap al dret a decidir el futur de Catalunya. Si Mas es tirés enrere continuaria sent el teu representant? Oi que no et sentiries representat? Doncs aquí rau la importància de no confondre els termes i de treballar per aconseguir un model més representatiu, en què puguis renovar el teu contracte amb l'escollit, d'acord amb les circumstàncies, i sempre amb la veritat per davant. Per això sempre defenso la transparència, com a única arma per conèixer si el polític actua tal com li correspon i va prometre. Un altre dia parlarem de a qui representa una junta d'una associació de veïns. Als veïns? als socis de l'entitat? Ho té tothom clar?

Arenys de Mar es queda sense associacions veïnals

M'heu llegit més d'una vegada que la nostra societat no és participativa, sinó reactiva. No és invenció meva, però hi estic totalment a favor. Després de quaranta anys de dictadura, havíem après a treballar per combatre-la i après a fer-ho conjuntament, amb total entrega. A mesura que hem anat consolidant una societat democràtica, amb totes les seves pegues i mancances, la nostra predisposició a treballar de manera voluntària, ha minvat, fins al punt que moltes entitats que han estat històricament rellevants per a la dinamització de la població, han començat a tenir problemes de participació.

Una mostra d'entitats dinàmiques i molt necessàries que darrerament estan perdent efectius són les associacions veïnals. D'aquestes entitats varen sortir-ne els primers militants de partits polítics quan aquests es varen legalitzar. Hi va haver una divisió i fins i tot enfrontament entre els membres dels partits i els seus excompanys de les associacions de veïns. 

Amb més alts i baixos les associacions de veïns han assumit el rol d'interlocutors amb els ajuntaments, per a temes territorials. Tot i la seva federació, les dinàmiques han estat molt diverses, i també el seu comportament democràtic, de transparència i participació. Malgrat tots els seus defectes, entenc que la tasca de les associacions de veïns és positiva, i en tot cas hauríem d'ajudar-les a que no desapareguin, sinó que continuïn treballant el territori.

És per tot això que m'ha sabut greu llegir que l'associació AVANA d'Arenys de Mar havia decidit dissoldre's, per manca d'associats engrescats per liderar l'entitat. Avui és cada vegada més difícil aconseguir que els vilatans es moguin per afers comuns. La tasca d'aquestes entitats és de formigueta, en què sovint costa de veure'n els fruits, però que a la llarga reverteixen al poble o ciutat.

Probablement no hem sabut, entre tots, adaptar les associacions de veïns al moment actual, quan el patró és tan diferent d'ara fa 30 anys. Estic convençut que trobarem fórmules per omplir el seu buit, però és perillós quan se'ns anuncia que es transformarà en plataforma reivindicativa. No és qüestió de negar cap tipus de legitimitat ni drets a reclamar el que es consideri necessari, però hi ha el perill de que només ens movem per reaccionar contra tot allò que no ens agrada, quan ens hem negat a participar en organitzar-ho. Els ajuntaments han de fer un esforç de transparència i voluntat participativa, i l'encert pedagògic per engrescar noves persones a prendre el relleu dels antics dirigents veïnals. Nosaltres hem de ser més generosos respecte a la nostra vila i convilatans.

Confonem societat del benestar amb societat subvencionada

Ara és l'hora de l'enginy. Quan no hi ha recursos s'ha de recórrer a la imaginació que normalment els substitueix millorant els resultats. El problema que té la nostra societat és que s'ha acostumat a la subvenció permanent. Hem confós 'Societat del Benestar' amb tenir-ho tot pagat i subvencionat, sense cap mica d'esforç. I què passa quan ho tens tot pagat? doncs que no mires què valen les coses i la despesa no té fi.

Això és el que ens passa, i sinó mireu quantes associacions i entitats socials viuen de la subvenció, per vici. Són entitats que ens hem cregut imprescindibles, i que sense el suport de l'administració són incapaces de fer res. 

No és qüestió de carregar-nos les entitats, però sí de fer pedagogia i saber-los explicar que no tot s'acaba amb diners. Que els diners són escassos i cal prioritzar. Que hi ha moltes maneres d'organitzar activitats sense recórrer al diner fàcil. Que han de fer servir la imaginació.

Avui, escoltant les notícies, entrevistaven a una persona del barri de Gràcia, i comentava que normalment engalanar un carrer els costava mínim uns sis mil euros, però que aquest any, que han tingut retallades, ho han fet amb només mil cinc-cents euros. Què vol dir això? Doncs que els altres anys malversaven diner públic. Llençaven quatre mil cinc-cents euros que podia haver anat destinat a temes socials, que són prioritaris.

I trobaríem mil exemples. És per això que ara que tenim dificultats econòmiques hem de ser solidaris i utilitzar el nostre enginy per substituir els diners que ara no tenim, o que s'han de destinar a temes més necessaris.

Aquesta hauria de ser la reflexió que haurien de fer moltes associacions veïnals i entitats socials i culturals, i en lloc de criticar l'administració que els retalla les subvencions, haurien d'aplaudir-la i demanar-li que els pocs recursos que té els destini a les persones que tenen dificultats per subsistir. I els partits polítics que estan a l'oposició, haurien de deixar de fer populisme barat i demagògia, i posar-se al costat del govern en aquests moments difícils. Si no volen que 'passem' d'ells, que actuïn seriosament i pensant en el bé comú.

Càritas i Creu Roja més necessàries que mai

Quan fou mort el combregaren. Només se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona. I en podríem trobar d'altres. La qüestió és que vivim inconscients i quan se'ns presenten els problemes... cames ajudeu-me.

Parlem molt del teixit associatiu, però no tots ho interpretem de la mateixa manera. Els polítics se'l posen molt a la boca, en canten meravelles i diuen que és tan important, i que s'ha de comptar amb totes les entitats, acompanyar-les i ajudar-les... en temps de bonança, varen aparèixer les subvencions, fins arribar al punt que moltes associacions només viuen de les subvencions.

No podem confondre els rols i saber de què estem parlant quan tractem les entitats sense ànim de lucre. El voluntarisme és important i lloable, però hem de fer servir el cervell. Una mica com en el món de les ONG. Es pressuposa que tothom hi va de bona fe, però no n'hi ha prou. Si no s'està alerta, els estalvis es mengen les estovalles. L'estructura esgota totes les aportacions. Costa més el farciment que el gall.

No sé si us hi heu fixat, però aquests dies en què el govern retalla serveis, les entitats (les viciades, vull dir les que s'han acostumat a viure de les subvencions), fan escarafalls si se'ls insinua que també els hi retallaran la subvenció. Perquè allò que fan és imprescindible. Esclar que és important allò que fan, però en èpoques de retallades, tothom passa per caixa, i no poden ser una excepció.

Però no podem posar totes les entitats en el mateix sac. A casa nostra tenim dos exemples, que no són els únics, que tenen un historial que els avala, i que en èpoques magres multipliquen esforços. Penso amb Càritas i Creu Roja. La seva tasca és envejable i, si fóssim justos, acceptaríem que sense elles la cohesió social quedaria tocada de mort. La tasca que fan els seus voluntaris no sempre es visualitza, i aquest és un dels problemes actuals. Hi ha moltes persones que treballen desinteressadament per millorar la situació dels més desvalguts, però a primera pàgina dels diaris només surt la Esperanza Aguirre i les seves casposes declaracions que només pretenen amagar el sac de mentides que se li ha descobert.

Des d'aquí el meu homenatge a les dues entitats i a aquelles que estan al servei de les persones, substituint l'administració, que es troba en fallida.

És que al govern s'han tornat tots ximples?

Ja em disculpareu, però no sé si ens prenen per tontos o bé el govern del PP s'ha trastocat amb tanta tensió per la situació de crisi que patim. Jo no sé què diran les ONG, però penso que la ministra Ana Mato no acaba d'estar massa catòlica. 

No heu jugat mai amb un petit infant a que s'amagui? la primera reacció és tapar-se els ulls i ja es creu que ningú no el veu. O l'expressió d'amagar el cap sota l'ala. Doncs la ministra fa el mateix amb l'assistència als sense papers. Com que es deixaran d'atendre les persones que no tinguin els papers en regla, els mals deixaran d'existir i tot això que estalviarem. Ridícul, oi?

Però el tema és més seriós, i hi ha més mala llet mig oculta. Si l'Estat decideix no atendre els sense papers, passa el mort a un altre. A qui? doncs a les autonomies i, per a més 'inri' a les ONG. És com si l'Estat no permetés contractar ningú, i aconsellés que ho fessin empreses submergides. És el mateix que no permetés canviar divises als bancs, i dirigís la gent cap al mercat negre.

O sigui que, per estalviar diners en Sanitat, deixarà d'atendre els sense papers, i ho hauran de fer les ONG. Amb quins diners ho faran? potser estar pensant en Creu Roja i Caritas, que demanin almoines a la ciutadania? o els transferirà diners? però si és així, on hi haurà l'estalvi?

De veritat que no sé si ens volen prendre el pèl, o bé no en saben més. ¿No creieu que el perfil d'aquests polítics no és l'adequat per dirigir una nació, i encara menys en temps de crisi? Estem en mans d'una colla de sapastres que a més ens miren per sobre les espatlles, i no fan res més que tapar forats i posar pedaços, improvisant tothora, i tant que varen criticar el pobre Zapatero!

Els ajuntaments, els culpables de tots els mals, hauran de solucionar, a través dels seus serveis socials, tots els mals que haurà provocat la impresentable decisió de la senyora Mato. Llavors, s'acusarà els ajuntaments de tenir massa despesa, i d'actuar en allò que no tenen competència. Senyora ministra, em pot explicar com es menja tot això? Hi ha reflexionat cinc minuts? doncs, deu ser més llesta que jo, perquè no ho entenc.

La independència per a quan siguem grans

No us perdeu l'article d'avui d'IU Forn, a l'ARA. De veritat que no té preu. Sabeu que IU no té pèls a la llengua, i diu les coses pel seu nom. Ja sé que parlar de Suïssa i dels suïssos és cosa fàcil, però no em direu que no està molt encertat? 

L'altre dia algú deia que vivim en un país de fireta. Quan parlem de país ens referim a Espanya, però també Catalunya. No es penseu que nosaltres siguem tan diferents. Potser ens entenem millor, però el ridícul també el sabem fer. Molesta veure que hi hagi països on els seus habitants són i actuen de manera responsable. 

L'exemple de l'escrit d'IU Forn era el referèndum, i el resultat obtingut, i s'imagina què hauria passat a casa nostra si ens haguessin donat l'oportunitat de manifestar-nos. Si veiem com han actuat els sindicats aquests darrers dies, amb unes proclames típiques de finals del franquisme, o d'una pel·lícula dels germans Ribes. O mireu com està darrerament el moviment veïnal. 

En una discussió que vaig tenir no fa gaires dies, em defensaven que els partits polítics, quan es varen legalitzar, es varen endur els millors, els que havien estat grans líders veïnals, i es varen quedar les segones o terceres opcions. Uns moviments veïnals que tenen grans dificultats perquè la ciutadania els segueixi, col·labori i participi al barri, però també unes associacions amb unes juntes que s'han perpetuat en el temps, com si no hi hagués ningú més per exercir de president o secretari. 

Portem gairebé quaranta anys de democràcia, però no ho acabem de fer bé del tot, i la nostra picaresca, i també desconfiança, fa que actuem amb nocturnitat i traïdoria, malmetent les relacions socials, i avançant molt poc. 

L'ANC ens demanarà que ens pronunciés sobre el nostre futur com a poble sobirà, i ho farà comptant amb les persones que som. Caldrà que aprenguem a actuar amb més ètica, amb més confiança i transparència, per ser millors. 

Hem d'exigir justícia fiscal, però al mateix temps entendre quina és la realitat econòmica. Si exigim que l'administració actuï de manera il·legal, o ignorem que els recursos s'han acabat, i volem més i més, l'única cosa que aconseguirem serà continuar vivint en la ignorància, essent la burla de tots.

Els partits polítics també hi fiquen el nas

Si l'altre dia parlava de la intromissió dels partits polítics arreu, i em malfiava del seu paper d'oient davant la creació de l'Assemblea Nacional Catalana, avui ho podria ampliar a més àmbits, un d'ells molt sensible. Diumenge es commemorava, entre altres coses, el vuitè aniversari dels atemptats de Madrid, i la concentració no va ser unitària. Per què? perquè els partits polítics, sobretot el PP, en aquest cas, han jugat amb el dolor dels familiars de les víctimes, per fer política. Per fer política denigrant i fastigosa.

Aquest és el gran problema del nostre sistema democràtic. Els partits polítics es creuen amb el dret de posar el nas a tot arreu, amb la política del tot s'hi val per aconseguir ser el primer. Això és el que crea desafecció, i el que provoca corrupció política. El meu fill, que té 16 anys, aquest diumenge em demanava si abans també hi havia tanta corrupció. La meva resposta va ser que sí, però que no es coneixia com ara. Potser perquè ni per corruptes serveixen molts polítics, però també banquers i personatges que remenen diners. És que el mateix sistema polític i social permet que uns obtinguin uns salaris i/o beneficis extraordinaris, mentre la seva empresa o el seu banc, ha fet fallida o ha estat intervingut pel govern de l'Estat.

Sóc conscient que les generalitzacions són perilloses i fins i tot injustes, però llegint el diari t'adones que cada dia hi ha menys partits que quedin al marge d'embolics per part d'algun dels seus militants. Alguns de descarats, d'altres més residuals, però en molts casos al voltant de malversació de fons públics i/o prevaricació.

Quina impressió us ha fet en veure el PP al darrere d'un col·lectiu de familiars de víctimes del terrorisme, i no de l'altre? Per què el PP continua pensant en ETA com a culpable dels atemptats de l'11-M de 2004 a Madrid? Per què es pensa que són els altres els que juguen amb el dolor dels familiars de les víctimes?

Potser no tinc el dia, però tot plegat fa molta pudor de socarrimat. Estem perdent els papers, la moral i el sentit comú. La societat civil està cansada, i en aquests moments molt afectada per la situació econòmica que vivim, i probablement deixem massa en mans dels partits polítics, allò que en aquests moments demostren que són incapaços de liderar, ni tan sols intentar posar ordre i, per sobre de tot, responsabilitzar-se dels actes dels seus militants i dirigents. Una ANC sense polítics? la independència sense els partits polítics?