Millor prevenir que curar!

Avui parlàvem de l'estat en què es troba el Camí de Mar, que l'havíem batejat com el Camí d'en Vicenç, per la intervenció que va fer en Vicenç Martí quan va ser regidor de la nostra vila. L'embat de les onades del nostre mar deteriora la nostra costa i d'aquí els greus problemes de la via fèrria del Maresme i la desaparició de les nostres platges. 

Encara hi ha qui nega els efectes del canvi climàtic, però el cert és que només cal fer memòria i observar els canvis que hi ha hagut a la nostra costa, per no mirar més enllà. Fa uns dies ens parlaven del Niño, aquell fenomen natural que es reprodueix periòdicament i que començava a generar-se a la costa oest del Pacífic, i que en un termini d'uns tretze mesos acabarà arribant al nostre país. Els efectes previstos són d'un extrem a l'altre, en funció dels indrets: extrema sequera, grans inundacions per pluges torrencials.

Què hem de fer amb el Camí de Mar? Ens n'oblidem i canviem de ruta, o demanem a qui té les competències per actuar-hi que ho arregli i protegeixi? És evident que el nostre Ajuntament no pot invertir-hi perquè no li correspon, però d'alguna manera ha de vetllar que ningú no prengui mal. 

En Carles ho tenia molt clar: enviar des de l'Ajuntament un burofax a la institució responsable, informant de l'estat del camí i el perill que suposa per als passejants. Caldria tancar-ho? Sabem que l'Administració és lenta a l'hora de reaccionar i no sabem si, després del comunicat, vindran a fer-hi alguna cosa, ni quan. Tancar-ho, ens limita l'accés i la possibilitat de passejar-nos-hi, però pot evitar un accident.

Prendre decisions no és una cosa que resulti fàcil, però quan tens responsabilitats, saps que ho has de fer i, per norma, sempre és millor prevenir que curar!

Avui també hi ha cues

Avui les cues són per un motiu diferent. Lectors engrescats perquè el seu escriptor o escriptora escollida els signi el llibre que acaben de comprar. El meu està pendent de signar, perquè l'autora era a la capital signant els exemplars venuts. Queda pendent!

Ens hem passejat per la placeta de l'església i una part de la riera on hi havia parades de llibres i de roses. M'he fixat en les cares dels que com nosaltres badaven i les he trobat diferents de sempre. Se'ls hi escapava un lleu somriure que associaves amb la festa més gran del nostre país. La festivitat de Sant Jordi, malgrat el que pugui dir algun personatge malintencionat, és respectada i valorada per tots els catalans i catalanes. Els que els agrada la lectura, els que s'estimen, els que estimen el país.

Catalunya compta amb moltes festes apreciades, amb molta activitat, i Sant Jordi és la que enceta el recorregut de durant l'any. Després vindrà Sant Joan i a continuació, a la nostra vila, s'hi suma Sant Zenon, el patró, i Sant Roc, el vot de vila.

Les festes, les tradicions, la cultura és el que ens ajuda a viure. Tenim prou problemes, i ens enfrontem amb prou maldecaps, amb enveges d'altres nacionalitats, amb el menyspreu i desinterès d'aquells que no ens deixen marxar, però tampoc ens estimen, per no valorar i viure plenament les festes, sobretot aquelles que ens defineixen.

Gaudiu de la festa!, sigueu positius i busqueu allò que ens uneix. Deixem de banda tot allò que ens divideix, i respectem els altres de la mateixa manera que volem que ens respectin. Les cues d'avui es fan agradables, les de la resta de dies, ara que s'ha iniciat el període de regularització dels immigrants, són una altra cosa. 

Hem sentit el xot

Cada vegada és més difícil que des de casa puguem sentir la veu d'alguna de les bèsties que encara tenim a prop de la nostra vila. El soroll de les motos, sobretot, però també d'alguns vehicles que potser caldria portar a revisar, fa que la vida a ciutat, fins i tot a petits pobles, no tingui res a veure al que havíem experimentat fa uns anys.

Tampoc és cert que no hi hagi animals domèstics que se'ns facin presents dia i nit. Hi ha moltes famílies que tenen un o dos gossos, en espais ben reduïts, i que no tenen gaires escrúpols en permetre que bordin durant una bona estona sense adonar-se que potser estan molestant els veïns, i probablement tampoc passen una bona estona els seus animals.

Hi ha altres animalons que es deixen sentir. Les aus encara circulen lliurement pels nostres teulats i alguna d'elles té el cant ben afinat. Hi ha temporades que les merles ens alegren el matí, i aquests dies, pels nostres verals hem pogut escoltar un xot, de la família dels mussols, que ens ha cridat l'atenció. Potser no ho hem perdut tot.

Seria bo que les famílies tinguéssim les orelles atentes per gaudir, encara que sigui només uns instants, del cant dels animalons que ens envolten. Pensar que, malgrat haver destrossat una bona part del territori, encara hi ha lloc perquè puguin viure i fer-se sentir.

Dedicar una estona a escoltar la veu de la natura, i passejar per l'entorn verd que encara ens queda, pot ajudar-nos a sortir d'aquest bucle on ens trobem, ple de desgràcies i notícies desagradables. Ens han ferit la sensibilitat fins al punt de tornar-nos insensibles a la bellesa i a la bondat. Hem de procurar que aquesta força destructiva que no valora les persones, ni els animals ni les plantes no ens faci sucumbir. 

T'adones que hem descuidat la sensibilitat en pro d'un progrés que no sabem ben bé on ens ha portat. Si el menjar no ens falta a taula, que no tothom ho pot dir, dediquem uns moments al dia per valorar tot allò que la naturalesa ens brinda i que sovint oblidem.

Passejar per Arenys un divendres al capvespre

Avui som divendres i és el dia de la setmana que em fa més mandra sortir a passejar pels carrers d'Arenys de Mar, després de les set de la tarda. Per què? Perquè m'adono de la inconsciència de molta gent. La mala educació i l'incivisme d'uns quants, una bona colla, que no tenen cap sentit de la decència, del civisme i de saber comportar-se en societat. És una llàstima, però tenim el que tenim i la solució no és gens fàcil.

Arenys de Mar disposa del servei de recollida selectiva amb el sistema del porta a porta, a una bona part de la població. Després de l'estiu això s'estendrà a tota la vila. Els divendres toca recollir la resta, el rebuig. Tot allò que no s'ha pogut reciclar durant la setmana. Però moltes persones no tenen gens d'interès a fer bé la selecció de les seves deixalles i ho treuen tot.

Els divendres, que hauria de ser el dia amb menys deixalles, perquè no tenim cartons, ni plàstic, ni orgànica, resulta que és, amb escreix, el dia amb més bosses al carrer. Hi ha només la resta? No! Aquest dia moltes persones ho treuen tot. Treuen els plàstics, els cartons i tot allò que els fa nosa, fins i tot allò que s'hauria de portar a la deixalleria. No hi ha voluntat de fer bé les coses i els carrers es converteixen en una deixalleria fastigosa.

No és culpa del servei de recollida, ni del govern de torn que fa aplicar el sistema. Les normes són ben clares i estic convençut que són poques les persones que no ho fan bé per desconeixement. Es fa per desídia, perquè són uns porcs insolidaris que no es mereixen conviure en societat. Què s'hi pot fer?

Malauradament, al nostre país les coses només funcionen si hi ha el perill de la sanció i d'haver-se de rascar la butxaca. Només sancionant els que no segueixen les normes es pot millorar la situació. No és fàcil, però no hi veig alternativa. El govern municipal s'ho ha de plantejar seriosament i no tenir manies a l'hora de sancionar els incívics i insolidaris. Sap molt greu, però no se m'acut una altra manera de reduir la merda que s'escampa als carrers. I que ningú no em digui que això es resoldria amb els contenidors. Està vist i comprovat que els contenidors s'utilitzen per col·locar les deixalles al voltant. Ni són capaços d'obrir-los i dipositar-ho a dins. No és qüestió de sistema, sinó de deixadesa i mala educació.

I mira que ho diu ben clar!

Me’l mirava a veure què faria. De fet, no s’ha immutat i, sense llegir el rètol, s’hi ha llençat. Ho deia ben clar: ‘Do not cross the cannel’. Potser la traducció no era del tot correcta. Potser hauria d’haver dit ‘the dock’, però el cas és que l’ha travessat, tan tranquil. No li ha costat gens i ha quedat ben satisfet.

Això era a la tarda, però el matí, tot passejant al costat del mar, he observat una noia que caminava per l’altra banda de la tanca. Hi havia un avís de propietat privada i no es permetia saltar-la. Ella, però, no n’ha fet cas, i es passejava també tranquil·lament. Aquell avís no anava amb ella.

Sempre he estat escrupolós amb les normatives, segurament perquè així m’ho han ensenyat, i és per això que em sorprèn que no tothom pensa igual. El dubte que tinc és si no els hi han ensenyat, o bé no ho han assumit com a un deure o una obligació. Després ens queixem que les coses no funcionen.

Llegia també avui que un veí de l’altre Arenys descarregava les bosses de la brossa on no corresponia, i s’encarava amb qui li retreia l’acció. A ell tampoc no li varen ensenyar com es feia per llençar la brossa? O potser li resulta més còmode així, i no s’immuta. Com l’ànec!

Viure en societat pot ser molt fàcil, si tots som conscients de com ens hem de comportar, però ho podem complicar molt si cadascú va a la seva, sense pensar en els altres. A veure si en prenem consciència. No costa tant! 

Trepitjant l'Alt Empordà

Ahir, una vegada més, vaig poder constatar que la gent és, per naturalesa, bona, amable, agraïda. El problema que pateix la nostra societat és que els quatre maleducats i incívics es fan notar massa i fa que desconfiem, d’entrada, de les persones que no coneixem.

Vàrem descobrir un municipi, Maçanet de Cabrenys, que ens ha encantat, per la bellesa, la netedat i cura, sense pretendre ser res de l'altre món, i per la gent amb qui ens vàrem trobar pels carrers, o a la Unió Maçanenca. Perquè l'excel·lència no cal buscar-la en grans inversions, restauracions impecables, i esdeveniments irrepetibles. No es tracta de grandeses, sinó simplement de naturalitat, estima i educació. Quan estimes una cosa i la cuides, t'agrada ensenyar-la i que els altres apreciïn i respectin l'esforç per lluir-la i gaudir-ne. Amb els nostres pobles i ciutats això també passa, i quan visites altres municipis t'adones que a casa tenim moltes coses per aprendre i millorar.

I avui hem passejat per Portbou. Havíem preparat la visita llegint alguns llibres sobre Walter Benjamin, el filòsof jueu alemany, que hi va morir tot fugint dels nazis. M'ha cridat l'atenció les referències que hi trobes, tot i que la idea que t'han venut  és que el municipi s'hi va posar d'esquena i que poca gent en coneix la història. També perquè t'expliquen el fracàs de l'intent de crear una Fundació a la seva memòria.

El monument d'homenatge a Walter Benjamin es troba en un bell indret panoràmic, al costat del cementiri on hi és enterrat, en una fosa comuna. Es tracta d'un túnel esglaonat i excavat a la roca, amb una vista impressionant del mar a través d'un vidre. Potser li caldria un millor manteniment. Ja sabeu que soc una mica crític en això de la neteja i endreça, però en tot cas és interessant que algú s'encarregués de construir aquest memorial, que ens recorda una època negra del nostre continent i que a vegades penso que no hem acabat d'enterrar.

Com diu el meu cunyat: quin país! És cert. Tenim un país ric en molts aspectes, però l'hem de cuidar i això s'aconsegueix ajudant a estimar-lo i que tothom se'l faci seu, sigui quin sigui el seu lloc de naixement, les seves creences, la seva formació, cultura i llengua. Junts podem!

Els nostres plàtans

Els arenyencs ens sentim molt orgullosos de la nostra riera, que és el centre neuràlgic de tota l'activitat lúdica, social i comercial. I amb la riera, dues fileres de plàtans que formen part del patrimoni natural a protegir. La concentració de tanta activitat també comporta els seus maldecaps, i obliga a un manteniment i ordenament, que no sempre es porta a terme, provocant moltes queixes entre el veïnat.

    La convivència entre el que es passeja per la riera i qui hi té el seu negoci, no sempre és fàcil, i obliga a dictar unes normes, algunes de les quals venen donades per organismes supramunicipals, perquè tothom pugui fer ús d'aquest espai públic en les millors condicions. Botiguers i restauradors han de poder desenvolupar la seva activitat professional, i els vilatans també han de poder gaudir de les passejades.

    Els plàtans, que estan patint tant o més que nosaltres els efectes del canvi climàtic, necessiten un tractament constant, per a la seva protecció, però també per evitar danys a les persones i el mobiliari urbà. La caiguda d'un plàtan ahir el vespre, després del temporal de pluja que ens va afectar de manera contundent, és un toc d'alarma. Un avís perquè ningú s'adormi, i les persones que tenen responsabilitat en la gestió i organització de la vila, han de tenir-ho en compte i posar-se a treballar.

    No soc gens entès en la matèria i aquí moltes persones, amb coneixement, podrien explicar-nos moltes coses, però crec no equivocar-me si dic que després dels mesos de sequera viscuts, podem témer que la salut dels nostres plàtans no és la millor, i la possibilitat que es debilitin i acabin caient, tampoc no ens hauria d'estranyar. És per això que animaria al nostre govern municipal a encarregar a especialistes en la matèria que analitzin la situació de la resta de plàtans de la nostra riera i puguin valorar el risc de noves caigudes, amb el perill que això comporta.

    En el nostre afany d'urbanitzar-ho tot, especulant i construint en excés, impermeabilitzant el terreny i eliminant bona part de l'entorn natural, encaixem algunes espècies, com per fer-nos veure que existeixen, ens facin ombra i ens alegrin una mica la vista. Tot això, però no és gratuït, i obliga a un manteniment i cura que, ja sigui per desmanec o pels problemes de poc abastiment d'aigua, probablement hem deixat una mica descuidat. Conviure amb les persones no és fàcil, però tampoc ho és amb la natura. Hi ha un seguit d'obligacions que no es poden deixar de banda si volem evitar episodis com el d'ahir, que sortosament no va ocasionar cap dany físic.

Patrimoni

Quan parlem de Patrimoni a tots ens venen unes imatges al cap, que no són les mateixes per a tothom. Hi ha qui pensarà en grans monuments històrics, de cultures mil·lenàries, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. N’hi haurà d’altres que pensaran en edificacions menys transcendents, però que també han marcat una època, uns estils, que ens agrada recordar i protegir. Altres pensaran en la natura que ens està costant tant de protegir i que les grans urbanitzacions s’han encarregat de destruir. També hi haurà qui s’apuntarà a les tradicions culturals que hem heretat dels nostres avantpassats. 

    Tot això forma part del concepte de patrimoni, que té diferents branques i que en el seu conjunt conforma la nostra història, l’evolució de les civilitzacions que han poblat aquest món, i només per això ens veiem obligats a conservar i protegir per no deixar-ne sense als nostres descendents.

    Ahir parlava de passejar per la ciutat i ho hauria de lligar amb l’escrit d’avui, sobre el patrimoni, perquè passejant tranquil·lament pels carrers i places de les ciutats pots observar molts elements patrimonials, la majoria dels quals estan poc protegits. Avui també m’he passejat i he gaudit del patrimoni urbà d’unes poblacions que han sabut conservar, protegir i donar a conèixer les seves cases, els seus carrers i les seves places.

    Desconec si durant els anys d’ensenyament es parla suficientment de patrimoni als escolars. Si no fos així caldria corregir-ho i ensenyar-los a estimar el patrimoni arquitectònic, cultural i natural del nostre món. A reconèixer el valor de la seva conservació. Mentre contemplava les cases dels carrers per on m’he passejat em preguntava com se sentien les persones que les habitaven. Eren conscients de la importància de conservar-les bé, per al gaudi dels visitants, però també el seu propi? No se sentiran orgullosos de veure les cares d’admiració dels passavolants?

    Valorar el patrimoni i treballar per protegir-lo és una mostra de sensibilitat que avui trobem a faltar i que amb ella segur que viuríem més plenament una època que entre tots estem malbaratant.

Passejar per la ciutat

Acostumem a trepitjar els nostres carrers una mica adelerats, quan anem a la feina, o a l’escola, o a comprar. Amb prou feines ens fixem amb tot allò que ens trobem, fins al punt, si més no a mi em passa, que no m’adono de les novetats: canvis al carrer o a les botigues. Realment això no és un passeig per la ciutat, i per tant no satisfà el plaer que representa una passejada tranquil·la per la ciutat o, en el meu cas, per la vila.

    T’adones que gairebé sempre ho deixes per quan surts de vacances i et dediques a badar. No em direu que no és un plaer descobrir racons que sovint et passen desapercebuts, oi?

    Feu una prova. Si teniu temps, decidiu sortir de casa en pla passeig i mireu a banda i banda, a dalt i a baix. Segur que descobrireu elements nous, que no són nous, però que no hi havíeu parat atenció abans.

    Si aprofitéssim aquestes passejades de ben segur que seríem més crítics amb com respectem i mantenim endreçats els nostres carrers. Ens molestaria veure aquestes esfilagarsades penjant per les façanes de les cases, el encreuaments del cablejat elèctric i de telefonia, les pixarades dels gossos a façanes i fanals, que per més que es ruixin en queda la mostra desagradable. I més coses.

    També veuríem aquella finestra o balcó tan ben endreçat, amb una planta ben florida que li dona color. Aquella façana tan ben pintada o aquell edifici acabat de restaurar. Sí, no tot són desastres, també hi ha coses positives per observar i elogiar.

    Per un dia, imagineu-vos que esteu de visita a la vostra vila, amb ganes de gaudir del paisatge urbà, amb elements patrimonials i també naturals. Apunteu tot allò que us ha agradat i també allò que us ha molestat i que caldria millorar. I després ho posem en comú. Estic segur que hi ha uns quants elements coincidents. Aquests són els que caldria tenir en compte. Els positius, per protegir i aplaudir, i els negatius per intentar que s’arreglin. Amb la col·laboració de tots, segur que milloraríem la ciutat.

Millorant l'espai públic

No sé si sou dels que acostumen a passejar pels carrers d'Arenys, la majoria poc practicables per l'orografia, però amb una bonica Riera i un passeig Xifré que tenen moltes possibilitats i estic segur que són l'enveja de moltes poblacions veïnes. Segur que haureu vist que no sempre ho tenim fàcil per caminar-hi, amb multitud d'obstacles que no hi ha manera d'eliminar, o sí?

    Ahir l'Ateneu Arenyenc va moure les cadires i taules que tenia instal·lades des de sempre arran de façana. Un espai que, per normativa, ha d'estar reservat als vianants, sobretot tenint en compte aquelles persones amb diversitat funcional, aquells homes i dones que tenen més dificultats per desplaçar-se a peu. Si hi feu cap, us adonareu de la diferència i que, segons un amic veí d'aquell passeig, començarà a deixar de ser un passadís per convertir-se en passeig. És per això que cal felicitar la iniciativa de l'Ateneu, en pro dels vianants, i animar aquells bars i restaurants que encara no ho respecten, que facin el canvi el més aviat possible.

    Aquestes millores són les que beneficien la comunitat i fan més fàcil la convivència. S'han de respectar els drets i trobar solucions que sempre n'hi ha. Deixar lliure les façanes de les cases és la millor manera de respectar aquelles persones que ho tenen més complicat per fer l'itinerari que a molts ens agrada. Si la resta d'establiments del passeig del Xifré s'apunten a la iniciativa de l'Ateneu, es podrà arribar fins a la plaça Lloveras, i només caldrà esperar que Ports de la Generalitat i Ajuntament d'Arenys de Mar es posin d'acord per superar la barrera arquitectònica que impossibilita a molts poder arribar fins al port i, per extensió, caminar fins al final de l'espigó. I si s'hi afegeix algú més de la Riera, encara ens ho posaran més fàcil!

    L'Ajuntament té l'obligació de vetllar perquè les normatives, siguin locals o nacionals, es compleixin, i els vilatans complir-les. Tot això pel bé de tots, i no pas per posar pegues o fer la punyeta a ningú. Si la normativa no és adequada, s'ha de canviar i millorar, però si serveix, cal respectar-la. 

De Vallgorguina al Corredor

Hem fet una matinal passejant pel parc del Montnegre-Corredor i us haig de dir que m'ha entusiasmat. No puc dir que ho desconeixia, però sí que és cert que la part que hem trepitjat avui feia molts anys que no hi anava, i en concret el camí d'avui no l'havia fet mai. M'ha sorprès agradablement la capacitat de la natura per resistir la brutal sequera amb què ens obsequia el canvi climàtic. Haig d'entendre, jo que no soc cap expert, que la vegetació se les empesca per adaptar-se a les circumstàncies, molt millor que no pas els humans, que ens trobem indefensos al primer obstacle.

El dia ens ha acompanyat perquè el sol es barallava amb els núvols per poder fer acte de presència, i aquests li ho posaven difícil, la qual cosa feia que no patíssim calor, junt amb l'esforç per enfilar-nos al pla del santuari del Corredor. Dubtàvem entre el Montnegre-Corredor i el Montseny, però des d'allà hem vist que els cims del Montseny no aconseguien desfer-se dels núvols que no ens haurien deixat veure més enllà del nas.

Passejar pel territori t'ajuda a estimar-lo i a respectar-lo. Haig de dir que l'he trobat molt net i polit, i això sempre satisfà, sobretot quan, a ciutat, tenim tants problemes d'incivisme i manca de respecte de l'espai públic.

Hi hem trobat quitxalla d'uns tres anys, que hem sabut que venien des de l'Hospitalet de Llobregat. És molt interessant que ja des de petits se'ls porti al mig del bosc a gaudir de la natura i aprendre a estimar-la. Tot allò que fem i practiquem de petits es diposita a dins nostre i tard o d'hora surt a relluir. Ens fa diferents, i això és el que necessita el país.

Matinal a quatre passes de casa per animar-te a suportar les notícies de la guerra, la injustícia i la crueltat. No em castigo per tenir la sort de poder gaudir de la pau i la tranquil·litat que ens brinda la natura, perquè la meva consciència continua treballant, i la meva queixa contra aquells que permeten la violència i la mort de víctimes innocents és constant com la gota malaia.

Per un passeig Xifré ordenat

Celebro la reunió d'aquest matí, segons publica el web municipal, per parlar del passeig Xifré i l'ocupació de les terrasses que hi ha instal·lades. Entenc que hi pugui haver veïns molestos amb el funcionament dels darrers dies i probablement també amb el soroll que es desprén per la massiva ocupació de l'espai.

Precisament aquest dissabte vaig tenir l'ocasió de passar pel passeig, probablement a l'hora de més concurrència, i es feia difícil superar els diferents obstacles, ja fos per les taules i cadires allí instal·lades, per la gent fent cua per poder ser atesos, i altres elements col·locats com si es tractés d'un magatzem.

És bo que els restaurants puguin treballar, sobretot si tenim en compte els dos darrers anys, amb tantes dificultats degut a la pandèmia i al règim de confinament a què ens varen sotmetre. El bon temps ha fet que moltes persones sortissin a menjar a fora, i l'espai del passeig Xifré permet gaudir de bones estones assaborint el menjar. Tot i així no podem oblidar que es tracta de la via pública i que s'ha de poder compartir amb les persones que desitgen passejar-s'hi.

Els entrebancs comencen al final de la Riera, abans de girar cap al passeig Xifré, i no acaben fins ben bé al final, a l'alçada de la plaça Lloveras. En alguns restaurants hi ha taules a banda i banda, amb un petit espai entremig, a vegades ocupat per persones que s'esperen per poder ser atesos.

No cal dir que les dificultats per a les persones amb mobilitat reduïda s'agreugen, i això també s'hauria de tenir en compte. Hi ha persones amb poca visibilitat, que necessiten poder disposar d'un cantó lliure d'obstacles per poder circular, sense haver de necessitar de ser acompanyats.

Entenc, doncs, que la reunió que aquest matí s'ha celebrat a l'ajuntament de la vila servirà per consensuar unes mesures que permetin que els negocis de restaurants puguin atendre el més gran nombre de clients possibles, amb totes les comoditats, i que els vianants puguin passejar tranquil·lament, sense haver de demanar permís per fer-ho. El diàleg sempre és positiu, i segons es desprèn de la notícia, els empresaris implicats estaven predisposats a trobar solucions que beneficiïn a tothom.

Les dificultats de no veure-hi

Avui s'ha de dir que escric el post per aproximació. Aquest matí he visitat l'oftalmòleg i les gotes que m'ha posat als ulls fa que no acabi de veure bé tot el que escric. Espero que no se m'escapi res estrany i que el redactat sigui entenedor.

És precisament de la importància de la vista que vull escriure. En situacions com la d'avui t'adones de què ha de representar per a les persones que tenen dificultats amb la vista, o simplement que no hi veuen. Sovint actuem inconscients de quina és la realitat per a moltes persones, i no parem atenció en elements que, aparentment, ens poden semblar insignificants.

Per un moment imagineu-vos passejar per la Riera de la nostra vila, amb dificultats de visió. Fixeu-vos en la quantitat de paranys que hi ha, i que dificulten, per no dir que impossibiliten el pas de persones amb dèficit de visió. A vegades són obstacles puntuals, però n'hi ha d'altres que tenen un caràcter permanent, i aquí caldria posar tot l'esforç per evitar fer inviable la passejada de persones amb dificultats de visió.

No sempre es tenen en compte els requisits per ocupar la via pública, ni es pensa en el perill que suposa per a qui no hi veu prou. No sé si les terrasses dels bars que podem trobar a la Riera, o al passeig Xifré, compleixen normativa, i si aquesta és respectuosa per a les persones amb problemes a la vista.

Seria bo fer una repassada ben feta i corregir aquells elements que dificulten la mobilitat per les voreres de la nostra vila. Ja no parlo dels carrers que es converteixen en rials, i que tenen les voreres molt altes i estretes. En aquests punts la mobilitat és gairebé impossible per aquestes persones, però sí que convindria que els llocs que tenen voreres amples, es procurés no posar-ho difícil per a les persones amb visió reduïda. A tot aquest col·lectiu caldria afegir-hi també els que es desplacen amb cadira de rodes, amb crosses o que ja tenen una certa edat, com per anar torejant els obstacles.

Les meves dificultats temporals de visió, m'han fet reflexionar sobre una realitat que afecta a més persones de les que ens pensem, i que no sempre ho tenim present.

Passejant pel litoral

No sé si us ha passat a vosaltres, però amb la gent que he anat parlant aquest diumenge coincidíem que teníem mal de cap. En el meu cas no era gaire res estrany, doncs porto alguns dies amb aquesta tortura, però la majoria em comentava que avui notava com un núvol tèrbol que no els deixava veure clar. 

No sé si és el clima que ens afecta més que mai, o bé que portem una vida tan estressada, en tots sentits, que qualsevol canvi de temps ens afecta. I per això ens ho hem de mirar d'agafar diferent, i sobretot fer exercici, caminar i respirar aire pur.

Per canviar una mica el trajecte usual, avui hem anat en direcció a Caldes d'Estrach, fins al port del Balís. És una llàstima que no tinguem solucionada la connexió entre els dos pobles veïns, per la musclera. Va haver-hi un temps que semblava que hi havia cert consens per fer un pas que superés l'obstacle creat amb la desaparició de bona part de la platja. Avui, però ja no se'n parla.

M'he fixat per on podria passar el comentat carril bici que es vol establir al Maresme, i la veritat és que hi ha llocs molts fàcils d'implementar, però en altres la cosa es complica. Com superem el pas del túnel del tren entre Caldetes i Arenys? 

En aquest tram la carretera tampoc no és tan ample com per reduir-la i fer-hi passar el carril bici. Si no s'aprofita l'amplada de la carretera, crec que no hi ha vorera suficient. Confiem que hi hagi qui hi trobi la solució, perquè no seria bo que ens trobéssim amb el mateix problema que hi ha ara si vols caminar pel camí de mar, el que molts arenyencs anomenem camí d'en Vicenç, exregidor que va treballar perquè els dos pobles estiguessin units més enllà de la N-II i la via del tren.

Il vaporetto

Avui tocava tirar del transport públic per no dir que hem estat tots els dies caminant. Volíem tenir l’experiència de desplaçar-nos amb el sistema de transport públic que funciona a la llacuna de Venècia.

Hem tornat a trepitjar el barri jueu, amb noves històries per conèixer millor la ciutat, de per què l’hem trobat així, i quin futur li espera.

I hem pujat a una plataforma a la part superior d’uns magatzems de luxe des d’on hem tingut unes vistes interessantíssimes de Venècia. A primera hora ens ha plogut i també ens ha permès experimentar unes primeres passes sota el paraigües. Tot suma.

Es nota que arriba el cap de setmana i es veu més gent pel carrer. Els bars i restaurants amb música en directe. Diuen que la pandèmia ha reduït a una tercera part el nombre de visitants. Això ens ha afavorit perquè és molt diferent passejar-te tranquil·lament sense haver de demanar pas.

I ara, preparant la jornada de demà, mentre païm el sopar que ens ha servit per recuperar forces. 

Capvespre a Venècia

Acostuma a passar que quan et lleves de matinada el primer dia de vacances dona per a moltes coses. En un mateix dia passa el que en la vida de cada dia acostuma a passar en una setmana. Tot just hem arribat avui i ja sembla com si hi estiguéssim ben familiaritzats.

Venècia enamora. No recordo l’any que hi vaig ser per primera vegada, ni en guardo cap record, més enllà de les bastides de San Marco.

Aquesta vegada, però es tracta de passejar tranquil·lament, sense presses ni ganes de veure-ho tot. Malgrat això, les ganes de descobrir racons nous et fan circular i no perdre pistonada.

El primer capvespre de la setmana et brinda una imatge que t’entra ben endins, i t’anima per a una altra jornada de descoberta i bellesa. Realment Venècia és especial i té tot el reconeixement merescut.

Passejant per Vic

Avui he anat a Vic i ho he aprofitat per contemplar la ciutat, no pas com a turista, sinó com a espectador. He observat aquells detalls de la vida diària i n'he tret les meves impressions. Segur que una persona que visqui actualment a Vic em podrà refutar algunes de les opinions que n'he tret, però parlo pel que els meus ulls han vist.

No podem oblidar que soc vigatà i n'estic orgullós. És per això que la meva opinió sobre la ciutat no és del tot neutral, sinó que té un biaix en positiu, però he intentat observar i opino sobre allò que he vist, sense valor afegit.

He trobat una ciutat neta, endreçada, amb personal de l'administració treballant per a la ciutat. Tallant herba, arreglant mobiliari urbà, netejant... també preparant alguna celebració, no sé si com a cloenda d'una fira que hi ha hagut durant vuit dies, segons he vist anunciada, al parc Balmes.

El dia era favorable, perquè no feia calor, l'aire era pur i ventós. Abans d'arribar a Vic, ja he pogut contemplar el fons de la plana, el Pirineu enfarinat. Una imatge impactant, com quan acabes d'obrir una finestra enmig de la natura. 

He visitat algunes botigues i la gent ha estat súper amable. Algú podrà dir que si vas a comprar els botiguers t'atenen bé, però dissortadament això no passa sempre. A vegades tens la impressió que els molestes. Avui, a Vic, això no ha estat així.

Una parella amb dos gossos petits enjogassats corrent pel prat, al costat del riu Méder. Més tard una mare amb dos fills petitons, fotografiant-los en totes les posicions, gaudint d'un dia assolellat i tranquil. El conservatori silent, esperant la tarda per rebre els alumnes... i el Montseny, amb el Matagalls al davant, més a prop que mai.

Avui a Vic he gaudit de les petites coses, que aparentment no tenen importància, però que conformen el dia a dia d'una jornada qualsevol de la nostra societat, que està en crisi, però que treu pit per ser feliç i oblidar-se, encara que sigui per unes hores, de l'angoixa que ens provoca el coronavirus maleït.

La vila dels Teletubbies

Avui m'han demanat si jo vivia al poble dels Teletubbies. D'entrada m'he quedat una mica parat, primer perquè de fet no són de la meva època, però per altra banda no sabia a què es referia amb la pregunta. Què passava al meu poble que es pogués confondre amb el poble de les Teletubbies. M'han ensenyat la foto i ho he vist clar.

Arenys celebra aquests dies l'Arenys de flors, i s'intenta engalanar la vila amb flors, finestres i balcons, i l'Ajuntament acostuma a posar bonica alguna plaça o, en el cas d'aquest any, la seva façana. De fet, obro parèntesi, aquest cap de setmana s'acumulen les celebracions, algunes d'elles ajornades per culpa de la pandèmia, com és la Fira del Solstici d'estiu, i també podrem visitar la fira de brocanters i col·leccionisme. Tanco parèntesi.

No és la primera vegada que comento la decoració que prepara aquest ajuntament amb motiu de l'Arenys de flors, perquè em crida l'atenció el gust del promotor o dissenyador. Ja vaig dir l'altra vegada que es tractava de gustos i per tant cadascú té els seus. He comprovat que no coincideixen amb els meus, i veig que tampoc amb qui em preguntava la relació del meu poble amb els Teletubbies.

No es tracta de passar vergonya, sinó saber defensar que no tothom pensa igual ni li interessen les mateixes coses. El que és important és que es puguin celebrar actes culturals malgrat la pandèmia, i que ho aprofitem per passejar i saludar els amics i convilatans. Si l'ornamentació ens serveix per riure per sota el nas, agafem-nos-ho de bon humor i gaudim del llarg cap de setmana.

Adéu Cristina

M'acabo d'assabentar de la mort de la Cristina, una dona de només quaranta-dos anys. No m'ho podia creure i m'ha dolgut moltíssim. Quan passen fets com aquest el primer que penses és que no és just. Que no pot ser que una persona tan jove i plena de vida se'n vagi. És molt trist!

A la Cristina la vaig conèixer quan vaig exercir de regidor de govern a l'Ajuntament de la vila. No hi tenia un tracte directe, però com que m'hi passava moltes hores, la veia de tant en tant. Va ser llavors quan va presentar-se a les oposicions i va guanyar la seva plaça. Després, l'acostumava a veure quan jo sortia cap a Mataró, a treballar, i ella passejava el seu gos per la pujada del cementiri. Ens saludàvem. Era tot un ritual.

Desconeixia l'estat de salut de la Cristina i feia temps, potser degut al confinament, que no la veia. És per això que la notícia m'ha sorprès i dolgut al mateix temps. Avui, quan estava pensant en el tema a tractar en el meu post diari, he tingut clar que no podia fer res més que recordar la Cristina i la seva família, que l'ha perdut. Els acompanyo en el sentiment, en aquests moments tan difícils. Els desitjo que recordin la sort d'haver conviscut amb ella tots aquests anys, i que siguin forts a l'hora de superar aquesta gran pèrdua. Segur que recordaran grans moments i això és el que convindrà que recordin en el fons del seu cor. Adéu Cristina.

El govern espanyol rectifica novament

Ningú no em podrà discutir si afirmo que el govern espanyol s'ha mostrat com un caga-dubtes, ordenant i rectificant a continuació les mesures a prendre. No es pot dir que siguin canvis fruit dels esdeveniments, sinó d'haver pres malament les decisions. A tot això s'afegeix el fet que en cada ocasió han negat la proposta del govern català i d'alguna altra comunitat autònoma, per acabar aplicant-ho. 

Això passarà ara amb la regulació horària de les sortides a passejar de la població. Algú podrà dir que es fa per evitar el que va passar diumenge, però era previsible i se'ls havia advertit, però en aquell moment el que calia era tenir criteri propi i menystenir les altres opinions.

El govern espanyol ha volgut quedar-se amb el control de tot, i decidir des de la distància. Fins i tot ha arribat a decidir que el territori ideal per al desconfinament eren les províncies. Potser és que només s'han fixat en Madrid, Múrcia o La Rioja. No deien que el coronavirus no era cosa de territoris? Doncs per què desconfinen per províncies? És el mateix Barcelona que Tavertet?

Caldrà veure si al final també canvien la decisió i permeten que les comunitats autònomes ho diversifiquen en funció d'altres criteris, com per exemple les àrees bàsiques de salut.

Al ministre de sanitat li ha tocat fer el paper del fill tonto, fins al punt de convocar i desconvocar rodes de premsa, i procurant inventar-se excuses per no fer més el ridícul, però no se n'ha sortit. La història el recordarà com el que ha estat, un personatge desbordat i incapaç de liderar un projecte amb sentit comú. Només ha tingut veu i protagonisme per imposició, gràcies a la declaració d'estat d'alarma.