18a Nit de la Solidaritat, a Mataró

Aquesta tarda-vespre a Mataró hem celebrat la divuitena nit de la solidaritat amb la participació de moltes de les entitats membres del Consell de Solidaritat, Cooperació i Convivència de la Ciutat. L'acte, inclòs en el Juny Associatiu, ha comptat amb la presència de la periodista Mònica Bernabé, que durant uns vuit anys va treballar a l'Afganistan. 

"Vestida de negre" és el documental que explica moments de la feina de la Mònica a l'Afganistan, i que ha precedit a la conferència que ella mateix ha donat, per apropar-nos una mica més a la realitat d'un país que està en guerra des de fa anys, on és precisament aquest fet i no la simple pobresa el que el caracteritza i el fa més vulnerable.

Tant en l'acte d'avui com el que va tenir lloc ahir dijous al Fòrum Mataroní, amb la projecció de la pel·lícula etíop "Difret", han estat molt concorreguts i han recompensat la tasca de totes les entitats del Consell i l'organització d'aquests actes solidaris anuals.

El compromís de la ciutat de Mataró en cooperació internacional és gran i tot fa pensar que continuarà en la mateixa línia. La xarxa social és qui impulsa els projectes i els dóna validesa. El voluntariat, que és el fil conductor del Juny Associatiu d'enguany, és ben palès en aquestes organitzacions sense afany de lucre on els seus membres aporten hores, esforç i diners per unes causes totalment solidàries.

Responsables de les nostres paraules

Aquests dies estem vivint un seguit de denúncies a polítics, sobretot, que en el passat han fet declaracions poc apropiades. Una vegada obtingut l'escó al Parlament o Ajuntament, apareix tot el seu historial. L'hemeroteca és una eina molt emprada darrerament i deixa en evidència les persones que ja sigui en un blog o en un twitter o facebook, han travessat la línia vermella de la dignitat i el respecte.

Quan escrius en obert t'exposes a molta crítica, ja sigui per part de les persones a qui critiques o no deixes prou bé, o d'aquelles que només esperen llegir-te qualsevol cosa per saltar-hi a sobre. Tot això és normal i no acceptar-ho seria una estupidesa. 

Una cosa diferent és l'insult personal o l'atac a la dignitat de les persones i col·lectius. En això cal ser molt curós, perquè no hi tens cap dret. Estic d'acord que a vegades resulta difícil separar la persona de l'exercici polític, però és important destriar-ho i quedar-te en l'exercici de la política i la seva ideologia, respectant la persona tal com desitges que et respectin.

Últimament hem vist cessar a més d'un regidor o candidat, per les seves paraules a la xarxa social. No ho veig malament. En tot cas, però, em sap greu que no cessin altres càrrecs polítics, amb responsabilitat, no pas pel que diuen, que també, sinó pel mal que provoquen. 

Resultarà que un país on mai ningú no dimiteix pel propi peu després de demostrar-se activitat corrupta, esdevinguem el primer país que castiga les expressions a la xarxa social. Tot plegat una situació ben curiosa.

Connectat des de qualsevol part del món

Avui dia no desconnectes fàcilment. T'ho has de proposar seriosament i tot i així caus en la temptació de fer una ullada a l'actualitat. He conegut la confessió de Jordi Pujol i n'he parlat al blog, he sabut que el rial del bareu ha baixat força un parell de dies, i m'he trobat desperfectes al rial sa clavella. Tot això sense dedicar-hi massa interès ni estona.

De Jordi Pujol ja n'he parlat i continuarà havent notícies que no ens farà oblidar-ho. De les rierades podria parlar d'alguns comentaris de la xarxa social. N'hi ha que fan riure per no plorar. Algú es va creure que el kumbaià va desaparèixer fa alguns anys, però no és ben bé del cert. Encara podem trobar-hi una bona colla de happy flowers.

Que cadascú pensi el que vulgui, però seria important posar-se a la pell dels que no hi guanyen res. Tan sols per uns moments, i potser se'ns acabaria tanta tonteria.

I una cosa que sempre em trobo quan surto a fora i torno a casa. Arenys és brut i els llocs que visito són molt més nets. Són nets perquè els netegen contínuament i perquè la gent s'hi mira abans de llençar un paper a terra o no recollir la defecació del seu gos.

Per aquells que estan tan convençuts que el seu país és el millor, que s'ho facin mirar, siguin espanyols o catalans. A casa nostra és brut i a Arenys de Mar especialment. Això sí!, som uns amants de la natura i permetem que els rials es vagin deteriorant, però que no es talli cap arbre. Això és pecat!

Arriba un Felip tres-cents anys després

El rei Joan Carles I abdica a favor del seu fill, qui serà proclamat rei Felip VI, un nom que els catalans tenim molt present. Avui em deien que hi vàrem entrar amb un Felip i en sortirem amb un altre. És evident que era una expressió molt peculiar en un dia que s'ha llegit de tot, molta sàtira i, amb l'ajuda de les xarxes socials, unes concentracions a favor de la república.

Els fets d'avui demostren una vegada més els efectes de la comunicació. Una notícia en relleva una altra i, a la ment de la població, els fets anteriors ja no existeixen. Algú recorda que fa vuit dies votàvem els nostres eurodiputats? que el PSOE i el PP varen rebre una sotragada? Gairebé ens hem oblidat que el dia 9 de novembre volem celebrar una consulta.

Avui només parlem de l'abdicació del rei, i és natural perquè això no passa cada dia, sobretot tenint en compte que fa 39 anys que regna. Aquesta decisió del rei tindrà alguna repercussió en el moviment sobiranista? pesarà més l'anhel republicà que l'independentista?

No sé què en pensa Navarro. Fa uns mesos que demanava precisament això. Que el rei abdiqués, i tothom va riure. Ara podríem dir que li ha fet cas. Ha esperat el millor moment: després de les eleccions europees, abans no es compliqui més el cas Nóos, i el novembre català.

Demanaria una anàlisi seriosa i reflexiva. Hi ha suficients motius per fer mofa del rei, però no podem oblidar-nos de la història ni del marc social i polític. La llàstima de les institucions i dels sistemes és la dificultat per revisar-les, per actualitzar-les, per avançar. Una mostra la tenim ben clara avui dia: la Constitució. Qui cregui que no es pot revisar té una visió de la realitat social molt específica, uns interessos molt clars i gens favorable a l'esperit democràtic, la representativitat de la ciutadania, la seva participació i l'encaix en la vida ciutadana.

Insults d'impotència o desesperació

Aquests dies que hem viscut els aldarulls al voltant de Can Vies, he observat unes reaccions al Twitter que són dignes d'analitzar. Diferents columnistes dels diaris de casa nostra han pres posició davant dels fets i han opinat, no sempre del grat dels simpatitzants del moviment okupa, que confonen la reivindicació amb destrossar tot el que troben al davant.

El fet que aquestes opinions fossin crítiques als actes de vandalisme, ha provocat tot tipus d'insults de la manera més grollera que us pugueu imaginar. Aquestes actituds no fan cap favor als principis que poden inspirar als ocupants de Can Vies, als joves que defensen una altra manera de viure en societat, però cauen en la trampa de qui confon les coses i es pensa que incendiant i destrossant s'arregla tot.

Però, com deia ahir, molt pitjor que els joves vandàlics són aquells que els defensen i creuen que insultant els que pensen diferent d'ells, consoliden les seves idees. El món no es canvia a base de destrosses. El món es pot canviar a base de construir alternatives, sumant i denunciant els que no respecten els drets dels altres. 

Per més raó que puguin tenir els llogaters de Can Vies, mai em convenceran ni pels mètodes ni per no denunciar els violents. S'han vist pintades i bretolades, però totes fetes en l'anonimat. Per què? si tanta raó tenen, per què no ho exposen amb la cara destapada? és com els anonimats a les xarxes socials. És trist que les persones no es puguin entendre a través del diàleg, però és cert que al nostre país no abunden els bons exemples. 

Els problemes amb Can Vies, tard o d'hora es solucionaran, però el més trist de tot és el paper que alguns han jugat; alguns que ha aprofitat les circumstàncies per atacar tot allò que els fa nosa, tot allò que no poden vèncer amb la força de la raó.

Cañete no enganya

Les declaracions del cap de llista del PP a les eleccions europees i futurible comissari, han estat objecte de molts comentaris a les xarxes socials i en els mítings dels altres partits polítics, però Cañete no enganya ni ho ha fet mai. El senyor Cañete ha donat suficients proves de quina persona és durant la seva trajectòria pública. Va ser ministre amb Aznar i ho ha estat amb Rajoy, la qual cosa és significativa per evidenciar el pes del polític dins del PP i la imatge que dóna és força depriment, si més no al meu entendre.

Cañete, però és transparent. No dissimula ni enganya a ningú. Qui l'escolta sap què vol i què pensa, perquè ho diu amb tota la tranquil·litat del món. Si ens queixem de la hipocresia dels polítics, en el cas de Miguel Arias Cañete no tenim excusa. Esclar que en la tessitura que es mou resulta patètic i vergonyós.

Que ningú no es cregui que Cañete és l'únic polític masclista. N'hi ha molts, com molts homes trobem al país. El que passa és que Cañete no té cap necessitat de dissimular. Li surt de l'ànima i ho considera com la cosa més normal. Perquè Cañete i molts polítics són uns perdona-vides. Van per la vida amb prepotència i menyspreu i, esclar, això d'haver-se de discutir amb una dona els distorsiona i no saben què fer, talment que ho haguessin de fer a base de cops de puny.

El senyor Cañete no només no es mereix el vot de les dones, sinó tampoc la dels homes, perquè la seva actitud, demostrada durant anys, és d'assolir poder sense mira a qui es trepitja i es fa mal. No és una actitud de servei, sinó simplement de poder.

Una xarxa social pot esdevenir un Spam

El dia d'avui, un parèntesi en l'activitat professional, marcat per vol transatlàntic i taula rodona sobre la comunicació. Un parèntesi relatiu, perquè les mateixes eines de què ens servim també ens lliguen més del que voldríem.

Aquesta tarda a la biblioteca Antoni Comas de Mataró, i en el marc del #JunyAssociatiu, ha tingut lloc un debat sobre la comunicació, pensant en el món associatiu, a càrrec de Sílvia Coppulo, Carles Prats i Saül Gordillo, és a dir, ràdio, televisió i diari digital.

Menys concurrència de la que hauríem volgut, però aportacions interessants dels tres periodistes que ha moderat la Lluïsa Aranaz.

Els mitjans de comunicació compartint espai i temps amb les noves eines i xarxes socials.

Alguna discrepància, més en la forma que en el contingut, per coincidir en la necessitat de posar-se al dia. En Saül deia que amb el twitter sorgeix una nova agència de notícies, unipersonal. També que ara el periodista es pot veure qüestionat més fàcilment i en públic. La Sílvia ha insistit que els mitjans clàssics són complementaris amb els actuals. Avui, comentava en Carles, no s'entendria veure un periodista d'una redacció de ràdio o televisió, treballar sense està connectat a Internet i rebre apunts d'arreu. I tots han coincidit en dir que cal pensar bé què escrivim, per no arribar a cansar els que ens segueixen. He pensat que precisament em vaig donar de baixa d'una xarxa social local, perquè estava cansat de rebre correus que no m'interessaven gens, i fins i tot em molestaven. Era una manera de rebre Spam dela manera més gratuïta i sense fer res per evitar-ho. Des de llavors estic molt més tranquil.

Aquesta setmana encara queden dos actes més del #JunyAssociatiu, i el dia 6 de juliol, jornada de treball amb les associacions de la ciutat. A un mes de les Santes!

De ben segur Sant Roc n'està agraït

Diumenge passat en el meu post, m'avançava felicitant el jovent que estava treballant bé perquè la festa de Sant Roc fos un èxit. Avui la xarxa d'arenyautes anava plena de felicitacions en aquest sentit, ja que realment la celebració de Sant Roc ha comprès un grapat d'actes festius molt ben dissenyats i festejats per tots els vilatans i vilatanes.

També comentava que la festa de Sant Roc ens unia probablement més que la festa de Sant Zenon, o si més no era més participada. A la xarxa hi havia escrits en aquesta mateixa direcció, i penso que és bo que la nostra vila mantingui aquest caràcter participatiu a l'hora de celebrar les nostres festes. Potser ho podria relacionar amb el meu altre post quan parlava de la imaginació i l'enginy per suplir la manca de recursos econòmics. Algú es va queixar, per Sant Zenon, d'algun acte programat amb poca participació i en canvi un cost alt de contractació. Tot això s'haurà d'analitzar, si més no perquè l'experiència d'aquests moments de crisi serveixi d'alguna cosa i no tornem a caure en els mateixos errors.

Voldria destacar els escrits d'agraïment de la xarxa arenyautes, perquè massa sovint ens dediquem a criticar, i ho escric en primera persona del plural, i oblidem felicitar aquelles persones i fets que han estat ben treballats i han representat un encert, sobretot quan es tracta de fets socials i no individuals.

Tot i així, tinc un virus que de tant en tant surt i em molesta, perquè no em deixa gaudir de la lectura de la xarxa. Ja sé que és insignificant i que s'ofega ell mateix, però no deixa de ser un destorb de mal gust que m'agradaria solucionar. Ho tinc a la meva agenda per comentar-li al meu tècnic de software.

Felicitats a tots i totes les que heu participat a la festa, fent possible que molts més en poguéssim gaudir un any més. Que tingueu un bon final d'estiu.

Auge carronyaire a la vila d'Arenys

Els humans som rebuscats i al mateix temps paguem pels nostres pecats. Jo sempre he pensat que som bons fins que no es demostra el contrari. La pega és que de manera massa fàcil queda demostrat. Arenys, com la resta del país viu a l'espera de què passa amb l'amenaça de més retallades i molestos pels efectes en educació i sanitat. Al mateix temps, al tenir menys de vint mil habitants, també estem a l'expectativa de les modificacions que l'Estat vol fer als municipis petits. Es parla de treure competències en educació i salut, però no acaba d'estar clar. 

Però a Arenys, a les xarxes socials, on hi escrivim aquells que ens sembla que som els més espavilats, els més moderns i els que ho sabem tot, a les xarxes socials han ressorgit carronyaires que no saben viure si no poden estripar budellam. Normalment persones que no han pogut demostrar res de bo i que són incapaços de veure els seus propis defectes. Persones que gaudeixen d'insultar els altres, però no s'adonen que amb aquest joc qui queda més malparat és qui el practica. 

Però també tenen la sort que hi ha qui els fa el joc, perquè es deixen entabanar amb paraules amables, sense saber que pel darrere els deixen i han deixat com a draps bruts. Són persones també que no poden viure sense rebre lloances dels altres, vinguin d'on vinguin i, sinó, se les han d'enviar ells mateixos. 

La sort de tot plegat és que l'abast de la xarxa social és la que és i la majoria dels vilatans de la nostra població ho ignora i pot viure sense tanta porqueria. Sabeu què passa? Que saps coses que desautoritzen les collonades que diuen uns, i per no entrar en el joc, et quedes mut mossegant-te la llengua, i em comença a fer mal. 

Hauré de notificar a l'administrador de la xarxa que darrerament hi ha massa spams.